Crispació social

Té delicte 

Imagineu, ni que sigui per un moment, que allò de Lleó (l’assassinat de la Presidenta de la Diputació) hagués passat a Catalunya. A hores d’ara, i n’estic convençut, la Brunete estaria desfilant per la Diagonal de Barcelona, les ràdios i tv públiques estarien ocupades per l’exèrcit, la Generalitat intervinguda, els Ajuntament militaritzats i s’hagués declarat l’“Estado de Sitio” en tot el territori. 

Tal i com estan les coses, i en tenim com a prova fefaent l’intranscendent episodi de Terrassa, un afer insignificant que va donar la volta al món tres vegades, que va anar a Saturn i va tornar i encara cueja, malgrat la falsedat del seu argumentari. Doncs si això del Navarro va servir d’excusa per exercitar l’artilleria, que no hagués passat amb un incident d’aital tragèdia?

Pensa-t'ho bé i no la caguis.

Jo ja he votat

Metamorfosi

Papallones a l’estómac 

Papallones a l’estómac? És evident que tot enamorament ens produeix una rara sensació a la panxa, una sensació que no teníem abans de l’enamorament i que caducarà, en el millor dels casos, als set anys sense remissió. Aquest pessigolleig intestinal, per tribut a la poètica i aprofitant la proximitat lèxica, hem convingut a descriure’l com: “tenir papallones a l’estómac”, però el que realment correspondria, per ser més precisos, és el de: tenir hormones a l’estómac. 

Ja sé que aquesta descripció és més prosaica i s’allunya dels estàndards romàntics, però no estaria de més ser rigorosos des d’un bon principi per anar preparant (i entenent) tot allò que vindrà desprès. És més fàcil passar de l’hormona de l’enamorament a l’esgotament de la dopamina, que passar de les volàtils papallones a les emigrants cigonyes. 

En el primer cas hi ha arguments i proves científiques que ho poden explicar, mentre que, en el segon supòsit, no hi ha manera racional de justificar un canvi tan dràstic i radical. En un procés natural, les hormones es deterioren amb el pas del temps i les glàndules que les produeixen es tornen mandroses i poc actives. El que no és tan fàcil d’entendre, per molta voluntat que s’hi posi, és com unes papallones, unes meravelloses i acolorides papallones, es converteixen en uns capolls autistes d’on surten veritables desconeguts.

Para ser feliz quiero un camión

El camió de Loquillo 

Loquillo ha fet allò que acostumen a fer els mediocres per aconseguir el que mai podran aconseguir per mèrits propis: recórrer a l’escàndol que li doni portades i minuts mediàtics que ja no té. Però és que Loquillo no és només un “artista” mediocre, un cantant sense veu defensant lletres que li fan els altres, Loquillo és una persona tòxica amb un nivell intel•lectual clarament deficitari i una marcada orientació cap a la síndrome d’Estocolm. 

Tampoc cal, però, atabalar-se en excés, ni esquinçar-se les vestidures. El comportament de Loquillo entra dins de lo previsible en un individu desorientat i mancat d’autoestima que renuncia a la seva llengua, que oblida els seus orígens i renega del seu país. 

Loquillo, com Boadella i tants altres pseudo artistes, s’estimen més fer el paper de bufó de la Cort (on hi ha els diners i els favors) que no el que els hi correspondria per ètica, tradició i higiene. 

Tot i entenent que els hi sigui difícil respectar els anhels, les necessitats i la voluntat dels colonitzats, els hi demanaria, com a mínim, tinguin la decència d’estalviar-se les mentides, les infàmies i les injúries mentre cerquen el seu lloc a l’ombra del poderós. 

Si tot el que Loquillo necessita per ser feliç és un camió, i a hores d’ara encara no l’ha aconseguit, que no ens faci responsables als catalans de la seva incapacitat i insatisfacció. Faria bé en exercitar-se en l’autocrítica i buscar en la seva ignorància el resultat de la seva mediocritat. Això o recórrer a verkami.