Em podries donar el tiquet, si et plau?

Em pots donar el tiquet, si et plau? Quantes vegades al dia, al mes, a l’any, som capaços de repetir aquesta frase? Incomptables. Infinites. I en canvi, quantes vegades, no ja al mes o a l’any, sinó al llarg de tota una vida, diem t’estimo? Entenc que no cal dir-ho a totes hores, en tot moment, perquè seria una forma de banalitzar-ho i buidar-ho de contingut, però tant com per quasi be no dir-ho i a mida que et vas fent gran oblidar-ho per complert, desterrar-ho del teu llenguatge fins fer-ho desaparèixer? Hem convertit, quasi sense voler, la nostra vida en una autopista de peatge on necessitem un munt de tiquets per poder justificar-nos. Sembla que res tingui valor sinó es paga amb diners i et donen el corresponent comprovant. Hem arribat al punt de que no ens costa gens demanar un tiquet, mentre, per altra banda, som incapaços d’articular un senzill t’estimo. Tampoc demano que invertim la situació, que ens radicalitzem, que capgirem les formes fins a perdre-les, que li deixem anar un neutre t’estimo a la caixera del súper o a l’endormiscat cobrador de l’autopista, ni, evidentment, demanar-li el tiquet a la teva parella desprès de fer-li l’amor (terminologia apte per a menors, encara que jo prefereix-ho una altra paraula més ajustada a la realitat). No es tracta de donar-li la volta a la truita i que ens quedi crua per l’altre costat. Només cal que ens esforcem en demanar menys tiquets i dir-li més sovint a aquella persona que s’ho val que l’estimes. I no us ho prengueu com un peatge, perquè el veritable amor no entén de barreres, cues , ni justificants. Si t’ha agradat, em podries donar el tiquet, si et plau?