diumenge, 17 d’agost del 2014

A plena llum
El talp 

Quan el sindicat, mitjançant el seu delegat de zona, em va oferir una indecent quantitat de diners per fer de talp, no vaig tenir el més petit dubte en acceptar l’oferta. Se’m demanés el que se’m demanés, jo era el seu home. La meva situació econòmica no passava pel millor moment. Mai havia tingut la precaució d’obrir comptes a Suïssa i els meus fracassats intents de traslladar els estalvis a Andorra mai havien trobat un transport mínimament solvent. 

La maleïda crisi, unes inversions catastròfiques i un puntet de mala sort varen volatilitzar el meu sanejat patrimoni. En aquest punt, estava disposat al que calgués per poder sobreviure, encara que hagués de vendre la meva ànima al diable. I va arribar l’oferta. En el pitjor moment, en aquella convergència de despropòsits, algú, al final del túnel, va obrir una finestra de claredat. La finestra que m’havia de convertir en tot un espia a canvi d’uns diners als que no podia renunciar. 

Aquest cop no es tractava d’ideals, conviccions o creences, només diners, única i exclusivament diners que m’havien de rescatar de la puta misèria que m’ofegava. I així va ser com, de la nit al dia, em vaig convertir en el talp més sapastre de la meva territorial. 

I perquè sapastre? Doncs perquè no n’encertava cap. Algú m’hauria d’haver donat un mínim de formació. Algú m’havia d’haver instruït sobre quina mena d’informació tenia interès i quina no. Algú m’hauria, i no és molt demanar, d’haver vacunat contra l’empatia i la síndrome d’Estocolm. Resumint, algú m’hauria d’haver dit quin objectiu perseguíem i que calia fer per aconseguir-ho. 

Res! I així va anar. La informació i les estratègies les treia llegint els diaris, les accions a seguir i les campanyes programades eren de domini públic i, finalment, vaig acabar simpatitzant amb els companys als que espiava i, el meu greu, abraçant el seu ideari. 

Conscients de la meva desviació, de la meva deriva ideològica, el sindicat em va cridar a capítol per certificar el meu “finiquito”. Em va desproveir dels meus privilegiïs, em va rellevar de les meves obligacions i, evidentment, em va tallar el finançament. Tot amanit amb l’amenaça de terribles conseqüències si ho feia públic. Ningú havia de saber que un sindicat garant de l’ètica i els bons costums posava en entredit el seu nom embrutant-se les mans amb pràctiques de dubtós procediment i nul•la moralitat. 

Ara, he tornat al principi: no tinc un “duro”. Però, i això no té preu, he deixat de menjar cucs, la humitat no em castiga els ossos i visc al descobert amb els ulls ben oberts.

dijous, 14 d’agost del 2014