Uniformitat

Repensar l’estratègia 

Què nassos els hi passa als espanyols del segle XXI? Què ha mudat en el seu ADN que els fa tan desconcertadament irreconeixibles? Segles d’estigmatització, persecució i expulsió de tots aquells que no eren com ells, per acabar volent mantenir per la força, en el seu territori i sota el seu jou, a gent que no hi vol ser-hi. Pagans, musulmans, jueus,...tots varen patir, en les seves pròpies carns, la intolerància d’un poble avesat a la puresa de raça, l’única religió i l’uniat de la llengua. A que ve doncs aquesta renuncia incomprensible a no fer fora als catalans del seu monolític territori? Perquè s’entesten a sostenir una situació insostenible? Què ens fa diferents als musulmans o jueus, perquè, amb totes les nostres particularitats, els espanyols no ens expulsin dels seus dominis? Serà que els espanyols no poden viure sense nosaltres i no volen repetir els errors monumentals que varen cometre amb les històriques i desafortunades expulsions? Hauran après finalment la lliçó? Musulmans i jueus no volien marxar del país i Espanya no va tenir pietat. Amb l’expulsió, el territori va perdre els seus millors actius. Els catalans maldem per marxar i Espanya, presa del pànic, es repensa l’estratègia.

Noble

Matèria noble 

A pocs de vosaltres el nom d’Albert Puigdellivol us dirà res. És més, em consta que heu viscut feliçment en aquesta amable desconeixença. Però ha arribat el moment d’explicar la seva exemplar història. L’Albert és un laboriós artesà que ha dedicat els millors anys de la seva vida (i els altres també) al món de la fusta i les seves inevitables estelles. Les circumstàncies del moment o l’oportunitat del lloc el van anar orientant cap a el parquet d’exteriors. De la nit al dia, les terrasses i els jardins, es varen convertir en el seu habitat natural. Allí va aprendre tot el que calia saber i, la seva estimulant curiositat, va fer la resta. Però, la fusta per a exteriors, millor dit, la seva fixació, tenia un problema endèmic. Una manera de fer que s’anava repetint mecànicament sense atendre l’estudi de possibles millores. Sense entrar en detalls que allarguin en excés el desenllaç de la història, us diré que el sistema de muntatge “de tota la vida” es va col•lapsar. Un bon dia, millor dit, un mal dia, l’Albert es va trobar davant d’un client que es va negar a pagar-li la feina feta per deficiències d’acabats amb les que no estava en absolut d’acord. Una obra de 1500 metres quadrats, feta com sempre, amb un import molt respectable, va posar en perill la mateixa pervivència del seu negoci. L’Albert no va cobrar aquella feina, però, en lloc d’enfonsar-se i maleir la seva sort, no va defallir fins a trobar una solució al problema. Va pensar, va idear i va desenvolupar un nou sistema de fixació que va ser un rotund i inapel•lable èxit. Tant és així, que tota la fusta d’exteriors es col•loca actualment amb la solució de l’Albert. El que podria haver estat, sens dubte, una tragèdia, es va convertir, gràcies a una actitud positiva, en un gran avenç.

El far que ens guia

Odioses comparacions 

El tema religiós, a fe de ser sincer, no em fa perdre el son. Però, les seves rellevants i evidents contradiccions, són un constant escàndol que no ens pot deixar indiferents. A primera vista, i sense voler aprofundir gaire, diria que qualsevol comparació entre els orígens del cristianisme i la situació actual no deixa cap mena de dubte sobre la seva profunda degeneració. 

Veiem.

 

Si Jesús era pobre, com és que el seu actual representat sobre la Terra és immensament ric i no para d’acumular patrimoni i amassar fortunes? 

Si Jesús amava els nens, com és que l’ inquilí del vaticà dóna cobertura als pederastes i protegeix a tots aquells que n’abusen d’ells? 

Sí Jesús pagava puntualment els seus tributs, com és que l’actual Papa no només està exempt de fer-ho, sinó que els cobra religiosament? 

Si Jesús va nàixer en un estable, va viure en una fusteria i va passar llargues estades en un desert, com és que el màxim dirigent de la seva Església viu en un Palau envoltat de comoditats i luxe?

Si Jesús va expulsar sense miraments als mercaders del Temple, com és que el vicari de Déu ha fet del mercantilisme el seu modus operandi i el seu modus vivendi? 

Si Jesús predicava la pau, com és que el seu principal deixeble és un cap d’Estat i beneeix dictadors i guarda silenci davant la guerra? 

Si Jesús va ser coronat amb un trenat d’espines, com s’explica l’escandalosa i ofensiva mitra d’or que llueix el senyor de Roma? 

Si Jesús va donar la vida per una idea, com és que Beneit XVI dimiteix de les seves responsabilitats? 

No seré jo qui respongui a aquestes preguntes. Reconec la més absoluta incapacitat per fer-ho.

De perdidos al rio

Els vostres gossos 

Em declaro territori català, lliure i sobirà. Ho faig des de la majoria d’edat, conscient i lliurement. Ho plantejo des de la voluntat indestructible, des del convenciment absolut i la determinació inalterable. Ho assumeixo des de la història que em justifica, des de la raó que m’assisteix i la legalitat que construirem. Em sento capaç de prendre les meves pròpies decisions, de triar el meu futur i equivocar-me tantes vegades com calgui. Em declaro independent, m’he calçat les botes de fer camí i he penjat l’estelada al balcó. El meu territori és, des d’ara mateix, irreductible. I ja podeu enviar, si us convé, els vostres gossos que em bordin els somnis i m’encalcin l’ombra.

Camí d'aprenentatge

Present per invertir

Al marge del resultat, que pot ser més o menys just, un partit de futbol de benjamins només es pot analitzar, sí o sí, des d’una perspectiva pedagògica. L’aprenentatge és, o ha de ser, l’única raó de ser a edats tan tendres. Res és comparable i res justifica estalviar-se la docència per aconseguir bons resultats a curt termini. Les urgències són el pitjor enemic per a uns fonaments que es volen sòlids i duradors. Res pot substituir tot allò que s’aprèn amb insistència, paciència i convicció. 

Quan veus que un nen de 9 anys posa la pilota endarrere per tornar a començar la jugada des d’una zona menys congestionada. Quan aixeca el cap per buscar la millor opció. Quan s’associa amb el company més proper i defuig la pilota llarga. Quan surt sistemàticament amb la pilota jugada des de la seva pròpia àrea prenent riscos evidents. Quan desxifra les cobertures i es desplega eixamplant el camp. Quan demana la pilota, no la rifa i gestiona la pausa. Quan veus aquests esbossos, imperfectes encara, però esperançadorament significatius, tens l’agradable sensació que s’està en el bon camí.

Mentider compulsiu

Pinocchio a la foguera 

Quina metàfora sublim. Quina coincidència perfecta. Quina broma més oportuna. El còmic, Beppe Grillo, no només es presenta a les eleccions encapçalant el Moviment 5 Estrelles, sinó que té moltes possibilitats de desembarcar massivament al Parlament italià. Curiós, o no, que sigui justament un còmic (més enllà del pallasso Berlusconi) qui hagi d’actuar de revulsiu per remoure les consciències anestesiades dels seus conciutadans. Carlo Collodi, autor de Pinocchio, estaria encantat que l’esperit d’un dels seus personatges més famosos, Peppe Grillo, fos l’inesperat protagonista de l’actualitat conjuntural del seu país. Que Grillo sigui l’assot, la consciència de politics corruptes als que no els hi deixa de créixer el nas per les seves repetides mentides, és una mostra de l’oportunitat i la visió de futur del fabulador Collodi, alhora que una descomunal tragèdia pel bon funcionament de la nostra societat. És bo saber, però, que mentre hi hagi malfactors fills de fusta amb nassos quilomètrics, hi haurà Grillos que fustiguin les seves perverses consciències. Pinocchio a la foguera.

Mimetisme

Circumloqui 

Perquè, quan em parles en nom de “tots”, sé que només ho fas en el teu propi? Perquè quan t‘atribueixes la representació del grup, només et preocupa el teu interès personal? Perquè quan planteges problemes generals, en el fons només m’estàs explicant el teu problema? Perquè quan m’exposes situacions col•lectives, només hi veig el neguit de la teva situació? Perquè quan em dius que no vols parlar de noms, m’estàs cridant desesperadament el teu nom? Perquè quan et perds pel general només és per la por de concretar, per la covardia de donar la cara i dir les coses pel seu nom? Perquè t’amagues darrera d’excuses que no tenen excusa i arguments més vells que l’anar a peu? No veus que et conec. Ets un model estàndard que es repeteix tediosament sense cap mena d’originalitat. Molts abans que tu i molts desprès de tu, ho provaran fins l’avorriment. Les persones com tu seguiran amagant-se darrera del grup per vestir de públiques les seves reivindicacions privades. Vine, treu-te la careta i digues senzillament allò que em vols dir. Deixa’t de circumloquis que no duen enlloc i que em cansen una barbaritat. Digues, simplement, que vols que el teu fill jugui més que cap altre dels seus companys. Que ha de tenir un tracte preferent per damunt del grup i que totes les situacions que es plantegin l’han d’afavorir. Evidentment que no et faré cas, però com a mínim, tindrem les coses clares i no perdrem el temps.

En un tres i no res

L’era digital 

Definitivament, ara sí, hem entrat de ple a l’era digital. El dit de Mourinho, furgant l’ull de Tito Vilanova, no només ens va assenyalar quin era el camí, tal com va reivindicar joiosament la graderia del Bernabeu, sinó quina havia de ser la conducta de tots aquells que pretenien fer-se un lloc en una societat de malfactors, immorals, gàngsters i corruptes. Quan una acció deplorable és celebrada, aprovada, justificada i encoratjada per una part important de l’opinió pública que dóna cobertura a actituds d’aquesta mena i que troba en el seu sí un entorn per a la seva pervivència i multiplicació, ha de tenir, per força, conseqüències indesitjables. I és en aquest escenari on tot és possible. Aquella pluja ens ha portat aquest fang. Aquells vents, aquestes tempestes. El dit de Bárcenas, irrespectuós i ofensiu, no és més que un nou episodi d’immoralitat del que no som del tot aliens. Personatges infrahumans com Mourinho i Bárcenas no són exemples aïllats, rares avis, ni flors d’un dia. Són producte d’una permissivitat còmplice i d’un suport social gens dissimulat. La tolerància vers aquestes conductes no fa més que afavorir i estimular l’aparició de comportaments destructius, insolidaris i antisocials. Els dits de Mourinho i de Bárcenas són els dits d’una mateixa mà. Una mà que, si la deixes fer, cometrà totes les ignomínies que estan escrites i, amb tota certesa, les que encara no ho estan. Benvinguts a l’era digital.

Quin morro!

Escac al rei 

El tauler preparat. L’escaquer desplegat. Tot a punt per a la gran partida (tant de bo). El rei del carnestoltes, la reina gregària, els alfils i les seves vertiginoses diagonals, els cavalls i els que munten els cavalls, les torres que s’enroquen i els peons donant pel cul. Un, dos, tres, temps. Perquè no em sorprèn, no ja l’oportunitat de les declaracions de Diego Torres, ex soci d’Urdangarin, sinó la possible implicació dels membres de la Casa Reial Espanyola, rei inclòs, en els “negocis” de l’ Institut Nóos? Perquè és tan fàcil de creure que la persona que comparteix llit amb Iñaki i és còmplice de jocs, també ho sigui en els altres àmbits quotidians? I posats a fer actes de fe, si un rei és capaç de cometre els errors de bulto que ha comés davant de les càmeres de televisió i la premsa internacional, què no serà capaç de fer en la intimitat? Com en un tauler, les torres fan escac, i no només al rei, sinó a tota la Casa Reial. I l'oportú i clarivident Pere Navarro, demanant públicament l'abdicació! 

Esborrant al Barça

Caines sempiternos

L’increïble 6% 

Pepe: "Després de l'incident amb Casquero he quedat estigmatitzat. Encara em diuen assassí" 

Això deia Pepe fa tot just tres setmanes i ahir, el canal Esport 3, va fer l’habitual pregunta a la seva audiència: s’ha de sancionar a Pepe per l’agressió al jugador del Rayo Vallecano Chory Dominguez? Davant l’enèsima salvatjada del desequilibrat jugador del Real Madrid, la direcció del programa volia testar fins a quin punt eren rebutjades les repetides animalades del portuguès. El resultat va ser aclaparador. Un 94% va estar a favor del càstig i un 6%, en contra. Amb aquesta contundent resposta que no deixa lloc al dubte, com és possible que les accions delictives d’aquest monstre no tinguin escarment? Perquè segueix jugant a futbol un individu que odia el futbol i criminalitza l’espectacle? Com pot la violència gratuïta (si és que hi ha que no ho sigui) ser un model de conducta i exemple per a tots aquells que s’ho miren? És això el que han d’aprendre els nostres fills: que cal anar per la vida trepitjant a tothom i que no s’ha de patir pel càstig que no arribarà? No em va sorprendre la pregunta d’Esport 3, ni el signe de la resposta. El que no entenc, per més voltes que li dono, és el que passa pel cap del 6%. Què a la vista de l’historial, i la persistència en actualitzar-lo, del delictiu Pepe, encara hi hagi persones que l’avalin, li riguin les gràcies i l’exonerin, no té cap explicació racional més enllà de la coincidència en el sentiment, el tarannà i l’actitud d’aquells que són com ell o, en el pitjor dels casos, ho voldrien ser. 

Assassí Pepe? Pels seus fets els coneixereu. Paraula de Déu.

Veramente dolce

Si la mama be, que vingui 

Què vol dir això de que el Papa de Roma plega? Deixant de banda les motivacions que l’hagin pogut dur a prendre aquesta decisió, on s’ha vist que un pare ho deixi córrer? De pare, com de mare, se n’és fins a la mort. No es pot renunciar a les responsabilitats que el càrrec emana. De la mateixa manera que hom no pot renunciar a ser fill perquè se n’ha cansat, n’està avorrit o bé, senzillament, no suporta als seus pares; els pares no poden abdicar de la seva responsabilitat encara que aquesta els sobrepassi. S’és pare fins el final de trajecte i res justifica baixar del tren abans d’arribar. Un pare que abandona els fills amb la peregrina excusa de no sentir-se amb forces, és un impostor, un pare que no ho hauria d’haver estat mai i que, amb la seva estrafolària espantada, deixa orfes a un munt de bastards obligats a canviar de tutor. L’Església s’haurà de replantejar la seva pròpia estratègia i començar a pensar en que una dona ocupi el càrrec que ara quedarà vacant. Canviar un pare per una mare sembla, en aquests moments, la millor opció possible. Una mare, doneu-ho per fet, mai deixaria als seus fills ni en el pitjor dels escenaris possibles.

THE MAMZELLES - GENERACIÓ TOFU

El tamany sí que importa

El dia dels vidres trencats 

Una manera còmoda de conèixer l’Univers i el seu funcionament és esperar que aquest es manifesti. No és, evidentment, l’única fórmula per anar desvetllant els seus misteris inescrutables, però és tan eficaç com qualsevol altre que ens podem plantejar. A la vista dels darrers esdeveniments meteòrics hem après que el regne mineral també funciona associativament, és a dir, els asteroides, en el cas que ens ocupa, cooperen entre ells per atendre els seus objectius. El gregarisme ha deixat de ser, i a les proves ens remetem, una característica única i exclusivament del regne animal. De la mateixa manera que el velociraptor (lladre veloç) atacava en grup i els llops i els jugadors del Madrid ho fan en manada quan es tracta d’encerclar la seva presa, els asteroides són capaços de col•laborar per definir estratègies de distracció i, alhora, aconseguir el seu desideràtum. Mentre el món sencer mirava el cel pendent del 2012 DA14, un altre asteroide sense nom, cognom, ni DNI, es convertia en meteorit i, amb nocturnitat i traïdoria, atacava la tranqui-la ciutat de Txeliàbinsk al bell mig dels Urals. Una acció combinada dels cossos celestials que va provocar una explosió 30 vegades més potent que la bomba d’Hiroshima, deixant un rastre de 1.200 ferits i cap vidre estalvi. Amb l’enlluernador llampec, l’estrèpit de la detonació, els vidres trencats i -17 graus de temperatura, no és d’estranyar que la bona gent de Txeliàbinsk es quedés glaçada. Estem avisats. Els minerals tenen capacitats fins ara desconegudes. Pensen, s’organitzen i s’associen. Potser haurem de concloure que, la considerada evolució de les espècies, no només afecta als humans. Ho haurem d’anar seguint.

Sòlids fonaments

En Martí i en Bernat 

Ara tenim dos aprenents de paleta , en Martí i en Bernat. Tots dos tenen, en principi, les mateixes condicions, les mateixes habilitats i les mateixes ganes d’aprendre l’ofici. S’enfronten davant la prova definitiva. Tots dos, cadascú per la seva banda, hauran d’aixecar un mur de maons en el termini de dues hores. Mans a l’obra. En Bernat, tot decidit, comença fort. En un obrir i tancar d’ulls ja ha aixecat mig metre. En Marti, per contra, encara està pastant l’argamassa tenint molta cura en les proporcions de la mescla i triant les peces més adequades per al seu objectiu. Quan en Bernat ja té 70 centímetres de paret, Martí posa el primer maó. Amb el temps mig complert, Bernat ja ha d’utilitzar una escala per arribar al cim de la seva impressionant obra. Marti, tot just està a punt de fer el primer metre. La prova, amb el temps exhaurit, arriba al seu final. Bernat, orgullós, té al seu davant un monumental mur de 4 metres d’alçada. Martí, per la seva banda, s’ha quedat just a la meitat, dos metres i dos centímetres que, per ser justos, no està gens malament. A la vista del resultat, el guanyador sembla clar. Però ara bé la prova de la prova. Encarats a les respectives parets, dos tècnics proveïts amb mànegues d’aigua a pressió, disparen els seus dispositius, al mateix temps que es posen en marxa unes potents turbines d’aire. El mur d’en Bernat comença a defallir. El poc morter utilitzat, l’excés d’aigua de la mescla i el poc temps d’enduriment han estat decisius pel col•lapse de la paret que, en poc menys de 2 minuts, no és més que un munt de runa escampada pel terra. El mur d’en Martí? Perfecte. Inalterable. Dret com un pal saludant al sol. La solvència en la tria dels materials, la cura en les proporcions empleades i el respecte dels temps de treball han estat claus per que un mur excel•leixi. El temps juga a favor de les coses ben fetes. 

Un equip de futbol, en edat de benjamins, pot fer les coses com les fa en Martí i perdre un partit davant d’un altre equip que fa les coses com les fa en Bernat. L’equip que fa les coses com les fa el Martí, segurament, se n’anirà trist a casa. Però ha de saber que el mur que està aixecant serà fort, robust, sòlid i durador. I contra aquest mur s’estavellaran, més d’hora o més tard, tots els Bernats que han fet de la immediatesa i el triomf efímer els elements bàsics de la seva argamassa.

Sutton Foster Performs "Roll in the Hay"

Alicia i Albert, 

dos que saben mamar 

i guardar la roba

Fracàs escolar 

Cert, totalment cert. Hem de reconèixer que el fracàs escolar al nostre país és una evidencia que no podem seguir negant. El model català d’ensenyament no funciona. I no funciona perquè ho diguin saberuts experts, ni ho avalin elaborats dossiers. No funciona perquè tots nosaltres, del primer a l’últim, podem observar (i patir) els resultats. Que les conseqüències d’un model escolar siguin persones com Alicia Sánchez Camacho i Albert Rivera, dóna una idea prou exacta de la magnitud de la tragèdia. Alguna cosa falla en el sistema. Alguna cosa no es fa prou bé si els resultats són com els d’aquests dos exemples. S’hauran de replantejar els paràmetres, reformular els conceptes i cercar noves metodologies per redreçar una situació al llindar del col•lapse. I s’haurà de fer amb tractament d’urgència, no hi ha alternativa possible. El país, el nostre país, no es pot permetre formar ciutadans amb aquestes deficiències. Els necessitem a tots, en perfectes condicions socials i plenes facultats mentals si volem avançar. Hem fracassat en el primer intent, però ara que coneixem la fesomia del monstre, estaria molt bé aprendre dels errors.

So pena

Mal viure 

Qui vol viure en un país on es fan lleis que declaren la tortura com un Bé d’interès Nacional? Qui vol viure en un país on no hi ha lleis que regulin i reparin la catàstrofe dels desnonaments? Qui vol viure en un país governat pel PP i que té com a principal partit de l’oposició al PSOE? Qui vol viure en un país que no respecta la voluntat democràtica d’un Parlament escollit democràticament pel poble? Qui vol viure en un país on la Llei està per damunt de les persones i no les persones i la seva voluntat majoritària i democràtica per damunt de la Llei? Qui vol viure en un país on els ciutadans no poden canviar el marc legal que els encotilla? Qui vol viure en un país on la corrupció està justificada pels baixos sous dels seus governants? Qui vol viure en un país on el Governador del seu Banc Nacional diu que la corrupció no perjudica la recuperació de l’Estat? Qui vol viure en un país on es fan retallades en educació, sanitat, despesa social, treball,...mentre s’augmenten les despeses en l’exèrcit, en els sous i les dietes dels polítics i governants, en les ajudes a la banca i es fa una amnistia fiscal per a les grans fortunes i els defraudadors? Qui vol viure en un país de corrupció i misèria moral? Qui vol viure en un país construït amb comissions, sobres en negre i favors molt ben remunerats? Qui vol viure en un país on una persona pot anar a la presó per fer servir una targeta de crèdit sense fons per comprar menjar, mentre es poden tenir 22 milions d’euros a Suïssa amb total i absoluta impunitat? Qui vol viure en un país que no ens deixa viure? Viure, sí. Però viure lluny.

Tancat per indecent

Que torni la sang 

PP: "Els toros tornaran a Catalunya al setembre" Juan Manuel Albendea, president de la comissió de Cultura del Congrés, dóna per fet que la ILP que demana que els toros siguin declarats Bé d'Interés Cultural es convertirà en llei. 

I posats a recuperar plagues llegendàries i errors històrics, perquè no fem que torni la pesta bubònica, el martiri i la tortura, el circ i els lleons, la compra i venda d’esclaus, la inquisició, la crema de bruixes, la persecució dels jueus, la fil•loxera, l’absolutisme monàrquic, la dictadura feixista,...i tot allò que amb tant d’esforç hem aconseguit superar? Estaria molt bé que, desprès de declarar els toros Bé d’Interés Cultural, Juan Manuel Albendea no s’aturés aquí i seguís invertint el temps i els diners dels contribuents en assumptes tan transcendentals i rellevants per al progrés de la societat com la restauració de tot allò que ens recordi del que som capaços, les misèries i els baixos instints que han guiat (i guien) la nostra sort. Que torni la sang.

Pel forat del pany

La Constitució de Sodoma 

El Consell de Ministres ha fet aquest divendres un pas més que pot fer que la declaració de sobirania aprovada al Parlament de Catalunya acabi en mans del Tribunal Constitucional (TC). La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, ha anunciat que han rebut ja les conclusions de l'informe que havien encarregat a l'advocat de l'Estat i que, segons aquest, la declaració és inconstitucional. Tribunal Constitucional espanyol, Govern espanyol, Vicepresidenta espanyola, advocats de l’Estat espanyol,...

Evidentment que qualsevol proposta del Parlament de Catalunya que aposti pel dret a decidir és i serà inconstitucional segons la llei espanyola. Faltaria més! No volem vulnerar un determinat article de la Constitució espanyola, volem vulnerar-la sencera. Tant, que marqui un punt de no retorn i senyalitzi el camí per on han d’anar les coses. Espanya que es quedi amb la seva Sagrada Constitució i nosaltres amb la incompatibilitat com a full de ruta per allunyar-nos definitivament del seu jou asfixiant. Vull ser inconstitucional amb totes les conseqüències, amb tot el senderi, amb tot el coratge, amb tota la voluntat, amb tota la consciència, amb tota la barra, amb tot el desvergonyiment, amb tota la certesa, amb tot el convenciment i, per si no queda clar, amb tota la fortalesa que calgui perquè Espanya no em segueixi sodomitzant. Fa molt de temps que el meu esfínter veu les estrelles.

Dibuix del natural

Messi-dependència 

Potser perquè el dia era radiant. Potser perquè l’hora era lluminosa. Potser perquè el sol estava en el seu zenit. El cert és que he vist amb nitidesa immaculada el que significa la dependència. Tant parlar des de Madrid de la Messi-dependència i avui, per fi, l’he vista amb nitidesa, inapel•lable. Partit a les dotze del migdia. Partit amb menys gent jove, i amb molta, molta gent menuda en un estadi a rebentar. Partit contra el Getafe i espectacle de primer nivell. Han marcat tots els davanters del Barça, inclòs el que ha sortit des de la banqueta. També ha marcat un migcampista i, fins i tot, un defensa. Sis gols de sis jugadors diferents, Messi entre ells. Un equip compacte, solidari i equilibrat. Un joc precís, preciós, virtuós i, alhora, efectiu. Un regal per als sentits que ha fet la delícia de petits i grans en una matinal de fantasia. Llàstima de la Messi-dependència.

Túnel de vestidors

Hienes blanques 

Ves per on que ara el botxí es pretén víctima i el Madrid s’indigna per un vídeo d’Esport 3 on es comparava als seus “jugadors” com una manada de hienes en la persecució i caça de Leo Messi. Si ja és al•lucinant la conducta bestial d’alguns jugadors del Madrid i la transformació que pateixen quan juguen contra el Barça, encara ho és més l’increïble fet de voler-ho justificar. El comportament animal repetitiu acaba per passar factura i acomoda a l’individu que l’exerceix en un estat d’irracionalitat cada cop més allunyat de la civilització que l’acull. Si el Madrid no vol ser comparat amb una jauria de hienes, faria bé en canviar d’estratègia. La culpa, la responsabilitat de l’acció, no és de qui la denuncia, sinó de qui la comet. És evident que els jugadors del Madrid, alguns jugadors del Madrid, s’han brutalitzat ( a les proves ens remetem) i la seva manera de fer està cada cop més enfrontada al futbol i als seus principis bàsics. Veure avui un partit del Madrid contra el Barça és com un d’aquells documentals del National Geogràfic on s’estudia el comportament d’un grup de bèsties quan albiren la presa i oloren la sang. Si el Madrid vol ser tractat com un equip de futbol i els seus components com a futbolistes, és imprescindible que es comportin com a tals. 

Que Esport 3 hagi demanat disculpes públiques pel seu vídeo de denúncia absolutament justificada i el Madrid, i els seus jugadors, no ho hagin fet per cap de les seves brutals i injustificades accions, és un exemple sagnant de que hem perdut definitivament el nord. El món al revés i la perversió com a referent.

Auditoria interna

De pez a pescado solo media un anzuelo

Por la boca muere el pez 

Mariano Rajoy: “defender a Ana Mato, es justo” 

Que vol dir exactament “justo”? Just el que s’esperava? Just el que tocava? Just el que calia fer? Just en compensació als favors rebuts? Just per no aixecar la llebre? Just per tapar totes les boques i mantenir totes les fidelitats? Just perquè la cosa no vagi a més? Hem de reconèixer, mal ens pesi, que la concreció i/o precisió no són una de les virtuts de Mariano Rajoy. Cada cop que fa declaracions se’ns presenta tot un Univers de possibilitats. Infinitat de portes que s’obren en tots els sentits i en múltiples direccions. “Todo es mentira, salvo alguna cosa”. “No me hagan más preguntas porque no he dormido en toda la noche y estoy cansado”. “Defender a Ana...” A partir d’aquí tot s’hi val. Tota interpretació és possible i el que s’entreveu fa esgarrifar. Rajoy és un veritable especialista del neguit. Amb les seves intervencions públiques (poques per cert) no només no aclareix les coses i hi posa llum a les ombres, sinó que amplifica els dubtes fins a extrems inimaginables i dinamita els fonaments de la seva credibilitat i de tot allò que vol representar.

Maltractador en "acte de servei"

Retratat

La corrupció del senyor Duran 

El desconcertant, i cada cop més senil, Duran i Lleida, acaba d’afirmar que el President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, està mal pagat, és a dir, que guanya poc, i això fa que es pugui caure, més fàcilment, en braços de la corrupció. Deixant de banda que el sou del President del Govern, dels ministres i de tots els càrrecs polítics em sembla absolutament desproporcionat, alhora que immerescut, vol dir el senyor Duran i Lleida que el fet de guanyar pocs diners justifica la corrupció? Ens està dient el senyor Duran que tots els alts càrrecs i/o càrrecs amb responsabilitats han de cobrar quantitats indecents perquè sinó no els hi quedarà més remei que ser corruptes? I els ciutadans de peu? Què passa amb tots els treballadors amb sous de misèria, tots els treballadors als que se’ls hi ha rebaixat el sou, tots els treballadors que han perdut la feina i cobren un subsidi de vergonya o, senzillament, no cobren res, tenen aquests, segons l’argument del senyor Duran, tot el dret del món a ser corruptes i ha fer de la corrupció el seu modus vivendi? I què passa amb vostè senyor Duran? Està vostè ben pagat, massa ben pagat? És de suposar que si, perquè sinó no ens cabria una altra possibilitat que pensar que vostè fos corrupte i això seria un autèntic desastre.

Llum. Força llum

Ells no 

Quina mandra! Quina mandra i, alhora, quina basarda. Si ja fan ràbia els pseudo-historiadors mal informats o, directament, desinformats, encara en fan més, els revisionistes. Aquells que, cridats per designis divins, s’han proposat reescriure la història i adaptar-la a les seves necessitats, creences, conveniències i opinions. No es tracta d’estudiar els fets històrics i aprofundir en el seu missatge i penetrar la seva essència. Es tracta, o així ho interpreten, de girar-la com un mitjó. Posar negre on hi havia blanc, un desert on hi havia una platja, una lluna o hi havia el sol o un cargol on hi havia una llebre. Confondre al públic, tergiversar els fets i reescriure la història des del punt de vista que els hi convé i que respongui als seus interessos personals, de partit, de col•lectiu o de país. Revisar la Segona Guerra Mundial i negar l’Holocaust. Fer de Hitler un gran estratega, un intel•ligent estadista i un home bo enmig d’un entorn convuls que el va convertir en una víctima i no pas en un botxí, és un dels exemples més repugnants i sagnants de la maldat i perversió dels revisionistes més eixelebrats. Però n’hi d’altres més casolans, més nostrats i menys ambiciosos que han brotat entre nosaltres com bolets a la tardor i que, no tenint-ne prou en haver-nos amagat la història durant segles, ara la volen revisar a la baixa i portar, com era d’esperar, l’aigua al seu molí. Com que tenen cada cop més fosc el present, com que la història que es va escrivint cada dia no els hi plau, han decidit canviar-ne els orígens. I ara ens expliquen sopes de duro amb arguments inversemblants i sense positivar els negatius. Ens canvien els fets, ens canvien els motius, ens canvien les raons i ens canvien el sentit de la història per arrabassar-nos la força. Però han de tenir clar, aquests refotuts revisionistes, que encara que ens esborrin el passat, encara que ens obliguin a partir de zero, serem el que vulguem ser d’ara endavant i aquesta història, aquesta història contemporània, no la reescriuran. Ells no.

Un pla genial 

Quan les coses s’encallen o, simplement, no funcionen,

 és molt important tenir un pla. I encara més, tenir un pla genial.

Kafkià

La metamorfosi 

Què què li passa a Xabi Alonso? Quelcom de tan senzill i, alhora, tan destructiu, com patir la síndrome de la mediocritat. A Xabi Alonso li han fet creure, i ell hi ha caigut de quatre grapes, que és un superclasse. Un jugador fora de sèrie i que està entre el bo i millor de l’elit del futbol. Que el seu nivell és superior i que està molt per damunt de la resta de mortals. I és en aquest punt que arriba el drama. El drama en forma de partit contra el Barça i, de cop, com per art de màgia, se li apareixen tots els fantasmes. Espectres amb el rostre de Xavi, Iniesta, Busquets, Cesc, Thiago,...i ell, al vell mig d’un rondo cruel, veient impotent com es passen la pilota. Apareix, aleshores, la frustració, l’enveja malsana i la sagnant evidència d’una realitat inapel•lable. Les seves mancances, la seva vulgaritat i les seves limitacions desbocades acaben per fer la resta. S’allibera la bèstia i els baixos instints el posseeixen. Les passades llargues es converteixen en puntades curtes, generalment als turmells del rivals, i la desitjable continència es destil•la en violència, fatxenderia, i malevolència. I allí tenim al primitiu, a l’ordinari Xabi Alonso clavat davant del mirall que li retorna la seva pròpia mediocritat i, el pitjor, la seva incapacitat innata per revessar-la.

De pedra

La cosa 

Aquella “niña” de Rajoy o aquells “unos hilitos” del “chapapote” ens han portat indefectiblement al present del “todo es falso menos alguna cosa”. Aquest paio s’ha guanyat, per mèrits propis, ser el pallasso titular del Circ du Soleil.

Claredat meridiana

Arrels quadrades (o no)

Estava cantat. Ho vaig intuir, i així ho vaig intentar explicar. La plataforma alternativa, Arrels Europeistes, cada cop ho té més cru. Malgrat la seva estimulant presentació en públic i la curiositat que va despertar en alguns mitjans de comunicació, el cert és que les alegries dels inicis s’han anat diluint com un terrós de sucre en un café calent. La seva fogositat, la seva animositat, la seva combativitat i la seva il•lusió original han derivat cap a una relaxació i, en el pitjor dels casos, cap a una resignació que fa tota la pinta de ser llarga i duradora. La seva activitat cada cop és més espaiada i discontinua. La seva presència cada cop més imperceptible i irrellevant. Els seus lloables objectius, cada cop més dispersos i llunyans. Tot ho tenen en contra. Tot s’ha girat o, millor dit, res s’ha girat com pretenien. Cap esquerda on clavar el piolet, cap fissura en el morter, cap finestra per obrir, cap catifa per aixecar. I és que la situació actual del CE Europa no deixa marge a aventures de canvi, ni a alternatives, a hores d’ara, innecessàries i arriscades. Els resultats acompanyen, els números surten, l’escola funciona com un rellotge. Hi ha llistes d’espera, hi ha pau social, hi ha tranquil•litat en la gestió, estabilitat en les emocions i un futur certament interessant. Amb aquest panorama, Arrels Europeistes o qualsevol altra plataforma alternativa, ho ha de tenir, per força, molt difícil. L’estratègia del “acoso y derribo” acostuma a funcionar quan les coses no van bé i, la seva acció, provoca la precipitació dels esdeveniments. Però quan la situació és generosament satisfactòria i l’alternativa no proposa arguments constructius de millora, aleshores, no hi ha res a fer. L’actual direcció del CE Europa només caurà si les coses van maldades, però no crec que cap europeista vulgui arribar a aquest extrem per aconseguir els seus respectables objectius.

Ramon Cotarelo - Or en barres

Més intern, impossible

Assumptes interns 

La Casa Blanca sobre el procés català: "La situació de Catalunya és un assumpte intern espanyol" 

Fins que deixi de ser-ho, companys, fins que deixi de ser-ho! I en això, senyors de Washington, estem compromesos. Em permeto recordar-los, des de la més humil de les modèsties, que la situació de les colònies americanes al segle XVIII, no era més que un assumpte intern britànic. Malgrat aquesta subtilesa, les colònies americanes no varen desistir en el seu objectiu, alhora que s’aplicaven en buscar aliats internacionals i donar a conèixer al món la seva voluntat d’independència. Va ser gràcies al suport d’algunes potències europees, junt amb la determinació dels colons, que l’emancipació de la Gran Metròpoli va ser una realitat. Totes les independències són, en un principi, un assumpte intern dels països que s’hi veuen compromesos. Però un afer intern no és, n’hi ha de ser, un afer aïllat per la comunitat internacional. Els actuals EEUU varen voler crear, del no res, una nova realitat a partir d’un canvi de la seva situació de dependència mitjançant la secessió. No és el cas de Catalunya. Catalunya no es planteja la independència des de la secessió, sinó des de la recuperació de l’Estat que va ser i que Espanya es va annexar per la força de les armes. EEUU va aconseguir la seva independència amb una ínfima part dels arguments que té Catalunya per aconseguir la seva. Estaria bé que el democràtic poble americà ho comencés a entendre.

Esperar que canti el gall

Maleïdes comparacions! 

Jerusalem, segle I 

Primera negació: Una criada acusa Pere de ser un deixeble de Jesús. Pere respon: no se de que m’estàs parlant. La primera negació es la temptació de la ambigüitat, de la vida doble. 

Segona negació: La criada insisteix obertament. Assenyalant Pere i dirigint-se al públic: Aquest és un d’ells. Pere, aquest cop, ho nega en rodó. 

Tercera negació: Ara ja no és la criada, sinó un grup d’homes els que acusen Pere: No hi ha cap dubte. Tu ets un d’ells. Pere, atrapat, nega novament: No conec a aquest home del que em parleu. 

De l’ambigüitat al pecat 

Tothom coneix la historia i tothom sap com va acabar.

Madrid, segle XXI 

Primera negació: Mariano Rajoy en compareixença davant els seus acòlits (única i exclusivament) afirma: mai he rebut diner negre. 

Segona negació: Mariano Rajoy, sense ser interpel•lat per cap periodista (no n’hi havia), repeteix: mai, mai, he rebut diner negre. 

Tercera negació: Mariano Rajoy, tenint por de que la seva posició no hagués quedat prou clara, insisteix: mai, mai, mai, he rebut diner negre. 

Ningú coneix la història, encara que s’intueix com acabarà. 

Pere va mentir i va negar tres cops l’evidència. Mariano és catòlic, apostòlic i romà. 

Déu n’hi do!

Delícia al país de les meravelles

BALADA DEL QUE NUNCA FUE A GRANADA 

¡Qué lejos por mares, campos y montañas! 

Ya otros soles miran mi cabeza cana. Nunca fui a Granada. 

Mi cabeza cana, los años perdidos. 

Quiero hallar los viejos, borrados caminos. 

Nunca vi Granada. 

Dadle un ramo verde de luz a mi mano. 

Una rienda corta y un galope largo. 

Nunca entré en Granada. 

¿Qué gente enemiga puebla sus adarves? 

¿Quién los claros ecos libres de sus aires? 

Nunca fui a Granada. 

¿Quién hoy sus jardines aprisiona y pone 

cadenas al habla de sus surtidores? 

Nunca vi Granada. 

Venid los que nunca fuisteis a Granada. 

Hay sangre caída, sangre que me llama.

Nunca entré en Granada.

Hay sangre caída del mejor hermano. 

Sangre por los mirtos y aguas de los patios. 

Nunca fui a Granada. 

Del mejor amigo, por los arrayanes. 

Sangre por el Darro, por el Genil sangre. 

Nunca vi Granada.

Si altas son las torres, el valor es alto. 

Venid por montañas, por mares y campos. 

Entraré en Granada. 

Rafael Alberti

Qui estigui lliure de culpa, que aixequi la mà

Les mans de les dones 

Hi ha una cosa que s’anomena llenguatge corporal o llenguatge no verbal. És en aquesta reveladora manera d’expressar-se en la que he reparat per confirmar el mimetisme entre les dones i el seu contratipus en els homes. Postures i gestos aparentment insignificants però que són reveladors d’una manera de ser i d’un model educatiu força descriptiu i al que no es pot, ni es vol, renunciar. 

Les dones, les quatre dones, totes les dones de la foto, apareixen amb les mans tapant-se el sexe. Protegint instintivament les seves parts púdiques i deixant ben clar quin és el seu capital i la caixa que el guarda.

Els homes, per la seva banda (sense doble intenció), apareixen firmes com un pal. Els braços al costat del tronc i deixant, en el seu cas, les vergonyes a l’aire. Coneixedors de que els genitals són, i seran, el timó que ha de guiar la seva singladura, no tenen cap vergonya en mostrar-los públicament sense la més mínima reserva. Mirant a càmera semblen dir, com un sol home: "aquests són els nostres arguments i tot s’ha de fer segons els seus manaments". 

Dones i homes junts en una eloqüent foto de família i on tots semblen estar d’acord en destacar els seus atributs genitals i les seves intencions sexuals. 

Os vamos a joder! Os vamos a joder! Os vamos a joder! 

Que passi el següent.

...d'ànimes perdudes

Callejón sin salida 

Qui havia de ser sinó l’il•luminat Callejón, l’altre titella de Mou, alhora que el seu incomprensible protegit, l’únic testimoni de tot el que va passar al Bernabeu? Coneixent Callejón, la seva trajectòria, el seu perfil i el seu coeficient intel•lectual, un està en condicions d’acceptar tot, absolutament tot, el que aquest sensible visionari afirmi. Crec cegament que Callejón va veure, i sentir, com Messi li deia “bobo” a Arbeloa al parquing. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi li deia “muñeco de Mou” a Karanka al túnel. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi li deia “eres un barato y la tienes pequeña” a Cristiano al vestuari. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir, com Messi, a la dutxa, li fregava l’esquena a Di Maria mentre l’estovava amb paraules tendres. Crec cegament que Callejón va veure, i va sentir com Messi, en un racó de la capella del Bernabeu, es treia la màscara de pell que li cobria la cara i es convertia en un llangardaix verd, alhora que plorava al cel la seva condemna terrenal. Ho crec cegament perquè ho afirma Callejón, un personatge íntegre i amb una reputació sense màcula, i ho crec perquè tot el que es diu és cruament versemblant. És meritori i absolutament admirable els esforços d’un fosc “callejón” per arribar, algun dia, a ser una respectable i lluminosa “avenida”. Paraula de Callejón, et lloem Senyor.

Premios MAX (tu eres mas)

Ninots de ficció

El Magdrid d’Oz 

Però no havíem quedat que el Real Madrid és el Club més gran del món, que té el millor equip, el millor entrenador, el millor joc, els millors jugadors, la millor afició i a Cristiano Ronaldo que és l’encarnació terrenal de la divinitat? Com és doncs que amb totes aquestes evidències, que no gosaré posar en dubte, és incapaç de guanyar al Barça al Bernabeu? I no només no el pot guanyar, sinó que empata de miracle, es mostra poruc, inferior, cedint en tot moment la iniciativa i vivint dels errors del rival? Com és que el millor equip del món pren un paper de subaltern, d’actor secundari en l’acte més crucial de la representació més transcendent? Com és que els millors jugadors del món (els del Madrid, of course) tenen una conducta patibulària, es comporten com delinqüents, canalles xulescos, violents i perdonavides? És aquesta la veritable grandesa del Madrid? Quina estranya finalitat persegueix el Club més gran del món, el millor equip del món, el millor entrenador del món, els millors jugadors del món i la millor afició del món en esforçar-se per desmentir aquesta, cada cop menys creïble, reputació? Després passa el que passa i, amb el temps i les certeses, un descobreix que el Mag d’Oz era un farsant i els seus poders, un absolut i rotund frau.