Blanc i negre sense opció de color
dimecres, 25 de setembre del 2013
Absència d’autoritat
Carles Mateu és un veí d’Almenara a qui l’any passat la Guàrdia Civil decidí retirar-li tots els punts del carnet de conduir amb una denúncia falsa pel simple fet de parlar a l’agent corresponent en valencià.
El jutge, en primera instancia, va donar la raó a Carles Mateu. Ara, l’Audiència l’ha condemnat a sis mesos de presó per desobediència a l’autoritat.
Tot això pel fet, única i exclusivament, de parlar en valencià. Us imagineu quin hagués estat el càstig, i la conseqüent transcendència mediàtica, si el bo d’en Carles s’hagués atrevit a parlar en català? A hores d’ara estaríem davant d’un delicte major i el bo d’en Carles excomunicat i condemnat a galeres de per vida.
Tot i que no acabo d’entendre el motiu de la condemna: desobediència a l’autoritat; convindreu amb mi que un principi bàsic i irrenunciable de la condició humana és la insubmissió davant l’arbitrarietat. És a dir, desobeir l’autoritat quan aquesta és arbitrària és un comportament essencial per l’evolució humana i l’avenç de la civilització. No hi ha pas endavant sinó va precedit d’un rebuig frontal a l’arbitrarietat i una revolta contra l’autoritat de l’autoritari.
La Guàrdia Civil, autoritat? Autoritat en què?
Vergonya d’ignorant: civil té alguna cosa a veure amb cívic, civilitzat o civilització?
dimarts, 24 de setembre del 2013
Epíleg turístic
Per ser un país en vies de descomposició. Un país que no interessa ningú. Un país que aviat serà expulsat d’Europa i, amb tota probabilitat, no entrarà mai a formar part de les Nacions Unides. Un país en permanent conflicte, dividit, esquinçat, trencat per la intolerància i l’ inestabilitat social. Un país on es parla, o s’intenta parlar, una llengua estranya i on l’hostilitat és costum i llei. Un país amb un present incert i un futur inexistent.
Doncs per ser un país amb tots aquests condicionants, déu n’hi do l’ interès turístic que desperta. Fins el passat mes d’agost només, només 11 milions de persones l’han visitat. Un resultat que representa un augment, en xifres absolutes, del 6,5% respecte al darrer any. Un bon indicatiu per els amants de les estadístiques i una confirmació contundent de que Catalunya sense Espanya no se’n sortirà.
Queda perfectament clar, i no cal ser una lluminària, que l’enorme èxit turístic de Catalunya es deu, per damunt de qualsevol altre consideració, a l’imminent ocàs del territori i a la seva, més que probable, desaparició. Circumstància que ha fet que moltes persones no es vulguin perdre aquest moment històric i conèixer de primera mà un país en decadència abocat a un final anunciat, previsible i inevitable.
La humanitat, tal i com la coneixem, ja es va perdre, per manca de planificació, l’extinció dels dinosaures. Ara és, la pròpia humanitat (o una gran part d’ella) la que no vol tornar a cometre el mateix error i s’ha conjurat per assistir en viu i en directe a una nova tragèdia juràssica de magnituds colossals i que ha de canviar per sempre la faç de la terra.
Catalunya sense Espanya s’extingirà i els turistes més espavilats no s’han volgut perdre les últimes representacions d’una tragicomèdia irònica i llegendària.
dissabte, 21 de setembre del 2013
Em separo
Mira noi, em separo. Ho deixo. No puc més. Saps perfectament que el nostre matrimoni va ser per poders, els seus poders i que mai ens hem estimat. Lo nostre va ser un monumental error i no podia funcionar. Som molt diferents i, amb el temps, les nostres diferències s’han agreujat. Fa anys, molts anys, que li dono voltes al cap i ara és el cap el que em dóna voltes. Ho hem de deixar aquí, per salut mental, higiene (es renta poc) i supervivència.
Saps, perquè has estat testimoni privilegiat, que sempre m’ha menystingut, vexat i explotat. La nostre ha estat, per dir-ho planament, una relació de propietari i propietat i mai ha tingut en compte la meva opinió i, encara menys, els meus sentiments. Sempre m’ha controlat els ingressos i ha limitat la meva vida laboral i el meu progrés professional. El seu complex d’inferioritat no suportava els meus avenços i no contemplava la possibilitat, provable possibilitat, d’un previsible relegament.
No et descobriré ara la seva afició per la beguda, però, d’un temps ençà, s’ha deixat anar. I és clar, amb 48 graus d’alcohol en sang de mitjana i a intervals sostinguts, les coses es veuen una mica més tèrboles. Em beu a totes hores i a tot arreu i no et pots imaginar com m’arriba a casa. La seva set no té aturador. No és pot dir que hagi perdut el nord, perquè el seu sentit de l’orientació sempre ha estat força deficient. Ara em pega fins i tot a plena llum del dia sense esperar a que els nens dormin. Els té avergonyits, escandalitzats i atemorits. Els intimida amb la violència i amb la perspectiva d’un futur incert. I ells, desconcertats, em ploren a totes hores. Si no ho faig per mi, que també, ho he de fer per ells. Estalviar-los el patiment i procurar-los una vida millor ha de ser el meu objectiu i el full de ruta que centri tots els meus esforços.
El sexe és i sempre ha sigut un calvari, un espai de tortura on les nostres ànimes s’aigualien i els nostres cossos grinyolaven en el desencaix. Puc entendre la seva afició als clàssics, però no combrego ni em plau la seva malaltissa obsessió pel grec. Sempre volent viatjar a Sodoma amb la dona de Lot i els fills de Torquemada. Una idea de sexe basada en la dominació, el dolor i l’egoisme i lluny, molt lluny, de la tendresa, el plaer i la complicitat.
En fi, ho tinc decidit i res em farà canviar d’opinió. Refaré la meva vida amb totes les penúries i condicionants que calguin, però amb la llibertat que em mereixo i el control que mai hauria d’haver perdut. I amb la reforma que està a punt d’aprovar el Parlament espanyol, ningú s’atrevirà a acusar-me d’estar fora de la llei. Una llei que protegeix la parella i castiga explícitament la violència i la intimidació per contraure matrimoni, alhora que també castigarà els actes continuats d’assetjament.
Per cert, els nens estan encantats amb la decisió.
divendres, 20 de setembre del 2013
dijous, 19 de setembre del 2013
CROMOS
Cromo 26
I ara, la veritat: No m’estranya, és la historia de la seva vida. Perquè ara hauria de ser diferent? Els militars, ja se sap, tenen la pistola fluixa, per això són militars i no agents d’assegurances. On s’ha vist que un militar no vulgui intervenir quan les coses no són com a ell li agraden? On s’ha vist un militar que no estigui disposat a fer ús de les armes quan li pica un ou o una mosca li ronda l’orella? És la seva perversa naturalesa i ho porten a la sang. Ho diuen arreu: militar i home de bé, no pot ser.
dimecres, 18 de setembre del 2013
Un peix estrany
Compro l’argument (per anomenar-lo d’alguna manera) que fa servir reiteradament el PP, i també Ciudadanos, per contrarestar les legítimes aspiracions de Catalunya respecte a la sobirania en el sentit de que les persones, diuen, són mes importants que els territoris. Ho compro.
Doncs bé, una vegada ja ho he comprat, no entenc d’on ve aquesta malsana obsessió per la unitat d’Espanya. Perquè aquest entossudiment per la indivisibilitat si, com ens volen fer creure, les persones són mes importants que els territoris?
Què fa que en la mateixa exposició hi sobresurti la contradicció? Que fa que alguns territoris no es puguin dividir i altres no puguin ni existir? Perquè en alguns territoris les persones són més importants i en altres no es compta amb l’opinió de les persones per saber que opinen del territori i quina mena de territori volen?
A mesura que anem avançant, més evident es fa la perversió d’Espanya, la seva estúpida incoherència i la seva decadència moral. És com un peix estrany: té la seva memòria, però s’ofega cada cop que obre la boca.
A tocar de la infàmia
M’agrada molt que l’Europa democràtica, la de la UE, la garant dels drets humans i la civilització, aixoplugui en el seu si un país (Espanya) que nega el més elemental dret democràtic: l’exercici del vot, als seus ciutadans.
Espanya està cometent, amb la permissivitat de les nacions que presumeixen de liberalisme, una il•legalitat inexplicable i arbitrària, al mateix temps que està conculcant els principis bàsics de la democràcia.
Europa, l’Europa que vol ser model de conducta, està quedant en evidència davant d’una ciutadania perplexa que no acaba d’entendre la flagrant contradicció entre els seus predicaments i els seus actes.
Que ciutadans europeus es vegin privats dels seus drets, no diu res de bo d’una comunitat que hauria de recuperar una coherència que mai hauria d’haver perdut.
Si una de les eines bàsiques de la democràcia, si un dels seus instruments més valuós és segrestat en nom de la intolerància, que es pot esperar d’aquells que ho fan possible o, si més no, en són còmplices?
O Catalunya pot votar el seu futur o el descrèdit i la vergonya desvertebrarant Europa.
dimarts, 17 de setembre del 2013
La meva família i altres animals de companyia
A propòsit de la lectura (esbiaixada lectura) que ha fet Madrid sobre l’èxit de la Via Catalana i on sembla que el més important i transcendent sigui, no la gent que s’ha expressat, sinó la que no hi va participar i que ells anomenen “majoria silenciosa”. El passat dissabte, sense anar més lluny, mentre assistia a un partit de Tercera Catalana (tinc uns gustos certament estranys), la meva veïna de grada es queixava amargament a la seva amiga pel fet de no haver pogut assistir a la Via per trobar-se de vacances amb la seva família a Nova York.
Doncs bé, arrel d’aquesta conversa i de la interpretació que de la Via han fet a les espanyes, he volgut aprofundir-ne una mica més per treure’n l’entrellat.
Agafaré, per proximitat, la meva família (i altres animals inofensius) i els hi subministraré pentotal en vena perquè m’aboquin les seves raons.
La meva mare, he de començar pel principi, doncs, la mare que em va parir, no hi va participar a la Via per trobar-se en un socio-sanitari receuperant-se d’una operació de genoll envoltada de personal sanitari complint amb les seves obligacions.
El meu germà, un almogàver civilitzat, i la seva parella, tampoc hi varen poder assistir per estar treballant momentàniament a Bèlgica.
La mare de la meva dona, la que em fa la paella el dissabte i em deixa el sofà per a la migdiada, tampoc hi va participar per haver d’ocupar-se de la seva germana que no està “molt catòlica” i, per tant, tampoc hi va poder assistir.
El meu cunyat estava, complint amb les seves obligacions familiars, pasturant per terres aragoneses.
El meu amic Climent i la seva dona Silvia estan passant uns dies de vacances (merescudes vacances) a Normandia preparant un nou dia “D”.
L’Anna i el Pere, esclaus de la feina, amb un restaurant per atendre a Vilassar i que no poden abandonar-lo un dia festiu.
La veïna (i amiga/germana) de la meva mare no hi va poder participar per un agut problema d’oïda/equilibri del que s’està refent.
La tieta de la meva dona, per part de pare, estava vetllant al seu marit acabat de traspassar al Tanatori de Les Corts.
Ho podríem deixar aquí i confirmar que, de 19 persones amb voluntat d’assistència, només hi varem poder assistir 4: la meva cunyada,la meva dona, el meu fill i qui escriu.
Un balanç desigual i que desmunta la teoria espanyola sobre les intencions d’una majoria silenciosa que, si no hi va anar, incloent al difunt Ramon (per raons obvies) va ser per motius evidents i res a veure amb l’oposició a la independència i a la plena sobirania del país.
diumenge, 15 de setembre del 2013
Groc
A Espanya, certament, no li prova el groc. En una mateixa setmana, la Via Catalana (groga) li passa per damunt i la deixa en una incòmoda evidència, el COI li tomba la candidatura olímpica en favor d’una delegació que vesteix de groc i és de “raza amarilla” (ho estudiàvem al cole) i el Madrid, el seu braç armat, s’estavella contra el Vila-reial (submarí groc) que el deixa sortir viu d’un partit on hauria pogut caure escandalosa i justament golejat.
No passa per un bon moment el nacionalisme espanyol i el seu monolític obelisc sembla que es descompon per moments. Tot són pals i li plouen de totes bandes. Fa la impressió, sense voler acarnissar-se, que està pagant tot el mal que ha fet. Que està recollint totes les tempestes dels vents que ha anat sembrant amb el pas del temps i que ara se li regiren amb els corresponents interessos.
Però no us alarméssiu pas. Espanya, amb la seva proverbial sagacitat i capacitat per fer la lectura correcta dels esdeveniments, ha trobat la solució: el ministre Wert ha redactat una llei on es prohibeix el groc en els estoigs de colors de totes les escoles espanyoles. A les catalanes, a més del groc, també queden eradicats el blau intens i el blanc, per allò de l’estrella sobre el diamant. Si senyor!
A grandes males, grandes remedios!
dissabte, 14 de setembre del 2013
Imatge desenfocada
Agafat amb pinces o agafat pels pèls, el cert que les imatges que Catalunya i Espanya han projectat al món són a les antípodes l’una de l’altra.
En la mateixa jornada, per ser més precisos i objectius, Catalunya ha mostrat una cara festiva, multitudinària, civilitzada, democràtica, respectuosa, convençuda i convincent, transversal, integradora, oberta, orgullosa i determinada. Una Catalunya que utilitza les mans per formar cadenes humanes, per enllaçar persones i per vertebrar territoris. Una Catalunya que aposta pel diàleg i no renuncia al debat. Una Catalunya a favor de tothom i en contra de ningú. Una Catalunya constructiva que utilitza la suma per anar multiplicant. Una Catalunya amable i compromesa que cerca el seu futur amb fermesa i no està disposada a renunciar-hi.
Davant d’aquesta cultivada imatge de Catalunya, la salvatge Espanya. L’Espanya incívica, violenta, intolerant, bàrbara, grollera, ineducada i ignorant. L’Espanya que utilitza les mans per arrabassar símbols, colpejar persones, atonyinar raons, escanyar llibertats i escarnir la democràcia.
Les dues imatges han fet la volta al món i, sense subterfugis, han traçat les coordenades que dibuixen nítidament l’anima i l’essència d’ambdues maneres de ser. Mentre Catalunya es carrega de raons internacionals, Espanya cau en el desprestigi més sever.
Podem ser, i sentir-nos, responsables de la imatge que Catalunya projecta, però, i fins aquí podríem arribar, no podem, ni volem, ni som responsables de la imatge desenfocada que Espanya projecta.
Que cadascú assumeixi el que li pertoca i la nitidesa amb la que surt a les fotos.
divendres, 13 de setembre del 2013
La majoria silenciosa
A veure si ho he entès bé. Vols dir, estimada Soraya, que davant de dos milions de persones reclamant pacíficament la independència, la lectura que tu en fas és que s’ha d’escoltar als 4 milions que no hi van assistir? Vols dir que tota la gent que no hi va anar pensa el mateix i estan contra la independència i a favor de la submissió?
Comprant el teu peregrí argument, vols dir que, davant els 100 simpatitzants que es varen aplegar a la Plaça del Rei per maleir la Diada, tots els que no hi varen voler anar són contraris al PP, a l’espanyolisme i favorables a la independència?
Vols dir que, davant les 50 persones que es varen manifestar a la seu de la Delegació parlamentaria catalana a Madrid per condemnar la violència d’un grup de nacionalistes espanyols, creus que els 3 milions de persones que no hi varen anar estan a favor de la violència i dels comportaments feixistes?
I anant una mica més endarrere, creus que, davant les 80.000 persones que es varen manifestar a Madrid en contra de l’avortament, s’ha d’escoltar als 40 milions que es van quedar a casa perquè, segons la teva interpretació, són partidaris de la interrupció de l’embaràs?
Creus de veritat, infeliç Soraya, què tota la gent que no es manifesta en contra del terrorisme n'està a favor?
I els que no van a missa els diumenges, són tots ateus o musulmans?
I encara més, estimada Soraya, d’una manifestació de 3.000 persones en contra de gais i lesbianes, es pot afirmar que tots els que no hi assisteixen són homosexuals o estan a favor d’aquestes opcions sexuals?
Ai Soraya, ai Soraya! Cada cop esteu més confosos i desorientats. Per saber el que realment pensa la gent, quines opcions tria i cap on es posiciona, no cal fer politica-ficció, només cal preguntar. La consulta que tant us esgarrifa i el dret a decidir que us produeix al•lèrgia és una manera fàcil, clara, precisa i democràtica de sortir de dubtes.
A no ser que ja us vagi bé alimentar-vos amb la ignorància i viure una dimensió paral•lela que res té a veure amb la realitat.
Però et diré una cosa estimada Soraya, i no t’ho prenguis malament, a Catalunya, aquesta indolent ceguesa, ja ens està bé.
dijous, 12 de setembre del 2013
Les veus autoritzades de l’espanyolisme
Situem-nos. 12.09.2012. Veus autoritzades de l’espanyolisme (tant d’aquí com d’allà) fan el seu anàlisi sobre la manifestació del dia anterior a Barcelona. Tot i reconeixent amb la boca petita, això si, l’extraordinari èxit de la convocatòria amb més d’1 milió de persones al carrer, dilueixen el seu impacte argumentant que no es pot considerar una fita de l’ independentisme i si, per contra, d’una resposta ciutadana a la crisi i el desencant. Els manifestants a favor de la sobirania, seguia la reflexió, eren una testimonial minoria, davant de la gran majoria d’aturats, retallats i descontents amb la situació social i econòmica del país.
Doncs bé. 10.09.2013. Les mateixes veus (cada cop menys autoritzades) declinen assistir als actes de la Diada i concretament a la Via Catalana per la seva inequívoca vocació independentista. El missatge és clar i no deixa lloc a dubtes: la convocatòria per la Via és únicament en favor de la sobirania nacional i no es planteja, ni tan sols, el dret a decidir. L’espanyolisme (d’aquí i també d’allà) denuncia públicament la manca d’ambigüitat de la crida i renuncia, com no podia ser d’una altra manera, a participar-hi.
Aquest cop, queda clar, perquè les veus autoritzades de l’espanyolisme ens ho han fet veure, que la convocatòria és per la Independència, única i exclusivament, per la Independència de Catalunya i no admet el més petit dels dubtes.
Resposta: dos milions de persones recorrent el país d’un extrem a l’altre amb sucoses i significatives derivades.
Que ha passat d’un any a l’altre? Perquè d’un grupet insignificant d’independentistes pels carrers de Barcelona (segons les veus autoritzades de l’espanyolisme) hem passat, quan la consigna de la convocatòria era tan inequívoca i precisa, a dos milions de persones repartides per tot el territori? O l’any passat varen tergiversar els fets o aquest any sortiran tots a la foto. Ja ho deien les velles sàvies: abans s’enxampa a un mentider que a un coix.
Per cert, com que l’excusa de l’ambigüitat ja no és sostenible per la claredat de la convocatòria i la resposta dels convocats, les veus autoritzades de l’espanyolisme han emprat, aquest cop: 12.09.2013, el recurs de la divisió i els intangibles. Si són dos milions de participants, nosaltres els dividirem per 5 i ja veureu com ens quadren els números. Això sense comptar la gent que no hi va assistir: en un Planeta amb 7.000 milions d’habitants, penseu en totes les persones que es van quedar a casa seva perquè estan en contra de la independència de Catalunya.
Les veus autoritzades de l’espanyolisme són un bé de Déu pel futur del meu país.
dimecres, 11 de setembre del 2013
Querido amigo y vecino español
Querido amigo español, ¿no tenias algo más actual, interesante, menos grotesco, con un poco más de nivel y menos superfluo que este rosario de tópicos sobrepasados que aburren a las ovejas manchegas?
De chistes sobre catalanes los ha habido siempre y siempre los habrá. Por otra parte, que nos toquen los guevos, es quizás, junto con el pan con tomate, una de las cosas que más nos gusta (será por la costumbre), nos enternece y estimula. Por eso aceptamos, de buen grado y como una deferencia inmerecida, la atención que a menudo nos dispensáis.
Mira, querido vecino, sin querer extenderme en un debate superado, cansino y medieval; sabrás, porque eres un hombre de vasta cultura, que la historia la escriben los vencedores a su imagen y semejanza. Han de pasar muchos años, invertir mucha tenacidad, inteligencia y empeño para, con el tiempo, llegar a una verdad más real y objetiva de la que el amanuense del conquistador nos propone. La historia, por hablar de historia, a los catalanes (o sea tus queridos vecinos) no nos hace esclavos del pasado, sino activistas del futuro.
Querido amigo español, te aseguro que no quiero volver al siglo XVIII ni recuperar aquella situación que ahora se discute. Quiero, y es una aspiración legítima, un horizonte mucho mejor del que jamás hemos tenido. Un horizonte al que llegar, no al que regresar. No quiero revisar el tratado de Utrech, o como España, recuperar Gibraltar. Aspiro a un nuevo escenario basado en lo que la gente quiere ahora y con razones y argumentos de ahora.
Pero no nos pongamos transcendentes, querido amigo español, tenemos muchas más cosas en común de las que nos separan. Sin ir más lejos, a nosotros no solo nos echaran de Europa, se habla, se rumorea, que cabe la posibilidad de que nos echen incluso del sistema solar y a vosotros, pobres infelices, ni siquiera os dejan organizar unos malditos juegos olímpicos. ¡Puerca miseria!
Por cierto, el señor Dexeus*, al margen de ser ginecólogo de profesión, siempre ha sido un coñazo. Un ignorante que no sabe (o no quiere saber) que cuando las tropas felipistas entraron a sangre y fuego en Barcelona, hacía más de un año que Catalunya no tenia rey y que sus defensores luchaban por sus constituciones, sus libertades y sus vidas, no por ninguna corona. Santiago Dexeus, con todos los respetos que se merece, es el típico rehén con síndrome de Estocolmo y, en círculos mediáticos, un auténtico Boadella vaginal. Entiendo que os lo creáis porque os conviene, pero, convendrás conmigo, queridísimo amigo español, que sus argumentos (por llamarlos de alguna manera) producen vergüenza ajena, al mismo tiempo, que son una ofensa para inteligencias mínimamente evolucionadas.
Y para acabar (de momento) porque tengo que preparar la mochila para la Vía Catalana, me alegro mucho que te sumes al artículo de Expansión. Yo, con tu permiso, seguiré sumándome al verbo o al sustantivo, siempre da más juego que un frágil artículo.
Cuídate mucho, fraternal amigo, para que tus ojos puedan ver un día, no muy lejano, un extraordinario y luminoso amanecer.
Posdata: ¿te imaginas la tragedia de una liga española sin el Barça, sin el mejor equipo, con diferencia, de los últimos años? Te haré una confidencia, pero mantenlo en secreto: el Barça, aunque tiene ofertas de la Bundesliga y del Calcio, está negociando con la Premier para volver a jugar contra el Mourinho y amargarle definitivamente la vida.
*Veure l'entrevista a "Expansión"
dilluns, 9 de setembre del 2013
Qui vulgui ser dependent, que despatxi darrera un taulell
Dependència: fet de dependre d’una cosa. Condició de dependent.
Sinònims de dependència: subordinació, subjecció, supeditació, submissió, inferioritat, esclavitud, captivitat.
Antònims de dependència: alliberament, independència.
Independència: condició d’independent; excepció de dependència.
Sinònims d’independència: autonomia, llibertat, manumissió, emancipació.
Antònims d’independència: dependència, subjecció, jou.
És difícil la tria? Si et donen a escollir, que prefereixes? I si no et donen l’opció a escollir, et quedaràs de braços plegats, entraràs de ple a formar part del regne vegetal i renunciaràs a la dignitat?
Les alternatives estan clares, tu decideixes.
diumenge, 8 de setembre del 2013
Tomarse un café con leche en la Plaza Mayor
Tenim bones noticies: Gibraltar seguirà sent, per molts anys, Britànica. Madrid ha tornat a perdre els jocs (i van 4) i Espanya aviat perdrà definitivament i per sempre Catalunya. Cada vegada tenim més clar que hi ha una intel•ligència superior que ordena el cosmos i evita el caos.
No és moment de barrejar pomes amb peres, però ens agrada tant la fruita que no ens podem estar de significar que la candidatura de Madrid ha fracassat en el mateix espai de temps on la Via Catalana serà un enorme èxit.
Espanya cotitza, interna i externament, a la baixa, mentre Catalunya ho fa, incontestablement, a l’alça. Madrid, i tota Espanya al darrera, ha fracassat amb estrèpit en el seu objectiu de fotre un “braguetazo”. Madrid ha naufragat i, el més sagnant del cas, és que no ho ha fet enfront de Roma, Nova York, Londres o Paris, sinó davant Istanbul, una candidatura, amb tots els respectes, de fireta, cartró pedra i mocador al cap. Un fiasco descomunal que deixa al descobert totes les vergonyes d’un país corrupte, prepotent, antipàtic i maldestre.
Algú es pensava que una candidatura encapçalada per la casa reial espanyola, Mariano Rajoy i Ana Botella podia tenir alguna opció? Madrid anirà per sempre més lligada al ridícul i Espanya tornarà a mostrar la seva cara més fosca: la del no saber perdre i l’estupidesa de la incompetència.
I ara Espanya s’esquinçarà els vestits, traurà el sabre i farà allò que tan bé fa: acusar al COI de corrupte i veure complots i boicots mundials, que dic mundials, interplanetaris, contra els seus interessos.
Algú, entre la delegació espanyola, es lamentava amb amargor, alhora que no entenia, com és possible perdre davant la catàstrofe de Fukushima i el desgavell turc. Doncs mireu que malament ho ha fet Madrid i quina poca credibilitat internacional té que ni contra aquestes evidències és capaç de guanyar. Llàstima que Florentino Pérez no hagi desenfundat el talonari.
Sort que sempre els hi quedarà una de les activitats més plaents i relaxants del món: tomarse un cafe con leche en la Plaza Mayor güiz madrileños.
Les llums s’han apagat a la Puerta de Alcalá deixant Madrid una mica més a les fosques, mentre la delegació de Tòquio ho celebra amb tot el mereixement i el suport incondicional de “l’altra Espanya”.
Per cert, us heu fixat que la delegació de Tòquio lluïa camisetes grogues? Un gest de complicitat amb les camisetes grogues de la Via Catalana? Ho esbrinarem i us ho farem saber.
dissabte, 7 de setembre del 2013
La batalla de l’Ebre
Ha volgut la Història concedir-nos una nova escaiença. La capriciosa historia, la que va i bé , la que s’acomoda i es desencaixa segons convingui, ha estat, aquest cop, justa, generosa i, perquè no, una mica trapella. Si varem perdre, davant del feixisme, la batalla de l’Ebre per la força de les armes, ara se’ns presenta una extraordinària oportunitat de guanyar-la per la força de la raó.
Recuperar l’Ebre de manera pacífica i fer-ho amb l’autoritat moral que atorga la voluntat democràtica, ha de ser un episodi transcendent en la història que estem escrivint i que aproparà un horitzó que, fins fa ben poc, semblava inabastable.
La cadena humana, repeteix-ho, humana, que recorrerà el país de nord a sud i de sud a nord, no es trencarà a les terres de l’Ebre. Ho tenim tan clar, com l’objectiu que perseguim i que ja comencem a albirar.
Al Perelló, a Camarles i a l’Ampolla s’està gestant el futur que es correspon amb la voluntat de la gent i jo hi seré per veure com el sol es pon pel costat d’Espanya.
divendres, 6 de setembre del 2013
Repicar de campanes
El dia 11 repicaran, arreu, les campanes del meu país. I ho faran de manera majoritària, compromesa i reivindicativa malgrat l’oposició dels bisbes de Solsona, Tortosa i Sant Feliu. Uns bisbes que apel•len a la neutralitat des d’una de les institucions més intervencionistes que ha parit mare. Alguna vegada ha estat neutral l’Església? Alguna vegada ha deixat d’opinar, influir i pressionar per portar l’aigua cap el seu marge? No ha arribat fins l’extrem d’excomunicar, torturar i executar a aquells que li eren hostils o, senzillament, no combregaven amb el seu ideari excloent, intolerant i fanàtic? Encara que per a ser justos, cal reconèixer la seva exquisida neutralitat amb el nazisme i el seu vergonyós silenci davant de les innombrables i immorals dictadures.
No és que jo sigui molt de missa, més aviat professo una bel•ligerant indiferència, però trobo que, posats a ser intervencionistes, com a mínim ho facin per una causa justa com, per exemple, donant suport a la teologia de l’alliberament, el respecte a l’opció sexual, la llibertat de culte i, en el cas que ens ocupa, les aspiracions democràtiques d’un poble a la recerca de la seva legítima sobirania.
dimarts, 3 de setembre del 2013
diumenge, 1 de setembre del 2013
+01.jpg)
Mourinho i el Locus
En psicologia existeix una forma de determinar si un subjecte percep l’origen dels esdeveniments, conductes i el propi comportament de manera externa o interna. Aquesta tècnica d’observació s’anomena Locus de Control. El LC ens permet determinar el grau d’assumpció de responsabilitat dels individus i la seva capacitat per localitzar l’origen real del problema per, a continuació, treballar en la seva resolució.
Així, el Locus de control intern, és la percepció que tenen els subjectes de que els esdeveniments es succeeixen com efecte de les seves pròpies accions. I, per tant, es valora l’esforç, l’habilitat i la responsabilitat personal. L’individu és conscient, en tot moment, de la seva incidència sobre l’entorn i actua en conseqüència.
El Locus de control extern, per contra, és la percepció que tenen els subjectes de que els esdeveniments són producte del destí, l’atzar, la sort i de les decisions dels altres. Res té a veure amb l’individu i tot s’escapa al seu control. Davant d’aquesta percepció fatalista (i còmode) el subjecte entén que no pot fer res per canviar el destí i abandona l’esforç, la idea de corregir i renuncia a la pròpia responsabilitat.
Un exemple pràctic per entendre aquesta mena de comportaments el trobem en un dels seus paradigmes: José Mourinho. L’entrenador portuguès s’està convertint, conscient o inconscientment, en el màxim exponent del Locus de control extern. Un model que ha d’entrar, per mèrits propis, en els llibres de psicologia com a cas pràctic, alliçonador i verídic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)