Marchante de pàtries

Fa un dies vaig tenir la traumàtica experiència de veure, en un APM, uns talls d’un programa on apareixia una tal Karmele Marchante (o alguna cosa així) fent un seguit d’interpretacions folklòriques d’un gust més que dubtós i d’una qualitat artística directament lamentable. El primer tall ens mostrava, a la esmentada senyora, entrant al plató televisiu cantant (???) el Good save the Queen (ho pretenia ser) enmig de l’aplaudiment general de la concurrència i dels seus propis companys. El segon tall (dies desprès) ens la presentava, en la mateixa situació, és a dir, entrant novament al plató, aquest cop intentant fer-s’ho amb La Marsellesa, no cal dir que la resposta popular també va ser d’una extraordinària complicitat i acceptació. En el tercer tall, la senyora Marchante apareixia cantant (???) la racial Asturias patria querida...entre els crits d’alegria d’un embogit públic que la victorejava fins a l’èxtasi. Tots i cadascun dels “himnes” varen ser acceptats amb naturalitat, divertiment i emmarcats en un sa esperit de tolerància. Tots? Tots no. Sempre ha d’haver la nota discordant, allò que trenca l’harmonia i ens revela tal com som. El quart tall, intueix-ho que devia ser pels volts de l’11 de setembre, la dubtosa Marchante, emparant-se en una suposada i més que dubtosa catalanitat, va tenir la brillant idea de començar Els segadors, dic començar perquè no va passar de la quarta paraula, davant el rebuig unànime i sorollós de tots els assistents (companys contertulians inclosos). Crits de reprovació que varen ofegar el tímid intent de la desconsolada Marchante per continuar la seva penosa i, a totes llums, inoportuna interpretació. Només a una persona amb un cert desequilibri emocional i/o mental se li pot ocórrer esmentar a Déu a casa del dimoni. És sabut, lògic i inqüestionable que La Marsellesa i el propi himne britànic tenen molt en comú i uns llaços afectius molt sòlids i perfectament justificats amb l’Espanya de tota la vida. Cosa que tothom sap i ningú gosa discutir-ho. Això, en canvi, no passa amb Els Segadors, himne d’una nació de la que els separa una enorme desafecció i, per sort un, cada cop més, gran abisme. Aquesta seria una altra manera de consumar el divorci, sí no aconseguim la independència pel camí de la sobirania, potser serà més fàcil si els nostres malcarats veïns es donen compte que han deixat d’estimar-nos i accedeixen a perdre’ns de vista. Qui ho sap. Marchante, si et plau no et tallis, no defalleixis, segueix cantant Els Segadors, igual ens fas un favor i t’acabes convertint en una heroïna per a la terra que et va veure néixer.