La síndrome de la darrera fila

Així com, en el passat, les darreres files dels cinemes tenien un significat prou definit i era, aquell espai conegut i familiar, aquell àmbit propici on les parelles acostumaven a liquidar els seus comptes pendents, on els sentiments prenien cos, on s’intercanviaven fluids i es practicaven tot tipus de llengües. Avui en dia aquesta pràctica ha caigut en desús i les darreres files han perdut aquell aire voluptuós i de misteri, han deixat de ser aquell paradís prohibit on s’instal•laven les nostres inconfessables fantasies. La darrera fila, sigui per la venda numerada o bé perquè hi ha un munt de llocs alternatius i més còmodes per fer el que allí es feia, sigui per una o altra cosa, el cert és que, a la darrera fila del cinema, ja només van aquells que arriben tard o han estat poc previsors a l’hora de comprar les entrades. Una altra cosa ben diferent era la primera fila del Club, és a dir, la primera fila del primer pis, utilitzada per aquells essers comunicatius i generosos que, des de la seva posició privilegiada, s’entretenien fent punteria sobre les closques de la platea. Ara cigrons cuits, ara tramussos, ara bales de vidre i en algun cas extrem, l’eixelebrat que s’hi pixava. Activitats, totes, que estaven incloses en el preu de l’entrada. Els petons de la darrera fila, la pluja del cel i la llanterna de l’acomodador perseguint unes ombres que la foscor feia lliures i estranyament reals.