Afollar

Traieu-vos-ho del cap. No sigueu mal pensats. O dit d’una altra manera, no penseu sempre en la mateixa direcció. El castellà és, i ho sap quasi bé tothom, una llengua invasiva. Una llengua expansiva i dominant amb l’ancestral vocació d’anorrear totes les llengües que se li posin pel camí. Acostumada a viure en supremacia, no suporta els veïns i malda per fer-los la vida impossible. En aquest empeny i mentre no aconsegueixi acabar amb elles s’entreté en contaminar-les. Així un verb tant nostrat i d’exercici tan satisfactori com és el cardar se n’ha anat en orris per culpa d’un invasiu i aliè: follar. Aquesta intromissió ha tacat paraules com afollar (fer malbé, espatllar,...), foll-folla (boig-boja), fullar (referit a les fulles) i fins i tot, a l’innocent follet (esperit entremaliat) dotant-les d’un significat que no tenen. Paraules desprestigiades que volen, i poden ser, una metàfora de la pròpia llengua i el seu desesperat esforç per sobreviure.