dimecres, 31 de desembre del 2008

Vull una finestra al mar

Deixar un any 8 per un de 9

De nou en 9

Algunes vegades la llengua ens explica, i no tant pel que diem sinó per com ho diem. La forma, en aquest cas, sí que fa la cosa. I no parlo de la forma física de la llengua, més aviat, de la seva forma gramatical. Veiem per cas el moment del canvi d’any i com ho verbalitzem nosaltres i també els nostres veïns peninsulars. Si per a ells l’arribada del nou any és “El fin de año”, per a nosaltres, és completament al revés: “El cap d’any”. Per a uns és el final, per a d’altres el principi. Per a uns és l’acabament de moltes coses, per a d’altres, en canvi, el principi d’una nova etapa. Igualment passa amb les setmanes, per a la llengua espanyola, el dissabte i el diumenge són “el fin de setmana”, per a la nostra llengua són “el cap de setmana”. Petits matisos, petites semàntiques que amaguen un concepte radicalment diferent de com entenen, els uns i els altres, la vida i les seves formes més simples.

Per això i, per moltes altres coses, defenso la meva llengua i el dret a viure amb ella. No vull un “fin de año” on tot sembla esgotat i s’arriba amb les forces justes. Vull el meu “Cap d’any” per engegar projectes, per renovar il·lusions i per poder creure que tot és possible i tot està per fer. La llengua per ella mateixa, com moltes altres coses, no ens resoldrà els problemes, però ens pot ensenyar quin és el camí i quines són les “formes”.

dimarts, 30 de desembre del 2008

Sentit del ridícul

Polònia

Un home entra en un bar ple a vessar i anuncia que té un acudit polonès boníssim per explicar.

Abans que pugui començar, però, el barman li diu:

-Para el carro un moment. Jo sóc polonès.

-D’acord –diu l’home-, l’explicaré molt i molt poc a poc


Kolors phrimaris

Tangana sobre tangana

Tangana sobre tangana,
Y sobre tangana una,
Acercate a la Trajana
Veras en el campo una.

Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que queréis?

Oído ya el silbido
¿A dónde vas jovencito?
Quiero llegar al portal
Para meter un golito.

Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que queréis?

Tangana sobre tangana
Y sobre tangana dos,
Acércate a la Trajana
Pero antes dime adiós.

Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que queréis?

Tangana sobre campana,
Y sobre tangana tres,
No intentes ni una jugada
O vas a salir por pies.

Trajana, tanganas de Trajana
Que los rivales sufren
¿qué es lo que no veis?


La darrera nadala de l'any 8 per als amics de la Trajana, amb els millors desitjos per a un any 9. I moltes gràcies pels inoblidables moments que m'heu fet passar.

dilluns, 29 de desembre del 2008

Branques com arrels
Dilluns, 22.52 hores

Secretari: I ara revisarem els assumptes pendents.

Tresorer: Voldria comentar el desajust econòmic.

Secretari: Asseguis, això és un assumpte nou. No hi ha assumptes pendents? Molt bé...comentarem assumptes nous.

Tresorer: Referent al desajust econòmic...

Secretari: Massa tard. Ja és un assumpte pendent. Asseguis.


diumenge, 28 de desembre del 2008

Viatges a l'espai?
Per a l'Eva i en Blai, amb una gran dosi d'amor galàctic

Llampecs i trons

La dona del temps

S’han acabat els dies, en els que per saber quin temps faria, havia de recórrer a la televisió, als diaris, a la radio,…Tot això pertany al passat, ara tinc un baròmetre a casa, millor dit, un donòmetre que no falla mai. Té una fiabilitat del cent per cent i la seva precisió és inqüestionable. Ja pot fer un dia radiant, sense núvols, sense cap indici de canvi a la vista, si la meva dona diu que demà plourà, ja podeu córrer a buscar un paraigües, i si teníeu prevista alguna activitat a l’aire lliure us aconsello, modestament, que modifiqueu els plans sinó voleu que les vostres il·lusions s’enfonsin en el fang.
Que com ho podeu aconseguir? Com podeu tenir el vostre baròmetre personalitzat? Molt fàcil, amb un parell d’intervencions quirúrgiques n’hi haurà prou. Un tall per aquí i un tall per allà i ja teniu la vostra màquina del temps sense sortir de casa. El problema pot venir, quan a més de preveure el temps, comenci a endevinar el futur, o a saber d’on vens a les tres de la matinada.

Singin’ in the rain
(1952)


Desprès de tres dies de pluja persistent i amb un pronòstic de futur no gaire diferent, és el moment d’aquesta cançó (i ball) mítica i decididament optimista, dins una de les millors pel·lícules del gènere. Una delícia per a tots els paladars i de recomanable visió especialment per a aquells/elles que són corcats per la pluja. Tres dies consecutius de “mal temps” pot ser una llossa molt pesada per als que tenen tendència a la depressió i al desànim. El millor antídot, sense cap mena de dubte, aquesta proposta divertida, magnífica i que transmet unes ganes de viure innegociables. “Cantant sota la pluja” ha fet 56 anys, però el seu esperit es manté com el primer dia, i res sembla capaç de torçar-lo.
El paraigües de Gene Kelly segueix sent útil contra la pluja, malgrat estar plegat, i s’ha convertit en un dels principals generadors d’endomorfines per a fer front a l’adversitat més pertinaç. M’hi jugo un somriure.

dissabte, 27 de desembre del 2008

RELLEU GENERACIONAL

40

70

2000


Generació Pere Gol

On és aquella generació del Pere Gol que ens va enlluernar ara fa dos anys? Que se n’ha fet dels Roldans, Tosetes, Gatusos,...? On són aquelles tardes de futbol de màxima intensitat, nervi i passió? On ha anat a parar aquell tremp, aquella energia que ho arrabassava tot? Que ha passat amb aquell esperit combatiu, aquelles ganes de guanyar, aquella força interior que no entenia de derrotes?
Tanta voluntat, tant d’esforç, tanta lluita, tant de compromís abandonats a la seva sort. Quanta generositat malbaratada, deixada llanguir, traïda sense remordiment. Quina manca de respecte pel seu passat i les persones que el van fer possible. Quin deixar-se morir sense la més mínima vergonya, sense rubor, sense consciència.
Aquest Pere Gol, l’actual Pere Gol, no es mereix defensar els mateixos colors, dur el mateix nom, ser relacionat amb aquell grup fantàstic de Roldans, Tosetes, Gatusos,...
La Història els jutjarà, millor dit, ja ho està començant a fer.

divendres, 26 de desembre del 2008

On collons són els reis!

Àngels i directius

Els àngels volen, volen
Per als directius avisar
Que l’Europa fa aigües
I l'haurien d'anar a salvar.

Oh directius, directius
Deien els àngels contents
Oh directius, directius
Porteu-nos guanys i bens.

Els directius atrafegats
No paren de treballar
Estan tots ofegats
Per a què els àngels puguin regnar.

Oh directius, directius
Deien els àngels contents
Oh directius, directius
Porteu-nos guanys i bens.

A Sardenya van arribar
Amb el sarró ple a vessar
Els hi van haver de donar
Per no fer-los enfadar.

Oh directius, directius
Deien els àngels contents
Oh directius, directius
Porteu-nos guanys i bens.

I ara, ara...ja us en podeu anar!

dijous, 25 de desembre del 2008

Que no em sap cap greu dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules.

dimecres, 24 de desembre del 2008

O.K. CORRAL

My Darling Clementine (1946)

Estrenada a casa nostra amb el nom castellà de “Pasión de los fuertes” ha esdevingut un títol fonamental en la filmografia de John Ford i per extensió, una peça clau, dins la història del cinema. Els fets d’OK Corral tractats amb una contundència i alhora sensibilitat, només a l’abast d’un mestre no us deixaran indiferents. Una successió d’imatges que se’t fixen a la retina de manera inesborrable i que prenen la seva veritable dimensió cada cop que tanques els ulls. La composició del personatge de Wyatt Earp per part d’Henry Fonda és, com no podia ser d’una altre manera, magistral. Fonda humanitza Earp i Earp impregna de mítica a Fonda, fins el punt que, amb el pas del temps, és fa molt difícil separar actor i personatge.
Una pel·lícula com n’hi ha poques i que aquesta nit em disposo a revisar per a gaudi dels sentits.


Henry/Wyatt

Fonda/Earp


dimarts, 23 de desembre del 2008

You are my sister

Torna el geni a Barcelona: Palau de la Música 15-04-09

Bordes en luces de neón

El traïdor Felt

Corre la idea, cada cop més interioritzada, en determinats cercles d’opinió, que el Sr. Mark Felt, més conegut com a “gola profunda”, va tenir una conducta exemplar en l’afer Watergate. Recordem per a aquells que no estiguin al corrent o simplement ho hagin oblidat, que el Sr. Felt va ser el que, amb les seves revelacions al periodista del Whasington Post, Bob Woodward, va provocar la històrica dimissió del, aleshores president dels EEUU, Richard Nixon.

L'anomenat escàndol Watergate, fa referència a l’edifici on tenia la seva seu el partit demòcrata i que va ser objecte d’espionatge per part dels serveis secrets dels EEUU, per ordre i benefici del Sr. Nixon, en plena campanya electoral. Va ser el Sr. Felt, alt càrrec en aquell moment del FBI, el que assabentat de l’afer, va informar al periodista del Post per fer caure al President.

Veus de tot el món, amb un cert pes específic, mitjans de comunicació i certs àmbits ideològics volen canonitzar al Sr. Felt i no dubten en definir-lo com a un heroi davant l’opinió pública. Volen que les seves filtracions, la seva manca d’ètica i la seva traïdoria, siguin reconegudes com un dels actes d’heroisme més gran dels últims temps.

No, senyors, no. El Sr. Felt va actuar mogut pel despit i cap altre pensament li va passar pel cap. L’únic objectiu que el va empènyer a executar el seu pla va ser, pura i directament, la venjança. Venjança contra els seus caps que li van negar un ascens que ell creia merèixer.

Les baixes passions, independentment els interessos que serveixen, no poden ser lloades i molt menys recompensades. El Sr. Felt, no és ni serà mai un heroi, sí, en canvi, un deslleial. Una persona gens integra que es va servir de la seva posició per trair la confiança d’aquells que l’havien fet dipositari.


Força sense control

dilluns, 22 de desembre del 2008

SIDA

Punxeu aquí i flipareu

http://www.lepoison.com/sidaction/
Un moment indefinit

La teoria de la relativitat

Dues tortugues van atracar un cargol. Quan la policia va preguntar al cargol què havia passat, va dir:
-No ho sé, ha estat tot tan ràpid…

Are, are, are...


He preferit deixar el vídeo original, malgrat la seva deficiència, per l’excepcionalitat del document. Espero que no m’ho tingueu en compte.

The Times They Are A-Changin'

Come gather 'round people
Wherever you roam
And admit that the waters
Around you have grown
And accept it that soon
You'll be drenched to the bone.
If your time to youIs worth savin'
Then you better start swimmin'Or you'll sink like a stone
For the times they are a-changin'.

Come writers and critics
Who prophesize with your pen
And keep your eyes wide
The chance won't come again
And don't speak too soon
For the wheel's still in spin
And there's no tellin' who
That it's namin'.
For the loser now
Will be later to win
For the times they are a-changin'.

Come senators, congressmen
Please heed the call
Don't stand in the doorway
Don't block up the hall
For he that gets hurt
Will be he who has stalled
There's a battle outsideAnd it is ragin'.
It'll soon shake your windows
And rattle your walls
For the times they are a-changin'.

Come mothers and fathers
Throughout the land
And don't criticize
What you can't understand
Your sons and your daughters
Are beyond your command
Your old road isRapidly agin'.
Please get out of the new one
If you can't lend your hand
For the times they are a-changin'.

The line it is drawn
The curse it is cast
The slow one now
Will later be fast
As the present now
Will later be past
The order is
Rapidly fadin'.
And the first one now
Will later be last
For the times they are a-changin'.

Bob Dylan

diumenge, 21 de desembre del 2008

Esport de contacte

Nadal i altres a baix

Jornada 13
Categoria Juvenil – Primera divisió
grup 3

Certament aquest grup té algun que altre paral·lelisme, pel que fa a la classificació, a la Primera Divisió del futbol espanyol. Un Sants destacat i un grup de perseguidors en un puny. Un Sants que, desprès de la 13ª. jornada i malgrat perdre, segueix líder amb una còmoda avantatge respecte als seus perseguidors. Uns perseguidors amb sort diversa; mentre el Júpiter, Muntanyesa, Hospitalet i Trajana feien els deures i resolien els seus partits amb més o menys patiment, l’Europa punxava un cop més, en una evident crisi de joc i resultats que el descavalca del segon lloc en favor d’un poderós, al menys de moment, Júpiter.

Pel mig, en terra de ningú, els habituals, fent les coses més habituals i a les que ja ens tenen acostumats: el Bosco desprès del miratge de la darrera setmana, ha tornat al desert, un desert on la victòria davant l’Europa no era més que un oasi, pel que es va veient, a l’abast de molts equips. La Barceloneta, avall, avall i el que és pitjor, sense perspectives immediates de millora. Els canvis en la direcció de l’equip no estan donant, de moment, els fruits esperats i els Nadals es presenten, malgrat els torrons, certament amargs per a la gran família marinera. Que dir del Vilassar, del Santa Eulàlia o del Pere Gol, doncs poca cosa, que segueixen la seva línia, amb una regularitat, això sí, absolutament inobjectable. De derrota en derrota sense variar la seva trajectòria ni un mil·límetre, per no sortir del guió en el que es troben més a gust.


Les vacances, que avui encetem, hauran de servir per moltes coses. L’equip o els equips que millor sàpiguen aprofitar-les, des de tots els punts de vista, tindran una gran avantatge respecte als seus rivals. És hora de carregar”piles”, o canviar-les sí les que es tenien no anaven be. De reforçar camins o buscar noves sortides. De corregir errors o preparar-se pels que hauran de venir i per damunt de tot, conrear la paciència i la temprança. En fi, temps de descans i reflexió, tot amanit amb un bon cava i que no falti el torró.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Dos a dos

La grip del líder
Júpiter 5 - Sants 3


Categoria Juvenil -Primera divisió

Un dia havia de passar i ha estat justament avui, a la Verneda, on el Sants s’ha deixat la imbatibilitat. Un Sants en-gripat ha caigut davant un bon Júpiter que es col·loca, provisionalment, segon a la taula, a l’espera del que faci l’Europa demà, en el seu partit enfront la Muntanyesa. Desprès d’uns primers 45 minuts d’igualtat, on l’ intensitat anava acompanyada de l’ imprecisió, i on els dos equips han volgut més del que realment han pogut, s’ha arribat al descans amb un 2 a 2 en el marcador que feia justícia als mèrits dels 2 equips. Un inici trepidant del segon temps, per part dels locals, ens ha deixat veure quin seria l’escenari en el que es desenvoluparia el tram decisiu del partit. Un Júpiter que ha desballestat al seu rival en totes i cada una de les facetes del joc. Per actitud, per velocitat, per ganes i també per encert, ha passat per damunt d’un Sants desconcertat que ha vist com se li escapaven els tres punts, sense cap excusa mínimament acceptable. No es tant l’arribada de la primera derrota, sinó la forma d’encaixar-la el que pot ser més dolorós i el que els hi pot fer més mal. Una derrota inapel·lable i d’una contundència, tant en el marcador, com en el joc, sense pal·liatius.

El convenciment, que no el desig, de que això pogués passar, que es consumés la primera derrota a la Lliga, no treu el mal sabor de boca amb el que els jugadors, tècnics i afeccionats del Sants tornaran aquesta nit a casa. No es pot guanyar sempre, cert, però aquesta sotragada no ha estat precisament dolça i veurem com afecta a la moral d’un equip que no estava acostumat a perdre.

El Júpiter, per la seva part, ha fet 12 gols en els dos darrers partits i 5 d’ells a l’actual líder, un equip que s’havia caracteritzat, al menys fins el moment, per encaixar-ne molt pocs. És evident la progressió a l’alça dels nois de la Verneda, que justament avui comencen el seu “exili” pel canvi de gespa al seu Camp. Haurem de seguir, de ben a prop, com afecta aquesta incidència i l’aturada nadalenca a un equip que sembla anar llençat.

El Sants ha donat la sensació, aquesta tarda, d’haver “gripat” el motor, un motor que ja la setmana passada, davant el Trajana, feia un sorollet estrany, com si li faltés lubrificació.

Avui el Júpiter dormirà segon i el Sants...el Sants dormirà malament.


Encara, encara, encara...

L'estaca

Per en Ion i els que són com ell. Que la seva força i el seu compromís facin caure totes les estaques que encara ens lliguen.

L'avi Siset em parlava
de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem
i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l'estaca
on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en
mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja,
les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va
ella és més ampla i més gran.

Ben cert sé que està podrida
però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida.
Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà
i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba
ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí
i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res,
mal vent que se l'emportà,
ell qui sap cap a quin indret
i jo a sota el portal.

I mentre passen els nous vailets
estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset,
el darrer que em va ensenyar.

Lluís Llach

Viva Las Vegas

Monogràfic:
joc perillós, falta indirecta

1

2

3

4
5

6

7

8

9

Las Vegas: passin i juguin

Un immens i desmesurat camp de joc. Un lloc dissenyat en funció de promeses inabastables. Un territori on es viu de nit i es dorm de dia. Un parc d’atraccions per adults que no volen créixer. Un somni que dura el que la ruleta triga en aturar-se. Una competició amb un únic rival: l’atzar. Un atzar esquerp i fugisser que no sap de sentiments. Las Vegas, el purgatori de la llum i el paradís de les ombres.

divendres, 19 de desembre del 2008

L.A. is my lady

Tu a Boston, jo a Califòrnia

Tu tens pressa, jo tinc temps.

Tu prefereixes el fregit a foc viu, jo el xup xup a foc lent.

Tu desitges enamorar-te a primera vista, jo vull tenir vista a l’enamorar-me.

Tu frises perquè els dies passin volant, jo m’estimo cada instant.

Tu estàs atrapat entre muntanyes, jo estic en mig d’una vall.

Tu ets un sac de nervis, jo tinc els nervis al sac.

Tu no calles i no escoltes, jo t’escolto i callo.

Tu penses que res té solució, jo penso en la solució.

Tu voldries cremar-ho tot, jo vull fer un bon foc.

Tu ho veus tot fosc, jo busco la llàntia.

Tu assegures que el món està en contra teu, jo desitjo donar-li la volta.

Tu creus que ningú és com tu, jo penso: i quina sort!


dijous, 18 de desembre del 2008

Però no deixa de ser un tigre

El tigre

Si jugues amb un tigre, el més probable és que prenguis mal. La nostra part més salvatge, el nostre interior menys domesticat, el nostre ego abrupte i irracional és un perill per al nostre pròxim; una font incessant de conflictes en les relacions humanes. Quan més profundes i intimes són aquestes relacions, amb més virulència es mostra el tigre. Un tigre maldestre que no sap jugar, que no mesura les seves forces i acaba ferint. Les esgarrapades del tigre són, a mesura que avancen les relacions, més doloroses i sagnants. Mostra evident d’una incapacitat genètica per assolir estadis d’intimitat incruenta. Ens costa molt jugar sense fer mal, ens costa molt gestionar l’equilibri en els sentiments. Som primaris, depredadors egoistes en busca de plaers immediats i amaguem, barroerament, les nostres debilitats darrera una agressivitat desproporcionada, gratuïta i innecessària.

El tigre avança...

Mónica l’ha descobert, Lidia l’ha trobat

I si us dic que no ho veig clar

El racó del son

No us quedeu amb les ganes, quedeu-vos amb tot.

dimecres, 17 de desembre del 2008

Tot per fer

Un any

Un any…per fer balanç

Un pany… per obrir

Un engany...per desenmascarar

Un plany...per lamentar-se

Un terreny...per explorar

Un company...per compartir

Un refrany...per aprendre

Un dany...per guarir

Un bany...per refrescar-se

Un estrany...per conèixer

Un estany...per navegar

Un averany...per complir

Un bony...per reparar

Un alemany...per cessar

Un cony...per endinsar-se

Un refrany...per aprendre

Un puny...per revelar-se


Un parany...per caure

Un afany...per aixecar-se

Un codony...per berenar

Un guany...per millorar

Lluny...per arribar

El seny...per continuar

Un any...tres-cents seixanta cinc dies

dimarts, 16 de desembre del 2008

Casa Batlló

Espí gol
EL MEU POBLE I JO

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Salvador Espriu

dilluns, 15 de desembre del 2008

Pintar per vici

...si anilina se fuera con otro, la seguiria por tierra y por mar...

Davant els problemes sempre he estat més partidari de la utilització d’oli d’ametlles, que no pas, l’ús indiscriminat i abusiu d’anilines. Si bé és cert que les anilines potencien els colors, li donen cos i intensitat, potser el seu ús no és precisament el més adequat per a la resolució de situacions conflictives. En canvi l’oli d’ametlles, l’aiguarràs i fins i tot alguns dissolvents, són extremadament útils per rebaixar i fer més fluids els colors, sent molt més fàcil el seu tractament i la seva aplicació. Els problemes, com els colors, necessiten un estudi previ i una adequada matisació per trobar l’efecte desitjat. Un problema adobat amb anilina es reforçarà innecessariament, assolint un volum i una textura amb la que serà difícil treballar. Proveu doncs l’oli d’ametlla, us rebaixarà els colors i us permetrà l’elaboració de paisatges nítids i extraordinàriament gratificants.


...si por mar en un buque de guerra, si por tierra en un tren militar...

diumenge, 14 de desembre del 2008

Oxígen
En aquest "bar" no es despatxa alcohol, només oxígen. Per cinc dòlars, una dosi.

Confirmat
Primera divisió juvenil

Una nova jornada i ja en van 12, on hem pogut treure algunes conclusions interessants, però el que l’ha caracteritzada, per damunt de tot, són les confirmacions.

Confirmada la trajectòria espectacular d’un Sants que compta els seus partits per victòries. Un equip, que lluny d’acusar el canvi de seu, s’ha reforçat anímicament i està en aquell moment dolç de joc i resultats del que sembla impossible allunyar-lo. Deixar-se pel camí, només quatre punts, en el que ja portem de Temporada, és una fita immillorable i fa que, ara per ara, el líder indiscutible d’aquest grup tingui un futur immediat molt esperançador.

Confirmada, encara que poc desitjada, la tradicional aposta pels aspectes menys futbolístics de la Trajana. Quan un equip juga a parlar, és a dir, parla més que juga, acaba perdent i el que és pitjor, malbaratant qualsevol opció de presentar “batalla” en el terreny esportiu, que és el que tocaria. A futbol es juga amb els peus, el cap, el cor,...tot, menys la llengua, si no vols deixar al teu equip en inferioritat i amb el cul a l’aire.

Confirmada la caiguda lliure de l’Anguera. Us recordeu d’aquell punt que va aconseguir al Nou Sardenya davant l’Europa? doncs aquell és, de moment, l’últim que han sumat i el pitjor encara està per arribar.

Confirmada la recuperació del Júpiter que ara ja guanya, fins i tot, fora de casa i amb una autoritat escandalosa. Gran moment per els de la Verneda amb crèdit per escometre grans empreses i negociar qualsevol objectiu.

Confirmada la davallada de l’Europa immers en una preocupant crisi de resultats. La mala noticia per als escapulats és que aquest sotrac o esvoranc, que deia la Maleni, els ha agafat al desembre. La bona noticia, que només estem al desembre.

Confirmada la fragilitat, un cop més, del Catalònia, que segueix entretenint-se en els preliminars però no acaba de consumar. És com la línia de l’horitzó: sempre està allí però no arribes mai.

Confirmada l’ascensió als cels de l’Unificació que cada cop està més a prop d’on, segurament, no s’imaginava estar fa quatre setmanes. Ja ho avançava en els darrers comentaris, poc a poc i sense fer soroll, aquest equip va prenent posicions i es reivindica jornada darrera jornada.

Confirmada la sorpresa, que ja no ho és tant, d’un Masnou en ratxa. Un Masnou, que junt amb el Bosco, lluita per deixar, el més aviat possible, els llocs de cua per instal·lar-se en una zona més tranquil·la, tot esperant Godot.

Qui no ha estat confirmat, sinó tot el contrari, ha sigut l’entrenador de la Barceloneta i sense ell, l’equip mariner segueix perdent. A les baixes acumulades de jugadors s’ha afegit ara la del seu mister, tot, en un pervers joc dels despropòsits, que a hores d’ara, no se sap cap a on els durà. Els resultats són fruit del treball ben fet i d’una certa i desitjable estabilitat per a poder dur-lo a terme. Ni una cosa ni l’altre i ja és el segon any consecutiu que aquest Club cau en la precipitació. I ja diuen que: la paciència és la mare de la ciència. Està clar que la Barceloneta deu ser un Club de “lletres”, de lletres de canvi.



open the doors

Les portes
Fins el darrer alè
Trajana 2 – Europa D 3
Cadet 2a. Divisió


Si la fe, diuen, mou muntanyes, la fe també és capaç de guanyar partits i hi ha continus exemples que ens ho demostren. No ha estat, amb tota seguretat, el millor partit de l’Europa en el que portem de lliga, ni tan sols un dels millors, però quan les coses no et surten, quan tens un dia espès, quan el resultat se’t gira, quan, fins i tot, la sort et dóna l’esquena; és just en aquests moments quan cal apel·lar a l’èpica, al recurs místic de la fe per aconseguir redreçar una situació completament adversa. Està clar que la fe, per sí sola, no duu enlloc. La fe sense arguments, la fe sense vímets és un mal negoci i un pou de frustració del que no hi ha sortida. Cal doncs que aquesta fe es recolzi en un teixit sòlid de treball, esforç , qualitat i recursos per aconseguir el “miracle” desitjat. No hi crec en els equips que ho fien tot a la fe, però tampoc hi crec en els equips que juguen sense fe. El convenciment de que tot és possible i creure-hi fins el darrer alè, és la diferència que hi ha entre un equip que contemporitza i un equip guanyador.
L’Europa ha estat un equip guanyador, fins i tot, quan anava perdent. Un equip amb superàvit d’autoestima capaç de moure muntanyes. Un equip amb fe, més enllà dels aspectes puntuals del joc i la seva manca de fluïdesa. L’Europa segueix donant arguments als que hi creuen i posant en evidencia als descreguts. I és que amb la fe no s’hi juga i més quan el que juga és el Cadet D.

El clar i l'obscur
L’ombra de la bala

Hi ha persones que són com l’ombra d’una bala: imperceptibles, invisibles, intangibles,...La bala existeix, dolorosament cert, i la seva ombra també, encara que escapi a la percepció dels nostres sentits. Som poc ràpids, poc desperts, poc hàbils, poc atents, poc observadors i això fa que coses reals se’ns neguin. Podem sentir el soroll de la bala i veure els seus efectes quan assoleix el seu objectiu. Però i l’ombra? On queda l’ombra? L’ombra segueix la bala fins el final, no l’abandona mai i li dóna sentit.
També les persones "ombra de bala" segueixen les seves bales fins el darrer sospir, fins el darrer alè...El seu anonimat, la seva timidesa, la seva renúncia a qualsevol mena de protagonisme no treu que siguin elles les encarregades de marcar-li el camí i fer que la seva trajectòria sigui la més recta i directa possible.

divendres, 12 de desembre del 2008

Hollywood/Hollystone

On the sunny side of the street

El costat assolellat del carrer

Fa aproximadament 20 anys, al Brasil, un nen de nom Daniel, havia de recórrer una llarga distancia a peu cada matí per anar a l’escola. Lluny de viure-ho com un problema, de maleir la seva sort i caure en el desànim paralitzador, com ho hagués fet la majoria de persones en aquella mateixa situació, el nostre protagonista hi va fer una lectura positiva: si he de caminar, no sols caminaré, correré amb totes les meves forces. I així va ser, el noi corria i corria i els músculs se li anaven desenvolupant, els pulmons eixamplant, el cor enfortint i el cervell oxigenant. Vint anys desprès, aquell noi segueix corrent, però ara ho fa amb la camiseta del Barça i amb el numero 20 a l’esquena. Dani Alves és un prodigi de facultats físiques, força mental i posseïdor d’una voluntat inabastable. Tot, per saber triar el camí encertat, per escollir la vessant positiva d’un fet, per negatiu o advers que pogués semblar. Tots els carrers tenen un costat assolellat, encara que estigui núvol i no el puguem veure. El senyor Alves, va triar el costat correcte i quan va sortir el sol, estava allí per rebre’l.

dijous, 11 de desembre del 2008

Fer forat

El racó del son

Si sempre fas el que sempre has fet, mai arribaràs més lluny d’on sempre has arribat.
Cromatisme bàsic

Quina i/barra!

Que el senyor Rodriguez Ibarra hagi fet declaracions manifestant el seu total desacord amb el senyor Joan Laporta, és un fet que, sincerament em tranquil·litza. No entendria que el piròman Ibarra tingués cap mena de coincidència amb l’actual president del Barça, més aviat em preocuparia. Aquest desamor, aquesta manca de sintonia, em demostra que les coses s’estan fent be a can Barça i que les directrius i presa de posició del seu president són les correctes. La catalanitat manifesta del Barça preocupa i preocupa molt al senyor Ibarra. Potser per fi anem be i aquest és un clar símptoma que hem encertat el camí.

dimecres, 10 de desembre del 2008

La gallina està adormida i el gay li fa un petó...
Tens un e.mail
Tens un e.sopo

El vell gos caçador

Un vell gos caçador, que mai en els seus dies de joventut i força es va rendir davant cap bestia feréstega, es va trobar, a una avançada edat, un porc senglar en una cacera. El va agafar per una orella, però no el va poder subjectar donada la debilitat de les seves dents, de manera que l’animal es va escapar.
L’amo, en adonar-se’n, molt enfadat, el va renyar i maltractar.
El gos, mirant-te’l llastimosament, li va dir:
Amo, amo meu, el meu esperit és tan fort com sempre, però no he pogut sobreposar-me a les debilitats del meu cos. Prefereix-ho que em reconeguis pel que he estat i no que em maltractis pel que ara soc.


Respecta sempre a la teva gent gran, que malgrat ara no puguin fer tot el que voldrien, en el passat varen esmerçar molts esforços per construir la realitat que ara gaudeixes.
Equilibris

1

2

3

4

5


dimarts, 9 de desembre del 2008

T’envejo

Et veig com la mires i et tinc enveja. Enveja de la teva frisança, del teu goig, de la teva il·lusió feréstega. Et brillen els ulls amb un espurneig inabastable i el teu posat, el teu somriure, destil·la una tendresa sublim. Et tinc enveja perquè estàs al principi, perquè ets en aquell moment pel que tots hauríem d’haver passat i en el que molts ens hi voldríem haver quedat. Et tinc enveja per la teva rotunditat, pel convenciment de que ella ho es tot per a tu i que no hi ha res més fora dels seus límits. M’enlluernes amb la teva força i em desmuntes quan et veig acaronar-la amb la delicadesa d’una brisa suau. Quan li dius paraules que jo tenia oblidades. Quan la vida és entre dos i la resta, un simple decorat. Quan no hi ha passat, ni tan sols futur, quan tot és ara i ella t’omple tots els racons. T’envejo perquè no et deixaràs enganyar per aquells que diuen: res dura eternament, tot és efímer. T’envejo perquè et crec quan li dius: t’estimo i així serà fins que el sol es glaci.

Pop Corn téléphone portable micro-ondes
Una curiositat que acollona

dilluns, 8 de desembre del 2008

Corrandes Colonials

For never

El mal d’Almansa

El 25 d’Abril de l’any 1707, va tenir lloc la tristament coneguda Batalla d’Almansa, on els exercits franco-castellans varen derrotar les tropes valencianes, en el que seria el preludi de la pèrdua de les llibertats nacionals del conjunt dels Països Catalans. Aquella data és recordada des d’aleshores, com un dels episodis més dramàtics en l’estroncament de la nostre identitat com a poble sobirà. Tan és així que desprès de 300 anys seguim lligats de mans i peus, “por derecho de conquista” a un país que no contempla, “ni por asomo”, la possibilitat de recuperar el que aquell infaust dia varem perdre.

El mal d’Almansa és doncs, la descripció d’un episodi negre de la nostra Història i s’associa, actualment, a tota aquella situació o fet que ataca i perjudica al nostre poble i els nostres interessos col·lectius com a nació amb voluntat de reeixir.



Inconstitucional
300 anys

Vam ser vençuts amb l’argument del sabre,
desposseïts del dret de decidir.
vam ser forçats a l’empresa macabra
de fer més gran l’imperi del veï.
Hem estat muts perquè hem portat mordassa,
hem estat quiets, és lògic tenir por:
l’any trenta-sis van complir l’amenaça
vigent encara a la Constitució.

Però recuperarem el vell somriure
aviat en veure la terra lliure.
El jou de tres-cents anys farem prescriure
ben aviat.

Aquell paper que feia abans l’exèrcit
el fan mitjans de comunicació:
mentre la realitat es tergiversi,
no cal cap altre element de dissuasió.
Ens deixen ser llegat antropològic,
ens deixen ser la peça del museu,
ens deixen ser la fera del zoològic,
ens deixen ser el seu millor trofeu.

Dibuixarem no sols la ratlla al mapa,
també l’esbós d’un canvi més profund:
començarem així una nova etapa,
ningú allà baix, ningú allà al capdamunt.

Francesc Ribera “Titot”