dilluns, 8 de desembre del 2014

Per aquest forat passarà la independència

Cornuts i pagar el beure

El PP es va presentar a les darreres eleccions amb un punt estrella en el seu programa: “no apujarem l’IVA”.

Al poc temps d’instal•lar-se al govern, i seguint la dinàmica d’incomplir totes les promeses electorals, decideixen apujar l’IVA. 

El Ministre d’economia, Cristóbal Montoro, apareix davant dels mitjans per justificar aquesta mesura. En mig de la sorpresa general, i amb tot el cinisme d’un cínic convençut i experimentat, ens diu: “si tots els ciutadans paguessin l’IVA que els hi correspon, no ens veuríem obligats a apujar-lo”. 

Si, ho heu sentit bé, encara que costi d’entendre. És a dir, davant la incapacitat de combatre el frau fiscal (quantificat entre un 20 i un 25%), de perseguir als defraudadors i castigar als infractors, al ministre d’economia de l’Estat espanyol, no se li acut una altra cosa que apujar l’IVA a aquells que ja el paguen. A aquells que compleixen escrupolosa i puntualment amb les seves obligacions tributaries. 

El senyor Montoro preocupat única i exclusivament per l’afany recaptatori, no només perdona als delinqüents, sinó que penalitza als honrats contribuents. Tot un exemple de com un ministre pot ser ineficaç, incompetent i vergonyosament injust. I no em vull imaginar que el problema no fos el de que no és capaç de fer pagar a aquells que no paguen, sinó que, senzillament, no vol, i que ja li estan bé les coses com estan. 

No sé si en una Catalunya independent ho farem millor, però tinc clar que estem davant una gran oportunitat de fer-ho diferent.

dimecres, 24 de setembre del 2014

Incomparable

Elx-emple 

Les comparacions són odioses tal i com diu l’aforisme? Doncs no. Les comparacions, en la majoria de casos, són un clar exemple d’una realitat evident. 

Comparem dos partits de futbol, un del Barça i un del Madrid. I per fer-ho més científic, que sigui contra el mateix rival. Posem per cas, l’Elx. Mentre al Barça li expulsen un jugador, injustament segons la nova normativa, al Madrid, davant del mateix rival, li assenyalen un penal inexistent al seu favor que canvia radicalment el partit. Mentre el Madrid no ha de patir davant l’adversitat perquè sempre apareixerà un xiulet amic per donar-li un cop de mà, el Barça ha de preocupar-se, i molt, perquè, en el moment menys pensat, una decisió arbitrària li esguerri la feina feta. 

Aquestes són, per alguns, les comparacions odioses que es voldrien estalviar, però cal assenyalar-les perquè ningú es dugui a engany i fer evident la veritable (i tossuda) naturalesa dels fets.

divendres, 12 de setembre del 2014

Viatge a la Lluna

11-S 
Repàs escolar 

A les portes d’un nou curs escolar, convindrà repassar algunes matèries per comprovar si l’estiu ha estat profitós i hem après tot allò que cal saber. 

Començarem per la Història, que ens ajuda a situar-nos, i preguntarem: algú em pot posar un exemple d’un poble que hagi accedit a la seva independència sense contravenir la llei vigent? Amb un sol cas em val.

Resposta: Cap. 

Continuem amb la Física, que ens facilita la comprensió de l’espai, i preguntarem: em podeu explicar el Principi d’Arquímedes? 

Resposta: Un cos insoluble totalment o parcialment submergit en un fluid (líquid o gas) en repòs rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja. 

Seguim amb la Química, que ens permet conèixer la composició i compatibilitat dels diferents elements que trobem a la natura, i no us demanarem que ens descrigueu el Batolito de Nisa-Alburquerque, sinó que feu un senzill experiment: Ompliu fins la meitat amb aigua un got de vidre transparent i afegiu dues cullerades d’oli d’oliva. Espereu un parell de minuts i ens expliqueu el que veieu. 

Resposta: Incompatibilitat de fluids. 

I acabarem amb les divertides Matemàtiques, que és, malgrat totes les reticències, la ciència més exacta que coneixem. I farem una aparentment senzilla pregunta: 3.500 és igual a 1.800.000? Ho és o ho pot arribar a ser aplicant alguna fórmula homologada? 

Resposta: No. Categòricament, no.

diumenge, 17 d’agost del 2014

A plena llum
El talp 

Quan el sindicat, mitjançant el seu delegat de zona, em va oferir una indecent quantitat de diners per fer de talp, no vaig tenir el més petit dubte en acceptar l’oferta. Se’m demanés el que se’m demanés, jo era el seu home. La meva situació econòmica no passava pel millor moment. Mai havia tingut la precaució d’obrir comptes a Suïssa i els meus fracassats intents de traslladar els estalvis a Andorra mai havien trobat un transport mínimament solvent. 

La maleïda crisi, unes inversions catastròfiques i un puntet de mala sort varen volatilitzar el meu sanejat patrimoni. En aquest punt, estava disposat al que calgués per poder sobreviure, encara que hagués de vendre la meva ànima al diable. I va arribar l’oferta. En el pitjor moment, en aquella convergència de despropòsits, algú, al final del túnel, va obrir una finestra de claredat. La finestra que m’havia de convertir en tot un espia a canvi d’uns diners als que no podia renunciar. 

Aquest cop no es tractava d’ideals, conviccions o creences, només diners, única i exclusivament diners que m’havien de rescatar de la puta misèria que m’ofegava. I així va ser com, de la nit al dia, em vaig convertir en el talp més sapastre de la meva territorial. 

I perquè sapastre? Doncs perquè no n’encertava cap. Algú m’hauria d’haver donat un mínim de formació. Algú m’havia d’haver instruït sobre quina mena d’informació tenia interès i quina no. Algú m’hauria, i no és molt demanar, d’haver vacunat contra l’empatia i la síndrome d’Estocolm. Resumint, algú m’hauria d’haver dit quin objectiu perseguíem i que calia fer per aconseguir-ho. 

Res! I així va anar. La informació i les estratègies les treia llegint els diaris, les accions a seguir i les campanyes programades eren de domini públic i, finalment, vaig acabar simpatitzant amb els companys als que espiava i, el meu greu, abraçant el seu ideari. 

Conscients de la meva desviació, de la meva deriva ideològica, el sindicat em va cridar a capítol per certificar el meu “finiquito”. Em va desproveir dels meus privilegiïs, em va rellevar de les meves obligacions i, evidentment, em va tallar el finançament. Tot amanit amb l’amenaça de terribles conseqüències si ho feia públic. Ningú havia de saber que un sindicat garant de l’ètica i els bons costums posava en entredit el seu nom embrutant-se les mans amb pràctiques de dubtós procediment i nul•la moralitat. 

Ara, he tornat al principi: no tinc un “duro”. Però, i això no té preu, he deixat de menjar cucs, la humitat no em castiga els ossos i visc al descobert amb els ulls ben oberts.

dijous, 14 d’agost del 2014

diumenge, 27 de juliol del 2014

Sé qui ets i sé que vols
La fragància de la colònia

No hi ha res de més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. 

Per si algú encara (i ja té delicte) no ho tenia clar, a can PSOE tot segueix igual. Canvien les cares, canvien els noms, canvien les edats, canvien les procedències, canvien les territorials, canvien els clans, canvien les cúpules dirigents,...però, en el fons, i no tant en el fons, segueixen els mateixos tics, la mateixa ceguesa i, el que és encara pitjor, el mateix tarannà colonialista i antidemocràtic pel que fa a Catalunya. 

Pedro Sánchez, flamant secretari general del PSOE, acaba d’equiparar l’ independentisme amb la violència de gènere i l'atur. Algú es creia que la cosa seria diferent? Algú realment s’ho creia? 

El PSOE i el PP, el PP i el PSOE, són com dos gotes d’aigua difícils de distingir. No hi ha cap diferència en la manera d’abordar el “problema” català i no hi ha cap mena de diferència en el procediment a seguir per “solucionar-lo”.

Quan el senyor Pedro Sánchez compara l’ independentisme amb la violència de gènere i l’atur, entenc, des de la meva ignorància, que es refereix única i exclusivament a l’ independentisme català. L’ independentisme català és l’únic independentisme il•legal i inconstitucional de tots els independentismes al llarg de la història. No passa pel meu cap que el senyor Pedro Sánchez hi pugui veure alguna relació de violència de gènere i l’atur amb l’ independentisme espanyol enfront dels francesos allà pel segle XIX, el de la India davant els Britànics o de Cuba davant d’Espanya. 

No em puc imaginar, per molt que m’hi esforci, Ghandi relacionat amb la violència de gènere, ni a Daoiz i Velarde com a màxims artífex de l’atur de la seva època. No, sincerament, no m’ho puc imaginar. Clar que jo no soc el màxim responsable del PSOE a Espanya, ni tinc la capacitat intel•lectual del senyor Pedro Sánchez. 

La colònia vol esdevenir perfum.

diumenge, 20 de juliol del 2014

El cos de Crist

Con la iglesia hemos topado 

Que l’església espanyola actuï d’ofici exigint a l’exèrcit un nou “alzamiento nazional” per frenar les legítimes aspiracions sobiranistes catalanes, no és un fet nou i, encara menys, sorprenent. És, malauradament pels que el pateixen, un dels trets essencials del seu ADN i que ha condicionat i dirigit totes les seves decisions al llarg de la seva vergonyant història. L’església, i l’espanyola com a raó última de la seva idiosincràsia, sempre ha estat bel•ligerant amb tot allò que no entén, que és diferent, que no es doblega a les seves pretensions i que no combrega amb la seva idea de vassallatge i dominació. L’església, i l’església espanyola en concret, ha estat històricament, capdavantera en torçar voluntats i sotmetre civilitzacions i cultures sota la dictadura de la seva creu. Perquè ara hauria de ser diferent? Quin miracle s’hauria de produir perquè Catalunya quedés exclosa de la seva voracitat genocida? Quins elements o factors de canvi fan pensar que una situació d’aquesta mena es pogués donar? L’església espanyola es mou en un terreny abonat a la seva perversa doctrina i als seus particulars interessos. No és d’estranyar que les seves arengues, declaracions i exigències a favor de l’ús de la violència per combatre la democràcia siguin tan ben rebudes en el si de la societat que l’acull i, en lògica conseqüència, apareguin plataformes para-feixistes com la de “libres y iguales” que, seguint les consignes de la seva església, del seu conseller espiritual, exigeixin l’ús indiscriminat de la força contra la legítima, pacífica i democràtica força de la raó. 

Aquesta és l’Espanya real, l’Espanya de la creu i el sabre i la del “a dios rogando y con el mazo dando”. 

Tinc presa, molta presa!

dissabte, 19 de juliol del 2014

Resistir per guanyar

Màlaga és Espanya, Catalunya no 

Una empresa obre una botiga al centre de Màlaga i ho fa amb tan poca sensibilitat que posa el rètol en català. La iniciativa, la desafortunada iniciativa, no és només una provocació en tota regla, sinó també un error de conseqüències catastròfiques que compromet seriosament la viabilitat econòmica del nou establiment. 

Una ofensa d’aquesta magnitud és recollida ràpidament pels diaris locals (i no tan locals) que denuncien l’escàndol i exigeixen una immediata reparació. Escriure en català, per error, a Màlaga o a qualsevol indret d’Espanya, és un fet inacceptable i immoral. A Catalunya, per contra, les empreses retolen en espanyol, s’anuncien en espanyol, hi ha diaris i televisió en espanyol, el cinema és majoritàriament en espanyol, la “justícia” s’aplica i es gestiona en espanyol,...i ara, per arrodonir-ho, haurem de pagar perquè 4 gats asocials rebin les classes en espanyol. 

Tot això, pel que es veu, entra dins la normalitat més absoluta al meu país. A Màlaga, per contra, una frase, una sola frase en català, és un monumental i imperdonable error. Màlaga és territori espanyol i el català no hi té cabuda perquè no és una llengua espanyola. Hi teníeu algun dubte? 

Catalunya, per molt que ho cridin, no ha sigut, no és, ni serà mai Espanya. Als fets em remeto i a la voluntat popular m’hi encomano.

diumenge, 13 de juliol del 2014

Benvinguts al paradís

A Bèlgica ja no es pon el sol 

Ja va sent hora de reconèixer els mèrits del senyor Wert i destacar la rellevància del seu pragmatisme i la seva extraordinària capacitat intel•lectual. Coincideixo plenament amb el seu argumentari pel que fa a l’ús de les llengües i, encara més, en prioritzar l’espanyol com a llengua hegemònica per damunt de totes les altres. És, el criteri del senyor Wert, el mateix criteri que hem defensat a la meva família des de l’albada dels temps i que s’ha transmès de generació en generació fins els nostres dies. 

Ho hem fet quan la llengua només era un reguitzell de sons guturals (espanyols evidentment) i ho seguim fent en l’actualitat sense cap mena de remordiment i amb el convenciment de que és l’única opció possible (i intel•ligent) per guanyar el paradís. 

El meu germà, i serveixi com a exemple ben significatiu, ha tingut que desplaçar-se recentment, i per motius de feina, a Bèlgica. I que direu que és el que primer ha fet el meu germà en arribar a Namur. Doncs matricular els seus fills, és a dir, els meus nebots, en una escola espanyola on la llengua vehicular és l’espanyol i, això si, hi fan una hora de francès a la setmana per ampliar coneixements, guardar les formes i fardar de cosmopolitisme. 

El meu germà, intel•ligent com pocs i amb una visió de futur sense parangó, sap que aquesta, i no cap altra, és la millor manera de que els seus fills, els meus nebots, tinguin una preparació acadèmica que els hi permetrà una ràpida integració al país i, per damunt de tot, trobar una feina qualificada, enriquidora i plaent que atengui les seves necessitats i satisfaci les seves aspiracions més ambicioses.

dissabte, 12 de juliol del 2014

El viatge

El Círculo Ecuestre 

Jean-Claude Juncker, futur president de la Comissió Europea, ha declarat que sent un gran respecte per la voluntat democràtica dels pobles (faltaria més!), però que no n’hi haurà prou amb una carta per esdevenir nou membre de la Unió Europea i que, per tant, s’haurà de negociar. 

Doncs, evidentment que s’haurà de negociar. El primer que caldrà saber és si a una futura Catalunya independent li interessa formar part de la Unió Europea tal i com està plantejada actualment. Caldrà saber, també, quines són les condicions que s’exigeixen per ser membre i quines obligacions, quins deures, quins drets i quins beneficis en traiem per formar-hi part. Es pot donar el cas, i no és impensable, que, una vegada deslliurats del control i l’escanyament per part d’Espanya, no ens convingui posar-nos en mans d’unes altres oligarquies econòmiques i polítiques que segueixin decidint per nosaltres, que ens retallin les iniciatives i ens limitin la capacitat de gestió. 

La Unió Europea és, sens dubte, una bona idea, ho va ser en el moment de la seva creació i ho segueix sent en l’actualitat, però una idea que, per la idiosincràsia dels seus propis membres, va néixer morta. Una societat d’Estats, on cadascun dels seus membres mira única i exclusivament pels seus propis interessos i no pels objectius comuns, no té cap sentit sinó és per servir els poders econòmics supranacionals i l’enriquiment de les elits de sempre en un món cada cop més injust i desigual. 

És aquesta Unió Europea la que realment ens convé? Canviarem un patró d’explotació per un altre d’igual o similar? Hi ha vida fora de la Unió Europea i, a la vista dels exemples que tenim, força satisfactòria. Ser europeu no implica l’obligatorietat de formar part d’un club com la Unió Europea, de la mateixa manera que, ser de Barcelona, no t’obliga a ser membre del Círculo Ecuestre.

diumenge, 18 de maig del 2014

Crispació social
Té delicte 

Imagineu, ni que sigui per un moment, que allò de Lleó (l’assassinat de la Presidenta de la Diputació) hagués passat a Catalunya. A hores d’ara, i n’estic convençut, la Brunete estaria desfilant per la Diagonal de Barcelona, les ràdios i tv públiques estarien ocupades per l’exèrcit, la Generalitat intervinguda, els Ajuntament militaritzats i s’hagués declarat l’“Estado de Sitio” en tot el territori. 

Tal i com estan les coses, i en tenim com a prova fefaent l’intranscendent episodi de Terrassa, un afer insignificant que va donar la volta al món tres vegades, que va anar a Saturn i va tornar i encara cueja, malgrat la falsedat del seu argumentari. Doncs si això del Navarro va servir d’excusa per exercitar l’artilleria, que no hagués passat amb un incident d’aital tragèdia?

dilluns, 12 de maig del 2014

diumenge, 4 de maig del 2014

Metamorfosi

Papallones a l’estómac 

Papallones a l’estómac? És evident que tot enamorament ens produeix una rara sensació a la panxa, una sensació que no teníem abans de l’enamorament i que caducarà, en el millor dels casos, als set anys sense remissió. Aquest pessigolleig intestinal, per tribut a la poètica i aprofitant la proximitat lèxica, hem convingut a descriure’l com: “tenir papallones a l’estómac”, però el que realment correspondria, per ser més precisos, és el de: tenir hormones a l’estómac. 

Ja sé que aquesta descripció és més prosaica i s’allunya dels estàndards romàntics, però no estaria de més ser rigorosos des d’un bon principi per anar preparant (i entenent) tot allò que vindrà desprès. És més fàcil passar de l’hormona de l’enamorament a l’esgotament de la dopamina, que passar de les volàtils papallones a les emigrants cigonyes. 

En el primer cas hi ha arguments i proves científiques que ho poden explicar, mentre que, en el segon supòsit, no hi ha manera racional de justificar un canvi tan dràstic i radical. En un procés natural, les hormones es deterioren amb el pas del temps i les glàndules que les produeixen es tornen mandroses i poc actives. El que no és tan fàcil d’entendre, per molta voluntat que s’hi posi, és com unes papallones, unes meravelloses i acolorides papallones, es converteixen en uns capolls autistes d’on surten veritables desconeguts.

divendres, 2 de maig del 2014

Para ser feliz quiero un camión
El camió de Loquillo 

Loquillo ha fet allò que acostumen a fer els mediocres per aconseguir el que mai podran aconseguir per mèrits propis: recórrer a l’escàndol que li doni portades i minuts mediàtics que ja no té. Però és que Loquillo no és només un “artista” mediocre, un cantant sense veu defensant lletres que li fan els altres, Loquillo és una persona tòxica amb un nivell intel•lectual clarament deficitari i una marcada orientació cap a la síndrome d’Estocolm. 

Tampoc cal, però, atabalar-se en excés, ni esquinçar-se les vestidures. El comportament de Loquillo entra dins de lo previsible en un individu desorientat i mancat d’autoestima que renuncia a la seva llengua, que oblida els seus orígens i renega del seu país. 

Loquillo, com Boadella i tants altres pseudo artistes, s’estimen més fer el paper de bufó de la Cort (on hi ha els diners i els favors) que no el que els hi correspondria per ètica, tradició i higiene. 

Tot i entenent que els hi sigui difícil respectar els anhels, les necessitats i la voluntat dels colonitzats, els hi demanaria, com a mínim, tinguin la decència d’estalviar-se les mentides, les infàmies i les injúries mentre cerquen el seu lloc a l’ombra del poderós. 

Si tot el que Loquillo necessita per ser feliç és un camió, i a hores d’ara encara no l’ha aconseguit, que no ens faci responsables als catalans de la seva incapacitat i insatisfacció. Faria bé en exercitar-se en l’autocrítica i buscar en la seva ignorància el resultat de la seva mediocritat. Això o recórrer a verkami.

dilluns, 28 d’abril del 2014

De més verdes en maduren

El plàtan

Em consta que, l’energumen que li va llençar un plàtan a Dani Alves durant el partit de futbol entre el Vila-real i el Barça, no ho tornarà a fer. I no ho tornarà a fer perquè estigui penedit de la seva conducta, del seu inadmissible racisme, sinó per les conseqüències que el seu desafortunat acte va tenir en l’esdevenir del joc i en el resultat final. 

Tothom coneix les bondats del plàtan, les seves propietats nutritives, la capacitat per generar dopamina i els efectes reconstituents que causa en els organismes que l’ingereixen. Doncs així va anar; i un fet, aparentment intranscendent i de mal gust, va acabar per ser el punt d’inflexió que va donar la volta a un partit que estava perdut i va permetre al Barça una remuntada impensable fins aquell moment. 

Poc s’imaginava, el groguet racista, que el seu plàtan acabaria als budells de Dani Alves i el seu ràpid metabolisme capgiraria una situació que el Vila-real semblava tenir perfectament controlada. 

La saviesa popular ja ens ho avisava: “a l’enemic ni aigua”. Perquè doncs alimentar-lo? A partir d’ara, qui més qui menys, s’ho pensarà dues vegades a l’hora de donar de menjar a qui et pot fer la guitza. 

Doneu-li espinacs al Popeye i patireu les conseqüències. Avisats esteu!

divendres, 25 d’abril del 2014

L'evidència

La pipa 

Espanya, l’Espanya vertebral, em recorda cada cop més aquell quadre de Magritte en el que es veu la imatge d’una pipa amb un text al peu que diu: “això no és una pipa”. El que, a primera vista, pot semblar una contradicció o una “boutade” per part de l’artista, no és més que una veritat de l’alçada d’un campanar.

Efectivament, la pipa pintada per Magritte no és una pipa real, sinó la representació d’una pipa. Un quadre, una fotografia, una escultura o qualsevol altre representació d’un determinat objecte, paisatge o persona, només és una interpretació de la realitat que mai es podrà convertir en l’original. 

Per això, i des d’aquesta perspectiva, Espanya em recorda tant aquesta pintura. Las Cortes, els seus polítics, el Tribunal Constitucional i qualsevol altre col•lectiu espanyol que se’ns vingui al cap, només són representacions de la realitat que haurien de ser i a la que volen assemblar-se. 

Un Parlament que nega el dret de vot als seus ciutadans, conculcant així els principis bàsics de la democràcia, no és un Parlament democràtic sinó una perversa representació d’un Parlament democràtic. Uns polítics que segresten el dret a decidir dels seus conciutadans, no són uns polítics democràtics, sinó una barroera representació d’uns polítics democràtics. Un Govern que nega sistemàticament la representació ciutadana i no respecta les seves decisions, no és, des de cap punt de vista, un govern democràtic, sinó una esperpèntica representació d’un Govern democràtic. Un Tribunal Constitucional que impugna els drets essencials de les persones i obvia la voluntat popular, no és un Tribunal Constitucional democràtic, sinó una calamitosa representació d’un autèntic Tribunal Constitucional democràtic. 

I així anar fent fins que la pipa pintada tregui fum o nosaltres, escèptics de mena, decidim deixar de fumar.

diumenge, 13 d’abril del 2014

videoclip 6B amb subtitols

Per a exemplars evolucionats

Submissió impossible

En tot aquest procés, llarg, feixuc, però imparable procés, cap a la independència, hi ha un aspecte que em desconcerta per damunt de qualsevol altre: la defensa aferrissada de la dependència. No entenc, per molt que m’hi esforci, l’argument i les justificacions que fan servir aquells i aquelles que, ja no en el marc actual, sinó en qualsevol mena de marc, són partidaris de la submissió, del tutelatge, de la delegació de competències, de l’administració de la caixa i de la renúncia a la presa de decisions. 

Si entenem, hi així ho hem d’entendre, que la lluita per l’emancipació i l’aspiració a aconseguir les més altes cotes de llibertat ens són inherents i estan impreses a foc en el nostre ADN, haurem de convenir que tot allò que no vagi en aquest sentit, no pot ser més que una alteració de la conducta o un trastorn genètic amb greus conseqüències involucionistes. 

No estem parlant d’acords, de col·laboració entre iguals i de suma de competències i esforços. Estem parlant de plegar-se a la voluntat de l’altre, renunciant a la pròpia personalitat i cedint el control absolut sense cap mena de reserva. La dependència d’Espanya que defensen algunes persones des de Catalunya no és una relació voluntària entre subjectes sobirans, ans al contrari, és la conseqüència lògica d’unes personalitats immadures a mig camí entre la por i la inseguretat. 

La independència, i la seva recerca, és un dels objectius bàsics de l’espècie. La dependència només està justificada en individus immadurs, dèbils, necessitats, amb limitacions físiques i/o mentals, amb mobilitat reduïda o mancats de recursos econòmics. La dependència, es miri com es miri, és un estat abominable que sotmet a les persones (i als pobles) a una subsistència indigna. 

A manera d’epíleg, coneixeu alguns sinònims de dependència? Us els recordo. Dependència: subordinació, supeditació, submissió, inferioritat, esclavitud, captivitat, pertinença, domini,... 

I per acabar en positiu. Independència: autonomia, llibertat, manumissió, emancipació, integritat, fermesa, resolució,... 

Les coses pel seu nom.

dimecres, 9 d’abril del 2014

Versió lliure

La consulta 

Sona el telèfon. Llegeix-ho a la pantalla: 9174371.. Despenjo. 

A l’altra costat de la línia: 

-Buenas tardes don José Luis. Le llamo de Bankia para un asunto de su interés. No le robaré (molt escaient, penso: aquest paio se n'en fot) más de tres minutos de su tiempo. Tenemos un fondo de inversión que, sin ningún riesgo para sus ahorros, le garantiza...i bla bla bla bla bla...¿Le parece una propuesta atractiva? 

-No suena nada mal, pero lo tendré que meditar. ¿Me permite usted que haga una consulta?

-¡Faltaría más! ¿Le parece bien, don José Luis, que le llame el jueves? 

- Si, el jueves, el jueves está bien. Y por cierto, aprovechando su buena predisposición, ¿no podría hablar con sus representantes políticos y conseguir que, ellos también, me permitan hacer la consulta?
 
-… 

Silenci a l’altra banda

-Oiga, oiga, ¿sigue usted ahí? 

...

No sé perquè, però tinc la desagradable sensació que no em trucarà el dijous. Bé, ni el dijous, ni el divendres, ni…

dijous, 20 de març del 2014

Ves que no sigui veritat
La Lucy 

Teniu clar oi que si l’ABC, el Rivera o la Camacho haguessin existit fa 3,5 milions d’anys haurien assassinat a la Lucy per estroncar l’evolució natural de l’espècie i ara no seriem on som? Teniu clar oi que si L’ABC, el Rivera i la Camacho se n’haguessin sortit amb la seva, seguiríem vivint dalt d’un arbre, caminaríem a quatre potes i menjaríem cacauets? 

És una sort que la Lucy sobrevisqués a l’encalçament de l’ABC, el Rivera i la Camacho i els seus fills i els fills dels seus fills trobessin la manera d’escapolir-se dels límits constitucionals per arribar a la platja de la civilització. Altres s’han quedat pel camí. Malviuen entre nosaltres en una situació que els hi és estranya i incomoda. I, a fe de Déu, se’ls hi veu d’una hora lluny.

diumenge, 16 de març del 2014

Així et vull, així et tinc

Vaginal o clitoridiana? 

Tinc un dubte sexual que no em puc treure del cap. Espanya és vaginal o clitoridiana? Sent plaer en la penetració o és més procliu a l’estimulació? És activa en el seu rol o és més aviat passiva en la seva proposta de parella? És d’aquelles que agafa la paella pel mànec (o el mànec per la paella) o es deixa fer, desitjant que el desig arribi? Té Espanya clara la idea d’una relació de parella on el sexe sigui una experiència satisfactòria, complaent i compartida? 

Tinc seriosos dubtes al respecte i la meva experiència personal no m’ajuda a resoldre’ls. Espanya, i als fets em remeto, no és feliç en les seves relacions sexuals i la cara de pomes agres que mostra és un reflex d’aquesta pertorbadora realitat. Espanya pateix un problema d’empatia i, per una patologia endèmica, sempre s’ha mogut millor per la part fosca de l’escenari. La seva Ítaca sexual és la perversió i el seu vaixell, la infàmia. Està negada, perquè s’ha negat amb voluntat malaltissa, al plaer generós i compartit. El sexe per a Espanya és un camp d’explotació i domini. Un terreny abonat al sadisme i l’exercici de la violència. 

El sexe, les relacions sexuals, per a Espanya, és un escenari incòmode que no s’entén sinó des de la humiliació de la parella i la seva derrota moral. Espanya, i no hi ha motius per creure una altra cosa, no és ni vaginal ni clitoridiana. Espanya és una anomalia sexual que baveja de plaer amb el dolor aliè i s’enfila a l’orgasme des de la terra cremada.

dissabte, 15 de març del 2014

#eleutheromania

Tricentenari

L'altra via

Afers exteriors 

És simptomàtic que el membre del Govern espanyol més actiu, més bel•ligerant i preocupat per la independència de Catalunya sigui, precisament, el ministre d’afers exteriors. Vol dir això que per a Espanya el problema català ha passat a ser un assumpte que competeix a la cartera d’afers exteriors? Va començant Espanya a assimilar que ha perdut definitivament Catalunya i, per tant, tot allò que se’n deriva de la relació ja no pertany a l’àmbit de l’interior sinó al de l’exterior? 

Mentre el discurs de la por, l’únic discurs possible per a una Espanya sense arguments, va prenent protagonisme semàntic, el ministre d’afers exteriors, en representació del Govern de l’Estat veí, té cada cop més clar que ha d’engegar la maquinària diplomàtica i escollir un ambaixador amb seu al Passeig de Gràcia.

dissabte, 8 de març del 2014

Petites diferències

La marató 

He llegit: “Negar la llibertat en nom de la igualtat és un concepte jacobí obsolet” 

Això val per a les persones i també per als pobles. No es tracta de tenir com a objectiu que tothom sigui igual sinó, partint d’un escenari d’igualtat d’oportunitats, que cadascú avanci segons el seu criteri, la seva imaginació, la seva capacitat i, evidentment, que ho faci en la direcció que més li plagui. 

Us imagineu, per un moment, un món de clònics on la indolència, la ineptitud, l’estupidesa, la incompetència, la neciesa, la mandra i la vagància, obligui a tothom a encotillar-se en aquests paràmetres en nom de la igualtat? 

Les dones i els homes, també aquells que optin per una tercera via, han de disposar de les mateixes oportunitats, però, en cap cas, s’ha de pretendre que acabin sent iguals. La llibertat d’elecció és el motor que ens fa avançar i la que ens ha tret de la prehistòria. 

Els pobles i les nacions, com a conjunt de persones, també han d’estar subjectes a aquest axioma. Un poble no pot limitar les seves legitimes aspiracions d’emancipació i progrés perquè altres vulguin seguir vivint de la providència, el subsidi i la retòrica medieval. 

No m’imagino una marató, on partint tots del mateix punt i a la mateixa hora, els més preparats hagin d’esperar els últims per arribar tots junts i al mateix temps.

divendres, 7 de març del 2014

Cames ajudeu-me

La pròpia vida 

Potser si que ho hem encarat malament. Potser si que ens hem equivocat en el plantejament i en la seva aplicació. Potser si que la nostra estratègia hauria d’haver estar una de ben diferent ajustada a la particularitat del cervell espanyol i a la seva desconcertant idiosincràsia. Potser si que hem estat incapaços de saber el que ens convenia i encertar en la manera d’arribar-hi. 

Ves per on, ha tingut que ser un Govern especialment bel·ligerant amb Catalunya, l’encarregat d’obrir-nos els ulls i mostrar-nos quin és el veritable camí. Si la cosa prospera, i espero que sí, no podrem agrair mai a Extremadura i als seus governants el molt que han fet per la independència del nostre país. 

La recent publicació de les balances fiscals per part del Govern de Monago, avalades per un informe de reconeguda vàlua científica i d’un rigor tècnic incontestable, ha estat l’últim cop de mà que necessitàvem i que, em sembla definitiu, per assolir la desitjada sobirania. 

Tota Espanya ja sap, a hores d’ara, la càrrega econòmica que Catalunya li representa. Tota Espanya sap, i si no ho sap aviat ho sabrà, que amb Catalunya dins d’Espanya, Espanya no se’n sortirà. Cal mesures dràstiques que facin que la gangrena no s’estengui i, davant d’aquest escenari desolador, no queda cap altre remei que amputar l’apèndix corromput. 

Espanya, i el món per defecte, ja tenen el diagnòstic precís i el protocol a seguir i aquest no és un altre que la cirurgia correctora. No és hora de temences i solucions a mitges. Calen mesures valentes que garanteixin el guariment. Espanya s’ha de desfer de Catalunya el més aviat possible. Els hi va el futur i, encara més, la pròpia vida.

dissabte, 1 de març del 2014

Los García, Catalunya y el futuro de todos

Miserables!

Ficció 

Un informe de l’agència KMM ha desvetllat el que fins ara només era un rumor i que s’ha acabat confirmant amb proves concloents: el Partit Popular finançarà a totes aquelles famílies que demanin l’educació en espanyol a Catalunya. 

Una primera partida d’un milió d’euros, custodiada en un compte suïs, ha estat reservada per sufragar les despeses de totes les famílies que exigeixin a la Generalitat que els seus fills/filles rebin l’educació en espanyol. El compromís del Partit Popular comprèn tot el període docent dels estudiants, des de la primària fins concloure una carrera universitària, si es dóna el cas. 

La cosa, però, no acaba aquí. L’estudiant que s’aculli a aquest pla, tindrà garantit el seu futur laboral amb un lloc de treball de per vida. El Partit Popular, mitjançant la seva territorial amb seu a Badalona, està autoritzat, i ja s’ha tingut accés als documents, ha signar un contracte de compromís per legalitzar aquesta iniciativa i blindar-la davant la llei. És cert que el Partit Popular, com a partit de Govern, no està en condicions de garantir un lloc de treball per a tots els espanyols com mana la Sagrada Constitución, però, en el cas que ens ocupa, està disposat a fer una excepció. 

Segons un portaveu de KMM, que ha tingut l’amabilitat d’atendre la meva trucada, ja hi ha un primer acord amb una de les famílies acollides al programa. Es tractaria de H.P.E. que vol estudiar ciències de la informació i que, gràcies a l’acord estawert, d’aquí a 2 anys començarà les seves pràctiques a la secció de necrològiques de La Vanguardia , per allò de les llengües mortes. Es descarta, de moment, l’opció de col•laborar com a becari de Josep Cuní fins que 8 tv no sigui íntegrament en espanyol, un projecte en el que el Grupo Godó està treballant des de fa un parell de mesos. 

El Partit Popular està convençut de l’èxit d’aquesta campanya i anima a totes aquelles famílies amb manca de recursos econòmics que vulguin donar una educació als seus fills i garantir-los una estabilitat laboral, que no dubtin en vendre la seva ànima al diable a canvi d’un futur de color de rosa amb sostinguts efectes opiacis. 

Si la cosa funciona, i res fa pensar en el contrari, el Partit Popular estudiarà seriosament la possibilitat d’engegar aquesta mateixa campanya a França. No sé perquè però sempre m’havia imaginat Los Miserables de Victor Hugo escrit en espanyol.

dimarts, 25 de febrer del 2014

Fer servir la palla
Viviane Reding 

Que la senyora Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea, es passegi per Barcelona demanant diàleg entre Espanya i Catalunya, suplicant entre sanglots que no ens separem, és el privilegi d’una europeista carregada de bones intencions, però, atenent el cas, d’una innocència ruboritzant. 

La senyora Reding, des de la seva desconcertada llunyania, ens hauria de concedir als catalans, com a mínim, el benefici de l’experiència i el coneixement. Una experiència que els catalans hem conreat a força de cops i avalada per 500 anys d’història. Bé, la història la feia Espanya i Catalunya la patia. 

Ho hem intentat senyora Reding. Per activa, quan hem pogut, i per passiva, quasi bé sempre. Ens hem esforçat per dialogar, hem fet àlgebra, logaritmes neperians i, fins i tot, equacions de segon grau per mirar de quadrar els comptes i mantenir un equilibri en correspondència, però el resultat, a la vista està, mai ha sigut el que tocava. 

Dos no s’entenen si un no vol i Espanya no és que parli una altra llengua, que també, Espanya és una analfabeta patològica amb la morfologia d’un mur de formigó. És vostè capaç, senyora Reding, de mantenir una conversa amb una paret? Provi-ho i desprès m'ho explica.

L’anàlisi que la vicepresidenta de la Comissió Europea fa de la situació i els seus consells, valdrien si Espanya fos un país “normal”, però Espanya no és un país amb múscul democràtic, Espanya té en el seu ADN l’estigma del colonitzador i sempre ha optat per la dominació abans que per l’entesa. És la seva manera de ser, és un fet contrastat i la culta senyora Reding no ho hauria d’ignorar. 

I per acabar, i posant a prova el seu missatge de concòrdia i d’unitat, proposaria a la senyora Reding un canvi, una permuta de situacions: que Catalunya ocupi el lloc de Luxemburg en el marc internacional i Luxemburg ocupi el de Catalunya, és a dir, que Luxemburg s’integri a l’Estat espanyol i comparteixi vivenda amb la dialogant Espanya. 

Li garanteixo a la senyora vicepresidenta una hora ben curta, com s’acostuma a dir popularment, seguida d’un malson estremidor. Luxemburg sota el jou d’Espanya? 500 anys de convivència? No li dono més de 500 hores i apostaria tot el que no tinc, a que la senyora Reding encapçalaria la separació.

diumenge, 23 de febrer del 2014

Prevenir els accidents

No toqueu els nens 

El cas: el CE Europa busca delegats per als seus equips de base. Els busca fora de les seves “fronteres” i que no tinguin cap relació de parentiu amb els jugadors. És a dir, persones que vulguin col•laborar desinteressadament, sense cap mena de retribució per part del club, exercint les funcions de delegat d’algun dels equips formatius que té l’entitat.

El motiu: el CE Europa necessita, com qualsevol altre club amb categories formatives, persones que ocupin el càrrec de delegat acompanyant als entrenadors en el seu peregrinatge i desenvolupant una tasca fonamental per la bona marxa dels equips i, conseqüentment, per l’entitat que representen. 

La clau: el CE Europa vol, per ocupar aquesta figura determinant, persones sense cap vincle familiar amb els jugadors, en contra del que ve sent habitual des de temps immemorials, on els pares realitzen aquesta complexa tasca amb les avantatges, i també amb els inconvenients, que aquesta situació genera. 

El perill: algú em pot explicar quina mena de persona pot estar interessada en fer de delegat d’un, per exemple, equip d’alevins de segon any sinó té cap vincle familiar que li compensi l’enorme inversió de temps sense rebre res a canvi? Algú pot garantir la bondat de les seves intencions? Algú està en disposició d’assegurar que no hi haurà cap mena de problema obrint una porta amb dubtosos i, tan de bo m’equivoqui, perillosos resultats? 

La conclusió: entenc que el CE Europa vulgui evitar un mal endèmic que li genera un cert conflicte, però no es pot tapar una esquerda provocant un esvoranc. El problema dels delegats/pares al CE Europa, i a qualsevol altre club, no és tant el fet de ser pare, sinó quina mena de pare s’és i la intel•ligència emocional del subjecte en qüestió. Al CE Europa hi ha hagut delegats fantàstics que no han tingut que renunciar a la seva condició de pares i que han exercit les seves funcions amb una solvència i una equitat impecable. 

La proposta: si el CE Europa vol evitar problemes de present, i també de futur, i resoldre així una situació espinosa, no cal inventar res, només cal buscar els delegats on els ha de buscar, on sempre han estat, però que apliqui criteris de selecció que s’ajustin al que tots tenim al cap. Ficar estranys en un vestuari de nens i nenes, sense cap aval familiar, pot ser la pitjor decisió que haurà pres mai el CE Europa.

dissabte, 22 de febrer del 2014

Lluita amb mi i jo et lliuraré
totes les armes de la meva poesia

Oscar Belis 

Oscar Belis és una persona persona que treballa, i quasi viu, al CE Europa. Des dels seus inicis com a jugador, passant per l’etapa d’entrenador i ara com a coordinador, ha destacat sempre per la seva integritat, coherència i, el més admirable, la seva indeleble empatia. 

Llarga, llarguíssima trajectòria en un club que li deu molt i en el que ha fet, gairebé, tots els papers de l’auca. Bé, li falta el de president, però a la vista de la nota de tall, no tinc cap mena de dubte sobre la seva solvència. 

Oscar Belis ha sigut, i és, un actiu imprescindible per al CE Europa i un clar exemple de perquè funcionen les coses de base malgrat les incerteses de les elits dirigents i els seus pertorbadors desconcerts. Hi ha persones persones que amb el seu saber fer i la seva capacitat de treball són capaces, per elles mateixes, de fer funcionar un engranatge al seu millor ritme. 

La trajectòria de l’Oscar al CE Europa, però, no ha estat un camí de roses. Ha passat per moments difícils i d’altres, encara més difícils. I allò que per a molts hagués estat la fi del món , el fins aquí hem arribat i aquí ho deixo, a ell li ha servit per madurar i créixer com a persona persona. I ho ha fet de manera natural, perquè en l’Oscar tot és natural, sense estridències, sense decibels sobrers i amb les paraules justes. Una experiència acumulada al llarg de tants anys, on li ha passat de tot, i que ara posa al servei de tots aquells que ho necessiten, li demanen i se li acosten. 

Sóc, i no sempre em complau, més aviat de critica que no pas de lloança, però amb l’Oscar Belis havia, per justícia, de fer una excepció. Obrir un parèntesi per reconèixer, pública i sonorament, la seva contrastada vàlua, la seva feina callada i la seva capacitat per moure simpaties més enllà de les estrictament obligades. 

El futbol pot ser una veritable jungla, però el futbol, a l’àrea petita de l’Oscar Belis, és un espectacle emocionant al que no voldràs (ni podràs) renunciar. 

Quina sort que té el CE Europa!

dimarts, 18 de febrer del 2014

A cop de mejillón
Espècies invasores 

Les espècies invasores són animals, plantes o altres organismes , generalment transportats i introduïts pel ésser humà en llocs fora de la seva àrea de distribució natural i que han aconseguit establir-se i dispersar-se en la nova regió, on resulten perjudicials. 

Que una espècie invasora resulta nociva, vol dir que produeix canvis importants en la composició, l'estructura o els processos dels ecosistemes naturals o semi naturals, posant en perill la diversitat biològica nativa (en diversitat de espècies, diversitat dins de les poblacions o diversitat d' ecosistemes ). A causa dels seus impactes en els ecosistemes on han estat introduïdes aquestes espècies són considerades enginyers d’ecosistemes. 

Els canvis naturals o causats pels éssers humans en els ecosistemes de tot el planeta s'han redistribuït les espècies vegetals i animals de forma accidental o voluntària. Com a conseqüència d'aquests canvis certes espècies tenen un comportament invasiu en la seva localitat natural o d'introducció, sent més susceptibles els hàbitats alterats o degradats. Aquestes invasions porten associades diversos problemes: 

• A nivell ecològic destaca la pèrdua de diversitat autòctona i la degradació dels hàbitats envaïts. 
• Econòmicament són importants els efectes directes sobre les activitats agropecuàries i la salut pública. 

Un cop detectada la invasió, el seu control i eradicació són costosos i no sempre possibles. Identificar els invasors potencials i evitar el seu establiment és el millor camí per frenar un problema que s'incrementa al mateix ritme que la globalització.

Preneu nota.

dilluns, 17 de febrer del 2014

Besties de foc

Els aliens 

No entenc, amb aquesta dèria de posar-li nom a les coses, el fet d’anomenar unionistes a aquells que, des de Catalunya, volen seguir sent espanyols. La cosa ja grinyola de base, el seu punt de partida és equivocat i el concepte que es pretén incorporar no té res a veure amb la relació actual entre Espanya i Catalunya. Perquè no dir les coses pel seu nom? A que ve aquest ús abusiu i desafortunat de l’eufemisme? Tant costa qualificar allò que es vol definir amb l’apel•latiu que li correspon? 

El mal anomenat unionisme del espanyols que viuen a Catalunya, però que mai seran catalans (per voluntat pròpia), s’hauria de denominar, per ser exactes i precisos, com a dependentisme. És això i només això el que pretenen amb el seu predicat i és això i només això el que volen mantenir per a ells, els seus fills i els fills dels seus fills. Perpetuar una forma de dependència que ja els hi va bé i els permet viure en un estat de semi inconsciència confortablement assumida. Gossos mesells lliurats a un amo que els sotmet i els manté estacats en una captivitat embrutidora. 

Els espanyols que viuen a Catalunya, i volen seguir depenent d’Espanya, no busquen la unió, sinó la uniformitat i, en el final del procés, diluir-se en una identitat tan aliena a la racionalitat com el monstre que martiritzava a la Sigourney Weaver a l’Alien de James Cameron.

diumenge, 16 de febrer del 2014

Un altre joc

El cul pelat 

En tot procés d’independència hi ha un aspecte que sovint es passa per alt però que és d’una transcendència cabdal alhora d’aconseguir allò que es persegueix. Perquè un país sigui independent, calen amics. I com es tenen els amics? Doncs, fent-los. No hi ha cap altra manera. 

Catalunya està treballant, i està treballant bé, aquesta suma de complicitats que han d’acompanyar el procés de sobirania i decantar-lo quan arribi el moment decisiu. Constància, estratègia, intel•ligència i una bona dosi d’empatia està donant els seus resultats. Uns resultats que han de cristal•litzar en un explícit suport al nostre futur independent. 

Així s’entén el suport des de ERC a Gibraltar (llegeixis Gran Bretanya) davant els seus desacords amb Espanya. Així s’entén, també, l’aproximació del Govern de la Generalitat a EEUU via Israel. Així s’entén, la complicitat amb el Vaticà i tot el seu àmbit d’influència a través de Messi i la col•laboració de l’Abad de Montserrat (això del Vaticà, ja està fet). Així s’entén el lligam amb França mitjançant “la col•locació”, com a ministre de l’interior francès, d’un home nascut a Barcelona, fill de pare català i cosí del compositor de l’himne del Futbol Club Barcelona. Així s’entén el destí, gens casual, d’una icona mundial com Pep Guardiola, per actuar com ambaixador a Alemanya i influir en un dels principals motors d’Europa. Així s’entén la contractació de Neymar, el proper millor jugador del món i tota una referència en el seu país i l’àmbit sud-americà. Relacions amb Japó via Gaudí i Ferran Adrià. Relacions amb la Xina amb estrets lligams econòmics i el futbol. Relacions amb Egipte, Sudan, Marroc,...amb una treballada i amistosa xarxa de relacions esportives. Relacions de proximitat amb Sud-àfrica via François Piennar. I etc, etc, etc. 

No cal fer soroll, però cal treballar sense defallir. I d’això, en tenim el cul pelat.

divendres, 14 de febrer del 2014

Escolta Sepharad - Els homes no poden ser si no són lliures - 11S, Marx...

Escolta Sepharad

Espanya reconeixerà Catalunya 

Ara faré de futuròleg i, sense cap mena de bola de cristall, aventuraré allò que probablement passarà d’aquí a no res. 

Quan Catalunya hagi, per fi, aconseguit la independència, Espanya, la hostil Espanya, serà un dels països que més ràpidament la reconeixerà. I la reconeixerà, no per cortesia, sensibilitat, companyonia, bona voluntat, justícia o generositat, ho farà per una causa més bàsica, pràctica, prosaica i gens idealista, senzillament, per diners. 

Espanya pot ser un país anacrònic, intransigent, filibuster, despòtic, fatxenda, reaccionari i, per a molts, obsolet; però Espanya conserva un poderós instint de supervivència capaç de vendre’s l’ànima al diable per un misèrrim rosegó de pa. La pela és la pela, diu el Gènesi econòmic, i Espanya ho té molt clar des de que la terra és rodona. 

Espanya no posarà en risc la seva precària viabilitat amb la negació d’una evidència incontestable i amb una oposició contraproduent davant d’un fet consumat com la independència de Catalunya. I no ho farà per pura economia de supervivència que és, en definitiva, el que acaba determinant la relació entre els països. 

Una vegada hagi superat el dol de la pèrdua, Espanya no es podrà permetre el luxe de crear un conflicte que perjudiqui els seus interessos. Interessos com per exemple: el que més del 70% de les seves exportacions travessen territori català en el seu viatge cap al món. Limitarà Espanya el seu accés a Europa posant fronteres, aranzels i peatges allà on no n’hi ha i allà on no li convé? Està clar que no. De la mateixa manera que, amb el monstruós deute que acumula Espanya, no es pot permetre no reconèixer Catalunya, eximir-la d’aquest deute i assumir-lo tota sola. 

Espanya sense Catalunya no podrà mai eixugar el que deu i, per tant, necessita negociar amb una Catalunya independent un pacte econòmic que faci una mica més viable el compliment dels compromisos adquirits. El deute serà, sense cap mena de dubte, una moneda de canvi per arribar a acords fins ara impensables. 

És evident que, en aquestes circumstàncies, Espanya tindrà, tant o més interès que Catalunya, en que aquesta sigui reconeguda internacionalment i segueixi formant part de la UE com a Estat de ple dret.

dimecres, 12 de febrer del 2014

A tota velocitat

¡Qué ascua de sardina! 

Em sembla molt bé que Espanya es construeixi la seva història segons li convingui. Em sembla molt bé que en faci la interpretació que més s’ajusti als seus interessos particulars i ho filtri tot des d’una perspectiva descaradament subjectiva. El que ja no em sembla tan bé és que s’autoproclamin garants de la història universal i pretenguin condicionar, dirigir i censurar la història del pròxim. 

Qui els hi ha concedit aquest privilegi? On està escrit que Espanya sigui el centre del món? Qui li ha atorgat la possessió de la raó absoluta? 

La veritat és, a part de tossuda, una i indivisible. I aquesta veritat no admet variacions en funció d’aquell que se la mira. El que si que pot variar, i de fet varia molt, és la interpretació d’aquesta realitat. Hi ha tantes versions, tantes realitats diferents com glossadors que ho cantin. 

Espanya pot acostar el ascua a su sardina fins que se li socarrimi, però ha d’entendre, i si més no, tolerar, que hi ha altres sardines al voltant del foc i que també tenen dret a la seva merescuda quota de brasa.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Sempre hi ha una finestra

El 25% 

La inacceptable sentència del Tribunal Superior de Justícia (quina paradoxa) sobre l’obligatorietat de fer el 25% de classes en castellà per garantir la seva presència a les escoles, només perquè una sola família ho ha demanat, no és una altra cosa que la materialització de la dictadura de les minories i la conseqüent perversió dels principis democràtics. 

Al marge de que un Tribunal de Justícia no és competent (gens competent) per establir quotes dins un àmbit en el que no té competències, ¿quina fórmula fa servir per establir que a 1 família li correspon un 25% d’influència sobre el conjunt d’una classe? On ha estudiat aquest Tribunal de Justícia i quina mena de matemàtiques avalen quests percentatges? Si a un alumne li correspon el 25%, vol dir que a dos alumnes li correspondria un 50% i a 4, el 100%?

Estranya manera de fer els càlculs, desprès, no és d’estranyar el resultat de les balances fiscals i la manera tan desequilibrada com interpreta Espanya la democràcia. 

El camí està obert, si a una sola persona li correspon el 25% del total, i així ho designen els Tribunals i ho avala Espanya, amb 4 catalans que apostin per la independència, ho tenim fet. Són les noves regles de tres dels necis i, amb elles, tenim el futur garantit. Noves matemàtiques, noves realitats.

diumenge, 9 de febrer del 2014

"NUS" - Sota el pit (Video oficial HD)

Ulls a l'infern

Pilotes fora 

Ens diu Pere Navarro, que cada dia destil•la perles: -"Si el PSC desapareix, CiU o ERC estaran molt satisfets" 

Permeteu-me que discrepi, una vegada més, de la falsa perspectiva a la que el dirigent socialista ens té acostumats. Si el PSC desapareix, senyor Navarro, li garanteixo que ni CiU ni ERC estaran molt satisfets, tal i com vostè imprudent i ignorantment afirma. Qui realment estarà satisfet, perquè així ho està treballant sense desànim, és vostè senyor Navarro. Ningú més que vostè i els que són com vostè seran, i de fet són, els únics responsables de la liquació del PSC i de la seva, més que probable desaparició. 

No pot atribuir a d’altres el que només és mèrit seu i de tots aquells que, des de fa temps, han decidit que el PSC és una anomalia en l’encaix espanyol i que amb el PSOE ja n’hi ha prou. Són vostès, els que, amb l’excusa d’un federalisme impossible, basteixen una coartada que els hi va prou bé per dur a terme la seva “solució final”: la desaparició d’un partit històric que ha aixoplugat moltes sensibilitats i il•lusions i ara es veu abocat al desastre. Tot i tot, gràcies a vostè i a gent com vostè que obrirà cava quan l’objectiu s’aconsegueixi. 

Ni CiU, ni ERC, ni Iniciativa, ni la mare que els va parir. Només Pere Navarro i els de la seva corda seran extremadament feliços i comptaran, com no, amb l’etern agraïment de Ferraz i l’esperit de la cinquena columna. Com a mínim sigui honest senyor Navarro, ja sé que és molt demanar, i no tiri pilotes fora amb declaracions que ja no es creu ningú.

divendres, 7 de febrer del 2014

La vida ens dóna penes...i també alegries
El pelfut 

Que som una nació, ja ningú ho posa en dubte, és un estadi absolutament superat. Fixeu-vos que, fins i tot Espanya, que en podia ser refractària, ho té clar i així ho ha reconegut pública i reiteradament. Com s’entendria aquesta insistència en anomenar-nos nacionalistes sinó fóssim una nació? I nacionalista, per definició, és tot aquell que propugna o afavoreix la unitat o la independència de la seva nació. Per tant, si Espanya ens reconeix com a nacionalistes i no com a regionalistes, és perquè ens reconeix com a ciutadans d’una nació i no pas d’una regió. 

Arribats a aquest punt, i amb els reconeixements (i aclariments) pertinents, cal recordar el dret internacional que té tota nació a la seva autodeterminació i a decidir lliurement sobre el seu destí. Catalunya no és una regió com la pròpia Espanya reconeix i, en conseqüència, no són aplicables els arguments regionalistes amb els que ens volen fer combregar. 

Si Catalunya és una nació, que ho és, ha de tenir, per llei, els mateixos drets que qualsevol altra nació i és ella, i només ella, la que ha de decidir quina mena d’animal vol ser. On s’ha vist, i on està escrit, que hagi de demanar permís a una altra nació per auto determinar-se? És com si el meu veí de replà, pel fet de pertànyer a la mateixa comunitat, pogués decidir quina mena d’economia he de portar, quina dieta he de seguir i a quin sant m’he d’encomanar. 

Veïns, si. Bons veïns, també. Però jo he de poder comprar-me el pelfut que vulgui i, encara més, no tinc perquè pagar el pelfut del 3er. 2a. o el del 4art. 1a.

diumenge, 2 de febrer del 2014

Catalunya a dieta

La dieta Dukan 

Vivint prop del Paral•lel em resulta relativament senzill (i atractiu) recórrer als paral•lelismes. Prenem, per exemple, el cas de Pierre Dukan i la seva “miraculosa dieta” 

Qui no coneix, per via directa o bé per un amic, veí, conegut o saludat, la dieta Dukan? Qui no ha sentit parlar o, fins i tot, l’ha posat en pràctica o ha tingut la temptació de posar-la? Segons el propi doctor, més de 40 milions de persones arreu del món segueixen, o han seguit en un moment de la seva vida, aquesta polèmica i nociva dieta. 

La “dieta miracle” Dukan combat l’obesitat d’una manera desequilibrada i gens científica amb conseqüències tràgiques per a la salut de les persones i amb efectes secundaris greus i irreversibles. Els desesperats (i abduïts) seguidors de la dieta perden pes amb relativa facilitat però a canvi de patir uns danys col•laterals crònics que deterioren la seva salut. 

I és en aquest escenari on podem aplicar el paral•lelisme. Catalunya està sotmesa, des de temps immemorials, a l’estricte règim de la dieta Dukan. La diferència, l’escandalosa diferència, és què la dieta de Catalunya no és voluntària sinó forçada des d’un Estat que l’aplica sense dret de rèplica i argumentant, és un dir, la bondat de la seva pràctica. 

Catalunya sota el jou de l’Estat Dukan i la seva “dieta miracle” no deixa de perdre pes. L’aprimament està tocant fons i li comencen a penjar les molles per tots els racons del cos. Catalunya s’està quedant en els ossos i, el que és pitjor, està desenvolupant patologies, tant físiques com mentals, a conseqüència d’una dieta restrictiva que provoca alteracions biològiques i psicològiques que interfereixen en el seu funcionament.

L’Espanya Dukan està entossudida a que Catalunya es pugui posar el biquini aquesta propera primavera i que els ronyons li deixin de funcionar a la tardor. De totes maneres alguna cosa falla: com és que aquesta nociva dieta aprima Catalunya i, en canvi, engreixa Espanya? En Pierre Dukan ens ho hauria d’explicar o, si més no, buscar una formula correctora. Encara que, coneixen el pa que es dóna i coneixent el personatge, dubto de la seva implicació i la conseqüent solució. 

I per acabar amb el paral•lelisme, destacar que el col•legi de metges francès ha fet pública l’expulsió del doctor Dukan per pràctiques que lesionen greument el codi ètic de la professió. 

Fixeu-vos com el col•legi de metges (paral•lelisme de la UE) no ha actuat contra els pacients sinó contra el metge , és a dir, ha actuat contra el causant del mal, l’ ideòleg de la dieta, i no contra els soferts pacients que la pateixen. 

Jurisprudència i paral•lelisme per a aquells que teoritzen sobre el sexe dels àngels.