Blancanitos y los siete enanieves

Ves per on els nans s’han revoltat. Es queixen que la Blancaneus no els hi té la casa prou endreçada i polida. Que els té abandonats i els hi dóna poca bola. Que no els hi fa el llit ni els hi renta la roba. Es queixen amargament els nans que el menjar fa pudor i a sobre n’hi ha poc. Que té sempre les finestres obertes i el sol que entra els hi fa mal als ulls. Que no hi ha ordre ni concert i que qualsevol dia vindrà la bruixa i se’ls endurà. Demanen els nans que la Blancaneus es posi les piles, que cridi a l’ordre als nans displicents i restableixi les jerarquies. Li retreuen que ha estat tova, excessivament tolerant i un punt autista. Exigeixen a la Blancaneus mà dura i càstigs exemplars. Que faci fora de la casa (com si del Gran Hermano es tractés) als nans díscols, als erràtics i els que els hi poden fer ombra i treure protagonisme. Amenacen els nans amb cremar l’era i vendre’s la casa a Inmobiliaria Colonial sí la Blancaneus no atén les seves peticiones. I tot per despit , perquè s’ho volien fer amb ella i ella els hi va donar carbasses. Finalment s’ha acabat el conte com s’acaben tots els contes: posant en evidència la perversitat d’alguns personatges. Fent palesa la seva misèria, els seus baixos instints, els seus odis, les seves enveges i els seus ressentiments. Nans que es creuen prínceps i reines que només són bruixes. En el fons acabarà sent una sort que la Blancaneus s’adormi pels efectes de la poma enverinada, al menys així perdrà de vista, encara que sigui momentàniament, a aquesta colla de nans bruts, mesquins, desagraïts i traïdors que no se la mereixen.