URTAIN
La debilitat d’un règim

A tots aquells que m’heu fet confiança. A tots els que heu volgut interpretar i acceptar els meus suggeriments. A tots vosaltres i, perquè no, a tots els que mai m’heu tingut en consideració, us demanaria que aquest cop féssiu una excepció i us acostéssiu al Teatre Romea a veure una obra excepcional i irrepetible. Penseu que un cop despengin la darrera funció ja no ho podreu recuperar en DVD o per la tele. El teatre és intens però efímer i cal aprofitar el moment: carpe diem. Alguns coneguts, alguns amics i fins i tot la gent que m’aprecia, no es cansa de retreure’m que adjectivo en excés, que guarneix-ho innecessariament el verb, però ho faig, els hi responc, en busca de la precisió, d’acostar-me el màxim al nucli de la descripció, de mostrar el perfil més complert i ric d’allò que intento definir. El cas d’ Urtain és doncs un cas excepcional, un contra exemple del que no acostumo a fer habitualment i aquest cop em quedaré amb un únic adjectiu: COLPIDOR. La resta d’adjectius els deixo per vosaltres. Ja podeu córrer a buscar el diccionari de sinònims, us en faltaran.