Una altra pel·lícula

 

He anat a veure "Una altra pel·lícula"
Quina altra pel·lícula?
No, no. Una altra pel·lícula, no. L'obra de teatre original de David Mamet que fan al Teatre Borràs i que dirigeix brillantment Julio Manrique.
I de que va aquesta "pel·lícula"
D'ambició, diners, covardia,.. i de tot allò que mai ens atrevirem a fer.
Quina mandra.
Mandra? Incomoditat i sacseig de cervell, diria jo. Però no t'amoïnis, sempre et queda el recurs d'anar a veure Mamma Mia.

Perspectiva sense color

Pintar la casa 

No us diré res que no sabeu, però no em puc estar de recordar-ho: la dicotomia dretes/esquerres està molt bé en una situació de normalitat política. Però, i aquí rau el problema, no ens trobem en una situació de normalitat sinó, ans al contrari, d’extraordinària complexitat. Fer una lectura i, alhora, un diagnòstic d’enfrontament entre diferents opcions polítiques és un error monumental i reflecteix una mentalitat autonòmica, que hauria d’estar superada, i ens allunya del veritable i desitjat objectiu. De la mateixa manera que no hi haurà creixement sense un Estat propi, tampoc hi pot haver una revolució sinó és mitjançant la independència. És hora, doncs, d’aparcar les diferències i els legítims punts de vista que ens han de conduir al Estat propi. És el temps d’obrir un parèntesi de treva ideològica per aconseguir un estat on totes les sensibilitats hi siguin presents i, serà aleshores, només aleshores, quan aquestes propostes divergents debatin el model de país que volem. 

I ara la metàfora: per pintar la casa, en primer lloc s’ha de tenir la casa. De res serveix triar el color si malvius de lloguer i has de demanar, per tot, permís i diners al propietari.

Una dona bella no ho és per objectivitat. Ho és per la subjectivitat d'aquell que mira un cel ennuvolat i veu una constel·lació d'estrelles.

You Kant

El Kant dels segadors 

Novament he de demanar disculpes (i van...) per la meva extrema ignorància i per la desencertada interpretació respecte a les declaracions de persones intel•ligents i cultes. Així ha estat amb el bo d’en Rivera que, en una de les seves darreres intervencions públiques, a fet bandera de Kant, alhora que ens el recomanava amb indissimulat entusiasme. Vet aquí el monumental error, producte, sense cap mena de dubte, de la meva neciesa. Resulta que el Kant al que feia referència en Rivera no era el Kant de la Senyera, ni el Kant dels Segadors, ni tan sols el Kant dels Ocells. Quina profunda decepció! Es veu que aquest Kant, el Kant de l’Albert, era un filòsof prussià, de maduració tardana, que va fonamentar la seva excel•lència rebutjant, a partir dels cinquanta anys, tots els seus punts de vista anteriors. De fet, i coneixent el personatge, li quadra molt més el Kant filòsof que va construint la seva ideologia negant el seu passat, que no pas els diferents Kants regionals amb els que jo, per error, el vaig relacionar. 

Mil disculpes i canya a la raó pura.

4 Barres i 1 Estrella

El pas del temps, 
esperant el temps del pas

Cromatisme irrenunciable 

Volem un nou Estat? Volem que aquest nou Estat sigui només comunista? Volem que aquest nou Estat sigui només capitalista o socialdemòcrata? Volem que aquest nou Estat sigui només de color blau? Què sigui només de color verd? O només de color groc? Volem realment que aquest nou Estat renunci a tots els colors de la paleta? Volem prescindir dels matisos i les alternatives? N'estem segurs? Que us semblaria fer un nou Estat on hi capiguem tots i on totes les sensibilitats estiguin reconegudes. Vull, pel meu nou país, un paisatge plural on no hi manqui cap element i on tots els colors siguin possibles.

De pedra és el camí.

De no res és el destí.

No hi ha res
Par(ad)ís

No vull frivolitzar, però si la religió, les religions, no fessin apologia d’un Paradís desprès de la mort, que deixessin de fer propaganda que hi ha una vida de somni desprès de la mort i que canviessin el seu discurs afirmant que desprès de la mort no hi ha res de res, que desprès de la vida tot és una puta merda, potser així els que maten en nom de Déu amb la promesa del Paradís s’ho pensarien dos cops i abandonarien aquesta sagnant bogeria mística. Cada cop em costa més veure la part positiva de la religió, de les religions, i cada cop més veig la seva cara fosca i terrible.

Pànic a Espanya

El Borbó ho té clar 

Anem pel bon camí. Cada cop són més i més visibles els senyals inequívocs que el procés avança i que, poc a poc, la inevitabilitat de la desconnexió va fent forat en la societat espanyola. Veiem, sinó, alguns exemples que així ho mostren. 

Quan el rei Felip VI diu públicament: "El poble espanyol no està disposat que es posi en perill la seva unitat", no està dient una altra cosa que: el poble espanyol té clar que no està disposat a posar en perill la seva supervivència i la independència de Catalunya serà la pitjor noticia, el pitjor malson amb el que es trobarà Espanya i que comprometrà, seriosa i definitivament, la seva viabilitat. 

El Borbó sap, com tants d’altres, que el futur d’una Espanya sense Catalunya no és precisament el millor dels escenaris, ans al contrari, Espanya tindrà veritables problemes per subsistir i mantenir els seus privilegis sense l’aportació del seu principal actiu. El Borbó reconeix, amb un molt de desesperació, que el seu regne les passarà magres quan es faci efectiva la desconnexió. I és, justament, en aquest marc de pertorbació, que s’entén la seva insistència en que “la Constitución Española prevalecerá”. És clar que prevaldrà. No en tenim cap dubte. Aquest és, un més, dels motius perquè haguem pres el camí cap el nostre autogovern i la nostra pròpia Constitució. La Constitució espanyola prevaldrà en una Espanya sense Catalunya i tindrà la forma, el fons i el rei que bonament els hi plagui. 

Per concloure, dos breus exemples que reforcen el relat. Quan El Periódico alerta: “Al caire del precipici” o El Mundo anuncia: “Catalunya ingovernable”, són dos titulars que s’han de llegir en clau espanyola. Evidentment que Espanya està al caire del precipici si Catalunya marxa. I evidentment que, a ulls espanyols, Catalunya és ingovernable des d’un Estat que cada cop té més coll avall una separació molt i molt real. 

Tindrem República i serà catalana.

Quin gran invent!

El clic 

Vull compartir amb tots vosaltres un exercici poc costós i força útil per eliminar l’estrés, activar les endorfines i sadollar l’esperit. Es tracta, simplement, de que seieu davant l’ordinador, aneu a Google imatges i a la barra del cercador hi poseu el nom d’Albiol, immediatament (en funció de la velocitat del vostre sistema) us apareixeran un munt d’imatges del personatge en qüestió. En aquest punt cal clicar damunt la imatge que voleu descarregar. Tot seguit premeu l’orella dreta del ratolí i us donarà varies opcions. Trieu la de baixar imatge i la imatge s’instalarà automàticament al vostre escriptori. Una vegada allí, la deixeu uns minuts de repós perquè agafi confiança i es relaxi. Passat aquest temps de treva, torneu a la imatge i premeu novament l’orella dreta del ratolí. Es desplegaran una sèrie d’opcions: edita, imprimeix (es desaconsella aquesta opció perquè poden aparèixer símbols veritablement ofensius), girar a la dreta (no es pot girar més a la dreta), girar a l’esquerra (opció invàlida), retalla (opció de govern), còpia (us apareixerà un link de C’S), canvia el nom (no us deixarà), propietats (2 cases, 1 vaixell, ...) i, finalment, la que us interessa, suprimir. Situeu el cursor damunt aquest paraula màgica i cliqueu amb energia renovada. Us apareixerà el següent text: esteu segur que voleu desplaçar aquest arxiu a la paperera de reciclatge? I dues opcions: si i no. Aquest és el punt clau, el lloc i el moment que tant havíeu somiat. No ho dubteu ni per un instant, feu clic al SI i, al mateix temps que desapareix la imatge, fareu el cim de l’èxtasi. Desprès d’uns minuts de serena contemplació per assaborir el moment, arriba l’hora de completar l’excercici. Aneu a la paperera de reciclatge i, amb energia i determinació, cliqueu l’opció de buidar-la. La imatge, la imatge de l’Albiol desapareixerà definitivament del vostre ordinador. No us amoïneu si, arribat aquest punt, se us humitegen els ulls, és humà i revela una enorme sensibilitat per la vostra part. 

Per cert, aquest exercici també és vàlid amb altres personatges de iguals o similars característiques. 

Apa, a gaudir!

Cavernós

Com dos gotes d’aigua 

Reconec, i ho podeu afegir al meu dèficit, que no he estat mai un gran fisonomista, però d’això a que, tot just ahir, en Climent em fes veure que la Soraya i la Chacón eren dues persones diferents, va ser tot un xoc del que trigaré força temps a recuperar-me. Lamentable. Tots aquests anys pensant que aquestes dues dones eren la mateixa persona per acabar reconeixent, privada i públicament, el meu imperdonable error. Només dir, en la meva defensa, que les seves opinions, les seves actuacions, les seves propostes, els seus tics i els seus tacs, els seus exabruptes, la seva intolerància, el seu despotisme, la seva fatxenderia, el seu cinisme, la seva prepotència, el seu nacionalsocialsme, el seu colonialisme, la seva hiperventilació, la seva ignorància,...tot, tot i tot les feia tan iguals que , sense cap mena de dubte, aquest mimetisme ha sigut l’origen del meu monumental lapsus. 

Demano disculpes urbi et orbe i prometo esmenar el meu equívoc. Ara ja sé que la Soraya és una mica més baixeta i no la tornaré a espifiar.

Tinc la paella pel mànec.

O no és una paella?

Com pot ser? 

Com pot ser que la gent que ha perdut les eleccions tingui majoria al Parlament de Catalunya? 

Com pot ser que gent antidemocràtica tingui la majoria en un Parlament democràtic? 

Com pot ser que una gran democràcia com l’espanyola (i l’europea també) no puguin frenar la deriva totalitària d’una minoria que no ha guanyat les eleccions, enfront d’una gran majoria que si que les ha guanyat i en canvi està a l’oposició? 

Per quines estranyes matemàtiques el 99,9% de catalans que estan en contra de la independència no poden nomenar la presidenta del Parlament ni poden formar govern? 

Com pot ser que només 62+10 (72, setanta dos) parlamentaris vulguin exercir el mandat democràtic de les urnes en contra dels 25+16+11 (251.611, dos cents cinquanta un mil sis cents onze) parlamentaris que representen la voluntat de la gran majoria dels catalans? 

On s’ha vist que una minoria del 48% dels vots emesos estigui legitimada per governar i fer lleis enfront d’una aclaparadora majoria del 38% dels vots emesos i que això no sigui motiu d’escàndol internacional? 

Vés quina paradoxa. Encara declararan la independència i seran capaços de tenir més vots parlamentaris a favor que en contra. Quin despropòsit! 

En fi, les coses que no passin en aquest país.

Una Inés muy de Zorrilla

Versos perversos

Cálmate, pues, Inés mía;

reposa aquí, y un momento

olvida de tu resentimiento

la triste cárcel sombría. 

¡Ah! ¿No es cierto, Inés mi amor,

que en esta apartada orilla

más pura la independencia brilla

y se respira mejor? 

Esta aura que resplandece llena

de los sencillos olores 

de las campesinas flores 

que brota esa orilla amena; 

esa gente limpia y serena 

que atraviesa sin temor 

la sinrazón del traidor 

que espera anhelante el día, 

¿no es cierto, Inés mía, 

que está respirando amor? 

Esa armonía que el viento 

recoge entre esos millares 

de pequeños lugares, 

que agita con vigoroso aliento; 

ese dulcísimo acento 

con que propone el señor 

de sus escaños morador, 

llamando al cercano día, 

¿no es verdad, ciudadana mía, 

que están respirando amor?

Moltes gràcies Zorrilla

King Kony

La mona Laia 

Hem descobert la Laia. I qui és la Laia? Doncs un avantpassat molt mono que va viure i va treballar a Catalunya fa 11 milions d’anys. I que té d’interessant aquesta descoberta? Doncs que, en contra del que es pensava fins ara, els nostres parents llunyans no eren grans simis, sinó petites mones que un bon dia van decidir baixar dels arbres i abraçar noves experiències. Es van posar drets, es van fer grans, es van fer més o menys intel•ligents i van viatjar a Constantinoble. El temps va passar de pressa i ara la Laia és esvelta, cosmopolita, sap llegir i escriure i té un iphone d’última generació. La Laia ja no fa cara de mona, va sovint a la perruqueria i té migranya quan l’Albert li proposa sexe. La Laia és contemporània dels viatges a la lluna, la navegació per internet i els vols low cost. La Laia d’avui és un prodigi de terminals neurològiques avançades. La Laia d’avui és la màxima expressió de la il•lustració i del coneixement. Perquè doncs la Inés Arrimades s’assembla tant a la Laia de fa 11 milions d’anys? Voleu dir que tot plegat no és un fracàs de l’evolució?