Nit de llunes esplèndides
dimarts, 30 de novembre del 2010
S’ha acabat la tonteria
(No m’ho puc treure del cap)
No és només que el Barça li hagi endossat 5 gols al Madrid, que també. No és només que tots els gols han arribat de jugada i cap a pilota aturada, que també. No és només que Mou tingués raó en una única cosa: que tots els rivals del Barça es deixen guanyar, que també. No és només la insultant superioritat dels blaugrana que va fer empal•lidir als blancs, que també. No és només la brutal possessió del Barça que va deixar al Madrid sense pilota i el va convertir en un espectador de luxe, que també. No és només un estratosfèric rondo de 94 minuts, que també. No és només la constatació d’una excelsa manera d’entendre el futbol i la seva aplicació pràctica davant 400 milions d’espectadors, que també. No és només la reivindicació de l’art enfront la mediocritat, que també. No és només una victòria inapel•lable, que també. No és només la victòria, sinó la manera d’aconseguir-la, que també. No és només que Messi sigui el número 1 i que Xavi sigui el 2 i Iniesta el 3 i Pujol el 4 i..., que també. No és només que el Barça jugués amb el Madrid i no contra el Madrid, que també. No és només que no hi hagi discussió, sinó que a ulls del món, no hi ha debat, que també. No és només que el Barça hagi caricaturitzat al Madrid fins a l’extrem de fer visibles tots els seus defectes i totes les seves mancances, que també. No és només que el Madrid sigui la imatge del super ego de Cristiano lluitant amb el seu propi ego i la impotència d’un inframental Ramos, que també. No és només que tot era qüestió de temps fins que s’enfrontessin tots dos equips i quedés en evidència la profunda diferència ètica i estètica que els separa, que també. No és només la mà oberta del Barça en contraposició a la patada destralera del Madrid, que també. No és només que el Barça sigui el centre del món futbolístic i el Madrid un abrupte asteroide a anys llums del paradís, que també. No és només que el Barça sap guanyar i el Madrid no sap perdre, que també. És, a més de totes aquestes coses, que el Barça és la terra de les esperances on el somnis són una emocionant realitat.
(No m’ho puc treure del cap)
No és només que el Barça li hagi endossat 5 gols al Madrid, que també. No és només que tots els gols han arribat de jugada i cap a pilota aturada, que també. No és només que Mou tingués raó en una única cosa: que tots els rivals del Barça es deixen guanyar, que també. No és només la insultant superioritat dels blaugrana que va fer empal•lidir als blancs, que també. No és només la brutal possessió del Barça que va deixar al Madrid sense pilota i el va convertir en un espectador de luxe, que també. No és només un estratosfèric rondo de 94 minuts, que també. No és només la constatació d’una excelsa manera d’entendre el futbol i la seva aplicació pràctica davant 400 milions d’espectadors, que també. No és només la reivindicació de l’art enfront la mediocritat, que també. No és només una victòria inapel•lable, que també. No és només la victòria, sinó la manera d’aconseguir-la, que també. No és només que Messi sigui el número 1 i que Xavi sigui el 2 i Iniesta el 3 i Pujol el 4 i..., que també. No és només que el Barça jugués amb el Madrid i no contra el Madrid, que també. No és només que no hi hagi discussió, sinó que a ulls del món, no hi ha debat, que també. No és només que el Barça hagi caricaturitzat al Madrid fins a l’extrem de fer visibles tots els seus defectes i totes les seves mancances, que també. No és només que el Madrid sigui la imatge del super ego de Cristiano lluitant amb el seu propi ego i la impotència d’un inframental Ramos, que també. No és només que tot era qüestió de temps fins que s’enfrontessin tots dos equips i quedés en evidència la profunda diferència ètica i estètica que els separa, que també. No és només la mà oberta del Barça en contraposició a la patada destralera del Madrid, que també. No és només que el Barça sigui el centre del món futbolístic i el Madrid un abrupte asteroide a anys llums del paradís, que també. No és només que el Barça sap guanyar i el Madrid no sap perdre, que també. És, a més de totes aquestes coses, que el Barça és la terra de les esperances on el somnis són una emocionant realitat.
dilluns, 29 de novembre del 2010
T’adones company
T’adones company que tot el temps que amablement em dediques li restes a la teva dona, a la teva feina i als teus amics? Ets conscient de que em valores en excés i m’afalagues desmesuradament? Què, sense cap mena de dubte, la meva insignificança no mereix l’atenció que amb tanta passió em dispenses? T’adones company que per molt que m’ho proposi no et podré retornar mai tot el que tu inverteixes? Saps que, com diria Gardel: es un soplo la vida, i tu estàs al vell mig d’un corrent d’aire? Ets conscient que la dignitat no es guanya fent públicament el ridícul? T’adones company que no se com agrair-te la teva devoció botànica d’abonar cada dia el meu jardí i fer que en ell esclatin les flors més radiants?
T’adones company que tot el temps que amablement em dediques li restes a la teva dona, a la teva feina i als teus amics? Ets conscient de que em valores en excés i m’afalagues desmesuradament? Què, sense cap mena de dubte, la meva insignificança no mereix l’atenció que amb tanta passió em dispenses? T’adones company que per molt que m’ho proposi no et podré retornar mai tot el que tu inverteixes? Saps que, com diria Gardel: es un soplo la vida, i tu estàs al vell mig d’un corrent d’aire? Ets conscient que la dignitat no es guanya fent públicament el ridícul? T’adones company que no se com agrair-te la teva devoció botànica d’abonar cada dia el meu jardí i fer que en ell esclatin les flors més radiants?
La porta oberta al Parlament
Desprès de quedar-se en calçotets a l’aeroport i patir una desconcertant moció de censura. Desprès de ser el president amb més èxits de la història del Barça. Desprès de guanyar lligues, copes i champions. Desprès de mostrar quin era el camí amb aquell ja llegendari: que n’aprenguin! Desprès d’alertar-nos: que no nos embauquen, que no estamos tan mal! Desprès de la seva transcendental aportació a l’ornitologia amb la promoció del lloro (que no dels periquitos). Desprès d’esmenar-li la plana al mateix Colombo, jugant a detectius. Desprès dels merescuts i reiterats banys de multituds i també de xampany. Desprès de promocionar insistentment el llum de gas i deixar Espanya a les fosques. Desprès de tenyir el món de blau i grana i deixar Madrid en blanc. Desprès de sortir per la finestra del Nou Camp, ara entra per la porta gran del Parlament de Catalunya guanyant el seu darrer partit. Si, si, la independència entra per la porta de la política sota l’atenta mirada d’un sorprès Rivera que quedarà últim classificat i baixarà a segona.
Desprès de quedar-se en calçotets a l’aeroport i patir una desconcertant moció de censura. Desprès de ser el president amb més èxits de la història del Barça. Desprès de guanyar lligues, copes i champions. Desprès de mostrar quin era el camí amb aquell ja llegendari: que n’aprenguin! Desprès d’alertar-nos: que no nos embauquen, que no estamos tan mal! Desprès de la seva transcendental aportació a l’ornitologia amb la promoció del lloro (que no dels periquitos). Desprès d’esmenar-li la plana al mateix Colombo, jugant a detectius. Desprès dels merescuts i reiterats banys de multituds i també de xampany. Desprès de promocionar insistentment el llum de gas i deixar Espanya a les fosques. Desprès de tenyir el món de blau i grana i deixar Madrid en blanc. Desprès de sortir per la finestra del Nou Camp, ara entra per la porta gran del Parlament de Catalunya guanyant el seu darrer partit. Si, si, la independència entra per la porta de la política sota l’atenta mirada d’un sorprès Rivera que quedarà últim classificat i baixarà a segona.
diumenge, 28 de novembre del 2010
Quan es val i es vol, es pot
Europa C 4 – Horta 0
Primera Divisió Juvenil
Quan es val i es vol, es pot. Això és el que passar, sense subterfugis, ahir al Nou Sardenya davant la mirada estorada de tots els que hi érem. Venia un Horta pujadet i amb aires d’insultant suficiència i el convenciment de menjar-se l’Europa i tot allò que se li poses pel camí. I, dono fe que es van atipar, gol darrera gol entre llesques de supèrbia i un gotet de prepotència per anar tirant avall. Ha de ser terriblement dur que no es pugui justificar una contundent derrota ni tan sols amb una mala actuació arbitral, ans al contrari, si l’àrbitre es va equivocar, i es va equivocar molt, ho va fer, en tots els casos, sempre a favor dels visitants, fins el punt de deixar a l’equip local amb 10 jugadors abans del descans i encara amb un 0 a 0 al marcador. Doncs ni el àrbitre, ni la suposada superioritat de l’Horta van poder contrarestar l’allau de joc de l’equip de casa que va acabar per trasbalsar a un líder amb peus de fang, al que ahir, amb tot mereixement, se li van veure les vergonyes. L’Europa va treure els colors a un Horta ploraner i amb pocs recursos futbolístics. Va posar la voluntat al servei del joc i va generar els mecanismes més eficaços per arrodonir un partit excepcional. L’Europa va estar brillant en totes les línies i amb una actitud envejable va passar com un corró per damunt d’un rival que va acabar descentrat, la testosterona i la impotència van acabar per fer la resta. Un final indigne per a un gran partit de futbol. Grandíssim Europa que, tallant-li totes les vies d’aigua, va deshidratar l’horta convertint-la en terra de secà.
Europa C 4 – Horta 0
Primera Divisió Juvenil
Quan es val i es vol, es pot. Això és el que passar, sense subterfugis, ahir al Nou Sardenya davant la mirada estorada de tots els que hi érem. Venia un Horta pujadet i amb aires d’insultant suficiència i el convenciment de menjar-se l’Europa i tot allò que se li poses pel camí. I, dono fe que es van atipar, gol darrera gol entre llesques de supèrbia i un gotet de prepotència per anar tirant avall. Ha de ser terriblement dur que no es pugui justificar una contundent derrota ni tan sols amb una mala actuació arbitral, ans al contrari, si l’àrbitre es va equivocar, i es va equivocar molt, ho va fer, en tots els casos, sempre a favor dels visitants, fins el punt de deixar a l’equip local amb 10 jugadors abans del descans i encara amb un 0 a 0 al marcador. Doncs ni el àrbitre, ni la suposada superioritat de l’Horta van poder contrarestar l’allau de joc de l’equip de casa que va acabar per trasbalsar a un líder amb peus de fang, al que ahir, amb tot mereixement, se li van veure les vergonyes. L’Europa va treure els colors a un Horta ploraner i amb pocs recursos futbolístics. Va posar la voluntat al servei del joc i va generar els mecanismes més eficaços per arrodonir un partit excepcional. L’Europa va estar brillant en totes les línies i amb una actitud envejable va passar com un corró per damunt d’un rival que va acabar descentrat, la testosterona i la impotència van acabar per fer la resta. Un final indigne per a un gran partit de futbol. Grandíssim Europa que, tallant-li totes les vies d’aigua, va deshidratar l’horta convertint-la en terra de secà.
Qui té memòria té un tresor
Recordeu aquell espot publicitari, d’ara fa quatre anys, per donar suport a les seleccions catalanes on es veien uns nens jugant a futbol? Doncs, recordareu també, que va ser impugnat (el verb que més els hi agrada) pel PP i pel lerrouxista Rivera al•legant que no es podien utilitzar nens amb finalitats propagandístiques. El tribunal de torn, un d’aquells tribunals que acostumen a votar sistemàticament contra tot allò que ensuma català, doncs un d’aquells tribunals va fer retirar l’anunci en una decisió absolutament arbitrària i demencial. Com s’ho havien de fer, aleshores, el senyor Danone, la senyora Dodotis o el simpàtic Bollycao per fer arribar el seu missatge a la seva potencial clientela? Evidentment que no va passar res, va quedar clar que l’únic objectiu era tombar l’espot de les seleccions catalanes amb qualsevol pretext, per inversemblant que fos. Doncs, ves per on, l’espot de campanya del lerrouxista Rivera ha begut de la seva pròpia medicina. Amb poca memòria, o amb molta cara, ens posa en primera fila un nen, i no només un nen, sinó que, per reblar el clau, el fa sortir despullat. Però, incoherent Rivera, no havíem quedat que no es podien utilitzar nens amb finalitats publicitàries? Ja ho diu la saviesa popular: abans s’atrapa a un mentider que a un coix. Enyorem, lerrouxista Rivera, aquell nuu seu de la primera campanya, encara que entenem que en aquests quatre anys vostè s’hagi pogut comprar un vestit de marca, però esperem, sincerament, que no hagi estat a canvi de despullar a tots els innocents que li van al darrera.
Recordeu aquell espot publicitari, d’ara fa quatre anys, per donar suport a les seleccions catalanes on es veien uns nens jugant a futbol? Doncs, recordareu també, que va ser impugnat (el verb que més els hi agrada) pel PP i pel lerrouxista Rivera al•legant que no es podien utilitzar nens amb finalitats propagandístiques. El tribunal de torn, un d’aquells tribunals que acostumen a votar sistemàticament contra tot allò que ensuma català, doncs un d’aquells tribunals va fer retirar l’anunci en una decisió absolutament arbitrària i demencial. Com s’ho havien de fer, aleshores, el senyor Danone, la senyora Dodotis o el simpàtic Bollycao per fer arribar el seu missatge a la seva potencial clientela? Evidentment que no va passar res, va quedar clar que l’únic objectiu era tombar l’espot de les seleccions catalanes amb qualsevol pretext, per inversemblant que fos. Doncs, ves per on, l’espot de campanya del lerrouxista Rivera ha begut de la seva pròpia medicina. Amb poca memòria, o amb molta cara, ens posa en primera fila un nen, i no només un nen, sinó que, per reblar el clau, el fa sortir despullat. Però, incoherent Rivera, no havíem quedat que no es podien utilitzar nens amb finalitats publicitàries? Ja ho diu la saviesa popular: abans s’atrapa a un mentider que a un coix. Enyorem, lerrouxista Rivera, aquell nuu seu de la primera campanya, encara que entenem que en aquests quatre anys vostè s’hagi pogut comprar un vestit de marca, però esperem, sincerament, que no hagi estat a canvi de despullar a tots els innocents que li van al darrera.
dissabte, 27 de novembre del 2010
Jornada d’inflexió
És rigorosament cert que, tal i com manen els bons costums, ens trobem davant d’una nova jornada de reflexió que ha de precedir, així ho espero, una històrica jornada d’inflexió. Han passat moltes coses en els darrers anys i algunes d’elles molt importants, diria que, transcendentals, i estic convençut d’haver arribat a aquell punt on no hi ha retorn possible. Ara només cal que els que n’han d’extreure les conclusions adients en facin la lectura correcta i que la facin en clau de país. És rigorosament cert que la política ens civilitza i, malgrat determinades conductes inapropiades, és l’eina més poderosa que tenim al nostre abast per avançar en el progrés. És rigorosament cert que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí (com dirien els Manel) i segueix sent rigorosament cert que no és gens fàcil poder viure en democràcia, per a molt països encara avui segueix sent una llunyana quimera i un desig irrealitzable. És rigorosament cert que demà tots, i n’és un dret irrenunciable, tenim el futur a les nostres mans i hauríem d’actuar en conseqüència. La perfecció no existeix i d’existir, seria monstruosa. Per tant, fem costat a la imperfecció més honesta, la més valenta i la que representi, encara que amb matisos i discrepàncies, la nostra voluntat de ser.
És rigorosament cert que, tal i com manen els bons costums, ens trobem davant d’una nova jornada de reflexió que ha de precedir, així ho espero, una històrica jornada d’inflexió. Han passat moltes coses en els darrers anys i algunes d’elles molt importants, diria que, transcendentals, i estic convençut d’haver arribat a aquell punt on no hi ha retorn possible. Ara només cal que els que n’han d’extreure les conclusions adients en facin la lectura correcta i que la facin en clau de país. És rigorosament cert que la política ens civilitza i, malgrat determinades conductes inapropiades, és l’eina més poderosa que tenim al nostre abast per avançar en el progrés. És rigorosament cert que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí (com dirien els Manel) i segueix sent rigorosament cert que no és gens fàcil poder viure en democràcia, per a molt països encara avui segueix sent una llunyana quimera i un desig irrealitzable. És rigorosament cert que demà tots, i n’és un dret irrenunciable, tenim el futur a les nostres mans i hauríem d’actuar en conseqüència. La perfecció no existeix i d’existir, seria monstruosa. Per tant, fem costat a la imperfecció més honesta, la més valenta i la que representi, encara que amb matisos i discrepàncies, la nostra voluntat de ser.
divendres, 26 de novembre del 2010
Algú té una pregunta?
Hi ha un tipus de persona que, per a desesperació del seu interlocutor, davant d’una pregunta directa i que busca la corresponent resposta, sempre fugen d’estudi. Voluntària o involuntàriament, ho tenen tan integrat, que t’expliquen amb tot luxe de detalls la pregunta que se’l s’hi ha formulat, però en la seva al•locució no hi ha cap aproximació a la resposta i, evidentment, cap resposta. Es perden en la descripció de la pregunta, en el seu aprofundiment i en plantejar ramificacions de la mateixa, però en cap cas, aporten una solució que satisfaci mínimament les expectatives de la persona que pregunta. Aquesta forma d’actuar és especialment greu quan, la persona en qüestió, ocupa llocs de responsabilitat i que per correspondència amb el seu càrrec ha de donar respostes i, en la mesura que es pugui, el més entenedores possibles. Ja n’hi ha prou de guarnir preguntes, decorar-les i omplir-les de llevat; algú s’hauria d’arriscar a donar respostes, deixar la comoditat del limbe i agafar el toro per les banyes. Algú té una pregunta?
Hi ha un tipus de persona que, per a desesperació del seu interlocutor, davant d’una pregunta directa i que busca la corresponent resposta, sempre fugen d’estudi. Voluntària o involuntàriament, ho tenen tan integrat, que t’expliquen amb tot luxe de detalls la pregunta que se’l s’hi ha formulat, però en la seva al•locució no hi ha cap aproximació a la resposta i, evidentment, cap resposta. Es perden en la descripció de la pregunta, en el seu aprofundiment i en plantejar ramificacions de la mateixa, però en cap cas, aporten una solució que satisfaci mínimament les expectatives de la persona que pregunta. Aquesta forma d’actuar és especialment greu quan, la persona en qüestió, ocupa llocs de responsabilitat i que per correspondència amb el seu càrrec ha de donar respostes i, en la mesura que es pugui, el més entenedores possibles. Ja n’hi ha prou de guarnir preguntes, decorar-les i omplir-les de llevat; algú s’hauria d’arriscar a donar respostes, deixar la comoditat del limbe i agafar el toro per les banyes. Algú té una pregunta?
dijous, 25 de novembre del 2010
Sí senyor
Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Digui’m, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
(Ovidi Montllor - Carlos Boldori - Yosu Belmonte)
Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Digui’m, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
(Ovidi Montllor - Carlos Boldori - Yosu Belmonte)
dimecres, 24 de novembre del 2010
Iniciativa desastrosa
Imagineu un paviment de cautxú pensat per a us esportiu i, per ajustar-se a aquesta aplicació, amb un aspecte matisat que no distregui l’atenció. Seguiu imaginant un responsable de neteja encarregat del manteniment del paviment en qüestió que, en exercici de les seves funcions, decideix unilateralment saltar-se el protocol donant per fet que a aquell paviment li falta brillantor. Sense conèixer el producte, la seva composició i fent gala d’una absoluta ignorància i un menyspreu imperdonable a milers d’hores d’investigació, el nostre inesperat protagonista procedeix a aplicar una capa de cera a tota la superfície amb un resultat espatarrant. Allò ja no és un paviment esportiu, allò, per obra i gràcia d’un geni de la química aplicada, s’ha convertit en un mirall de reflexes inquietants. Al tercer dia, i davant la sorpresa general, el paviment comença a degradar-se i a mostrar un aspecte velat. La brillantor va desapareixent paulatinament per zones i es comença a tacar d’una manera escandalosa i neguitejant . La cera que havia de millorar (segons el seu criteri) l’aspecte d’un paviment natural, pensat per no brillar, ha acabat sent perjudicial i ha provocat l’efecte contrari al desitjat. Persones que amb poca preparació, s’excedeixen en les seves responsabilitats llençant per terra el treball i els coneixements de profesionals molt més qualificats, és una conducta massa habitual i gens tolerable. El donar brillantor artificial a les coses quan aquestes no estan pensades perquè brillin és un error de conseqüències, generalment, contraproduents. Un paviment esportiu ha de fer una feina molt concreta per al que ha estat concebut i ningú l’hauria d’alterar amb iniciatives que malmeten el seu aspecte i posen en dubte la professionalitat dels que l’han ideat.
Imagineu un paviment de cautxú pensat per a us esportiu i, per ajustar-se a aquesta aplicació, amb un aspecte matisat que no distregui l’atenció. Seguiu imaginant un responsable de neteja encarregat del manteniment del paviment en qüestió que, en exercici de les seves funcions, decideix unilateralment saltar-se el protocol donant per fet que a aquell paviment li falta brillantor. Sense conèixer el producte, la seva composició i fent gala d’una absoluta ignorància i un menyspreu imperdonable a milers d’hores d’investigació, el nostre inesperat protagonista procedeix a aplicar una capa de cera a tota la superfície amb un resultat espatarrant. Allò ja no és un paviment esportiu, allò, per obra i gràcia d’un geni de la química aplicada, s’ha convertit en un mirall de reflexes inquietants. Al tercer dia, i davant la sorpresa general, el paviment comença a degradar-se i a mostrar un aspecte velat. La brillantor va desapareixent paulatinament per zones i es comença a tacar d’una manera escandalosa i neguitejant . La cera que havia de millorar (segons el seu criteri) l’aspecte d’un paviment natural, pensat per no brillar, ha acabat sent perjudicial i ha provocat l’efecte contrari al desitjat. Persones que amb poca preparació, s’excedeixen en les seves responsabilitats llençant per terra el treball i els coneixements de profesionals molt més qualificats, és una conducta massa habitual i gens tolerable. El donar brillantor artificial a les coses quan aquestes no estan pensades perquè brillin és un error de conseqüències, generalment, contraproduents. Un paviment esportiu ha de fer una feina molt concreta per al que ha estat concebut i ningú l’hauria d’alterar amb iniciatives que malmeten el seu aspecte i posen en dubte la professionalitat dels que l’han ideat.
dimarts, 23 de novembre del 2010
No és el mateix
No és el mateix veure la llum que mirar la làmpada.
No és el mateix jugar amb el llenguatge que jugar amb la llengua.
No és el mateix menjar granotes que menjar-se un “sapo”
No és el mateix tenir calor que estar calent.
No és el mateix trencar una llança que trencar-les totes.
No és el mateix viure amb els teus principis que no arribar mai al final.
No és el mateix veure la llum que mirar la làmpada.
No és el mateix jugar amb el llenguatge que jugar amb la llengua.
No és el mateix menjar granotes que menjar-se un “sapo”
No és el mateix tenir calor que estar calent.
No és el mateix trencar una llança que trencar-les totes.
No és el mateix viure amb els teus principis que no arribar mai al final.
El llop estepari (1)
S’han vist molts homes que tenien a dins una bona part de gos o de guineu, de peix o de serp, sense que això els causés massa problemes. En ells, l’home i la guineu o el peix aconseguien conviure sense fer-se nosa, fins i tot ajudant-se mútuament, i s’han arribat a donar casos d’homes que han ascendit fins a llocs cobejats, la sort dels quals s’ha degut més a la guineu o al simi que no pas a l’home.
S’han vist molts homes que tenien a dins una bona part de gos o de guineu, de peix o de serp, sense que això els causés massa problemes. En ells, l’home i la guineu o el peix aconseguien conviure sense fer-se nosa, fins i tot ajudant-se mútuament, i s’han arribat a donar casos d’homes que han ascendit fins a llocs cobejats, la sort dels quals s’ha degut més a la guineu o al simi que no pas a l’home.
dilluns, 22 de novembre del 2010
Esprémer la mamella
Un matí, Sa Majestat el Rei Joan Carles I, Rei d'Espanya,
queda gratament sorprès al llegir una notícia a la premsa:
Maria, una jove mare madrilenya, bateja a les bessones recent
nascudes, amb el nom de Catalunya i Espanya.
Honrat per aquesta circumstància, el monarca decideix fer una visita
a la mare en qüestió, com a mostra del seu agraïment.
En arribar a casa, troba a Maria donant el pit a Espanya;
el Rei reitera constantment la seva profunda satisfacció
i pregunta a la mare de les bessones:
On és Catalunya, la germaneta d'aquesta golafre
i preciosa que no deixa de mamar?
Maria li respon que està profundament adormida des de fa molta estona ...
Estranyat per la resposta, el Rei es permet
aconsellar a la mare que la desperti i així ell podria
tenir l'oportunitat de veure-la.
La resposta de Maria deixa a Sa Majestat sense parla ...
Rei meu, no li aconsello despertar Catalunya
perquè si Catalunya desperta ...
Espanya deixaria de mamar ...
Un matí, Sa Majestat el Rei Joan Carles I, Rei d'Espanya,
queda gratament sorprès al llegir una notícia a la premsa:
Maria, una jove mare madrilenya, bateja a les bessones recent
nascudes, amb el nom de Catalunya i Espanya.
Honrat per aquesta circumstància, el monarca decideix fer una visita
a la mare en qüestió, com a mostra del seu agraïment.
En arribar a casa, troba a Maria donant el pit a Espanya;
el Rei reitera constantment la seva profunda satisfacció
i pregunta a la mare de les bessones:
On és Catalunya, la germaneta d'aquesta golafre
i preciosa que no deixa de mamar?
Maria li respon que està profundament adormida des de fa molta estona ...
Estranyat per la resposta, el Rei es permet
aconsellar a la mare que la desperti i així ell podria
tenir l'oportunitat de veure-la.
La resposta de Maria deixa a Sa Majestat sense parla ...
Rei meu, no li aconsello despertar Catalunya
perquè si Catalunya desperta ...
Espanya deixaria de mamar ...
Montilla, el millor argument de Mas
Seguint el debat electoral a TV3 entre els sis candidats a la Presidència de la Generalitat, és evident que des de dins del PSC hi ha algú, i de pes, que no vol que guanyi el seu propi partit. És a dir, i per fer-ho entenedor, al PSC, i no sé per quina estranya raó, l’interessa perdre aquestes eleccions. Sinó com s’entén, primer, el candidat que presenten i, segon, el paper tan galdós que li fan fer. El bo del Montilla fa patir i per moments desitjaries que el debat s’acabi per estalviar-li més angunies. Definitivament no se’n surt. Independentment (vocable tabú per al senyor Montilla) de les seves limitacions oratòries, els arguments que algú li prepara són d’una inconsistència penosa i les preguntes clau que li fan fer als altres candidats, sobretot al senyor Mas, se li giren en contra com un bumerang deixant al descobert les seves pròpies vergonyes. Feia temps que no veia un candidat tan vulnerable i tan despullat (i no parlo del cínic Rivera) davant l’opinió pública com el desvalgut Montilla. Hi ha altres maneres de perdre i, segurament, no tan crues com aquesta. No cal que ens facin passar pel lamentable tràngol de sentir vergonya del que encara és, president de Catalunya. I demà “mas”.
Seguint el debat electoral a TV3 entre els sis candidats a la Presidència de la Generalitat, és evident que des de dins del PSC hi ha algú, i de pes, que no vol que guanyi el seu propi partit. És a dir, i per fer-ho entenedor, al PSC, i no sé per quina estranya raó, l’interessa perdre aquestes eleccions. Sinó com s’entén, primer, el candidat que presenten i, segon, el paper tan galdós que li fan fer. El bo del Montilla fa patir i per moments desitjaries que el debat s’acabi per estalviar-li més angunies. Definitivament no se’n surt. Independentment (vocable tabú per al senyor Montilla) de les seves limitacions oratòries, els arguments que algú li prepara són d’una inconsistència penosa i les preguntes clau que li fan fer als altres candidats, sobretot al senyor Mas, se li giren en contra com un bumerang deixant al descobert les seves pròpies vergonyes. Feia temps que no veia un candidat tan vulnerable i tan despullat (i no parlo del cínic Rivera) davant l’opinió pública com el desvalgut Montilla. Hi ha altres maneres de perdre i, segurament, no tan crues com aquesta. No cal que ens facin passar pel lamentable tràngol de sentir vergonya del que encara és, president de Catalunya. I demà “mas”.
diumenge, 21 de novembre del 2010
Un canal que porta llana
Una pizza amb poca gràcia i uns arguments de fal•làcia.
Un dia fent de nit i un amic mal parit.
Una torre sense guaita i un paranoic que t’empaita.
Un fossar que fa de pont i un pàrquing amb son.
Una muntanya sense sort i un turó a tocar del port.
Un mestre que no en sap i per sopar cama de rap.
Un guia perdut dins un cercle boterut.
Una presa incontinent i el silenci del vent.
Un riu amb peixos tristos i un munt de creus sense cristos.
Un canal que porta llana i té ordit i té trama.
Un gos amb botes d’aigua i un bolet sense paraigua.
Una aventura programada i una dolçaina salada.
Una ovella amb esperit jove i un gran buit per omplir el cove.
Un que puja mentre baixa i un forat dins de la caixa.
Una raó sense audiència i un grenyut amb alopècia.
Un sol acompanyat i un re per duplicat.
Una sortida sense porta per mostrar una naturalesa morta.
Una pizza amb poca gràcia i uns arguments de fal•làcia.
Un dia fent de nit i un amic mal parit.
Una torre sense guaita i un paranoic que t’empaita.
Un fossar que fa de pont i un pàrquing amb son.
Una muntanya sense sort i un turó a tocar del port.
Un mestre que no en sap i per sopar cama de rap.
Un guia perdut dins un cercle boterut.
Una presa incontinent i el silenci del vent.
Un riu amb peixos tristos i un munt de creus sense cristos.
Un canal que porta llana i té ordit i té trama.
Un gos amb botes d’aigua i un bolet sense paraigua.
Una aventura programada i una dolçaina salada.
Una ovella amb esperit jove i un gran buit per omplir el cove.
Un que puja mentre baixa i un forat dins de la caixa.
Una raó sense audiència i un grenyut amb alopècia.
Un sol acompanyat i un re per duplicat.
Una sortida sense porta per mostrar una naturalesa morta.
Taules per a un bon espectacle
Europa A 1 - El Prat 1
Lliga Nacional Juvenil
El matx hagués estat rodó, al menys per a mi, si els tres punts s’haguessin quedat a casa, però això no treu que l’espectacle ofert pels dos equips fos poderós, intens, emocionant i, en alguns moments, brillant. Dos equips que ens van fer passar una bona tarda de futbol a la que s’hi va voler sumar el mateix àrbitre amb una actuació quasi perfecte que va donar, si cap, més lluentor a dues hores de pura delícia. Els empats acostumen a deixar un mal sabor de boca i, sovint, no acontenten a ningú. Ahir, en canvi, i malgrat els interessos d’uns i altres, el resultat em va semblar que feia justícia als mèrits proposats per tots dos equips. Potser amb una mica més de finalització, l’equip local hagués pogut guanyar, però els visitants també van disposar d’ocasions clares per sentenciar el partit. En definitiva, un duel entre dos molt bons equips que ens van fer més suportable l’intens fred que ahir vam patir a la graderia del Nou Sardenya.
Europa A 1 - El Prat 1
Lliga Nacional Juvenil
El matx hagués estat rodó, al menys per a mi, si els tres punts s’haguessin quedat a casa, però això no treu que l’espectacle ofert pels dos equips fos poderós, intens, emocionant i, en alguns moments, brillant. Dos equips que ens van fer passar una bona tarda de futbol a la que s’hi va voler sumar el mateix àrbitre amb una actuació quasi perfecte que va donar, si cap, més lluentor a dues hores de pura delícia. Els empats acostumen a deixar un mal sabor de boca i, sovint, no acontenten a ningú. Ahir, en canvi, i malgrat els interessos d’uns i altres, el resultat em va semblar que feia justícia als mèrits proposats per tots dos equips. Potser amb una mica més de finalització, l’equip local hagués pogut guanyar, però els visitants també van disposar d’ocasions clares per sentenciar el partit. En definitiva, un duel entre dos molt bons equips que ens van fer més suportable l’intens fred que ahir vam patir a la graderia del Nou Sardenya.
dissabte, 20 de novembre del 2010
Dervixos
De poc serveix donar voltes sobre el mateix lloc, la mateixa idea o sobre un mateix, a no ser que siguis un dervix i vulguis connectar amb Déu. Només en aquest cas estaria justificada la insistència en la repetició. Els dervixos són una espècie de místics turcs que, mitjançant donar voltes sobre si mateixos, entren en trànsit, la seva ànima es separa del cos i aconsegueixen, d’aquesta manera tan peculiar, tenir una entrevista amb l’ésser superior. Això, que està molt bé per als dervixos, us resultarà força perillós si decidiu imitar-los. S’ha d’estar molt preparat i tenir una enorme fe per, a força de voltes, no acabar perdent el cap. Si el que voleu és apropar-vos a alguna persona elevada (material o espiritualment) segur que trobareu altres maneres de fer-ho per no haver de donar voltes com una baldufa i acabar, en el millor dels casos, d’urgències amb un vessament cerebral.
De poc serveix donar voltes sobre el mateix lloc, la mateixa idea o sobre un mateix, a no ser que siguis un dervix i vulguis connectar amb Déu. Només en aquest cas estaria justificada la insistència en la repetició. Els dervixos són una espècie de místics turcs que, mitjançant donar voltes sobre si mateixos, entren en trànsit, la seva ànima es separa del cos i aconsegueixen, d’aquesta manera tan peculiar, tenir una entrevista amb l’ésser superior. Això, que està molt bé per als dervixos, us resultarà força perillós si decidiu imitar-los. S’ha d’estar molt preparat i tenir una enorme fe per, a força de voltes, no acabar perdent el cap. Si el que voleu és apropar-vos a alguna persona elevada (material o espiritualment) segur que trobareu altres maneres de fer-ho per no haver de donar voltes com una baldufa i acabar, en el millor dels casos, d’urgències amb un vessament cerebral.
divendres, 19 de novembre del 2010
Iman
Un iman és, en física, un cos dotat d’un camp magnètic i dos pols d’acció: el positiu i el negatiu. Aquests dos pols tenen comportaments oposats o contradictoris que posseeixen la subtil característica d’atraure, sense rubor, el pol de signe contrari. És a dir, el pol positiu d’un iman atraurà al pol negatiu d’un altre iman, encara que no es coneguin ni hagin estat presentats, i, per contra, aquest mateix pol repel•lirà, sense contemplacions, a qualsevol iman del mateix signe que se li posi al davant. És el que s’anomena popularment com l’atracció dels pols oposats i que tant de joc ha donat a la nostra granadeta civilització. Però l’ iman al que hem fet referència, no és l’únic iman que trobem en el nostre planeta, n’hi ha d’altres amb el mateix nom i, també, amb les mateixes particularitats. Són els imans religiosos que, curiosament, destaquen per ser un calc, en el fons i en la forma, dels cossos esmentats anteriorment. Dotats d’un poderós camp magnètic, amb dos pols oposats, també tenen la capacitat d’atraure per un dels seus costats i repel•lir per l’altre. D’aquí que, per norma religiosa i seguin les lleis de la física, sempre s’orientin cap al mateix lloc: la Meca, i així atraure la cara oposada dels seus fidels. Un iman orientat negativament cap a la Meca deixa enrere la seva cara positiva i és, precisament aquesta cara, la que atreu la cara més negativa dels seus seguidors, deixant al seu darrera tots aquells aspectes positius en una clara derrota física, química i també moral.
Un iman és, en física, un cos dotat d’un camp magnètic i dos pols d’acció: el positiu i el negatiu. Aquests dos pols tenen comportaments oposats o contradictoris que posseeixen la subtil característica d’atraure, sense rubor, el pol de signe contrari. És a dir, el pol positiu d’un iman atraurà al pol negatiu d’un altre iman, encara que no es coneguin ni hagin estat presentats, i, per contra, aquest mateix pol repel•lirà, sense contemplacions, a qualsevol iman del mateix signe que se li posi al davant. És el que s’anomena popularment com l’atracció dels pols oposats i que tant de joc ha donat a la nostra granadeta civilització. Però l’ iman al que hem fet referència, no és l’únic iman que trobem en el nostre planeta, n’hi ha d’altres amb el mateix nom i, també, amb les mateixes particularitats. Són els imans religiosos que, curiosament, destaquen per ser un calc, en el fons i en la forma, dels cossos esmentats anteriorment. Dotats d’un poderós camp magnètic, amb dos pols oposats, també tenen la capacitat d’atraure per un dels seus costats i repel•lir per l’altre. D’aquí que, per norma religiosa i seguin les lleis de la física, sempre s’orientin cap al mateix lloc: la Meca, i així atraure la cara oposada dels seus fidels. Un iman orientat negativament cap a la Meca deixa enrere la seva cara positiva i és, precisament aquesta cara, la que atreu la cara més negativa dels seus seguidors, deixant al seu darrera tots aquells aspectes positius en una clara derrota física, química i també moral.
dijous, 18 de novembre del 2010
Les aventures de l’oncle Guilito
L’oncle Guilito que jo conec no té res a veure amb el personatge que Carl Barks va crear per a la Walt Disney Company i, en conseqüència, no viu a Disneylandia. El meu oncle Guilito no és un pudent rondinaire, ni un ric del cagar. Encara que ambdos tenen en comú el domini de les llengües (àrab, holandès, mongol, espanyol, alguns dialectes del xinès,...) donada la seva joventut aventurera i el seu cosmopolitisme integral, aquí s’acaben les coincidències. El meu Guilito, mai ha orientat la seva vida a la recerca de tresors i no ha estat per la labor d’acumular patrimoni com si d’un avar Harpagón es tractés. El Guilito que jo conec no posseeix, per desgràcia, una extraordinària biblioteca amb una col•lecció única, i quasi completa, de quaderns de bitàcola de vaixells espanyols i holandesos que li permetés rescatar-los del fons del mar. El meu Guilito no té cap nebot que es faci l’ànec i se’l conegui amb el ridícul nom de Donald. El Guilito que jo conec no és el paradigma del capitalisme i no utilitza males arts per als seus negocis ni manipula a les persones en benefici propi. El Guilito que jo conec té bon humor i defuig, sistemàticament, l’ús de la violència contra aquells que sovint l’enutgen. El meu Guilito no té la tendència de creure en contes de fades on les bruixes es converteixen en princeses, o les persones dolentes en bones. El Guilito que jo conec ja és massa gran i té la carn massa dura per esdevenir un innocent i comestible confit d’ànec amb cebes caramel•litzades i bunyols d’ametlla.
L’oncle Guilito que jo conec no té res a veure amb el personatge que Carl Barks va crear per a la Walt Disney Company i, en conseqüència, no viu a Disneylandia. El meu oncle Guilito no és un pudent rondinaire, ni un ric del cagar. Encara que ambdos tenen en comú el domini de les llengües (àrab, holandès, mongol, espanyol, alguns dialectes del xinès,...) donada la seva joventut aventurera i el seu cosmopolitisme integral, aquí s’acaben les coincidències. El meu Guilito, mai ha orientat la seva vida a la recerca de tresors i no ha estat per la labor d’acumular patrimoni com si d’un avar Harpagón es tractés. El Guilito que jo conec no posseeix, per desgràcia, una extraordinària biblioteca amb una col•lecció única, i quasi completa, de quaderns de bitàcola de vaixells espanyols i holandesos que li permetés rescatar-los del fons del mar. El meu Guilito no té cap nebot que es faci l’ànec i se’l conegui amb el ridícul nom de Donald. El Guilito que jo conec no és el paradigma del capitalisme i no utilitza males arts per als seus negocis ni manipula a les persones en benefici propi. El Guilito que jo conec té bon humor i defuig, sistemàticament, l’ús de la violència contra aquells que sovint l’enutgen. El meu Guilito no té la tendència de creure en contes de fades on les bruixes es converteixen en princeses, o les persones dolentes en bones. El Guilito que jo conec ja és massa gran i té la carn massa dura per esdevenir un innocent i comestible confit d’ànec amb cebes caramel•litzades i bunyols d’ametlla.
dimecres, 17 de novembre del 2010
Cent dies
Ara que fa cent dies de la meva forçada dimissió de la directiva del CE Europa, i sense ànim de molestar, potser va sent hora d’admetre l’evident situació de segrest que viu l’actual direcció del Club. Que un fet tan arbitrari i injust hagi estat silenciat, assumit i normalitzat per tots i cadascun dels estaments d’una institució centenària i que pretén un discurs basat en els valors ètics com a principal eix de conducta, és d’una incoherència superlativa. Que un Club esportiu que es significa, o es vol significar, per ser un referent en l’àmbit formatiu visqui presoner, condicionat i sotmès per l’estratègia del xantatge és un fet inacceptable i, difícilment, explicable. Ha de ser molt dur, i en això vull entendre als que estan vivint aquesta situació, ser esclaus d’una voluntat capriciosa, prepotent i infantil. No ha de ser fàcil l’equilibri i la forma de sostenir-lo quan es depèn dels diners i, són els diners, els que acaben marcant l’autèntica filosofia del Club. L’estratègia de la por i el morrió. L’amenaça de l’aval per damunt de qualsevol raó. La desarticulació de la crítica i el silenci ofegat. No ha de ser gens fàcil i, segurament només ho saben els que ho estan patint, per això els hi vull transmetre la meva solidaritat amb el ben entès de poder dir des de fora el que ells no poden dir des de dins. Algun avantatge havia de tenir.
Ara que fa cent dies de la meva forçada dimissió de la directiva del CE Europa, i sense ànim de molestar, potser va sent hora d’admetre l’evident situació de segrest que viu l’actual direcció del Club. Que un fet tan arbitrari i injust hagi estat silenciat, assumit i normalitzat per tots i cadascun dels estaments d’una institució centenària i que pretén un discurs basat en els valors ètics com a principal eix de conducta, és d’una incoherència superlativa. Que un Club esportiu que es significa, o es vol significar, per ser un referent en l’àmbit formatiu visqui presoner, condicionat i sotmès per l’estratègia del xantatge és un fet inacceptable i, difícilment, explicable. Ha de ser molt dur, i en això vull entendre als que estan vivint aquesta situació, ser esclaus d’una voluntat capriciosa, prepotent i infantil. No ha de ser fàcil l’equilibri i la forma de sostenir-lo quan es depèn dels diners i, són els diners, els que acaben marcant l’autèntica filosofia del Club. L’estratègia de la por i el morrió. L’amenaça de l’aval per damunt de qualsevol raó. La desarticulació de la crítica i el silenci ofegat. No ha de ser gens fàcil i, segurament només ho saben els que ho estan patint, per això els hi vull transmetre la meva solidaritat amb el ben entès de poder dir des de fora el que ells no poden dir des de dins. Algun avantatge havia de tenir.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Cardar amb el DNI a la boca
CiU, mitjançant el catòlic Duran i Lleida, ens ha demanat públicament que hi posem fil a l’agulla i fem el que estigui a les nostres mans, en aquest cas, en els nostres genitals, per augmentar l’índex de natalitat autòcton, el que en diríem: cardar amb DO (denominació d’origen). Cal tenir més nens indígenes per contrarestar els nascuts de mare immigrant i així equilibrar la balança. CiU ens demana, sense rubor, que ens apliquem en l’exercici reproductor i que cardem com conills per fer més gran la pàtria i, en conseqüència, els patriotes. No cal preocupar-se de la situació econòmica, de com mantenir els nens, de com alimentar-los, vestir-los, donar-los una educació competent i de qualitat. Només cal tenir-ne més, sense valorar cap altra condicionant. Cardar i procrear perquè ho diu CiU, però, sobretot, amb gent d’aquí i sense condó. Així quan trobis un rotllet, ja no caldrà que li preguntis: estudies o treballes, sinó: ets d’aquí, d’allà o acabes d’arribar? I a mi que, veient el panorama i la capacitat de la gent que mana, cada cop més, em venen unes ganes terribles de fer-me un nus a la polla per tal d’evitar que els meus futurs fills pateixin la incompetència integral de tots aquests mediocres. CiU, en un estirabot messiànic, ens exhorta a cardar amb conseqüències. Com si no estiguéssim ja prou cardats!
CiU, mitjançant el catòlic Duran i Lleida, ens ha demanat públicament que hi posem fil a l’agulla i fem el que estigui a les nostres mans, en aquest cas, en els nostres genitals, per augmentar l’índex de natalitat autòcton, el que en diríem: cardar amb DO (denominació d’origen). Cal tenir més nens indígenes per contrarestar els nascuts de mare immigrant i així equilibrar la balança. CiU ens demana, sense rubor, que ens apliquem en l’exercici reproductor i que cardem com conills per fer més gran la pàtria i, en conseqüència, els patriotes. No cal preocupar-se de la situació econòmica, de com mantenir els nens, de com alimentar-los, vestir-los, donar-los una educació competent i de qualitat. Només cal tenir-ne més, sense valorar cap altra condicionant. Cardar i procrear perquè ho diu CiU, però, sobretot, amb gent d’aquí i sense condó. Així quan trobis un rotllet, ja no caldrà que li preguntis: estudies o treballes, sinó: ets d’aquí, d’allà o acabes d’arribar? I a mi que, veient el panorama i la capacitat de la gent que mana, cada cop més, em venen unes ganes terribles de fer-me un nus a la polla per tal d’evitar que els meus futurs fills pateixin la incompetència integral de tots aquests mediocres. CiU, en un estirabot messiànic, ens exhorta a cardar amb conseqüències. Com si no estiguéssim ja prou cardats!
dilluns, 15 de novembre del 2010
Paranoia
Exterior. Calle de Brooklyn. Día.
Alvy y su amigo Rob caminan por una acera concurrida. Se oye el ruido del tráfico.
Alvy: Le oí perfectamente. Dijo “judío” en voz baja.
Rob: ¡Tú estás loco!
Alvy: Que no, hombre. Salíamos de la pista de tenis, ¿sabes?, estábamos él, su mujer y yo. La miró, se volvieron los dos hacia mí y él murmuró entre dientes “judío”.
Rob: Alvy, eres un paranoico total.
Alvy. ¿Qué…qué yo soy un parano…? A mí esas cosas no se me escapan, ya lo sabes. Mira, tenía que almorzar con unos tipos de la NBC, y yo pregunté: “¿Habéis comido ya, o qué?”, y Tom Christie me contestó: “Sí, judías”. No dijo: “Ya hemos comido”, sino “Sí judías”. ¡Judías! ¿Te das cuenta? “Sí, judías”.
Rob: Oh, Max, tú…
Alvy: No me llames Max.
Rob: ¿Por qué, Max? Te va bien ese nombre. Max, ves enemigos en todas partes.
Alvy: ¡No, te digo que no! Mira, estaba yo en una tienda de discos, escucha esto y verás…había un dependiente rubio de pelo corto, y me miró con aire de complicidad y sonriendo me dijo: “Sí, esta semana hay rebaja de Wagner”. Wagner, Rob, Wagner. Así que entendí muy bien lo que quería decirme…muy significativo, Wagner.
Annie Hall
Alvy y su amigo Rob caminan por una acera concurrida. Se oye el ruido del tráfico.
Alvy: Le oí perfectamente. Dijo “judío” en voz baja.
Rob: ¡Tú estás loco!
Alvy: Que no, hombre. Salíamos de la pista de tenis, ¿sabes?, estábamos él, su mujer y yo. La miró, se volvieron los dos hacia mí y él murmuró entre dientes “judío”.
Rob: Alvy, eres un paranoico total.
Alvy. ¿Qué…qué yo soy un parano…? A mí esas cosas no se me escapan, ya lo sabes. Mira, tenía que almorzar con unos tipos de la NBC, y yo pregunté: “¿Habéis comido ya, o qué?”, y Tom Christie me contestó: “Sí, judías”. No dijo: “Ya hemos comido”, sino “Sí judías”. ¡Judías! ¿Te das cuenta? “Sí, judías”.
Rob: Oh, Max, tú…
Alvy: No me llames Max.
Rob: ¿Por qué, Max? Te va bien ese nombre. Max, ves enemigos en todas partes.
Alvy: ¡No, te digo que no! Mira, estaba yo en una tienda de discos, escucha esto y verás…había un dependiente rubio de pelo corto, y me miró con aire de complicidad y sonriendo me dijo: “Sí, esta semana hay rebaja de Wagner”. Wagner, Rob, Wagner. Así que entendí muy bien lo que quería decirme…muy significativo, Wagner.
Annie Hall
diumenge, 14 de novembre del 2010
Tornar al Juvenil D
Tornar al Juvenil D és com tornar a la casa del pare. Experimentar de nou una sensació plaent i confortable. Entrar en un espai amic ple de records i bones vibracions. Tornar al Juvenil D és una bombona d’oxigen, un àmbit lliure de fums i una tarda de primavera. Un horitzó sense obstacles on sentir un allau d’emocions latents i on el gest obeeix les paraules més dolces. Tornar al Juvenil D és tornar al camí que mai s’hauria d’haver abandonat. Retrobar les complicitats i retrobar-te amb tot allò que sense proposar-t’ho s’ha anat esmorteint. Tornar al Juvenil D és prendre consciència del que veritablement importa i pel que val la pena lluitar i deixar-se la pell. Tornar al Juvenil D és veure-li la cara al compromís i sentir-se part d’un tot que sobreviurà el pas del temps. Sentir que no estàs sol i que d’altres et fan costat i t’ajudaran quan caiguis. Tornar al Juvenil D s’hauria de fer per higiene mental i fer-ho amb freqüència. No entenc com he trigat tant en tornar.
Tornar al Juvenil D és com tornar a la casa del pare. Experimentar de nou una sensació plaent i confortable. Entrar en un espai amic ple de records i bones vibracions. Tornar al Juvenil D és una bombona d’oxigen, un àmbit lliure de fums i una tarda de primavera. Un horitzó sense obstacles on sentir un allau d’emocions latents i on el gest obeeix les paraules més dolces. Tornar al Juvenil D és tornar al camí que mai s’hauria d’haver abandonat. Retrobar les complicitats i retrobar-te amb tot allò que sense proposar-t’ho s’ha anat esmorteint. Tornar al Juvenil D és prendre consciència del que veritablement importa i pel que val la pena lluitar i deixar-se la pell. Tornar al Juvenil D és veure-li la cara al compromís i sentir-se part d’un tot que sobreviurà el pas del temps. Sentir que no estàs sol i que d’altres et fan costat i t’ajudaran quan caiguis. Tornar al Juvenil D s’hauria de fer per higiene mental i fer-ho amb freqüència. No entenc com he trigat tant en tornar.
Les portes de l’ infern
Desprès de dècades de pactar amb el poder, de ser la nineta dels ulls de la dictadura i el braç armat de la cacicada, la injustícia i la ignomínia. Desprès de dècades d’aconseguir per via imperativa el que no s’aconseguia per via legal, ara a la casa blanca han decidit pactar amb l’ infern. Buscant influències més altes, o en aquest cas, més profundes, s’han venut l’ànima al diable per mantenir la seva condició de privilegiat en el terrenal àmbit dels mortals. La casa blanca té un soul molt negre i el seu swing sona cada cop més estrident i desarmònic. S’han posat en mans d’un ésser brutalment mesquí i l’han triat, desesperadament, perquè guií el seu escandalós destí. On ha quedat el club senyor que amb vehement insistència ens van vendre? Què en queda d’aquella imatge que el temps i tots els ressorts de l’aparell mediàtic van modelar per embolcallar-lo? El portuguès que comanda aquesta campanya de desprestigi, tard o d’hora, acabarà marxant, però el mal, una vegada generat, és tossut i acostuma a perdurar. La casa blanca està jugant amb foc i és conegut per tothom que, qui juga amb foc s’acaba cremant. S’han obert de bat a bat les portes de l’ infern i el purgatori que s’albira serà llarg i la penitència, antològica.
Desprès de dècades de pactar amb el poder, de ser la nineta dels ulls de la dictadura i el braç armat de la cacicada, la injustícia i la ignomínia. Desprès de dècades d’aconseguir per via imperativa el que no s’aconseguia per via legal, ara a la casa blanca han decidit pactar amb l’ infern. Buscant influències més altes, o en aquest cas, més profundes, s’han venut l’ànima al diable per mantenir la seva condició de privilegiat en el terrenal àmbit dels mortals. La casa blanca té un soul molt negre i el seu swing sona cada cop més estrident i desarmònic. S’han posat en mans d’un ésser brutalment mesquí i l’han triat, desesperadament, perquè guií el seu escandalós destí. On ha quedat el club senyor que amb vehement insistència ens van vendre? Què en queda d’aquella imatge que el temps i tots els ressorts de l’aparell mediàtic van modelar per embolcallar-lo? El portuguès que comanda aquesta campanya de desprestigi, tard o d’hora, acabarà marxant, però el mal, una vegada generat, és tossut i acostuma a perdurar. La casa blanca està jugant amb foc i és conegut per tothom que, qui juga amb foc s’acaba cremant. S’han obert de bat a bat les portes de l’ infern i el purgatori que s’albira serà llarg i la penitència, antològica.
dissabte, 13 de novembre del 2010
Pelar l’avellana
Reus 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Viatjar a Reus sota mínims i treure un rendiment de màxims. La visita era delicada i una exigent prova de foc per testar l’estat anímic d’aquest equip i veure en quin punt de maduresa es trobava la seva recuperació. La resposta no ha estat sorprenent, al menys per aquells que confiàvem plenament en la capacitat d’aquest equip per sortir d’una situació difícil i un pel estranya. Una victòria merescuda i indiscutible davant d’un rival de la part alta i molt ben estructurat. Un rival de qualitat que fa encara més valuosa la victòria i que retorna a l’equip al camí que mai hauria d’haver abandonat. L’Europa va estar perdut, possiblement, per un excés d’èxit i una mala gestió de les emocions que el van dur al cofoisme i la complaença. Un relaxament impropi d’un equip que ha de ser un dels aspirants a lluitar per una plaça d’ascens i que no es pot permetre caure innocentment en l’abandonament i la distensió. Aprendre dels errors i fer-ho en el mínim temps possible és una de les claus dels que estan disposats a tot i ho volen fer palès. Benvinguda l’avellana, els seus nutrients essencials i la terra que ho ha fet possible.
Reus 1 – Europa A 2
Lliga Nacional Juvenil
Viatjar a Reus sota mínims i treure un rendiment de màxims. La visita era delicada i una exigent prova de foc per testar l’estat anímic d’aquest equip i veure en quin punt de maduresa es trobava la seva recuperació. La resposta no ha estat sorprenent, al menys per aquells que confiàvem plenament en la capacitat d’aquest equip per sortir d’una situació difícil i un pel estranya. Una victòria merescuda i indiscutible davant d’un rival de la part alta i molt ben estructurat. Un rival de qualitat que fa encara més valuosa la victòria i que retorna a l’equip al camí que mai hauria d’haver abandonat. L’Europa va estar perdut, possiblement, per un excés d’èxit i una mala gestió de les emocions que el van dur al cofoisme i la complaença. Un relaxament impropi d’un equip que ha de ser un dels aspirants a lluitar per una plaça d’ascens i que no es pot permetre caure innocentment en l’abandonament i la distensió. Aprendre dels errors i fer-ho en el mínim temps possible és una de les claus dels que estan disposats a tot i ho volen fer palès. Benvinguda l’avellana, els seus nutrients essencials i la terra que ho ha fet possible.
divendres, 12 de novembre del 2010
Pomada per a us tòpic
La lliga sempre la guanya l’equip més regular: vol dir que mai la guanya el millor?
Hem tingut mala sort: vol dir que estem en una baixa forma alarmant i no donem una a dretes.
En aquest camp no es pot jugar a futbol: vol dir que ja m’esforçaré un altre dia, avui no en tinc ganes.
Aquest àrbitre no té ni idea: vol dir que aquest àrbitre s’equivoca tant com nosaltres per això està a la mateixa categoria.
La pilota no vol entrar: vol dir que fallem més que una escopeta de fira i la tècnica i la precisió no són segurament una de les nostres virtuts.
El futbol és cosa d’homes: vol dir que en un camp de futbol és poden fer coses que en qualsevol altre àmbit, per fer el mateix, aniries a la presó.
No mereixíem perdre: vol dir que, malgrat jugar malament, l’equip rival ens ha perdonat.
Si no vols entrades dures dedicat al parxís: vol dir que vaig per tu, que et cosiré a puntades i et deixaré un record permanent en la geografia del teu cos.
Ens han guanyat perquè són més grans: vol dir que els juvenils de 1er. any van als partits amb els pares i els juvenils de 3er. any van als partits amb els fills.
Aquest àrbitre ens ho ha xiulat tot en contra: vol dir que no hem fet els deures entre setmana i qualsevol error de l’àrbitre aguditza la nostra pròpia crisi.
Si nosaltres tenim la pilota, l’altre equip no la té: vol dir que el futbol és juga amb una sola pilota, per si no ho sabíeu.
L’equip contrari només ha arribat un cop a porta i ens ha guanyat: vol dir que l’equip rival ha fet bé la seva feina i no com nosaltres que repetim curs per poc aplicats.
No hem aguantat la pressió: vol dir que no mereixíem estar en el lloc que estàvem. Que el gas que ens inflava no era heli, era simplement una ventositat.
Els partits no es guanyen només amb el nom: vol dir que els noms són gramàtica i potser, fins i tot, literatura. Però el futbol és una ciència inexacta.
El que perdona ho acaba pagant: el futbol és una selva on no caben els bons sentiments ni els bons propòsits. Si perdones al teu rival, el teu rival té tan poca consideració que et donarà les gràcies fen-te un gol de bandera.
Companys: el futbol és així.
La lliga sempre la guanya l’equip més regular: vol dir que mai la guanya el millor?
Hem tingut mala sort: vol dir que estem en una baixa forma alarmant i no donem una a dretes.
En aquest camp no es pot jugar a futbol: vol dir que ja m’esforçaré un altre dia, avui no en tinc ganes.
Aquest àrbitre no té ni idea: vol dir que aquest àrbitre s’equivoca tant com nosaltres per això està a la mateixa categoria.
La pilota no vol entrar: vol dir que fallem més que una escopeta de fira i la tècnica i la precisió no són segurament una de les nostres virtuts.
El futbol és cosa d’homes: vol dir que en un camp de futbol és poden fer coses que en qualsevol altre àmbit, per fer el mateix, aniries a la presó.
No mereixíem perdre: vol dir que, malgrat jugar malament, l’equip rival ens ha perdonat.
Si no vols entrades dures dedicat al parxís: vol dir que vaig per tu, que et cosiré a puntades i et deixaré un record permanent en la geografia del teu cos.
Ens han guanyat perquè són més grans: vol dir que els juvenils de 1er. any van als partits amb els pares i els juvenils de 3er. any van als partits amb els fills.
Aquest àrbitre ens ho ha xiulat tot en contra: vol dir que no hem fet els deures entre setmana i qualsevol error de l’àrbitre aguditza la nostra pròpia crisi.
Si nosaltres tenim la pilota, l’altre equip no la té: vol dir que el futbol és juga amb una sola pilota, per si no ho sabíeu.
L’equip contrari només ha arribat un cop a porta i ens ha guanyat: vol dir que l’equip rival ha fet bé la seva feina i no com nosaltres que repetim curs per poc aplicats.
No hem aguantat la pressió: vol dir que no mereixíem estar en el lloc que estàvem. Que el gas que ens inflava no era heli, era simplement una ventositat.
Els partits no es guanyen només amb el nom: vol dir que els noms són gramàtica i potser, fins i tot, literatura. Però el futbol és una ciència inexacta.
El que perdona ho acaba pagant: el futbol és una selva on no caben els bons sentiments ni els bons propòsits. Si perdones al teu rival, el teu rival té tan poca consideració que et donarà les gràcies fen-te un gol de bandera.
Companys: el futbol és així.
dijous, 11 de novembre del 2010
A tu que m’entens
Primer guanya la Lliga, o en el seu defecte, deixa-la decidida i després podràs liderar tantes ONG’S com vulguis, o fer-te el desmenjat, o cedir en els teus principis. Si vols ser generós i donar peixet, fes-ho quan toqui i no abans. El quedar bé, el guanyar-te les simpaties del públic no és part de la teva feina, ni t’aportarà res més que inseguretat i dubtes. Aparca la frivolitat i la sensibilitat superficial, ara no toca. Fes el que has de fer sense concessions a la galeria i no deixis que la debilitat rosegui el teu criteri. Ja hi haurà moments per al relaxament i la laxitud, i sinó, aleshores és que no s’hauran fet bé les coses i anirem tots al purgatori a fer companyia als tebis.
Primer guanya la Lliga, o en el seu defecte, deixa-la decidida i després podràs liderar tantes ONG’S com vulguis, o fer-te el desmenjat, o cedir en els teus principis. Si vols ser generós i donar peixet, fes-ho quan toqui i no abans. El quedar bé, el guanyar-te les simpaties del públic no és part de la teva feina, ni t’aportarà res més que inseguretat i dubtes. Aparca la frivolitat i la sensibilitat superficial, ara no toca. Fes el que has de fer sense concessions a la galeria i no deixis que la debilitat rosegui el teu criteri. Ja hi haurà moments per al relaxament i la laxitud, i sinó, aleshores és que no s’hauran fet bé les coses i anirem tots al purgatori a fer companyia als tebis.
dimecres, 10 de novembre del 2010
Pol•lucions nocturnes
En les hores solitàries de l’adolescent les descobertes vénen de mica en mica; la innocència i la limitació nostra –més pedants en aquella edat que en cap altra- volen cargolar els bigotis de la malícia, volen fer veure que no s’espanten de res, i el cor va palpitant com la fulla d’un trèmol. Les lectures tenen l’eficàcia mòrbida de les masturbacions; els somnis són més plens d’alcohol aleshores que en cap altre moment de la vida i els únics somnis brutalment poètics són els de l’adolescència. Somnis que es vengen directament de la covardia de la carn inexplorada, amb el gel a l’esquena i el fàstic de les pol•lucions nocturnes; pol•lucions sense entusiasme, sense alegria, moltes vegades com un càstig.
Vida privada
Josep Ma. de Sagarra
En les hores solitàries de l’adolescent les descobertes vénen de mica en mica; la innocència i la limitació nostra –més pedants en aquella edat que en cap altra- volen cargolar els bigotis de la malícia, volen fer veure que no s’espanten de res, i el cor va palpitant com la fulla d’un trèmol. Les lectures tenen l’eficàcia mòrbida de les masturbacions; els somnis són més plens d’alcohol aleshores que en cap altre moment de la vida i els únics somnis brutalment poètics són els de l’adolescència. Somnis que es vengen directament de la covardia de la carn inexplorada, amb el gel a l’esquena i el fàstic de les pol•lucions nocturnes; pol•lucions sense entusiasme, sense alegria, moltes vegades com un càstig.
Vida privada
Josep Ma. de Sagarra
dimarts, 9 de novembre del 2010
La matança del porc
Que siguis del Sant Andreu no m’intimida. Ara que s’acosta l’aniversari d’aquell simpàtic porquet a les grades del Narcís Sala amenaçat per un ganivet d’enormes dimensions i amb la llegenda: A cada porc li arriba el seu Sant Martí; ara és el moment de concedir-te la quota de raó que et correspon i convenir que no anaves del tot errat. De porcs n’hi ha arreu, portin la camiseta que portin. El fet, anecdòtic, de vestir-se o enfundar-se uns determinats colors, no pot distreure la seva veritable naturalesa que està molt per damunt del Club al que diuen pertànyer. Aquell que té integrat els hàbits i es comporta habitualment com un porc, ho farà sempre allà on estigui i en qualsevol situació que li toqui viure. Arriba Sant Martí i, amb ell, l’esbudellament inevitable de tots els porcs que acompleixin els requisits, siguin blancs, rosats o negres.
Que siguis del Sant Andreu no m’intimida. Ara que s’acosta l’aniversari d’aquell simpàtic porquet a les grades del Narcís Sala amenaçat per un ganivet d’enormes dimensions i amb la llegenda: A cada porc li arriba el seu Sant Martí; ara és el moment de concedir-te la quota de raó que et correspon i convenir que no anaves del tot errat. De porcs n’hi ha arreu, portin la camiseta que portin. El fet, anecdòtic, de vestir-se o enfundar-se uns determinats colors, no pot distreure la seva veritable naturalesa que està molt per damunt del Club al que diuen pertànyer. Aquell que té integrat els hàbits i es comporta habitualment com un porc, ho farà sempre allà on estigui i en qualsevol situació que li toqui viure. Arriba Sant Martí i, amb ell, l’esbudellament inevitable de tots els porcs que acompleixin els requisits, siguin blancs, rosats o negres.
dilluns, 8 de novembre del 2010
També en el cinema
Poc a poc, molt poc a poc, sembla que el cinema català, i en català, es va fent un forat (esperem que no sigui un forat negre) en el panorama fílmic del nostre país. Pel•lícules amb pressupost llarg i títol curt, estan a punt de ser estrenades i la cosa apunta cap a bé. Pa negre, Herois, Eva i Bruc són les quatre propostes més engrescadores i amb moltes probabilitats de tenir una bona acceptació per part del públic. Qualitat contrastada i una excel•lent factura que ha de posar al nostre cinema al lloc que li pertoca. A Eva s’ha aconseguit un nivell, en els efectes especials, mai aconseguit al nostre país, espero que això serveixi per a la consolidació i no per a l’anècdota. Que sigui el principi de moltes altres coses i que comptem amb el teu suport (el meu ja el tenen) per fer del nostre país un país normal, també en el cinema.
Poc a poc, molt poc a poc, sembla que el cinema català, i en català, es va fent un forat (esperem que no sigui un forat negre) en el panorama fílmic del nostre país. Pel•lícules amb pressupost llarg i títol curt, estan a punt de ser estrenades i la cosa apunta cap a bé. Pa negre, Herois, Eva i Bruc són les quatre propostes més engrescadores i amb moltes probabilitats de tenir una bona acceptació per part del públic. Qualitat contrastada i una excel•lent factura que ha de posar al nostre cinema al lloc que li pertoca. A Eva s’ha aconseguit un nivell, en els efectes especials, mai aconseguit al nostre país, espero que això serveixi per a la consolidació i no per a l’anècdota. Que sigui el principi de moltes altres coses i que comptem amb el teu suport (el meu ja el tenen) per fer del nostre país un país normal, també en el cinema.
diumenge, 7 de novembre del 2010
I beg your pardon
Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il•lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.
Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.
Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.
Salvador Espriu
Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il•lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit.
Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.
Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns trastorns,
posant-te ben cordats els pantalons.
Salvador Espriu
Més “cornellades” dóna la vida
Europa A 2 – Cornellà 5
Lliga Nacional Juvenil
Encara que sigui un recurs fàcil, de tant en tant, i només de tant en tant, cal recórrer al tòpic com a font d’inspiració d’on provenen les directrius bàsiques de la saviesa popular. No és prudent, ni intel•ligent, desestimar l’experiència acumulada per segles d’història i que ens pot aportar la claredat necessària per fer front a situacions, aparentment catastròfiques, i que en realitat, només són conjunturals. Què la vida et dóna cornades? I tant! Però això no ha de ser motiu per abandonar-se i, encara menys, per deixar de viure. És, just en aquests moments de dubte, on es veu el veritable potencial dels individus i, per extensió, dels grups als que pertanyen. És evident que tothom cau, i alguns caiem moltes vegades, però el secret, la veritable condició humana es reflexa en aixecar-se i com s’aprofita la caiguda per acumular experiència i progressar. Nosaltres, per sort o desgràcia, no som pins de fulla perenne, el nostre trànsit és canviant i variable. Ens re inventem a cada moment i davant de cada oportunitat i acabem sent el que la nostra intel•ligència emocional ens permet. Cremar les barques, com a recurs vehement, només et fa esclau del port, i t’impedeix seguir viatjant. Sordina davant d’aquells cants de sirena que et volen arrossegar contra les roques i temprança contra els egoistes que només veuen la part d’ombra o la part de sol que els hi convé. Abomino dels que pensen que: Quan les coses van bé, els jugadors són excel•lents i quan les coses van malament, l’entrenador és un desastre. Algú s’ho hauria de fer mirar.
Europa A 2 – Cornellà 5
Lliga Nacional Juvenil
Encara que sigui un recurs fàcil, de tant en tant, i només de tant en tant, cal recórrer al tòpic com a font d’inspiració d’on provenen les directrius bàsiques de la saviesa popular. No és prudent, ni intel•ligent, desestimar l’experiència acumulada per segles d’història i que ens pot aportar la claredat necessària per fer front a situacions, aparentment catastròfiques, i que en realitat, només són conjunturals. Què la vida et dóna cornades? I tant! Però això no ha de ser motiu per abandonar-se i, encara menys, per deixar de viure. És, just en aquests moments de dubte, on es veu el veritable potencial dels individus i, per extensió, dels grups als que pertanyen. És evident que tothom cau, i alguns caiem moltes vegades, però el secret, la veritable condició humana es reflexa en aixecar-se i com s’aprofita la caiguda per acumular experiència i progressar. Nosaltres, per sort o desgràcia, no som pins de fulla perenne, el nostre trànsit és canviant i variable. Ens re inventem a cada moment i davant de cada oportunitat i acabem sent el que la nostra intel•ligència emocional ens permet. Cremar les barques, com a recurs vehement, només et fa esclau del port, i t’impedeix seguir viatjant. Sordina davant d’aquells cants de sirena que et volen arrossegar contra les roques i temprança contra els egoistes que només veuen la part d’ombra o la part de sol que els hi convé. Abomino dels que pensen que: Quan les coses van bé, els jugadors són excel•lents i quan les coses van malament, l’entrenador és un desastre. Algú s’ho hauria de fer mirar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)