Imprudència temerària

La timidesa, la indefinició, la poca energia alhora de prendre decisions de les nostres Administracions i cossos de seguretat davant fets excepcionals, és la coartada perfecta que dóna sentit i justifica a tota una sèrie de funcionaris de la imprevisió, perversos amants del risc que posen en perill, amb el seu comportament, la vida de moltes persones. Ja seria hora que les mesures es prenguin abans que les desgracies passin. Ja va sent hora que la previsió sigui efectiva i s’apliqui en el sentit més ampli de la paraula i que abasti tots i cadascun dels àmbits en que sigui necessari.

Les recomanacions per part de les autoritats, i donada l’especial idiosincràsia de l’esser humà i el seu comportament - sovint inconscient -, haurien de ser molt més clares i arribar, fins i tot, a l’ expressa prohibició de determinades activitats sí la situació ho demana. No es pot deixar a criteri personal la pressa de decisions que afectin a col·lectius de persones i arribin a posar en perill la pròpia integritat física, en mans d’individus poc preparats, immadurs, imprudents o simplement temeraris.

De “Vendaval desolador” titulava La Vanguardia , a la seva primera plana, el temporal que va assotar gran part del territori català els dies 23 i 24 de Gener. Temporal de vent que, lamentablement, va causar víctimes humanes i moltes destroces materials. Doncs en aquest marc d’extrema gravetat, en aquest escenari de risc, encara hi va haver persones que negaven l’evidència. Persones, vull creure, sense coneixement i no mala intenció, que malgrat les insistents recomanacions dels organismes, diguem-ne competents, de suspendre qualsevol activitat a l’aire lliure per seguretat pública, així i tot insisteix-ho, alguns individus van decidir actuar unilateralment prenent una irresponsabilitat més enllà del mínim sentit comú.

Aquest és el cas d’alguns arbitres de futbol que, independentment de la seva vàlua tècnica, van estar perillosament desafortunats en prendre decisions equivocades, fent jugar els seus partits posant en perill la seva pròpia vida i el que és pitjor, la de nois i noies menors d’edat i la dels seus familiars. L’afany de protagonisme, el sentir-se importants com a mínim dues hores a la setmana, el principi d’autoritat mal entès, la supèrbia, la prepotència, fa que algunes persones que es dediquen a l’arbitratge tinguin actituds i comportaments desgraciats, però el que és del tot inadmissible és que la seguretat de molts infants i joves estigui a les seves mans. És intolerable i extremadament perillós que individus moguts per insatisfaccions personals, foscos interessos, mancats de la més mínima intel·ligència emocional i coeficients de rebaixes, siguin els encarregats de subvertir l’ordre natural i racional de les coses.

El futbol de base, aquell on els nens i nenes juguen sense cap interès econòmic, que només juguen per jugar, per aprendre i ser feliços, aquell que encara no està pervertit per la maquinària de les baixes passions, aquell, aquest futbol, necessita persones integres que no el malmetin. El futbol de base és un joc, però també molt més que un joc. Senyors arbitres, feu la vostra feina, apliqueu els vostres coneixements, però no jugueu amb els nens i per damunt de tot, no els poseu en perill.