Prohibit als pares

Només una o dues generacions enrere els pares no anaven mai a veure el nen a jugar a futbol. Amb prou feines els acompanyaven a l’escola. Vistos els fruits dels que van créixer amb tal grau d’independència, no sabria dir si va ser positiu o negatiu. El que està clar és que en algun moment es va produir un punt d’inflexió i un gruix important de pares i mares de tot el món occidental modern van començar a acompanyar els seus fills a tot arreu fins a edats vergonyoses, agafant-los de la maneta no fos cas que es traumatitzessin. Són la generació amb els progenitors més neuròtics de la història que han assistit a tots, absolutament tots els esdeveniments socials de la seva descendència. ¿Cal realment tanta participació? ¿Cal de debò la presència dels familiars a les competicions esportives escolars, posem per cas? Vist el que vaig veure dissabte passat en un partit d’handbol per a alumnes de primària, no només diria que no fa falta, sinó que s’hauria de prohibir amb urgència. Que sí, que està molt bé que animis la teva canalla, però d’aquí a fer de segon entrenador, donar instruccions contínuament mentre es disputa el partit com si al teu fill li anés la vida o el súmmum dels súmmums, començar a insultar l’àrbitre, els jugadors de l’altre equip i els que no ho fan prou bé del teu, ¿tot això cal? Sondejo altres persones i m’expliquen que encara és pitjor l’espectacle que ofereixen els adults en els partits de futbol. La gran paradoxa és veure que els jugadors són tot allò que promou l’esport: solidaris, bons companys, nets en el joc, comprensius i compassius amb els del propi equip però també de l’altre mentre senten, de fons, el brogit eixordador d’uns pares impresentables. El més trist de tot plegat és veure que aquells més refinats, intel•lectuals i civilitzats siguin els que més criden i insulten. I el que és aterridor és descobrir que, al cap d’una estona de ser dins d’aquest caldo de cultiu, tu mateixa comences a esmolar les paraules que facin possible l’ensorrament moral de l’altre i la victòria del teu.

NAJAT El Hachmi