Quan des de la forma es veu el fons
M9M 1 - Europa 1
Em poso a escriure aquesta crònica sense saber el resultat entre el Sant Joan Baptista i el Santa Eulàlia. De fet, tan se val, a hores d’ara l’equip de l’Hospitalet és campió del grup 12, independentment del que hagi succeït a Sant Adrià de Besos.
Un campió incontestable i merescut, que ha fet una segona volta per emmarcar, sense cedir cap punt en els darrers disset partits. Una gesta realment admirable en una de les lligues més competides dels darrers anys i sens dubte, la millor de tota la segona divisió.
Desprès de l’empat de l’Europa a Magoria davant un brillant M9M tot ha quedat vist per a sentencia. L’Europa necessitava guanyar, si o si, per tenir opcions al liderat. El resultat que s’ha produït aplanava el camí cap al títol per a un Santa Eulàlia, que abans de jugar ja havia guanyat.
És molt difícil fer una crònica quan les emocions son tan fortes i presents. És realment complicat escriure sobre el que ha passat i intentar racionalitzar els fets quan els sentiments col·lapsen el teu pensament. Tens la estranya sensació que els dits no responen a les teves ordres, que hi ha una evident desconnexió entre el teu cervell i el teclat. Et mires fixament la pantalla de l’ordinador fins que el blanc de la pàgina word et fa mal als ulls i decideixes abaixar les parpelles. Aleshores un munt d’imatges et venent al cap, una cataracta de spams et passen per davant a una velocitat de vertigen, moments de joia, moments on tot semblava perdut, moments per a l’esperança, instants al llindar de l’abisme, moments i més moments condensats en el més petit interval de temps imaginable.
Quan aconsegueixes refer-te, veus com poc a poc la boira escampa i és, aleshores, quan fas el que has de fer.
I el que toca ara, és felicitar sense reserves, al Santa Eulàlia i desitjar-li molts èxits en el seu immediat futur a primera. Espero que sigui un digne representant de tots els equips, que amb el seu esforç i competitivitat, l’han fet millor. Un equip creix en funció del rival, i el Santa Eulàlia n’ha tingut d’una altíssima qualitat.
També toca treure’s el barret davant un Europa i un M9M que, aquesta mateixa tarda, ens han brindat un dels millors partits que he vist en molt de temps. Un espectacle per a paladars selectes que ens ha deixat a tots, repeteix-ho, a tots, un excel·lent gust de boca. Un digníssim final per a una Temporada de matricula “cum laude”. El que hem repetit al llarg de moltes jornades, la injustícia sagnant que només pugui pujar un sol equip d’aquest grup, doncs estic convençut que els 4 primers són, per a mi, equips de primera divisió i a més de la part alta.
Destacable, absolutament destacable, la lluita, la professionalitat i l’ètica del M9M, que han donat un exemple d’esportivitat deixant-se la pell al camp fins el darrer sospir i la penúltima de les rampes. Un equip que és capaç de buidar-se, de lliurar-se amb aquesta generositat pel simple fet de competir, és una de les millors imatges que m’enduc d’aquesta irrepetible Temporada.
L’Europa ho ha intentat fins l’últim moment. Ha estat viu fins el darrer minut del darrer partit de la darrera jornada. Ha fet una Temporada excepcional amb un futbol de luxe i amb alguns partits antològics, dignes de ser gravats en DVD i passats a les escoles per ensenyar que en pot ser de fàcil i espectacular el futbol.
Ha estat brillant en atac, però també en defensa. Ha tingut equilibri com a equip i una línia de mig camp impressionant. Ha tingut joc incisiu per bandes i laterals amb projecció. Ha tingut tot el que calia menys la sort, en moments puntuals, que li pertocava, encara que només fos per estadística.
A aquesta poca sort s’ha afegit la desgràcia de creuar-se amb un Santa Eulàlia “enxufat” que els hi ha barrat el pas en el tram final de la lliga, amb una trajectòria impecable i segurament irrepetible.
L’eufòria de la victòria o el desencís de la derrota tan sols dura unes hores. A partir de demà només hi haurà present i evidentment futur. Caldrà preparar-se pel que ha de venir, la disposició dels ulls en el cap dels éssers humans no deixa lloc a dubtes: estan col·locats a la part de davant i no a la part del darrera del cap, per alguna cosa serà.
En l’idioma dels sioux no hi ha cap paraula que vulgui dir adéu. Per això, i amb la predisposició a fer l’indi que em caracteritza, us dic arreveure i que els Grans Esperits us siguin sempre favorables.
dissabte, 31 de maig del 2008
divendres, 30 de maig del 2008
Eines bàsiques
La clau anglesa II
Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat.
L'estel s’eleva més amunt en contra del vent, no al seu favor.
Desprès d’un recompte electoral, només importa qui és el guanyador. Tots els altres són perdedors.
El preu de la grandesa és la responsabilitat.
Winston Churchill
La clau anglesa II
Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat.
L'estel s’eleva més amunt en contra del vent, no al seu favor.
Desprès d’un recompte electoral, només importa qui és el guanyador. Tots els altres són perdedors.
El preu de la grandesa és la responsabilitat.
Winston Churchill
dijous, 29 de maig del 2008
Llet amarga
Arribat a aquest punt de la Temporada on el cos dona evidents símptomes de cansament pels esforços esmerçats i un ja comença a estar fins el capdamunt de pilota, és aleshores quan se’ns presenta puntualment davant nostre, la cara més amarga del futbol, el tràngol més traumàtic, el vessant més difícil d’assumir: les doloroses baixes.
Tots els equips, de tots els Clubs, de totes les categories i edats estan abocats, en aquestes dates, a desfer grups per fer-ne d’altres amb objectius, pretesament, més competitius, més tècnics, més alts, més forts, millors en definitiva.
Tot pas endavant, tot canvi deixa un munt de damnificats pel camí. Tota decisió, en un o altre sentit, provoca uns danys col·laterals difícils de contrarestar, compensar, controlar i fins i tot, preveure.
Són molts els joves, que a primers de Juny, hauran de deixar el Club en el que porten molts anys, per anar a buscar-se la vida, esportivament parlant, en altres clubs de la ciutat.
Aquests fets que haurien de ser bastant normals i de fàcil assimilació, esdevenen, en la majoria de casos, veritables drames per a les famílies que els pateixen.
Donar la baixa a un jugador, per motius purament esportius, no hauria de ser res d’extraordinari en la societat competitiva en la que ens movem. Ni extraordinari ni gens estrany, ja que tots nosaltres ens hem educat i hem mamat des de petitets la llet amarga de l’ambició desmesurada.
Un mateix pare que fomenta la competitivitat en el seu fill en vers als seus propis companys, que vol que el seu fill sigui el millor jugador de l’equip i, evidentment, millor que els rivals, és incapaç d’entendre la situació quan la baixa li donen al seu propi fill perquè n’arriba un de millor.
Finalment, no ens hauríem d’amoïnar gaire, una baixa sempre porta una alta, aquí o en qualsevol altre lloc. En un món d’equilibris és important adaptar-se als canvis. D’aquesta capacitat d’adaptació dependrà, en gran mesura, la nostra pròpia evolució.
Arribat a aquest punt de la Temporada on el cos dona evidents símptomes de cansament pels esforços esmerçats i un ja comença a estar fins el capdamunt de pilota, és aleshores quan se’ns presenta puntualment davant nostre, la cara més amarga del futbol, el tràngol més traumàtic, el vessant més difícil d’assumir: les doloroses baixes.
Tots els equips, de tots els Clubs, de totes les categories i edats estan abocats, en aquestes dates, a desfer grups per fer-ne d’altres amb objectius, pretesament, més competitius, més tècnics, més alts, més forts, millors en definitiva.
Tot pas endavant, tot canvi deixa un munt de damnificats pel camí. Tota decisió, en un o altre sentit, provoca uns danys col·laterals difícils de contrarestar, compensar, controlar i fins i tot, preveure.
Són molts els joves, que a primers de Juny, hauran de deixar el Club en el que porten molts anys, per anar a buscar-se la vida, esportivament parlant, en altres clubs de la ciutat.
Aquests fets que haurien de ser bastant normals i de fàcil assimilació, esdevenen, en la majoria de casos, veritables drames per a les famílies que els pateixen.
Donar la baixa a un jugador, per motius purament esportius, no hauria de ser res d’extraordinari en la societat competitiva en la que ens movem. Ni extraordinari ni gens estrany, ja que tots nosaltres ens hem educat i hem mamat des de petitets la llet amarga de l’ambició desmesurada.
Un mateix pare que fomenta la competitivitat en el seu fill en vers als seus propis companys, que vol que el seu fill sigui el millor jugador de l’equip i, evidentment, millor que els rivals, és incapaç d’entendre la situació quan la baixa li donen al seu propi fill perquè n’arriba un de millor.
Finalment, no ens hauríem d’amoïnar gaire, una baixa sempre porta una alta, aquí o en qualsevol altre lloc. En un món d’equilibris és important adaptar-se als canvis. D’aquesta capacitat d’adaptació dependrà, en gran mesura, la nostra pròpia evolució.
dimecres, 28 de maig del 2008
Borges y yo
Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas. Yo camino por Buenos Aires y me demoro, acaso ya mecánicamente, para mirar el arco de un zaguán y la puerta cancel; de Borges tengo noticias por el correo y veo su nombre en una terna de profesores o en un diccionario biográfico. Me gustan los relojes de arena, los mapas, la tipografía del siglo XVII, las etimologías, el sabor del café y la prosa de Stevenson; el otro comparte esas preferencias, pero de un modo vanidoso que las convierte en atributos de un actor. Sería exagerado afirmar que nuestra relación es hostil; yo vivo, yo me dejo vivir para que Borges pueda tramar su literatura y esa literatura me justifica. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición. Por lo demás, yo estoy destinado a perderme, definitivamente, y sólo algún instante de mí podrá sobrevivir en el otro. Poco a poco voy cediéndole todo, aunque me consta su perversa costumbre de falsear y magnificar. Spinoza entendió que todas las cosas quieren perseverar en su ser; la piedra eternamente quiere ser piedra y el tigre un tigre. Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy), pero me reconozco menos en sus libros que en muchos otros o que en el laborioso rasgueo de una guitarra. Hace años yo traté de librarme de él y pasé de las mitologías del arrabal a los juegos con el tiempo y con lo infinito, pero esos juegos son de Borges ahora y tendré que idear otras cosas. Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro.
No sé cuál de los dos escribe esta página.
Texte de Borges
Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas. Yo camino por Buenos Aires y me demoro, acaso ya mecánicamente, para mirar el arco de un zaguán y la puerta cancel; de Borges tengo noticias por el correo y veo su nombre en una terna de profesores o en un diccionario biográfico. Me gustan los relojes de arena, los mapas, la tipografía del siglo XVII, las etimologías, el sabor del café y la prosa de Stevenson; el otro comparte esas preferencias, pero de un modo vanidoso que las convierte en atributos de un actor. Sería exagerado afirmar que nuestra relación es hostil; yo vivo, yo me dejo vivir para que Borges pueda tramar su literatura y esa literatura me justifica. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición. Por lo demás, yo estoy destinado a perderme, definitivamente, y sólo algún instante de mí podrá sobrevivir en el otro. Poco a poco voy cediéndole todo, aunque me consta su perversa costumbre de falsear y magnificar. Spinoza entendió que todas las cosas quieren perseverar en su ser; la piedra eternamente quiere ser piedra y el tigre un tigre. Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy), pero me reconozco menos en sus libros que en muchos otros o que en el laborioso rasgueo de una guitarra. Hace años yo traté de librarme de él y pasé de las mitologías del arrabal a los juegos con el tiempo y con lo infinito, pero esos juegos son de Borges ahora y tendré que idear otras cosas. Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro.
No sé cuál de los dos escribe esta página.
Texte de Borges
dimarts, 27 de maig del 2008
Les salines de la Vila
Antigament la sal era un be molt apreciat, tan que s’acostumava a pagar als legionaris romans amb aquest condiment, d’aquí el nom de salari, que feia referència justament, a la retribució setmanal pels serveis prestats.
Aquest be, el podien bescanviar, aleshores, per altres bens de primera o segona necessitat, segons els hi convenia.
La sal era tan valuosa com l’or i, en conseqüència, les salines tan o més importants que les mines d’or. Per tot això, les viles que posseïen salines eren les més prosperes de tot l’Imperi.
Com han canviat les coses, de be preuat i necessari fa dos segles, a la caiguda en desgràcia actual. Ara la sal és sinònim d’hipertensió i un dels principals factors determinants en els infarts i altres malalties circulatòries. La sal està estigmatitzada i és sistemàticament rebutjada per els seus efectes negatius per a la salut.
La sal ha deixat de ser bàsica i necessària i les viles amb salines no saben que fer amb ella. Un producte tan nociu i perjudicial ja fa temps que ha deixat de ser un benefici per acabar sent un problema. El reduït us de la sal i la seva minsa sortida comercial fa que aquesta s’acumuli perillosament filtrant-se en el terreny contaminant els aqüífers i fent malbé les collites.
La vila que tingui salines està realment perduda i haurà, si vol sobreviure, actuar ràpid i en conseqüència.
Antigament la sal era un be molt apreciat, tan que s’acostumava a pagar als legionaris romans amb aquest condiment, d’aquí el nom de salari, que feia referència justament, a la retribució setmanal pels serveis prestats.
Aquest be, el podien bescanviar, aleshores, per altres bens de primera o segona necessitat, segons els hi convenia.
La sal era tan valuosa com l’or i, en conseqüència, les salines tan o més importants que les mines d’or. Per tot això, les viles que posseïen salines eren les més prosperes de tot l’Imperi.
Com han canviat les coses, de be preuat i necessari fa dos segles, a la caiguda en desgràcia actual. Ara la sal és sinònim d’hipertensió i un dels principals factors determinants en els infarts i altres malalties circulatòries. La sal està estigmatitzada i és sistemàticament rebutjada per els seus efectes negatius per a la salut.
La sal ha deixat de ser bàsica i necessària i les viles amb salines no saben que fer amb ella. Un producte tan nociu i perjudicial ja fa temps que ha deixat de ser un benefici per acabar sent un problema. El reduït us de la sal i la seva minsa sortida comercial fa que aquesta s’acumuli perillosament filtrant-se en el terreny contaminant els aqüífers i fent malbé les collites.
La vila que tingui salines està realment perduda i haurà, si vol sobreviure, actuar ràpid i en conseqüència.
dilluns, 26 de maig del 2008
diumenge, 25 de maig del 2008
Maletins.si/Maletins.no
Europa 3 – Martinenc 1
M9M 8 – Cinc Copes 0
Segons el guió previst i sense sorpreses en aquesta jornada, ens veiem abocats al desenllaç final de la Lliga per al proper dissabte. Un digne final per a un campionat brillant. Tot a una carta, tot en sis hores. Jugar a tot o res sense possibilitat de rectificació és molt dur quan els equips implicats han fet mèrits suficients per endur-se el premi. Només un d’ells aconseguirà ser primer, només un d’ells assolirà l’ascens, malgrat les qualitats contrastades dels altres pretendents. La decisió pot dependre del mínim detall, d’una circumstancia capriciosa. L’esforç i el treball de 8 mesos en una sola jugada, en la punta d’una bota, en l’errada d’un àrbitre o l’encert d’un davanter.
El Santa Eulàlia, amb el cava preparat, ha cobert la seva darrera jornada de descans confiant secretament en una punxada de l’Europa, punxada que no s’ha donat, ja que l’equip escapulat ha derrotat, en un partit molt disputat, a un Martinenc hipermotivat. L’equip del Guinardó ha presentat una duríssima batalla en un terreny de joc molt pesat a conseqüència de la pluja. El xoc no ha estat brillant però sí força competit i molt lluitat per les dues formacions. Un gran espectacle futbolístic, on cap dels dos equips ha pensat mai en la derrota. Dues esquadres guanyadores, els uns per arribar amb totes les opcions a la darrera jornada i els altres per reivindicar-se i deixar clar que són molt millor equip del que la classificació reflecteix.
El Martinenc m’ha causat una gran impressió i estic segur que si sempre haguessin jugat amb aquesta entrega i sacrifici, en aquest moments estaríem parlant d’un equip lluitant per a les primeres posicions.
L’Europa s’ha avançat ràpidament en el marcador i amb un 2 a 0 en els primers 30 minuts de joc, tot feia pensar que l’encontre estava resolt. Una jugada aïllada però brillant del Martinenc ha fet pujar el 2 a 1 al marcador i ha posat a prova els nervis de la graderia amb un esdevenir incert. L’Europa, malgrat tot, ha tingut el control del partit i del marcador durant els noranta minuts, però no ha estat fins a les darreries de la segona part, on ha pogut sentenciar definitivament el match, amb el 3 a 1 definitiu que deixava enllestit un gran partit de futbol.
L’Europa s’ha vist les cares amb un desconegut i esplèndid Martinenc i amb la pròpia responsabilitat de no poder fallar. Ha lluitat contra el rival i contra sí mateix. I de les dues confrontacions n’ha sortit victoriós. En aquest joc de nervis i de saber gestionar les emocions i la pressió, de moment, l’equip escapulat ha reeixit.
El M9M, també dins el guió previst, ha fet el que se li pressuposava i ha vençut clara i contundentment a un Cinc Copes desaparegut. L’equip del pont no ha sigut rival, en cap moment, per a un Magòria que s’ha limitat a entrenar-se i a preparar el seu proper partit enfront de l’Europa. Un encontre, que em consta, els de la Gran Via tenen moltes ganes de jugar i fer-ho be, per acabar la Lliga amb un bon regust de boca. Com diu el seu entrenador: aquests partits són els que agrada jugar a tothom. I jo estic d’acord. Més enllà de la importància dels punts en joc, el partit en sí mateix, és un luxe i un privilegi inqüestionable per als espectadors i els propis jugadors.
Doncs, a l’espera del cap de setmana decisiu, ens queden uns dies per fer córrer els maletins i “primar” els diferents equips involucrats.
Això sí, les primes sempre han de ser per guanyar, mai per deixar-se guanyar.
Que us quedi a tots molt clar, d’una altre manera la mala consciència no us deixaria dormir.
Pel cava no us preocupeu, el Miki ja el té preparat. L’únic que cal saber és qui se l’acabarà bevent.
Europa 3 – Martinenc 1
M9M 8 – Cinc Copes 0
Segons el guió previst i sense sorpreses en aquesta jornada, ens veiem abocats al desenllaç final de la Lliga per al proper dissabte. Un digne final per a un campionat brillant. Tot a una carta, tot en sis hores. Jugar a tot o res sense possibilitat de rectificació és molt dur quan els equips implicats han fet mèrits suficients per endur-se el premi. Només un d’ells aconseguirà ser primer, només un d’ells assolirà l’ascens, malgrat les qualitats contrastades dels altres pretendents. La decisió pot dependre del mínim detall, d’una circumstancia capriciosa. L’esforç i el treball de 8 mesos en una sola jugada, en la punta d’una bota, en l’errada d’un àrbitre o l’encert d’un davanter.
El Santa Eulàlia, amb el cava preparat, ha cobert la seva darrera jornada de descans confiant secretament en una punxada de l’Europa, punxada que no s’ha donat, ja que l’equip escapulat ha derrotat, en un partit molt disputat, a un Martinenc hipermotivat. L’equip del Guinardó ha presentat una duríssima batalla en un terreny de joc molt pesat a conseqüència de la pluja. El xoc no ha estat brillant però sí força competit i molt lluitat per les dues formacions. Un gran espectacle futbolístic, on cap dels dos equips ha pensat mai en la derrota. Dues esquadres guanyadores, els uns per arribar amb totes les opcions a la darrera jornada i els altres per reivindicar-se i deixar clar que són molt millor equip del que la classificació reflecteix.
El Martinenc m’ha causat una gran impressió i estic segur que si sempre haguessin jugat amb aquesta entrega i sacrifici, en aquest moments estaríem parlant d’un equip lluitant per a les primeres posicions.
L’Europa s’ha avançat ràpidament en el marcador i amb un 2 a 0 en els primers 30 minuts de joc, tot feia pensar que l’encontre estava resolt. Una jugada aïllada però brillant del Martinenc ha fet pujar el 2 a 1 al marcador i ha posat a prova els nervis de la graderia amb un esdevenir incert. L’Europa, malgrat tot, ha tingut el control del partit i del marcador durant els noranta minuts, però no ha estat fins a les darreries de la segona part, on ha pogut sentenciar definitivament el match, amb el 3 a 1 definitiu que deixava enllestit un gran partit de futbol.
L’Europa s’ha vist les cares amb un desconegut i esplèndid Martinenc i amb la pròpia responsabilitat de no poder fallar. Ha lluitat contra el rival i contra sí mateix. I de les dues confrontacions n’ha sortit victoriós. En aquest joc de nervis i de saber gestionar les emocions i la pressió, de moment, l’equip escapulat ha reeixit.
El M9M, també dins el guió previst, ha fet el que se li pressuposava i ha vençut clara i contundentment a un Cinc Copes desaparegut. L’equip del pont no ha sigut rival, en cap moment, per a un Magòria que s’ha limitat a entrenar-se i a preparar el seu proper partit enfront de l’Europa. Un encontre, que em consta, els de la Gran Via tenen moltes ganes de jugar i fer-ho be, per acabar la Lliga amb un bon regust de boca. Com diu el seu entrenador: aquests partits són els que agrada jugar a tothom. I jo estic d’acord. Més enllà de la importància dels punts en joc, el partit en sí mateix, és un luxe i un privilegi inqüestionable per als espectadors i els propis jugadors.
Doncs, a l’espera del cap de setmana decisiu, ens queden uns dies per fer córrer els maletins i “primar” els diferents equips involucrats.
Això sí, les primes sempre han de ser per guanyar, mai per deixar-se guanyar.
Que us quedi a tots molt clar, d’una altre manera la mala consciència no us deixaria dormir.
Pel cava no us preocupeu, el Miki ja el té preparat. L’únic que cal saber és qui se l’acabarà bevent.
dissabte, 24 de maig del 2008
Proverbis de l’infern
Aquell que desitja però no actua, engendra pesta.
La prudència és una vella soltera rica i lletja festejada per la incapacitat.
Submergeix en el riu a aquell que estima l’aigua.
El cuc perdona l’arada que el talla.
El neci no veu el mateix arbre que el savi.
Mai es convertirà en estrella aquell que el seu rostre no emani llum.
William Blake
Aquell que desitja però no actua, engendra pesta.
La prudència és una vella soltera rica i lletja festejada per la incapacitat.
Submergeix en el riu a aquell que estima l’aigua.
El cuc perdona l’arada que el talla.
El neci no veu el mateix arbre que el savi.
Mai es convertirà en estrella aquell que el seu rostre no emani llum.
William Blake
Indefinicions 15
Pentinar: marcar i rentar per 20 €
Remat: grup de bens o vaques pasturant
Remuntada: tornar a muntar les clares d’ou
Trencar el partit: incoherència. No es pot trencar el que ja està partit
Tres per un: líquid desllorigador
Urgències històriques: zona hospitalària reservada per rebre estudiants d’Història
Variant: carretera que evita el centre de la població
Tocar: el que fan els nens a les botigues i la meva dona també
Torcida: la torre de Pisa
Titular: capçalera del diari
De tiralínies: previ al bingo
Taquilla: no et posis nerviosa
Temps: espai on passen coses
Tapar espais: obrers treballant al Gornal
Tapar les bandes: amagar-les dels Mossos
Sentir els colors: i veure la música, experiències paranormals
Servei de meta: donar el pit a un nadó
De seda: roba molt suggeridora
Saber perdre: poc curós
Sacada: roba que ja no està humida
Ventafocs: atiar les brases
Pentinar: marcar i rentar per 20 €
Remat: grup de bens o vaques pasturant
Remuntada: tornar a muntar les clares d’ou
Trencar el partit: incoherència. No es pot trencar el que ja està partit
Tres per un: líquid desllorigador
Urgències històriques: zona hospitalària reservada per rebre estudiants d’Història
Variant: carretera que evita el centre de la població
Tocar: el que fan els nens a les botigues i la meva dona també
Torcida: la torre de Pisa
Titular: capçalera del diari
De tiralínies: previ al bingo
Taquilla: no et posis nerviosa
Temps: espai on passen coses
Tapar espais: obrers treballant al Gornal
Tapar les bandes: amagar-les dels Mossos
Sentir els colors: i veure la música, experiències paranormals
Servei de meta: donar el pit a un nadó
De seda: roba molt suggeridora
Saber perdre: poc curós
Sacada: roba que ja no està humida
Ventafocs: atiar les brases
dijous, 22 de maig del 2008
El capità Amèrica
El juvenil A de la FE Europa ha arribat aquest cap de setmana al seu gol 100 en Lliga. El jugador que ha tingut l’honor de materialitzar-lo ha estat el seu capità i numero 6, en Ion. Però el mèrit, com no podia ser d’una altre manera, és de tot l’equip i no pas d’un jugador sol. No hi ha gol 100 si abans ni hi ha gol 20, gol 41, gol 77 i gol 99. El treball de tot el col·lectiu és el que realment justifica la màgica xifra aconseguida el passat diumenge. No és gens fàcil fer 100 gols i molt menys en un campionat tan igualat i exigent com el que estem vivint en el grup 12. Per això és just, i així cal reconeixeu, l’extraordinari valor d’aquesta fita assolida per un equip amb un valuós passat i un esperançador futur.
El juvenil A de la FE Europa ha arribat aquest cap de setmana al seu gol 100 en Lliga. El jugador que ha tingut l’honor de materialitzar-lo ha estat el seu capità i numero 6, en Ion. Però el mèrit, com no podia ser d’una altre manera, és de tot l’equip i no pas d’un jugador sol. No hi ha gol 100 si abans ni hi ha gol 20, gol 41, gol 77 i gol 99. El treball de tot el col·lectiu és el que realment justifica la màgica xifra aconseguida el passat diumenge. No és gens fàcil fer 100 gols i molt menys en un campionat tan igualat i exigent com el que estem vivint en el grup 12. Per això és just, i així cal reconeixeu, l’extraordinari valor d’aquesta fita assolida per un equip amb un valuós passat i un esperançador futur.
dimecres, 21 de maig del 2008
trentaudelcinc
Sembla que, finalment, la Federació s’ha “mullat” i ha posat data als partits ajornats per la pluja d’ara fa dues jornades. Si tot va com està previst, Santa Eulàlia, Europa i Barceloneta es jugaran les tres primeres places i, evidentment, el títol, el dissabte 31 de Maig. I ho faran en un interval de temps de només 6 hores. És a dir, desprès de vuit mesos de competició, tot es decidirà en una sola tarda.
Per començar, un Gornal-Barceloneta, poc transcendent, si tenim en compte que l’equip visitant només pot aspirar a la segona plaça i el local a res. A les 3 i al camp de Magòria, un decisiu M9M-Europa. Dic decisiu, perquè en cas de no aconseguir els tres punts, l’Europa diria definitivament adéu al títol, independentment del resultat que es produís a partir de les 5 de la tarda en el darrer partit de la jornada i que enfrontarà al Sant Joan Baptista amb el Santa Eulàlia. En canvi, en cas de victòria escapulada, tota la pressió i emoció es traslladaria al camp de Sant Adrià, on es decidiria, ara sí, la Lliga.
Finalment, un desenllaç a l’alçada del que ha estat tota la competició. Finalment una escenografia, que ni feta expressament, per a decidir una magnifica Lliga. Sembla com si la pluja hagués volgut corregir un final poc interessant i mal plantejat, proposant un nou model molt més atractiu i infinitament més emocionant.
El destí té, a vegades, aquests cops amagats. Felicitem-nos doncs per aquest gir inesperat i espero que força gratificant.
Be, tot això amb el permís del Martinenc, que el proper Diumenge visita l’Àliga en un partit gens fàcil per a l’equip local. De res servirà tot el plantejament anterior si l’Europa no guanya. Més clar la pluja, perdó, l’aigua.
Sembla que, finalment, la Federació s’ha “mullat” i ha posat data als partits ajornats per la pluja d’ara fa dues jornades. Si tot va com està previst, Santa Eulàlia, Europa i Barceloneta es jugaran les tres primeres places i, evidentment, el títol, el dissabte 31 de Maig. I ho faran en un interval de temps de només 6 hores. És a dir, desprès de vuit mesos de competició, tot es decidirà en una sola tarda.
Per començar, un Gornal-Barceloneta, poc transcendent, si tenim en compte que l’equip visitant només pot aspirar a la segona plaça i el local a res. A les 3 i al camp de Magòria, un decisiu M9M-Europa. Dic decisiu, perquè en cas de no aconseguir els tres punts, l’Europa diria definitivament adéu al títol, independentment del resultat que es produís a partir de les 5 de la tarda en el darrer partit de la jornada i que enfrontarà al Sant Joan Baptista amb el Santa Eulàlia. En canvi, en cas de victòria escapulada, tota la pressió i emoció es traslladaria al camp de Sant Adrià, on es decidiria, ara sí, la Lliga.
Finalment, un desenllaç a l’alçada del que ha estat tota la competició. Finalment una escenografia, que ni feta expressament, per a decidir una magnifica Lliga. Sembla com si la pluja hagués volgut corregir un final poc interessant i mal plantejat, proposant un nou model molt més atractiu i infinitament més emocionant.
El destí té, a vegades, aquests cops amagats. Felicitem-nos doncs per aquest gir inesperat i espero que força gratificant.
Be, tot això amb el permís del Martinenc, que el proper Diumenge visita l’Àliga en un partit gens fàcil per a l’equip local. De res servirà tot el plantejament anterior si l’Europa no guanya. Més clar la pluja, perdó, l’aigua.
dimarts, 20 de maig del 2008
Big Five
Sudàfrica, Park Kruger, set del matí.
Estela: estic morta, és necessari llevar-se tan aviat?
Lluís: no pateixis és l’últim dia, demà podràs dormir tot el que vulguis a Ciutat del Cap.
Estela: quants “Big Five” ens queden per veure?
Lluís: ens falta el lleó, el rinoceront i el búfal...realment està sent un safari poc interessant.
Estela: faig una becaina i si ens trobem amb algun d’ells m’avises.
Lluís: fet.
En el mateix moment, en el mateix jeep, al seient del darrera.
Montse: estic fascinada, el paisatge és commovedor, has vist quins arbres més curiosos?
Pep: fantàstics...mira allà al cim, una àliga negre.
Montse: al bec i duu una serp.
Pep: deu ser l’esmorzar.
Montse: quants “Big Five” hem vist?
Pep: el lleopard i l’elefant. Ha estat impressionant veure’ls de tan a prop i en el seu entorn natural, molt emocionant.
Montse: inoblidable! La sortida del sol és tot un espectacle difícil de reproduir. I aquesta llum primerenca reflectida damunt el riu...I el verd, tots aquests colors del verd. Els olors, el silenci...
Pep: un luxe. Guardaré amb mi totes aquestes imatges per a la resta de la meva vida.
Montse: si, jo també.
Nota: s’anomena “Big Five” als cinc grans –lleó, rinoceront, búfal, elefant i lleopard- i un dels reptes en un safari és aconseguir “caçar-los”, fotogràficament parlant, a tots cinc. Un altre repte, més senzill, però molt més enriquidor, és simplement obrir els cinc sentits.
I vosaltres a quin seient esteu? Sou dels que compteu el que us falta o be, compteu el que heu aconseguit, el que teniu?
Sudàfrica, Park Kruger, set del matí.
Estela: estic morta, és necessari llevar-se tan aviat?
Lluís: no pateixis és l’últim dia, demà podràs dormir tot el que vulguis a Ciutat del Cap.
Estela: quants “Big Five” ens queden per veure?
Lluís: ens falta el lleó, el rinoceront i el búfal...realment està sent un safari poc interessant.
Estela: faig una becaina i si ens trobem amb algun d’ells m’avises.
Lluís: fet.
En el mateix moment, en el mateix jeep, al seient del darrera.
Montse: estic fascinada, el paisatge és commovedor, has vist quins arbres més curiosos?
Pep: fantàstics...mira allà al cim, una àliga negre.
Montse: al bec i duu una serp.
Pep: deu ser l’esmorzar.
Montse: quants “Big Five” hem vist?
Pep: el lleopard i l’elefant. Ha estat impressionant veure’ls de tan a prop i en el seu entorn natural, molt emocionant.
Montse: inoblidable! La sortida del sol és tot un espectacle difícil de reproduir. I aquesta llum primerenca reflectida damunt el riu...I el verd, tots aquests colors del verd. Els olors, el silenci...
Pep: un luxe. Guardaré amb mi totes aquestes imatges per a la resta de la meva vida.
Montse: si, jo també.
Nota: s’anomena “Big Five” als cinc grans –lleó, rinoceront, búfal, elefant i lleopard- i un dels reptes en un safari és aconseguir “caçar-los”, fotogràficament parlant, a tots cinc. Un altre repte, més senzill, però molt més enriquidor, és simplement obrir els cinc sentits.
I vosaltres a quin seient esteu? Sou dels que compteu el que us falta o be, compteu el que heu aconseguit, el que teniu?
dilluns, 19 de maig del 2008
Moviments sense pilota
Novament el silenci és el refugi,
el refugi i el risc, perquè tot passa
per l’eixut dels propòsits que no gosen
convertir-se en paraules i podreixen
la rel tan pura del desig. Se’m cansen
els ulls i els dits de tan palpar la fosca
esperant l’inefable. Passen lentes
les hores, i el lladruc llunyà dels gossos
no fa sinó afegir desassossec
al dia que, feixugament, comença.
Miquel Martí i Pol
Novament el silenci és el refugi,
el refugi i el risc, perquè tot passa
per l’eixut dels propòsits que no gosen
convertir-se en paraules i podreixen
la rel tan pura del desig. Se’m cansen
els ulls i els dits de tan palpar la fosca
esperant l’inefable. Passen lentes
les hores, i el lladruc llunyà dels gossos
no fa sinó afegir desassossec
al dia que, feixugament, comença.
Miquel Martí i Pol
Ñ
Ñandú
Ñoñería
Ñoño
A vegades hi ha petits detalls, indicis, que ens parlen del caràcter dels pobles i ens donen pistes clarificadores de la seva manera de ser i de pensar.
Veiem per exemple el cas Ibèric, no del pernil, sinó de la Península. Mentre portuguesos i catalans han d’utilitzar dues lletres per aconseguir un determinat so, els espanyols, hàbils com ningú, han inventat una sola lletra per representar el mateix so: la enye. Així, els portuguesos fan servir la n i l’h i els catalans la n i la y per acostar-se, pàl·lidament, a la enye.
Aquest tarannà dels espanyols, aquesta característica reductora, capaç de convertir dues lletres en una, els ha portat a ser un poble aglutinador en el terreny social i també polític.
En conseqüència, no ens hauria de sorprendre la gran capacitat i tenacitat mostrada al llarg de tota la seva història per integrar diferents països, regions i territoris en un sol estat.
Àfrica, Àsia, Amèrica, Europa i la pròpia Península Ibèrica en poden donar fe.
La insistència per fer que tots aquest pobles formessin part d’un de sol, no correspon, com es podria malpensar, a un afany colonitzador i anorreador de les diferents cultures, ans al contrari, seguint el dictat de la conducta aplicada a la llengua, de convertir dues lletres en una de sola, això mateix han volgut fer amb la resta de cultures: transformar les múltiples veus en una de sola. Un so únic i estàndard per a glòria d’un Imperi llargament somiat.
Actituds uniformitzadores, com l’espanyola, han aconseguit, no sense esforç i dedicació, deixar un munt de llengües mortes pel camí i d’altres ingressades d’urgència a l’UVI amb poques esperances de vida.
En fi, les propostes intolerants i reduccionistes contra les lletres indefenses, sempre han estat un problema extrem per a les llengües, per a totes les llengües, les vives i les mortes.
Encara que, per a llengua morta, la meva, desprès de practicar un cunilingus antològic, el passat dimarts, a la Marta. I us puc ben assegurar que aquesta si que tenia un munt de lletres i una varietat increïble de sons.
Ñandú
Ñoñería
Ñoño
A vegades hi ha petits detalls, indicis, que ens parlen del caràcter dels pobles i ens donen pistes clarificadores de la seva manera de ser i de pensar.
Veiem per exemple el cas Ibèric, no del pernil, sinó de la Península. Mentre portuguesos i catalans han d’utilitzar dues lletres per aconseguir un determinat so, els espanyols, hàbils com ningú, han inventat una sola lletra per representar el mateix so: la enye. Així, els portuguesos fan servir la n i l’h i els catalans la n i la y per acostar-se, pàl·lidament, a la enye.
Aquest tarannà dels espanyols, aquesta característica reductora, capaç de convertir dues lletres en una, els ha portat a ser un poble aglutinador en el terreny social i també polític.
En conseqüència, no ens hauria de sorprendre la gran capacitat i tenacitat mostrada al llarg de tota la seva història per integrar diferents països, regions i territoris en un sol estat.
Àfrica, Àsia, Amèrica, Europa i la pròpia Península Ibèrica en poden donar fe.
La insistència per fer que tots aquest pobles formessin part d’un de sol, no correspon, com es podria malpensar, a un afany colonitzador i anorreador de les diferents cultures, ans al contrari, seguint el dictat de la conducta aplicada a la llengua, de convertir dues lletres en una de sola, això mateix han volgut fer amb la resta de cultures: transformar les múltiples veus en una de sola. Un so únic i estàndard per a glòria d’un Imperi llargament somiat.
Actituds uniformitzadores, com l’espanyola, han aconseguit, no sense esforç i dedicació, deixar un munt de llengües mortes pel camí i d’altres ingressades d’urgència a l’UVI amb poques esperances de vida.
En fi, les propostes intolerants i reduccionistes contra les lletres indefenses, sempre han estat un problema extrem per a les llengües, per a totes les llengües, les vives i les mortes.
Encara que, per a llengua morta, la meva, desprès de practicar un cunilingus antològic, el passat dimarts, a la Marta. I us puc ben assegurar que aquesta si que tenia un munt de lletres i una varietat increïble de sons.
diumenge, 18 de maig del 2008
Si et vols quedar embarassada, buscat una altre parella que no sigui l’Europa
Veterans 2 – Europa 4
Efectivament, amb un play que ha desbloquejat el pause, l’Europa ha tornat a jugar desprès de quatre llarguíssimes setmanes d’atur forçat. Ha tornat a la competició i ho ha fet davant un Veterans que han estat una pàl·lida ombra de l’equip que tan prometia a principi de Lliga. Un equip que, amb més cor que no pas arguments futbolístics, no ha estat rival per a un Europa molt superior en totes les línies. Tan sols, amb un 0 a 4 en el marcador, i desprès d’una llarga bateria de canvis, l’equip local ha fet dos gols, a pilota aturada, que han maquillat una mica el resultat final. A l’Europa ja li estava be i no ha fet cap desgast innecessari, no ha volgut forçar gens la màquina, pensant en els 2 partits que li queden per tancar la Lliga, on encara té alguna opció, amb el permís del Santa Eulàlia, de donar la sorpresa i arrabassar-li un títol, que els de l’Hospitalet cada cop tenen més coll avall.
L’Europa, com al llarg de tota la Temporada, ha disposat d’incomptables ocasions de gol. Des del primer minut s’han anat succeint a un ritme vertiginós, una darrera l’altre, amb una ineficàcia o desencert patològic per a desesperació del seu cos tècnic i del públic en general. Desencert cara a porta que els hi ha passat factura en moments claus de la Temporada. Situació que els ha dut a dependre del que faci o deixi de fer el rival per aconseguir el títol que certificaria, d’una vegada per totes, la maduresa d’aquest equip.
L’Europa ha necessitat, i no és una exageració, d’entre quinze i vint ocasions per a fer només quatre gols. Aquesta i no una altre ha estat la clau perquè, equips com el Santa Eulàlia, estiguin, en aquests moments, per sobre a la classificació.
El desencert davant porteria és un mal endèmic d’aquest equip, que malgrat fer un joc, per moments brillant i molt espectacular, ha estat molt poc efectiu de cara al marcador.
Sembla una contradicció que un equip que fa 100 gols, avui han arribat, tingui problemes per materialitzar les ocasions que crea. Doncs no és cap contradicció quan, veient els partits, aquesta xifra podria estar, sense exagerar, al voltant dels 150, i ningú s’estranyaria.
Veient com estan i com han anat les coses, podríem concloure que l’Europa ha estat un equip que ha fet molt, que ha necessitat fer molt, per aconseguir una minsa recompensa. L’esforç proposat, els mèrits acumulats i el joc exhibit han produït uns resultats molt per sota del merescut. I tot, més per errors propis que per encerts dels rivals, allunyant-los, momentàniament, d’un somni llargament desitjat.
En fi, l’Europa pot semblar un pura sang, però no serveix com a semental, la seva eficàcia inseminadora està en entredit.
Veterans 2 – Europa 4
Efectivament, amb un play que ha desbloquejat el pause, l’Europa ha tornat a jugar desprès de quatre llarguíssimes setmanes d’atur forçat. Ha tornat a la competició i ho ha fet davant un Veterans que han estat una pàl·lida ombra de l’equip que tan prometia a principi de Lliga. Un equip que, amb més cor que no pas arguments futbolístics, no ha estat rival per a un Europa molt superior en totes les línies. Tan sols, amb un 0 a 4 en el marcador, i desprès d’una llarga bateria de canvis, l’equip local ha fet dos gols, a pilota aturada, que han maquillat una mica el resultat final. A l’Europa ja li estava be i no ha fet cap desgast innecessari, no ha volgut forçar gens la màquina, pensant en els 2 partits que li queden per tancar la Lliga, on encara té alguna opció, amb el permís del Santa Eulàlia, de donar la sorpresa i arrabassar-li un títol, que els de l’Hospitalet cada cop tenen més coll avall.
L’Europa, com al llarg de tota la Temporada, ha disposat d’incomptables ocasions de gol. Des del primer minut s’han anat succeint a un ritme vertiginós, una darrera l’altre, amb una ineficàcia o desencert patològic per a desesperació del seu cos tècnic i del públic en general. Desencert cara a porta que els hi ha passat factura en moments claus de la Temporada. Situació que els ha dut a dependre del que faci o deixi de fer el rival per aconseguir el títol que certificaria, d’una vegada per totes, la maduresa d’aquest equip.
L’Europa ha necessitat, i no és una exageració, d’entre quinze i vint ocasions per a fer només quatre gols. Aquesta i no una altre ha estat la clau perquè, equips com el Santa Eulàlia, estiguin, en aquests moments, per sobre a la classificació.
El desencert davant porteria és un mal endèmic d’aquest equip, que malgrat fer un joc, per moments brillant i molt espectacular, ha estat molt poc efectiu de cara al marcador.
Sembla una contradicció que un equip que fa 100 gols, avui han arribat, tingui problemes per materialitzar les ocasions que crea. Doncs no és cap contradicció quan, veient els partits, aquesta xifra podria estar, sense exagerar, al voltant dels 150, i ningú s’estranyaria.
Veient com estan i com han anat les coses, podríem concloure que l’Europa ha estat un equip que ha fet molt, que ha necessitat fer molt, per aconseguir una minsa recompensa. L’esforç proposat, els mèrits acumulats i el joc exhibit han produït uns resultats molt per sota del merescut. I tot, més per errors propis que per encerts dels rivals, allunyant-los, momentàniament, d’un somni llargament desitjat.
En fi, l’Europa pot semblar un pura sang, però no serveix com a semental, la seva eficàcia inseminadora està en entredit.
dissabte, 17 de maig del 2008
Vull tornar a trempar
Estrany final de lliga. Les successives aturades per descans i pluja han aigualit el desenllaç d’un campionat que, ara fa tres setmanes, es presentava molt emocionant. L’interès per una Lliga, pràcticament resolta amb el triomf d’avui del Santa Eulàlia enfront dels seus veïns de carrer, ha decaigut a uns nivells gèlids, per sota de la temperatura de congelació.
El M9M fa tres setmanes que no disputa un partit oficial i l’Europa, quatre. Així és impossible mantenir la tensió i l’atenció, malgrat ser, un dels millors grups de tota la categoria.
La Federació, una temporada més, s’ha cobert de glòria, amb una organització pèssima, tolerant abandons, retirades i no presentacions d’equips, sense prendre la més mínima mesura correctora, reparadora i, fins i tot, sancionadora. La Federació, amb la seva actitud negligent, no fa més que potenciar i estimular conductes gens esportives i que no afavoreixen, en cap cas, l’espectacle.
Hem arribat, desgraciadament, a un final descafeïnat i destrempant. Desprès d’una Temporada amb moments brillants i molt competits, ha estat una pena, un despropòsit sense sentit, trobar-nos en aquesta decebedora situació.
Espero, si més no, que la darrera jornada ens retorni tot allò que no hauríem d’haver perdut mai.
Estrany final de lliga. Les successives aturades per descans i pluja han aigualit el desenllaç d’un campionat que, ara fa tres setmanes, es presentava molt emocionant. L’interès per una Lliga, pràcticament resolta amb el triomf d’avui del Santa Eulàlia enfront dels seus veïns de carrer, ha decaigut a uns nivells gèlids, per sota de la temperatura de congelació.
El M9M fa tres setmanes que no disputa un partit oficial i l’Europa, quatre. Així és impossible mantenir la tensió i l’atenció, malgrat ser, un dels millors grups de tota la categoria.
La Federació, una temporada més, s’ha cobert de glòria, amb una organització pèssima, tolerant abandons, retirades i no presentacions d’equips, sense prendre la més mínima mesura correctora, reparadora i, fins i tot, sancionadora. La Federació, amb la seva actitud negligent, no fa més que potenciar i estimular conductes gens esportives i que no afavoreixen, en cap cas, l’espectacle.
Hem arribat, desgraciadament, a un final descafeïnat i destrempant. Desprès d’una Temporada amb moments brillants i molt competits, ha estat una pena, un despropòsit sense sentit, trobar-nos en aquesta decebedora situació.
Espero, si més no, que la darrera jornada ens retorni tot allò que no hauríem d’haver perdut mai.
ENYE
M’adhereix-ho amb entusiasme i sense reserves a la campanya engegada a Mèxic reivindicant l’ús de la lletra enye en els teclats dels ordinadors.
Les llengües són un tret identitari de primer ordre i un patrimoni irrenunciable de la Humanitat. Un tresor únic del que no podem prescindir.
Per això dono el meu suport a totes les persones amb aquesta gran implicació i alt grau de responsabilitat cívica, confiant plenament que, una vegada aconseguit el seu propòsit, seguiran amb les bel·ligeràncies lingüístiques per recuperar les consonants glotalitzades del Maia Iucateco, com ara, la p’, la t’ i la k’.
Estic segur que el seu esforç i la seva extrema sensibilitat en temes idiomàtics no els aturarà a la enye i arribaran fins el final, posant en el lloc que els hi pertoca, el Huasteco, el Tzeltalano, el Quicheano...i totes les llengües maltractades del seu dissortat continent.
Que Itzamnà (Déu de l’escriptura) ens ajudi.
M’adhereix-ho amb entusiasme i sense reserves a la campanya engegada a Mèxic reivindicant l’ús de la lletra enye en els teclats dels ordinadors.
Les llengües són un tret identitari de primer ordre i un patrimoni irrenunciable de la Humanitat. Un tresor únic del que no podem prescindir.
Per això dono el meu suport a totes les persones amb aquesta gran implicació i alt grau de responsabilitat cívica, confiant plenament que, una vegada aconseguit el seu propòsit, seguiran amb les bel·ligeràncies lingüístiques per recuperar les consonants glotalitzades del Maia Iucateco, com ara, la p’, la t’ i la k’.
Estic segur que el seu esforç i la seva extrema sensibilitat en temes idiomàtics no els aturarà a la enye i arribaran fins el final, posant en el lloc que els hi pertoca, el Huasteco, el Tzeltalano, el Quicheano...i totes les llengües maltractades del seu dissortat continent.
Que Itzamnà (Déu de l’escriptura) ens ajudi.
divendres, 16 de maig del 2008
Indefinicions 14
De dibuixos animats: miki
Un còrner és mig gol: i dos còrners és un gol. I 20 còrners una Lliga. I 50 còrners la Copa d’Europa
Company: amb inclinació a ser afusellat
Col·lectiu arbitral: el National Geografic els té en estudi
Cobrir: cobrar per obrir
Col·legi: indret desconegut per a molts jugadors de futbol
Combinat: diferents aliments en un sol plat
Fer la diagonal: passejar-se en tramvia
Falta prèvia: faltar abans d’anar
Falta involuntària: perdre l'autobús
Pilota en fora de joc: quan un llepaculs ensabona a l’ascensorista pensant que és el Director General
Massatgista: especialista en trobar defectes
Jugada: quan et donen “esquinazo”
Jugada assajada: quan l’esquinazo estava preparat amb molt de temps
Divisió: el contrari de multiplicar
Driblatge: defugir de posar veus als actors en llengua estrangera
Efecte: carinyo
Dur camí de gol: dur, com moltes altres coses
Travessa: que et cau gros
Tornar la pilota: penediment
En dos temps: bo i dolent
Terreny de joc: preferiblement el llit, però també s’accepten el menjador, la cuina,...
Tenir toc: campana
Teva-meva: repartició amistosa durant el divorci
Meva-meva: repartició poc amistosa durant el divorci
De dibuixos animats: miki
Un còrner és mig gol: i dos còrners és un gol. I 20 còrners una Lliga. I 50 còrners la Copa d’Europa
Company: amb inclinació a ser afusellat
Col·lectiu arbitral: el National Geografic els té en estudi
Cobrir: cobrar per obrir
Col·legi: indret desconegut per a molts jugadors de futbol
Combinat: diferents aliments en un sol plat
Fer la diagonal: passejar-se en tramvia
Falta prèvia: faltar abans d’anar
Falta involuntària: perdre l'autobús
Pilota en fora de joc: quan un llepaculs ensabona a l’ascensorista pensant que és el Director General
Massatgista: especialista en trobar defectes
Jugada: quan et donen “esquinazo”
Jugada assajada: quan l’esquinazo estava preparat amb molt de temps
Divisió: el contrari de multiplicar
Driblatge: defugir de posar veus als actors en llengua estrangera
Efecte: carinyo
Dur camí de gol: dur, com moltes altres coses
Travessa: que et cau gros
Tornar la pilota: penediment
En dos temps: bo i dolent
Terreny de joc: preferiblement el llit, però també s’accepten el menjador, la cuina,...
Tenir toc: campana
Teva-meva: repartició amistosa durant el divorci
Meva-meva: repartició poc amistosa durant el divorci
dijous, 15 de maig del 2008
El futbol, vàlvula sexual
Si tenim en compte les afirmacions que fa Louann Brizendine a El cervell femení on explica: “En el cervell masculí, els centres relacionats amb el sexe són el doble de grans que les estructures corresponents en el cervell femení” i continua: “El 85% d’homes de 20 a 35 anys pensa en sexe un munt de cops al dia, mentre que les dones només hi pensen un cop, com a màxim”.
Això justificaria la gran diferencia entre els dos sexes davant els aspectes relacionals i les vies de sortida, les alternatives que es prenen per a mitigar aquesta gran activitat insatisfeta, o senzillament, no resolta.
Aquesta gran inquietud hormonal, per part dels homes, ha de trobar un estadi alternatiu per alliberar les tensions sexuals d’una manera més o menys civilitzada. És en aquest punt on apareix de forma redemptora i balsàmica el futbol. Quina altra activitat humana ens acosta més a la representació metafòrica de l’acte sexual que el propi futbol? Que hem de pensar d’una activitat on el objectiu màxim, l’objectiu final és ficar-la dins i quan això es produeix es comparable a l’orgasme? Que n’hauríem de dir, quan alguns dels aspectes més importants en l’esdevenir del joc, es basen en la possessió, el cos a cos, el domini del rival, en obtenir i donar plaer, en lluir-se,...trets, tots ells, característics i molt significatius en les relacions sexuals? I finalment, quan el teu equip no guanya? Quan és incapaç de fer un gol? Et queda la sensació de frustració i d’impotència que t’acompanya tota la nit.
L’home busca, i de fet ha trobat, en el futbol, aquell punt d’equilibri tant important per a la seva estabilitat i salut mental.
I amb tot això no vull dir que el futbol hagi de substituir al sexe, ni molt menys, però si que pot actuar de vàlvula d’escapament per a un gènere, el masculí, amb excés de motivació.
Mireu sinó els conills mascles, no els hi agrada el futbol, i les femelles, en conseqüència, estan estressadísimes.
Si tenim en compte les afirmacions que fa Louann Brizendine a El cervell femení on explica: “En el cervell masculí, els centres relacionats amb el sexe són el doble de grans que les estructures corresponents en el cervell femení” i continua: “El 85% d’homes de 20 a 35 anys pensa en sexe un munt de cops al dia, mentre que les dones només hi pensen un cop, com a màxim”.
Això justificaria la gran diferencia entre els dos sexes davant els aspectes relacionals i les vies de sortida, les alternatives que es prenen per a mitigar aquesta gran activitat insatisfeta, o senzillament, no resolta.
Aquesta gran inquietud hormonal, per part dels homes, ha de trobar un estadi alternatiu per alliberar les tensions sexuals d’una manera més o menys civilitzada. És en aquest punt on apareix de forma redemptora i balsàmica el futbol. Quina altra activitat humana ens acosta més a la representació metafòrica de l’acte sexual que el propi futbol? Que hem de pensar d’una activitat on el objectiu màxim, l’objectiu final és ficar-la dins i quan això es produeix es comparable a l’orgasme? Que n’hauríem de dir, quan alguns dels aspectes més importants en l’esdevenir del joc, es basen en la possessió, el cos a cos, el domini del rival, en obtenir i donar plaer, en lluir-se,...trets, tots ells, característics i molt significatius en les relacions sexuals? I finalment, quan el teu equip no guanya? Quan és incapaç de fer un gol? Et queda la sensació de frustració i d’impotència que t’acompanya tota la nit.
L’home busca, i de fet ha trobat, en el futbol, aquell punt d’equilibri tant important per a la seva estabilitat i salut mental.
I amb tot això no vull dir que el futbol hagi de substituir al sexe, ni molt menys, però si que pot actuar de vàlvula d’escapament per a un gènere, el masculí, amb excés de motivació.
Mireu sinó els conills mascles, no els hi agrada el futbol, i les femelles, en conseqüència, estan estressadísimes.
dimecres, 14 de maig del 2008
Natàlia
Com Cristina de Pizan, la Natàlia viu en un món medieval, en un entorn de misogínia combativa, un món d’homes fet a imatge i semblança dels homes.
Han passat els anys, han passat els segles i tot continua pràcticament igual, és a dir, pitjor.
La Natàlia és entrenadora de futbol en un equip d’homes. La Natàlia és una de les poques, per no dir l’única dona, que ocupa un lloc de certa responsabilitat i amb quota de decisió dins d’un aparell circulatori afectat per una arteriosclerosi terminal. Una estructura tancada, endogàmica, malaltissa i amb senyals evidents d’esgotament i d’estar arribant al final d’un llarg i penós viatge.
La Natàlia, com la Cristina del segle XV, viu en una bombolla d’aire de no més d’1 m2. La Natàlia és molt conscient de que una flor no fa estiu i se sent, malauradament, com l’excepció que confirma tota regla.
Estem parlant, evidentment, del futbol base, perquè en el professional, ni tan sols existeix aquesta excepció.
La Natàlia està escrivint el seu particular “La ciutat de les dames” amb el públic propòsit de que la seva experiència no sigui única. Que els fonaments que està encofrant, la primera pedra o primera pilota, tan se val, que està posant, doni fruits a curt termini. Que el seu “cas” deixi de ser un fenomen, gairebé paranormal, per passar a formar part de la nostra desitjable quotidianitat.
Com Cristina de Pizan, la Natàlia viu en un món medieval, en un entorn de misogínia combativa, un món d’homes fet a imatge i semblança dels homes.
Han passat els anys, han passat els segles i tot continua pràcticament igual, és a dir, pitjor.
La Natàlia és entrenadora de futbol en un equip d’homes. La Natàlia és una de les poques, per no dir l’única dona, que ocupa un lloc de certa responsabilitat i amb quota de decisió dins d’un aparell circulatori afectat per una arteriosclerosi terminal. Una estructura tancada, endogàmica, malaltissa i amb senyals evidents d’esgotament i d’estar arribant al final d’un llarg i penós viatge.
La Natàlia, com la Cristina del segle XV, viu en una bombolla d’aire de no més d’1 m2. La Natàlia és molt conscient de que una flor no fa estiu i se sent, malauradament, com l’excepció que confirma tota regla.
Estem parlant, evidentment, del futbol base, perquè en el professional, ni tan sols existeix aquesta excepció.
La Natàlia està escrivint el seu particular “La ciutat de les dames” amb el públic propòsit de que la seva experiència no sigui única. Que els fonaments que està encofrant, la primera pedra o primera pilota, tan se val, que està posant, doni fruits a curt termini. Que el seu “cas” deixi de ser un fenomen, gairebé paranormal, per passar a formar part de la nostra desitjable quotidianitat.
dimarts, 13 de maig del 2008
The nutty professor (El professor guillat)
Jo en conec un de professor guillat, però la diferència, amb respecte al protagonista del film, és que el que jo conec no em fa gens de gràcia.
En Jerry Lewis ens va fer un personatge dolç, tendre i amb qui podies riure de manera innòcua.
El professor que tinc a la vora és tèrbol, malaltís, egoista, gelós i voreja perillosament la psicopatía.
Un professor a la contra, que t’ensenya amb el seu lamentable exemple, justament, tot allò que no hauries d’aprendre mai.
És un mirall deformant, com els del Tibidabo, on la imatge que et retorna faria sortir corrents, fins i tot, a la madrastra de la Blancaneus.
En el plec dels pantalons hauria de dur un avis on es pogués llegir: “Tractar amb mi us pot perjudicar seriosament la salut”
Hauríem de fer un esforç i recollir tots els cartells de la pel·lícula “L’enemic públic numero 1” i canviar la foto del James Cagney per la seva.
I per últim, penjar-li a l’esquena un senyal d’aquells que hi ha a la carretera on s’avisa del perill d’esfondrament a conseqüència de la col·locació sistemàtica de cartutxos de dinamita.
Que hi farem, m’ha tocat a mi. L’any que ve no em matricularé a la seva assignatura, és més, procuraré no anar ni a la seva escola.
Jo en conec un de professor guillat, però la diferència, amb respecte al protagonista del film, és que el que jo conec no em fa gens de gràcia.
En Jerry Lewis ens va fer un personatge dolç, tendre i amb qui podies riure de manera innòcua.
El professor que tinc a la vora és tèrbol, malaltís, egoista, gelós i voreja perillosament la psicopatía.
Un professor a la contra, que t’ensenya amb el seu lamentable exemple, justament, tot allò que no hauries d’aprendre mai.
És un mirall deformant, com els del Tibidabo, on la imatge que et retorna faria sortir corrents, fins i tot, a la madrastra de la Blancaneus.
En el plec dels pantalons hauria de dur un avis on es pogués llegir: “Tractar amb mi us pot perjudicar seriosament la salut”
Hauríem de fer un esforç i recollir tots els cartells de la pel·lícula “L’enemic públic numero 1” i canviar la foto del James Cagney per la seva.
I per últim, penjar-li a l’esquena un senyal d’aquells que hi ha a la carretera on s’avisa del perill d’esfondrament a conseqüència de la col·locació sistemàtica de cartutxos de dinamita.
Que hi farem, m’ha tocat a mi. L’any que ve no em matricularé a la seva assignatura, és més, procuraré no anar ni a la seva escola.
dilluns, 12 de maig del 2008
Lilith
Tot i que sembli sorprenent, el principal responsable, si no el primer, del model de dona independent, emancipada i amb criteri propi va ser Jahvè, ja que va crear Lilith, la primera dona d’Adam, segons els textos hebraics. Això és el que apareix en l’exegesi d’un midràs del segle XII. En aquesta versió transmutada d’un passatge de l’Antic Testament hi apareix el mite que Déu no va formar aquesta primera companya d’Adam a partir d’una costella d’aquest, com va fer amb Eva, sinó que, de la mateixa manera que amb ell, la va formar amb la pols de la terra. Segons que explica l’Encyclopaedia Judaica, en la parella no hi va haver mai ni pau ni harmonia, ja que Lilith, que no volia renunciar a la seva igualtat, es discutia contínuament amb el seu company sobre la manera de dur a terme la unió carnal. Li preguntava: “Per què haig de ser sota teu si soc la teva igual?” Però Adam, indiferent a les supliques d’ella, la volia obligar a obeir per la força. Un dia Lilith, que se sentia tractada injustament, va cridar l’impronunciable nom de Jahvè, va abandonar l’espòs i l’Edèn, i, malgrat les ordres de Déu i d’Adam perquè tornés, se’n va anar a viure a la regió de l’aire...
Tot i que sembli sorprenent, el principal responsable, si no el primer, del model de dona independent, emancipada i amb criteri propi va ser Jahvè, ja que va crear Lilith, la primera dona d’Adam, segons els textos hebraics. Això és el que apareix en l’exegesi d’un midràs del segle XII. En aquesta versió transmutada d’un passatge de l’Antic Testament hi apareix el mite que Déu no va formar aquesta primera companya d’Adam a partir d’una costella d’aquest, com va fer amb Eva, sinó que, de la mateixa manera que amb ell, la va formar amb la pols de la terra. Segons que explica l’Encyclopaedia Judaica, en la parella no hi va haver mai ni pau ni harmonia, ja que Lilith, que no volia renunciar a la seva igualtat, es discutia contínuament amb el seu company sobre la manera de dur a terme la unió carnal. Li preguntava: “Per què haig de ser sota teu si soc la teva igual?” Però Adam, indiferent a les supliques d’ella, la volia obligar a obeir per la força. Un dia Lilith, que se sentia tractada injustament, va cridar l’impronunciable nom de Jahvè, va abandonar l’espòs i l’Edèn, i, malgrat les ordres de Déu i d’Adam perquè tornés, se’n va anar a viure a la regió de l’aire...
Caucus
Si observem amb atenció el desenvolupament dels “caucus” a Estats Units, és a dir, les eleccions primàries per escollir el candidat, tant per part republicana com demòcrata, a la futura presidència del país, hi trobem alguns aspectes molt significatius i reveladors del corrent d’opinió d’amplis sectors de població respecte als avenços reals de les dones en la nostra societat occidental.
Per una banda tenim el guany indiscutible de que una dona es pugui presentar a la presidència del país, fet impensable fins fa poques dècades, i encara més si tenim en compte que fins ben avançat el segle XX, les dones ni tan sols tenien dret a vot. Doncs per una banda aquest important avenç, però en el seu dèficit i a l’altra cara de la moneda, la sensació, la percepció real, del pensament majoritari en molts nuclis del país, que prefereixen com a president a un home, encara que sigui negre, a una dona encara que sigui blanca. I això que estem parlant del partit demòcrata, partit que aglutina els corrents més progressistes del país.
Tot això no fa més que donar valor a la idea de que és més fàcil canviar les lleis que no pas la mentalitat de les persones.
No deixa de ser curiós que en un país que s’ha destacat negativament al llarg de la seva historia per l’esclavitud i marginació dels negres, aquests hagin assolit amb el temps, un rang, un “estatus” en l’escala social, superior a la de les pròpies dones. Fet que dona llum a l’estat real de la qüestió i al lloc que ocupen les dones, malgrat tots els guanys i avenços, en l’actual societat del benestar i el progrés.
Les dones fa molts anys que estan involucrades en aquest procés de canvi, de reivindicació dels seus indiscutibles drets. La dona ha treballat col·lectivament en l’evolució del seu pensament, mentre l’home s’ha mantingut al marge. L’home s’ha adaptat, més per supervivència que no per convenciment, i no ha integrat, en el seu jo íntim, la necessitat de que el canvi s’havia de produir en totes dues parts per tenir èxit.
Només un però en tot aquest procés, i és que la dona en el seu afany per aconseguir els mateixos drets que l’home, ha copiat estereotips i ha reclamat aspectes que no són bons ni desitjables per a ningú.
La dona en la seva lluita ha de trobar un espai nou, propi, diferent i millor que l’actual i l’home intel·ligent si hi hauria de sumar.
Si observem amb atenció el desenvolupament dels “caucus” a Estats Units, és a dir, les eleccions primàries per escollir el candidat, tant per part republicana com demòcrata, a la futura presidència del país, hi trobem alguns aspectes molt significatius i reveladors del corrent d’opinió d’amplis sectors de població respecte als avenços reals de les dones en la nostra societat occidental.
Per una banda tenim el guany indiscutible de que una dona es pugui presentar a la presidència del país, fet impensable fins fa poques dècades, i encara més si tenim en compte que fins ben avançat el segle XX, les dones ni tan sols tenien dret a vot. Doncs per una banda aquest important avenç, però en el seu dèficit i a l’altra cara de la moneda, la sensació, la percepció real, del pensament majoritari en molts nuclis del país, que prefereixen com a president a un home, encara que sigui negre, a una dona encara que sigui blanca. I això que estem parlant del partit demòcrata, partit que aglutina els corrents més progressistes del país.
Tot això no fa més que donar valor a la idea de que és més fàcil canviar les lleis que no pas la mentalitat de les persones.
No deixa de ser curiós que en un país que s’ha destacat negativament al llarg de la seva historia per l’esclavitud i marginació dels negres, aquests hagin assolit amb el temps, un rang, un “estatus” en l’escala social, superior a la de les pròpies dones. Fet que dona llum a l’estat real de la qüestió i al lloc que ocupen les dones, malgrat tots els guanys i avenços, en l’actual societat del benestar i el progrés.
Les dones fa molts anys que estan involucrades en aquest procés de canvi, de reivindicació dels seus indiscutibles drets. La dona ha treballat col·lectivament en l’evolució del seu pensament, mentre l’home s’ha mantingut al marge. L’home s’ha adaptat, més per supervivència que no per convenciment, i no ha integrat, en el seu jo íntim, la necessitat de que el canvi s’havia de produir en totes dues parts per tenir èxit.
Només un però en tot aquest procés, i és que la dona en el seu afany per aconseguir els mateixos drets que l’home, ha copiat estereotips i ha reclamat aspectes que no són bons ni desitjables per a ningú.
La dona en la seva lluita ha de trobar un espai nou, propi, diferent i millor que l’actual i l’home intel·ligent si hi hauria de sumar.
dissabte, 10 de maig del 2008
La pluja que tot ho atura
“Al meu país la pluja no sap ploure,
si plou poc és la sequera,
si plou massa és el desastre”
La pluja capriciosa que s’amaga quan vol i que arriba quan li plau sense demanar permís. La pluja que no sap d’oportunitat ni estratègia. La pluja autista que no respon a planificacions i trenca previsions amb una suficiència insultant.
Aquesta mateixa pluja ha fet del cap de setmana que es preveia decisiu i on havien de passar moltes coses, on podia quedar definitivament resolta la Lliga i les especulacions en un i altre sentit feien córrer rius de tinta. Aquesta pluja, dic, ha acabat per diluir la jornada i ha posat en quarantena un final que haurà d’esperar que el temps millori per obtenir les respostes desitjades.
Un final tan emocionant sempre ho pot ser una mica més. La pluja s’ha afegit a la festa posant una dosi de suspens imprevist a un desenllaç no apte per a cors fràgils.
“Al meu país la pluja no sap ploure,
si plou poc és la sequera,
si plou massa és el desastre”
La pluja capriciosa que s’amaga quan vol i que arriba quan li plau sense demanar permís. La pluja que no sap d’oportunitat ni estratègia. La pluja autista que no respon a planificacions i trenca previsions amb una suficiència insultant.
Aquesta mateixa pluja ha fet del cap de setmana que es preveia decisiu i on havien de passar moltes coses, on podia quedar definitivament resolta la Lliga i les especulacions en un i altre sentit feien córrer rius de tinta. Aquesta pluja, dic, ha acabat per diluir la jornada i ha posat en quarantena un final que haurà d’esperar que el temps millori per obtenir les respostes desitjades.
Un final tan emocionant sempre ho pot ser una mica més. La pluja s’ha afegit a la festa posant una dosi de suspens imprevist a un desenllaç no apte per a cors fràgils.
2666
Bolaño, Roberto
Se diría que es la figura de Von Archimboldi, un enigmático escritor alemán, el hilo secreto que cosería entre sí las cinco «partes» de que se compone 2666, sin duda la obra maestra de Roberto Bolaño. Una fecha en cuya perspectiva tan remota debe ordenarse la impresionante maraña de destinos, de personajes, de líneas argumentales y genéricas, una vastísima constelación marcada por el signo de la pérdida y del olvido, de la insignificancia, de la desmesura inútil, de la equivocación y del malentendido. Desde las ruinas de Europa, recorridas en vertiginosos travelling, hasta el desierto de Sonora, donde, viene sucediéndose una interminable cadena de asesinatos de mujeres, la novela propone un recorrido abismal, amortiguado entre carcajadas, por una cultura y una civilización en derrota, en las que la literatura continúa invocando el simulacro de una redención. Una obra maestra, indiscutiblemente la mejor novela de un autor excepcional. En palabras de Susan Sontag "el más influyente y admirado novelista en lengua española de su generación. Su muerte, a los cincuenta años, es una gran pérdida "
Bolaño, Roberto
Se diría que es la figura de Von Archimboldi, un enigmático escritor alemán, el hilo secreto que cosería entre sí las cinco «partes» de que se compone 2666, sin duda la obra maestra de Roberto Bolaño. Una fecha en cuya perspectiva tan remota debe ordenarse la impresionante maraña de destinos, de personajes, de líneas argumentales y genéricas, una vastísima constelación marcada por el signo de la pérdida y del olvido, de la insignificancia, de la desmesura inútil, de la equivocación y del malentendido. Desde las ruinas de Europa, recorridas en vertiginosos travelling, hasta el desierto de Sonora, donde, viene sucediéndose una interminable cadena de asesinatos de mujeres, la novela propone un recorrido abismal, amortiguado entre carcajadas, por una cultura y una civilización en derrota, en las que la literatura continúa invocando el simulacro de una redención. Una obra maestra, indiscutiblemente la mejor novela de un autor excepcional. En palabras de Susan Sontag "el más influyente y admirado novelista en lengua española de su generación. Su muerte, a los cincuenta años, es una gran pérdida "
divendres, 9 de maig del 2008
Per a tu que et vas fent gran mentre jo intento abastar-te
Algú que espera
Envellir dignament deu ser integrar-se
discretament en un espai sòlit
com la pròpia pell, sense altre guany
que els anys viscuts i alguna sorprenent
presència que el temps, astutament,
tan aviat dibuixa com esborra
de la memòria.
Això i, tal vegada,
si el fat es mostra benvolent, l’encant
d’estimar tendrament, calladament,
sense esperar ni resposta, com qui
canta per si mateix en veu molt baixa.
Miquel Martí i Pol
Algú que espera
Envellir dignament deu ser integrar-se
discretament en un espai sòlit
com la pròpia pell, sense altre guany
que els anys viscuts i alguna sorprenent
presència que el temps, astutament,
tan aviat dibuixa com esborra
de la memòria.
Això i, tal vegada,
si el fat es mostra benvolent, l’encant
d’estimar tendrament, calladament,
sense esperar ni resposta, com qui
canta per si mateix en veu molt baixa.
Miquel Martí i Pol
nou del cinc amb manilles i folre
"Hoy puede ser un gran día",
plantéatelo así:
aprovecharlo o que pase de largo
depende en parte de tí.
Dale el día libre a la experiencia
para comenzar
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.
No consientas que se esfume,
asómate y consume la vida a granel...
"Hoy puede ser un gran día", duro con él...
"Hoy puede ser un gran día",
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.
Saca de paseo a tus instintos,
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres,
si puedes, derróchalos.
Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta de mediocridad...
"Hoy puede ser un gran día",
date una oportunidad...
"Hoy puede ser un gran día",
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.
Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para tí.
No lo mires desde la ventana,
y siéntate al festín.
Pelea por lo que quieres
y no desesperes si algo no anda bien...
"Hoy puede ser un gran día"
y mañana también...
JM Serrat,
i jo estic d’acord
"Hoy puede ser un gran día",
plantéatelo así:
aprovecharlo o que pase de largo
depende en parte de tí.
Dale el día libre a la experiencia
para comenzar
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.
No consientas que se esfume,
asómate y consume la vida a granel...
"Hoy puede ser un gran día", duro con él...
"Hoy puede ser un gran día",
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.
Saca de paseo a tus instintos,
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres,
si puedes, derróchalos.
Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta de mediocridad...
"Hoy puede ser un gran día",
date una oportunidad...
"Hoy puede ser un gran día",
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.
Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para tí.
No lo mires desde la ventana,
y siéntate al festín.
Pelea por lo que quieres
y no desesperes si algo no anda bien...
"Hoy puede ser un gran día"
y mañana también...
JM Serrat,
i jo estic d’acord
dijous, 8 de maig del 2008
La galàxia de Lucas
El Lucas al que faig referència no té res a veure amb el creador, a mitjans dels anys 70, de la famosa saga de La Guerra de les Galàxies.
El meu Lucas no viu en un món d’herois estel·lars, ple d’artilugis voladors i batalles sense fi. No es mou envoltat d’efectes especials, però en canvi, si que és generador d’afectes molt especials. El món del Lucas, que jo conec, res té a veure amb la ficció, ans al contrari, és un món de quotidianitat, senzillesa i una gran dosi de realitat.
La galàxia del Lucas no és un espai maniqueista de bons i dolents i en conflicte permanent. El món del Lucas, que jo conec, és un mon de matisos on hi caben totes les textures i tots els colors. Un lloc de solucions i respostes, més enllà d’estratègies dissenyades per a la involució continua.
El Lucas del que parlo es diu Xavier i és el director de l’escola de futbol del CE Europa, un autèntic galàctic per l’extraordinària dimensió de la seva feina i la qualitat humana que atresora.
El vaig conèixer tard, quan ja penjava les botes, desprès d’una intensa i exemplar carrera esportiva. I l’estic descobrint ara, just quan li toca, per feina i vocació, fer que molts nens i nenes es calcin les seves primeres botes per engegar una il·lusionant etapa que els durà a ser, no se si bons futbolistes, però segur que sí, millors persones.
Ara ens diu el Lucas que per fi ha trobat a la seva princesa Leia. Ens explica emocionat, que s’hi vol embarcar amb ella en una travessa (no se si ha dit espacial o especial) més enllà de les estrelles. Ens anuncia la seva decisió i ens afirma que ho té clar i jo me’l crec. I no solament això, sinó que li desitjo tant o més èxit que l’obtingut per la famosa saga galàctica.
Xavi Lucas, que la força t’acompanyi en el teu viatge interestel·lar i que la teva galàxia sigui sempre una galàxia de pau i no de guerra.
El Lucas al que faig referència no té res a veure amb el creador, a mitjans dels anys 70, de la famosa saga de La Guerra de les Galàxies.
El meu Lucas no viu en un món d’herois estel·lars, ple d’artilugis voladors i batalles sense fi. No es mou envoltat d’efectes especials, però en canvi, si que és generador d’afectes molt especials. El món del Lucas, que jo conec, res té a veure amb la ficció, ans al contrari, és un món de quotidianitat, senzillesa i una gran dosi de realitat.
La galàxia del Lucas no és un espai maniqueista de bons i dolents i en conflicte permanent. El món del Lucas, que jo conec, és un mon de matisos on hi caben totes les textures i tots els colors. Un lloc de solucions i respostes, més enllà d’estratègies dissenyades per a la involució continua.
El Lucas del que parlo es diu Xavier i és el director de l’escola de futbol del CE Europa, un autèntic galàctic per l’extraordinària dimensió de la seva feina i la qualitat humana que atresora.
El vaig conèixer tard, quan ja penjava les botes, desprès d’una intensa i exemplar carrera esportiva. I l’estic descobrint ara, just quan li toca, per feina i vocació, fer que molts nens i nenes es calcin les seves primeres botes per engegar una il·lusionant etapa que els durà a ser, no se si bons futbolistes, però segur que sí, millors persones.
Ara ens diu el Lucas que per fi ha trobat a la seva princesa Leia. Ens explica emocionat, que s’hi vol embarcar amb ella en una travessa (no se si ha dit espacial o especial) més enllà de les estrelles. Ens anuncia la seva decisió i ens afirma que ho té clar i jo me’l crec. I no solament això, sinó que li desitjo tant o més èxit que l’obtingut per la famosa saga galàctica.
Xavi Lucas, que la força t’acompanyi en el teu viatge interestel·lar i que la teva galàxia sigui sempre una galàxia de pau i no de guerra.
dimecres, 7 de maig del 2008
Condoneria a cadena perpetua
Demà farà sis mesos que l’Eric, el meu nebot de 17 anys, es va comprar el seu primer preservatiu. En una màquina expenedora d’un local del carrer Aribau i per només 3 euros va adquirir el seu passatge particular a un prometedor futur, internament convençut que, per un mòdic preu, accediria directament al paradís. Que equivocat que estava, santa innocència! Poc es pensava, en aquell moment il·lusionant, que transcorregut tot aquest temps seguis tenint el mateix condó a la butxaca del texà, i evidentment per estrenar.
I es que les inversions que un fa no sempre tenen el premi que se li suposa o es desitja.
Pots comprar-te el millor preservatiu del mercat o el més car, amb gust a maduixa o de color groc, anar net i polit per la vida, ser amable, ser carinyós, divertit i intel·ligent, de conversa amena i tracte exquisit. Pots posar els cinc sentits en tot allò que facis i vendre’t com una peça de luxe i exclusiva. Tot ho podràs fer, menys aconseguir el que no està a la teva ma.
Lligar o no lligar, que és el primer pas que condueix a la utilització del condó, depèn d’un munt de paràmetres o variables que escaparan a la teva comprensió i al teu control.
De semblant manera, lligar a la Lliga, és a dir, guanyar el títol, no depèn única i exclusivament de les teves propostes, dels teus plantejaments, de les teves habilitats, dels teus arguments,...
Són altres factors, no gaire més comprensibles, els que seran determinants en la consecució de l’objectiu buscat.
Això no treu que segueixis anant polit a les teves cites. Això no t’eximeix de relaxar les teves maneres. Ho has de seguir fent be i, per damunt de tot, seguir-ho intentat més enllà dels petits fracassos quotidians.
Si finalment el preservatiu caduca, no t’amoïnis en excés, sempre hi haurà una maquina expenedora a prop o una farmàcia de guàrdia per si es presenta una ocasió imprevista.
Demà farà sis mesos que l’Eric, el meu nebot de 17 anys, es va comprar el seu primer preservatiu. En una màquina expenedora d’un local del carrer Aribau i per només 3 euros va adquirir el seu passatge particular a un prometedor futur, internament convençut que, per un mòdic preu, accediria directament al paradís. Que equivocat que estava, santa innocència! Poc es pensava, en aquell moment il·lusionant, que transcorregut tot aquest temps seguis tenint el mateix condó a la butxaca del texà, i evidentment per estrenar.
I es que les inversions que un fa no sempre tenen el premi que se li suposa o es desitja.
Pots comprar-te el millor preservatiu del mercat o el més car, amb gust a maduixa o de color groc, anar net i polit per la vida, ser amable, ser carinyós, divertit i intel·ligent, de conversa amena i tracte exquisit. Pots posar els cinc sentits en tot allò que facis i vendre’t com una peça de luxe i exclusiva. Tot ho podràs fer, menys aconseguir el que no està a la teva ma.
Lligar o no lligar, que és el primer pas que condueix a la utilització del condó, depèn d’un munt de paràmetres o variables que escaparan a la teva comprensió i al teu control.
De semblant manera, lligar a la Lliga, és a dir, guanyar el títol, no depèn única i exclusivament de les teves propostes, dels teus plantejaments, de les teves habilitats, dels teus arguments,...
Són altres factors, no gaire més comprensibles, els que seran determinants en la consecució de l’objectiu buscat.
Això no treu que segueixis anant polit a les teves cites. Això no t’eximeix de relaxar les teves maneres. Ho has de seguir fent be i, per damunt de tot, seguir-ho intentat més enllà dels petits fracassos quotidians.
Si finalment el preservatiu caduca, no t’amoïnis en excés, sempre hi haurà una maquina expenedora a prop o una farmàcia de guàrdia per si es presenta una ocasió imprevista.
dimarts, 6 de maig del 2008
La temperatura de l’infern
La següent pregunta va ser feta en un examen trimestral de química a la Universitat de Toledo. La resposta d’un estudiant va ser tan “profunda” que el professor va voler compartir-la amb els seus col·legues, via Internet.
Pregunta:
¿Es el Infierno exotérmico (desprende calor) o endotérmico (lo absorbe)?
La mayoría de estudiantes escribieron sus comentarios sobre la Ley de Boyle (el gas se enfría cuando se expande y se calienta cuando se comprime).
Un estudiante, sin embargo, escribió lo siguiente:
'En primer lugar, necesitamos saber en qué medida la masa del Infierno varía con el tiempo. Para ello hemos de saber a que ritmo entran las almas en el Infierno y a que ritmo salen.
Tengo sin embargo entendido que, una vez dentro del Infierno, las almas ya no salen de él.
Por lo tanto, no se producen salidas.
En cuanto a cuantas almas entran, veamos lo que dicen las diferentes religiones. La mayoría de ellas declaran que si no perteneces a ellas, irás al Infierno.
Dado que hay más de una religión que así se expresa y dado que la gente no pertenece a más de una, podemos concluir que todas las almas van al Infierno.
Con las tasas de nacimientos y muertes existentes, podemos deducir que el número de almas en el Infierno crece de forma exponencial.
Veamos ahora como varía el volumen del Infierno. Según la Ley de Boyle, para que la temperatura y la presión del Infierno se mantengan estables, el volumen debe expandirse en proporción a la entrada de almas.
Hay dos posibilidades:
1. Si el Infierno se expande a una velocidad menor que la de entrada de almas, la temperatura y la presión en el Infierno se incrementarán hasta que este se desintegre.
2. Si el Infierno se expande a una velocidad mayor que la de la entrada de almas, la temperatura y la presión disminuirán hasta que el Infierno se congele.
¿Qué posibilidad es la verdadera?:
Si aceptamos lo que me dijo Teresa en mi primer año de carrera ('hará frío en el Infierno antes de que me acueste contigo'), y teniendo en cuenta que me acosté con ella ayer noche, la posibilidad número 2 es la verdadera. Doy por tanto como cierto que el Infierno es exotérmico y que ya esta congelado. El corolario de esta teoría es que, dado que el Infierno ya esta congelado, ya no acepta más almas y está, por tanto, extinguido... dejando al Cielo como única prueba de la existencia de un ser divino, lo que explica por que, anoche, Teresa no paraba de gritar '¡OH, Dios mío!
Dicho estudiante fue el único que saco 'sobresaliente'.
Gràcies Pedro
La següent pregunta va ser feta en un examen trimestral de química a la Universitat de Toledo. La resposta d’un estudiant va ser tan “profunda” que el professor va voler compartir-la amb els seus col·legues, via Internet.
Pregunta:
¿Es el Infierno exotérmico (desprende calor) o endotérmico (lo absorbe)?
La mayoría de estudiantes escribieron sus comentarios sobre la Ley de Boyle (el gas se enfría cuando se expande y se calienta cuando se comprime).
Un estudiante, sin embargo, escribió lo siguiente:
'En primer lugar, necesitamos saber en qué medida la masa del Infierno varía con el tiempo. Para ello hemos de saber a que ritmo entran las almas en el Infierno y a que ritmo salen.
Tengo sin embargo entendido que, una vez dentro del Infierno, las almas ya no salen de él.
Por lo tanto, no se producen salidas.
En cuanto a cuantas almas entran, veamos lo que dicen las diferentes religiones. La mayoría de ellas declaran que si no perteneces a ellas, irás al Infierno.
Dado que hay más de una religión que así se expresa y dado que la gente no pertenece a más de una, podemos concluir que todas las almas van al Infierno.
Con las tasas de nacimientos y muertes existentes, podemos deducir que el número de almas en el Infierno crece de forma exponencial.
Veamos ahora como varía el volumen del Infierno. Según la Ley de Boyle, para que la temperatura y la presión del Infierno se mantengan estables, el volumen debe expandirse en proporción a la entrada de almas.
Hay dos posibilidades:
1. Si el Infierno se expande a una velocidad menor que la de entrada de almas, la temperatura y la presión en el Infierno se incrementarán hasta que este se desintegre.
2. Si el Infierno se expande a una velocidad mayor que la de la entrada de almas, la temperatura y la presión disminuirán hasta que el Infierno se congele.
¿Qué posibilidad es la verdadera?:
Si aceptamos lo que me dijo Teresa en mi primer año de carrera ('hará frío en el Infierno antes de que me acueste contigo'), y teniendo en cuenta que me acosté con ella ayer noche, la posibilidad número 2 es la verdadera. Doy por tanto como cierto que el Infierno es exotérmico y que ya esta congelado. El corolario de esta teoría es que, dado que el Infierno ya esta congelado, ya no acepta más almas y está, por tanto, extinguido... dejando al Cielo como única prueba de la existencia de un ser divino, lo que explica por que, anoche, Teresa no paraba de gritar '¡OH, Dios mío!
Dicho estudiante fue el único que saco 'sobresaliente'.
Gràcies Pedro
dilluns, 5 de maig del 2008
Cara de pòquer
El fet que un equip no es presenti a jugar el partit corresponent a la jornada, ens autoritza a qualificar-lo d’impresentable?
L’equip que amb la seva actitud menysprea el rival i a la pròpia competició fent-se fonedís, es mereix el nostre respecte?
L’equip que amb la seva “espantà” altera el desenllaç de la lliga, és digne de seguir pertanyent al grup?
L’equip que juga a no voler jugar, que juga amb l’ètica fins fer-la miques. L’equip que només és un conjunt sense formes i sense fons, pot esdevenir amb total impunitat el jutge darrer d’una determinada situació?
Parafrasejant als amics valencians quan diuen que el mal ve d’Almansa. Jo diria que aquest cop, i espero que no serveixi de precedent, el mal ha vingut del Gornal.
Anem pel pedregar i hi anem des de principi de Temporada on es va tolerar i acceptar sense escarafalls que un club com el Carmel es retires de la competició abans del seu inici, amb la picaresca d’inscriure dos equips en una mateixa categoria, quan en realitat només se’n tenia un, i així poder triar el grup més fàcil i retirar el altre amb l’excusa de no disposar de suficients jugadors per a formar dos equips. Pràctica habitual en molts dels nostres clubs i que sent “vox populi” tothom es fa el sord (Federació inclosa).
L’altre punta del trèvol de quatre fulles és el nostre benvolgut Jupiter, que s’ha atipat durant tota la Temporada, fins que li ha convingut, d’alterar el normal desenvolupament d’una competició a la que, en cap moment, han estat a l’alçada. De que serveix tenir tres equips mediocres en la mateixa categoria de juvenil quan seria molt millor tenir-ne un de sol més competitiu i seriós? Això seria bo per al propi Jupiter i millor encara per a tots els equips que competeixen noble i èticament.
Reflexió oberta mentre els especuladors de torn planegen quants pisos podran aixecar al solar de la Verneda
I per acabar la floreta, el Trajana (altrament dit Guadiana), que ha aparegut i desaparegut quan li ha vingut en gana. Equip de corrent alterna que ha estat un veritable frau, presentant batalla als equips que ha volgut i regalant els punts a d’altres, fins i tot, molt abans de començar els partits.
Entre la Feria de Abril i l’Illa Fantasia ha de ser difícil trobar una estoneta per a jugar al futbol. Que hi farem, és qüestió de prioritats.
Quatre figures iguals, que a les cartes seria un pòquer. Un pòquer de vertigen per acabar perdent la partida.
El fet que un equip no es presenti a jugar el partit corresponent a la jornada, ens autoritza a qualificar-lo d’impresentable?
L’equip que amb la seva actitud menysprea el rival i a la pròpia competició fent-se fonedís, es mereix el nostre respecte?
L’equip que amb la seva “espantà” altera el desenllaç de la lliga, és digne de seguir pertanyent al grup?
L’equip que juga a no voler jugar, que juga amb l’ètica fins fer-la miques. L’equip que només és un conjunt sense formes i sense fons, pot esdevenir amb total impunitat el jutge darrer d’una determinada situació?
Parafrasejant als amics valencians quan diuen que el mal ve d’Almansa. Jo diria que aquest cop, i espero que no serveixi de precedent, el mal ha vingut del Gornal.
Anem pel pedregar i hi anem des de principi de Temporada on es va tolerar i acceptar sense escarafalls que un club com el Carmel es retires de la competició abans del seu inici, amb la picaresca d’inscriure dos equips en una mateixa categoria, quan en realitat només se’n tenia un, i així poder triar el grup més fàcil i retirar el altre amb l’excusa de no disposar de suficients jugadors per a formar dos equips. Pràctica habitual en molts dels nostres clubs i que sent “vox populi” tothom es fa el sord (Federació inclosa).
L’altre punta del trèvol de quatre fulles és el nostre benvolgut Jupiter, que s’ha atipat durant tota la Temporada, fins que li ha convingut, d’alterar el normal desenvolupament d’una competició a la que, en cap moment, han estat a l’alçada. De que serveix tenir tres equips mediocres en la mateixa categoria de juvenil quan seria molt millor tenir-ne un de sol més competitiu i seriós? Això seria bo per al propi Jupiter i millor encara per a tots els equips que competeixen noble i èticament.
Reflexió oberta mentre els especuladors de torn planegen quants pisos podran aixecar al solar de la Verneda
I per acabar la floreta, el Trajana (altrament dit Guadiana), que ha aparegut i desaparegut quan li ha vingut en gana. Equip de corrent alterna que ha estat un veritable frau, presentant batalla als equips que ha volgut i regalant els punts a d’altres, fins i tot, molt abans de començar els partits.
Entre la Feria de Abril i l’Illa Fantasia ha de ser difícil trobar una estoneta per a jugar al futbol. Que hi farem, és qüestió de prioritats.
Quatre figures iguals, que a les cartes seria un pòquer. Un pòquer de vertigen per acabar perdent la partida.
diumenge, 4 de maig del 2008
dissabte, 3 de maig del 2008
Una balena morta a la platja
Barceloneta 4 – Jupiter 3
Com aquelles balenes, que de tant en tant, apareixen mortes a la platja arrossegades per l’onatge. Així ha estat la darrera imatge del Jupiter en la seva visita al camp de la Barceloneta. Aquest equip ja fa setmanes que agonitza víctima d’una mala dieta. Els mals costums, els mals hàbits, les ingestes a deshores, l’excés de greixos en el menú, l’absència de fruita i verdura fresca,... acostumen a donar un resultat calamitós per al propi cos.
El Jupiter ha abusat tota la Temporada de la proteïna. Proteïna indiscriminada i mal aplicada, donant com a resultat molt de múscul en determinats partits, però poc cervell (matèria gris) durant tota la competició.
Els complements vitamínics s’han d’utilitzar amb mesura i en la línia correcta i sempre sota vigilància mèdica; tot el que no sigui això porta, irremeiablement, a pixar més del compte per eliminar impureses.
L’equip de la Verneda no ha pogut resistir la temptació i s’ha apuntat a la moda del 4x4. En dos partits ha encaixat 8 gols: 4 i 4. I si n’ha aconseguit 3 és més per indolència de la Barceloneta que per mèrits propis. L’equip local ha estat, avui, molt tou en defensa, com a mínim en els primers 45 minuts. No volent fer sang d’un equip condemnat i amb els recursos propis d’un col·lectiu en caiguda lliure l’ha deixat comandar el marcador amb la indolència del que se sap superior.
El final de la primera part amb un 2 a 3 no ha estat més que un miratge passatger propi de l’excés de radiació solar sobre el camp. Aquesta il·lusió òptica, però, no ha trigat ni cinc minuts de la represa en esvair-se. El 3 a 3 i el 4 a 3 definitiu posaven les coses al seu lloc. Si a la primera part, i gràcies en part als obsequis de l’equip local, el Jupiter ha estat dins el partit, tot ha sigut començar la segona perquè el públic assistent s’adones de les evidents limitacions de l’equip visitant. Sense físic i sense cap, les presumptes habilitats tècniques no serveixen per a res. Només quaranta cinc minuts han calgut per esbandir les darreres esperances planetàries i col·locar una nova pedra per al mausoleu d’aquesta balena morta.
El Jupiter segueix perdent llocs en la classificació i si no pren mesures urgents li podria perillar, fins i tot, la cinquena plaça.
La Barceloneta per contra, i sense fer gaire soroll, es col·loca entre els quatre primers i amb alguna que altre opció a guanyar la tercera plaça, a poc que un dels equips que la precedeixen cometi una errada.
Tres jornades per al final, bé per al Jupiter dos i tot s’haurà acabat. Els uns amb la satisfacció de la feina ben feta i els altres amb l’agonia del peix fora de l’aigua. Una agonia que s’està eternitzant en excés.
Barceloneta 4 – Jupiter 3
Com aquelles balenes, que de tant en tant, apareixen mortes a la platja arrossegades per l’onatge. Així ha estat la darrera imatge del Jupiter en la seva visita al camp de la Barceloneta. Aquest equip ja fa setmanes que agonitza víctima d’una mala dieta. Els mals costums, els mals hàbits, les ingestes a deshores, l’excés de greixos en el menú, l’absència de fruita i verdura fresca,... acostumen a donar un resultat calamitós per al propi cos.
El Jupiter ha abusat tota la Temporada de la proteïna. Proteïna indiscriminada i mal aplicada, donant com a resultat molt de múscul en determinats partits, però poc cervell (matèria gris) durant tota la competició.
Els complements vitamínics s’han d’utilitzar amb mesura i en la línia correcta i sempre sota vigilància mèdica; tot el que no sigui això porta, irremeiablement, a pixar més del compte per eliminar impureses.
L’equip de la Verneda no ha pogut resistir la temptació i s’ha apuntat a la moda del 4x4. En dos partits ha encaixat 8 gols: 4 i 4. I si n’ha aconseguit 3 és més per indolència de la Barceloneta que per mèrits propis. L’equip local ha estat, avui, molt tou en defensa, com a mínim en els primers 45 minuts. No volent fer sang d’un equip condemnat i amb els recursos propis d’un col·lectiu en caiguda lliure l’ha deixat comandar el marcador amb la indolència del que se sap superior.
El final de la primera part amb un 2 a 3 no ha estat més que un miratge passatger propi de l’excés de radiació solar sobre el camp. Aquesta il·lusió òptica, però, no ha trigat ni cinc minuts de la represa en esvair-se. El 3 a 3 i el 4 a 3 definitiu posaven les coses al seu lloc. Si a la primera part, i gràcies en part als obsequis de l’equip local, el Jupiter ha estat dins el partit, tot ha sigut començar la segona perquè el públic assistent s’adones de les evidents limitacions de l’equip visitant. Sense físic i sense cap, les presumptes habilitats tècniques no serveixen per a res. Només quaranta cinc minuts han calgut per esbandir les darreres esperances planetàries i col·locar una nova pedra per al mausoleu d’aquesta balena morta.
El Jupiter segueix perdent llocs en la classificació i si no pren mesures urgents li podria perillar, fins i tot, la cinquena plaça.
La Barceloneta per contra, i sense fer gaire soroll, es col·loca entre els quatre primers i amb alguna que altre opció a guanyar la tercera plaça, a poc que un dels equips que la precedeixen cometi una errada.
Tres jornades per al final, bé per al Jupiter dos i tot s’haurà acabat. Els uns amb la satisfacció de la feina ben feta i els altres amb l’agonia del peix fora de l’aigua. Una agonia que s’està eternitzant en excés.
Matí al Carson
Avui he esmorzat al Carson. De tots els bars que hi ha a Barcelona, i n’hi ha molts, aquest petit local del carrer Viladomat, és un dels meus preferits. Potser pel seu nom que em du una sonoritat familiar, potser per l’absència de barreres arquitectòniques que el fan agradablement accessible, potser pel tracte cordial del Ferran i la Tere o l’aroma del cafè amb aires llunyans i propostes d’aventures,...
Potser i més potser, cabòries i més cabòries, quan arribava el Manel. El Manel que sempre arribava i la Consuelo que el menava. El Manel que va néixer quan el bar era només un solar. El Manel que feia molts anys que no feia anys perquè ja els tenia tots i no li en calien més.
S’asseia a la taula de sempre, amb el solet de sempre, mentre la Consuelo li anava a buscar l’ “Sport” al quiosc del Paco.
Llegia poc, només la lletra grossa i mirava i remirava les fotos “que estan molt ben fetes” deia.
El Manel havia estat un bon futbolista de brega, un jugador d’equip, un jugador impagable (mai havia cobrat), però per damunt de tot, un gran esportista. Tenia un munt d’anècdotes de les que fan fruir i un inesgotable repertori de sentencies per a tots aquells que se li atansaven amb ganes d’escoltar.
Avui el Manel no ha vingut i la Consuelo tampoc. El seu racó estava buit.
El Manel no tornarà més, m’ha explicat el Ferran, l’han fitxat per a jugar a Divisió d’Honor i no ha pogut dir que no.
Molta sort Manel en aquesta darrera aventura.
Avui he esmorzat al Carson. De tots els bars que hi ha a Barcelona, i n’hi ha molts, aquest petit local del carrer Viladomat, és un dels meus preferits. Potser pel seu nom que em du una sonoritat familiar, potser per l’absència de barreres arquitectòniques que el fan agradablement accessible, potser pel tracte cordial del Ferran i la Tere o l’aroma del cafè amb aires llunyans i propostes d’aventures,...
Potser i més potser, cabòries i més cabòries, quan arribava el Manel. El Manel que sempre arribava i la Consuelo que el menava. El Manel que va néixer quan el bar era només un solar. El Manel que feia molts anys que no feia anys perquè ja els tenia tots i no li en calien més.
S’asseia a la taula de sempre, amb el solet de sempre, mentre la Consuelo li anava a buscar l’ “Sport” al quiosc del Paco.
Llegia poc, només la lletra grossa i mirava i remirava les fotos “que estan molt ben fetes” deia.
El Manel havia estat un bon futbolista de brega, un jugador d’equip, un jugador impagable (mai havia cobrat), però per damunt de tot, un gran esportista. Tenia un munt d’anècdotes de les que fan fruir i un inesgotable repertori de sentencies per a tots aquells que se li atansaven amb ganes d’escoltar.
Avui el Manel no ha vingut i la Consuelo tampoc. El seu racó estava buit.
El Manel no tornarà més, m’ha explicat el Ferran, l’han fitxat per a jugar a Divisió d’Honor i no ha pogut dir que no.
Molta sort Manel en aquesta darrera aventura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)