Cinderella
La ventafocs, un conte macabre

La ventafocs sempre m’ha semblat un conte esgarrifós i el mateix personatge de la ventafocs, un ésser indigne i pervers. Un personatge que darrera la seva aparent fragilitat i bonhomia amaga un cervell calculador, psicòtic i terrible. Un ésser que valent-se de l’engany i la mentida no dubte en fer-se un lloc immerescut en l’escala social. Que es podia esperar d’un personatge incendiari que té com a única ocupació coneguda i reconeguda la de ventar focs, atiar els que s’apaguen i , si cal, encendren de nous? Un ésser malèvol entossudit en cremar-ho tot per fer-se valer i sobretot, notar. Un personatge fred i sòrdid que no dubtarà en apartar a les seves pròpies germanes per aconseguir els favors del príncep al preu que sigui. Un ésser capriciós i malcriat que pactarà amb la fada de torn per utilitzar un poder que, d’altra manera, mai podria abastar. Engany darrera engany com a senyal d’identitat, com a codi de barres d’un dels personatges més abominables que s’han imaginat. El pitjor del conte no és el que ens va fer creure l’ensucrat del Walt Disney, quan el príncep i la ventafocs es casen i són eternament feliços i mengen anissos. No, el conte acaba com havia d’acabar, sent fidel a la idiosincràsia del personatge. La ventafocs, cansada dels seu avorrit matrimoni, acaba per calar foc al castell. L’ incendi ho crema tot. I d’aquell antic esplendor només queda un grapat de cendres que el vent del nord s’encarrega d’escampar pels quatre punts cardinals. Un final aparentment tràgic però molt coherent i, internament, d’una extrema felicitat.