Niño deja ya de joder con la pelota

Com no podia ser d’una altra manera, no tots els escrits, comunicats i notes que rebo són per felicitar-me. N’hi ha, per sort, no molts, que em criden a l’ordre, m’aconsellen que és el que he de dir i com ho he de dir. Amb qui m’he de ficar i amb qui no ho he de fer. Quins temes he de tractar i de quina determinada manera ho he de fer i, fins i tot, alguns, pocs per sort, van més enllà i no s’estalvien l’ insult i els records per la meva mare. Mentre d’altres, més educats, m’engeguen directament a pastar, això sí, amb un to refinat i exquisit. Tots ells carregats de raons. Tots ells en possessió de la veritat absoluta i indiscutible. Si fa o no fa com la que jo tinc i tantes vegades em duu a l’error. Es pensen que matant al missatger, silenciant el comentari o la critica estaran a raser de qualsevol mal astre i dormiran segurs. Els fets no canvien i les accions indignes no deixen d’existir pel sol fet de no ser denunciades. L’ètica no deixa de ser un ens sense forma que cadascú modela a la seva conveniència. La perversitat, la traïdoria, la prevaricació, la mentida,...també tenen la seva pròpia ètica i les persones que les practiquen poden esdevenir, sense gaire esforç, referents socials.
No està en el meu ànim el donar lliçons de res, encara que algunes persones m’ho retreuen amargament, només tinc interès en desvetllar algunes zones fosques que entorpeixen i distorsionen el que, des del meu punt de vista, haurien de ser àmbits molt més transparents. Persones amb càrrecs, persones amb responsabilitats, persones amb influencies i que en fan mal ús o simplement utilitzen el poder en benefici propi o dels seus interessos. Sé que he encertat amb la meva argumentació en funció de la resposta que rebo i curiosament sempre és més vehement i virulenta quan més coses es tenen per amagar i més intranquil•la es té la consciència. La capacitat per mantenir companys i amics és inversament proporcional a l’engany del que has estat objecte i al poc interès per seguir relacionant-te amb persones, diguem-ne, de poc fiar. Què els meus autoanomenats enemics preparin les creuades, que enarborin les banderes, que desenterrin la destral de guerra, que demanin dimissions, que amenacin i proposin xantatges immorals, res farà canviar l’opinió que en tinc d’ells i que s’han guanyat a pols amb la perversitat dels seus actes. És una desgràcia, ho sé, però no el que escric, amb més o menys encert, sinó el que aquesta gent ens hagi estat enganyant d’una manera tan barroera i miserable durant tots aquests anys.
Estranyament aquestes persones “integres”segueixen interessant-se i llegint, amb curiositat morbosa, el meu blog, segurament per poder representar el paper de víctima, que tant els hi escau, esquinçar-se les vestidures i repetir-me fins l’avorriment:

Niño deja ya de joder con la pelota.
Eso no se hace. Eso no se dice. Eso no se toca.