dijous, 31 de desembre del 2009

No al invent ari
Inventari del no

Què toca ara? Fer balanç. Com es fa un balanç? Fent una llista de totes aquelles coses que han passat i que val la pena recordar per la seva transcendència, importància o simplement per la seva proximitat o afinitat. Fa mandra? Molta. Per això m’he decantat per fer un inventari al revés, un llistat d’algunes d’aquelles coses que no han passat i que haurien d’haver passat o, si més no, m’hauria agradat que passessin. Coses que, pel fet de no haver passat, formen part, automàticament, de la llista de desitjos pel proper any. Coses com ara, la (ja va sent hora) independència del meu país. O l’ enyorada Sarah Mclachlan i el desig creixent de veure-la a Barcelona. O l’ esperat concert, per exemple al Palau de la Música, d’en Tom Waits. L’anunci del rodatge d’una nova pel•lícula de Victor Erice. La darrera corrida a la Monumental. Una lliga per l’Europa. El viatge a Austràlia i el retorn a Cuba. Tenir enemics intel•ligents i amics sense reserves. Què algú, a part de tu, s’interessi pel meu bloc. Què s’instauri el dia dels culpables en contraposició al dia dels innocents. Què els reis siguin veritablement els pares. També hi cabria en aquesta llista la noticia de la descoberta del manuscrit definitiu de Roberto Bolaño. Què el 12 d’Octubre fos laborable. Què Rigola adapti Espriu i la Silvia Bel ens desgrani Martí i Pol. Els Jocs Olímpics per Arenys de Munt. La designació del Poble Sec com a nova seu mundial de l’ O.N.U per als propers 20 anys. L’acabament de la Sagrada Família i el desmantellament de l’Església. L’estrena –o millor dit, la reestrena- de la Nit de Sant Joan al Paral•lel. Què el meu partit sigui sencer. Què el Barça repeteixi i la festa sigui completa. Què la meva companya sigui Premi Nobel i jo la pugui acompanyar. Què el Woody Allen em convidi a fer un cafè a Casa Fuster (encara que l’hagi de pagar jo). Rebre dues invitacions de platea per al Kodak Theatre. I, finalment, què el proper any pugui tornar a fer una llista amb coses, això sí, diferents a la d’aquesta perquè totes s’hauran complert.

dimecres, 30 de desembre del 2009

Relació gràfica
Indefinicions*

Públic: el contrari de Privat
Porteria: entrada d’un edifici.
Porter: el que vigila la porteria. N’hi ha d’automàtics.
Xarxa: connexió entre internautes.
Primer temps: i desprès una canya.
Àrea: on s’acostuma a parar per descansar i fer gasolina.
Cercle Central: Equador.
Alineació: deixar-se menjar el tarro.
Centrada: persona amb les idees clares.
Visió de joc: quan no et tapa ningú.
Entrada per darrera: accés pel servei i les mercaderies.
Fora de banda: músic acomiadat.
4-4-2: prefix telefònic en desús.
Pressió: el que fa pujar la cervesa.
Èxit: sortida.
Capità: el darrer en abandonar el vaixell.
Canvi: palanca per introduir una altra marxa.
Aturada: persona sense feina.
Gran aturada: prop de la vaga general.
Falta: avis d’embaràs.
Falta perillosa: confirmació d’embaràs.
Corre la banda: orquestra que va molt de presa.
Pilotes: tipus de persones que es poden trobar en totes les oficines.
Pilota alta: veure pilotes. De considerable alçada.
Una passada a l’espai: un fet extraordinari amb gravetat zero.
Penal: lloc on els presos acompleixen condemna.
Davantera: part frontal de la meva veïna.
Partit: en dues o més porcions.
Vestuaris: en una festa grega, el que s’acostuma a dir quan s’acaben les begudes: ves tu Aris.
Regat: mullat.
Vaselina: crema per suavitzar sequedats.
Gol: pròxim a l’or.
Fora de joc: abans d’entrar al Casino.
Barrera: Heribert. Històric dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Servei de porta: Caprabo.
Servei de cantonada: benzinera.
Jugador: ludòpata.
Reserva: amb poca benzina.
Mig centre: un centre incomplet.
Mitja punta: llapis trencat.
Son: el que entra quan es llegeix una cosa tan llarga.

*Editat ara fa dos anys i dedicat a l'Eric que m'ho ha demanat.

Sí, sí, és ELLA
Fil per cosir intoleràncies
Regional exprés

53000 persones, són poques o són moltes? Com tot, depèn del prisma des d’on es miri. 53000 varen ser els assistents al partit entre Catalunya i Argentina disputat recentment al Nou Camp. Un estadi immens que semblava mig ple o mig buit segons la manera i la voluntat d’interpretar-ho. Per Madrid –i sento fer-me novament pesat- l’assistència va ser un fracàs i no solament això sinó que la noticia apareixia a la secció de Regionales i no a la d’esports com hagués estat més lògic i com va aparèixer a la totalitat de diaris europeus. Per a Madrid, un partit de la selecció catalana, no és un esdeveniment esportiu sinó un greuge, un afront intolerable que cal silenciar i combatre amb totes les forces i els instruments al seu abast. 53000 persones no se si són moltes o poques, però sí se que són tantes com en el darrer Espanya-Argentina celebrat al Calderón el passat 14 de Novembre i, en aquest cas, va ser considerat un èxit d’assistència i, també en aquest cas, el partit va ser interpretat, analitzat i glossat únicament des del punt de vista esportiu –com ha de ser- i no es va fer cap referència sociològica més enllà del futbol. Espanya té por. Té por a les consultes sobiranistes i a un simple partit de futbol. I un país que té por, és un país dependent. Un país presoner dels seus fantasmes personals que el tenallen i no el deixen avançar. Les pors infantils s’han de superar i la seva negació no les farà desaparèixer. Per cert, Catalunya va fer un partit esplèndid contra Argentina i va acabar guanyant per 4 a 2 davant 53000 persones i un 33% d’audiència televisiva. La manta per tapar actes com aquest cada cop ha de ser més gran. Compraré accions a La Casa De Las Mantas i em forraré.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Quin desastre
Estic desfet*

Us he de demanar excuses. Estic avergonyit. Trasbalsat. He estat víctima d’una ensarronada de l’alçada d’un campanar. Una indefensa joguina en mans d’uns nens trapelles. Com diu el meu amic Jordi: he fet el passerell. Com he pogut caure en el parany? Com n’he estat d’innocent. La noticia de l’any resulta que no era més que una broma monumental. Un escarni per a la meva suposada –i ara en entredit- intel•ligència. He quedat fatal i vosaltres heu estat els damnificats subsidiaris i involuntaris. Maldita sea! Tot per refiar-me de la persona que, fins ara, havia estat el meu confident –val a dir que, un confident excepcional i de solvència contrastada- amb el que sempre l’encertava. Doncs aquest cop se m’ha rifat. He de reconèixer, però, què la culpa és meva, com sinó puc explicar haver-me cregut les coses que em deia? Com creure que un monstre (en el sentit figurat de la paraula) com MEDIApro podia interessar-se per un Club que malviu en l’anonimat i la dependència? Qui es podia creure què un senyor que ha sortit del Club per la finestra ara estigués disposat a pagar el lloguer als inquilins que el van foragitar i que encara hi són? Qui, en plenes facultats mentals, podia creure en una candidatura alternativa plena de crítics a l’actual gestió del Club? I encapçalada per un ex-vicepresident? De Bode dimitint i avançant unes eleccions ara que les coses van bé? Rodes i rodes i rodes de molí que jo m’he empassat com el que s’empassa un lacasitos. I el més greu, el que no té perdó, que us ho he volgut fer creure. És més probable que un camell passi pel forat d’una agulla que tot el que us vaig etzibar ahir es faci realitat. Encara que el camell sigui de Toshiba.

Nota: l’únic que possiblement sigui cert és l’ interès del Woody Allen per fer una pel•lícula al Nou Sardenya; diuen que va quedat fascinat per les històries inversemblants que allí es couen i el marro que s’hi fa.
Haurem de seguir de molt a prop aquesta noticia.

*Ve de l’entrada d’ahir

dilluns, 28 de desembre del 2009

Com pot ser?
De Bode dimiteix i avança les eleccions*

MEDIApro, el gegant català de la comunicació, ha arribat a un principi d’acord per patrocinar i gestionar al CE Europa les properes 4 temporades. L’acord s’ha aconseguit per mediació de l’actual responsable de l’àrea esportiva de MEDIAsports, Àngel Gómez, que ha estat clau perquè aquestes negociacions es poguessin encetar i posteriorment concretar. L’acord, a manca d’alguns serrells que es preveu enllestir aquesta mateixa setmana, començarà la temporada 2010-2011 i finalitzarà, si no hi ha acord de renovació, la temporada 2013-2014. Àngel Gómez, recordem, va estar lligat al CE Europa fins la darrera temporada exercint les funcions de Director Esportiu amb notable èxit. Ha estat, aquesta vinculació, determinant per acostar posicions i, finalment, materialitzar el que pot ser un dels projectes més ambiciosos en el panorama esportiu actual, tenint en compte que es tracta d’un Club modest i que milita a la tercera divisió del futbol espanyol. L’acord preveu una important aportació econòmica per part de MEDIAsports –al voltant de 180000 euros anuals- i el compromís de promocionar al CE Europa en totes i cadascuna de les seves iniciatives. Per la seva part, el CE Europa, cedeix tots els drets d’imatge, així com les seves instal•lacions per efectuar fins a 4 events –a concretar- , la possibilitat d’utilització de les mateixes pel personal i compromisos de MEDIApro i, finalment, el seu us com a plató pel rodatge de dues pel•lícules –la primera el 2011 i la segona, un nou film dirigit per Woody Allen, a l’estiu del 2013-. Hem pogut saber, de fonts ben informades, que el pacte ha estat fet amb una nova candidatura a les propers eleccions del CE Europa encapçalada per un ex-vicepresident , ara dimitit, i formada per ex-directius que han deixat de ser-ho i alguns encara en exercici del càrrec, tots ells crítics amb l’actual direcció del Club. S’ha de dir que, l’actual president del Club, Guillaume de Bode, hauria estat al corrent de les negociacions i, davant la magnitud del projecte i els enormes beneficis pel club, hauria donat el vist i plau a l’operació; accedint, per la seva banda, a renunciar al seu càrrec i avançar les eleccions per al Juny del 2010. El senyor de Bode té previst, un cop enllestida la signatura oficial, convocar una roda de premsa on també assistirà, a més de l’Àngel Gómez, el propi Jaume Roures, director general de MEDIApro, en un acte multitudinari que tindrà lloc a la Sala Oval del Palau Nacional presentat per Andreu Buenafuente i ofert en directe i en obert per la Sexta.

*Veure la continuació de la noticia a l'entrada de demà.

diumenge, 27 de desembre del 2009

Rambla amunt, rambla avall
La coartada del Saragossa

El procés obert cap a la sobirania és irreversible. Cada cop és fa més evident i els inputs que es van rebent deixen poc marge a la sorpresa, a que la situació canviï de signe. Són molts els senyals que així ho certifiquen i no només pel creixement intern –per la conscienciació nacional- sinó també per l’acceptació, cada vegada més estesa, d’aquesta realitat en el subconscient d’Espanya. Un subconscient que va deixant mostres externes d’un reconeixement, negat fins a la sacietat, però què poc a poc va surant, malgrat els esforços per ofegar-lo. Exposada davant situacions de xoc és quan Espanya més pateix i és, aleshores, quan mostra sense vergonya les seves febleses, la seva autèntica cara sense maquillar i el seu veritable pensament separador. Un exemple recent i molt il•lustratiu ha estat el tractament donat pels mitjans de comunicació espanyols, i per l’opinió pública en general, al voltant del sisè títol del Barça. El títol que acreditava als blaugranes com a campions, ni més ni menys ,del món. El títol més alt, reblant la trajectòria més brillant mai aconseguida per cap club del món. Això, què ha estat portada i tema recurrent en espais esportius i no esportius de diaris, ràdios i televisions d’arreu del món, ha sigut diluït a Espanya per la gran gesta de l’equip de la seva capital en guanyar a un immens Saragossa (carn de segona divisió) en el "partit del segle". La gesta del Barça, única en el món, no és percebuda a Espanya com un triomf espanyol perquè el Barça i tot el que hi ha al darrera, no és homologat com a espanyol. No es pot celebrar i no pots fer teu allò que t’és estrany i que no et pertany. I això els espanyols cada cop ho tenen més clar. Des de Catalunya són moltes les veus què reclamen la independència i des d’Espanya cada cop són més les persones que pensen que Catalunya no és Espanya i, per tant, arribats a aquesta situació, haurem de trobar una solució que complagui a totes dues parts.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Donar-li voltes
Els canelons

Avui amb les restes en fem canelons. Reciclatge avant la lettre. Reciclatge espontani i tradicional del que cap institució, holding o ute empresarial se’n beneficia. Reciclatge directe i d’efectes i conseqüències tangibles per als seus practicants. Res a veure amb el gran negoci que han muntat les empreses del sector amb el vist i plau –i alguna cosa més- de les administracions que sanegen les seves economies i equilibren les seves balances deficitàries amb l’esforç del sofert personal. Ingressos nets que els hi permeten malbaratar recursos en partides sense cap interès pels ciutadans i dels que, aquests, no en treuen cap profit. Els canelons –com a mínim- els veiem, els toquem i ens els mengem. Dels enormes recursos què genera el reciclatge a gran escala no en veiem ni cinc i no sabem on van a parar ni quin sabor tenen. Sí he de reciclar, vull veure els canelons.

Remember you
Per nadal, cal pujar
Passejant el gos

Bon dia María! Me la trobo quan ve del forn amb aquella olor de pa calent. L’Esperança fa safareig al replà de l’escala amb la Cinta: què sí, què el fill de la Dolors s’ha passat tota la nit tossint, ves que no tingui la grip! I el nou veí del tercer, quin bandarra!, em llença les burilles de cigarreta damunt la roba estesa. Quin sapastre descregut! El Joan i el senyor Casas es miren les obres amb un posat seriós i amb aires de no entendre res. Els paletes han cobert la rasa i no els han avisat. Seran desconsiderats! Haurem de muntar una reunió per parlar dels acords de la darrera reunió i organitzar una altre reunió que deixi les coses clares, li deia el senyor Casas a un esverat Joan. Ensopego amb en Miquel Garcia, doctor reputat, que fullejant el diari no em veu. Perdó, em diu. Has vist? Les botigues no fan calaix ni ara que s’acosta el Nadal. No sé on anirem a parar amb aquesta maleïda crisi. Encarna, Encarna, crida la Remei. Digues-li al nen que baixi i que no es descuidi la bufanda (la bufanda és allò que es posen els nens quan les mares tenen fred). Vindrem a l’hora de dinar. Veig esbufegar l’Enric pujant el carrer quan torna del seu volt en bici. Veig que s’apaguen els llums dels fanals quan clareja el dia i es desperten els sorolls. Em saluda de lluny la Montse amb aquell posat de no haver trencat mai un plat. Em mira de reüll i riu per sota del nas. Accelera el pas. Al semàfor, aturats, un grup de nens amb enormes bosses d’esport esperen el seu torn de glòria a la Satalia. Avui és un dia de victòria. Avui és un bon dia per guanyar. A l’altre costat del carrer una parella de noctàmbuls fa esforços per arribar a casa abans no sigui massa tard. El gos els borda i ells l’ignoren. Cau una fulla i el plataner despullat se’ n constipa. Tot això és el que em perdo per no tenir gos.

dijous, 24 de desembre del 2009

2 anys
El principi de la relativitat
O el final del principi

2 anys
730 dies
17.520 hores
1.051.200 minuts
63.072.000 segons

Segons com es miri sí que pot semblar molt de temps. 2 anys des de que aquest bloc va veure la llum per primer cop. 2 anys on han passat moltes coses que hem anat compartint i altres de les que ni tan sols hem estat conscients. 2 anys per créixer plegats entre un degoteig de pèrdues i un rosari de guanys. 2 anys per caminar junts, per fer via entre la malesa i ensopegar més sovint del que hauríem volgut. Per obrir tancats, per dibuixar horitzons i encetar dreceres. 2 anys per esperar el sol i somiar la lluna. 2 anys de llamps i parallamps i trons de tots els registres. 2 anys per enllaçar els sons i gronxar les paraules. 2 anys per anar teixint un kilim d’esperança amb nusos de tendresa. 2 anys per posar seny entre subtils esvorancs de rauxa. 2 anys per travessar valls feréstegues i resseguir carenes impossibles. 2 anys de llibertat condicional contra els defensors del silenci condicionat. 2 anys per buscar el veritable nom de les coses i no defallir en l’ intent. 2 anys donant arguments als amics i munició als enemics. 2 anys de cels estrellats i albades perfectes. 2 anys de pau i serenor, malgrat l’inevitable esglai del gos que borda. 2 anys que pot semblar molt de temps mentre no ho comparem amb l’edat de l’Univers. Aleshores, esdevé res, o quasi bé res. Quelcom d’insignificant com la pròpia essència i transcendència d’aquest bloc.

2204 entrades i només una sortida.

dimecres, 23 de desembre del 2009


El caganer
El Maradona com els reis, sempre viatja amb camell
Villanpsicos
(amb els millors desitjos)

Ens tornem a trobar
Per que no en varem tenir prou
I res millor que un sopar
Per seguir fent bullir el brou.

L’Europa és particular
Com el pati de casa meva
Tothom vol apostar
A que se’n surt amb la seva.

A la taula s’asseuran
misters, segons i ajudants
algun que altre delegat
i, fins i tot, un directiu despistat.

Coordinadors en plenitud
Tots menys en Jordi Vela
Que prefereix fer salut
En altres taules, vaya tela!

Coca-cola per als nens
Perquè no diguin cap tonteria
Que per això ja tenim
A la junta directiva.

El juvenil A s’està fent
Amb el motllo del Cosano
I al que busqui pretendent
li poden donar per l’ano.

El Juvenil B, costa de creure,
S’esforça en no fer pena
I en això té molt a veure
El bo d’en Dani Mena.

El Juvenil C que no surt de pobre
Ni fregant-se amb cansalada
Ni traient-se de sobre
Als dos rebels de la intifada.

No s’adreça el Cadet A
I ha caigut el pobre Anglada
instal•lat al fons del pou
Tot esperant la remuntada.

El Cadet B ho té molt bé
És un equip que fa patxoca
Que ningú el faci malbé
Això es mira però no es toca.

El Cadet C té una columna
Més aviat torta que destre
Però mentre jugui l’alumne
Estarà content el mestre.

Il•lusiona el Cadet D
Amb un joc de filigrana
Espero que tinguin fe
I aquest any no surti rana.

Pateix l’Infantil A
Amb problemes de bessons
Cirurgia per adobar
I que no li toquin els collons.

L’Infantil B no és un pardal
I si no fa el passerell
Aquest any estarà a dalt
De la mà d’en Gatell.

L’Infantil C està de sort
Perquè ha cregut en l’Arantxa
Una dona que juga fort
Quan altres es rasquen la panxa.

A l’Infanti D li manca visió
Li surten les fotos mogudes
Com si es tractés d’un avió
Al triangle de les Bermudes.

I l’Aleví A que tal?
Passa les setmanes sofrint
I això ho sap el Nistal
i tots els que ho estan vivint.

L’Aleví B és pa tou
necessita un forner que el cogui
i que s’hi jugui el sou
per convèncer a l’ós Iogui.

L’Aleví C fent de David
Esperant el seu moment
Treballant per ser atrevit
I no acabar en un convent.

L’Aleví D existeix?
O només és un miratge?
M’han dit que compleix.
No hi ha dubte, soc un salvatge.

I em deixava els femenins
Que sempre ho fan molt bé
I sovint sota mínims
El club els manté.

Senyors no som perfectes
Però amb respecte i tolerància
Corregirem els defectes
Per guanyar en importància.

Que siguem tots feliços
A l’Europa o allà on sigui
I que els desgraciats infeliços
No ens amarguin els anissos
No ens espatllin els pastissos
No ens segrestin els permisos
Es digui com es digui
Sigui qui sigui.

I amb bons desitjos i propòsits
Ens acomiadarem cordialment
Esperant en candeletes
El proper retrobament.

dimarts, 22 de desembre del 2009

La que más turba
Triar sempre encara que no calgui

Segur que us heu trobat davant la tria entre fer allò què s’ha de fer o fer el que t’agradaria fer. Són, aquestes, dues accions què, malgrat semblar complementaries, sovint entren en conflicte. I ho fan quan les dues són coincidents en l’espai/temps i l’elecció d’una d’elles n’exclou l’altra. És, aleshores, quan la decisió es fa difícil de prendre i s’ha de recórrer al sentit comú per damunt de qualsevol altre influència. Fer el que s’ha de fer és, per defecte, el més habitual. El que s’acostuma a fer la major part del temps i en la majoria dels casos. Les obligacions imposades, pactades o adquirides ens deixen poc marge per a la iniciativa personal. Fer, en canvi, allò que es vol, no sempre és possible i comporta una responsabilitat i unes conseqüències ineludibles. Fer el que s’ha de fer, el que toca, és bàsicament despersonalitzant perquè, generalment, no intervé la voluntat de fer-ho. Es fa perquè cal i aquesta és la seva única raó de ser. En canvi, fer el que es vol, té un elevat grau d’iniciativa i ens personalitza i reforça com a individus. S’ha d’anar en compte, però, amb fer el que es vol, per a no entrar en col•lisió amb altres interessos ni sobrepassar els límits marcats en l’exercici del respecte al pròxim. En definitiva, no estaria gens malament què, davant la inevitabilitat de fer el que s’ha de fer, dotar a aquesta inèrcia amb un plus d’iniciativa, un puntet de voluntarietat que ho fes, tot plegat, més interessant i satisfactori. Sovint no es pot fer el que es vol i sovint, també, se’t fa molt costerut fer el que s’ha de fer, amb el consegüent desànim i frustració. Una senzilla lectura en positiu de totes dues accions pot revertir la situació amb resultats sorprenents.

dilluns, 21 de desembre del 2009

Un caganer com cal
Un pessebre de merda

En tots els pessebres hi ha d’haver un caganer. I això que és acceptat per tothom, passa a ser un enorme problema quan n’hi ha més d’un. Aleshores la cosa s’embruta i comença a fer pudor. El què en principi fa certa gràcia i es contempla com un peatge tradicional i d’obligat compliment acaba per convertir-se en un femer, en un abocador de residus orgànics de primer ordre. Un sol element, una sola figureta de més, pot distorsionar la bellesa del paisatge, alterar la tradicional pau regnant i malmetre l’equilibri ecològic. Tot d’una tacada. O era una cagada? Un caganer per grup és admissible i suportable. Dos, pot ser una catàstrofe. Els serveis de neteja –funcionant a mig gas per les vacances- no donarien a l’abast. Els àngels, batent les seves plomes, marxarien ofesos pel merder. A la verge li vindrien basques. Els reis no s’acostarien i el pobre nen es quedaria sense regals. El riu es contaminaria salpebrat de substàncies tòxiques. I els camells? Els camells canviarien el seu lloc de venda tradicional per altres horitzons menys aromàtics, empesos per les circumstàncies i l’insuportable ferum. En fi, un pessebre deslocalitzat i castigat per una crisi de merda, diuen, impossible de preveure.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Al cim
Somien els androides amb l'equip perfecte?

Europa B 5 - Penya Anguera 0

Lliga Cadets Primera divisió

Comptar partits per victòries. Gols de tots els colors, de totes les olors i de totes les formes. Porteria inmaculada. Matemàtiques sobre verd. Geometria possible i alguna d’impossible. Literatura d’adjectius infinits i permanents. Lliçó magistral per aprendre dels que saben. Exemple lineal d’una força en obertura. Pura estètica. Anatomia de bellíssims contorns. Essència de l’intangible. La màquina perfecte. Oxigen a l’espai. L’espai de tots els somnis. Un B de Déu.
En mig de la boira
Tensar la corda

Europa D 2 - Racing de Sarrià 1

Lliga Cadets segona divisió

Està cansat el Cadet D? Comença a mostrar petits moments d’absència? S’està avorrint de jugar a segona i li està mancant l’ interès? Dèiem, i seguim mantenint, què aquest és un equip de primera. Ho és pel seu joc i per la qualitat dels seus jugadors. Però el que fa realment gran a un equip és la seva capacitat d’adaptació al medi. El reconeixement d’una realitat –incòmode i aspre- però és la que toca viure en aquests moments. Per a sortir de segona i guanyar-se el dret de jugar allà on, amb tota certesa, seria el més normal, cal passar per aquest purgatori i treballar cada dia, cada minut del dia per aconseguir l’objectiu. Ningú va assegurar que seria una tasca fàcil. Ningú regala ni regalarà res. Tot el que s’aconsegueixi haurà de ser per mèrits propis i on no s’hi val a badar. Qualsevol error, qualsevol manca d’atenció o excés de confiança, qualsevol actitud indolent poden ser fatals i difícils de reconduir. No és, la segona, una categoria massa exigent pel nivell dels seus equips i això fa que el relaxament pugui aparèixer en certs moments amb conseqüències imprevisibles i dramàtiques. Caldrà estar molt atents en no cedir cap punt que desprès sigui irrecuperable. Els rivals no ho faran i no ens ho posaran fàcil. La terra, el temps, l’hora, la mandra, la debilitat aliena,...no valen excuses. Per sortir del pou cal tensar la corda, cal esforç i cal sempre i davant de qualsevol situació. Sí realment no s’està on tocaria estar, ara és hora de demostrar-ho. Ni planys, ni laments, ni mirar-se el melic.
Posar cap i trobar l'estil
Entre el prat i la serra

El Prat 0 – Europa A 0


Lliga Nacional Juvenil

Li manca, a aquest equip, aquell punt de personalitat què tenen els grans equips. Aquell convenciment granític en les pròpies forces. Aquell creure, per damunt de qualsevol rival, que les seves propostes són les bones i dur-les a la pràctica sense complexes. Sabent fer el que saben fer, cosa demostrada sobrerament, no s’entén que mimetitzin amb tanta facilitat el joc del contrari per acabar sent-hi un gris duplicat. Amb una mica més de fidelitat als seus principis, a les seves essències, el partit contra el Prat hagués estat un altre de molt diferent. Amb els resultats en contra i davant de la manca de punts era, fins a cert punt lògic, que l’ansietat tenallés les seves qualitats i precipités les seves decisions. Però havent trobat el camí del bon joc acompanyat de bones sensacions i resultats, encara és més difícil entendre aquest retorn als vells errors, a copiar descaradament el futbol primitiu i directe d’un rival dissenyat per a practicar-lo. L’Europa, amb tots els respectes, no és el Prat i, en conseqüència, no pot jugar com el Prat perquè no en sap. L’Europa ha jugat bé quan a fet allò que li és propi i en aquesta manera de fer i en aquesta proposta diferenciada és on s’ha mogut millor, on ha despertat les millors sensacions i on ha obtingut els millors resultats. S’ha rascat un valuós punt al Prat, un excel•lent i necessari punt. Però venint d’on es venia, de l’exhibició de la setmana passada, no negarem, que aquest punt s’ha quedat un pèl curt. S’ha de retornar al camí de l’excel•lència i abastar aquell punt de maduresa que permeti desenvolupar un estil propi i morir amb ell. En definitiva, caminar pel prat i abandonar per sempre les agulles de la serra.

dissabte, 19 de desembre del 2009

Nèctar per a 6 copes
Amb el cor

Us imagineu que el Barça arriba a la final de la Copa del món de Clubs. La disputa contra un equip duríssim. És molt superior en totes les facetes del joc, però li posa emoció encaixant un gol en fora de joc i no aconsegueix empatar fins a 1 minut del final. Us imagineu, aleshores, que al mateix minut de la prorroga en que el Barça de Cruyff va guanyar la seva primera copa d’Europa, el millor jugador del món marca el gol de la victòria i ho fa amb l’escut. I no metafòricament, sinó literalment amb l’escut brodat al pit. El gol decisiu amb el pit. El gol amb el cor per entrar a formar part de la Història. Un guió que ni els millors guionistes del Hollywood daurat haguessin somiat. Un guió perfecte que, ves per on, s’ha materialitzat a Abu Dabi, donant al Barça el seu sisè títol en una mateixa temporada. Una Temporada de cine què, difícilment podrà ser igualada, però mai dels mais superada. La realitat, un cop més, ha estat per damunt de la ficció i això, en aquest Barça, comença a ser deliciosament habitual.

divendres, 18 de desembre del 2009


Jo vull ser torero
A favor dels toros

Jo, com les vaques, tinc debilitat pels toros. Les vaques heterosexuals, evidentment. De les altres millor no parlar-ne per no entrar en un prat relliscós i ple d’esvorancs emocionals. El toro és un animal tendre –sobretot en estofat- i què desperta una sincera solidaritat pel seu aspecte desarrelat. És un individu amb un futur incert i amb una marcada vocació de màrtir nacional. Un animal (amb tots els respectes) què faci el què faci, les seves accions sempre porten cua (i hi ha qui se la menja). Quin mascle, per altra banda, no sentiria simpatia i una certa complicitat amb un mascle guarnit amb aquella extraordinària cornamenta? Víctima involuntària de les vaques libidinoses i gens fidels què se’l toregen a plaer. D’aquí la famosa "Vaca que riu" del pobre toro enganyat. O la vaca palla-resa, què entre oració i oració li fa una manola (creació del mestre Manolete) per desgastar-lo. Al pobre toro que només li queda el suïcidi, la immolació en una plaça a la vista de tothom. Vaques boges, desaprensives i cruels què utilitzen al toro en el seu propi benefici i del què només desitgen les seves corrides per a la procreació i la supervivència de l’espècie. Prou corrides! Per una castració terapèutica, reivindicativa i alliberadora!

dijous, 17 de desembre del 2009

Viure al desert
Ibrallaunes

No hi ha res, per a un equip qualsevol, com enfrontar-se al Barça. Tots en surten reforçats. Perden però surten reforçats. Va passar amb el Madriz, amb el Dinamo de Kiev i ara amb l’Español de Cornellà. La gesta de perdre per només un gol, en tots tres casos, ha estat motiu suficient per afirmar què havien fet quasi el millor partit de la seva història i que la derrota havia estat una victòria moral d’incalculable valor i d’esperançadores perspectives. És curiós com evoluciona la percepció de la realitat, deu ser una altra conseqüència del canvi climàtic o la crisi econòmica, què rebaixa substancialment les expectatives dels col•lectius i on s’abandona l’idea de guanyar per la de perdre amb moderació. Moderació en el marcador, encara què en el terreny de joc la diferència segueixi sent abismal. Els equips, equips qualsevol, què s’enfronten al Barça, parteixen del plantejament raca de jugar a no guanyar. De destruir per damunt de qualsevol altra alternativa. Esperen, tots ells, l’errada del rival, ja sigui per esgotament, avorriment o depressió. Ha de ser molt difícil jugar contra equips que no volen jugar i què el seu concepte de creació passa, única i exclusivament, per aprofitar una distracció contraria i d’ella treure’n petroli. Ja s’ho faran amb els seus deliris d’excel•lència gratuïta i la seva mediocritat endèmica. Però què no em vinguin amb romanços, ni em vulguin vendre la moto (per cert, la tinc al taller), en tots tres casos el Barça va dominar totes les facetes del joc, va tenir les millors ocasions, va tenir la pilota, va ser superior i es va merèixer guanyar (de llarg). Ah! i m’oblidava, encara què no tingui importància, va guanyar en tots tres casos. Quina casualitat!

dimecres, 16 de desembre del 2009

Llenguatge urbà
Entrenar el talent

La mielina no té res a veure amb allò tan dolç que fan les abelles. Ni és tampoc un derivat o succedani. La mielina és una substància que envolta les neurones del nostre cervell i la responsable directa que aquest funcioni a més velocitat, força i precisió. Tots en tenim de mielina. Bé, tots a excepció d’aquells que pateixen una alteració orgànica o patològica. La mielina neix mandrosa i sense unes característiques i/o habilitats predeterminades. Cal entrenar a la mielina sí se’n vol treure profit. Les persones, es diu, no neixen ensenyades, la mielina tampoc. Moltes hores de dedicació, una actitud estimulant, un aprenentatge tutelat i uns bons mestres són determinants perquè la mielina creixi i es desenvolupi més i millor. El talent sorgirà de forma natural quan aquesta pràctica s’hagi fet de forma correcta i no s’ha de tenir por dels errors, quan més ens equivoquem més aprenem. El talent no entén de genètica, l’estimulació exterior, una adequada motivació i un generós sentit de l’ humor perquè l’esforç no sigui frustrant són aspectes determinants pel seu desitjable progrés.

dimarts, 15 de desembre del 2009

...i de la sobirania
La llei de la dependència

Fiasco. El independentismo catalán se estrella. Ha quedado claro que Cataluña no quiere la independencia. Frases com aquestes i d’altres del mateix estil han sovintejat per les clavegueres de la immundícia hores desprès de saber els resultats de la consulta popular per la independència celebrada el dia 13 D en varies localitats catalanes. Les sales d’espera de la intolerància han fet safareig i els partits espanyolistes d’Espanya i els espanyolistes de Catalunya han salivat com si tinguessin la ràbia. Que ha canviat? Què ha fet que ara, desprès de saber els resultats d’una consulta, segons ells il•legítima, els partits nacionalistes espanyols en facin un anàlisi ajustat als seus interessos? Perquè, sí la consulta no tenia cap valor, ni els resultats es podien tenir en compte, ara sí que el tenen? Què ha passat perquè el què abans era intranscendent ara sigui un important indicatiu de l’expressió popular? El què no val abans no val desprès. El què es desacredita amb tota l’artilleria no es pot rescatar de les cendres. Actituds i posicionaments com aquest diuen molt del caràcter pervers i gens ètic dels partits i les persones què els defensen. Espero senyors inquisidors què a la vista dels seus raonaments i atenent al seu anàlisi hagin perdut definitivament la por a les consultes populars per la independència. Sí tan segurs estan què Catalunya no vol la independència i què qualsevol consulta serà favorable als seus interessos, s’ha acabat el posar-hi traves. Promoguin vostès mateixos una consulta perquè la cosa quedi clara per sempre més. I sí no, com a mínim, espero tinguin la decència de no oposar-hi en cas que altres l’organitzin. Sí són capaços de donar valor a resultats què a priori no en tenien cap, segur que s’han adonat què amb el seu posicionament han legitimat la consulta. Benvinguts a la democràcia. I aviat a la independència.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Palerm: Rosalia al carrer
Per a què serveix la catedral de Milà?

Ho té cru el tipus que va agredir a en Berlusconi. I no tant perquè, amb tota seguretat, li caurà al damunt el feixuc pes de la llei, sinó perquè ningú no es creurà que està boig. O per dir-ho de manera políticament correcte: que té les facultats mentals alterades. Com s’entén què un home suposadament pirolat estigui tan fi, tan precís en la seva tria? Primer per l’elecció del destinatari de l’agressió, una persona que estava demanant a crits que li trenquessin la cara (cosa que, evidentment condemno. Una cosa és demanar-ho insistentment i una altra, molt diferent, donar-li compliment) i en segon lloc per l’elecció de l’objecte amb el que perpetrar l’atac. Un objecte doblement encertat i que posa en dubte la turpitud del subjecte i sí en canvi el destaca per una lucidesa extraordinària, fora de mida. L’objecte en qüestió podria haver estat perfectament el coliseu de Roma o el pont dels sospirs de Venècia, però no, el presumpte desequilibrat va triar la catedral de Milà per fer-li una cara nova al bo (és una manera de parlar) d’en Berlusconi. Catedral pel seu catolicisme militant (escàndols apart) i de Milà per la seva estreta relació amb el Club de Futbol del què n’és propietari. Doncs ves per on, un ple d’encerts per a un home del que ara es diu que patina. Un individu amb plenes condicions mentals no ho hauria pogut fer millor. Ho té cru aquest tipus. Tothom sap, a hores d’ara, què és un veritable geni.

diumenge, 13 de desembre del 2009

5cuit de Catalunya
Visc d’esperança

Europa A 5 - Vic 0

Lliga Nacional Juvenil

Estrany resultat? Sorpresa majúscula? Potser sí, però només pels què no hagin seguit la trajectòria d’aquest equip. Només per aquells què es fixen en els números sense avaluar cap altre variant o condicionant. La d’avui, millor dit, la d’ahir, va ser la culminació de tot allò que es veia venir i no s’acabava de concretar. El resultat d’una labor metòdica i rigorosa que finalment ha donat els seus fruits. I ho ha fet, possiblement, en un dels partits, a priori, més importants per la seva transcendència, per jugar a casa on no es podia perdre cap punt i per la delicada situació què feia imprescindible la victòria. No era el Vic el millor rival per assolir l’objectiu necessari. I no ho era perquè la seva trajectòria fins el moment era impecable i la classificació ho confirmava. Però ahir, el que es presagiava i tant i tant es desitjava va succeir i ho va fer d’una manera fluida i absolutament merescuda. Que va passar? Què es va tenir la continuïtat en el joc que va mancar en altres partits. Què tot allò que es feia bé a temps parcial, aquest cop es va fer durant els 90 minuts. La intensitat va ser lineal per primera vegada aquesta temporada i es varen abandonar els sobresalts de la gràfica d’agulles que tants punts havia fet perdre en els darrers minuts. Es va trobar el camí del gol que tant havia costat en anteriors ocasions i, amb el resultat a favor, l’ansietat va desaparèixer. Guanyar al Vic i guanyar-lo amb tanta claredat, i no només en el marcador sinó també en el joc, no és producte de la sort ni de la casualitat, és el resultat d’una posada a punt què fa què el motor treballi a les revolucions adequades i així poder-li treure el seu rendiment òptim. Amb la moto a punt s’ha superat el canvi rasant del Vic, però la carrera és llarga i plena de revolts i caldrà no afluixar la marxa ni caure en el relaxament. Ja s’ha xupat prou roda, ara toca avançar
Aprenent a votar
Caminante no hay camino, se hace camino al andar
Antonio Machado
13/D, de democràcia

Avui torna a ser un d’aquells dies importants. Un dia històric. Un dia on molts dels meus compatriotes tenen el privilegi d’escollir. De triar el seu esdevenidor i dir en veu alta allò què volen ser en un futur, espero què immediat i què fa tants anys se’ns resisteix i se’ns nega. Votar pel ser o no ser d’un país, ara encotillat i estacat, què ha de trencar amarres per salpar cap a l’únic port possible: la independència. Tota consulta popular és un guany per a la democràcia i un dels seus trets característics i que la defineixen i la signifiquen. Cap democràcia es sosté sense la veu del poble, sigui o no sigui oficial la consulta. En democràcia la sobirania rau en el poble i és en el poble on es sustenta i regenera. Atacar i desacreditar les consultes populars, posar en entredit la seva validesa i, fins i tot la seva organització, és una actitud què perverteix l’essència de la democràcia i diu molt poc (o molt) de les persones què mantenen aquestes postures. La política és la ciència què ha de donar forma, vehicular i ordenar les demandes populars i els politics, els seus representants i no al revés. És intolerable i antidemocràtic qüestionar l’expressió popular simplement perquè el contingut de la consulta no respon als seus interessos. La corrupció no és només vendre’s per diners, la corrupció també és, i en més gran mesura, corrompre els principis bàsics sobre els que es suporta la democràcia i que ens permet avançar d’una manera menys traumàtica i més civilitzada. Votar? Sempre, encara què sigui d’alegria i els perversos no ho entenguin.
Crònica visual
Com m’estimo i alhora enyoro
Aquella finíssima llum rosada
Quan m’aboco i oloro
El perfecte repunt de l’albada.
Lluna sobre llum
Addictes a Port Aventura

Martinenc 0 – Europa B 7

Lliga Cadets Primera Divisió

Confessaré que no soc un entusiasta dels parcs d’atraccions ara reconvertits i batejats com a parcs temàtics. Però he de reconèixer la meva debilitat per un equip de futbol què ha esdevingut una autèntica atracció per a propis i estranys, més enllà dels colors que es defensin i els noms que es representin. Un equip virtuós què ha dissenyat un espai lúdic on tot és possible i on abunda la fantasia. Un àmbit de felicitat socialitzada i generosament distribuïda. Un conjunt d’atraccions sorprenents què transmeten bon rotllo i que instrueixen al mateix temps que diverteixen. Es va als partits del Cadet B com qui va a Port Aventura: a gaudir. Hi van els jugadors, els familiars, altres membres de proximitat, espectadors curiosos i algun que altre espia d’amagat. Però el més curiós del cas és què, fins i tot el rival de torn, sembla passar-ho bé amb l’experiència. Veuen i aprenen coses que desconeixien i que, amb tota seguretat, trigaran a tornar a veure. Assisteixen, des de llocs de privilegi, a un màster de futbol molt ben plantejat, planificat i explicat per tal que els hi sigui fàcil d’assimilar i en treguin el màxim de profit. El Martinenc ha estat l’alumne d’avui. Un alumne aplicat que no havia perdut cap partit a casa i que ha rebut un tractat complert de futbol art en 7 precisos capítols. Els gols anaven caient mentre el Martinenc s’ho anava mirant i en treia conclusions. Aprendre dels que saben diuen, et fa més savi. Avui el Martinenc ha fet un gran pas en aquesta direcció. D’ells dependrà què els hi hagi estat útil i profitosa aquesta experiència única. Pujar a la muntanya russa, entrar al castell dels miralls que tot ho connecten, navegar per corrents enèrgics i braus, volar per damunt les estrelles, saltar al buit i sentir els efectes de la velocitat, tot en un dia, és quelcom fantàstic i que no acostuma a passar sovint. Ens estem convertint en addictes a l’adrenalina i a la segregació d’endorfines. Què arribi aviat el proper cap de setmana! L’espera és un suplici.
La web del CE Europa
foto cedida per Climent Boixadera

dissabte, 12 de desembre del 2009

Involució

Digne d’estudi i un exemple de metamorfosi camaleònica ha estat el canvi de pigmentació experimentat per Iniciativa de Catalunya en els darrers anys. En un tres i no res, en un tancar i obrir d’ulls, ha passat del vermell més rabiós i llampant a un verd suau, quasi quasi pastel. De la dictadura del proletariat a la dictadura del reciclat. De “el pueblo unido...” als contenidors separats. De la socialització de la riquesa a la implantació del bicing. Un canvi evolutiu d’adaptació al medi per poder sobreviure i seguir vivint de la política amb èxit desigual. Un canvi cromàtic per no ferir sensibilitats i deixar fora de joc a tots aquells que veien en el vermell aspectes i matisos excessivament agressius. Verd poma, ver esperança, verd mongeta tendra, verd oliva,...verds per a tots els gustos i paladars menys per aquells, com jo, que patim daltonisme de naixement i som tècnicament incapaços de percebre aquestes subtileses. Prou feina tinc per triar entre tomàquets verds o madurs com per haver de triar els partits politics pel seu color i més quan el mateix partit juga a despistar. Senyors d’Iniciativa vostès que són tan amants del medi ambient haurien de saber, i sinó algú els hi hauria d’explicar, que el camí natural és passar del verd al vermell i no a l’inrevés. Madurar del vermell al verd és un acte, senzillament, contranatural, encara que es documenti amb paper reciclat.

divendres, 11 de desembre del 2009

Moltes fulles: una fullada
Tiranosaure Rexpaña

Ha saltat a les planes dels principals diaris i revistes especialitzades del món la noticia, noticia científica, què els dinosaures carnívors varen tenir el seu origen a Amèrica. Una Amèrica què estava, i de fet segueix estant, molt lluny d’Ucraïna. Una Ucraïna que ha rebut recentment la visita del Barça i, evidentment, la del seu entrenador Pep Guardiola. Un entrenador estigmatitzat pels mitjans espanyols, i concretament pels de Madrid, per la seva incomprensible fal•lera d’utilitzar les rodes de premsa per fer apologia del nacionalisme, català of course. Un nacionalisme injustificat què a més s’expressa en una llengua minoritària, prescindible i molesta. Una llengua, el català, què serveix, com totes les llengües, perquè un poble es comuniqui i un senyal d’identitat què el defineix. Un senyal d’identitat, la llengua, què en qualsevol altre cas seria fàcilment acceptat i, fins i tot normal, però què en el cas català és simplement una anomalia què cal eradicar i combatre. Que cal combatre, curiosament, només pels espanyols. Cap altre periodista, de cap altre país del món s’ha sentit ofès perquè en una roda de premsa l’entrenador del Barça s’expressi en la seva llengua pròpia, només, i altra vegada curiosament, els mitjans espanyols s’han esquinçat les vestidures. El català cada cop és més acceptat a Europa i cada cop menys a Espanya. El camí està marcat i és molt clar. Quina necessitat hi ha de mantenir una situació incomoda i de desafecció per a les dues parts? Sí la cosa funciona, millor no tocar-la, però si no funciona, cal trobar solucions. Quina necessitat tenim els catalans de provocar aquestes reaccions als espanyols? Quin plaer en traiem fent-los patir? I ells, quina estranya perversió els manté lligats a un poble que no estimen i decididament rebutgen? El què dèiem, els dinosaures carnívors varen néixer a Amèrica, els lingüístics a Espanya.

dijous, 10 de desembre del 2009

Amenaça tempesta
Una enorme decepció

Tinc l’amarga sensació d’haver-me equivocat. D’haver-me equivocat i molt. De caure al buit perquè m’han enretirat la plataforma que em sostenia. Tots aquells valors que m’han mogut i pels que he treballat tant i tan durament s’han fet miques amb la fragilitat del cristall. S’han esvaït com la boira. No ha quedat res. Ho he vist i ho he vist molt clar. El futbol base del meu Club és un futbol acomodat. Un futbol sense ànima ni esperit. Un futbol corromput i allunyat de les seves més pures essències. Un futbol fet de nois que juguen a futbol però que no són ni seran mai futbolistes. Hem creat figures de sucre incapaces de competir. Els hem desactivat, els hem estovat fins a convertir-los en éssers sense esma ni esperit de superació. No saben ni volen lluitar. Els hi és igual perdre que guanyar. Nois que abandonen al primer contratemps. Nois que es repleguen i busquen compensacions alternatives (que no els hi manquen) quan les coses no surten bé. El seu món no és el món al que nosaltres hem dedicat tantes hores i esforços. El seu món és un altre què no té res a veure amb aquest. Els nostres jugadors van als partits com el que va a l’esplai i cap motivació els farà canviar d’actitud i opinió. En canvi, els rivals, van a guanyar. No tenen més qualitat tècnica, però no els hi cal. Guanyen per ganes perquè el futbol, per a ells, és l’essència de totes les batalles. Guanyar ho és tot i el preu no importa. Potser la nostra tasca, el nostre designi estigui en fer joves bàsicament bons. Aquest ha estat sempre el nostre propòsit. Bons com a persones i amb valors que els civilitzin. Però hem de ser conscients, aleshores, què els estem allunyant del futbol tal i com és. La nostra proposta entra en flagrant contradicció amb la realitat actual del futbol de base on el més important és guanyar al preu que sigui. Què fem doncs participant en una competició què no s’ajusta al perfil dels nois que preparem? I sí, malgrat tot, decidim fer-ho, haurem de convenir que el resultat no importa, que perdrem molts partits i algunes categories, perquè l’ interès dels actors principals va en una altre direcció. Potser no hauríem d’haver sortit mai de l’escola on el resultat ideal sempre és l’empat i el fair play i el respecte són bandera.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Esmena a la totalitat
La Ciutat de la Justícia

-No hi ha justícia, hi ha aplicació de normes-. Així de contundent s’explicava l’Albert, el meu advocat. La justícia no existeix i sí existeix és indiscutiblement subjectiva. La justícia depèn del costat per on la mires i de qui la mira. Per això, per acostar-nos, cal obviar-la i aplicar unes normes prèviament establertes i, teòricament, igual per a tots. Dictar o administrar justícia no pot basar-se en els sentiments ni les aparences ni en la sintonia. La justícia o, en el seu defecte l’aplicació d’unes normes reguladores, ha d’estar sotmesa a un codi de causa i efecte que permeti ajustar tots els casos a la vista d’un mateix patró. Només cal, per acabar-ho d’encaixar, què canviem el nom de la nova Ciutat de la Justícia pel més adient de Ciutat de les normes. Les coses pel seu nom perquè ningú caigui en l’error.

dimarts, 8 de desembre del 2009


Final feliç

Tancat per vaca...nces
Quan més paraules utilitzem més lliures som.
Bread and puppet
FUTartBOL

Estem immersos en una estesa tendència reduccionista que ho vol convertit tot en art. La cuina, el sexe, el futbol,...ara tot és art amb el vist i plau de la intel•lectualitat més influent del planeta i la que marca les conductes a seguir. Activitats primàries, bàsiques i amb un alt component de materialisme es converteixen, per estranys designis, en activitats espirituals profundament artístiques. De la gastronomia i del sexe no en parlaré perquè no en soc un expert, encara millor, no en tinc ni idea. Em circumscriuré al futbol, què d’això tothom en sap i tothom opina. Sí acceptem què el principal actor del futbol és la pilota, què sense ella seria molt difícil practicar-lo, per no dir impossible, convindrem doncs què, sense pilota no hi ha futbol. Sí, per altra banda, acceptem que l’art no es toca, i d’això s’encarreguen els vigilants dels museus (proveu de tocar una pintura o qualsevol objecte dels que no estiguin dins urnes de vidre) amb una dedicació fora de qualsevol dubte. L’art és intocable. El roce hace el cariño, diuen. En el cas de l’art, això no val, s’ha d’evitar qualsevol fregament perquè no es desgasti i així poder-lo conservar per a les generacions venidores. Doncs aquí està el nus gordià, el quid de la qüestió: sí l’art no es pot tocar i per a jugar al futbol s’ha de tocar forçosament la pilota, està clar què el futbol no pot ser un art. L’art està molt bé i és absolutament necessari pel creixement de l’esperit, però hauríem de preservar alguns espais on l’art no intervingui. Sí tot acaba sent art no hi haurà manera de gaudir-lo. L’art funciona en contraposició del no art i sí n’hi ha per tot arreu no sabrem distingir-lo ni apreciar-lo.