El tercer home (1949)

Corrien temps difícils. A la segona meitat dels anys 40, Europa estava despertant d’un mal són en mig d’un escenari terrible de destrucció i misèria. El cinema, però, no havia perdut ni un bri de la seva creativitat i es mostrava vigorós, punyent i força viu. Producte d’aquesta època dolorosa i tràgica són alguns dels millors films de la història contemporània. El tercer home n’és un dels més destacats exponents. Una pel·lícula negre, molt negre, dirigida per Carol Reed i on, malgrat no aparèixer en pantalla fins desprès de més de 60 minuts de metratge, l’autèntic protagonista i veritable motor, no és un altre que el mateix Orson Welles. Un Orson Welles que, fins i tot invisible, la seva presència és omnipresent al llarg de tot el film. Un clàssic menor on es posa al descobert la foscor de l’ànima humana, els seus inescrutables racons, les seves agudes arestes i l’infinita gama de tons i textures. Un film centrípet que no busca l’expansió sinó la concreció. Un viatge a l’interior de l’esser humà a través de les clavegueres de Viena. Ha quedat per a la posteritat, la conversa entre Welles i Cotten a la noria del Prater vienès i quan el mateix Welles, per argumentar la seva conducta poc ètica o directament delictiva, li diu: A Itàlia, durant 30 anys de dominació dels Borja, només hi va haver terror, guerres i matances, però varen sorgir Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i el renaixement. A Suïssa, en canvi, varen tenir 500 anys d’amor, democràcia i pau; i quin va ser el resultat? el rellotge de cucut.

Cotten i la noria

Welles i el cucut