dissabte, 31 d’octubre del 2009
No hi ha pla B
Europa 2 – Cornellà 0
Lliga Nacional Juvenil
Definitivament avui no hi havia alternativa possible. No hi havia pla B. Tot passava per sumar els tres punts o sumar els tres punts. Perdre no entrava en cap càlcul ni en cap plantejament pre-partit. Sí a aquesta pressió li afegim que als 8 minuts l’Europa ja guanyava per 1 a 0 entendrem per que, a partir d’aquell moment, l’equip local es dediqués a defensar el resultat com si fos el minut 88 de partit amb l’agreujant que quedaven, no un parell de minuts pel final, sinó 82 llargs, llarguíssims minuts. La por a perdre, a que s’escapés el que no es podia escapar, la necessitat de consolidar la recuperació dels darrers partits, ha fet que l’Europa s’oblidés de construir i es limités simplement a destruir. Possiblement, el d’avui, no hagi estat el seu millor partit. Probablement el joc exhibit resta molt lluny del joc que poden i saben fer. Segurament els nervis i la hipermotivació han tenallat els seus ressorts i han minimitzat els seus recursos. Però sí ens fixem en el resultat, ha estat la victòria més amplia del que portem de temporada i amb l’afegit de no haver encaixat, per primer cop, cap gol. Es confirma doncs el canvi d’inèrcies. El que abans sortia tort, malgrat fer les coses bé i per moments molt bé, ara surt dret encara que el joc no sigui brillant i per moments decebedor. Es ve d’una posició de la que cal sortir el més aviat possible. Allunyar-se amb celeritat costi el que costi. Ja hi haurà moments en el que es podrà jugar millor quan l’ansietat desaparegui i la tranquil•litat i la confiança siguin els paràmetres de l’escenari quotidià. Sumar, sumar i sumar com a objectiu principal encara que sigui davant un molt bon Cornellà que li ha posat les coses molt difícils i que ha tingut la sort d’esquenes. Un Cornellà que, salvant les distàncies, m’ha recordat l’Europa de les primeres 5 jornades en les que, sense merèixer perdre, ho va acabar fent. Un Cornellà negat que ha permès a l’Europa arribar als 7 punts en les darreres 3 jornades. Una situació que comença a estar més d’acord amb les veritables possibilitats d’un equip que ha d’anar creixent a mesura que avanci la temporada. Un equip que ha sabut treballar amb fe contra les adversitats i esperar el seu moment i que quan aquest moment ha arribat, l’ha agafat preparat. Un Europa que no ha abaixat mai els braços, que no s’ha donat per vençut i és el que haurà de seguir fent per que els mals moments, quan tornin, el segueixin trobant preparat i molt més savi.
Europa 2 – Cornellà 0
Lliga Nacional Juvenil
Definitivament avui no hi havia alternativa possible. No hi havia pla B. Tot passava per sumar els tres punts o sumar els tres punts. Perdre no entrava en cap càlcul ni en cap plantejament pre-partit. Sí a aquesta pressió li afegim que als 8 minuts l’Europa ja guanyava per 1 a 0 entendrem per que, a partir d’aquell moment, l’equip local es dediqués a defensar el resultat com si fos el minut 88 de partit amb l’agreujant que quedaven, no un parell de minuts pel final, sinó 82 llargs, llarguíssims minuts. La por a perdre, a que s’escapés el que no es podia escapar, la necessitat de consolidar la recuperació dels darrers partits, ha fet que l’Europa s’oblidés de construir i es limités simplement a destruir. Possiblement, el d’avui, no hagi estat el seu millor partit. Probablement el joc exhibit resta molt lluny del joc que poden i saben fer. Segurament els nervis i la hipermotivació han tenallat els seus ressorts i han minimitzat els seus recursos. Però sí ens fixem en el resultat, ha estat la victòria més amplia del que portem de temporada i amb l’afegit de no haver encaixat, per primer cop, cap gol. Es confirma doncs el canvi d’inèrcies. El que abans sortia tort, malgrat fer les coses bé i per moments molt bé, ara surt dret encara que el joc no sigui brillant i per moments decebedor. Es ve d’una posició de la que cal sortir el més aviat possible. Allunyar-se amb celeritat costi el que costi. Ja hi haurà moments en el que es podrà jugar millor quan l’ansietat desaparegui i la tranquil•litat i la confiança siguin els paràmetres de l’escenari quotidià. Sumar, sumar i sumar com a objectiu principal encara que sigui davant un molt bon Cornellà que li ha posat les coses molt difícils i que ha tingut la sort d’esquenes. Un Cornellà que, salvant les distàncies, m’ha recordat l’Europa de les primeres 5 jornades en les que, sense merèixer perdre, ho va acabar fent. Un Cornellà negat que ha permès a l’Europa arribar als 7 punts en les darreres 3 jornades. Una situació que comença a estar més d’acord amb les veritables possibilitats d’un equip que ha d’anar creixent a mesura que avanci la temporada. Un equip que ha sabut treballar amb fe contra les adversitats i esperar el seu moment i que quan aquest moment ha arribat, l’ha agafat preparat. Un Europa que no ha abaixat mai els braços, que no s’ha donat per vençut i és el que haurà de seguir fent per que els mals moments, quan tornin, el segueixin trobant preparat i molt més savi.
Quina nit la d’aquell dia!
Ei Richard!
Que tal Pep?
Voldria demanar-te un favor.
Demana.
Que em deixessis utilitzar el títol d’una de les teves pel•lícules per encapçalar un escrit.
De que va l’escrit?
De futbol. Bé, de gent de futbol: entrenadors, delegats,...
De què? Quin rotllo, no?
Rotllo? Tinc una pujada d’adrenalina de les que fa època. Són les quatre de la matinada i no puc dormir de la quantitat i qualitat d’energia positiva que he rebut. No t’ho pots imaginar. Ha estat una nit perfecta, una d’aquelles rares nits que, de tant en tant, tens la immensa sort de poder viure. Un d’aquells moments inoblidables que s’instal•len en el teu fons d’armari i ja no t’abandonen. Uns instants de lucidesa superba on arribes a tocar l’ànima de persones properes però, fins el moment, inexplicablement desconegudes. Una nit de trenar i teixir i filar i repuntar sensibilitats fins aconseguir una xarxa de seguretat indestructible. Una estona...
Para, para. Segur que em parles de futbol?
I tant! Els hauries d’haver vist. Cadascú en el seu lloc, ocupant tots els espais, treballant solidàriament, reforçant el company, fent-ho bé i fent-ho fàcil...
Un Jordi Vela seré, repartint joc, aportant experiència i donant confiança. Pal de paller. Epicentre del sisme. Eix vertebrador. Quilòmetre 0.
Un Ramon Gatell, gati, gato,...referent, admirat i símbol per a noves generacions. Un gestor d’emocions molt proper i emocionant . La nostra esperança blanca.
Un Fredi metòdic i rigorós. Treball assegurat i capacitat extraordinària. Ordre sobre l’ordre i concert pels desorientats i descreguts.
Un Lawrence Otun “betún” hipermotivat. Incontinent. Autoexigent. La nostra esperança negre.
Un Àngel “Cudi” pluriempleat. Tot terreny. Sempre disposat i amb una gran capacitat de treball digne d’elogi.
Un Toni Cosano lúcid i equilibrat. Clarivident i tenaç. La seva gran virtut és que no té defectes.
Un Angel Camacho imprescindible i eficient. La seva tasca és de la que no es veu però que es nota. Treball fosc perquè tot brilli.
Un Edgar exigent, valent i amb un inusual sentit de l’equilibri. Aporta el tant per cent que falta i dóna sempre la justa mesura.
Un “Almunia” amb la paraula justa i el suport exigible i necessari. Discret, intel•ligent i una assegurança de vida que potencia l’entorn.
Un Oscar Belis tocat pels deus.
Un “Guti” amb les idees molt clares i una inusual capacitat per transmetre-les.
Un Dani Mena d’un altre planeta. El seu regne no és d’aquest món. Ho voldria canviar tot perquè tot li sembla poc. Ho aconseguirà.
Un Gerard nouvingut. Verge. Bona fusta. Bones drassanes. Bon vaixell.
Un Albert Anglada veterà i expert. Vella escola. Vells records. Potència i compromís. Un gran gran gran cor.
Un Xavi imprescindible. Incansable. Soci eficaç. Company clarivident i contrapunt vital.
Un Joan Pons integrat. Creixent i fent créixer l’entorn. Una perla que cal mimar perquè es converteixi en la joia que porta dins i es mereix.
Un David Calero predisposat. Home imprescindible. Home de Club. Home de sí o sí. Home que no deixa mai el camí i que arribarà molt lluny.
Un Fran Rios progressant adequadament. Treball i més treball i capacitat per executar-lo. Sap el que vol. Sap al que juga. Encara que hi hagi gent que no l’entengui.
Un Oscar de cine. La feina ben feta. La feina fosca. La feina imprescindible. La feina que només són capaços de fer aquells que estimen el que fan sense esperar recompensa.
Un Gonzalo en el seu millor moment. Madur. Segur. Esplèndid. La imatge perfecta. La situació ideal. La persona adequada. Gonzalo.
Un Christian Marquez en procés. Un treball impecable per una minsa recompensa. Constància i fe. Cap retret. Absolut i decidit suport. Qüestió de temps. Qüestió de temps i molta paciència.
Un Jonathan polivalent. Consolidat. Rotonda que distribueix el tràfic. Semàfor que l’ordena. Autopista segura. Una esplèndida realitat amb un futur encara més engrescador.
Un Lluis Anglada omnipresent. L’oficina humanitzada. El temps de les cireres. El: Uf! No corris tant. La tendresa sense mesura.
I uns delegats impressionants: Andreu, Fidel, Climent, Sangerman,...les rodes que tot ho fan fàcil, els motors que tot ho fan funcionar, el miracle que tot ho fa possible. Sense estridències, sense sotracs, sense protagonismes innecessaris,...El termòmetre del Club, el GPS, la carta de navegació, l’estrella polar,...
I és que, amic Richard, els Clubs com les empreses, els fan les persones i no a l’inrevés. Per això et demano que em permetis utilitzar ...
No cal que segueixis, vols aquella dels Beatles.
Com ho has endevinat.
Estava clar que havia de ser: Quina nit la d’aquell dia!
Doncs, me la deixes? La puc utilitzar?
És teva.
Gràcies, Richard.
A disposar, Pep.
Ei Richard!
Que tal Pep?
Voldria demanar-te un favor.
Demana.
Que em deixessis utilitzar el títol d’una de les teves pel•lícules per encapçalar un escrit.
De que va l’escrit?
De futbol. Bé, de gent de futbol: entrenadors, delegats,...
De què? Quin rotllo, no?
Rotllo? Tinc una pujada d’adrenalina de les que fa època. Són les quatre de la matinada i no puc dormir de la quantitat i qualitat d’energia positiva que he rebut. No t’ho pots imaginar. Ha estat una nit perfecta, una d’aquelles rares nits que, de tant en tant, tens la immensa sort de poder viure. Un d’aquells moments inoblidables que s’instal•len en el teu fons d’armari i ja no t’abandonen. Uns instants de lucidesa superba on arribes a tocar l’ànima de persones properes però, fins el moment, inexplicablement desconegudes. Una nit de trenar i teixir i filar i repuntar sensibilitats fins aconseguir una xarxa de seguretat indestructible. Una estona...
Para, para. Segur que em parles de futbol?
I tant! Els hauries d’haver vist. Cadascú en el seu lloc, ocupant tots els espais, treballant solidàriament, reforçant el company, fent-ho bé i fent-ho fàcil...
Un Jordi Vela seré, repartint joc, aportant experiència i donant confiança. Pal de paller. Epicentre del sisme. Eix vertebrador. Quilòmetre 0.
Un Ramon Gatell, gati, gato,...referent, admirat i símbol per a noves generacions. Un gestor d’emocions molt proper i emocionant . La nostra esperança blanca.
Un Fredi metòdic i rigorós. Treball assegurat i capacitat extraordinària. Ordre sobre l’ordre i concert pels desorientats i descreguts.
Un Lawrence Otun “betún” hipermotivat. Incontinent. Autoexigent. La nostra esperança negre.
Un Àngel “Cudi” pluriempleat. Tot terreny. Sempre disposat i amb una gran capacitat de treball digne d’elogi.
Un Toni Cosano lúcid i equilibrat. Clarivident i tenaç. La seva gran virtut és que no té defectes.
Un Angel Camacho imprescindible i eficient. La seva tasca és de la que no es veu però que es nota. Treball fosc perquè tot brilli.
Un Edgar exigent, valent i amb un inusual sentit de l’equilibri. Aporta el tant per cent que falta i dóna sempre la justa mesura.
Un “Almunia” amb la paraula justa i el suport exigible i necessari. Discret, intel•ligent i una assegurança de vida que potencia l’entorn.
Un Oscar Belis tocat pels deus.
Un “Guti” amb les idees molt clares i una inusual capacitat per transmetre-les.
Un Dani Mena d’un altre planeta. El seu regne no és d’aquest món. Ho voldria canviar tot perquè tot li sembla poc. Ho aconseguirà.
Un Gerard nouvingut. Verge. Bona fusta. Bones drassanes. Bon vaixell.
Un Albert Anglada veterà i expert. Vella escola. Vells records. Potència i compromís. Un gran gran gran cor.
Un Xavi imprescindible. Incansable. Soci eficaç. Company clarivident i contrapunt vital.
Un Joan Pons integrat. Creixent i fent créixer l’entorn. Una perla que cal mimar perquè es converteixi en la joia que porta dins i es mereix.
Un David Calero predisposat. Home imprescindible. Home de Club. Home de sí o sí. Home que no deixa mai el camí i que arribarà molt lluny.
Un Fran Rios progressant adequadament. Treball i més treball i capacitat per executar-lo. Sap el que vol. Sap al que juga. Encara que hi hagi gent que no l’entengui.
Un Oscar de cine. La feina ben feta. La feina fosca. La feina imprescindible. La feina que només són capaços de fer aquells que estimen el que fan sense esperar recompensa.
Un Gonzalo en el seu millor moment. Madur. Segur. Esplèndid. La imatge perfecta. La situació ideal. La persona adequada. Gonzalo.
Un Christian Marquez en procés. Un treball impecable per una minsa recompensa. Constància i fe. Cap retret. Absolut i decidit suport. Qüestió de temps. Qüestió de temps i molta paciència.
Un Jonathan polivalent. Consolidat. Rotonda que distribueix el tràfic. Semàfor que l’ordena. Autopista segura. Una esplèndida realitat amb un futur encara més engrescador.
Un Lluis Anglada omnipresent. L’oficina humanitzada. El temps de les cireres. El: Uf! No corris tant. La tendresa sense mesura.
I uns delegats impressionants: Andreu, Fidel, Climent, Sangerman,...les rodes que tot ho fan fàcil, els motors que tot ho fan funcionar, el miracle que tot ho fa possible. Sense estridències, sense sotracs, sense protagonismes innecessaris,...El termòmetre del Club, el GPS, la carta de navegació, l’estrella polar,...
I és que, amic Richard, els Clubs com les empreses, els fan les persones i no a l’inrevés. Per això et demano que em permetis utilitzar ...
No cal que segueixis, vols aquella dels Beatles.
Com ho has endevinat.
Estava clar que havia de ser: Quina nit la d’aquell dia!
Doncs, me la deixes? La puc utilitzar?
És teva.
Gràcies, Richard.
A disposar, Pep.
divendres, 30 d’octubre del 2009
Marchante de pàtries
Fa un dies vaig tenir la traumàtica experiència de veure, en un APM, uns talls d’un programa on apareixia una tal Karmele Marchante (o alguna cosa així) fent un seguit d’interpretacions folklòriques d’un gust més que dubtós i d’una qualitat artística directament lamentable. El primer tall ens mostrava, a la esmentada senyora, entrant al plató televisiu cantant (???) el Good save the Queen (ho pretenia ser) enmig de l’aplaudiment general de la concurrència i dels seus propis companys. El segon tall (dies desprès) ens la presentava, en la mateixa situació, és a dir, entrant novament al plató, aquest cop intentant fer-s’ho amb La Marsellesa, no cal dir que la resposta popular també va ser d’una extraordinària complicitat i acceptació. En el tercer tall, la senyora Marchante apareixia cantant (???) la racial Asturias patria querida...entre els crits d’alegria d’un embogit públic que la victorejava fins a l’èxtasi. Tots i cadascun dels “himnes” varen ser acceptats amb naturalitat, divertiment i emmarcats en un sa esperit de tolerància. Tots? Tots no. Sempre ha d’haver la nota discordant, allò que trenca l’harmonia i ens revela tal com som. El quart tall, intueix-ho que devia ser pels volts de l’11 de setembre, la dubtosa Marchante, emparant-se en una suposada i més que dubtosa catalanitat, va tenir la brillant idea de començar Els segadors, dic començar perquè no va passar de la quarta paraula, davant el rebuig unànime i sorollós de tots els assistents (companys contertulians inclosos). Crits de reprovació que varen ofegar el tímid intent de la desconsolada Marchante per continuar la seva penosa i, a totes llums, inoportuna interpretació. Només a una persona amb un cert desequilibri emocional i/o mental se li pot ocórrer esmentar a Déu a casa del dimoni. És sabut, lògic i inqüestionable que La Marsellesa i el propi himne britànic tenen molt en comú i uns llaços afectius molt sòlids i perfectament justificats amb l’Espanya de tota la vida. Cosa que tothom sap i ningú gosa discutir-ho. Això, en canvi, no passa amb Els Segadors, himne d’una nació de la que els separa una enorme desafecció i, per sort un, cada cop més, gran abisme. Aquesta seria una altra manera de consumar el divorci, sí no aconseguim la independència pel camí de la sobirania, potser serà més fàcil si els nostres malcarats veïns es donen compte que han deixat d’estimar-nos i accedeixen a perdre’ns de vista. Qui ho sap. Marchante, si et plau no et tallis, no defalleixis, segueix cantant Els Segadors, igual ens fas un favor i t’acabes convertint en una heroïna per a la terra que et va veure néixer.
Fa un dies vaig tenir la traumàtica experiència de veure, en un APM, uns talls d’un programa on apareixia una tal Karmele Marchante (o alguna cosa així) fent un seguit d’interpretacions folklòriques d’un gust més que dubtós i d’una qualitat artística directament lamentable. El primer tall ens mostrava, a la esmentada senyora, entrant al plató televisiu cantant (???) el Good save the Queen (ho pretenia ser) enmig de l’aplaudiment general de la concurrència i dels seus propis companys. El segon tall (dies desprès) ens la presentava, en la mateixa situació, és a dir, entrant novament al plató, aquest cop intentant fer-s’ho amb La Marsellesa, no cal dir que la resposta popular també va ser d’una extraordinària complicitat i acceptació. En el tercer tall, la senyora Marchante apareixia cantant (???) la racial Asturias patria querida...entre els crits d’alegria d’un embogit públic que la victorejava fins a l’èxtasi. Tots i cadascun dels “himnes” varen ser acceptats amb naturalitat, divertiment i emmarcats en un sa esperit de tolerància. Tots? Tots no. Sempre ha d’haver la nota discordant, allò que trenca l’harmonia i ens revela tal com som. El quart tall, intueix-ho que devia ser pels volts de l’11 de setembre, la dubtosa Marchante, emparant-se en una suposada i més que dubtosa catalanitat, va tenir la brillant idea de començar Els segadors, dic començar perquè no va passar de la quarta paraula, davant el rebuig unànime i sorollós de tots els assistents (companys contertulians inclosos). Crits de reprovació que varen ofegar el tímid intent de la desconsolada Marchante per continuar la seva penosa i, a totes llums, inoportuna interpretació. Només a una persona amb un cert desequilibri emocional i/o mental se li pot ocórrer esmentar a Déu a casa del dimoni. És sabut, lògic i inqüestionable que La Marsellesa i el propi himne britànic tenen molt en comú i uns llaços afectius molt sòlids i perfectament justificats amb l’Espanya de tota la vida. Cosa que tothom sap i ningú gosa discutir-ho. Això, en canvi, no passa amb Els Segadors, himne d’una nació de la que els separa una enorme desafecció i, per sort un, cada cop més, gran abisme. Aquesta seria una altra manera de consumar el divorci, sí no aconseguim la independència pel camí de la sobirania, potser serà més fàcil si els nostres malcarats veïns es donen compte que han deixat d’estimar-nos i accedeixen a perdre’ns de vista. Qui ho sap. Marchante, si et plau no et tallis, no defalleixis, segueix cantant Els Segadors, igual ens fas un favor i t’acabes convertint en una heroïna per a la terra que et va veure néixer.
dijous, 29 d’octubre del 2009
La síndrome de la darrera fila
Així com, en el passat, les darreres files dels cinemes tenien un significat prou definit i era, aquell espai conegut i familiar, aquell àmbit propici on les parelles acostumaven a liquidar els seus comptes pendents, on els sentiments prenien cos, on s’intercanviaven fluids i es practicaven tot tipus de llengües. Avui en dia aquesta pràctica ha caigut en desús i les darreres files han perdut aquell aire voluptuós i de misteri, han deixat de ser aquell paradís prohibit on s’instal•laven les nostres inconfessables fantasies. La darrera fila, sigui per la venda numerada o bé perquè hi ha un munt de llocs alternatius i més còmodes per fer el que allí es feia, sigui per una o altra cosa, el cert és que, a la darrera fila del cinema, ja només van aquells que arriben tard o han estat poc previsors a l’hora de comprar les entrades. Una altra cosa ben diferent era la primera fila del Club, és a dir, la primera fila del primer pis, utilitzada per aquells essers comunicatius i generosos que, des de la seva posició privilegiada, s’entretenien fent punteria sobre les closques de la platea. Ara cigrons cuits, ara tramussos, ara bales de vidre i en algun cas extrem, l’eixelebrat que s’hi pixava. Activitats, totes, que estaven incloses en el preu de l’entrada. Els petons de la darrera fila, la pluja del cel i la llanterna de l’acomodador perseguint unes ombres que la foscor feia lliures i estranyament reals.
Així com, en el passat, les darreres files dels cinemes tenien un significat prou definit i era, aquell espai conegut i familiar, aquell àmbit propici on les parelles acostumaven a liquidar els seus comptes pendents, on els sentiments prenien cos, on s’intercanviaven fluids i es practicaven tot tipus de llengües. Avui en dia aquesta pràctica ha caigut en desús i les darreres files han perdut aquell aire voluptuós i de misteri, han deixat de ser aquell paradís prohibit on s’instal•laven les nostres inconfessables fantasies. La darrera fila, sigui per la venda numerada o bé perquè hi ha un munt de llocs alternatius i més còmodes per fer el que allí es feia, sigui per una o altra cosa, el cert és que, a la darrera fila del cinema, ja només van aquells que arriben tard o han estat poc previsors a l’hora de comprar les entrades. Una altra cosa ben diferent era la primera fila del Club, és a dir, la primera fila del primer pis, utilitzada per aquells essers comunicatius i generosos que, des de la seva posició privilegiada, s’entretenien fent punteria sobre les closques de la platea. Ara cigrons cuits, ara tramussos, ara bales de vidre i en algun cas extrem, l’eixelebrat que s’hi pixava. Activitats, totes, que estaven incloses en el preu de l’entrada. Els petons de la darrera fila, la pluja del cel i la llanterna de l’acomodador perseguint unes ombres que la foscor feia lliures i estranyament reals.
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Niño deja ya de joder con la pelota
Com no podia ser d’una altra manera, no tots els escrits, comunicats i notes que rebo són per felicitar-me. N’hi ha, per sort, no molts, que em criden a l’ordre, m’aconsellen que és el que he de dir i com ho he de dir. Amb qui m’he de ficar i amb qui no ho he de fer. Quins temes he de tractar i de quina determinada manera ho he de fer i, fins i tot, alguns, pocs per sort, van més enllà i no s’estalvien l’ insult i els records per la meva mare. Mentre d’altres, més educats, m’engeguen directament a pastar, això sí, amb un to refinat i exquisit. Tots ells carregats de raons. Tots ells en possessió de la veritat absoluta i indiscutible. Si fa o no fa com la que jo tinc i tantes vegades em duu a l’error. Es pensen que matant al missatger, silenciant el comentari o la critica estaran a raser de qualsevol mal astre i dormiran segurs. Els fets no canvien i les accions indignes no deixen d’existir pel sol fet de no ser denunciades. L’ètica no deixa de ser un ens sense forma que cadascú modela a la seva conveniència. La perversitat, la traïdoria, la prevaricació, la mentida,...també tenen la seva pròpia ètica i les persones que les practiquen poden esdevenir, sense gaire esforç, referents socials.
No està en el meu ànim el donar lliçons de res, encara que algunes persones m’ho retreuen amargament, només tinc interès en desvetllar algunes zones fosques que entorpeixen i distorsionen el que, des del meu punt de vista, haurien de ser àmbits molt més transparents. Persones amb càrrecs, persones amb responsabilitats, persones amb influencies i que en fan mal ús o simplement utilitzen el poder en benefici propi o dels seus interessos. Sé que he encertat amb la meva argumentació en funció de la resposta que rebo i curiosament sempre és més vehement i virulenta quan més coses es tenen per amagar i més intranquil•la es té la consciència. La capacitat per mantenir companys i amics és inversament proporcional a l’engany del que has estat objecte i al poc interès per seguir relacionant-te amb persones, diguem-ne, de poc fiar. Què els meus autoanomenats enemics preparin les creuades, que enarborin les banderes, que desenterrin la destral de guerra, que demanin dimissions, que amenacin i proposin xantatges immorals, res farà canviar l’opinió que en tinc d’ells i que s’han guanyat a pols amb la perversitat dels seus actes. És una desgràcia, ho sé, però no el que escric, amb més o menys encert, sinó el que aquesta gent ens hagi estat enganyant d’una manera tan barroera i miserable durant tots aquests anys.
Estranyament aquestes persones “integres”segueixen interessant-se i llegint, amb curiositat morbosa, el meu blog, segurament per poder representar el paper de víctima, que tant els hi escau, esquinçar-se les vestidures i repetir-me fins l’avorriment:
Niño deja ya de joder con la pelota.
Eso no se hace. Eso no se dice. Eso no se toca.
Com no podia ser d’una altra manera, no tots els escrits, comunicats i notes que rebo són per felicitar-me. N’hi ha, per sort, no molts, que em criden a l’ordre, m’aconsellen que és el que he de dir i com ho he de dir. Amb qui m’he de ficar i amb qui no ho he de fer. Quins temes he de tractar i de quina determinada manera ho he de fer i, fins i tot, alguns, pocs per sort, van més enllà i no s’estalvien l’ insult i els records per la meva mare. Mentre d’altres, més educats, m’engeguen directament a pastar, això sí, amb un to refinat i exquisit. Tots ells carregats de raons. Tots ells en possessió de la veritat absoluta i indiscutible. Si fa o no fa com la que jo tinc i tantes vegades em duu a l’error. Es pensen que matant al missatger, silenciant el comentari o la critica estaran a raser de qualsevol mal astre i dormiran segurs. Els fets no canvien i les accions indignes no deixen d’existir pel sol fet de no ser denunciades. L’ètica no deixa de ser un ens sense forma que cadascú modela a la seva conveniència. La perversitat, la traïdoria, la prevaricació, la mentida,...també tenen la seva pròpia ètica i les persones que les practiquen poden esdevenir, sense gaire esforç, referents socials.
No està en el meu ànim el donar lliçons de res, encara que algunes persones m’ho retreuen amargament, només tinc interès en desvetllar algunes zones fosques que entorpeixen i distorsionen el que, des del meu punt de vista, haurien de ser àmbits molt més transparents. Persones amb càrrecs, persones amb responsabilitats, persones amb influencies i que en fan mal ús o simplement utilitzen el poder en benefici propi o dels seus interessos. Sé que he encertat amb la meva argumentació en funció de la resposta que rebo i curiosament sempre és més vehement i virulenta quan més coses es tenen per amagar i més intranquil•la es té la consciència. La capacitat per mantenir companys i amics és inversament proporcional a l’engany del que has estat objecte i al poc interès per seguir relacionant-te amb persones, diguem-ne, de poc fiar. Què els meus autoanomenats enemics preparin les creuades, que enarborin les banderes, que desenterrin la destral de guerra, que demanin dimissions, que amenacin i proposin xantatges immorals, res farà canviar l’opinió que en tinc d’ells i que s’han guanyat a pols amb la perversitat dels seus actes. És una desgràcia, ho sé, però no el que escric, amb més o menys encert, sinó el que aquesta gent ens hagi estat enganyant d’una manera tan barroera i miserable durant tots aquests anys.
Estranyament aquestes persones “integres”segueixen interessant-se i llegint, amb curiositat morbosa, el meu blog, segurament per poder representar el paper de víctima, que tant els hi escau, esquinçar-se les vestidures i repetir-me fins l’avorriment:
Niño deja ya de joder con la pelota.
Eso no se hace. Eso no se dice. Eso no se toca.
dimarts, 27 d’octubre del 2009
De l’accident al símptoma
Desprès les coses aniran en un o altre sentit i el futur ens donarà o ens traurà la raó, però l’anàlisi del moment actual del Barça i del Madrid no admet cap dubte raonable. Sí tothom entén que la derrota europea del Barça va ser un accident, imprevisible i sorprenent, però no deixa de ser un accident, en canvi la del Madrid davant un Milan, que va arribar a la capital d’Espanya amb un viatge organitzat per l’ Imserso, era tot un símptoma. Accident i símptoma, respectivament, que s’han anat confirmat amb el pas de les hores. Un accident del que el Barça s’ha recuperat ràpidament, i el que havia de ser, segons els periodistes il•luminats de sempre, un final de cicle, ha esdevingut un veritable cicló amb un Saragossa desconcertat actuant com a convidat de pedra. Pel que fa al Madrid, el símptoma s’ha fet més evident i la diagnosi no pot amagar la debilitat dels seus plantejaments i la feblesa dels seus arguments. Un Madrid lluny de gaudir de bona salut i que encara no està en condicions de poder competir amb els seus teòricament iguals: Sevilla, Milan,...Gijón. El Madrid està baix de defenses i qualsevol cop d’aire el pot constipar i obligar-lo a guardar llit. El Barça que va jugar amb el Saragossa, perdó, contra el Saragossa, no és el Barça de l’any passat, com afirmaven un i altre cop els comentaristes televisius: el Barça ha vuelto! El Barça vuleve a hacer el juego del año pasado. El Barça de l’any passat era el Barça de l’Almeria, el València, el Rubí Kasan,...un Barça que els equips han estudiat i s’han après de memòria i per tant absolutament previsible. El Barça que va jugar aquest diumenge contra el Saragossa no és el Barça de l’any passat és el Barça de l’any que ve. Un Barça que es regenera i que provoca el desconcert en els seus rivals. Un equip capaç d’inventar per que els altres copiïn. Un Barça que patirà accidents però que té una excel•lent i completa cobertura d’assegurança.
Desprès les coses aniran en un o altre sentit i el futur ens donarà o ens traurà la raó, però l’anàlisi del moment actual del Barça i del Madrid no admet cap dubte raonable. Sí tothom entén que la derrota europea del Barça va ser un accident, imprevisible i sorprenent, però no deixa de ser un accident, en canvi la del Madrid davant un Milan, que va arribar a la capital d’Espanya amb un viatge organitzat per l’ Imserso, era tot un símptoma. Accident i símptoma, respectivament, que s’han anat confirmat amb el pas de les hores. Un accident del que el Barça s’ha recuperat ràpidament, i el que havia de ser, segons els periodistes il•luminats de sempre, un final de cicle, ha esdevingut un veritable cicló amb un Saragossa desconcertat actuant com a convidat de pedra. Pel que fa al Madrid, el símptoma s’ha fet més evident i la diagnosi no pot amagar la debilitat dels seus plantejaments i la feblesa dels seus arguments. Un Madrid lluny de gaudir de bona salut i que encara no està en condicions de poder competir amb els seus teòricament iguals: Sevilla, Milan,...Gijón. El Madrid està baix de defenses i qualsevol cop d’aire el pot constipar i obligar-lo a guardar llit. El Barça que va jugar amb el Saragossa, perdó, contra el Saragossa, no és el Barça de l’any passat, com afirmaven un i altre cop els comentaristes televisius: el Barça ha vuelto! El Barça vuleve a hacer el juego del año pasado. El Barça de l’any passat era el Barça de l’Almeria, el València, el Rubí Kasan,...un Barça que els equips han estudiat i s’han après de memòria i per tant absolutament previsible. El Barça que va jugar aquest diumenge contra el Saragossa no és el Barça de l’any passat és el Barça de l’any que ve. Un Barça que es regenera i que provoca el desconcert en els seus rivals. Un equip capaç d’inventar per que els altres copiïn. Un Barça que patirà accidents però que té una excel•lent i completa cobertura d’assegurança.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
Em podries donar el tiquet, si et plau?
Em pots donar el tiquet, si et plau? Quantes vegades al dia, al mes, a l’any, som capaços de repetir aquesta frase? Incomptables. Infinites. I en canvi, quantes vegades, no ja al mes o a l’any, sinó al llarg de tota una vida, diem t’estimo? Entenc que no cal dir-ho a totes hores, en tot moment, perquè seria una forma de banalitzar-ho i buidar-ho de contingut, però tant com per quasi be no dir-ho i a mida que et vas fent gran oblidar-ho per complert, desterrar-ho del teu llenguatge fins fer-ho desaparèixer? Hem convertit, quasi sense voler, la nostra vida en una autopista de peatge on necessitem un munt de tiquets per poder justificar-nos. Sembla que res tingui valor sinó es paga amb diners i et donen el corresponent comprovant. Hem arribat al punt de que no ens costa gens demanar un tiquet, mentre, per altra banda, som incapaços d’articular un senzill t’estimo. Tampoc demano que invertim la situació, que ens radicalitzem, que capgirem les formes fins a perdre-les, que li deixem anar un neutre t’estimo a la caixera del súper o a l’endormiscat cobrador de l’autopista, ni, evidentment, demanar-li el tiquet a la teva parella desprès de fer-li l’amor (terminologia apte per a menors, encara que jo prefereix-ho una altra paraula més ajustada a la realitat). No es tracta de donar-li la volta a la truita i que ens quedi crua per l’altre costat. Només cal que ens esforcem en demanar menys tiquets i dir-li més sovint a aquella persona que s’ho val que l’estimes. I no us ho prengueu com un peatge, perquè el veritable amor no entén de barreres, cues , ni justificants. Si t’ha agradat, em podries donar el tiquet, si et plau?
Em pots donar el tiquet, si et plau? Quantes vegades al dia, al mes, a l’any, som capaços de repetir aquesta frase? Incomptables. Infinites. I en canvi, quantes vegades, no ja al mes o a l’any, sinó al llarg de tota una vida, diem t’estimo? Entenc que no cal dir-ho a totes hores, en tot moment, perquè seria una forma de banalitzar-ho i buidar-ho de contingut, però tant com per quasi be no dir-ho i a mida que et vas fent gran oblidar-ho per complert, desterrar-ho del teu llenguatge fins fer-ho desaparèixer? Hem convertit, quasi sense voler, la nostra vida en una autopista de peatge on necessitem un munt de tiquets per poder justificar-nos. Sembla que res tingui valor sinó es paga amb diners i et donen el corresponent comprovant. Hem arribat al punt de que no ens costa gens demanar un tiquet, mentre, per altra banda, som incapaços d’articular un senzill t’estimo. Tampoc demano que invertim la situació, que ens radicalitzem, que capgirem les formes fins a perdre-les, que li deixem anar un neutre t’estimo a la caixera del súper o a l’endormiscat cobrador de l’autopista, ni, evidentment, demanar-li el tiquet a la teva parella desprès de fer-li l’amor (terminologia apte per a menors, encara que jo prefereix-ho una altra paraula més ajustada a la realitat). No es tracta de donar-li la volta a la truita i que ens quedi crua per l’altre costat. Només cal que ens esforcem en demanar menys tiquets i dir-li més sovint a aquella persona que s’ho val que l’estimes. I no us ho prengueu com un peatge, perquè el veritable amor no entén de barreres, cues , ni justificants. Si t’ha agradat, em podries donar el tiquet, si et plau?
diumenge, 25 d’octubre del 2009
Galileu
Fóra injust reprotxar a Galileu que, per salvar la seua vida, es retractàs de les seues afirmacions científiques. Al capdavall, una veritat –si realment és veritat- continua sent veritat, tant si hom mor per ella com si no: des del punt de vista intel•lectual un màrtir no és mai un argument. Però, encara, per a Galileu, la seua pròpia vida havia de valer més que qualsevol veritat.
Joan Fuster
Fóra injust reprotxar a Galileu que, per salvar la seua vida, es retractàs de les seues afirmacions científiques. Al capdavall, una veritat –si realment és veritat- continua sent veritat, tant si hom mor per ella com si no: des del punt de vista intel•lectual un màrtir no és mai un argument. Però, encara, per a Galileu, la seua pròpia vida havia de valer més que qualsevol veritat.
Joan Fuster
Un gegant que sap que ho és
Europa C 3 – Catalònia 5
Lliga juvenils Primera
Les coses breus i bones, dues vegades bones. Així podríem resumir la primera part amb la que ens varen obsequiar tots dos equips. Uns excel•lents 45 minuts que se’ns varen fer curts per la seva intensitat, bellesa i brillantor. Dos equips abocats a jugar a futbol sense cap reserva i amb una enorme dosi de generositat que el públic va saber gaudir i agrair. Dos equips diferents però en sintonia i units per un objectiu comú. Dos grans equips en el que un va posar la física i l’altre la química. L’Europa combinava, trenava, duia la iniciativa i mesclava les seves habilitats amb estudiada cura. El Catalònia plantejava una alternativa més física conscient de la seva superioritat volumètrica i el seu pes específic. Una lluita entre dos ciències oposades que va acabar en taules. La física dels uns va empatar amb la química dels altres enmig d’un espectacle vibrant, vistós i emocionant que va fer les delícies d’ambdues aficions. Una primera part que es va fer molt curta al contrari que una segona part excessiva, sobre tot per a un Europa que, com era previsible, va acabar doblegat per un rival amb una superioritat física inqüestionable. L’Europa va aguantar tot el que va poder i el Catalònia va saber esperar el seu moment conscient que aquest, més aviat que tard, arribaria. Força i també, cal dir-ho, ofici van desequilibrar la balança en favor d’un gegant conscient de ser-ho i que no té cap inconvenient en palesar-ho. L’Europa, a la primera part, va lluitar coratjosament contra molins de vent, desprès, a la represa, els molins varen esdevenir gegants i tothom sap com acostumen a acabar aquestes histories. Haurem d’esperar ocasions més propicies o créixer fins a convertir-nos en gegants.
Europa C 3 – Catalònia 5
Lliga juvenils Primera
Les coses breus i bones, dues vegades bones. Així podríem resumir la primera part amb la que ens varen obsequiar tots dos equips. Uns excel•lents 45 minuts que se’ns varen fer curts per la seva intensitat, bellesa i brillantor. Dos equips abocats a jugar a futbol sense cap reserva i amb una enorme dosi de generositat que el públic va saber gaudir i agrair. Dos equips diferents però en sintonia i units per un objectiu comú. Dos grans equips en el que un va posar la física i l’altre la química. L’Europa combinava, trenava, duia la iniciativa i mesclava les seves habilitats amb estudiada cura. El Catalònia plantejava una alternativa més física conscient de la seva superioritat volumètrica i el seu pes específic. Una lluita entre dos ciències oposades que va acabar en taules. La física dels uns va empatar amb la química dels altres enmig d’un espectacle vibrant, vistós i emocionant que va fer les delícies d’ambdues aficions. Una primera part que es va fer molt curta al contrari que una segona part excessiva, sobre tot per a un Europa que, com era previsible, va acabar doblegat per un rival amb una superioritat física inqüestionable. L’Europa va aguantar tot el que va poder i el Catalònia va saber esperar el seu moment conscient que aquest, més aviat que tard, arribaria. Força i també, cal dir-ho, ofici van desequilibrar la balança en favor d’un gegant conscient de ser-ho i que no té cap inconvenient en palesar-ho. L’Europa, a la primera part, va lluitar coratjosament contra molins de vent, desprès, a la represa, els molins varen esdevenir gegants i tothom sap com acostumen a acabar aquestes histories. Haurem d’esperar ocasions més propicies o créixer fins a convertir-nos en gegants.
La gota malaia
Dom Bosco 0 – Europa B 5
Lliga Cadets
Per guanyar no n’hi ha prou amb la qualitat. Ara bé, sí a la qualitat indiscutible se li associa una persistència exemplar les probabilitats d’èxit són altíssimes. No sempre es pot rendir al més alt nivell, de la mateixa manera que no sempre es pot estar igual d’afinat, despert o precís. Cal, aleshores, contrarestar-ho amb insistència i constància fins que les virtuts que es posseeixen aflorin i s’alliberin de la seva transitòria letargia. Aquesta podria ser la breu història d’un equip dotat d’un extraordinari talent i amb la capacitat de treball necessària per explotar-lo. Un equip que actua com una gota malaia contra els seus rivals i que accepta sense reserves el repte del desgast per acabar imposant la seva enorme superioritat. La gota no forada la pedra per la seva força sinó per la seva perseverança. Una primera part amb els dos equips físicament forts i on l’equip local, coneixedor de les reduïdes dimensions del camp, va plantejar un cos a cos empallegós per desactivar el joc de toc de l’Europa i que ho va aconseguir a canvi, això sí, d’un enorme desgast que acabaria per curtcircuitar les seves expectatives. El Dom Bosco va sortir decidit a no deixar pensar a l’equip rival i a força de pressió i contacte va fer una clara aposta per no deixar jugar a l’Europa en detriment del seu propi joc creatiu. Una proposta que va resistir fins que les forces varen començar a cedir, fins que la gota va foradar la pedra i aquí, en aquell precís moment, es va acabar la història. Sí el Dom Bosco hagués tingut davant a qualsevol altre rival no descarto que aquesta tàctica els hi hauria funcionat però res van poder fer contra l’esperit i la solvència d’una autèntica gota malaia.
Dom Bosco 0 – Europa B 5
Lliga Cadets
Per guanyar no n’hi ha prou amb la qualitat. Ara bé, sí a la qualitat indiscutible se li associa una persistència exemplar les probabilitats d’èxit són altíssimes. No sempre es pot rendir al més alt nivell, de la mateixa manera que no sempre es pot estar igual d’afinat, despert o precís. Cal, aleshores, contrarestar-ho amb insistència i constància fins que les virtuts que es posseeixen aflorin i s’alliberin de la seva transitòria letargia. Aquesta podria ser la breu història d’un equip dotat d’un extraordinari talent i amb la capacitat de treball necessària per explotar-lo. Un equip que actua com una gota malaia contra els seus rivals i que accepta sense reserves el repte del desgast per acabar imposant la seva enorme superioritat. La gota no forada la pedra per la seva força sinó per la seva perseverança. Una primera part amb els dos equips físicament forts i on l’equip local, coneixedor de les reduïdes dimensions del camp, va plantejar un cos a cos empallegós per desactivar el joc de toc de l’Europa i que ho va aconseguir a canvi, això sí, d’un enorme desgast que acabaria per curtcircuitar les seves expectatives. El Dom Bosco va sortir decidit a no deixar pensar a l’equip rival i a força de pressió i contacte va fer una clara aposta per no deixar jugar a l’Europa en detriment del seu propi joc creatiu. Una proposta que va resistir fins que les forces varen començar a cedir, fins que la gota va foradar la pedra i aquí, en aquell precís moment, es va acabar la història. Sí el Dom Bosco hagués tingut davant a qualsevol altre rival no descarto que aquesta tàctica els hi hauria funcionat però res van poder fer contra l’esperit i la solvència d’una autèntica gota malaia.
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Blancanitos y los siete enanieves
Ves per on els nans s’han revoltat. Es queixen que la Blancaneus no els hi té la casa prou endreçada i polida. Que els té abandonats i els hi dóna poca bola. Que no els hi fa el llit ni els hi renta la roba. Es queixen amargament els nans que el menjar fa pudor i a sobre n’hi ha poc. Que té sempre les finestres obertes i el sol que entra els hi fa mal als ulls. Que no hi ha ordre ni concert i que qualsevol dia vindrà la bruixa i se’ls endurà. Demanen els nans que la Blancaneus es posi les piles, que cridi a l’ordre als nans displicents i restableixi les jerarquies. Li retreuen que ha estat tova, excessivament tolerant i un punt autista. Exigeixen a la Blancaneus mà dura i càstigs exemplars. Que faci fora de la casa (com si del Gran Hermano es tractés) als nans díscols, als erràtics i els que els hi poden fer ombra i treure protagonisme. Amenacen els nans amb cremar l’era i vendre’s la casa a Inmobiliaria Colonial sí la Blancaneus no atén les seves peticiones. I tot per despit , perquè s’ho volien fer amb ella i ella els hi va donar carbasses. Finalment s’ha acabat el conte com s’acaben tots els contes: posant en evidència la perversitat d’alguns personatges. Fent palesa la seva misèria, els seus baixos instints, els seus odis, les seves enveges i els seus ressentiments. Nans que es creuen prínceps i reines que només són bruixes. En el fons acabarà sent una sort que la Blancaneus s’adormi pels efectes de la poma enverinada, al menys així perdrà de vista, encara que sigui momentàniament, a aquesta colla de nans bruts, mesquins, desagraïts i traïdors que no se la mereixen.
Ves per on els nans s’han revoltat. Es queixen que la Blancaneus no els hi té la casa prou endreçada i polida. Que els té abandonats i els hi dóna poca bola. Que no els hi fa el llit ni els hi renta la roba. Es queixen amargament els nans que el menjar fa pudor i a sobre n’hi ha poc. Que té sempre les finestres obertes i el sol que entra els hi fa mal als ulls. Que no hi ha ordre ni concert i que qualsevol dia vindrà la bruixa i se’ls endurà. Demanen els nans que la Blancaneus es posi les piles, que cridi a l’ordre als nans displicents i restableixi les jerarquies. Li retreuen que ha estat tova, excessivament tolerant i un punt autista. Exigeixen a la Blancaneus mà dura i càstigs exemplars. Que faci fora de la casa (com si del Gran Hermano es tractés) als nans díscols, als erràtics i els que els hi poden fer ombra i treure protagonisme. Amenacen els nans amb cremar l’era i vendre’s la casa a Inmobiliaria Colonial sí la Blancaneus no atén les seves peticiones. I tot per despit , perquè s’ho volien fer amb ella i ella els hi va donar carbasses. Finalment s’ha acabat el conte com s’acaben tots els contes: posant en evidència la perversitat d’alguns personatges. Fent palesa la seva misèria, els seus baixos instints, els seus odis, les seves enveges i els seus ressentiments. Nans que es creuen prínceps i reines que només són bruixes. En el fons acabarà sent una sort que la Blancaneus s’adormi pels efectes de la poma enverinada, al menys així perdrà de vista, encara que sigui momentàniament, a aquesta colla de nans bruts, mesquins, desagraïts i traïdors que no se la mereixen.
divendres, 23 d’octubre del 2009
Oxitocina
Res a veure amb el porc
“Aquellas aguas nos trajeron estos lodos” sentència una dita castellana que s’ajusta com una mitja a una cama de starlet. Segles de testosterona, en altre temps absolutament necessària i que va fer possible la supervivència de l’espècie, ens han dut a ser el que som ara. Testosterona en abundància per a fer front a un entorn inhòspit i que, una vegada domesticat i ordenat, en l’actualitat resulta excessiva i en molts casos sobrera. La testosterona va estar bé quan calia i cal reconèixer-ho. Cal donar-li el mèrit que li correspon i passar pàgina. Vivim temps difícils i en els que la testosterona s’està convertint en un element incomoda i gens útil per a millorar la realitat actual i avançar en el terreny de la convivència. La testosterona genera, per naturalesa, conflicte i és el que menys necessitem. Ens hem de passar sense reserves a l'oxitocina. Hem d’apostar cegament per les seves qualitats. L’oxitocina és una hormona generadora de confiança, que fomenta la col•laboració i el pensament afectiu. L’oxitocina busca la complicitat i defuig l’enfrontament. És una hormona bàsica i estructuralment positiva que busca la suma dels diferent espais en oposició a la testosterona abocada a la partició. Més oxitocina i menys testosterona ens farà avançar cap a un escenari més femení i alhora menys violent i ens donarà aquell punt d’equilibri necessari per a fer el salt evolutiu que fa temps busquem i no acabem de trobar.
Res a veure amb el porc
“Aquellas aguas nos trajeron estos lodos” sentència una dita castellana que s’ajusta com una mitja a una cama de starlet. Segles de testosterona, en altre temps absolutament necessària i que va fer possible la supervivència de l’espècie, ens han dut a ser el que som ara. Testosterona en abundància per a fer front a un entorn inhòspit i que, una vegada domesticat i ordenat, en l’actualitat resulta excessiva i en molts casos sobrera. La testosterona va estar bé quan calia i cal reconèixer-ho. Cal donar-li el mèrit que li correspon i passar pàgina. Vivim temps difícils i en els que la testosterona s’està convertint en un element incomoda i gens útil per a millorar la realitat actual i avançar en el terreny de la convivència. La testosterona genera, per naturalesa, conflicte i és el que menys necessitem. Ens hem de passar sense reserves a l'oxitocina. Hem d’apostar cegament per les seves qualitats. L’oxitocina és una hormona generadora de confiança, que fomenta la col•laboració i el pensament afectiu. L’oxitocina busca la complicitat i defuig l’enfrontament. És una hormona bàsica i estructuralment positiva que busca la suma dels diferent espais en oposició a la testosterona abocada a la partició. Més oxitocina i menys testosterona ens farà avançar cap a un escenari més femení i alhora menys violent i ens donarà aquell punt d’equilibri necessari per a fer el salt evolutiu que fa temps busquem i no acabem de trobar.
dijous, 22 d’octubre del 2009
Cinema a les fosques
De vegades, i sense pretendre-ho, tinc la sensació que som un país de merda. O ens prenen el pel descaradament o se’ns rifen a la cara o totes dues coses alhora. Quan més cedim més n’abusen. Quan més tolerants ens fan ser, i dòcilment accedim, més ens mortifiquen i s’acarnissen. Som tous de mena, ase de tots els cops i d’una permeabilitat extremadament despersonalitzant i patètica. Ara li toca a ensenyament, ara li toca al cinema,...Sempre toca, sigui un pitu o una pilota. Som l’espàrring perfecte, la víctima ideal, l’equip que sempre perd per golejada i mai té la pilota per enllaçar una miserable jugada. Ens diuen els il•luminats de torn, aquest cop són els que remenen les cireres en això de la distribució del cinema a casa nostra, que no cal doblar les pel•lícules al català perquè la gent no en té ganes de veure cinema en català i que ja les entenem en castellà. Collons! I jo les entenc en francès, la meva dona en anglès i el meu veí, l’Ahmed, en àrab. No es tracta del que entenem o no entenem, de si parlem 2, 3 o 7 idiomes (tan de bo), és molt més senzill: el cinema que es projecta en un país ha de ser doblat en l’ idioma del país en el que es projecta. Però aquí es veu que som diferents. Clar, som bífids, perdó, bilingues i si ja ens en sortim amb una, perquè cal fer l’esforç (sempre és un esforç) d’utilitzar l’altra que no deixa de ser una collonada? Un país: una única llengua (oficial) i totes les altres propostes només serveixen d’excusa per arraconar la més dèbil. Fa temps que vaig desertar de les sales de cinema justament per aquest fet: el no poder veure cinema en la meva pròpia llengua o llengua pròpia, com vulgueu. Bé, per això i una mica també per deixar de sentir rosegar crispetes i xarrupar cocacoles. Tan difícil és poder viure amb normalitat?
De vegades, i sense pretendre-ho, tinc la sensació que som un país de merda. O ens prenen el pel descaradament o se’ns rifen a la cara o totes dues coses alhora. Quan més cedim més n’abusen. Quan més tolerants ens fan ser, i dòcilment accedim, més ens mortifiquen i s’acarnissen. Som tous de mena, ase de tots els cops i d’una permeabilitat extremadament despersonalitzant i patètica. Ara li toca a ensenyament, ara li toca al cinema,...Sempre toca, sigui un pitu o una pilota. Som l’espàrring perfecte, la víctima ideal, l’equip que sempre perd per golejada i mai té la pilota per enllaçar una miserable jugada. Ens diuen els il•luminats de torn, aquest cop són els que remenen les cireres en això de la distribució del cinema a casa nostra, que no cal doblar les pel•lícules al català perquè la gent no en té ganes de veure cinema en català i que ja les entenem en castellà. Collons! I jo les entenc en francès, la meva dona en anglès i el meu veí, l’Ahmed, en àrab. No es tracta del que entenem o no entenem, de si parlem 2, 3 o 7 idiomes (tan de bo), és molt més senzill: el cinema que es projecta en un país ha de ser doblat en l’ idioma del país en el que es projecta. Però aquí es veu que som diferents. Clar, som bífids, perdó, bilingues i si ja ens en sortim amb una, perquè cal fer l’esforç (sempre és un esforç) d’utilitzar l’altra que no deixa de ser una collonada? Un país: una única llengua (oficial) i totes les altres propostes només serveixen d’excusa per arraconar la més dèbil. Fa temps que vaig desertar de les sales de cinema justament per aquest fet: el no poder veure cinema en la meva pròpia llengua o llengua pròpia, com vulgueu. Bé, per això i una mica també per deixar de sentir rosegar crispetes i xarrupar cocacoles. Tan difícil és poder viure amb normalitat?
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Pa d’hòstia
Disculpa el retard en la meva resposta però vaig tornar de viatge amb el temps just per assistir al partit i m’ha estat impossible fer-ho abans.
Conec el tarannà de la gent d’Escolapis des de fa molt de temps i el conec allà on no és possible dissimular-lo: en els camps de futbol. Allà on surten el millor i el pitjor de les persones i on les baixes passions ens dibuixen i ens presenten tal com som. I els Escolapis, al menys els que jo conec i que casualment són els que juguen a futbol, són gent molt i molt sectària; amb punts de vista totalment esbiaixats i parcials, sense cap bri d’objectivitat. Són molts els incidents que provoquen ells i els seus familiars al llarg de la Temporada, sigui a la categoria que sigui. Són molts els moments en els que la seva actitud i el seu comportament són deplorables (sent benèvol en l’expressió). Aquesta manera d’actuar, aquesta indigència ètica i d’assoliment de valors va en augment a mesura que s’avança en edat. Arribant al seu punt àlgid a l’etapa de juvenils on es pot comprovar els efectes absolutament nocius de la seva “educació”, on es reflecteix, de manera evident, el fracàs d’unes propostes gens civilitzadores.
En fi Pere, són molts els episodis que he tingut personalment amb els Escolapis i res ha canviat en tots aquests anys. No dubtis que intentarem minimitzar els seus efectes. Però crec, personalment, que no hi ha res a fer. L’actitud i la manera de veure les coses d’aquesta gent no canviarà per molt que ens hi esforcem. Aquesta mena d’individus esperen una resposta per a seguir burxant perquè estan convençuts del seu paper messiànic i evangelitzador i que la seva “veritat” ha de ser imposada a la resta del món. La millor resposta és la no resposta, la indiferència i que es barallin amb les seves pròpies consciencies , les seves obsessions i les seves misèries. Tota la resta és perdre el temps i fer-se mala sang.
És la meva opinió personal. Hem de seguir fent el que fem perquè no estem equivocats i no necessitem l’aval ni la supervisió de cap “integrista cristià” que ens vulgui lobotomitzar
Disculpa el retard en la meva resposta però vaig tornar de viatge amb el temps just per assistir al partit i m’ha estat impossible fer-ho abans.
Conec el tarannà de la gent d’Escolapis des de fa molt de temps i el conec allà on no és possible dissimular-lo: en els camps de futbol. Allà on surten el millor i el pitjor de les persones i on les baixes passions ens dibuixen i ens presenten tal com som. I els Escolapis, al menys els que jo conec i que casualment són els que juguen a futbol, són gent molt i molt sectària; amb punts de vista totalment esbiaixats i parcials, sense cap bri d’objectivitat. Són molts els incidents que provoquen ells i els seus familiars al llarg de la Temporada, sigui a la categoria que sigui. Són molts els moments en els que la seva actitud i el seu comportament són deplorables (sent benèvol en l’expressió). Aquesta manera d’actuar, aquesta indigència ètica i d’assoliment de valors va en augment a mesura que s’avança en edat. Arribant al seu punt àlgid a l’etapa de juvenils on es pot comprovar els efectes absolutament nocius de la seva “educació”, on es reflecteix, de manera evident, el fracàs d’unes propostes gens civilitzadores.
En fi Pere, són molts els episodis que he tingut personalment amb els Escolapis i res ha canviat en tots aquests anys. No dubtis que intentarem minimitzar els seus efectes. Però crec, personalment, que no hi ha res a fer. L’actitud i la manera de veure les coses d’aquesta gent no canviarà per molt que ens hi esforcem. Aquesta mena d’individus esperen una resposta per a seguir burxant perquè estan convençuts del seu paper messiànic i evangelitzador i que la seva “veritat” ha de ser imposada a la resta del món. La millor resposta és la no resposta, la indiferència i que es barallin amb les seves pròpies consciencies , les seves obsessions i les seves misèries. Tota la resta és perdre el temps i fer-se mala sang.
És la meva opinió personal. Hem de seguir fent el que fem perquè no estem equivocats i no necessitem l’aval ni la supervisió de cap “integrista cristià” que ens vulgui lobotomitzar
dimarts, 20 d’octubre del 2009
La llengua sense matisos
Una filtració a la premsa sobre els aspectes lingüístics de l’Estatut que està diseccionant el Tribunal Constitucional (és un dir) m’ha fet posar, una vegada més, els pels de punta. Diu la nota en versió original: “El deber de conocer el catalán será matizado para que no sea exigible siempre” Ha de ser una broma, n’estic segur. Cap Tribunal de cap país civilitzat del món permetria una reglamentació on els seus ciutadans no estiguessin obligats a conèixer l’ idioma del país en qüestió. Cap Tribunal toleraria que la llengua pròpia d’un país només fos un valor afegit, un valor complementari i no el principal valor d’identitat de tot un poble. Per aquesta mateixa raó, s’exigirà als nou vinguts de països de l’est, el coneixement del castellà per accedir al mercat de treball, per tramitar documentació, per relacionar-se amb la justícia,...? El Tribunal Constitucional torna a equivocar-se. La llengua d’un país no és opcional. La llengua d’un país és patrimoni del país i una exigència de primer ordre. Cap ciutadà pot mantenir-se al marge i tots estan obligats a conèixer-la. Aquest punt no és negociable i no compromet, contra el que alguns necis argumenten, la llibertat personal. En un col•lectiu, en un país, en una nació, les llibertats individuals han d’estar condicionades per les normes generals de convivència i aquest ha de ser el marc que el Tribunal Constitucional hauria d’afavorir.
Una filtració a la premsa sobre els aspectes lingüístics de l’Estatut que està diseccionant el Tribunal Constitucional (és un dir) m’ha fet posar, una vegada més, els pels de punta. Diu la nota en versió original: “El deber de conocer el catalán será matizado para que no sea exigible siempre” Ha de ser una broma, n’estic segur. Cap Tribunal de cap país civilitzat del món permetria una reglamentació on els seus ciutadans no estiguessin obligats a conèixer l’ idioma del país en qüestió. Cap Tribunal toleraria que la llengua pròpia d’un país només fos un valor afegit, un valor complementari i no el principal valor d’identitat de tot un poble. Per aquesta mateixa raó, s’exigirà als nou vinguts de països de l’est, el coneixement del castellà per accedir al mercat de treball, per tramitar documentació, per relacionar-se amb la justícia,...? El Tribunal Constitucional torna a equivocar-se. La llengua d’un país no és opcional. La llengua d’un país és patrimoni del país i una exigència de primer ordre. Cap ciutadà pot mantenir-se al marge i tots estan obligats a conèixer-la. Aquest punt no és negociable i no compromet, contra el que alguns necis argumenten, la llibertat personal. En un col•lectiu, en un país, en una nació, les llibertats individuals han d’estar condicionades per les normes generals de convivència i aquest ha de ser el marc que el Tribunal Constitucional hauria d’afavorir.
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Un 10 caigut
S’acaba l’ Uruguai Argentina. Argentina guanya. Argentina es classifica pel Mundial de Sud-àfrica. Fins aquí el guió previst. A partir d’aquí, unes declaracions del tècnic argentí Diego Mamando Maradona, que provoquen un escàndol monumental. Qui, coneixent el seleccionador argentí i la seva trajectòria vital, s’atreviria a dir que les seves manifestacions davant els periodistes, a peu de gespa, no entraven dins el previst? Una persona primària com Maradora, acostumada a l’excés i que ha fet de la seva vida un esperpent, no és normal que actuï amb aquesta barroeria i desencert? Qui s’esquinça les vestidures? Qui es fa el sorprès i fa veure que no entén res? Qui ho qualifica d’intolerable i demana un sever correctiu? Tots els periodistes que l’han elevat als altars, tots els afeccionats que l’han idolatrat, tots els estaments esportius que l’han valorat, totes les autoritats i prohoms que l’han aixoplugat, ara han descobert, de sobte, que el seu ídol era el mismísimo demonio. El que fins fa poc havia estat un Déu inexplicable, ha caigut en desgràcia. El 10 Déu ha comés l’error més gran que una divinitat pot cometre: criticar als periodistes. El que no havien pogut fer les drogues, la seva vida dissipada, els seus enganys, les seves trampes,...ho han aconseguit unes declaracions ofensives contra un gremi blindat i intocable. El previsible Maradona ha fet el que li era propi i previsible: excedir-se. Qualsevol altra cosa que no hagués estat aquesta reacció sí que hauria estat sorprenent. La coherència de Maradona ha estat impecable i lògica fins les darreres conseqüències. Argentina guanya, Maradona perd.
S’acaba l’ Uruguai Argentina. Argentina guanya. Argentina es classifica pel Mundial de Sud-àfrica. Fins aquí el guió previst. A partir d’aquí, unes declaracions del tècnic argentí Diego Mamando Maradona, que provoquen un escàndol monumental. Qui, coneixent el seleccionador argentí i la seva trajectòria vital, s’atreviria a dir que les seves manifestacions davant els periodistes, a peu de gespa, no entraven dins el previst? Una persona primària com Maradora, acostumada a l’excés i que ha fet de la seva vida un esperpent, no és normal que actuï amb aquesta barroeria i desencert? Qui s’esquinça les vestidures? Qui es fa el sorprès i fa veure que no entén res? Qui ho qualifica d’intolerable i demana un sever correctiu? Tots els periodistes que l’han elevat als altars, tots els afeccionats que l’han idolatrat, tots els estaments esportius que l’han valorat, totes les autoritats i prohoms que l’han aixoplugat, ara han descobert, de sobte, que el seu ídol era el mismísimo demonio. El que fins fa poc havia estat un Déu inexplicable, ha caigut en desgràcia. El 10 Déu ha comés l’error més gran que una divinitat pot cometre: criticar als periodistes. El que no havien pogut fer les drogues, la seva vida dissipada, els seus enganys, les seves trampes,...ho han aconseguit unes declaracions ofensives contra un gremi blindat i intocable. El previsible Maradona ha fet el que li era propi i previsible: excedir-se. Qualsevol altra cosa que no hagués estat aquesta reacció sí que hauria estat sorprenent. La coherència de Maradona ha estat impecable i lògica fins les darreres conseqüències. Argentina guanya, Maradona perd.
diumenge, 18 d’octubre del 2009
La cohenència
Com pocs, com molt pocs, Leonard Cohen ha estat fidel a sí mateix. Més de cinquanta anys fent el que calia i fent-ho bé és un extraordinari bagatge per a un GENI integral. Un autor sense fissures però amb una extensa gama de textures i plecs. Un creador d’imatges úniques que, a més, ha sabut comunicar amb una precisió admirable. Sensibilitat, emotivitat, sinceritat, honestedat, tendresa, tot en el mateix missatge i en quantitats industrials. Un permanent regal per a tots aquells que han tingut la sort i el privilegi de conviure’l. La coherència més enllà de qualsevol moda. La permanència a través del temps. La vigència en qualsevol àmbit, en qualsevol espai. Barcelona ha tingut a Cohen i Cohen s’ha emocionat amb Barcelona i de la seva comunió ens quedarà, als que hi vam ser-hi, un record inesborrable i la sensació que, finalment, hem tocat el cel. Lloada sigui la Cohenència.
Com pocs, com molt pocs, Leonard Cohen ha estat fidel a sí mateix. Més de cinquanta anys fent el que calia i fent-ho bé és un extraordinari bagatge per a un GENI integral. Un autor sense fissures però amb una extensa gama de textures i plecs. Un creador d’imatges úniques que, a més, ha sabut comunicar amb una precisió admirable. Sensibilitat, emotivitat, sinceritat, honestedat, tendresa, tot en el mateix missatge i en quantitats industrials. Un permanent regal per a tots aquells que han tingut la sort i el privilegi de conviure’l. La coherència més enllà de qualsevol moda. La permanència a través del temps. La vigència en qualsevol àmbit, en qualsevol espai. Barcelona ha tingut a Cohen i Cohen s’ha emocionat amb Barcelona i de la seva comunió ens quedarà, als que hi vam ser-hi, un record inesborrable i la sensació que, finalment, hem tocat el cel. Lloada sigui la Cohenència.
Condemnats a l’èpica
Europa 3 – Tortosa 1
Lliga Nacional Juvenil
El mateix guió de cada setmana. La mateixa manca de punteria a les primeres arribades. La mateixa incompetència arbitral. Els mateixos errors de concentració. La mateixa sort esquiva. Els mateixos arguments, el mateix preàmbul per, aquest cop, un final oposadament diferent. Un final impensable quan l’Europa es va quedar amb 9 jugadors, amb 1 a 1 al marcador, i amb un munt de minuts per disputar. Un final increïble per a quasi tothom menys per als que podien canviar el signe de la història i, fruit d’aquesta fe, ho varen acabar aconseguint d’una manera extraordinària i a l’abast de molts pocs equips. Jugar durant cinc setmanes contra l’adversitat i l’animadversió té de bo que acabes per adaptar-te. L’Europa ha après del seu particular infern. Ha sabut patir i, sense resignar-se, treure’n profit d’una situació desesperada i angoixant. Ha sabut adaptar-se per poder sobreviure i a força de gestionar correctament les emocions ha estat capaç de trobar el camí per sortir del pou. Jugar cada setmana contra l’adversitat et fa més fort i et genera certes habilitats per fer front a situacions similars que es van presentant al llarg d’una temporada. L’Europa ha fet, en el seu cas, un curs accelerat, d’adaptació al medi i n’ha sortit extremadament reforçat. Es necessita un sediment especial per donar-li la volta a una situació tant i tant complicada com la que es va viure el passat dissabte al Nou Sardenya. Pocs equips estan en condicions de culminar la gesta que va protagonitzar l’Europa i que va posar de manifest de quina mena de material està fet aquest equip. Quan altres haurien llençat la tovallola, quan altres haurien abaixat els braços i s’haguessin abandonat al seu destí , l’Europa hi va creure, els tècnics hi van arriscar, els jugadors hi van voler i el públic es va rendir. Sis setmanes han calgut per puntuar, per capgirar la inèrcia negativa. Sis setmanes per aparcar l’ansietat i temperar els nervis. Sis setmanes per saber d’on venim i on no volem tornar. Hem après molt, el nostre bagatge és extraordinari i la destresa per administrar-ho segregarà la substància de la que estan fets els somnis.
Europa 3 – Tortosa 1
Lliga Nacional Juvenil
El mateix guió de cada setmana. La mateixa manca de punteria a les primeres arribades. La mateixa incompetència arbitral. Els mateixos errors de concentració. La mateixa sort esquiva. Els mateixos arguments, el mateix preàmbul per, aquest cop, un final oposadament diferent. Un final impensable quan l’Europa es va quedar amb 9 jugadors, amb 1 a 1 al marcador, i amb un munt de minuts per disputar. Un final increïble per a quasi tothom menys per als que podien canviar el signe de la història i, fruit d’aquesta fe, ho varen acabar aconseguint d’una manera extraordinària i a l’abast de molts pocs equips. Jugar durant cinc setmanes contra l’adversitat i l’animadversió té de bo que acabes per adaptar-te. L’Europa ha après del seu particular infern. Ha sabut patir i, sense resignar-se, treure’n profit d’una situació desesperada i angoixant. Ha sabut adaptar-se per poder sobreviure i a força de gestionar correctament les emocions ha estat capaç de trobar el camí per sortir del pou. Jugar cada setmana contra l’adversitat et fa més fort i et genera certes habilitats per fer front a situacions similars que es van presentant al llarg d’una temporada. L’Europa ha fet, en el seu cas, un curs accelerat, d’adaptació al medi i n’ha sortit extremadament reforçat. Es necessita un sediment especial per donar-li la volta a una situació tant i tant complicada com la que es va viure el passat dissabte al Nou Sardenya. Pocs equips estan en condicions de culminar la gesta que va protagonitzar l’Europa i que va posar de manifest de quina mena de material està fet aquest equip. Quan altres haurien llençat la tovallola, quan altres haurien abaixat els braços i s’haguessin abandonat al seu destí , l’Europa hi va creure, els tècnics hi van arriscar, els jugadors hi van voler i el públic es va rendir. Sis setmanes han calgut per puntuar, per capgirar la inèrcia negativa. Sis setmanes per aparcar l’ansietat i temperar els nervis. Sis setmanes per saber d’on venim i on no volem tornar. Hem après molt, el nostre bagatge és extraordinari i la destresa per administrar-ho segregarà la substància de la que estan fets els somnis.
Un dia rodón
Barcino 2 – Europa D 4
Europa B 3 – Escolapis 1
Cadets
El d’ahir és d’aquells dies que mereixen ser emmarcats. Aquells dies especials on el vent bufa de popa i els déus et són estranyament favorables. Un gran dia únic i difícilment repetible en el que tot encaixa i res grinyola i si alguna cosa ho fa, sempre acaba portant l’inconfusible segell dels Escolapis.
Començava la jornada amb el desplaçament del Cadet D a les instal•lacions del Barcino. Un desplaçament incògnita, per ser el primer de la temporada, i el desconeixement que encara es té dels rivals i la poc avaluada adaptació a la categoria de les pròpies forces. Una primera sortida saldada amb una nova victòria sense pal•liatius producte d’una enorme superioritat i que, en algunes fases del partit, ha estat un handicap en negatiu que ha desmotivat als propis jugadors de l’Europa, fins el punt, no de fer perillar el resultat, però sí de crear una certa inquietud en el desenvolupament del joc. Avui a Can Barcino no tocava patir i en alguns moments, per demèrits propis, s’ha patit innecessariament. La confiança dona tranquil•litat i seguretat en un mateix, però l’excés de confiança és letal. Sí avui en comptes de tenir davant un innocent Barcino s’hagués tingut a un altre rival amb més categoria i mordent, la història bé podria haver canviat. No hi ha camins de roses ni en aquesta ni en cap categoria. Tots els equips tenen les seves qualitats, les seves habilitats i tindran les seves opcions. Si estem al cent per cent, som molt bons. Sí només estem al cinquanta per cent podem fer molt bons als rivals menys capacitats. I no cal excedir-nos en generositat ni deferència.
Per rematar la jornada, un altre Cadet, en aquest cas el B, rebia al Nou Sardenya a un, sobre el paper, potent Escolapis. Potent i molt físic, que ha sucumbit a la superior qualitat tècnica i disposició tàctica d’un Europa molt motivat i, en algunes fases, brillant. Malgrat la claredat del marcador, el partit no s’ha decidit fins els darrers 10 minuts en un final apoteòsic i d’una extraordinària emotivitat. L’Europa ha sumat una nova victòria que el deixa en una situació immillorable. Però això no ha fet més que començar i el que es guanya una setmana cal consolidar-ho a la següent. Pas a pas s’arriba lluny. Poc a poc s’aconsegueixen els grans objectius.
Un dia rodón, un marc ideal.
Barcino 2 – Europa D 4
Europa B 3 – Escolapis 1
Cadets
El d’ahir és d’aquells dies que mereixen ser emmarcats. Aquells dies especials on el vent bufa de popa i els déus et són estranyament favorables. Un gran dia únic i difícilment repetible en el que tot encaixa i res grinyola i si alguna cosa ho fa, sempre acaba portant l’inconfusible segell dels Escolapis.
Començava la jornada amb el desplaçament del Cadet D a les instal•lacions del Barcino. Un desplaçament incògnita, per ser el primer de la temporada, i el desconeixement que encara es té dels rivals i la poc avaluada adaptació a la categoria de les pròpies forces. Una primera sortida saldada amb una nova victòria sense pal•liatius producte d’una enorme superioritat i que, en algunes fases del partit, ha estat un handicap en negatiu que ha desmotivat als propis jugadors de l’Europa, fins el punt, no de fer perillar el resultat, però sí de crear una certa inquietud en el desenvolupament del joc. Avui a Can Barcino no tocava patir i en alguns moments, per demèrits propis, s’ha patit innecessariament. La confiança dona tranquil•litat i seguretat en un mateix, però l’excés de confiança és letal. Sí avui en comptes de tenir davant un innocent Barcino s’hagués tingut a un altre rival amb més categoria i mordent, la història bé podria haver canviat. No hi ha camins de roses ni en aquesta ni en cap categoria. Tots els equips tenen les seves qualitats, les seves habilitats i tindran les seves opcions. Si estem al cent per cent, som molt bons. Sí només estem al cinquanta per cent podem fer molt bons als rivals menys capacitats. I no cal excedir-nos en generositat ni deferència.
Per rematar la jornada, un altre Cadet, en aquest cas el B, rebia al Nou Sardenya a un, sobre el paper, potent Escolapis. Potent i molt físic, que ha sucumbit a la superior qualitat tècnica i disposició tàctica d’un Europa molt motivat i, en algunes fases, brillant. Malgrat la claredat del marcador, el partit no s’ha decidit fins els darrers 10 minuts en un final apoteòsic i d’una extraordinària emotivitat. L’Europa ha sumat una nova victòria que el deixa en una situació immillorable. Però això no ha fet més que començar i el que es guanya una setmana cal consolidar-ho a la següent. Pas a pas s’arriba lluny. Poc a poc s’aconsegueixen els grans objectius.
Un dia rodón, un marc ideal.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Encertar amb la paraula justa no és insultar
Dir-li lladre a una persona que ha robat, és anar en contra de la veritat o una manca de respecte? O només és la constatació d’una realitat? Dir-li violador a una persona que ha estat condemnada per haver comés aquest delicte, és atemptar contra la seva dignitat? O és tan sols la definició que més se li escau? Dir-li, aleshores, mentider a una persona que menteix habitualment i que ha estat repetidament enxampada en la seva irregular conducta, és un insult? O és el que, senzillament, li correspon? Dir-li imbècil a una persona que ha fet mèrits suficients per demostrar que ho és, és un menyspreu a la seva persona? O és només el que s’ha guanyat a pols amb el seu comportament? L’ insult només es pot considerar com a tal sinó es correspon amb la realitat i només llavors, la persona injustament insultada, pot reclamar la restitució de la seva honorabilitat i la rehabilitació de la seva integritat. En cas contrari, sí el que es diu té fonaments provats, no es podrà considerar mai un insult, simplement la definició d’una actuació indigne i/o delictiva.
Un gos és i serà sempre un fill de gosa, encara que alguns hi vulguin veure en l’afirmació indicis d’insult.
Dir-li lladre a una persona que ha robat, és anar en contra de la veritat o una manca de respecte? O només és la constatació d’una realitat? Dir-li violador a una persona que ha estat condemnada per haver comés aquest delicte, és atemptar contra la seva dignitat? O és tan sols la definició que més se li escau? Dir-li, aleshores, mentider a una persona que menteix habitualment i que ha estat repetidament enxampada en la seva irregular conducta, és un insult? O és el que, senzillament, li correspon? Dir-li imbècil a una persona que ha fet mèrits suficients per demostrar que ho és, és un menyspreu a la seva persona? O és només el que s’ha guanyat a pols amb el seu comportament? L’ insult només es pot considerar com a tal sinó es correspon amb la realitat i només llavors, la persona injustament insultada, pot reclamar la restitució de la seva honorabilitat i la rehabilitació de la seva integritat. En cas contrari, sí el que es diu té fonaments provats, no es podrà considerar mai un insult, simplement la definició d’una actuació indigne i/o delictiva.
Un gos és i serà sempre un fill de gosa, encara que alguns hi vulguin veure en l’afirmació indicis d’insult.
divendres, 16 d’octubre del 2009
El món en 7 dies
Semblarà, per un moment, que ho perdem tot, però, tampoc aleshores, no renunciarem al treball, el compromís i la coherència. Aquesta és l’única via possible i la que hem triat per, no només recuperar el que teníem, sinó per anar una mica més enllà. Avançar sòlidament per deixar de banda les inseguretats, la provisionalitat i les construccions efímeres. No ens demaneu resultats de cara a la galeria que amaguin les nostres vergonyes. No ens demaneu maquillatge d’urgència per suavitzar les nostres ombres. No ens demaneu que edifiquem ràpid i sobre un sòl inestable. Anirem consolidant el terreny pam a pam, metre a metre i la pressa no formarà part del nostre programari. Hem d’aixecar una estructura veritablement sòlida perquè duri molts anys i ho faci en perfecte estat de salut. No claudicarem davant el repte i no escatimarem esforços per aconseguir l’objectiu. No som partidaris de la flor d’un dia, de les gràfiques amb agulles, del minut de glòria,...Trigarem més que d’altres en trenar la xarxa, en treballar els vímets, en estendre el formigó, però aquesta és la nostra proposta i l’únic camí possible per a no tornar a cometre els mateixos errors. Som gent de futur que treballa el present sense oblidar el passat i el nostre èxit serà l’èxit de tots. No cal fer-ho tot en 7 dies, Déu ho va intentar i no se’n va sortir.
Semblarà, per un moment, que ho perdem tot, però, tampoc aleshores, no renunciarem al treball, el compromís i la coherència. Aquesta és l’única via possible i la que hem triat per, no només recuperar el que teníem, sinó per anar una mica més enllà. Avançar sòlidament per deixar de banda les inseguretats, la provisionalitat i les construccions efímeres. No ens demaneu resultats de cara a la galeria que amaguin les nostres vergonyes. No ens demaneu maquillatge d’urgència per suavitzar les nostres ombres. No ens demaneu que edifiquem ràpid i sobre un sòl inestable. Anirem consolidant el terreny pam a pam, metre a metre i la pressa no formarà part del nostre programari. Hem d’aixecar una estructura veritablement sòlida perquè duri molts anys i ho faci en perfecte estat de salut. No claudicarem davant el repte i no escatimarem esforços per aconseguir l’objectiu. No som partidaris de la flor d’un dia, de les gràfiques amb agulles, del minut de glòria,...Trigarem més que d’altres en trenar la xarxa, en treballar els vímets, en estendre el formigó, però aquesta és la nostra proposta i l’únic camí possible per a no tornar a cometre els mateixos errors. Som gent de futur que treballa el present sense oblidar el passat i el nostre èxit serà l’èxit de tots. No cal fer-ho tot en 7 dies, Déu ho va intentar i no se’n va sortir.
dijous, 15 d’octubre del 2009
Cinquanta estrelles
Fem una mica de política ficció. Us imagineu per un moment que en lloc de ser colonitzats pels espanyols ho haguéssim estat pels anglesos. En lloc de ser aquest país amb complexa d’inferioritat que per a tot necessita demanar permís i no aixeca cap, ara potser seriem els EEUU i regiríem el destí del món. En comptes de ser la sola de la sabata d’en Zapatero, seria el propi Zapatero el que ens netejaria les sabates. En comptes de viure a la lluna sense oxigen estaríem preparant un viatge a Mart. En comptes de celebrar una derrota com a diada nacional, estaríem celebrant el dia de la Independència. En comptes de ser els figurants d’una pel•lícula de terror, tindríem una industria cinematogràfica de primer ordre. Viuríem a Hollywood i les pel•lícules les faríem nosaltres i el final el triaríem nosaltres. En comptes del Montilla tindríem a l’Obama i en comptes del Saura a la Hillary Clinton. I no tindríem una sola estrella de cinc puntes a la bandera sinó cinquanta.
Fem una mica de política ficció. Us imagineu per un moment que en lloc de ser colonitzats pels espanyols ho haguéssim estat pels anglesos. En lloc de ser aquest país amb complexa d’inferioritat que per a tot necessita demanar permís i no aixeca cap, ara potser seriem els EEUU i regiríem el destí del món. En comptes de ser la sola de la sabata d’en Zapatero, seria el propi Zapatero el que ens netejaria les sabates. En comptes de viure a la lluna sense oxigen estaríem preparant un viatge a Mart. En comptes de celebrar una derrota com a diada nacional, estaríem celebrant el dia de la Independència. En comptes de ser els figurants d’una pel•lícula de terror, tindríem una industria cinematogràfica de primer ordre. Viuríem a Hollywood i les pel•lícules les faríem nosaltres i el final el triaríem nosaltres. En comptes del Montilla tindríem a l’Obama i en comptes del Saura a la Hillary Clinton. I no tindríem una sola estrella de cinc puntes a la bandera sinó cinquanta.
URTAIN
La debilitat d’un règim
A tots aquells que m’heu fet confiança. A tots els que heu volgut interpretar i acceptar els meus suggeriments. A tots vosaltres i, perquè no, a tots els que mai m’heu tingut en consideració, us demanaria que aquest cop féssiu una excepció i us acostéssiu al Teatre Romea a veure una obra excepcional i irrepetible. Penseu que un cop despengin la darrera funció ja no ho podreu recuperar en DVD o per la tele. El teatre és intens però efímer i cal aprofitar el moment: carpe diem. Alguns coneguts, alguns amics i fins i tot la gent que m’aprecia, no es cansa de retreure’m que adjectivo en excés, que guarneix-ho innecessariament el verb, però ho faig, els hi responc, en busca de la precisió, d’acostar-me el màxim al nucli de la descripció, de mostrar el perfil més complert i ric d’allò que intento definir. El cas d’ Urtain és doncs un cas excepcional, un contra exemple del que no acostumo a fer habitualment i aquest cop em quedaré amb un únic adjectiu: COLPIDOR. La resta d’adjectius els deixo per vosaltres. Ja podeu córrer a buscar el diccionari de sinònims, us en faltaran.
La debilitat d’un règim
A tots aquells que m’heu fet confiança. A tots els que heu volgut interpretar i acceptar els meus suggeriments. A tots vosaltres i, perquè no, a tots els que mai m’heu tingut en consideració, us demanaria que aquest cop féssiu una excepció i us acostéssiu al Teatre Romea a veure una obra excepcional i irrepetible. Penseu que un cop despengin la darrera funció ja no ho podreu recuperar en DVD o per la tele. El teatre és intens però efímer i cal aprofitar el moment: carpe diem. Alguns coneguts, alguns amics i fins i tot la gent que m’aprecia, no es cansa de retreure’m que adjectivo en excés, que guarneix-ho innecessariament el verb, però ho faig, els hi responc, en busca de la precisió, d’acostar-me el màxim al nucli de la descripció, de mostrar el perfil més complert i ric d’allò que intento definir. El cas d’ Urtain és doncs un cas excepcional, un contra exemple del que no acostumo a fer habitualment i aquest cop em quedaré amb un únic adjectiu: COLPIDOR. La resta d’adjectius els deixo per vosaltres. Ja podeu córrer a buscar el diccionari de sinònims, us en faltaran.
dimecres, 14 d’octubre del 2009
El llast del cognom
Està molt clar que el nom, en aquest cas el cognom, no fa la cosa. Només cal fixar-se en el cognom d’algunes persones “il•lustres” per confirmar-ho. Francisco Camps, Rita Barberà, Alberto Boadella,... són tres clars exemples que donen arguments a la nostra estrafolària teoria. Pel seu cognom, d’origen i arrel catalana, es podria pensar en que la seva tendència natural hauria de ser la bona relació amb el país dels seus avantpassats. En canvi, tots tres, es signifiquen justament pel contrari. El seu odi, la seva animadversió cap a tot allò que ensuma català és proverbial i, perquè no dir-ho, un xic patològica. La fòbia portada a l’extrem. La ràbia portada al límit. L’ auto-odi per uns orígens no acceptats i una espiritualitat mal resolta els ha dut, malgrat els seus cognoms, a desenvolupar una personalitat profundament agressiva contra tot allò que ensumi a català. Deia Raimon que qui perd els orígens perd identitat. I jo afegiria, en aquest cas, que també perd el nord.
Hi ha alguna cosa pitjor que ser ex-fumador? Sí, ser ex-català.
Està molt clar que el nom, en aquest cas el cognom, no fa la cosa. Només cal fixar-se en el cognom d’algunes persones “il•lustres” per confirmar-ho. Francisco Camps, Rita Barberà, Alberto Boadella,... són tres clars exemples que donen arguments a la nostra estrafolària teoria. Pel seu cognom, d’origen i arrel catalana, es podria pensar en que la seva tendència natural hauria de ser la bona relació amb el país dels seus avantpassats. En canvi, tots tres, es signifiquen justament pel contrari. El seu odi, la seva animadversió cap a tot allò que ensuma català és proverbial i, perquè no dir-ho, un xic patològica. La fòbia portada a l’extrem. La ràbia portada al límit. L’ auto-odi per uns orígens no acceptats i una espiritualitat mal resolta els ha dut, malgrat els seus cognoms, a desenvolupar una personalitat profundament agressiva contra tot allò que ensumi a català. Deia Raimon que qui perd els orígens perd identitat. I jo afegiria, en aquest cas, que també perd el nord.
Hi ha alguna cosa pitjor que ser ex-fumador? Sí, ser ex-català.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
Canmerlot
Tothom coneix Camelot. Sigui mitjançant la literatura o el cinema, Camelot ha resistit el pas dels anys gaudint d’una salut excel•lent i ha esdevingut una llegenda universal fins abastar la categoria de mite. Tothom coneix la història, tothom coneix els grans i petits detalls, tothom coneix els personatges i les seves cuites, tothom coneix les seves aventures, la seva glòria, el seu esplendor i el seu final tràgic. Però el que molt poca gent coneix és que Camelot no era el seu veritable nom. En aquell temps, a la que amb els anys es coneixeria com la ciutat daurada, se l’anomenava popularment Can Merlot per la gran quantitat d’aquesta varietat de raïm que es consumia. El merlot era, de lluny, el tresor més preuat, l’or negre, el nèctar dels déus per a la ciutat més festiva i lúdica de la cristiandat. El culte al vi era, a Can Merlot, religió, i els seus ciutadans, fervents seguidors d’aquest torbador elixir. Tot a la ciutat girava entorn al merlot i les celebracions es succeïen amb l’única finalitat de gaudir-ne. El rei era feliç, els cavallers eren feliços, els servents eren feliços, els ciutadans eren feliços, els pagesos eren feliços,...fins que va arribar Ginebra, el merlot va caure en desgràcia i la història va canviar. Només una revolta popular va impedir que Can Merlot canvies el seu nom original pel més xic de Can Ginebra quedant, finalment, amb el que ara coneixem com a Camelot, pel gran camelo, el camelot que aquella enganyifa va significar.
Tothom coneix Camelot. Sigui mitjançant la literatura o el cinema, Camelot ha resistit el pas dels anys gaudint d’una salut excel•lent i ha esdevingut una llegenda universal fins abastar la categoria de mite. Tothom coneix la història, tothom coneix els grans i petits detalls, tothom coneix els personatges i les seves cuites, tothom coneix les seves aventures, la seva glòria, el seu esplendor i el seu final tràgic. Però el que molt poca gent coneix és que Camelot no era el seu veritable nom. En aquell temps, a la que amb els anys es coneixeria com la ciutat daurada, se l’anomenava popularment Can Merlot per la gran quantitat d’aquesta varietat de raïm que es consumia. El merlot era, de lluny, el tresor més preuat, l’or negre, el nèctar dels déus per a la ciutat més festiva i lúdica de la cristiandat. El culte al vi era, a Can Merlot, religió, i els seus ciutadans, fervents seguidors d’aquest torbador elixir. Tot a la ciutat girava entorn al merlot i les celebracions es succeïen amb l’única finalitat de gaudir-ne. El rei era feliç, els cavallers eren feliços, els servents eren feliços, els ciutadans eren feliços, els pagesos eren feliços,...fins que va arribar Ginebra, el merlot va caure en desgràcia i la història va canviar. Només una revolta popular va impedir que Can Merlot canvies el seu nom original pel més xic de Can Ginebra quedant, finalment, amb el que ara coneixem com a Camelot, pel gran camelo, el camelot que aquella enganyifa va significar.
dilluns, 12 d’octubre del 2009
La festa de la cabra
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys dels fets que varen portar al llavors president de la Generalitat, Lluis Companys, a proclamar l’Estat Català dins el marc de la República espanyola. Aquest Estat Català va ser de curta durada i va duu a la presó al mateix president Companys i a tots els membres del seu govern que varen ser reclosos, primer al vaixell Uruguay ancorat al port de Barcelona i posteriorment al Penal del Puerto de Santa María d’ on no sortirien fins al triomf del Front Popular en les eleccions de l’any 36. Una vegada més l’exèrcit espanyol, aquest cop comandat pel general Batet, va ser l’encarregat de “restablir l’ordre” ofegant per enèsima vegada el desig i la voluntat d’un poble, el meu poble. Fruit d’aquesta bàrbara reprensió que va esclafar per la força de les armes la proclama d’un govern democràtic, escollit democràticament en unes eleccions lliures i democràtiques, la brutalitat i la indignitat es varen imposar a la raó. Aquests argument democràtics, segurament, intranscendents per a un exèrcit i un estat (espanyol) acostumat a mantenir la unitat d’Espanya a qualsevol preu, no varen ser suficients per aturar el salvatge atac sobre el poble català i els seus legítims representants.
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys d’uns fets que podrien haver canviat la història del nostre país i cap institució, cap partit, cap col•lectiu, ni el parlament, ni el mateix govern han tingut un record per aquest aniversari. En canvi, cada any, 6 dies desprès, acceptem de bon grat homenatjar a l’exèrcit d’un estat que sempre ens ha fet la vida impossible i que no dubtaria, en cap moment, en tornant-se-la a fer si ho consideressin oportú. Ens volen febles, ens volen sotmesos o simplement no ens volen. Acceptem el repte d’aquesta desafecció i trobem el nostre propi espai. Ho podem fer un 6 d’Octubre, un 23 de Març o un 39 de Setembre, tant se val la data, el que cal és fer-ho.
La festa de la cabra no ha estat, no és, ni serà mai la meva festa. I a més, a poc que us hi fixeu, darrera i al voltant de la cabra, només hi veureu "masculins".
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys dels fets que varen portar al llavors president de la Generalitat, Lluis Companys, a proclamar l’Estat Català dins el marc de la República espanyola. Aquest Estat Català va ser de curta durada i va duu a la presó al mateix president Companys i a tots els membres del seu govern que varen ser reclosos, primer al vaixell Uruguay ancorat al port de Barcelona i posteriorment al Penal del Puerto de Santa María d’ on no sortirien fins al triomf del Front Popular en les eleccions de l’any 36. Una vegada més l’exèrcit espanyol, aquest cop comandat pel general Batet, va ser l’encarregat de “restablir l’ordre” ofegant per enèsima vegada el desig i la voluntat d’un poble, el meu poble. Fruit d’aquesta bàrbara reprensió que va esclafar per la força de les armes la proclama d’un govern democràtic, escollit democràticament en unes eleccions lliures i democràtiques, la brutalitat i la indignitat es varen imposar a la raó. Aquests argument democràtics, segurament, intranscendents per a un exèrcit i un estat (espanyol) acostumat a mantenir la unitat d’Espanya a qualsevol preu, no varen ser suficients per aturar el salvatge atac sobre el poble català i els seus legítims representants.
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys d’uns fets que podrien haver canviat la història del nostre país i cap institució, cap partit, cap col•lectiu, ni el parlament, ni el mateix govern han tingut un record per aquest aniversari. En canvi, cada any, 6 dies desprès, acceptem de bon grat homenatjar a l’exèrcit d’un estat que sempre ens ha fet la vida impossible i que no dubtaria, en cap moment, en tornant-se-la a fer si ho consideressin oportú. Ens volen febles, ens volen sotmesos o simplement no ens volen. Acceptem el repte d’aquesta desafecció i trobem el nostre propi espai. Ho podem fer un 6 d’Octubre, un 23 de Març o un 39 de Setembre, tant se val la data, el que cal és fer-ho.
La festa de la cabra no ha estat, no és, ni serà mai la meva festa. I a més, a poc que us hi fixeu, darrera i al voltant de la cabra, només hi veureu "masculins".
diumenge, 11 d’octubre del 2009
Retrobar la sensació
Europa 5 – Hospitalet At. 0
Lliga Cadet 2ª. Divisió
Tornar a començar. O començar de nou però no de zero. Aquest és un dels avantatges d’aquest equip que té molta de la feina feta, mentre els rivals encara estan tancant plantilles o buscant el sistema ideal per afrontar la nova temporada. L’Europa és l’equip que millor futbol practica de la seva categoria i podria estar, perfectament, jugant a primera i fins i tot a preferent, sense cap mena de dubte. Si bé aquestes coses cal demostrar-les en el terreny de joc i fer-ho jornada darrera jornada, és evident que, sobre el paper, aquest grup de cadets està cridat a donar-nos moltes alegries. Ja ho varen aconseguir la darrera temporada quedant campions de grup i disputant una promoció que, només per la manca de sort i un xic d’inexperiència, s’acabaria escapant. Aquest any no serà fàcil. Competiran amb equips de segon any, forts físicament i molts d’ells amb un any més d’experiència. Un temporada on la qualitat tècnica haurà d’estar especialment afinada si es vol desgastar la resistència d’equips molt potents que ompliran tot el camp i treballaran fins l’extenuació per suplir les seves limitacions. Uns equips que vendran la seva pell molt cara i que no es deixaran intimidar per 3 ó 4 passes seguits als que, per altra banda, no estan acostumats. S’haurà d’estar molt encertat i resoldre els partits el més aviat possible i no donar vida al rival. Un rival ferit pot ser extremadament perillós i més si tenim en compte que el que l’ha ferit és l’Europa. Un Europa que no s’haurà de deixar intimidar ni renunciar a les seves característiques, als trets diferencials que el defineixen, als seus actius, a la seva identitat, encara que el rival intentarà portar el joc al seu terreny sempre que pugui i amb això, és possible, que compti amb el vist i plau d’àrbitres tous, permissius o simplement dolents. En aquests casos no valdrà la queixa ni el lament, només el bon joc i els tres punts. La concentració en tot moment i el fer, senzillament, el que saben fer serà el millor tònic per tenir èxit, alhora que serà el millor antídot per a desactivar qualsevol resistència que se’ls hi oposi.
Començar guanyant per 5 a 0 és un molt bon començament però només és el principi d’una carrera de fons. Va haver, durant el partit, algunes coses que ens van deixar entreveure la temporada tant difícil i exigent que ens espera. Una correcta lectura d’aquests desencaixos ens ha de fer molts més fort i solvents. Confiança? Tota. Però no oblidem mai el treball, el compromís i la humilitat. Aquest any haurem de ser l’ombra i que els rivals es preocupin de perseguir-la.
Europa 5 – Hospitalet At. 0
Lliga Cadet 2ª. Divisió
Tornar a començar. O començar de nou però no de zero. Aquest és un dels avantatges d’aquest equip que té molta de la feina feta, mentre els rivals encara estan tancant plantilles o buscant el sistema ideal per afrontar la nova temporada. L’Europa és l’equip que millor futbol practica de la seva categoria i podria estar, perfectament, jugant a primera i fins i tot a preferent, sense cap mena de dubte. Si bé aquestes coses cal demostrar-les en el terreny de joc i fer-ho jornada darrera jornada, és evident que, sobre el paper, aquest grup de cadets està cridat a donar-nos moltes alegries. Ja ho varen aconseguir la darrera temporada quedant campions de grup i disputant una promoció que, només per la manca de sort i un xic d’inexperiència, s’acabaria escapant. Aquest any no serà fàcil. Competiran amb equips de segon any, forts físicament i molts d’ells amb un any més d’experiència. Un temporada on la qualitat tècnica haurà d’estar especialment afinada si es vol desgastar la resistència d’equips molt potents que ompliran tot el camp i treballaran fins l’extenuació per suplir les seves limitacions. Uns equips que vendran la seva pell molt cara i que no es deixaran intimidar per 3 ó 4 passes seguits als que, per altra banda, no estan acostumats. S’haurà d’estar molt encertat i resoldre els partits el més aviat possible i no donar vida al rival. Un rival ferit pot ser extremadament perillós i més si tenim en compte que el que l’ha ferit és l’Europa. Un Europa que no s’haurà de deixar intimidar ni renunciar a les seves característiques, als trets diferencials que el defineixen, als seus actius, a la seva identitat, encara que el rival intentarà portar el joc al seu terreny sempre que pugui i amb això, és possible, que compti amb el vist i plau d’àrbitres tous, permissius o simplement dolents. En aquests casos no valdrà la queixa ni el lament, només el bon joc i els tres punts. La concentració en tot moment i el fer, senzillament, el que saben fer serà el millor tònic per tenir èxit, alhora que serà el millor antídot per a desactivar qualsevol resistència que se’ls hi oposi.
Començar guanyant per 5 a 0 és un molt bon començament però només és el principi d’una carrera de fons. Va haver, durant el partit, algunes coses que ens van deixar entreveure la temporada tant difícil i exigent que ens espera. Una correcta lectura d’aquests desencaixos ens ha de fer molts més fort i solvents. Confiança? Tota. Però no oblidem mai el treball, el compromís i la humilitat. Aquest any haurem de ser l’ombra i que els rivals es preocupin de perseguir-la.
Relació d’equilibri
De vegades el guerrer de la llum lluita contra qui estima.
A l’home que conserva els amics, mai no el dominen les tempestes de l’existència; té forces per superar les dificultats i tirar endavant.
Tot i així, sovint se sent desafiat per aquells a qui prova d’ensenyar l’art de l’espasa. Els seus deixebles el repten a un combat.
I el guerrer els mostra la seva capacitat: amb uns quants cops, fa caure per terra els alumnes i l’harmonia torna al lloc on es reuneixen.
-Per que ho fa, si és tan superior? –li pregunta un passavolant.
-Perquè, quan em desafien, el que volen en realitat és conversar amb mi i, d’aquesta manera, mantinc el diàleg –respon el guerrer.
De vegades el guerrer de la llum lluita contra qui estima.
A l’home que conserva els amics, mai no el dominen les tempestes de l’existència; té forces per superar les dificultats i tirar endavant.
Tot i així, sovint se sent desafiat per aquells a qui prova d’ensenyar l’art de l’espasa. Els seus deixebles el repten a un combat.
I el guerrer els mostra la seva capacitat: amb uns quants cops, fa caure per terra els alumnes i l’harmonia torna al lloc on es reuneixen.
-Per que ho fa, si és tan superior? –li pregunta un passavolant.
-Perquè, quan em desafien, el que volen en realitat és conversar amb mi i, d’aquesta manera, mantinc el diàleg –respon el guerrer.
dissabte, 10 d’octubre del 2009
Match point
Mataró 1 – Europa 0
Lliga Nacional juvenil
Anem avançant. Anem cremant etapes. Potser no ho estem fent a la velocitat que voldríem, però sí, amb tota seguretat, a la velocitat que correspon. El ritme i la progressió s’ajusta, si volem ser seriosos i realistes, a les expectatives de principi de temporada. Tothom, al menys els que van gestar el projecte des de les beceroles, era conscient de l’extrema dificultat que aquest inici comportaria. Que s’hauria de fer una aportació suplementària de paciència i endorfines per contrarestar les mancances i desencaixos d’un equip en formació i que partia, per una sèrie de circumstàncies, amb una enorme desavantatge respecte als seus rivals. Un esforç titànic per aixecar un grup del no res i que només a força de treball, il•lusió, compromís i molta, molta fe, podrà reeixir. Temps, qüestió de temps, perquè tots els altres elements necessaris per a dur a bon port el vaixell hi són. Hi són amb escreix i ben aviat es podrà visualitzar. Estem en aquell punt on, malgrat no dependre d’ ella , la sort hi juga un paper molt important, a vegades decisiu. Aquell punt on la sort o la seva absència decanta els partits cap a un o altre lloc. Aquell punt en el que la pilota toca la xarxa i només és qüestió de sort que caigui a un o altre costat de la pista, perquè el resultat sigui favorable o no. Estem just en aquell punt on tots aquests elements capriciosos i imprevisibles ens són adversos. No es tracta de fiar-ho tot a la sort. Res es pot deixar en mans de la sort. S’ha de treballar fins l’extenuació per estar en disposició d’aprofitar-la quan aquesta arriba. Però, malgrat estar en les millors condicions, la sort et pot ser fugissera i girar-te l’esquena. És qüestió de perseverança insistir en revertir aquesta tendència adversa i trobar el camí de la sort, o sí més no, que la sort et trobi fent el camí. Un dia els petits detalls ens seran favorables perquè estem treballant, i molt, els grans arguments que ho facin possible.
Mataró 1 – Europa 0
Lliga Nacional juvenil
Anem avançant. Anem cremant etapes. Potser no ho estem fent a la velocitat que voldríem, però sí, amb tota seguretat, a la velocitat que correspon. El ritme i la progressió s’ajusta, si volem ser seriosos i realistes, a les expectatives de principi de temporada. Tothom, al menys els que van gestar el projecte des de les beceroles, era conscient de l’extrema dificultat que aquest inici comportaria. Que s’hauria de fer una aportació suplementària de paciència i endorfines per contrarestar les mancances i desencaixos d’un equip en formació i que partia, per una sèrie de circumstàncies, amb una enorme desavantatge respecte als seus rivals. Un esforç titànic per aixecar un grup del no res i que només a força de treball, il•lusió, compromís i molta, molta fe, podrà reeixir. Temps, qüestió de temps, perquè tots els altres elements necessaris per a dur a bon port el vaixell hi són. Hi són amb escreix i ben aviat es podrà visualitzar. Estem en aquell punt on, malgrat no dependre d’ ella , la sort hi juga un paper molt important, a vegades decisiu. Aquell punt on la sort o la seva absència decanta els partits cap a un o altre lloc. Aquell punt en el que la pilota toca la xarxa i només és qüestió de sort que caigui a un o altre costat de la pista, perquè el resultat sigui favorable o no. Estem just en aquell punt on tots aquests elements capriciosos i imprevisibles ens són adversos. No es tracta de fiar-ho tot a la sort. Res es pot deixar en mans de la sort. S’ha de treballar fins l’extenuació per estar en disposició d’aprofitar-la quan aquesta arriba. Però, malgrat estar en les millors condicions, la sort et pot ser fugissera i girar-te l’esquena. És qüestió de perseverança insistir en revertir aquesta tendència adversa i trobar el camí de la sort, o sí més no, que la sort et trobi fent el camí. Un dia els petits detalls ens seran favorables perquè estem treballant, i molt, els grans arguments que ho facin possible.
Viatge a la Lluna
S’ha trobat aigua a la Lluna. Per fi tots aquells que vivien d’una manera metafòrica a la Lluna no tindran cap excusa per anar-hi i convertir-se en residents. Ja no podran posar cap trava al seu trasllat i ens en podrem deslliurar. Els llunàtics trobaran el seu habitat natural i, vivint a la Lluna, ningú els podrà acusar de llunàtics sense motiu perquè serà una evidència descriptiva. Ara només caldrà trobar aigua a Mart perquè tots els marcianos, i en són molts, puguin fer el viatge que els hi correspon.
S’ha trobat aigua a la Lluna. Per fi tots aquells que vivien d’una manera metafòrica a la Lluna no tindran cap excusa per anar-hi i convertir-se en residents. Ja no podran posar cap trava al seu trasllat i ens en podrem deslliurar. Els llunàtics trobaran el seu habitat natural i, vivint a la Lluna, ningú els podrà acusar de llunàtics sense motiu perquè serà una evidència descriptiva. Ara només caldrà trobar aigua a Mart perquè tots els marcianos, i en són molts, puguin fer el viatge que els hi correspon.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)