Ulls que tot ho veuen
dilluns, 31 de maig del 2010
Prohibit als pares
Només una o dues generacions enrere els pares no anaven mai a veure el nen a jugar a futbol. Amb prou feines els acompanyaven a l’escola. Vistos els fruits dels que van créixer amb tal grau d’independència, no sabria dir si va ser positiu o negatiu. El que està clar és que en algun moment es va produir un punt d’inflexió i un gruix important de pares i mares de tot el món occidental modern van començar a acompanyar els seus fills a tot arreu fins a edats vergonyoses, agafant-los de la maneta no fos cas que es traumatitzessin. Són la generació amb els progenitors més neuròtics de la història que han assistit a tots, absolutament tots els esdeveniments socials de la seva descendència. ¿Cal realment tanta participació? ¿Cal de debò la presència dels familiars a les competicions esportives escolars, posem per cas? Vist el que vaig veure dissabte passat en un partit d’handbol per a alumnes de primària, no només diria que no fa falta, sinó que s’hauria de prohibir amb urgència. Que sí, que està molt bé que animis la teva canalla, però d’aquí a fer de segon entrenador, donar instruccions contínuament mentre es disputa el partit com si al teu fill li anés la vida o el súmmum dels súmmums, començar a insultar l’àrbitre, els jugadors de l’altre equip i els que no ho fan prou bé del teu, ¿tot això cal? Sondejo altres persones i m’expliquen que encara és pitjor l’espectacle que ofereixen els adults en els partits de futbol. La gran paradoxa és veure que els jugadors són tot allò que promou l’esport: solidaris, bons companys, nets en el joc, comprensius i compassius amb els del propi equip però també de l’altre mentre senten, de fons, el brogit eixordador d’uns pares impresentables. El més trist de tot plegat és veure que aquells més refinats, intel•lectuals i civilitzats siguin els que més criden i insulten. I el que és aterridor és descobrir que, al cap d’una estona de ser dins d’aquest caldo de cultiu, tu mateixa comences a esmolar les paraules que facin possible l’ensorrament moral de l’altre i la victòria del teu.
NAJAT El Hachmi
Només una o dues generacions enrere els pares no anaven mai a veure el nen a jugar a futbol. Amb prou feines els acompanyaven a l’escola. Vistos els fruits dels que van créixer amb tal grau d’independència, no sabria dir si va ser positiu o negatiu. El que està clar és que en algun moment es va produir un punt d’inflexió i un gruix important de pares i mares de tot el món occidental modern van començar a acompanyar els seus fills a tot arreu fins a edats vergonyoses, agafant-los de la maneta no fos cas que es traumatitzessin. Són la generació amb els progenitors més neuròtics de la història que han assistit a tots, absolutament tots els esdeveniments socials de la seva descendència. ¿Cal realment tanta participació? ¿Cal de debò la presència dels familiars a les competicions esportives escolars, posem per cas? Vist el que vaig veure dissabte passat en un partit d’handbol per a alumnes de primària, no només diria que no fa falta, sinó que s’hauria de prohibir amb urgència. Que sí, que està molt bé que animis la teva canalla, però d’aquí a fer de segon entrenador, donar instruccions contínuament mentre es disputa el partit com si al teu fill li anés la vida o el súmmum dels súmmums, començar a insultar l’àrbitre, els jugadors de l’altre equip i els que no ho fan prou bé del teu, ¿tot això cal? Sondejo altres persones i m’expliquen que encara és pitjor l’espectacle que ofereixen els adults en els partits de futbol. La gran paradoxa és veure que els jugadors són tot allò que promou l’esport: solidaris, bons companys, nets en el joc, comprensius i compassius amb els del propi equip però també de l’altre mentre senten, de fons, el brogit eixordador d’uns pares impresentables. El més trist de tot plegat és veure que aquells més refinats, intel•lectuals i civilitzats siguin els que més criden i insulten. I el que és aterridor és descobrir que, al cap d’una estona de ser dins d’aquest caldo de cultiu, tu mateixa comences a esmolar les paraules que facin possible l’ensorrament moral de l’altre i la victòria del teu.
NAJAT El Hachmi
diumenge, 30 de maig del 2010
Frases fetes II
Caure la cara de vergonya: deficiència constructiva
Fer sortir els colors a la cara: cantar-li les quaranta a la menys barata
Girar cara: canviar de sentit
No tenir cara ni ulls: un problema
Tenir dues cares: la típica persona moneda
Treure la careta: quedar-se amb la barateta
Cremar-se les celles: aprenent de bonze
Beure's el cervell: no ho proveu mai, millor que feu una cervesa
Tenir els ulls al clatell: malformació greu
Estar amb l'aigua fins al coll: piscina per adults
Tenir el peu al coll: quan tens angines i vas al podòleg
Trencar el cor: separar els cantants
Besar el cul: 69
Llepar el cul: fes-me cas, hi ha una cosa que en diuen paper higiènic
Caure la cara de vergonya: deficiència constructiva
Fer sortir els colors a la cara: cantar-li les quaranta a la menys barata
Girar cara: canviar de sentit
No tenir cara ni ulls: un problema
Tenir dues cares: la típica persona moneda
Treure la careta: quedar-se amb la barateta
Cremar-se les celles: aprenent de bonze
Beure's el cervell: no ho proveu mai, millor que feu una cervesa
Tenir els ulls al clatell: malformació greu
Estar amb l'aigua fins al coll: piscina per adults
Tenir el peu al coll: quan tens angines i vas al podòleg
Trencar el cor: separar els cantants
Besar el cul: 69
Llepar el cul: fes-me cas, hi ha una cosa que en diuen paper higiènic
Impaciència
Quan tinc l’arc tensat –diu Herrigel al seu mestre de zen-, arriba un moment en què, si no el disparo immediatament, tinc la sensació que perdré l’alè.
Mentre provis de forçar el moment de disparar la fletxa, no aprendràs l’art dels arquers –li respon el mestre-. De vegades, el que esguerra la precisió del tir és la impaciència de l’arquer.
Un guerrer de la llum de vegades pensa: “El que no faci jo, no ho farà ningú.”
No és ben bé això: ell ha d’actuar, però també ha de deixar que l’Univers actuï al moment més adequat.
Quan tinc l’arc tensat –diu Herrigel al seu mestre de zen-, arriba un moment en què, si no el disparo immediatament, tinc la sensació que perdré l’alè.
Mentre provis de forçar el moment de disparar la fletxa, no aprendràs l’art dels arquers –li respon el mestre-. De vegades, el que esguerra la precisió del tir és la impaciència de l’arquer.
Un guerrer de la llum de vegades pensa: “El que no faci jo, no ho farà ningú.”
No és ben bé això: ell ha d’actuar, però també ha de deixar que l’Univers actuï al moment més adequat.
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
INDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIAINDEPENDÈNCIA
dissabte, 29 de maig del 2010
Un sistell de gols, un sistell de mala educació
El Sistrells finalment no passarà al llibre de la Història de la Muntanyesa ni als seus anals (que encara que ho sembli, no té res a veure amb donar pel cul), com a molt, el seu nom figurarà al registre d’entrades del butlletí de la infàmia. Per la seva lamentable actitud , pel seu comportament patibulari, per la seva manca d’educació, pel desastre dels seus plantejaments i l’ortopèdia dels seus arguments, per equivocar els objectius i buscar en el futbol el que només es troba a les clavegueres. El Sistrells és una vergonya per als seus semblants i un clar exponent de lo poc evolucionada que està una determinada part de la societat. Serà genètic, serà educatiu, serà circumstancial o simplement atribuïble a l’entorn, el cert és que, un els veu i pensa que hi ha molta feina per fer, que no anem del tot bé, mentre transgressors del civisme i els bons costums, fatxendegen cínicament dels seus ignominiosos actes. Havíem de veure un rival que vindria a jugar a futbol i que ens hauria de posar les coses difícils i només hem vist el camió de les escombraries fent la seva ruta diària cap a l’abocador Municipal. Està clar que un equip (per ser generós) que no sap obrir una porta, acaba sortint per la finestra. És, senzillament, un tema d’educació i motricitat fina i el Sistrells, aquest Sistrells, no està per la labor.
El Sistrells finalment no passarà al llibre de la Història de la Muntanyesa ni als seus anals (que encara que ho sembli, no té res a veure amb donar pel cul), com a molt, el seu nom figurarà al registre d’entrades del butlletí de la infàmia. Per la seva lamentable actitud , pel seu comportament patibulari, per la seva manca d’educació, pel desastre dels seus plantejaments i l’ortopèdia dels seus arguments, per equivocar els objectius i buscar en el futbol el que només es troba a les clavegueres. El Sistrells és una vergonya per als seus semblants i un clar exponent de lo poc evolucionada que està una determinada part de la societat. Serà genètic, serà educatiu, serà circumstancial o simplement atribuïble a l’entorn, el cert és que, un els veu i pensa que hi ha molta feina per fer, que no anem del tot bé, mentre transgressors del civisme i els bons costums, fatxendegen cínicament dels seus ignominiosos actes. Havíem de veure un rival que vindria a jugar a futbol i que ens hauria de posar les coses difícils i només hem vist el camió de les escombraries fent la seva ruta diària cap a l’abocador Municipal. Està clar que un equip (per ser generós) que no sap obrir una porta, acaba sortint per la finestra. És, senzillament, un tema d’educació i motricitat fina i el Sistrells, aquest Sistrells, no està per la labor.
Fidel per sempre
Europa D 7 - Sistrells 1
Lliga Cadets Segona Divisió
Em declaro captiu emocionalment d’aquest equip. No pretenc que em surti un escrit rodó ni tan sols mitjanament coherent. Reconec que, són tantes les emocions i les coses que em passen pel cap, que serà difícil posar una mica d’ordre a aquest torrent de sensacions que, des de fa quatre hores, busquen un recés de pau on poder sedimentar. M’he sentit lligat, en el transcurs dels anys, a altres grups, a altres col•lectius que m’han donat grans moments i amb els que he compartit instants d’una indescriptible intensitat i bellesa, però mai m’havia sentit tan profundament traspassat per aquesta daga d’inesperada subtilitat. Fidel per sempre, perquè la fidelitat és un dels principals arguments d’aquest equip. Fidel en els seus principis, en les seves conviccions i en les seves propostes. Fidels els uns amb els altres. Fidel amb una fidelitat que traspassa carenes i remunta penya-segats amb la facilitat de l’escollit, amb la certesa del convençut. Fidel amb el fidel i generós amb el desgast. Capaç de guanyar un oscar al millor guió, a la millor música, a la millor pel•lícula, al millor director,...Tenaç fins l’extenuació i esplèndid en l’exhibició. Em declaro segrestat per la seva desarmant humilitat i pel seu nucli atòmic, generador incansable d’alegria. He tancat els punys, m’he mossegat la llengua i he mirat al cel. He patit i he gaudit mentre l’orgull de sentir-me pròxim m’esclatava al pit. I avui he vessat una llàgrima. Fidel per sempre. Es pot ser alguna altra cosa?
Europa D 7 - Sistrells 1
Lliga Cadets Segona Divisió
Em declaro captiu emocionalment d’aquest equip. No pretenc que em surti un escrit rodó ni tan sols mitjanament coherent. Reconec que, són tantes les emocions i les coses que em passen pel cap, que serà difícil posar una mica d’ordre a aquest torrent de sensacions que, des de fa quatre hores, busquen un recés de pau on poder sedimentar. M’he sentit lligat, en el transcurs dels anys, a altres grups, a altres col•lectius que m’han donat grans moments i amb els que he compartit instants d’una indescriptible intensitat i bellesa, però mai m’havia sentit tan profundament traspassat per aquesta daga d’inesperada subtilitat. Fidel per sempre, perquè la fidelitat és un dels principals arguments d’aquest equip. Fidel en els seus principis, en les seves conviccions i en les seves propostes. Fidels els uns amb els altres. Fidel amb una fidelitat que traspassa carenes i remunta penya-segats amb la facilitat de l’escollit, amb la certesa del convençut. Fidel amb el fidel i generós amb el desgast. Capaç de guanyar un oscar al millor guió, a la millor música, a la millor pel•lícula, al millor director,...Tenaç fins l’extenuació i esplèndid en l’exhibició. Em declaro segrestat per la seva desarmant humilitat i pel seu nucli atòmic, generador incansable d’alegria. He tancat els punys, m’he mossegat la llengua i he mirat al cel. He patit i he gaudit mentre l’orgull de sentir-me pròxim m’esclatava al pit. I avui he vessat una llàgrima. Fidel per sempre. Es pot ser alguna altra cosa?
És possible?
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, en condicions normals. Sí, si el resultat està pactat.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si el Club és un club seriós i honrat i vetlla pels valors de l’esportivitat. Sí, si el Club és una broma pesada i fa pudor a corrupció.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si els màxims responsables ho són de veritat. Sí, si estan comandats per una colla d’ineptes amb el cervell entre les cames.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si l’entrenador és decent i vol fer-se un nom en el món del futbol. Sí, si l’entrenador és un indecent, amb la incompetència d’un eunuc i amb el punt d’evolució d’un parameci.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si els jugadors tenen orgull i sentit del ridícul. Sí, si els jugadors estan mancats d’autoestima, els corca el ressentiment i pateixen complexa d’inferioritat.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si el marc és un marc de creixement, educació, ètica i honradesa. Sí, si el marc és un solar on sovintegen les males herbes, la terra és erma i el substrat estèril.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols?
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, en condicions normals. Sí, si el resultat està pactat.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si el Club és un club seriós i honrat i vetlla pels valors de l’esportivitat. Sí, si el Club és una broma pesada i fa pudor a corrupció.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si els màxims responsables ho són de veritat. Sí, si estan comandats per una colla d’ineptes amb el cervell entre les cames.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si l’entrenador és decent i vol fer-se un nom en el món del futbol. Sí, si l’entrenador és un indecent, amb la incompetència d’un eunuc i amb el punt d’evolució d’un parameci.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si els jugadors tenen orgull i sentit del ridícul. Sí, si els jugadors estan mancats d’autoestima, els corca el ressentiment i pateixen complexa d’inferioritat.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols? No, si el marc és un marc de creixement, educació, ètica i honradesa. Sí, si el marc és un solar on sovintegen les males herbes, la terra és erma i el substrat estèril.
Es pot perdre un partit de futbol per més de quaranta gols?
divendres, 28 de maig del 2010
Que passi el següent!
Diu el Florentimo Pérez (que és com el ratoncito Pérez, però amb més diners) en la seva compareixença davant dels mitjans de comunicació: “La Junta Directiva del Madrid ha decidido cesar a Pellegrini al tiempo que le quiere agradecer el trabajo realizado esta Temporada. Su profesionalidad, su entrega y su conducta han sido impecables” Doncs sort d’això! El futbol, que té moltes coses bones, ha tornat a mostrar la seva cara més fosca. Ha estat bé que ens aclarís que el treball era el d’una temporada, però la veritat és que no calia, perquè els entrenadors del Madrid estan, com a molt, una sola temporada i no tenen segones oportunitats. Quin exemple per a la societat en general i per a les noves generacions en particular, el fet incomprensible de recompensar a una persona que ha realitzat bé la seva feina i la seva conducta ha estat impecable, despatxant-la del seu lloc de treball? Quin missatge li està donant el senyor Pérez a totes aquelles persones que es miren la tele o llegeixen els diaris? De res serveix fer les coses bé, l’excel•lència de la teva feina, i el resultat del teu treball, no tenen cap valor qualitatiu, només depenen del caprici o de l’estat d’ànim d’un esser superior entossudit en guanyar a qualsevol preu, bé, a qualsevol preu no, a un de molt i molt elevat. “Solo hay estabilidad si se gana”, va acabar dient el senyor Pérez, doncs ja ens podem anar calçant, perquè el 95% de la població mundial no aconseguirà mai l’estabilitat. Així ens va!
Diu el Florentimo Pérez (que és com el ratoncito Pérez, però amb més diners) en la seva compareixença davant dels mitjans de comunicació: “La Junta Directiva del Madrid ha decidido cesar a Pellegrini al tiempo que le quiere agradecer el trabajo realizado esta Temporada. Su profesionalidad, su entrega y su conducta han sido impecables” Doncs sort d’això! El futbol, que té moltes coses bones, ha tornat a mostrar la seva cara més fosca. Ha estat bé que ens aclarís que el treball era el d’una temporada, però la veritat és que no calia, perquè els entrenadors del Madrid estan, com a molt, una sola temporada i no tenen segones oportunitats. Quin exemple per a la societat en general i per a les noves generacions en particular, el fet incomprensible de recompensar a una persona que ha realitzat bé la seva feina i la seva conducta ha estat impecable, despatxant-la del seu lloc de treball? Quin missatge li està donant el senyor Pérez a totes aquelles persones que es miren la tele o llegeixen els diaris? De res serveix fer les coses bé, l’excel•lència de la teva feina, i el resultat del teu treball, no tenen cap valor qualitatiu, només depenen del caprici o de l’estat d’ànim d’un esser superior entossudit en guanyar a qualsevol preu, bé, a qualsevol preu no, a un de molt i molt elevat. “Solo hay estabilidad si se gana”, va acabar dient el senyor Pérez, doncs ja ens podem anar calçant, perquè el 95% de la població mundial no aconseguirà mai l’estabilitat. Així ens va!
dijous, 27 de maig del 2010
Pobles amb significat II
El més just: Salomó
El més automobilístic: Renau
El més aspre: Vila-seca
El més porrero: La Pobla de Mafumet
El més bèl•lic: La Granada
El que té més marro: Santa Margarida i els Monjos
La més activa sexualment: Cardona
El que té la boca més calenta: Rajadell
Veneració per l’escatologia: Santpedor
Amb vocació d’arxiu nacional: Talamanca
El més carinyós: Sant Adrià de Besòs
El més pájaro: Santa Coloma de Gramenet
El més explícit: Berga
El més sindicalista: Bagà
El que viu en rebaixes: Saldes
El més murri: Sagàs
L’origen del paradís: Dosrius
El més insistent: Santa Maria de Corcó
El que fa plorar: Seva
El que té més locals per prendre copes: Tavèrnoles
El més pesat: Tona
El bressol dels bolígrafs: Vic
Amb més orgasmes: Sentmenat
El més just: Salomó
El més automobilístic: Renau
El més aspre: Vila-seca
El més porrero: La Pobla de Mafumet
El més bèl•lic: La Granada
El que té més marro: Santa Margarida i els Monjos
La més activa sexualment: Cardona
El que té la boca més calenta: Rajadell
Veneració per l’escatologia: Santpedor
Amb vocació d’arxiu nacional: Talamanca
El més carinyós: Sant Adrià de Besòs
El més pájaro: Santa Coloma de Gramenet
El més explícit: Berga
El més sindicalista: Bagà
El que viu en rebaixes: Saldes
El més murri: Sagàs
L’origen del paradís: Dosrius
El més insistent: Santa Maria de Corcó
El que fa plorar: Seva
El que té més locals per prendre copes: Tavèrnoles
El més pesat: Tona
El bressol dels bolígrafs: Vic
Amb més orgasmes: Sentmenat
dimecres, 26 de maig del 2010
Estic perdudament enamorat
El que semblava impossible, ha acabat passant. L’escenari més improbable, s’ha fet realitat. Estic enamorat. Però no amb aquell amor seré, madur, equilibrat, temporitzador que t’arriba amb el pas dels anys, ans al contrari, el meu amor és boig, torrencial, descontrolat i arrauxat. És com l’amor dels quinze anys. El que tot ho trasbalsa i ho gira del revés. Un amor adolescent de gràfiques insostenibles i vertiginosos revolts. M’he enamorat d’una arbitra de futbol. L’hauríeu de veure, és com un bé de Déu. Com es mou, com toca el pitu, com assenyala les faltes, com ensenya les targetes,...El meu amor va en calça curta i exhibeix autoritat. Reparteix instruccions i desprèn sensibilitat. Té l’estrany do dels escollits i s’eleva per damunt de la majoria de mortals. És el vent i la pluja i el sol de l’albada quan surt al camp. És la diana dels meus ulls i la destinatària dels meus elogis. Tot el que fa ho fa bé i aplaudeix-ho vehement les seves decisions. Els penals que xiula sempre són penals, encara que siguin en contra. Les expulsions, justes i merescudes. No li discuteix-ho res i en tot hi estic d’acord. El cert és que se’m cau la baba com a un cargol tonto i em tremolen les cames quan la veig passar revisió de fitxes. És, creieu-me, una sensació estranya que m’ha neutralitzat la voluntat i l’objectivitat (si és que algú cop l’he tinguda) i em fa ser presoner dels meus instints més fràgils. El cert és que, ja no persegueix-ho la victòria, ja no vaig al futbol a guanyar, ni tan sols a jugar, només vaig a veure-la a ella i a venerar el terreny que trepitja. Ja no busco el gol ni l’espectacle, ni aquella passada a l’espai, només desitjo el moment fugaç de la seva mirada o que se m’acosti, enèrgica, encara que sigui per dir-me: senyor, està vostè expulsat!
El que semblava impossible, ha acabat passant. L’escenari més improbable, s’ha fet realitat. Estic enamorat. Però no amb aquell amor seré, madur, equilibrat, temporitzador que t’arriba amb el pas dels anys, ans al contrari, el meu amor és boig, torrencial, descontrolat i arrauxat. És com l’amor dels quinze anys. El que tot ho trasbalsa i ho gira del revés. Un amor adolescent de gràfiques insostenibles i vertiginosos revolts. M’he enamorat d’una arbitra de futbol. L’hauríeu de veure, és com un bé de Déu. Com es mou, com toca el pitu, com assenyala les faltes, com ensenya les targetes,...El meu amor va en calça curta i exhibeix autoritat. Reparteix instruccions i desprèn sensibilitat. Té l’estrany do dels escollits i s’eleva per damunt de la majoria de mortals. És el vent i la pluja i el sol de l’albada quan surt al camp. És la diana dels meus ulls i la destinatària dels meus elogis. Tot el que fa ho fa bé i aplaudeix-ho vehement les seves decisions. Els penals que xiula sempre són penals, encara que siguin en contra. Les expulsions, justes i merescudes. No li discuteix-ho res i en tot hi estic d’acord. El cert és que se’m cau la baba com a un cargol tonto i em tremolen les cames quan la veig passar revisió de fitxes. És, creieu-me, una sensació estranya que m’ha neutralitzat la voluntat i l’objectivitat (si és que algú cop l’he tinguda) i em fa ser presoner dels meus instints més fràgils. El cert és que, ja no persegueix-ho la victòria, ja no vaig al futbol a guanyar, ni tan sols a jugar, només vaig a veure-la a ella i a venerar el terreny que trepitja. Ja no busco el gol ni l’espectacle, ni aquella passada a l’espai, només desitjo el moment fugaç de la seva mirada o que se m’acosti, enèrgica, encara que sigui per dir-me: senyor, està vostè expulsat!
Fracassar
Fracassar: no tenir bon èxit, no reeixir en una empresa.
Sí ens atenim a la literalitat de la definició i no pervertim el llenguatge, convindrem que el fet de fracassar està directament relacionat a no complir amb els objectius proposats, és a dir, el fracàs serà fracàs només en el cas que els resultats no s’ajustin als objectius. Es pot parlar i, s’ha de parlar de fracàs, si els mitjans desplegats, les inversions aplicades i l’objectiu publicitat és guanyar un títol i no s’aconsegueix, però en cap cas, es pot parlar de fracàs sí no es guanya res quan res s’havia previst. La realitat és tossuda i només cal tirar d’hemeroteca per contrastar la vigència o no del fracàs. Negar-ho, disfressar-ho o fer-ne lectures tèbies només condueix a instal•lar-se en l’engany i estar condemnat a repetir el fracàs una vegada darrera l’altra.
Fracassar: no tenir bon èxit, no reeixir en una empresa.
Sí ens atenim a la literalitat de la definició i no pervertim el llenguatge, convindrem que el fet de fracassar està directament relacionat a no complir amb els objectius proposats, és a dir, el fracàs serà fracàs només en el cas que els resultats no s’ajustin als objectius. Es pot parlar i, s’ha de parlar de fracàs, si els mitjans desplegats, les inversions aplicades i l’objectiu publicitat és guanyar un títol i no s’aconsegueix, però en cap cas, es pot parlar de fracàs sí no es guanya res quan res s’havia previst. La realitat és tossuda i només cal tirar d’hemeroteca per contrastar la vigència o no del fracàs. Negar-ho, disfressar-ho o fer-ne lectures tèbies només condueix a instal•lar-se en l’engany i estar condemnat a repetir el fracàs una vegada darrera l’altra.
dilluns, 24 de maig del 2010
Senzillament
No us quedeu només amb la lletra, el realment interessant és la musica
Si de tan senzill és cosa complicada,
complicitats és el que ens cal buscar,
fer de la causa l’amada més preuada
i el crit i el cant prendre’ls com a companys.
Si el que és senzill diuen que no és possible,
possiblement ens estan enganyant.
Així doncs, fem de les burles fones,
i dels enganys fogueres per Sant Joan.
Si el que és senzill és la millor manera
de desvetllar aquells que estan adormits
compartirem tots la vetlla prèvia
d’aquell matí que vencerà les nits.
Fem del senzill triomf inevitable.
Senzillament ara ens toca guanyar.
Siguem un poble entre altres pobles.
Fem de la falç bona eina de combat.
Cançons de guerra sonen orgulloses,
que els tabals, doncs, no parin de tocar.
Siguem un poble entre altres pobles.
Fem de la falç bona eina de combat.
És molt senzill i ho hem de fer conèixer,
no tinguem por de dir ben fort qui som.
Prenem valents, el mall i la corbella,
seguem arran, forgem l’emancipació.
Aramateix
No us quedeu només amb la lletra, el realment interessant és la musica
Si de tan senzill és cosa complicada,
complicitats és el que ens cal buscar,
fer de la causa l’amada més preuada
i el crit i el cant prendre’ls com a companys.
Si el que és senzill diuen que no és possible,
possiblement ens estan enganyant.
Així doncs, fem de les burles fones,
i dels enganys fogueres per Sant Joan.
Si el que és senzill és la millor manera
de desvetllar aquells que estan adormits
compartirem tots la vetlla prèvia
d’aquell matí que vencerà les nits.
Fem del senzill triomf inevitable.
Senzillament ara ens toca guanyar.
Siguem un poble entre altres pobles.
Fem de la falç bona eina de combat.
Cançons de guerra sonen orgulloses,
que els tabals, doncs, no parin de tocar.
Siguem un poble entre altres pobles.
Fem de la falç bona eina de combat.
És molt senzill i ho hem de fer conèixer,
no tinguem por de dir ben fort qui som.
Prenem valents, el mall i la corbella,
seguem arran, forgem l’emancipació.
Aramateix
diumenge, 23 de maig del 2010
Cadet D...moment i per poc temps
Abans del mundial de Sud-àfrica, i una vegada acabades les grans lligues europees, tenim una citació d’obligat compliment i a la que ningú del CE Europa hi pot renunciar. Serà el proper cap de setmana, on un dels equips més grans del Club s’haurà de doctorar. Ho farà davant el Sistrells per aconseguir guanyar una lliga que, a hores d’ara, ja s’han merescut amb escreix, però caldrà un darrer esforç, un definitiu pas endavant, per arrodonir una temporada i una trajectòria magnifica. L’ascens ja el tenen garantit, és al sac, però, em consta, que l’ambició d’aquest grup va més enllà d’un conformisme complaent i faran tot el que estigui a les seves mans, o als seus peus, per poder coronar-se com un dels millors equips que mai ha tingut aquest Club. Els resultats esportius són importants i queden reflectits en els llibres d’història i en les hemeroteques, però el que realment dignifica aquests triomfs és la manera d’aconseguir-los i la qualitat humana dels seus integrants. Poques vegades he tingut l’oportunitat de gaudir, en viu i de tan a prop, la trajectòria d’un equip amb el que m’he sentit tan identificat i del que tant he presumit. Ha estat un impagable luxe coincidir en el temps i en l’espai amb aquest grup que, el proper cap de setmana, tocarà la glòria i, podeu estar segurs, que no serè jo el que s’ho perdi.
Abans del mundial de Sud-àfrica, i una vegada acabades les grans lligues europees, tenim una citació d’obligat compliment i a la que ningú del CE Europa hi pot renunciar. Serà el proper cap de setmana, on un dels equips més grans del Club s’haurà de doctorar. Ho farà davant el Sistrells per aconseguir guanyar una lliga que, a hores d’ara, ja s’han merescut amb escreix, però caldrà un darrer esforç, un definitiu pas endavant, per arrodonir una temporada i una trajectòria magnifica. L’ascens ja el tenen garantit, és al sac, però, em consta, que l’ambició d’aquest grup va més enllà d’un conformisme complaent i faran tot el que estigui a les seves mans, o als seus peus, per poder coronar-se com un dels millors equips que mai ha tingut aquest Club. Els resultats esportius són importants i queden reflectits en els llibres d’història i en les hemeroteques, però el que realment dignifica aquests triomfs és la manera d’aconseguir-los i la qualitat humana dels seus integrants. Poques vegades he tingut l’oportunitat de gaudir, en viu i de tan a prop, la trajectòria d’un equip amb el que m’he sentit tan identificat i del que tant he presumit. Ha estat un impagable luxe coincidir en el temps i en l’espai amb aquest grup que, el proper cap de setmana, tocarà la glòria i, podeu estar segurs, que no serè jo el que s’ho perdi.
També val
Europa A 1 – El Prat 2
Lliga Nacional Juvenil
Complir l’objectiu perdent, no és, segurament, la millor manera de complir-lo, però també val. Perdre davant el Prat a casa, desprès dels darrers bons resultats, no és l’escenari més idoni per a celebrar la permanència, però les coses són com són i aquesta temporada ha estat prou complicada i estranya com per fer-li fàstics a una situació poc engrescadora, però, definitivament satisfactòria. S’ha patit molt, amb uns inicis infernals que feien témer el pitjor dels escenaris possibles i no ha estat més que amb esforç, tenacitat, compromís i, una indiscutible vàlua, que s’ha pogut redreçar la situació i estabilitzar l’equip de cara a la propera temporada. Una nova temporada que ha de ser molt diferent en els plantejaments, en els recursos i, conseqüentment, en els objectius. Ara ens coneixem tots una mica millor, sabem de les nostres debilitats i el que cal fer per evitar les repeticions innecessàries. Tenim les idees clares i l’horitzó desembarassat, cal que res distregui la capacitat per identificar el veritable objectiu i treballar en la seva recerca.
Europa A 1 – El Prat 2
Lliga Nacional Juvenil
Complir l’objectiu perdent, no és, segurament, la millor manera de complir-lo, però també val. Perdre davant el Prat a casa, desprès dels darrers bons resultats, no és l’escenari més idoni per a celebrar la permanència, però les coses són com són i aquesta temporada ha estat prou complicada i estranya com per fer-li fàstics a una situació poc engrescadora, però, definitivament satisfactòria. S’ha patit molt, amb uns inicis infernals que feien témer el pitjor dels escenaris possibles i no ha estat més que amb esforç, tenacitat, compromís i, una indiscutible vàlua, que s’ha pogut redreçar la situació i estabilitzar l’equip de cara a la propera temporada. Una nova temporada que ha de ser molt diferent en els plantejaments, en els recursos i, conseqüentment, en els objectius. Ara ens coneixem tots una mica millor, sabem de les nostres debilitats i el que cal fer per evitar les repeticions innecessàries. Tenim les idees clares i l’horitzó desembarassat, cal que res distregui la capacitat per identificar el veritable objectiu i treballar en la seva recerca.
dissabte, 22 de maig del 2010
L’Europa entra en campanya
Les candidatures a la presidència del Barça buscaven el marc ideal per escenificar el fair play amb el que estaven compromesos i que ha de presidir tota la campanya electoral. Els hi ha costat, però finalment l’han trobat al Nou Sardenya. El Club de Gràcia ha estat novament a l’alçada de la Història i ha fet honor a la seva voluntat de servei i compromís amb el seu entorn. Aquesta predisposició a ser útil i a col•laborar amb totes aquelles iniciatives que generin bon rotllo i apostin fermament per la convivència, s’ha posat de manifest en la cessió de les seves instal•lacions perquè aquesta trobada fos una realitat. L’Europa ha posat a disposició de les candidatures al Barça els seus recursos materials i humans perquè l’esdeveniment fos un èxit, com així ha estat reconegut per l’organització i els propis candidats. El Barça, els seus candidats i els mitjans de comunicació, han pogut gaudir d’una matinal esplèndida que ha servit per aprofundir en l’exercici de la convivència i ha posat a l’Europa en el centre de gravetat d’una brillant i necessària iniciativa. L’Europa ha intersectat en les eleccions del Barça de la millor manera possible, fent que la convivència, el respecte i el fair play fossin els eixos centrals de la campanya. Una gran iniciativa de la que l’Europa no podia mantenir-se al marge.
Les candidatures a la presidència del Barça buscaven el marc ideal per escenificar el fair play amb el que estaven compromesos i que ha de presidir tota la campanya electoral. Els hi ha costat, però finalment l’han trobat al Nou Sardenya. El Club de Gràcia ha estat novament a l’alçada de la Història i ha fet honor a la seva voluntat de servei i compromís amb el seu entorn. Aquesta predisposició a ser útil i a col•laborar amb totes aquelles iniciatives que generin bon rotllo i apostin fermament per la convivència, s’ha posat de manifest en la cessió de les seves instal•lacions perquè aquesta trobada fos una realitat. L’Europa ha posat a disposició de les candidatures al Barça els seus recursos materials i humans perquè l’esdeveniment fos un èxit, com així ha estat reconegut per l’organització i els propis candidats. El Barça, els seus candidats i els mitjans de comunicació, han pogut gaudir d’una matinal esplèndida que ha servit per aprofundir en l’exercici de la convivència i ha posat a l’Europa en el centre de gravetat d’una brillant i necessària iniciativa. L’Europa ha intersectat en les eleccions del Barça de la millor manera possible, fent que la convivència, el respecte i el fair play fossin els eixos centrals de la campanya. Una gran iniciativa de la que l’Europa no podia mantenir-se al marge.
Victòria
Europa D 3 – Pastrana 1
Lliga Juvenils Segona Divisió
Casualitat o no, el cert és que la designació de l’arbitra Victoria Petrova, ha estat una premonició del que, poc desprès, acabaria passant. Una victòria inapel•lable de l’Europa davant un Pastrana que només a vist la pilota durant l’escalfament. Una lliçó magistral de futbol per capítols, didàctica i gratuïta, perquè el Pastrana aprengui els fonaments bàsics d’aquest esport que li han de ser molt útils la propera temporada a primera i, amb tota seguretat, si han assimilat be el master, els hi ha de servir per intentar passar poques angúnies, encara que pel joc i les virtuts demostrades en el partit d’avui, no ho tindran gens fàcil. Un equip de segona ha ensenyat a jugar a futbol a un futur equip de primera i això, tal i com estan les coses, sempre és d’agrair. L’Europa ha estat un equip molt superior, ja ho va estar al partit d’anada, en fonaments, conceptes, prestacions, actitud, plantejament i mentalitat. Ha jugat amb el seu rival i l’ha sobrepassat en totes les línies, en lo concret i també en lo general. L’Europa va corregir massa tard els seus desajustos amb els que va començar la temporada, va estar lent en la presa de decisions necessàries que ara, de ben segur, ens plantejarien un escenari molt diferent. Però això ja es història i no cal el planyiment. Ara toca pensar en el futur immediat que, a totes llums, és absolutament il•lusionant i engrescador. S’ha trobat el rumb i la direcció que ho ha de fer possible. Saludem la victòria i les bones vibracions.
Europa D 3 – Pastrana 1
Lliga Juvenils Segona Divisió
Casualitat o no, el cert és que la designació de l’arbitra Victoria Petrova, ha estat una premonició del que, poc desprès, acabaria passant. Una victòria inapel•lable de l’Europa davant un Pastrana que només a vist la pilota durant l’escalfament. Una lliçó magistral de futbol per capítols, didàctica i gratuïta, perquè el Pastrana aprengui els fonaments bàsics d’aquest esport que li han de ser molt útils la propera temporada a primera i, amb tota seguretat, si han assimilat be el master, els hi ha de servir per intentar passar poques angúnies, encara que pel joc i les virtuts demostrades en el partit d’avui, no ho tindran gens fàcil. Un equip de segona ha ensenyat a jugar a futbol a un futur equip de primera i això, tal i com estan les coses, sempre és d’agrair. L’Europa ha estat un equip molt superior, ja ho va estar al partit d’anada, en fonaments, conceptes, prestacions, actitud, plantejament i mentalitat. Ha jugat amb el seu rival i l’ha sobrepassat en totes les línies, en lo concret i també en lo general. L’Europa va corregir massa tard els seus desajustos amb els que va començar la temporada, va estar lent en la presa de decisions necessàries que ara, de ben segur, ens plantejarien un escenari molt diferent. Però això ja es història i no cal el planyiment. Ara toca pensar en el futur immediat que, a totes llums, és absolutament il•lusionant i engrescador. S’ha trobat el rumb i la direcció que ho ha de fer possible. Saludem la victòria i les bones vibracions.
Són violentes les caixeres del Mercadona?
L’activitat de caixera de supermercat té components d’agressivitat? A l’hora de triar el personal es té en compte la seva predisposició a la violència? Són persones normals i en el desenvolupament de la seva tasca es tornen bel•licoses? La manca d’activitat física en la seva funció, associat al seu perfil intel•lectual i la pressió pública es tradueix en un elevat grau de frustració que les aboca al desordre? Són les caixeres del Mercadona diferents a les caixeres del Condis en les seves reaccions i en els seus comportaments? Tenen comptes pendents amb la societat que les fa especialment perilloses en la seva relació amb la resta de la Humanitat? Segurament, les caixeres del Mercadona són persones com la resta de mortals, amb les seves virtuts i els seus defectes, encara que una d’elles s’hagi destacat per la seva extrema violència verbal, el seu comportament incívic i la seva agressió física a una arbitra de futbol que ha comportat el tancament cautelar del Nou Sardenya per part del Comitè de Competició. Tot un exemple del que no s’ha de fer en el camí cap a l’excel•lència. Podeu seguir comprant al Mercadona, però desconfieu sí la caixera de torn us etziba: son 3,62 euros. Me lo das justo o te parto las piernas.
L’activitat de caixera de supermercat té components d’agressivitat? A l’hora de triar el personal es té en compte la seva predisposició a la violència? Són persones normals i en el desenvolupament de la seva tasca es tornen bel•licoses? La manca d’activitat física en la seva funció, associat al seu perfil intel•lectual i la pressió pública es tradueix en un elevat grau de frustració que les aboca al desordre? Són les caixeres del Mercadona diferents a les caixeres del Condis en les seves reaccions i en els seus comportaments? Tenen comptes pendents amb la societat que les fa especialment perilloses en la seva relació amb la resta de la Humanitat? Segurament, les caixeres del Mercadona són persones com la resta de mortals, amb les seves virtuts i els seus defectes, encara que una d’elles s’hagi destacat per la seva extrema violència verbal, el seu comportament incívic i la seva agressió física a una arbitra de futbol que ha comportat el tancament cautelar del Nou Sardenya per part del Comitè de Competició. Tot un exemple del que no s’ha de fer en el camí cap a l’excel•lència. Podeu seguir comprant al Mercadona, però desconfieu sí la caixera de torn us etziba: son 3,62 euros. Me lo das justo o te parto las piernas.
dijous, 20 de maig del 2010
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
Bòreas i el Sol
Bòreas i el Sol disputaven sobre els seus poders, i van decidir concedir el premi a qui aconseguís desposseir un viatger dels seus vestits.
Bòreas va començar primer, bufant amb violència, i va prémer l'home contra si la seva roba, Bòreas insistir llavors amb més força, però l'home, molest pel fred, es va col•locar un altre vestit. Bòreas, vençut, l'hi va lliurar al Sol
Aquest va començar a il•luminar suaument, i l'home es va despullar del seu segon vestit, després lentament li va enviar el Sol els seus raigs més ardents, fins que l'home, no podent resistir més la calor, es va treure les seves robes per anar a banyar-se al riu veí.
És molt més poderosa una suau persuasió que un acte de violència.
Tens un e.sopo
Bòreas i el Sol
Bòreas i el Sol disputaven sobre els seus poders, i van decidir concedir el premi a qui aconseguís desposseir un viatger dels seus vestits.
Bòreas va començar primer, bufant amb violència, i va prémer l'home contra si la seva roba, Bòreas insistir llavors amb més força, però l'home, molest pel fred, es va col•locar un altre vestit. Bòreas, vençut, l'hi va lliurar al Sol
Aquest va començar a il•luminar suaument, i l'home es va despullar del seu segon vestit, després lentament li va enviar el Sol els seus raigs més ardents, fins que l'home, no podent resistir més la calor, es va treure les seves robes per anar a banyar-se al riu veí.
És molt més poderosa una suau persuasió que un acte de violència.
Justícia divina
Definitivament, Déu existeix, i des de la seva infinita saviesa ha volgut recompensar els homes bons. Per això el Barça ha guanyat. En canvi el seu rival, el Madrit, ha optat per abraçar l’apostasia, ha renegat de Déu i ha comès pecat de supèrbia. S’ha deixat, un cop més, enlluernar pels bens materials i ha acabat adorant el velló d’or. La travessia del desert continua i tot sembla indicar que els espera un dolorós via crucis amb final al mont calvari.
Definitivament, Déu existeix, i des de la seva infinita saviesa ha volgut recompensar els homes bons. Per això el Barça ha guanyat. En canvi el seu rival, el Madrit, ha optat per abraçar l’apostasia, ha renegat de Déu i ha comès pecat de supèrbia. S’ha deixat, un cop més, enlluernar pels bens materials i ha acabat adorant el velló d’or. La travessia del desert continua i tot sembla indicar que els espera un dolorós via crucis amb final al mont calvari.
dimecres, 19 de maig del 2010
Frases fetes I
Portar un pa sota l'aixella: desodorant amb olor de farina
Anar-se'n de la boca: el que fan les dents amb el pas del temps
Escalfar-se la boca: glopejar conyac
Posar la mel a la boca: pràctica sexual de les abelles mascle
Estirar més el braç que la màniga: cal canviar urgentment el vestit
Estirar-se els cabells: fer-se la toga
No tenir pèls a la llengua: conseqüència d’un afaitat a les fosques
Estirar les cames: lifting extrem
Lligar caps: acció per relacionar-se intel•lectualment
Inflar el cap: perquè rodi millor
Perdre el cap: contrarevolucionari francès
Tenir el cap ple de grills: una plaga
Tenir el cap ple de pardals: viure al bosc
Tirar-se els plats pel cap: fer malabarismes
Deixar una cara com un mapa: amorrar-se al GPS
Portar un pa sota l'aixella: desodorant amb olor de farina
Anar-se'n de la boca: el que fan les dents amb el pas del temps
Escalfar-se la boca: glopejar conyac
Posar la mel a la boca: pràctica sexual de les abelles mascle
Estirar més el braç que la màniga: cal canviar urgentment el vestit
Estirar-se els cabells: fer-se la toga
No tenir pèls a la llengua: conseqüència d’un afaitat a les fosques
Estirar les cames: lifting extrem
Lligar caps: acció per relacionar-se intel•lectualment
Inflar el cap: perquè rodi millor
Perdre el cap: contrarevolucionari francès
Tenir el cap ple de grills: una plaga
Tenir el cap ple de pardals: viure al bosc
Tirar-se els plats pel cap: fer malabarismes
Deixar una cara com un mapa: amorrar-se al GPS
dimarts, 18 de maig del 2010
L’error del faraó
Els antics faraons creien cegament en el valor i poder de la paraula. Tant és així, que varen desenvolupar tota una cultura basada en l’escriptura i el llenguatge. A les seves tombes i piràmides mortuòries, per tal d’evitar els saquejos, es van cuidar de fer visibles uns textos que advertien la fatalitat que cauria sobre tots aquells que s’atrevissin a profanar-les. Amb l’amenaça de ser devorats pels cocodrils i els lleons es pretenia posar fre a la cobdícia humana. Els antics faraons confiaven en el poder de la paraula, més enllà de qualsevol enginy per aturar els saquejos. Però el que no varen tenir en compte els faraons, i aquí el seu error, que els saquejadors eren analfabets i no entenien ni un borrall. En fi, que no hagués estat de més, posar algun pany de seguretat per evitar l’assot de la incultura.
Els antics faraons creien cegament en el valor i poder de la paraula. Tant és així, que varen desenvolupar tota una cultura basada en l’escriptura i el llenguatge. A les seves tombes i piràmides mortuòries, per tal d’evitar els saquejos, es van cuidar de fer visibles uns textos que advertien la fatalitat que cauria sobre tots aquells que s’atrevissin a profanar-les. Amb l’amenaça de ser devorats pels cocodrils i els lleons es pretenia posar fre a la cobdícia humana. Els antics faraons confiaven en el poder de la paraula, més enllà de qualsevol enginy per aturar els saquejos. Però el que no varen tenir en compte els faraons, i aquí el seu error, que els saquejadors eren analfabets i no entenien ni un borrall. En fi, que no hagués estat de més, posar algun pany de seguretat per evitar l’assot de la incultura.
dilluns, 17 de maig del 2010
El CE Europa es queda sense honor
En una temporada que es preveia extremadament difícil, els pitjors pronòstics s’han acabat complint. El CE Europa ha perdut, una darrera l’altra i en un mateix cap de setmana, les dues úniques Divisions d’Honor que li quedaven. Dues Divisions d’Honor mantingudes al límit sense pràcticament recursos i defensades amb un desgast humà més enllà de lo imaginable i l’exigible. Fins el darrer moment el Club no ha estalviat esforços per intentar reconduir una situació que, venint de lluny i producte d’una desastrosa planificació, ha arribat al seu lògic i dolorós desenllaç. No per anunciada la situació es fa més tolerable o assumible, ans al contrari, la pateixes durant més temps i l’agonia es fa insuportable. Però és en els moments difícils on la vàlua de les persones es fa més evident. On es mostra l’autèntica naturalesa del que estan fets els somnis. On, havent arribat al fons de l’abisme, els colossos es conjuren per recuperar l’honor perdut. On tota temeritat està permesa sí va acompanyada per l’esperit dels que no es rendeixen, dels que no es donen ni claudiquen. Trobar el camí és el repte, la disposició és la correcta. L’honor està en joc i sobra categoria.
En una temporada que es preveia extremadament difícil, els pitjors pronòstics s’han acabat complint. El CE Europa ha perdut, una darrera l’altra i en un mateix cap de setmana, les dues úniques Divisions d’Honor que li quedaven. Dues Divisions d’Honor mantingudes al límit sense pràcticament recursos i defensades amb un desgast humà més enllà de lo imaginable i l’exigible. Fins el darrer moment el Club no ha estalviat esforços per intentar reconduir una situació que, venint de lluny i producte d’una desastrosa planificació, ha arribat al seu lògic i dolorós desenllaç. No per anunciada la situació es fa més tolerable o assumible, ans al contrari, la pateixes durant més temps i l’agonia es fa insuportable. Però és en els moments difícils on la vàlua de les persones es fa més evident. On es mostra l’autèntica naturalesa del que estan fets els somnis. On, havent arribat al fons de l’abisme, els colossos es conjuren per recuperar l’honor perdut. On tota temeritat està permesa sí va acompanyada per l’esperit dels que no es rendeixen, dels que no es donen ni claudiquen. Trobar el camí és el repte, la disposició és la correcta. L’honor està en joc i sobra categoria.
diumenge, 16 de maig del 2010
A Vic s’esvaeix la boira
Vic 0 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Rendibilitzar els gols, millorar la imatge i recuperar l’autoestima. Tres darrers partits: 7 punts. Dos desplaçaments de llarga distància, a Lleida i Vic, i el de casa enfront l’Espanyol, feien preveure una complicació afegida a la, sinó dramàtica, sí difícil situació de l’equip. Una situació que s’ha superat amb solvència i autoritat per encarar el tram final de lliga amb la tranquil•litat necessària per no haver de passar angúnies. Una temporada que es va tancant amb nota, si tenim en compte totes les circumstàncies que la feien, en els seus inicis, especialment compromesa. Una campanya que, i no em queda cap mena de dubte, en mans d’una altre direcció tècnica sense el compromís, el treball, la capacitat de lideratge, el tremp i la mà de ferro dels encarregats de comandar-la, hagués estat un escenari molt i molt diferent i decebedorament negatiu pels interessos del Club. Cal reconèixer l’encert en l’aposta i seguir confiant en les persones que ho han fet possible.
Vic 0 – Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Rendibilitzar els gols, millorar la imatge i recuperar l’autoestima. Tres darrers partits: 7 punts. Dos desplaçaments de llarga distància, a Lleida i Vic, i el de casa enfront l’Espanyol, feien preveure una complicació afegida a la, sinó dramàtica, sí difícil situació de l’equip. Una situació que s’ha superat amb solvència i autoritat per encarar el tram final de lliga amb la tranquil•litat necessària per no haver de passar angúnies. Una temporada que es va tancant amb nota, si tenim en compte totes les circumstàncies que la feien, en els seus inicis, especialment compromesa. Una campanya que, i no em queda cap mena de dubte, en mans d’una altre direcció tècnica sense el compromís, el treball, la capacitat de lideratge, el tremp i la mà de ferro dels encarregats de comandar-la, hagués estat un escenari molt i molt diferent i decebedorament negatiu pels interessos del Club. Cal reconèixer l’encert en l’aposta i seguir confiant en les persones que ho han fet possible.
En la varietat està el gust i…el disgust
Equips que guanyen, equips que perden, equips que baixen i equips que pugen. Equips que es salven en el darrer sospir i equips que es condemnen per no haver fet els deures. Equips que esperen el miracle i equips als que se’l s’hi apareix la verge. Equips que depenen d’ells i equips que depenen de caramboles inversemblants. Totes les probabilitats matemàtiques encerclades en un joc, en un rectangle de 700 m2. Tota la temporada penjant d’un fil, depenent d’una jugada afortunada, d’una triangulació astral...L’alegria desfermada, la decepció paralitzant, la inquietud pel futur i el neguit pel present. El resum d’urgència, el plany per la indolència, el repàs dels errors, la lentitud en la reparació o l’encert del canvi. Imatges encadenades a la velocitat de la llum mostrant-se descarnades i obvies. Una moneda a l’aire i una eternitat en caure. El suspens del temps, la ingravetat, la passivitat del rellotge o el llampec de l’instant. El final d’una era, el cicle que es reinventa, la regeneració necessària i l’etapa decisiva. Tot plegat un bing band a petita escala per marcar un punt de restauració per si cal recuperar el sistema. Aprendre per tornar a posar-s’hi i fer del passat un ric bagatge d’experiències per no seguir depenent de la sort i el miracle improbable. Confiança en el futur immediat i en la gent encarregada de comandar-lo.
Equips que guanyen, equips que perden, equips que baixen i equips que pugen. Equips que es salven en el darrer sospir i equips que es condemnen per no haver fet els deures. Equips que esperen el miracle i equips als que se’l s’hi apareix la verge. Equips que depenen d’ells i equips que depenen de caramboles inversemblants. Totes les probabilitats matemàtiques encerclades en un joc, en un rectangle de 700 m2. Tota la temporada penjant d’un fil, depenent d’una jugada afortunada, d’una triangulació astral...L’alegria desfermada, la decepció paralitzant, la inquietud pel futur i el neguit pel present. El resum d’urgència, el plany per la indolència, el repàs dels errors, la lentitud en la reparació o l’encert del canvi. Imatges encadenades a la velocitat de la llum mostrant-se descarnades i obvies. Una moneda a l’aire i una eternitat en caure. El suspens del temps, la ingravetat, la passivitat del rellotge o el llampec de l’instant. El final d’una era, el cicle que es reinventa, la regeneració necessària i l’etapa decisiva. Tot plegat un bing band a petita escala per marcar un punt de restauració per si cal recuperar el sistema. Aprendre per tornar a posar-s’hi i fer del passat un ric bagatge d’experiències per no seguir depenent de la sort i el miracle improbable. Confiança en el futur immediat i en la gent encarregada de comandar-lo.
divendres, 14 de maig del 2010
La tortuga patinadijous, 13 de maig del 2010
Coses que no ha de fer un pare (o una mare) quan acompanya al seu fill al futbol
No fer-li creure que és millor del que realment és.
Crear-li falses expectatives.
Pressionar-lo amb fites que estan lluny del seu abast.
Fer que la seva personalitat anul•li la del fill fent que aquesta sigui una rèplica a petita escala.
Perdre interès pel joc quan el seu fill no juga.
Menystenir, criticar i posar en dubte la vàlua de l’entrenador.
Mostrar-se agressiu i menysprear l’autoritat.
Tirar la tovallola davant la primera adversitat.
Fer-lo vulnerable negant-li la capacitat de superació.
Convertir-lo en un ésser individual perdut en mig d’un joc col•lectiu.
Pensar que el seu fill es mereix un equip millor, un entrenador millor, uns companys millors,...
No fer-li creure que és millor del que realment és.
Crear-li falses expectatives.
Pressionar-lo amb fites que estan lluny del seu abast.
Fer que la seva personalitat anul•li la del fill fent que aquesta sigui una rèplica a petita escala.
Perdre interès pel joc quan el seu fill no juga.
Menystenir, criticar i posar en dubte la vàlua de l’entrenador.
Mostrar-se agressiu i menysprear l’autoritat.
Tirar la tovallola davant la primera adversitat.
Fer-lo vulnerable negant-li la capacitat de superació.
Convertir-lo en un ésser individual perdut en mig d’un joc col•lectiu.
Pensar que el seu fill es mereix un equip millor, un entrenador millor, uns companys millors,...
dimecres, 12 de maig del 2010
Al mateix ritme
Dues noies caminen juntes pel Passeig de Gràcia, en arribar a l’alçada del semàfor, que està en verd, aquest comença a parpellejar. Una, la més agosarada, es posa a córrer per travessar la calçada abans no canvií del tot a vermell, sense adonar-se’n que la seva companya, desprès d’un tímid intent, ha decidit quedar-se a la vorera. Tenim a les dues noies, l’una davant de l’altre, separades per un riu de cotxes. De què li ha servit a la primera noia haver travessat el carrer, si s’haurà d’esperar a que el semàfor es torni a posar verd i així recuperar a la seva prudent companya? Està clar que quan es comparteixen iniciatives i objectius, no és tan important anar ràpid sinó anar a la mateixa velocitat. És a dir, coincidir en el ritme.
Dues noies caminen juntes pel Passeig de Gràcia, en arribar a l’alçada del semàfor, que està en verd, aquest comença a parpellejar. Una, la més agosarada, es posa a córrer per travessar la calçada abans no canvií del tot a vermell, sense adonar-se’n que la seva companya, desprès d’un tímid intent, ha decidit quedar-se a la vorera. Tenim a les dues noies, l’una davant de l’altre, separades per un riu de cotxes. De què li ha servit a la primera noia haver travessat el carrer, si s’haurà d’esperar a que el semàfor es torni a posar verd i així recuperar a la seva prudent companya? Està clar que quan es comparteixen iniciatives i objectius, no és tan important anar ràpid sinó anar a la mateixa velocitat. És a dir, coincidir en el ritme.
dimarts, 11 de maig del 2010
Gràcies al Club, gràcies de res
No t’equivoquis company. El Club és un ens abstracte sense sentiments ni emocions i no en sap res de justícia ni ètica. El Club és asexuat i amorf, no té color ni fa cap mena d’olor. El Club no coneix el valor, l’esforç i el compromís. Desconeix l’agraïment i és fred com el gel. El Club, qualsevol club, no és res sense les persones que l’integren. Les persones que el defineixen, l’expliquen i l’omplen de contingut. Les persones que, amb la seva forma de ser, el duen en una o altra direcció. Per això un Club és la resposta de les persones que se’l pregunten. Per això un Club té el tarannà i el tremp de les persones que el fan possible. No t’enganyis company, quan dius estar agraït al Club, no estàs dient res. El Club ni tan sols sap qui ets, ni que fas, ni quin són els teus mèrits. El Club és insensible a les teves virtuts i mai hauria apostat per tu. Són les persones, algunes persones, les que et donen crèdit, les que et fan confiança i et desbrossen el camí.
No t’equivoquis company. El Club és un ens abstracte sense sentiments ni emocions i no en sap res de justícia ni ètica. El Club és asexuat i amorf, no té color ni fa cap mena d’olor. El Club no coneix el valor, l’esforç i el compromís. Desconeix l’agraïment i és fred com el gel. El Club, qualsevol club, no és res sense les persones que l’integren. Les persones que el defineixen, l’expliquen i l’omplen de contingut. Les persones que, amb la seva forma de ser, el duen en una o altra direcció. Per això un Club és la resposta de les persones que se’l pregunten. Per això un Club té el tarannà i el tremp de les persones que el fan possible. No t’enganyis company, quan dius estar agraït al Club, no estàs dient res. El Club ni tan sols sap qui ets, ni que fas, ni quin són els teus mèrits. El Club és insensible a les teves virtuts i mai hauria apostat per tu. Són les persones, algunes persones, les que et donen crèdit, les que et fan confiança i et desbrossen el camí.
dilluns, 10 de maig del 2010
El futur de la Diagonal és a les teves mans
Només amb l’enunciat ja és per sortir corrent. Què el futur d’una de les principals arteries de la meva ciutat estigui en mans de persones sense cap qualificació, ni preparació, ni coneixements tècnics, urbanístics, econòmics, ni de sostenibilitat és per posar-se a tremolar. Quins criteris haurem de seguir per votar una o altra opció que no siguin purament l’estètica o el caprici. No tenim cap formació per prendre una decisió d’aquesta envergadura. Són els tècnics i els experts els que s’han de mullar i triar la millor opció pel conjunt dels ciutadans i la ciutat. Tot això em sona a coartada, a guardar-se les esquenes, fent recaure la decisió sobre un aspecte tan espinós en el vot popular i, declinant així, la responsabilitat que els hi pertoca. Els politics i en el seu defecte els responsables d’urbanisme han de ser els encarregats de prendre la decisió més adient. Ells i només ells tenen tots els coneixements i tota la informació perquè l’opció que triïn sigui la correcta. La resta, foc d’encenalls i populisme barat (o no tan barat).
Només amb l’enunciat ja és per sortir corrent. Què el futur d’una de les principals arteries de la meva ciutat estigui en mans de persones sense cap qualificació, ni preparació, ni coneixements tècnics, urbanístics, econòmics, ni de sostenibilitat és per posar-se a tremolar. Quins criteris haurem de seguir per votar una o altra opció que no siguin purament l’estètica o el caprici. No tenim cap formació per prendre una decisió d’aquesta envergadura. Són els tècnics i els experts els que s’han de mullar i triar la millor opció pel conjunt dels ciutadans i la ciutat. Tot això em sona a coartada, a guardar-se les esquenes, fent recaure la decisió sobre un aspecte tan espinós en el vot popular i, declinant així, la responsabilitat que els hi pertoca. Els politics i en el seu defecte els responsables d’urbanisme han de ser els encarregats de prendre la decisió més adient. Ells i només ells tenen tots els coneixements i tota la informació perquè l’opció que triïn sigui la correcta. La resta, foc d’encenalls i populisme barat (o no tan barat).
diumenge, 9 de maig del 2010
Un vuit que és un ple
Europa D 8 – Tecnofutbol 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Partit difícil? Sobre el paper, potser sí, a la pràctica, com qualsevol altre. I és que aquest equip té la rara virtut de fer fàcil el que per a la majoria de mortals és difícil. Tenen els mecanismes tan apresos que funcionen globalment com un rellotge de precisió. Juguen de memòria i amb un estil perfectament definit independentment del rival al que s’enfrontin. I només és qüestió de temps que els gols vagin arribant. Aquest cop han estat vuit i jugant amb deu durant tota la segona part. Una màquina de fer futbol quasi, quasi perfecta, que busca sempre el gol, però que també treballa per no encaixar-los. Dominar el balanç atac defensa, equilibrar aquests dos aspectes i fer-ho atractiu pel públic, és un dels secrets d’aquest equip què veu i viu el futbol com pocs i que, ben aviat, ens convidarà al paradís.
Europa D 8 – Tecnofutbol 0
Lliga Cadets Segona Divisió
Partit difícil? Sobre el paper, potser sí, a la pràctica, com qualsevol altre. I és que aquest equip té la rara virtut de fer fàcil el que per a la majoria de mortals és difícil. Tenen els mecanismes tan apresos que funcionen globalment com un rellotge de precisió. Juguen de memòria i amb un estil perfectament definit independentment del rival al que s’enfrontin. I només és qüestió de temps que els gols vagin arribant. Aquest cop han estat vuit i jugant amb deu durant tota la segona part. Una màquina de fer futbol quasi, quasi perfecta, que busca sempre el gol, però que també treballa per no encaixar-los. Dominar el balanç atac defensa, equilibrar aquests dos aspectes i fer-ho atractiu pel públic, és un dels secrets d’aquest equip què veu i viu el futbol com pocs i que, ben aviat, ens convidarà al paradís.
La millor versió
Europa A 1 – Espanyol 1
Lliga Nacional Juvenil
Sens dubte, la versió oferta davant l’Espanyol, ha estat una de les millors de la Temporada. Un equip solidari, treballador i, en alguns moments, força inspirat, no només va plantar cara als pericos, sinó que va tenir series opcions per endur-se els tres punts. Les bones sensacions, recuperades la passada setmana a Lleida, s’han confirmat, i sí la cosa no es torça, preveiem un final de lliga molt i molt satisfactori. En un equip tot suma i tot pesa. El cos tècnic, el delegat, els jugadors, l’entorn,...tot és important i el grau de compenetració, sintonia i implicació de tots i cadascun d’ells, tindrà molt a veure amb el resultat final de la Temporada. Un equip es va fent a foc lent, al xup-xup, i la pròpia competició s’encarrega de triar el gra de la palla, és a dir, allò que funciona i el que no. El que cal reforçar, el que cal corregir i el que cal deixar córrer. La capacitat de llegir aquestes situacions i interpretar-les correctament, és un senyal inequívoc d’intel•ligència emocional. Ha costat, però ningú va dir que seria fàcil. Desprès d’estabilitzar i posar els fonaments, ara toca edificar.
Europa A 1 – Espanyol 1
Lliga Nacional Juvenil
Sens dubte, la versió oferta davant l’Espanyol, ha estat una de les millors de la Temporada. Un equip solidari, treballador i, en alguns moments, força inspirat, no només va plantar cara als pericos, sinó que va tenir series opcions per endur-se els tres punts. Les bones sensacions, recuperades la passada setmana a Lleida, s’han confirmat, i sí la cosa no es torça, preveiem un final de lliga molt i molt satisfactori. En un equip tot suma i tot pesa. El cos tècnic, el delegat, els jugadors, l’entorn,...tot és important i el grau de compenetració, sintonia i implicació de tots i cadascun d’ells, tindrà molt a veure amb el resultat final de la Temporada. Un equip es va fent a foc lent, al xup-xup, i la pròpia competició s’encarrega de triar el gra de la palla, és a dir, allò que funciona i el que no. El que cal reforçar, el que cal corregir i el que cal deixar córrer. La capacitat de llegir aquestes situacions i interpretar-les correctament, és un senyal inequívoc d’intel•ligència emocional. Ha costat, però ningú va dir que seria fàcil. Desprès d’estabilitzar i posar els fonaments, ara toca edificar.
Capriciosa febre
La vida és allò que et va passant mentre fas plans. Sempre i, en tot allò que fem, hi ha un petit component d’incertesa. Tot l’any esperant aquest moment i, quan arriba, la febre s’interposa. Una febre capriciosa que no entén d’il•lusions, que va per lliure i no guarda les formes. Plans minuciosament detallats que queden en un no res per un simple i imprevist canvi de temperatura. Un contratemps no calculat. Una broma del destí. La fatalitat que et nega el gaudi de la culminació més anhelada. Arriba l’hora i la febre t’aparta, t’escombra, t’arracona. Però el cim assolit és incontestable, ja res el podrà canviar, encara que jo m’ho hagi de mirar des de la distància i amb una sana enveja de tots els que sí que hi són presents.
La vida és allò que et va passant mentre fas plans. Sempre i, en tot allò que fem, hi ha un petit component d’incertesa. Tot l’any esperant aquest moment i, quan arriba, la febre s’interposa. Una febre capriciosa que no entén d’il•lusions, que va per lliure i no guarda les formes. Plans minuciosament detallats que queden en un no res per un simple i imprevist canvi de temperatura. Un contratemps no calculat. Una broma del destí. La fatalitat que et nega el gaudi de la culminació més anhelada. Arriba l’hora i la febre t’aparta, t’escombra, t’arracona. Però el cim assolit és incontestable, ja res el podrà canviar, encara que jo m’ho hagi de mirar des de la distància i amb una sana enveja de tots els que sí que hi són presents.
Pobles amb significat
El més brut: Porqueres
El més optimista: Espot (yes we can)
Associat a la ONCE: Copons
On mai ningú guanya: Igualada
El més ambiciós: Pujalt
El més desmemoriat: La Llacuna
Associat a la protectora d’animals: Viladecans
El més mariner: Sant Andreu de la Barca
El que rendeix culte a l’aperitiu: Santa Oliva
El més net: Banyeres del Penedès
El més cinematogràfic: Forès (Fores Gump)
El menys hospitalari: Pira
El de millor escriptura: Montblanc
El més energètic: Les Piles
El més lúcid: Vallclara
El que més reconeixements atorga: Premià
El que t’amenaça en fer-te fora si no et diverteixes: Orrius
El més polit: Canet de Mar
El més voluntariós: Malgrat de Mar
El que té bons aires: Argentona
El que no emmalalteix: Vila-sana
Amb consciència social: Sidamón
Amb bona vista: Miralcamp
El més brut: Porqueres
El més optimista: Espot (yes we can)
Associat a la ONCE: Copons
On mai ningú guanya: Igualada
El més ambiciós: Pujalt
El més desmemoriat: La Llacuna
Associat a la protectora d’animals: Viladecans
El més mariner: Sant Andreu de la Barca
El que rendeix culte a l’aperitiu: Santa Oliva
El més net: Banyeres del Penedès
El més cinematogràfic: Forès (Fores Gump)
El menys hospitalari: Pira
El de millor escriptura: Montblanc
El més energètic: Les Piles
El més lúcid: Vallclara
El que més reconeixements atorga: Premià
El que t’amenaça en fer-te fora si no et diverteixes: Orrius
El més polit: Canet de Mar
El més voluntariós: Malgrat de Mar
El que té bons aires: Argentona
El que no emmalalteix: Vila-sana
Amb consciència social: Sidamón
Amb bona vista: Miralcamp
dissabte, 8 de maig del 2010
divendres, 7 de maig del 2010
Futbol vehicular
Llegia l’altre dia què el reconegut i multi premiat Ferran Adrià havia jugat de jove a futbol, concretament al Santa Eulàlia, però el que em va cridar l’atenció va ser la posició en la que jugava i el número que duia: el 6. És sabut, per a tots els que coneixen una mica el món del futbol, que aquesta demarcació i el dorsal que l’acredita està reservat, habitualment, per als creadors, per als cervells de l’equip i per als generadors d’iniciatives. Normalment, sobre ells, recau la responsabilitat del joc de l’equip i el pes de l’organització. D’ells depèn la conducció, els temps i el ritme del partit. Un bon 6 és mig equip i de la seva capacitat en depèn, en gran mesura, l’eficàcia, solidesa i brillantor del conjunt. Feta aquesta introducció, la meva reflexió va ser la següent: és la posició que ocupa un jugador en el camp, el número que porta el que el fa ser d’una determinada manera o bé és la persona la que busca i troba el seu número i el seu espai? És a dir, el lloc fa la persona o, pel contrari, és el lloc el que confereix personalitat? El Ferran Adrià va esdevenir una persona creativa i amb dots de lideratge arrel de jugar de 6 o ja ho era i per aquest motiu va acabar jugant de 6? I ampliant-ho i portant-ho a un àmbit més general: el futbol fa que les persones es tornin com són, o bé ja eren així i el futbol només és un vehicle per a la seva expressió? Les persones assenyades, civilitzades i equànimes s’hi ha tornat gràcies a la pràctica o a la seva relació amb el futbol o, senzillament, ja eren així prèviament? En el pol oposat, però amb la mateixa arrel: les persones agressives, intolerants i subjectives fins el paroxisme, són producte del futbol, o són així i el futbol només els hi fa d’altaveu, de fil conductor per donar sortida a totes aquestes dèries?
En definitiva, el futbol ens fa com som o nosaltres fem del futbol el reflex del que portem dins? M’agradaria saber-ho, més que res per saber sí quan un energumen em diu fill de puta, només per ser de l’equip rival, m’ho està dient en aquell moment i és una alienació transitòria o bé, ho pensarà sempre.
Llegia l’altre dia què el reconegut i multi premiat Ferran Adrià havia jugat de jove a futbol, concretament al Santa Eulàlia, però el que em va cridar l’atenció va ser la posició en la que jugava i el número que duia: el 6. És sabut, per a tots els que coneixen una mica el món del futbol, que aquesta demarcació i el dorsal que l’acredita està reservat, habitualment, per als creadors, per als cervells de l’equip i per als generadors d’iniciatives. Normalment, sobre ells, recau la responsabilitat del joc de l’equip i el pes de l’organització. D’ells depèn la conducció, els temps i el ritme del partit. Un bon 6 és mig equip i de la seva capacitat en depèn, en gran mesura, l’eficàcia, solidesa i brillantor del conjunt. Feta aquesta introducció, la meva reflexió va ser la següent: és la posició que ocupa un jugador en el camp, el número que porta el que el fa ser d’una determinada manera o bé és la persona la que busca i troba el seu número i el seu espai? És a dir, el lloc fa la persona o, pel contrari, és el lloc el que confereix personalitat? El Ferran Adrià va esdevenir una persona creativa i amb dots de lideratge arrel de jugar de 6 o ja ho era i per aquest motiu va acabar jugant de 6? I ampliant-ho i portant-ho a un àmbit més general: el futbol fa que les persones es tornin com són, o bé ja eren així i el futbol només és un vehicle per a la seva expressió? Les persones assenyades, civilitzades i equànimes s’hi ha tornat gràcies a la pràctica o a la seva relació amb el futbol o, senzillament, ja eren així prèviament? En el pol oposat, però amb la mateixa arrel: les persones agressives, intolerants i subjectives fins el paroxisme, són producte del futbol, o són així i el futbol només els hi fa d’altaveu, de fil conductor per donar sortida a totes aquestes dèries?
En definitiva, el futbol ens fa com som o nosaltres fem del futbol el reflex del que portem dins? M’agradaria saber-ho, més que res per saber sí quan un energumen em diu fill de puta, només per ser de l’equip rival, m’ho està dient en aquell moment i és una alienació transitòria o bé, ho pensarà sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)