Si faltes tu, no serà una festa
dimecres, 30 de juny del 2010
Menos lobos caperucita
A la Masia del Madrit li diuen: la Fábrica; i hauríeu de llegir l’exuberant quantitat d’elogis que la pròpia web del Club dedica a la seva productiva pedrera. Que s’ho facin mirar. Una fàbrica que produeix materials inservibles (al menys per al propi Club) és una fàbrica que no té cap raó de ser. Comprar fora el que ets incapaç de fabricar a casa sempre ha estat un mal negoci i un desequilibri determinant en la balança econòmica. Sí són incapaços d’elaborar un producte de primera qualitat, al menys que tinguin la decència de no fer-ne ostentació. La pedrera ho guanya tot? Menos lobos caperucita.
A la Masia del Madrit li diuen: la Fábrica; i hauríeu de llegir l’exuberant quantitat d’elogis que la pròpia web del Club dedica a la seva productiva pedrera. Que s’ho facin mirar. Una fàbrica que produeix materials inservibles (al menys per al propi Club) és una fàbrica que no té cap raó de ser. Comprar fora el que ets incapaç de fabricar a casa sempre ha estat un mal negoci i un desequilibri determinant en la balança econòmica. Sí són incapaços d’elaborar un producte de primera qualitat, al menys que tinguin la decència de no fer-ne ostentació. La pedrera ho guanya tot? Menos lobos caperucita.
Pobles amb significat IV
El que tot ho sap: Senterada
El més estrany: Alins
Amb poca vista: Ullastret
El més trist: Pena
El més xoriço: Lladorre
El més afortunat: Sort
El més avorrit: Soses
El que més transpira: Sudanell
El que té més marxa: Torrefarrera
El més ortogràfic: La Coma
El més ludòpata: Amposta
El menys fiable: Falset
El més fumeta: Porrera
La més irritada: Torroja de Priorat
La que fa més fàstic: Ascó
La més motera: Vespella de Gaià
El més democràtic: Bot
El bressol del beisbol: Batea
La més gasosa: Caseres
El que tot ho sap: Senterada
El més estrany: Alins
Amb poca vista: Ullastret
El més trist: Pena
El més xoriço: Lladorre
El més afortunat: Sort
El més avorrit: Soses
El que més transpira: Sudanell
El que té més marxa: Torrefarrera
El més ortogràfic: La Coma
El més ludòpata: Amposta
El menys fiable: Falset
El més fumeta: Porrera
La més irritada: Torroja de Priorat
La que fa més fàstic: Ascó
La més motera: Vespella de Gaià
El més democràtic: Bot
El bressol del beisbol: Batea
La més gasosa: Caseres
dilluns, 28 de juny del 2010
Cada cop ho tinc més clar!
Vull creure que tots aquells innocents, persones de bona fe que confiaven en una sentència favorable a l’Estatut, a hores d’ara, ja s’hauran desfet del seu posat de crèdul impenitent. El Tribunal ha fet el previsible: carregar-se la voluntat d’un poble i la del seu Parlament democràtic. Que si 50 articles inconstitucionals, que si el text no està subjecte a Llei, que si són pocs, que si són molts, que si hòsties i que si polles. Ni una coma! L’Estatut votat democràticament no es pot tombar per cap òrgan i menys per un d’ escollit a dit. Per mi, ja se’l poden confitar, de fet, jo ja no l’hauria ni redactat. L’únic camí és i segueix sent el camí de la independència, no hi ha cap altre encaix possible. Qualsevol relació s’ha de fonamentar en el respecte i l’afecte. Si no hi ha respecte no hi pot haver relació, ni que sigui contra natura. Ja us podeu ficar l’Estatut per la junta del constitucional i que us vagi de gust. Cada cop ho tinc més clar!
Vull creure que tots aquells innocents, persones de bona fe que confiaven en una sentència favorable a l’Estatut, a hores d’ara, ja s’hauran desfet del seu posat de crèdul impenitent. El Tribunal ha fet el previsible: carregar-se la voluntat d’un poble i la del seu Parlament democràtic. Que si 50 articles inconstitucionals, que si el text no està subjecte a Llei, que si són pocs, que si són molts, que si hòsties i que si polles. Ni una coma! L’Estatut votat democràticament no es pot tombar per cap òrgan i menys per un d’ escollit a dit. Per mi, ja se’l poden confitar, de fet, jo ja no l’hauria ni redactat. L’únic camí és i segueix sent el camí de la independència, no hi ha cap altre encaix possible. Qualsevol relació s’ha de fonamentar en el respecte i l’afecte. Si no hi ha respecte no hi pot haver relació, ni que sigui contra natura. Ja us podeu ficar l’Estatut per la junta del constitucional i que us vagi de gust. Cada cop ho tinc més clar!
L’escola de futbol no és un esplai
Una escola de futbol no pot renunciar als seus principis bàsics. A l’objectiu pel que ha estat concebuda: l’assoliment de les meta competències. Sí bé és cert què una escola d’aquestes característiques no ha d’oblidar el seu aspecte lúdic, no ha de romandre ancorada en ell. Poc útil seria una escola on l’aprenentatge no fos el pal de paller d’una formació més integral i complexa. Aprendre, adaptar-se i desenvolupar noves habilitats, formen part del full de ruta de qualsevol escola que se’n consideri. Per això una escola de futbol ha d’ensenyar a perdre, assumir les derrotes amb dignitat i d’elles extreure’n el màxim profit, és cert, però el seu objectiu principal ha de ser el de millorar en tots els aspectes, tant físics com mentals, que han de portar, finalment, a guanyar. No es tracta de guanyar per guanyar, no a qualsevol preu, ni de qualsevol manera, però la bona preparació i l’aprenentatge adequat porten d’una manera natural a la victòria. Es juga competint i en la competició es juga per guanyar. Ningú es planteja perdre abans de començar el joc. Tothom vol evidenciar el que ha après i el seu grau de maduresa assolint la victòria i, si es perd, seguir treballant per tornar-ho a intentar. L’escola de futbol ha de posar els mitjans perquè aquest aprenentatge sigui el més satisfactori possible. Ningú hauria d’anar a l’escola a no aprendre, perquè és mitjançant l’aprenentatge que s’aconsegueix créixer i millorar.
Una escola de futbol no pot renunciar als seus principis bàsics. A l’objectiu pel que ha estat concebuda: l’assoliment de les meta competències. Sí bé és cert què una escola d’aquestes característiques no ha d’oblidar el seu aspecte lúdic, no ha de romandre ancorada en ell. Poc útil seria una escola on l’aprenentatge no fos el pal de paller d’una formació més integral i complexa. Aprendre, adaptar-se i desenvolupar noves habilitats, formen part del full de ruta de qualsevol escola que se’n consideri. Per això una escola de futbol ha d’ensenyar a perdre, assumir les derrotes amb dignitat i d’elles extreure’n el màxim profit, és cert, però el seu objectiu principal ha de ser el de millorar en tots els aspectes, tant físics com mentals, que han de portar, finalment, a guanyar. No es tracta de guanyar per guanyar, no a qualsevol preu, ni de qualsevol manera, però la bona preparació i l’aprenentatge adequat porten d’una manera natural a la victòria. Es juga competint i en la competició es juga per guanyar. Ningú es planteja perdre abans de començar el joc. Tothom vol evidenciar el que ha après i el seu grau de maduresa assolint la victòria i, si es perd, seguir treballant per tornar-ho a intentar. L’escola de futbol ha de posar els mitjans perquè aquest aprenentatge sigui el més satisfactori possible. Ningú hauria d’anar a l’escola a no aprendre, perquè és mitjançant l’aprenentatge que s’aconsegueix créixer i millorar.
diumenge, 27 de juny del 2010
Empestat
Ara diuen que el senyor Millet està empestat. Ho diu el seu advocat i ho pateix la seva soferta família. Des de que va confessar haver comès les greus irregularitats econòmiques, tothom li ha girat l’esquena i, fins i tot, la portera de l’edifici on viu presoner, no li parla. Ha d’anar a comprar el pa disfressat i amb un aval bancari per si el reconeixen. Que no pot passar-se pel quiosc sense ser objecte d’alguna brometa de mal gust, d’algun que altre comentari ofensiu i, amb tota seguretat, improcedent. Diu el seu advocat que la situació és insostenible i que el que està passant el seu client és injust i inhumà. No entén, segueix argumentant, l’acarnissament de la gent quan, el seu client, s’ha limitat a fer el que la gran majoria de persones haurien fet en el seu mateix lloc. L’advocat del senyor Millet defensa, per una mòdica quantitat, l’honorabilitat del seu client i no entén la reacció desproporcionada i poc cristiana d’una població que hauria de saber perdonar i, en el pitjor dels casos, ser humil i generosa. El senyor Millet ja ha pagat amb escreix tot el que va fer, perquè no hi ha pitjor càstig què el rebuig dels teus conciutadans. La seva mala consciència no el deixarà viure en pau la resta de la seva vida i això no ho adoben ni tots els diners del món.
Ara diuen que el senyor Millet està empestat. Ho diu el seu advocat i ho pateix la seva soferta família. Des de que va confessar haver comès les greus irregularitats econòmiques, tothom li ha girat l’esquena i, fins i tot, la portera de l’edifici on viu presoner, no li parla. Ha d’anar a comprar el pa disfressat i amb un aval bancari per si el reconeixen. Que no pot passar-se pel quiosc sense ser objecte d’alguna brometa de mal gust, d’algun que altre comentari ofensiu i, amb tota seguretat, improcedent. Diu el seu advocat que la situació és insostenible i que el que està passant el seu client és injust i inhumà. No entén, segueix argumentant, l’acarnissament de la gent quan, el seu client, s’ha limitat a fer el que la gran majoria de persones haurien fet en el seu mateix lloc. L’advocat del senyor Millet defensa, per una mòdica quantitat, l’honorabilitat del seu client i no entén la reacció desproporcionada i poc cristiana d’una població que hauria de saber perdonar i, en el pitjor dels casos, ser humil i generosa. El senyor Millet ja ha pagat amb escreix tot el que va fer, perquè no hi ha pitjor càstig què el rebuig dels teus conciutadans. La seva mala consciència no el deixarà viure en pau la resta de la seva vida i això no ho adoben ni tots els diners del món.
Amor al sexe
Pot haver amor sense sexe? La resposta no pot ser una altre que si. Hi ha molts exemples que ens ho demostren: l’amor d’una mare per un fill, l’amor d’un nen per la seva veïna, l’amor d’un religiós pel seu Déu, l’amor entre germans (encara que la germana estigui com un croissant), l’amor a la feina (encara que et donin pel cul, però això no es podria considerar sexe),...Tots amors purs sense mals pensaments i, encara menys, sense males accions. Perquè, aleshores, no pot haver, dins l’esquema mental de la cúpula religiosa (i d’altres cúpules), sexe sense amor? El sexe , o millor dit, la seva pràctica, pot no tenir res a veure amb l’amor, perquè com l’amor n’hi ha de moltes classes, n’hi ha fins i tot pagant. Amor i sexe no han d’anar sempre de la mà, com no ho van amor i gastronomia o sexe i cultura. Cada cosa ha de tenir el seu propi espai i, malgrat poder relacionar-se, han d’actuar amb independència si així ho demana el guió. Sense mala consciència, sense remordiments ni sentit de culpabilitat. Quan parlem de sexe hem de lligar-ho sempre a l’amor? Si és que si, aleshores, quan parlem d’amor, haurem de pensar que darrera sempre hi ha una idea de sexe, més o menys encoberta, més o menys explicita, més o menys reprimida.
Pot haver amor sense sexe? La resposta no pot ser una altre que si. Hi ha molts exemples que ens ho demostren: l’amor d’una mare per un fill, l’amor d’un nen per la seva veïna, l’amor d’un religiós pel seu Déu, l’amor entre germans (encara que la germana estigui com un croissant), l’amor a la feina (encara que et donin pel cul, però això no es podria considerar sexe),...Tots amors purs sense mals pensaments i, encara menys, sense males accions. Perquè, aleshores, no pot haver, dins l’esquema mental de la cúpula religiosa (i d’altres cúpules), sexe sense amor? El sexe , o millor dit, la seva pràctica, pot no tenir res a veure amb l’amor, perquè com l’amor n’hi ha de moltes classes, n’hi ha fins i tot pagant. Amor i sexe no han d’anar sempre de la mà, com no ho van amor i gastronomia o sexe i cultura. Cada cosa ha de tenir el seu propi espai i, malgrat poder relacionar-se, han d’actuar amb independència si així ho demana el guió. Sense mala consciència, sense remordiments ni sentit de culpabilitat. Quan parlem de sexe hem de lligar-ho sempre a l’amor? Si és que si, aleshores, quan parlem d’amor, haurem de pensar que darrera sempre hi ha una idea de sexe, més o menys encoberta, més o menys explicita, més o menys reprimida.
divendres, 25 de juny del 2010
Apocalipsi
Durant la pausa del combat, el guerrer descansa.
Moltes vegades es passa dies i dies sense fer res, perquè el seu cor li ho exigeix; tot i així la seva intuïció està alerta. Mai no comet el pecat mortal de la Peresa, perquè sap on el pot portar: a aquella sensació tèbia de les tardes de diumenge, en què només passa el temps i res més.
D’això, el guerrer en diu “pau de cementiri”. I recorda un fragment de l’Apocalipsi: “No ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent! Així, doncs, perquè ets tebi, t’hauré de vomitar de la meva boca”
El guerrer descansa i riu. Però sempre està alerta.
Durant la pausa del combat, el guerrer descansa.
Moltes vegades es passa dies i dies sense fer res, perquè el seu cor li ho exigeix; tot i així la seva intuïció està alerta. Mai no comet el pecat mortal de la Peresa, perquè sap on el pot portar: a aquella sensació tèbia de les tardes de diumenge, en què només passa el temps i res més.
D’això, el guerrer en diu “pau de cementiri”. I recorda un fragment de l’Apocalipsi: “No ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent! Així, doncs, perquè ets tebi, t’hauré de vomitar de la meva boca”
El guerrer descansa i riu. Però sempre està alerta.
dijous, 24 de juny del 2010
Arrivederci Itàlia
Aquest matí desfilava pel Palau de l’Elisi a Paris, el capità de la selecció francesa per rendir comptes, davant el President de la República, pel desastrós paper fet al Mundial de futbol. Passat demà té audiència reservada al Capitoli romà el capità de la selecció italiana pel mateix motiu que els seus col•legues francesos. Si això s’acaba posant de moda, no m’imagino al tou de Zapatero demanant explicacions, el proper diumenge a la Moncloa, al capità de la roja per la desfeta d’Espanya a Sud-àfrica. Què el futbol esdevingui una qüestió d’estat és patètic i posa en evidència la desmesurada importància que se li dóna en contraposició a altres aspectes que haurien de ser infinitament més rellevants socialment. Inflar el globus desmesuradament té aquests riscos, que quan explota, i tard o d’hora ho acabarà fent, esquitxa a tothom. Fer bandera d’una selecció de futbol, atorgar-li una representativitat més aviat discutible i, decididament artificial, és una situació que voreja el ridícul. Dipositar totes les esperances pàtries en 22 milionaris malcriats i capriciosos és un risc massa elevat i d’incalculables conseqüències. França, Itàlia, Espanya, són el què és la seva selecció i així, quan fracassa, el fracàs és de tot el país. Afer d’estat! La imatge del país queda en entredit i els seus fonaments trontollen perquè un paio ha dormit malament i ha fallat un gol cantat. Sort que el meu país no té selecció i a mi no em representa ningú!
Aquest matí desfilava pel Palau de l’Elisi a Paris, el capità de la selecció francesa per rendir comptes, davant el President de la República, pel desastrós paper fet al Mundial de futbol. Passat demà té audiència reservada al Capitoli romà el capità de la selecció italiana pel mateix motiu que els seus col•legues francesos. Si això s’acaba posant de moda, no m’imagino al tou de Zapatero demanant explicacions, el proper diumenge a la Moncloa, al capità de la roja per la desfeta d’Espanya a Sud-àfrica. Què el futbol esdevingui una qüestió d’estat és patètic i posa en evidència la desmesurada importància que se li dóna en contraposició a altres aspectes que haurien de ser infinitament més rellevants socialment. Inflar el globus desmesuradament té aquests riscos, que quan explota, i tard o d’hora ho acabarà fent, esquitxa a tothom. Fer bandera d’una selecció de futbol, atorgar-li una representativitat més aviat discutible i, decididament artificial, és una situació que voreja el ridícul. Dipositar totes les esperances pàtries en 22 milionaris malcriats i capriciosos és un risc massa elevat i d’incalculables conseqüències. França, Itàlia, Espanya, són el què és la seva selecció i així, quan fracassa, el fracàs és de tot el país. Afer d’estat! La imatge del país queda en entredit i els seus fonaments trontollen perquè un paio ha dormit malament i ha fallat un gol cantat. Sort que el meu país no té selecció i a mi no em representa ningú!
Solstici
El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia del Sol donen vida, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts.
El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia del Sol donen vida, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts.
El guió
Fa un parell de mesos em va venir a veure un director de cinema novell perquè li fes un guió per a una pel•lícula. –M’hauries de fer un guió- va dir, no cal que sigui bo o dolent, només que sigui curt, perquè no tinc diners. No cal dir que m’hi vaig posar immediatament i al dia següent ja el tenia enllestit.
Fa un parell de mesos em va venir a veure un director de cinema novell perquè li fes un guió per a una pel•lícula. –M’hauries de fer un guió- va dir, no cal que sigui bo o dolent, només que sigui curt, perquè no tinc diners. No cal dir que m’hi vaig posar immediatament i al dia següent ja el tenia enllestit.
dimarts, 22 de juny del 2010
Pobles amb significat III
Amb una marxa que no para mai: Santa Perpètua de Mogoda
Un follar diví: Cardedeu
El que ho té més clar: Biure
El més masclista: Espolla
El més geniüt: Colera
El més tranquil: Pau
El més florit: Roses
El més basquetbolístic: Cistella
El més despistat: Figueres
El més xerraire: Parlavà
El més zombi: Ultramort
El més cast: Verges
El més fruitós: La Pera
El que fa més mandra: Pals
El que viu atropelladament: Les Preses
Orfenat de fills de pares desconeguts: Bordils
D’origen aragonès: Madremanya
El més políglota: Anglès
El més festiu: Cava
Cap de setmana a la tasca: El Pont de Bar
Amb més ploma: Montgai
Amb virilitat contrastada: Tremp
Amb una marxa que no para mai: Santa Perpètua de Mogoda
Un follar diví: Cardedeu
El que ho té més clar: Biure
El més masclista: Espolla
El més geniüt: Colera
El més tranquil: Pau
El més florit: Roses
El més basquetbolístic: Cistella
El més despistat: Figueres
El més xerraire: Parlavà
El més zombi: Ultramort
El més cast: Verges
El més fruitós: La Pera
El que fa més mandra: Pals
El que viu atropelladament: Les Preses
Orfenat de fills de pares desconeguts: Bordils
D’origen aragonès: Madremanya
El més políglota: Anglès
El més festiu: Cava
Cap de setmana a la tasca: El Pont de Bar
Amb més ploma: Montgai
Amb virilitat contrastada: Tremp
dilluns, 21 de juny del 2010
Fatxenda perquè sí
Que mengen o que beuen els portuguesos que els fa tan xulos? Tenen motius racials, socials o estructurals per ser-ho? És genètic o s’aprèn? D’on prové aquesta prepotència que els caracteritza? Són realment millors que la resta de mortals? Serà que han aconseguit el que els catalans no han pogut fer mai: tenir un estat propi segregat d’Espanya? És això el que els fa anar de sobrats, perdonant la vida a tot aquell que se’l s’hi creua pel camí? Tan important i tan estimulant és no dependre d’Espanya? El cert és que, si hem de fer cas al seu comportament, el fet de desprendre’s d’Espanya el s’hi ha conferit una personalitat pròpia, ben definida i ben especial, que els fa ser el centre d’atenció més enllà de qualsevol plantejament ètic i estètic. Els portuguesos són, o es creuen, millor que els espanyols i això, sincerament, no és gran cosa.
Que mengen o que beuen els portuguesos que els fa tan xulos? Tenen motius racials, socials o estructurals per ser-ho? És genètic o s’aprèn? D’on prové aquesta prepotència que els caracteritza? Són realment millors que la resta de mortals? Serà que han aconseguit el que els catalans no han pogut fer mai: tenir un estat propi segregat d’Espanya? És això el que els fa anar de sobrats, perdonant la vida a tot aquell que se’l s’hi creua pel camí? Tan important i tan estimulant és no dependre d’Espanya? El cert és que, si hem de fer cas al seu comportament, el fet de desprendre’s d’Espanya el s’hi ha conferit una personalitat pròpia, ben definida i ben especial, que els fa ser el centre d’atenció més enllà de qualsevol plantejament ètic i estètic. Els portuguesos són, o es creuen, millor que els espanyols i això, sincerament, no és gran cosa.
diumenge, 20 de juny del 2010
El cavall de Troia
Hi ha una màxima que diu: “si no pots derrotar al teu enemic, uneix-te a ell”. En altres paraules, si el teu enemic és poderós, té la paella pel mànec i els mitjans militars, econòmics i politics per mantenir una situació de desigualtat i domini, no et quedarà un altre remei que cedir i consentir, o bé, engegar una estratègia de guerrilles o, el més hàbil i astut, el que s’anomena comunament tàctica del cavall de Troia; que consisteix, en primer lloc, guanyar-se la seva confiança, desprès, introduir-se entre les seves files com si fossis un d’ells i finalment, amb l’enemic relaxat, des de dins sembrar el caos, sabotejar-lo i derrotar-lo. Això últim és el que estan fent els jugadors catalans que participen amb la selecció espanyola de futbol. Una vegada vençuda la desconfiança de l’Espanya constitucional amb la consecució de l’Eurocopa, ha arribat el moment de sortir de dins del ventre del cavall de Troia i fer el que la seva última responsabilitat els hi demana: destruir l’enemic en el mateix camp de batalla i amb les seves pròpies armes.
Hi ha una màxima que diu: “si no pots derrotar al teu enemic, uneix-te a ell”. En altres paraules, si el teu enemic és poderós, té la paella pel mànec i els mitjans militars, econòmics i politics per mantenir una situació de desigualtat i domini, no et quedarà un altre remei que cedir i consentir, o bé, engegar una estratègia de guerrilles o, el més hàbil i astut, el que s’anomena comunament tàctica del cavall de Troia; que consisteix, en primer lloc, guanyar-se la seva confiança, desprès, introduir-se entre les seves files com si fossis un d’ells i finalment, amb l’enemic relaxat, des de dins sembrar el caos, sabotejar-lo i derrotar-lo. Això últim és el que estan fent els jugadors catalans que participen amb la selecció espanyola de futbol. Una vegada vençuda la desconfiança de l’Espanya constitucional amb la consecució de l’Eurocopa, ha arribat el moment de sortir de dins del ventre del cavall de Troia i fer el que la seva última responsabilitat els hi demana: destruir l’enemic en el mateix camp de batalla i amb les seves pròpies armes.
dissabte, 19 de juny del 2010
Comunicat oficial del Club Atlètic Annal*
Es fa saber a tots els nens i nenes, amb edats compreses entre els 9 i 19 anys i vulguin jugar a futbol, que tenen les portes obertes del nostre Club. Al mateix temps, es comunica a totes aquelles famílies amb possibilitats econòmiques i que vulguin col•laborar desinteressadament amb la nostra entitat, que totes les aportacions seran benvingudes, amb el compromís exprés per part del Club de garantir que els nens o nenes “apadrinats” no seran baixa per cap motiu i podran arribar a l’etapa d’infantils, cadets o juvenils, en funció de les quantitats aportades i/o altres variables econòmiques que contribueixin a consolidar l’estabilitat del Club. Aquesta oferta es fa extensiva a totes aquelles famílies que ja pertanyen a la disciplina del Club i que volen assegurar la continuïtat dels seus fills o filles per damunt de qualsevol imprevist que es pugui arribar a plantejar. En aquesta mateixa línia el Club està disposat, si l’aportació fos realment important, a que les famílies puguin triar l’equip on el seu fill/a jugui i, en darrera instància, ens podríem arribar a plantejar que poguessin triar l’entrenador.
*La naturalesa i contingut d’aquest comunicat és producte de la imaginació, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Es fa saber a tots els nens i nenes, amb edats compreses entre els 9 i 19 anys i vulguin jugar a futbol, que tenen les portes obertes del nostre Club. Al mateix temps, es comunica a totes aquelles famílies amb possibilitats econòmiques i que vulguin col•laborar desinteressadament amb la nostra entitat, que totes les aportacions seran benvingudes, amb el compromís exprés per part del Club de garantir que els nens o nenes “apadrinats” no seran baixa per cap motiu i podran arribar a l’etapa d’infantils, cadets o juvenils, en funció de les quantitats aportades i/o altres variables econòmiques que contribueixin a consolidar l’estabilitat del Club. Aquesta oferta es fa extensiva a totes aquelles famílies que ja pertanyen a la disciplina del Club i que volen assegurar la continuïtat dels seus fills o filles per damunt de qualsevol imprevist que es pugui arribar a plantejar. En aquesta mateixa línia el Club està disposat, si l’aportació fos realment important, a que les famílies puguin triar l’equip on el seu fill/a jugui i, en darrera instància, ens podríem arribar a plantejar que poguessin triar l’entrenador.
*La naturalesa i contingut d’aquest comunicat és producte de la imaginació, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
divendres, 18 de juny del 2010
Mirar o mirar-se?
No voldria pecar de reduccionista, però el cert és que un gran número de noies no miren els aparadors de les botigues per veure el que hi ha a dins, sinó per mirar-se elles mateixes. Tant els hi fa el que allà s’exposi, només els hi preocupa la seva imatge reflectida. Dues de cada tres noies que caminen soles pel carrer miren constantment els aparadors per fer un retoc al vestit, adobar-se el cabell o corregir el plec de la faldilla. Si no em creieu feu la prova, buideu l’interior de la botiga i observareu amb sorpresa que la noia en qüestió es segueix aturant sense adonar-se’n de la desolació del seu interior.
No voldria pecar de reduccionista, però el cert és que un gran número de noies no miren els aparadors de les botigues per veure el que hi ha a dins, sinó per mirar-se elles mateixes. Tant els hi fa el que allà s’exposi, només els hi preocupa la seva imatge reflectida. Dues de cada tres noies que caminen soles pel carrer miren constantment els aparadors per fer un retoc al vestit, adobar-se el cabell o corregir el plec de la faldilla. Si no em creieu feu la prova, buideu l’interior de la botiga i observareu amb sorpresa que la noia en qüestió es segueix aturant sense adonar-se’n de la desolació del seu interior.
dijous, 17 de juny del 2010
Ho hem d’estar fent molt malament
Certament ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, lliure i voluntàriament, ha mantingut al seu fill durant 3,4,5,6,7,…anys sota la disciplina d’un Club prepotent i insensible que menysté i tortura psicològicament als infants.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, en tots aquests anys, vostè no ha posat la més mínima objecció a que el seu fill entrenés en un vestuari humit i “mohoso”.
Francament ho hem d’estar fent molt malament quan, durant 3,4,5,6,7...anys el seu fill ha anat passant el tall mentre alguns dels seus companys es quedaven pel camí sense que vostè hi tingués res a dir.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè ha tolerat durant 3,4,5,6,7...anys que el Club maltractés, insultés i ningunegés a altres nens que, evidentment, no eren el seu, sense moure ni l’ungla d’un dit en la seva defensa.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, una vegada acabada la temporada oficial i no abans, se li comunica la baixa del seu fill amb celeritat perquè tingui el temps suficient per buscar un altre equip, vostè segueix insistint en la inoportunitat de la decisió i reclama el dret a seguir en un Club on tot ho fem malament.
Ho hem d’estar fent molt malament quan el Club sacrifica ingressos per quantitat de fitxes de jugadors per aconseguir millorar significativament la qualitat i vostè reclama la saturació mentre el seu fill es pugui quedar.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, desprès d’una avaluació anual continuada, es tenen els suficients elements de judici per valorar que el seu fill no ha progressat adequadament i per tant no podrà passar de curs. Com passa, per altra banda, en tots els àmbits de la societat sense que això es qüestioni.
Ho hem d’estar fent molt malament quan les baixes es comuniquen, desprès d’anys d’experiència i diferents valoracions, als pares en l’etapa d’alevins i infantils i directament als jugadors en les etapes de cadets i juvenils perquè, entre altres coses, així ho han reclamat la gran majoria de les famílies per poder gestionar millor i amb més cura el moment i la manera de transmetre la noticia als nens. Paral•lelament, el Club ha estat sempre obert a parlar i explicar als jugadors que ho sol•licitin els motius de la decisió, acompanyats per l’oferiment d’ajuda per buscar una sortida esportiva en un altre club.
Ho hem d’estar fent molt malament quan entenem els equips de futbol de vint jugadors i no de quaranta. Quan volem que els nostres equips donin la talla i ho facin el millor possible quan participen en competicions esportives amb altres equips que, més o menys, tenen el mateix objectiu que nosaltres.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tots els nostres tècnics, què només han vist al seu fill en tots els entrenaments i en tots els partits de la temporada, decideixen que el nen no pot continuar i aquesta decisió tan superficial, poc fonamentada i gens objectiva xoca frontalment amb la seva opinió, aquesta sí, absolutament objectiva.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tenim una escola de futbol on la competitivitat està a la cua dels valors que s’hi proposen i una llista d’espera generosa i satisfactòria.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, sent com som, un Club de futbol amb equips federats que competeixen en totes les categories, volem fer-ho al més alt nivell.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, siguem clars, no dolen les baixes, que per altra banda tothom entén i justifica, el que realment dol és la baixa del propi fill i res més. Quan la baixa és del company, aleshores no es posa en dubte els valors, ni les formes, ni el fons. Ni l’ètica ni tampoc l’estètica. Quan la baixa t’afecta directament és quan tot es qüestiona, quan apareix la crisi, segurament per una manca de resposta adequada davant la frustració i l’adversitat. S’està, generalment, poc preparat per assumir el propi fracàs, en aquest cas el del fill, i s’entén i es viu com una inexplicable injustícia.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, tan crític en donar baixes, acaba la seva carta (per cert, sense signar) amb un: "Aupa Europa! Sin vosotros". No és això una manera de donar baixes?
Certament ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, lliure i voluntàriament, ha mantingut al seu fill durant 3,4,5,6,7,…anys sota la disciplina d’un Club prepotent i insensible que menysté i tortura psicològicament als infants.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, en tots aquests anys, vostè no ha posat la més mínima objecció a que el seu fill entrenés en un vestuari humit i “mohoso”.
Francament ho hem d’estar fent molt malament quan, durant 3,4,5,6,7...anys el seu fill ha anat passant el tall mentre alguns dels seus companys es quedaven pel camí sense que vostè hi tingués res a dir.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè ha tolerat durant 3,4,5,6,7...anys que el Club maltractés, insultés i ningunegés a altres nens que, evidentment, no eren el seu, sense moure ni l’ungla d’un dit en la seva defensa.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, una vegada acabada la temporada oficial i no abans, se li comunica la baixa del seu fill amb celeritat perquè tingui el temps suficient per buscar un altre equip, vostè segueix insistint en la inoportunitat de la decisió i reclama el dret a seguir en un Club on tot ho fem malament.
Ho hem d’estar fent molt malament quan el Club sacrifica ingressos per quantitat de fitxes de jugadors per aconseguir millorar significativament la qualitat i vostè reclama la saturació mentre el seu fill es pugui quedar.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, desprès d’una avaluació anual continuada, es tenen els suficients elements de judici per valorar que el seu fill no ha progressat adequadament i per tant no podrà passar de curs. Com passa, per altra banda, en tots els àmbits de la societat sense que això es qüestioni.
Ho hem d’estar fent molt malament quan les baixes es comuniquen, desprès d’anys d’experiència i diferents valoracions, als pares en l’etapa d’alevins i infantils i directament als jugadors en les etapes de cadets i juvenils perquè, entre altres coses, així ho han reclamat la gran majoria de les famílies per poder gestionar millor i amb més cura el moment i la manera de transmetre la noticia als nens. Paral•lelament, el Club ha estat sempre obert a parlar i explicar als jugadors que ho sol•licitin els motius de la decisió, acompanyats per l’oferiment d’ajuda per buscar una sortida esportiva en un altre club.
Ho hem d’estar fent molt malament quan entenem els equips de futbol de vint jugadors i no de quaranta. Quan volem que els nostres equips donin la talla i ho facin el millor possible quan participen en competicions esportives amb altres equips que, més o menys, tenen el mateix objectiu que nosaltres.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tots els nostres tècnics, què només han vist al seu fill en tots els entrenaments i en tots els partits de la temporada, decideixen que el nen no pot continuar i aquesta decisió tan superficial, poc fonamentada i gens objectiva xoca frontalment amb la seva opinió, aquesta sí, absolutament objectiva.
Ho hem d’estar fent molt malament quan tenim una escola de futbol on la competitivitat està a la cua dels valors que s’hi proposen i una llista d’espera generosa i satisfactòria.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, sent com som, un Club de futbol amb equips federats que competeixen en totes les categories, volem fer-ho al més alt nivell.
Ho hem d’estar fent molt malament quan, siguem clars, no dolen les baixes, que per altra banda tothom entén i justifica, el que realment dol és la baixa del propi fill i res més. Quan la baixa és del company, aleshores no es posa en dubte els valors, ni les formes, ni el fons. Ni l’ètica ni tampoc l’estètica. Quan la baixa t’afecta directament és quan tot es qüestiona, quan apareix la crisi, segurament per una manca de resposta adequada davant la frustració i l’adversitat. S’està, generalment, poc preparat per assumir el propi fracàs, en aquest cas el del fill, i s’entén i es viu com una inexplicable injustícia.
Ho hem d’estar fent molt malament quan vostè, tan crític en donar baixes, acaba la seva carta (per cert, sense signar) amb un: "Aupa Europa! Sin vosotros". No és això una manera de donar baixes?
dimecres, 16 de juny del 2010
Reunió de veïns
-Has vist Espanya?
-Sí, una mica. He estat per l’Aragó, Castella, part d’Andalusia,...
-No, no, em refereix-ho al partit de la selecció?
-Ah! la roja. Doncs no. Però tampoc vaig veure Eslovènia, la República de Corea, Nova Zelanda,...
-Ha perdut davant Suïssa, un país que en tota la seva Història només s’havia destacat per inventar el rellotge de cucut.
-Doncs haurà fet mal...
-La bandera de Suïssa no és la de la Creu roja, però avui Suïssa ha estat la creu de la roja.
-Hi haurà qui no tornarà a menjar xocolata la resta de la seva vida.
-Hi pots posar la mà al foc. I parlant de xocolata, vols que anem a fer un suïs al carrer Petritxol?
-Fet.
-Doncs afanyat que igual està ple.
-Has vist Espanya?
-Sí, una mica. He estat per l’Aragó, Castella, part d’Andalusia,...
-No, no, em refereix-ho al partit de la selecció?
-Ah! la roja. Doncs no. Però tampoc vaig veure Eslovènia, la República de Corea, Nova Zelanda,...
-Ha perdut davant Suïssa, un país que en tota la seva Història només s’havia destacat per inventar el rellotge de cucut.
-Doncs haurà fet mal...
-La bandera de Suïssa no és la de la Creu roja, però avui Suïssa ha estat la creu de la roja.
-Hi haurà qui no tornarà a menjar xocolata la resta de la seva vida.
-Hi pots posar la mà al foc. I parlant de xocolata, vols que anem a fer un suïs al carrer Petritxol?
-Fet.
-Doncs afanyat que igual està ple.
dimarts, 15 de juny del 2010
Molt hàbil
La veritat està distribuïda equitativament, no així la capacitat dialèctica per defensar-la. La veritat no és mai absoluta, ni pertany a ningú en exclusiva. La veritat és de tots i, generalment, bastant ben repartida. El que ja no és tan equilibrat és l’habilitat que tenen unes persones respecte a les altres en l’exercici de l’argumentació i defensa de la veritat. Dues persones poden estar igualment en possessió d’una veritat objectiva i, tanmateix, aquella que sigui més hàbil en els seus plantejaments semblarà, a ulls de tothom, que tingui més raó. En el debat de la dialèctica no sempre guanya la veritat sinó l’habilitat per fer-ho creure.
La veritat està distribuïda equitativament, no així la capacitat dialèctica per defensar-la. La veritat no és mai absoluta, ni pertany a ningú en exclusiva. La veritat és de tots i, generalment, bastant ben repartida. El que ja no és tan equilibrat és l’habilitat que tenen unes persones respecte a les altres en l’exercici de l’argumentació i defensa de la veritat. Dues persones poden estar igualment en possessió d’una veritat objectiva i, tanmateix, aquella que sigui més hàbil en els seus plantejaments semblarà, a ulls de tothom, que tingui més raó. En el debat de la dialèctica no sempre guanya la veritat sinó l’habilitat per fer-ho creure.
dilluns, 14 de juny del 2010
Deixa alguna preocupació pels altres
Com pot ser, que amb el nom d’Àngel, visquis en un infern permanent? Serà una nova broma del destí a la que, malgrat la seva persistència, no m’acabo d’acostumar? Una paradoxa de difícil explicació? Vius en constant conflicte amb tu mateix i amb el món que t’envolta. Res t’està bé. Tot és un drama, una pena, un desastre,...Tens la rara virtut d’explorar tots els racons de la depressió amb la desinhibició de l’inconscient i, el que és pitjor, d’encomanar-me el teu pessimisme recalcitrant. Res t’interessa si no té un marc de tragèdia, un punt cirròtic on poder furgar fins el cansament. Ets rondinaire i pudent. Una cosa és treure-li punta al llapis i una altra de molt diferent, menjar-se l’estoig. Amb aquesta manera de fer no puc deixar de preocupar-me per la teva salut i témer que el proper disgust se t’encalli a l’aorta. Saps que passa Àngel, que de vegades fa sol i ningú en té la culpa.
Com pot ser, que amb el nom d’Àngel, visquis en un infern permanent? Serà una nova broma del destí a la que, malgrat la seva persistència, no m’acabo d’acostumar? Una paradoxa de difícil explicació? Vius en constant conflicte amb tu mateix i amb el món que t’envolta. Res t’està bé. Tot és un drama, una pena, un desastre,...Tens la rara virtut d’explorar tots els racons de la depressió amb la desinhibició de l’inconscient i, el que és pitjor, d’encomanar-me el teu pessimisme recalcitrant. Res t’interessa si no té un marc de tragèdia, un punt cirròtic on poder furgar fins el cansament. Ets rondinaire i pudent. Una cosa és treure-li punta al llapis i una altra de molt diferent, menjar-se l’estoig. Amb aquesta manera de fer no puc deixar de preocupar-me per la teva salut i témer que el proper disgust se t’encalli a l’aorta. Saps que passa Àngel, que de vegades fa sol i ningú en té la culpa.
diumenge, 13 de juny del 2010
Passaport
Quin amagat objectiu es persegueix quan se li pregunta al senyor Laporta les seves preferències respecte a quin equip vol que guanyi el mundial? Potser se’l vol posar en evidència sabent que no esmentarà Espanya? Siguem clars, s’ha de ser d’un equip de futbol única i exclusivament per motius geogràfics o de proximitat? Un senyor de Barcelona no pot ser fan del Liverpool? I un de Saragossa no ho pot ser del Bilbao? El territori marca i la pertinença a un territori et confereix identitat, però això no té res a veure amb la identificació esportiva i molt menys amb que un equip de futbol et representi, o si? I si és que si, perquè hi ha persones que, havent nascut en l’actual territori espanyol, no se senten representades per la selecció espanyola? És tan senzill i tan natural com que un s’identifica en allò que és i no en allò que el seu passaport diu que és. Qüestió de coherència i, encara més, de sentiments.
Quin amagat objectiu es persegueix quan se li pregunta al senyor Laporta les seves preferències respecte a quin equip vol que guanyi el mundial? Potser se’l vol posar en evidència sabent que no esmentarà Espanya? Siguem clars, s’ha de ser d’un equip de futbol única i exclusivament per motius geogràfics o de proximitat? Un senyor de Barcelona no pot ser fan del Liverpool? I un de Saragossa no ho pot ser del Bilbao? El territori marca i la pertinença a un territori et confereix identitat, però això no té res a veure amb la identificació esportiva i molt menys amb que un equip de futbol et representi, o si? I si és que si, perquè hi ha persones que, havent nascut en l’actual territori espanyol, no se senten representades per la selecció espanyola? És tan senzill i tan natural com que un s’identifica en allò que és i no en allò que el seu passaport diu que és. Qüestió de coherència i, encara més, de sentiments.
Píndoles de Mundial
Una selecció que viatja: Annan a Samoa (Ghana)
Grenn, porter titular d’Anglaterra davant EEUU, no creieu que estava massa verd per assumir la responsabilitat?
Pronòstic erroni: Serbia-Ghana.
Fer cas a l’evidència: Ghana, gana.
Referent a les vuvuceles: Aquesta gent no respira? Estan acostumats, han estat molts anys sense fer-ho.
La crisi grega va molt més enllà de la purament econòmica.
Una redundància: Mèxic empata mitjançant Marquez.
Una selecció que viatja: Annan a Samoa (Ghana)
Grenn, porter titular d’Anglaterra davant EEUU, no creieu que estava massa verd per assumir la responsabilitat?
Pronòstic erroni: Serbia-Ghana.
Fer cas a l’evidència: Ghana, gana.
Referent a les vuvuceles: Aquesta gent no respira? Estan acostumats, han estat molts anys sense fer-ho.
La crisi grega va molt més enllà de la purament econòmica.
Una redundància: Mèxic empata mitjançant Marquez.
dissabte, 12 de juny del 2010
Un show de puta madre
El PSC ha decidit que l’espectacle havia d’avançar. Que ja no n’hi havia prou amb els números de sempre i com no es podien canviar les persones, ni els discursos, ni el missatge, calia doncs un nou escenari, uns nous decorats i una nova manera de dir el de sempre de manera diferent. Per a l’ocasió han comptat amb un nou director d’escena, Jaume Collboni, que ha revolucionat el circ. A la pista central i fent de mestre de cerimònies, Manuela de Madre, una versió nostrada del telepredicador nord-americà, amb incrustacions de Santa Coloma de Gramenet, que va ser l’encarregada de conduir i, alhora, fer descarrilar l’acte. El show-míting dels socialistes va transcórrer entre la sorpresa i la vergonya aliena fins arribar a l’extrem, quan una de les convidades a l’escenari, en cadira de rodes, va ser convidada per la telepredicadora de Madre a posar-se en peus i no contenta amb això, li va demanar que s’arremangués els pantalons i ensenyés a l’audiència allí present la seva pròtesi. Com en els millors shows de teleporqueria la senyora de Madre va vorejar l’abisme i amb ella tota la família socialista que, a hores d’ara, encara es deu està refent de l’ensurt.
El PSC ha decidit que l’espectacle havia d’avançar. Que ja no n’hi havia prou amb els números de sempre i com no es podien canviar les persones, ni els discursos, ni el missatge, calia doncs un nou escenari, uns nous decorats i una nova manera de dir el de sempre de manera diferent. Per a l’ocasió han comptat amb un nou director d’escena, Jaume Collboni, que ha revolucionat el circ. A la pista central i fent de mestre de cerimònies, Manuela de Madre, una versió nostrada del telepredicador nord-americà, amb incrustacions de Santa Coloma de Gramenet, que va ser l’encarregada de conduir i, alhora, fer descarrilar l’acte. El show-míting dels socialistes va transcórrer entre la sorpresa i la vergonya aliena fins arribar a l’extrem, quan una de les convidades a l’escenari, en cadira de rodes, va ser convidada per la telepredicadora de Madre a posar-se en peus i no contenta amb això, li va demanar que s’arremangués els pantalons i ensenyés a l’audiència allí present la seva pròtesi. Com en els millors shows de teleporqueria la senyora de Madre va vorejar l’abisme i amb ella tota la família socialista que, a hores d’ara, encara es deu està refent de l’ensurt.
divendres, 11 de juny del 2010
Qui demana respecte?
Qui demana respecte? El troll desmemoriat que va ensenyant el cul pels camps de futbol? El que lidera exercits infames darrera trompetes insultants? El que desconeix el respecte i en perverteix la seva essència? Qui demana respecte? El montaraz rústic abduït per la foscor de Mordor? El que no ha après a llegir i acomoda el que llegeix? El que fomenta la violència i instrueix el vandalisme? El que viu en l’enveja i es mostra incompetent? Qui demana respecte? Tindràs el meu respecte quan tu mateix et respectis i facis del respecte un exercici normalitzat i quotidià.
Qui demana respecte? El troll desmemoriat que va ensenyant el cul pels camps de futbol? El que lidera exercits infames darrera trompetes insultants? El que desconeix el respecte i en perverteix la seva essència? Qui demana respecte? El montaraz rústic abduït per la foscor de Mordor? El que no ha après a llegir i acomoda el que llegeix? El que fomenta la violència i instrueix el vandalisme? El que viu en l’enveja i es mostra incompetent? Qui demana respecte? Tindràs el meu respecte quan tu mateix et respectis i facis del respecte un exercici normalitzat i quotidià.
dijous, 10 de juny del 2010
Viva Fuentealbilla!
Tothom troba normal que, en la celebració d’un títol, a peu de gespa, els diferents components d’un equip mostrin, sense pudor i amb orgull, les seves respectives banderes, és a dir, les banderes dels seus països i tinguin el do de l’oportunitat recordant les seves ciutats d’origen. Passa al Barça, on hem pogut veure la bandera de Camerun, la d’Itàlia, la de Costa d’Ivori, Brasil,...i hem pogut sentir com s’esmentava Tenerife i Fuentealbilla amb total normalitat i, perquè no, complicitat. Imagineu per un moment que, en el proper Mundial a Sud-àfrica, la selecció espanyola guanya la final (Déu no ho vulgui) i en la celebració a peu de gespa, al senyor Piqué o al senyor Xavi o al senyor Pujol, se’ls hi acut mostrar una bandera quadribarrada o posteriorment fer un breu parlament en català o alguna referència als seus orígens, us ho imagineu? L’escàndol seria monumental, però no estrany. Demostrant una vegada més l’anormalitat d’aquest conglomerat de país que en diuen Espanya i el seu evident desencaix històric. Espanya funciona per pressió i això genera depressió. Fer que les persones reneguin dels seus orígens, fer-les presoneres d’una realitat negacionista i excloent, no fa més que agitar el ressentiment i estimular la desafecció
Tothom troba normal que, en la celebració d’un títol, a peu de gespa, els diferents components d’un equip mostrin, sense pudor i amb orgull, les seves respectives banderes, és a dir, les banderes dels seus països i tinguin el do de l’oportunitat recordant les seves ciutats d’origen. Passa al Barça, on hem pogut veure la bandera de Camerun, la d’Itàlia, la de Costa d’Ivori, Brasil,...i hem pogut sentir com s’esmentava Tenerife i Fuentealbilla amb total normalitat i, perquè no, complicitat. Imagineu per un moment que, en el proper Mundial a Sud-àfrica, la selecció espanyola guanya la final (Déu no ho vulgui) i en la celebració a peu de gespa, al senyor Piqué o al senyor Xavi o al senyor Pujol, se’ls hi acut mostrar una bandera quadribarrada o posteriorment fer un breu parlament en català o alguna referència als seus orígens, us ho imagineu? L’escàndol seria monumental, però no estrany. Demostrant una vegada més l’anormalitat d’aquest conglomerat de país que en diuen Espanya i el seu evident desencaix històric. Espanya funciona per pressió i això genera depressió. Fer que les persones reneguin dels seus orígens, fer-les presoneres d’una realitat negacionista i excloent, no fa més que agitar el ressentiment i estimular la desafecció
dimecres, 9 de juny del 2010
Fent el passerell
Quan fa tres anys el senyor Passerell, donada la seva condició de guionista i director, es va erigir en portaveu d’un grup de mares i pares per presentar una denuncia per escrit de la situació en la que es trobava l’equip on jugava el seu fill, acusant al CE Europa i als seus responsables esportius de mantenir a un entrenador que, segons ells, no estava capacitat per gestionar el grup, on es posava en dubte la seva vàlua professional i la seva empatia. On s’exigia la immediata destitució de l’entrenador perquè, segons ells, el fet de mantenir-lo estava provocant uns danys psicològics irreparables en el procés de maduració dels infants, on es feia directament responsable al Club per tolerar una situació insostenible i que no encaixava en el discurs educatiu que sempre havia mantingut el CE Europa i que es posava en entredit per la negligència de no fer efectiva la substitució d’una persona excessivament jove i poc preparada, segons ells, per desenvolupar el càrrec que se li tenia assignat. El final de l’escrit acabava demanant, exigint, sota l’amenaça de fer-ho públic i portar-ho a les altes instàncies esportives, que l’entrenador fos immediatament cessat de les seves funcions per evitar danys irreparables en la salut mental dels seus fills abans no fos massa tard. Doncs bé, quan aquest senyor, defensor dels maltractats i sacrificats pares, en vetlla permanent per la integritat dels seus cadells, va redactar la carta, poc es podia imaginar que des d’aquell moment l’entrenador qüestionat ha guanyat dues lligues consecutives, ha fet del seu equip un dels millors equips practicant el futbol i, el més important, ha aconseguit formar un grup de persones humanes increïble, amb una maduresa d’altíssima volada i que, per a tots i cadascun dels components d’aquest equip, aquests dos anys han estat, sense cap mena de dubte, dos dels millors anys de la seva vida. Evidentment el senyor Passerell i els seus acòlits ja no estaven al Club per veure-ho, ja que, davant la posició ferma del CE Europa donant tot el suport al seu entrenador, el varen abandonar per provar sort en altres contrades. Amb el pas del temps, les coses no els hi han anat del tot bé i ara, el reconegut guionista, fent gala d’una manca de memòria alarmant ha tornat a inscriure al seu fill per jugar novament al CE Europa. No poso en dubte la vàlua professional d’aquest senyor ni la coherència dels seus guions, però les seves decisions personals mai guanyaran un oscar, no s’aguanten ni amb pinces, ni se les creu ningú.
Quan fa tres anys el senyor Passerell, donada la seva condició de guionista i director, es va erigir en portaveu d’un grup de mares i pares per presentar una denuncia per escrit de la situació en la que es trobava l’equip on jugava el seu fill, acusant al CE Europa i als seus responsables esportius de mantenir a un entrenador que, segons ells, no estava capacitat per gestionar el grup, on es posava en dubte la seva vàlua professional i la seva empatia. On s’exigia la immediata destitució de l’entrenador perquè, segons ells, el fet de mantenir-lo estava provocant uns danys psicològics irreparables en el procés de maduració dels infants, on es feia directament responsable al Club per tolerar una situació insostenible i que no encaixava en el discurs educatiu que sempre havia mantingut el CE Europa i que es posava en entredit per la negligència de no fer efectiva la substitució d’una persona excessivament jove i poc preparada, segons ells, per desenvolupar el càrrec que se li tenia assignat. El final de l’escrit acabava demanant, exigint, sota l’amenaça de fer-ho públic i portar-ho a les altes instàncies esportives, que l’entrenador fos immediatament cessat de les seves funcions per evitar danys irreparables en la salut mental dels seus fills abans no fos massa tard. Doncs bé, quan aquest senyor, defensor dels maltractats i sacrificats pares, en vetlla permanent per la integritat dels seus cadells, va redactar la carta, poc es podia imaginar que des d’aquell moment l’entrenador qüestionat ha guanyat dues lligues consecutives, ha fet del seu equip un dels millors equips practicant el futbol i, el més important, ha aconseguit formar un grup de persones humanes increïble, amb una maduresa d’altíssima volada i que, per a tots i cadascun dels components d’aquest equip, aquests dos anys han estat, sense cap mena de dubte, dos dels millors anys de la seva vida. Evidentment el senyor Passerell i els seus acòlits ja no estaven al Club per veure-ho, ja que, davant la posició ferma del CE Europa donant tot el suport al seu entrenador, el varen abandonar per provar sort en altres contrades. Amb el pas del temps, les coses no els hi han anat del tot bé i ara, el reconegut guionista, fent gala d’una manca de memòria alarmant ha tornat a inscriure al seu fill per jugar novament al CE Europa. No poso en dubte la vàlua professional d’aquest senyor ni la coherència dels seus guions, però les seves decisions personals mai guanyaran un oscar, no s’aguanten ni amb pinces, ni se les creu ningú.
dimarts, 8 de juny del 2010
De Bode tenia raó
Ara fa poc més d’un any, la gestió del senyor de Bode al front del CE Europa era fortament contestada, sinó per una ampla majoria, si per un nucli dur de l’europeisme més ranci. Ho comento perquè ara, poc més d’un any desprès, poca gent sembla en recordar-se d’aquells desagradables i injustos moments. El futbol gira al voltant d’una pilota, i sovint només al voltant dels resultats. A la situació d’aparent bonança i estabilitat actual no s’hi arriba per generació espontània, és el fruit d’una labor fosca que es ve fent des de ja fa molts mesos. Per poder cobrir una casa s’ha de començar per desembarassar el terreny, col•locar-hi uns bons fonaments i, aleshores sí, aixecar les parets que li donen forma. Tots els projectes necessiten el seu temps per a ser desenvolupats i la manca de paciència i l’ansietat en són enemics mortals. Fins i tot una bona carn d’olla necessita un llarg temps de cocció. Cal primer saber on ets, fer un diagnòstic correcte de la situació, avaluar el seu estat real i desprès, sense precipitacions, trobar les eines més escaients per dur-lo a terme. Els balanços s’han de fer sempre al final d’un cicle, quan s’esgota el temps assignat per aplicar una determinada idea. És just reconèixer, poc més d’un any desprès, que el senyor de Bode va ser valent, va tenir la capacitat de suportar uns atacs desproporcionats, immerescuts i injustos i va ser fidel a les seves idees convençut de la viabilitat del seu projecte. Poc més d’un any desprès, el temps sembla haver-li donat la raó, seria bo que aquelles veus discrepants diguessin ara el que en pensen i reparessin el dany moral que van ocasionar.
Ara fa poc més d’un any, la gestió del senyor de Bode al front del CE Europa era fortament contestada, sinó per una ampla majoria, si per un nucli dur de l’europeisme més ranci. Ho comento perquè ara, poc més d’un any desprès, poca gent sembla en recordar-se d’aquells desagradables i injustos moments. El futbol gira al voltant d’una pilota, i sovint només al voltant dels resultats. A la situació d’aparent bonança i estabilitat actual no s’hi arriba per generació espontània, és el fruit d’una labor fosca que es ve fent des de ja fa molts mesos. Per poder cobrir una casa s’ha de començar per desembarassar el terreny, col•locar-hi uns bons fonaments i, aleshores sí, aixecar les parets que li donen forma. Tots els projectes necessiten el seu temps per a ser desenvolupats i la manca de paciència i l’ansietat en són enemics mortals. Fins i tot una bona carn d’olla necessita un llarg temps de cocció. Cal primer saber on ets, fer un diagnòstic correcte de la situació, avaluar el seu estat real i desprès, sense precipitacions, trobar les eines més escaients per dur-lo a terme. Els balanços s’han de fer sempre al final d’un cicle, quan s’esgota el temps assignat per aplicar una determinada idea. És just reconèixer, poc més d’un any desprès, que el senyor de Bode va ser valent, va tenir la capacitat de suportar uns atacs desproporcionats, immerescuts i injustos i va ser fidel a les seves idees convençut de la viabilitat del seu projecte. Poc més d’un any desprès, el temps sembla haver-li donat la raó, seria bo que aquelles veus discrepants diguessin ara el que en pensen i reparessin el dany moral que van ocasionar.
dilluns, 7 de juny del 2010
Bloqueig mental
Ara diuen els EEUU que potser el bloqueig de Gaza és massa sever. O els hi falla la memòria i han entrat en un procés neuronal degeneratiu o bé algú ha decidit fer-se el cínic. Què ningú se’n recorda dels més de cinquanta anys del bloqueig a Cuba? O és que aquell és tolerable i el de Gaza no? Quina diferència hi ha? Si els EEUU consideren oportú i necessari per a la seva seguretat el bloqueig a l’illa caribenya haurien de mantenir el mateix criteri per aquells que utilitzen les seves mateixes fórmules. No es tracta de justificar o criticar el bloqueig sinó de coherència en la presa de decisions i en els seus actes. Per altra banda, recomanaria als organitzadors dels viatges a Gaza, amb tot el que això té de provocació, que preparin un creuer per aigües cubanes trencant el bloqueig dels EEUU, aquella gent, els cubans, són bona gent i des del seu territori no llencen míssils contra cap país i no entrenen terroristes suïcides perquè s’immolin en el metro de qualsevol ciutat europea. Embolica que fa fort.
Ara diuen els EEUU que potser el bloqueig de Gaza és massa sever. O els hi falla la memòria i han entrat en un procés neuronal degeneratiu o bé algú ha decidit fer-se el cínic. Què ningú se’n recorda dels més de cinquanta anys del bloqueig a Cuba? O és que aquell és tolerable i el de Gaza no? Quina diferència hi ha? Si els EEUU consideren oportú i necessari per a la seva seguretat el bloqueig a l’illa caribenya haurien de mantenir el mateix criteri per aquells que utilitzen les seves mateixes fórmules. No es tracta de justificar o criticar el bloqueig sinó de coherència en la presa de decisions i en els seus actes. Per altra banda, recomanaria als organitzadors dels viatges a Gaza, amb tot el que això té de provocació, que preparin un creuer per aigües cubanes trencant el bloqueig dels EEUU, aquella gent, els cubans, són bona gent i des del seu territori no llencen míssils contra cap país i no entrenen terroristes suïcides perquè s’immolin en el metro de qualsevol ciutat europea. Embolica que fa fort.
diumenge, 6 de juny del 2010
Bé està el que bé acaba
Europa A 5 - Jabac 2
Lliga Nacional Juvenil
Punt i final. Ara sí, ara ja es pot fer balanç. Què cadascú, en la seva parcel•la, hi tregui les conclusions oportunes i, si m’apureu, també alguna d’inoportuna. Ara tot si val i quan més aprofundim el bisturí, més net hi farem. Una temporada dóna per a molt i cal aprofitar el que hem après i el que hauríem d’haver après. S’obre un procés de reflexió, un interessant marc per exercitar el debat i el contrast d’opinions. Per avaluar la gran quantitat d’informació i diseccionar amb destresa, si som capaços, tots i cadascun dels inputs rebuts. Mantenir el que ha funcionat i canviar el que no. Avançar amb serenitat des de una nova realitat més tranquil•litzadora. Abonar el terreny i fertilitzar les idees. Construir des de l’experiència i aprofitar el marc de confiança que ha guiat el projecte i que seguirà fent fàcil allò que en altres indrets seria impossible. Conceptes clars, lliurament sense reserves, determinació, treball fins l’extenuació i una il•lusió que enganxa per bastir els fonaments del que ha de ser el futur immediat que tots desitgem. Hi ha els vímets per teixir-ho. Solvents amb escreix. Decidits a fer-ho. Un Toni amb àngel i un immens Climent per sostenir-ho.
Europa A 5 - Jabac 2
Lliga Nacional Juvenil
Punt i final. Ara sí, ara ja es pot fer balanç. Què cadascú, en la seva parcel•la, hi tregui les conclusions oportunes i, si m’apureu, també alguna d’inoportuna. Ara tot si val i quan més aprofundim el bisturí, més net hi farem. Una temporada dóna per a molt i cal aprofitar el que hem après i el que hauríem d’haver après. S’obre un procés de reflexió, un interessant marc per exercitar el debat i el contrast d’opinions. Per avaluar la gran quantitat d’informació i diseccionar amb destresa, si som capaços, tots i cadascun dels inputs rebuts. Mantenir el que ha funcionat i canviar el que no. Avançar amb serenitat des de una nova realitat més tranquil•litzadora. Abonar el terreny i fertilitzar les idees. Construir des de l’experiència i aprofitar el marc de confiança que ha guiat el projecte i que seguirà fent fàcil allò que en altres indrets seria impossible. Conceptes clars, lliurament sense reserves, determinació, treball fins l’extenuació i una il•lusió que enganxa per bastir els fonaments del que ha de ser el futur immediat que tots desitgem. Hi ha els vímets per teixir-ho. Solvents amb escreix. Decidits a fer-ho. Un Toni amb àngel i un immens Climent per sostenir-ho.
dissabte, 5 de juny del 2010
La memòria del CE Europa
Vagi per endavant el màxim respecte per a totes aquelles decisions preses des de la llibertat i emparades pel dret inalienable de les persones a escollir el seu destí. Arribada aquesta època de l’any, són molts els jugadors, militant en el futbol base que, per voluntat pròpia o circumstàncies conjunturals del club al que pertanyen, abandonen la seva disciplina. Hi ha qui prefereix la glòria temporal de jugar en una categoria superior i, sense tenir en compte, tots els factors que l’han dut a aquesta situació de poder escollir, decideixen donar el pas i canviar d’aires. Enlluernats per la promesa d’un paradís efímer sucumbeixen a la temptació de la Divisió d’Honor, en un exercici d’extrem egoisme i amb molt poca visió de futur. Els hi pot més satisfer la seva apetència immediata què pensar o planificar un futur basat en la coherència i la racionalitat. Depredadors d’instants, són incapaços de viure a mig o llarg termini. El CE Europa no tindrà aquest any cap Divisió d’Honor i això provocarà, amb tota seguretat, la fugida d’alguns elements que, insisteix-ho, lliure i legítimament decideixen buscar-se la vida en altres Clubs. El CE Europa no tindrà Divisió d’Honor, però sí, memòria. La memòria necessària per avaluar amb perspectiva històrica l’actitud i les accions de tots aquests trànsfugues. El jugador té tot el dret a escollir i a defensar els seus interessos, el CE Europa, també. Ara i en el futur; i el món, que tothom ho sàpiga, dóna moltes voltes.
Vagi per endavant el màxim respecte per a totes aquelles decisions preses des de la llibertat i emparades pel dret inalienable de les persones a escollir el seu destí. Arribada aquesta època de l’any, són molts els jugadors, militant en el futbol base que, per voluntat pròpia o circumstàncies conjunturals del club al que pertanyen, abandonen la seva disciplina. Hi ha qui prefereix la glòria temporal de jugar en una categoria superior i, sense tenir en compte, tots els factors que l’han dut a aquesta situació de poder escollir, decideixen donar el pas i canviar d’aires. Enlluernats per la promesa d’un paradís efímer sucumbeixen a la temptació de la Divisió d’Honor, en un exercici d’extrem egoisme i amb molt poca visió de futur. Els hi pot més satisfer la seva apetència immediata què pensar o planificar un futur basat en la coherència i la racionalitat. Depredadors d’instants, són incapaços de viure a mig o llarg termini. El CE Europa no tindrà aquest any cap Divisió d’Honor i això provocarà, amb tota seguretat, la fugida d’alguns elements que, insisteix-ho, lliure i legítimament decideixen buscar-se la vida en altres Clubs. El CE Europa no tindrà Divisió d’Honor, però sí, memòria. La memòria necessària per avaluar amb perspectiva històrica l’actitud i les accions de tots aquests trànsfugues. El jugador té tot el dret a escollir i a defensar els seus interessos, el CE Europa, també. Ara i en el futur; i el món, que tothom ho sàpiga, dóna moltes voltes.
divendres, 4 de juny del 2010
Un entrepà de kellogs
Penjar d’Espanya és com per penjar-se. O en termes nutricionistes, com menjar-se un entrepà de kellogs. Que per més margarina que li posis per fer-lo més amorós, costa molt d’empassar. I un cop dins, et crea un conflicte orgànic de primera magnitud i un col•lapse en el trànsit intestinal amb totes les butlletes per acabar irremeiablement d’urgències a la UVI. Espanya és aspre, seca i de digestió complicada. Només s’estova amb la llet, amb la mala llet i amb alguns sucs de ph àcid. Des de fa relativament poc temps tenim al mercat la versió més indigesta, l’Espanya all bran, amb aportació extra de fibra per afavorir les deposicions i la regularitat intestinal. No hi ha dubte que ha estat un gran encert, l’únic problema és que ens passem el dia enganxats a la tassa del water pregant a Déu que no se’ns acabi el paper. Ara ja no cal cagar-se en Espanya, ara és Espanya la que ens fa cagar. Coses dels cereals i el senyor kellogs.
Penjar d’Espanya és com per penjar-se. O en termes nutricionistes, com menjar-se un entrepà de kellogs. Que per més margarina que li posis per fer-lo més amorós, costa molt d’empassar. I un cop dins, et crea un conflicte orgànic de primera magnitud i un col•lapse en el trànsit intestinal amb totes les butlletes per acabar irremeiablement d’urgències a la UVI. Espanya és aspre, seca i de digestió complicada. Només s’estova amb la llet, amb la mala llet i amb alguns sucs de ph àcid. Des de fa relativament poc temps tenim al mercat la versió més indigesta, l’Espanya all bran, amb aportació extra de fibra per afavorir les deposicions i la regularitat intestinal. No hi ha dubte que ha estat un gran encert, l’únic problema és que ens passem el dia enganxats a la tassa del water pregant a Déu que no se’ns acabi el paper. Ara ja no cal cagar-se en Espanya, ara és Espanya la que ens fa cagar. Coses dels cereals i el senyor kellogs.
dijous, 3 de juny del 2010
Guarda't l’opinió
Tothom coneix la diferència que hi ha entre informació i opinió. Però de tant en tant, cal actualitzar el software per evitar el col•lapse del sistema. Refrescar els conceptes per evitar confusions i esvair les boires. Posem un exemple del que seria una informació: el CE Europa va perdre el seu darrer partit com a local d’aquesta Temporada i l’acaba amb 58 punts. I ara l’opinió: el CE Europa fa un pèssim partit al Nou Sardenya i, en un final de Temporada decebedor, s’allunya dels llocs capdavanters. La informació és neutre i ha de tendir a l’objectivitat donant dades perquè el receptor en tregui les seves pròpies conclusions. La informació ha d’estar buida d’opinió. En canvi l’opinió, ens transmet un punt de vista més o menys interessat, però sempre subjectiu d’un fet que es interpretat i explicat des d’una perspectiva totalment condicionada. Cal estar oberts a la informació i filtrar l’opinió per evitar tragèdies innecessàries.
Tothom coneix la diferència que hi ha entre informació i opinió. Però de tant en tant, cal actualitzar el software per evitar el col•lapse del sistema. Refrescar els conceptes per evitar confusions i esvair les boires. Posem un exemple del que seria una informació: el CE Europa va perdre el seu darrer partit com a local d’aquesta Temporada i l’acaba amb 58 punts. I ara l’opinió: el CE Europa fa un pèssim partit al Nou Sardenya i, en un final de Temporada decebedor, s’allunya dels llocs capdavanters. La informació és neutre i ha de tendir a l’objectivitat donant dades perquè el receptor en tregui les seves pròpies conclusions. La informació ha d’estar buida d’opinió. En canvi l’opinió, ens transmet un punt de vista més o menys interessat, però sempre subjectiu d’un fet que es interpretat i explicat des d’una perspectiva totalment condicionada. Cal estar oberts a la informació i filtrar l’opinió per evitar tragèdies innecessàries.
dimecres, 2 de juny del 2010
Pals de cec
No deixa de ser simptomàtic que el President Montilla hagi decidit engegar una roda de debats socials per tot el territori i el lloc triat per iniciar la tanda hagi estat, justament, la ONCE. Ens vol dir alguna cosa el senyor Montilla amb aquesta tria? Quina lectura hem de fer? Serà que el President, per apujar la seva malmesa autoestima, vol ser el borni al país dels cecs? Es sentirà més còmode el senyor Montilla envoltat de persones que hi veuen poc o no hi veuen gens? Es pensa que així li serà més fàcil “colar” el seu programa i el seu ideari sense oposició? Li proposem que la pròxima parada del “tour” la faci a l’associació de sord - muts on, amb tota seguretat, les seves afirmacions no tindran rèplica.
No deixa de ser simptomàtic que el President Montilla hagi decidit engegar una roda de debats socials per tot el territori i el lloc triat per iniciar la tanda hagi estat, justament, la ONCE. Ens vol dir alguna cosa el senyor Montilla amb aquesta tria? Quina lectura hem de fer? Serà que el President, per apujar la seva malmesa autoestima, vol ser el borni al país dels cecs? Es sentirà més còmode el senyor Montilla envoltat de persones que hi veuen poc o no hi veuen gens? Es pensa que així li serà més fàcil “colar” el seu programa i el seu ideari sense oposició? Li proposem que la pròxima parada del “tour” la faci a l’associació de sord - muts on, amb tota seguretat, les seves afirmacions no tindran rèplica.
dimarts, 1 de juny del 2010
L’àrbitre menteix
Què potser és una cosa impossible per antinatural? Doncs, ni molt menys. Els àrbitres menteixen com els carnissers, els politics, els repartidors de butà o els fabricants de cadires de plàstic. La professió o el gremi en el que s’està subscrit no et fa més o menys mentider. Això va amb les persones i una determinada professió no et preserva de mentir. Hi ha persones propenses a la mentida i els àrbitres no n’estan exclosos. Perquè haurien de ser diferents a la resta de mortals? Els àrbitres, alguns àrbitres, i la meva experiència personal ho corrobora, menteixen quan i com els hi convé. Això ve al cas per l’afer del senyor Clos Gómez, aquell inefable àrbitre que, no només va ser acusat de mentir pel Pep Guardiola, sinó que va quedar perfectament demostrat, per les càmeres de televisió, que ho va fer. Doncs, el Comitè tècnic d’àrbitres, ha posat el crit al cel, s’ha esquinçat els vestits i, actuant corporativament, vol aconseguir una dura (i exemplar, diuen ells) sanció pel tècnic del Barça. Sí l’àrbitre menteix, com així ha estat, no seria més ètic , lògic i racional que el propi Comitè d’àrbitres i totes les instàncies pertinents persegueixin i sancionin al mentider? Perquè un àrbitre ha de tenir immunitat i se l’ha de defensar inconscientment encara que hagi comès perjuri? En quin lloc queda un Comitè d’àrbitres que se suposa ha d’impartir justícia, sí defensa al culpable i assetja a la víctima? És el món al revés. Molt més greu, que la mentida per sí mateixa, és la seva defensa a ultrança per un organisme que, en essència, ha de ser just i equànime i ha de vetllar per la transparència i el joc net. L’àrbitre va mentir i, en conseqüència, hauria de ser sancionat pel propi Comitè d’àrbitres per higiene i credibilitat de tot el col•lectiu.
Què potser és una cosa impossible per antinatural? Doncs, ni molt menys. Els àrbitres menteixen com els carnissers, els politics, els repartidors de butà o els fabricants de cadires de plàstic. La professió o el gremi en el que s’està subscrit no et fa més o menys mentider. Això va amb les persones i una determinada professió no et preserva de mentir. Hi ha persones propenses a la mentida i els àrbitres no n’estan exclosos. Perquè haurien de ser diferents a la resta de mortals? Els àrbitres, alguns àrbitres, i la meva experiència personal ho corrobora, menteixen quan i com els hi convé. Això ve al cas per l’afer del senyor Clos Gómez, aquell inefable àrbitre que, no només va ser acusat de mentir pel Pep Guardiola, sinó que va quedar perfectament demostrat, per les càmeres de televisió, que ho va fer. Doncs, el Comitè tècnic d’àrbitres, ha posat el crit al cel, s’ha esquinçat els vestits i, actuant corporativament, vol aconseguir una dura (i exemplar, diuen ells) sanció pel tècnic del Barça. Sí l’àrbitre menteix, com així ha estat, no seria més ètic , lògic i racional que el propi Comitè d’àrbitres i totes les instàncies pertinents persegueixin i sancionin al mentider? Perquè un àrbitre ha de tenir immunitat i se l’ha de defensar inconscientment encara que hagi comès perjuri? En quin lloc queda un Comitè d’àrbitres que se suposa ha d’impartir justícia, sí defensa al culpable i assetja a la víctima? És el món al revés. Molt més greu, que la mentida per sí mateixa, és la seva defensa a ultrança per un organisme que, en essència, ha de ser just i equànime i ha de vetllar per la transparència i el joc net. L’àrbitre va mentir i, en conseqüència, hauria de ser sancionat pel propi Comitè d’àrbitres per higiene i credibilitat de tot el col•lectiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)