La vida en colors

Quan el teu ser o no ser en una competició esportiva depèn directa i exclusivament del que facin els teus rivals, és a dir, quan la possibilitat de decidir el desenllaç no està en les teves mans, quan és el teu adversari el que porta la iniciativa, això vol dir, senzillament, que els altres ho han fet millor que tu. Que segurament has fallat en els moments clau mentre el teu rival no ho feia.
Davant d’aquesta formulació i oposadament a la idea de viure permanentment obsessionats en esperar l’errada del contrari, de desitjar fins a extrems malaltissos que el rival esportiu falli. Plantejament que et porta de frustració en frustració mentre l’adversari va fent bé la seva feina i a tu se’t desenvolupa una incipient ulcera a l’estómac. Mentre t’enquistes a viure en negatiu i t’instal·les còmodament en la perversitat de desitjar el mal al pròxim.
Mentre tot això va passant, jo aposto per una actitud clara i netament positiva. Vull que el meu equip guanyi sempre, independentment del que facin els seus rivals directes. Els meus triomfs no poden dependre, de cap manera, que el meu rival ho faci pitjor, s’equivoqui o cometi una errada.
El meus èxits hauran de correspondre directa i únicament al meu esforç, al meu treball, a les meves capacitats proposades i seran el resultat lògic de la feina ben feta.
I si finalment no aconsegueix-ho reeixir, si no arribo als objectius plantejats a principi del viatge, si em deixo part dels arguments pel camí i no assoleix-ho l’èxit desitjat. Si és un altre el que acaba fent-ho millor, això no ha de voler dir, mai, que ho he fet malament, sinó que l’adversari, simplement, ho ha fet millor.
No puc pretendre estructurar la meva vida en funció de les errades alienes. Seria com, en fotografia, escollir els negatius en lloc de les imatges perfectament revelades amb tota la seva gamma de colors i matisos.