Final d’inventari

Abans d’hora, sigui per eficiència, destresa o simplement per escassesa de material susceptible de ser inventariat, el cert és que he tornat un dia abans del que vaig preveure i ho he fet amb les il•lusions renovades, trobant, tal i com calia esperar, que tot segueix igual. Tots tant feliços i menjant anissos. Bé tots, tots no. A Madrid han descobert, ja de forma definitiva, que el 2009 no és el seu any, al menys pel que fa al terreny esportiu. Un any difícil, horribilis en dirien a la Gran Bretanya, on han vist com el Barça els hi passava la mà per la cara, fins a 5 vegades, una mà que, casualment ha estat el símbol de la seva candidatura als Jocs Olímpics del 2016. Candidatura que, per no trencar la tendència negativa, ha estat rebutjada pel Comitè Olímpic en favor de la de Rio de Janeiro. Fa poques setmanes, alguna ment visionaria i, certament lúcida, preveia que Rio no tenia res a fer. Una capital de l’anomenat tercer món, havia de partir, per força, amb desavantatge davant les altres ciutats més riques i civilitzades. Determinats sectors de poder i mitjans de comunicació s’apuntaven a la brometa fàcil del: me rio de Janeiro. Finalment i, en un acte de justícia suprema o de reparació necessària, Rio se n’ha sortit i ha acabat per fer bona la dita castellana del: quien rio el ultimo rio mejor. No penseu que m’alegra la derrota de Madrid, ans al contrari, ja que tenia moltes esperances dipositades en l’elecció de la capital del regne d’Espanya. Deien els mateixos mitjans que desacreditaven Rio, que si Madrid guanyava, això la convertiria en una ciutat moderna, oberta, tolerant i profundament europea. Que la col•locaria al centre del món i esdevindria un líder i un motor social. A Madrid i per extensió a la resta d’Espanya. Us imagineu que això hagués estat així? Que no faria una ciutat, un país modern, obert, tolerant i profundament europeu pel reconeixement dels drets del meu poble? Deixaria de ser Catalunya, d’una vegada per totes, el districte 9 que som ara? D’aquí la meva decebuda esperança. Una esperança que haurà d’esperar una nova data per a fer realitat els meus somnis ingenus i un xic infantils. La mà oberta de Madrid resulta que no deia hola, el que deia era adéu. Un altre cop serà.