No és un mur, és un camí
dissabte, 31 de gener del 2009
Un dia molt negre
Catalònia 5 - Europa 6
Juvenil Primera Divisió, grup 3
Que el dia ha estat gris, no hi ha cap dubte, és una realitat objectiva. Que el partit es presentava “a priori” com molt igualat, on la teòrica superioritat de l’equip visitant quedava contrarestada per la força dels locals i les especials característiques del terreny de joc, era més que previsible. Que l’afegit de la pluja podria endurir el xoc i fer-lo menys vistós però molt més emocionant, era probable. Tot això podia passar i afectar, en un o altra sentit, el desenvolupament del joc, el que no s’imaginava ningú, és el protagonisme del color negre que ha acabat per decidir el partit. Tots dos equips han patit les conseqüències, uns per a be i altres negativament. No recordo, ara mateix, cap jugador que hagi fet sis gols en un mateix partit, i que aquests sis gols hagin estat els únics gols de l’equip, és a dir, que no ha marcat cap dels seus companys. Una tarda “negre” per l’Europa, una tarda d’inspiració brillant per part del seu davanter “Drogba”, que ha donat una victòria molt important al seu equip per a seguir l’estela del líder i afermar-se a la segona plaça.
Dia negre pel Catalònia, que a més del fet, que un jugador li faci sis gols i no trobin la manera d’aturar-lo, s’ha d’afegir, que a la segona part, i comptant amb un home més per l’expulsió d’un jugador visitant, ha estat incapaç d’equilibrar el marcador. Ho ha intentat en el darrer tram del partit, però amb molt poca fortuna, malgrat disposar d’un parell d’ocasions molt clares per esgarrapar, com a mínim un punt. Clar que és molt complicat guanyar un partit, a casa, quan encaixes sis gols. Haver de fer-ne set és posar el llistó molt alt i és que aquesta tarda, a la gàbia, el Catalònia ha tingut un “forat negre” a la defensa i la pólvora un pel mullada al davant.
Catalònia 5 - Europa 6
Juvenil Primera Divisió, grup 3
Que el dia ha estat gris, no hi ha cap dubte, és una realitat objectiva. Que el partit es presentava “a priori” com molt igualat, on la teòrica superioritat de l’equip visitant quedava contrarestada per la força dels locals i les especials característiques del terreny de joc, era més que previsible. Que l’afegit de la pluja podria endurir el xoc i fer-lo menys vistós però molt més emocionant, era probable. Tot això podia passar i afectar, en un o altra sentit, el desenvolupament del joc, el que no s’imaginava ningú, és el protagonisme del color negre que ha acabat per decidir el partit. Tots dos equips han patit les conseqüències, uns per a be i altres negativament. No recordo, ara mateix, cap jugador que hagi fet sis gols en un mateix partit, i que aquests sis gols hagin estat els únics gols de l’equip, és a dir, que no ha marcat cap dels seus companys. Una tarda “negre” per l’Europa, una tarda d’inspiració brillant per part del seu davanter “Drogba”, que ha donat una victòria molt important al seu equip per a seguir l’estela del líder i afermar-se a la segona plaça.
Dia negre pel Catalònia, que a més del fet, que un jugador li faci sis gols i no trobin la manera d’aturar-lo, s’ha d’afegir, que a la segona part, i comptant amb un home més per l’expulsió d’un jugador visitant, ha estat incapaç d’equilibrar el marcador. Ho ha intentat en el darrer tram del partit, però amb molt poca fortuna, malgrat disposar d’un parell d’ocasions molt clares per esgarrapar, com a mínim un punt. Clar que és molt complicat guanyar un partit, a casa, quan encaixes sis gols. Haver de fer-ne set és posar el llistó molt alt i és que aquesta tarda, a la gàbia, el Catalònia ha tingut un “forat negre” a la defensa i la pólvora un pel mullada al davant.
divendres, 30 de gener del 2009
Ciutadà KaneL’entrada d’Orson Welles al cinema, no podia passar desapercebuda si tenim en compte la seva trajectòria anterior i la seva especial participació en un dels fets més rellevants, sociològicament parlant, de l’època, amb l’emissió de la novel·la “La guerra dels mons” per radio, que va trasbalsar el país de costa a costa, deixant una petjada inesborrable per a tots aquells que la van viure.
Ciutadà Kane va ser la seva estrena com a director, i en el seu moment, un veritable punt d’inflexió que marcaria per sempre el futur del cinema. Els seus avenços tècnics, estètics, interpretatius i narratius varen ser fonamentals pel desenvolupament immediat d’un llenguatge que començava a ressentir-se d’un cert immobilisme.
Ciutadà Kane també té l’honor de ser la primera vegada que, en cinema, la càmera es situava en una posició no frontal i permetia angles i perspectives mai vistes fins aleshores. Tots els decorats, abans de l’arribada de Welles, es construïen sense sostre i això limitava la visió de l’espectador i li donava un format teatral que Ciutadà Kane desmuntaria definitivament.
No exempta de polèmica pel tema triat i pel seu tractament, la historia, més o menys explicita, del magnat de la comunicació William Randolph Hearst va esdevenir un gran escàndol per l’època i que el propi Hearst es va encarregar d’alimentar amb la seva bel·ligerància contra el film.
Amant de l’actriu de segona fila Marion Davies, no va saber pair la memorable, i agosarada pel moment, referència a la part sexual més íntima de Marion, que ell anomenava Rosebud, i que en el film es convertia en el nom del trineu amb el que jugava de petit i que, justament, és la darrera paraula que, el protagonista de la pel·lícula, l’ ”alter ego” de Hearst, pronuncia abans de morir.
Al marge de tot l’afer extra cinematogràfic, el film és considerat, per la critica experta i per la gran majoria d’amants del cinema, com una de les 10 pel·lícules cabdals de la Història. Un veritable i contundent clàssic pel que no passen els anys.
magnat...isme
Rosebuddijous, 29 de gener del 2009
Silenci
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.
Lluis Llach
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.
Lluis Llach
dimecres, 28 de gener del 2009
Coses que té l’Europa i que el fan un club diferent, ni millor, ni pitjor, diferent
Té, per exemple, un gran formatge cremós, de nom President, molt adequat per a untar i fer fondues. Especialment recomanat per a paladars cultivats i amb una forta olor característica que pot espantar a persones poc avesades.
Té també, una escola de futbol modèlica, on els nens i nenes són molt intel·ligents i entre el rondinaire Elmer i el simpàtic ànec Lucas, sempre trien al Lucas.
Té un futbol base, enveja de propis i estranys i que, finalment, desprès de molts intents ha aconseguit tenir un mestre.
Té, com no, els seus personatges estrafolaris, els seus freakis, i és que entre Pedros i Pablos s’assemblen carinyosament als Picapiedra.
Té, evidentment, els seus punts foscos, les seves capelletes, els seus poders fàctics als que, els darrers nomenaments de responsables del futbol base no els hi ha fet cap gràcia.
Té llegendes, com la d’Arturo, que va aconseguir alliberar l’espasa de la roca per esdevenir rei de Camelot.
Té, una segona instal·lació esportiva, la del Camp de l’Àliga, que ha deixat de ser una reserva india, un projecte desllorigat, per passar a ser una lluminosa realitat que marxa a tota vela.
Té directius tan negacionistes, que fins i tot el primer cognom acaba en no.
Té una web pionera on s’emmiralla gran part de la professió i és que en mig de tant purgatori mediàtic, la web de l’Europa, té àngel.
Té uns professionals de la salut molt competents, eficients i atents. Un col·lectiu que té un gran karma.
Té un històric i reputat futbol femení ple d’artesans i teixidós.
Té estructures de tota mena i algunes que s’aferren, s’arrapen poderosament a la terra com si els hi anés la vida. I sinó, com us expliqueu que, fins i tot, amb aquesta darrera ventada, no caigués la torre?
Té delegats altruistes i vocacionals que no cobren ni la paga per Nadal.
Té artistes de la filigrana i la paleta. Escultors que d’un bloc de marbre són capaços de treure una figura humana. Pintors de llums i ombres. Pintors de paisatges i “bodegones” i pintors especialitzats en el retrat de la Mare de Déu, com ho va ser el Murillo.
Té un grup d’entrenadors absolutament compromesos, que per molt malament que vagin les coses, mai es quedarà a les fosques, sempre es quedarà, com a mínim, a dos belis.
Té àngels caiguts, que ara són dimonis i abans vivien al Paradís.
I si algun dia tot això deixar de passar, si algun dia tot això crema, podeu estar segurs que no quedarà ni la sendra.
Té, per exemple, un gran formatge cremós, de nom President, molt adequat per a untar i fer fondues. Especialment recomanat per a paladars cultivats i amb una forta olor característica que pot espantar a persones poc avesades.
Té també, una escola de futbol modèlica, on els nens i nenes són molt intel·ligents i entre el rondinaire Elmer i el simpàtic ànec Lucas, sempre trien al Lucas.
Té un futbol base, enveja de propis i estranys i que, finalment, desprès de molts intents ha aconseguit tenir un mestre.
Té, com no, els seus personatges estrafolaris, els seus freakis, i és que entre Pedros i Pablos s’assemblen carinyosament als Picapiedra.
Té, evidentment, els seus punts foscos, les seves capelletes, els seus poders fàctics als que, els darrers nomenaments de responsables del futbol base no els hi ha fet cap gràcia.
Té llegendes, com la d’Arturo, que va aconseguir alliberar l’espasa de la roca per esdevenir rei de Camelot.
Té, una segona instal·lació esportiva, la del Camp de l’Àliga, que ha deixat de ser una reserva india, un projecte desllorigat, per passar a ser una lluminosa realitat que marxa a tota vela.
Té directius tan negacionistes, que fins i tot el primer cognom acaba en no.
Té una web pionera on s’emmiralla gran part de la professió i és que en mig de tant purgatori mediàtic, la web de l’Europa, té àngel.
Té uns professionals de la salut molt competents, eficients i atents. Un col·lectiu que té un gran karma.
Té un històric i reputat futbol femení ple d’artesans i teixidós.
Té estructures de tota mena i algunes que s’aferren, s’arrapen poderosament a la terra com si els hi anés la vida. I sinó, com us expliqueu que, fins i tot, amb aquesta darrera ventada, no caigués la torre?
Té delegats altruistes i vocacionals que no cobren ni la paga per Nadal.
Té artistes de la filigrana i la paleta. Escultors que d’un bloc de marbre són capaços de treure una figura humana. Pintors de llums i ombres. Pintors de paisatges i “bodegones” i pintors especialitzats en el retrat de la Mare de Déu, com ho va ser el Murillo.
Té un grup d’entrenadors absolutament compromesos, que per molt malament que vagin les coses, mai es quedarà a les fosques, sempre es quedarà, com a mínim, a dos belis.
Té àngels caiguts, que ara són dimonis i abans vivien al Paradís.
I si algun dia tot això deixar de passar, si algun dia tot això crema, podeu estar segurs que no quedarà ni la sendra.
Son...molta son
Davant la pantalla, ara blanca, espero inquiet la musa que em tregui de l’ensopiment amb aquella idea brillant que em rescabali de tot el temps invertit, però en comptes de la inspiració només em ve el son. Un son profund i innegociable que em desconnecta de l’entorn. Passo figues i remato imaginàriament de cap les centrades més inversemblants. Mentre en un extrem de la pantalla, el rellotge va fent silenciosament la seva feina, el cos se’m dilueix per les vores de la cadira. El meu jo interior fa estona que ha migrat i em contempla des de fora amb una suficiència i un menyspreu insultant. La pantalla, la pacient i alhora exigent pantalla, farta d’inactivitat, decideix entrar en espera i el temps de cop s’atura. Jo dormo, finalment dormo, i el món descansa...
Davant la pantalla, ara blanca, espero inquiet la musa que em tregui de l’ensopiment amb aquella idea brillant que em rescabali de tot el temps invertit, però en comptes de la inspiració només em ve el son. Un son profund i innegociable que em desconnecta de l’entorn. Passo figues i remato imaginàriament de cap les centrades més inversemblants. Mentre en un extrem de la pantalla, el rellotge va fent silenciosament la seva feina, el cos se’m dilueix per les vores de la cadira. El meu jo interior fa estona que ha migrat i em contempla des de fora amb una suficiència i un menyspreu insultant. La pantalla, la pacient i alhora exigent pantalla, farta d’inactivitat, decideix entrar en espera i el temps de cop s’atura. Jo dormo, finalment dormo, i el món descansa...
dilluns, 26 de gener del 2009
Allò que el vent s’endugué
Jornada 16
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Donades les circumstàncies, seria molt atrevit qualificar la darrera Jornada, és a dir la 16, de Jornada completa, més aviat estaríem parlant de mitja jornada, sent molt generosos. Tres partits, únicament tres partits, per les excepcionals condicions climàtiques, que deixen en suspens molts dels dubtes que teníem plantejats i ajornen les expectatives que ens havíem anat fent entre setmana.
Sant Gabriel 0 – Santa Eulàlia 3
Duel de sants amb marcat accent femení
El que ha estat una realitat, una inesperada realitat que ja no es mourà és la descomunal sorpresa a Can Gabriel. El Santa Eulàlia ha tret pit donant la campanada en un terreny, a priori, gens propici per als equips visitants. Un Santa Eulàlia desconegut ha esmicolat els pronòstics, presagis i auguris de tots els que, a la vista dels resultats, el joc i la seva trajectòria, no donaven ni un euro per ells. Un sol partit no és significatiu de res, el triomf o la derrota pot ser, en alguns casos, més producte dels errors aliens que dels mèrits propis. Per això és prudent i recomanable no desfermar l’eufòria ni fer diagnòstics excessivament agosarats. Caldrà esperar un parell de setmanes, un parell d’enfrontaments per avaluar amb més exactitud i criteri aquest nou Santa Eulàlia, que ja la setmana passada, al Nou Sardenya, ens va deixar veure algunes coses que fins el moment no li havíem vist. És massa aviat per desfermar l’optimisme, però no és massa tard per redreçar la seva situació actual. Tant de bo el Santa Eulàlia recuperi el to al que ens tenia acostumats les darreres Temporades i facin les paus amb l’èxit.
Júpiter 1 – Muntanyesa 1
Una derrota molt igualada
A vegades sense perdre, perds molt. A vegades sense perdre, no guanyes res. A vegades sense guanyar, guanyes molt. A vegades sense guanyar, no perds res.
Repartiment de punts, mal repartits. I és que abans del partit hi havia tres punts en joc i desprès del partit, amb l’empat, cada equip només en va guanyar 1. Entre els dos equips van deixar escapar un punt dels tres en joc, un punt que va guanyar la banca, una banca que no té cap intenció de ser generosa i no els hi donarà ni les gràcies.
Barceloneta 3 – Dom Bosco 2
Naufragi previsible
L’equip local recupera el tremp a costa d’un Dom Bosco que fa els impossibles per no guanyar. I està clar que si perdones, si fas mèrits més que sobrers per perdre, ho acabes aconseguint.
Haurem de veure com i quan es disputa la resta de la jornada per anar a dormir tranquils.
Jornada 16
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Donades les circumstàncies, seria molt atrevit qualificar la darrera Jornada, és a dir la 16, de Jornada completa, més aviat estaríem parlant de mitja jornada, sent molt generosos. Tres partits, únicament tres partits, per les excepcionals condicions climàtiques, que deixen en suspens molts dels dubtes que teníem plantejats i ajornen les expectatives que ens havíem anat fent entre setmana.
Sant Gabriel 0 – Santa Eulàlia 3
Duel de sants amb marcat accent femení
El que ha estat una realitat, una inesperada realitat que ja no es mourà és la descomunal sorpresa a Can Gabriel. El Santa Eulàlia ha tret pit donant la campanada en un terreny, a priori, gens propici per als equips visitants. Un Santa Eulàlia desconegut ha esmicolat els pronòstics, presagis i auguris de tots els que, a la vista dels resultats, el joc i la seva trajectòria, no donaven ni un euro per ells. Un sol partit no és significatiu de res, el triomf o la derrota pot ser, en alguns casos, més producte dels errors aliens que dels mèrits propis. Per això és prudent i recomanable no desfermar l’eufòria ni fer diagnòstics excessivament agosarats. Caldrà esperar un parell de setmanes, un parell d’enfrontaments per avaluar amb més exactitud i criteri aquest nou Santa Eulàlia, que ja la setmana passada, al Nou Sardenya, ens va deixar veure algunes coses que fins el moment no li havíem vist. És massa aviat per desfermar l’optimisme, però no és massa tard per redreçar la seva situació actual. Tant de bo el Santa Eulàlia recuperi el to al que ens tenia acostumats les darreres Temporades i facin les paus amb l’èxit.
Júpiter 1 – Muntanyesa 1
Una derrota molt igualada
A vegades sense perdre, perds molt. A vegades sense perdre, no guanyes res. A vegades sense guanyar, guanyes molt. A vegades sense guanyar, no perds res.
Repartiment de punts, mal repartits. I és que abans del partit hi havia tres punts en joc i desprès del partit, amb l’empat, cada equip només en va guanyar 1. Entre els dos equips van deixar escapar un punt dels tres en joc, un punt que va guanyar la banca, una banca que no té cap intenció de ser generosa i no els hi donarà ni les gràcies.
Barceloneta 3 – Dom Bosco 2
Naufragi previsible
L’equip local recupera el tremp a costa d’un Dom Bosco que fa els impossibles per no guanyar. I està clar que si perdones, si fas mèrits més que sobrers per perdre, ho acabes aconseguint.
Haurem de veure com i quan es disputa la resta de la jornada per anar a dormir tranquils.
diumenge, 25 de gener del 2009
Imprudència temerària
La timidesa, la indefinició, la poca energia alhora de prendre decisions de les nostres Administracions i cossos de seguretat davant fets excepcionals, és la coartada perfecta que dóna sentit i justifica a tota una sèrie de funcionaris de la imprevisió, perversos amants del risc que posen en perill, amb el seu comportament, la vida de moltes persones. Ja seria hora que les mesures es prenguin abans que les desgracies passin. Ja va sent hora que la previsió sigui efectiva i s’apliqui en el sentit més ampli de la paraula i que abasti tots i cadascun dels àmbits en que sigui necessari.
Les recomanacions per part de les autoritats, i donada l’especial idiosincràsia de l’esser humà i el seu comportament - sovint inconscient -, haurien de ser molt més clares i arribar, fins i tot, a l’ expressa prohibició de determinades activitats sí la situació ho demana. No es pot deixar a criteri personal la pressa de decisions que afectin a col·lectius de persones i arribin a posar en perill la pròpia integritat física, en mans d’individus poc preparats, immadurs, imprudents o simplement temeraris.
De “Vendaval desolador” titulava La Vanguardia , a la seva primera plana, el temporal que va assotar gran part del territori català els dies 23 i 24 de Gener. Temporal de vent que, lamentablement, va causar víctimes humanes i moltes destroces materials. Doncs en aquest marc d’extrema gravetat, en aquest escenari de risc, encara hi va haver persones que negaven l’evidència. Persones, vull creure, sense coneixement i no mala intenció, que malgrat les insistents recomanacions dels organismes, diguem-ne competents, de suspendre qualsevol activitat a l’aire lliure per seguretat pública, així i tot insisteix-ho, alguns individus van decidir actuar unilateralment prenent una irresponsabilitat més enllà del mínim sentit comú.
Aquest és el cas d’alguns arbitres de futbol que, independentment de la seva vàlua tècnica, van estar perillosament desafortunats en prendre decisions equivocades, fent jugar els seus partits posant en perill la seva pròpia vida i el que és pitjor, la de nois i noies menors d’edat i la dels seus familiars. L’afany de protagonisme, el sentir-se importants com a mínim dues hores a la setmana, el principi d’autoritat mal entès, la supèrbia, la prepotència, fa que algunes persones que es dediquen a l’arbitratge tinguin actituds i comportaments desgraciats, però el que és del tot inadmissible és que la seguretat de molts infants i joves estigui a les seves mans. És intolerable i extremadament perillós que individus moguts per insatisfaccions personals, foscos interessos, mancats de la més mínima intel·ligència emocional i coeficients de rebaixes, siguin els encarregats de subvertir l’ordre natural i racional de les coses.
El futbol de base, aquell on els nens i nenes juguen sense cap interès econòmic, que només juguen per jugar, per aprendre i ser feliços, aquell que encara no està pervertit per la maquinària de les baixes passions, aquell, aquest futbol, necessita persones integres que no el malmetin. El futbol de base és un joc, però també molt més que un joc. Senyors arbitres, feu la vostra feina, apliqueu els vostres coneixements, però no jugueu amb els nens i per damunt de tot, no els poseu en perill.
La timidesa, la indefinició, la poca energia alhora de prendre decisions de les nostres Administracions i cossos de seguretat davant fets excepcionals, és la coartada perfecta que dóna sentit i justifica a tota una sèrie de funcionaris de la imprevisió, perversos amants del risc que posen en perill, amb el seu comportament, la vida de moltes persones. Ja seria hora que les mesures es prenguin abans que les desgracies passin. Ja va sent hora que la previsió sigui efectiva i s’apliqui en el sentit més ampli de la paraula i que abasti tots i cadascun dels àmbits en que sigui necessari.
Les recomanacions per part de les autoritats, i donada l’especial idiosincràsia de l’esser humà i el seu comportament - sovint inconscient -, haurien de ser molt més clares i arribar, fins i tot, a l’ expressa prohibició de determinades activitats sí la situació ho demana. No es pot deixar a criteri personal la pressa de decisions que afectin a col·lectius de persones i arribin a posar en perill la pròpia integritat física, en mans d’individus poc preparats, immadurs, imprudents o simplement temeraris.
De “Vendaval desolador” titulava La Vanguardia , a la seva primera plana, el temporal que va assotar gran part del territori català els dies 23 i 24 de Gener. Temporal de vent que, lamentablement, va causar víctimes humanes i moltes destroces materials. Doncs en aquest marc d’extrema gravetat, en aquest escenari de risc, encara hi va haver persones que negaven l’evidència. Persones, vull creure, sense coneixement i no mala intenció, que malgrat les insistents recomanacions dels organismes, diguem-ne competents, de suspendre qualsevol activitat a l’aire lliure per seguretat pública, així i tot insisteix-ho, alguns individus van decidir actuar unilateralment prenent una irresponsabilitat més enllà del mínim sentit comú.
Aquest és el cas d’alguns arbitres de futbol que, independentment de la seva vàlua tècnica, van estar perillosament desafortunats en prendre decisions equivocades, fent jugar els seus partits posant en perill la seva pròpia vida i el que és pitjor, la de nois i noies menors d’edat i la dels seus familiars. L’afany de protagonisme, el sentir-se importants com a mínim dues hores a la setmana, el principi d’autoritat mal entès, la supèrbia, la prepotència, fa que algunes persones que es dediquen a l’arbitratge tinguin actituds i comportaments desgraciats, però el que és del tot inadmissible és que la seguretat de molts infants i joves estigui a les seves mans. És intolerable i extremadament perillós que individus moguts per insatisfaccions personals, foscos interessos, mancats de la més mínima intel·ligència emocional i coeficients de rebaixes, siguin els encarregats de subvertir l’ordre natural i racional de les coses.
El futbol de base, aquell on els nens i nenes juguen sense cap interès econòmic, que només juguen per jugar, per aprendre i ser feliços, aquell que encara no està pervertit per la maquinària de les baixes passions, aquell, aquest futbol, necessita persones integres que no el malmetin. El futbol de base és un joc, però també molt més que un joc. Senyors arbitres, feu la vostra feina, apliqueu els vostres coneixements, però no jugueu amb els nens i per damunt de tot, no els poseu en perill.
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
L’àliga, el corb i el pastor
Llançant-se des d’un cim, una àliga va atrapar un xai.
Veient-ho un corb i volen imitar l’àliga, es va llençar sobre un carner, amb tan poca traça que les seves urpes es varen enredar amb la seva llana, i batent les seves ales no va aconseguir desempallegar-se.
Un pastor que va veure el que succeïa, va agafar el corb, i tallant-li les puntes de les ales, els hi va dur als seus fills.
Els nens, al veure’l, li van preguntar que quina mena d’au era aquella, i el pastor els hi va respondre:
-Per a mi, només és un corb; però ell, es creu un àliga.
Inverteix el teu esforç i la teva dedicació en allò pel que realment estàs preparat, no en el que no et pertoca.
Tens un e.sopo
L’àliga, el corb i el pastor
Llançant-se des d’un cim, una àliga va atrapar un xai.
Veient-ho un corb i volen imitar l’àliga, es va llençar sobre un carner, amb tan poca traça que les seves urpes es varen enredar amb la seva llana, i batent les seves ales no va aconseguir desempallegar-se.
Un pastor que va veure el que succeïa, va agafar el corb, i tallant-li les puntes de les ales, els hi va dur als seus fills.
Els nens, al veure’l, li van preguntar que quina mena d’au era aquella, i el pastor els hi va respondre:
-Per a mi, només és un corb; però ell, es creu un àliga.
Inverteix el teu esforç i la teva dedicació en allò pel que realment estàs preparat, no en el que no et pertoca.
dissabte, 24 de gener del 2009
Estimada Marta
Deixa’m que aprofundeixi una mica sobre la nostra conversa d’aquesta tarda i que et faci un parell de puntualitzacions que considero importants. Tota democràcia, al menys la que ho és de veritat, es sustenta sobre uns pilars fonamentals que anomenem lleis. Les lleis són un conjunt de normes bàsiques, consensuades i pactades, que fan possible i també més fàcil la convivència dins una comunitat. Les lleis són, en condicions normals, fetes per les majories i en benefici de les majories, tenint en compte, això sí, el respecte pels drets de les minories. Les lleis han de vetllar perquè cap minoria imposi la seva voluntat i la seva particularitat a la majoria democràticament establerta. T’acceptaré, si vols, la màxima que la democràcia és la forma de govern menys dolenta de totes les formes possibles, però no et puc acceptar que el dret, l’opinió, o la forma personal i particular de veure les coses d’una persona o un petit col·lectiu s’imposi, apel·lant justament a la democràcia, al conjunt de la societat. Les lleis, estimada Marta, o algunes d’elles, et poden semblar desproporcionades, desmesurades, poc ajustades a la realitat, injustes,...i no seré jo qui et tregui o et doni la raó sobre la seva oportunitat o conveniència, però sí que em veig amb cor de dir-te que estan fetes per a ser respectades i aquest és i ha de ser un principi fonamental i innegociable pel bon funcionament d’un grup, d’un col·lectiu, d’un país,...Sí s’està en desacord amb una llei i el seu contingut, el camí ha de ser el de treballar democràticament per canviar-la, no el de infringir-la sistemàticament. Saltar-se unilateral i conscientment la llei és una actitud irrespectuosa, immadura, asocial i d’una temeritat amb conseqüències imprevisibles. Imaginat, per un moment, i crec que tens capacitat per fer-ho, que passaria si cadascú de nosaltres ens saltéssim aquella llei amb la que discrepem, si pel fet de que una determinada llei ens sembla més o menys injusta o bé que no s’ajusta als nostres interessos, a la nostra forma de pensar o de ser, ens la passéssim pel forro dels pantalons. Imaginat una, dues, mil, cent mil persones fent el mateix. O és que el que reclames o argumentes només ho podries fer tu i els demès sí que haurien d’acceptar i complir les lleis? Estic convençut que tu, a casa teva, tens les teves normes. Normes de convivència que comprometen i obliguen a la teva parella, als teus fills i a tu mateixa. Normes que heu pactat i heu decidit aplicar pel bon funcionament del grup fins que decidiu democràticament canviar-les, si la situació ho demana. I ho trobes normal i no entendries que fos d’una altra manera.
Respectar les lleis, fins i tot en el supòsit d’estar en desacord, és un dels actes més civilitzats, més compromesos, més solidaris, més humans i també més intel·ligents que ens podem permetre.
Reivindico, estimada Marta,i per acabar, el meu dret inalienable i voluntari a ser respectuós amb les lleis, comportament que, per altra banda, et permet tenir una vida més feliç i tranqui-la de la que tindries si jo fos un infractor.
Deixa’m que aprofundeixi una mica sobre la nostra conversa d’aquesta tarda i que et faci un parell de puntualitzacions que considero importants. Tota democràcia, al menys la que ho és de veritat, es sustenta sobre uns pilars fonamentals que anomenem lleis. Les lleis són un conjunt de normes bàsiques, consensuades i pactades, que fan possible i també més fàcil la convivència dins una comunitat. Les lleis són, en condicions normals, fetes per les majories i en benefici de les majories, tenint en compte, això sí, el respecte pels drets de les minories. Les lleis han de vetllar perquè cap minoria imposi la seva voluntat i la seva particularitat a la majoria democràticament establerta. T’acceptaré, si vols, la màxima que la democràcia és la forma de govern menys dolenta de totes les formes possibles, però no et puc acceptar que el dret, l’opinió, o la forma personal i particular de veure les coses d’una persona o un petit col·lectiu s’imposi, apel·lant justament a la democràcia, al conjunt de la societat. Les lleis, estimada Marta, o algunes d’elles, et poden semblar desproporcionades, desmesurades, poc ajustades a la realitat, injustes,...i no seré jo qui et tregui o et doni la raó sobre la seva oportunitat o conveniència, però sí que em veig amb cor de dir-te que estan fetes per a ser respectades i aquest és i ha de ser un principi fonamental i innegociable pel bon funcionament d’un grup, d’un col·lectiu, d’un país,...Sí s’està en desacord amb una llei i el seu contingut, el camí ha de ser el de treballar democràticament per canviar-la, no el de infringir-la sistemàticament. Saltar-se unilateral i conscientment la llei és una actitud irrespectuosa, immadura, asocial i d’una temeritat amb conseqüències imprevisibles. Imaginat, per un moment, i crec que tens capacitat per fer-ho, que passaria si cadascú de nosaltres ens saltéssim aquella llei amb la que discrepem, si pel fet de que una determinada llei ens sembla més o menys injusta o bé que no s’ajusta als nostres interessos, a la nostra forma de pensar o de ser, ens la passéssim pel forro dels pantalons. Imaginat una, dues, mil, cent mil persones fent el mateix. O és que el que reclames o argumentes només ho podries fer tu i els demès sí que haurien d’acceptar i complir les lleis? Estic convençut que tu, a casa teva, tens les teves normes. Normes de convivència que comprometen i obliguen a la teva parella, als teus fills i a tu mateixa. Normes que heu pactat i heu decidit aplicar pel bon funcionament del grup fins que decidiu democràticament canviar-les, si la situació ho demana. I ho trobes normal i no entendries que fos d’una altra manera.
Respectar les lleis, fins i tot en el supòsit d’estar en desacord, és un dels actes més civilitzats, més compromesos, més solidaris, més humans i també més intel·ligents que ens podem permetre.
Reivindico, estimada Marta,i per acabar, el meu dret inalienable i voluntari a ser respectuós amb les lleis, comportament que, per altra banda, et permet tenir una vida més feliç i tranqui-la de la que tindries si jo fos un infractor.
dijous, 22 de gener del 2009
Yo me manejo bien con todo el mundo
Yo me manejo bien con todo el mundo,
en eso mi padre puede estar tranquilo:
él me ha dejado en vida sus ahorros
y yo corro con los gastos del asilo.
Con mi mujer, cuando nos vemos, nunca
tenemos el más mínimo conflicto:
ella se ocupa de alimentarme los niños
y yo le paso un tanto al mes por los servicios.
No sé a qué viene, portera, que vaya usted por ahí
contando esas groserías de mí,
que al jefe siempre estoy listo a servirlo,
lo que me dice coincide con lo que pienso,
le tapo sus chapuzas, le presto mi piso
y él me recomienda para un ascenso.
A los subordinados sé tratarlos
con mano izquierda, les llamo camaradas,
ellos pregonan que soy muy campechano
y a cambio no me piden nunca nada.
No me cabe en la cabeza lo que llegan a escribir
en las paredes del retrete de mí,
que me llevo bien con las autoridades,
jamás les llamo con nombres soeces,
yo les consiento sus barbaridades
y ellos se cuidan de mis intereses.
En las cuestiones espirituales,
con las sotanas me entiendo de perlas,
yo les financio sus bienes temporales
y ellos tramitan mi salvación eterna.
No sé cómo hay quien se atreve en esta comunidad
a poner en duda mi moralidad.
Joan Manuel Serrat
Yo me manejo bien con todo el mundo,
en eso mi padre puede estar tranquilo:
él me ha dejado en vida sus ahorros
y yo corro con los gastos del asilo.
Con mi mujer, cuando nos vemos, nunca
tenemos el más mínimo conflicto:
ella se ocupa de alimentarme los niños
y yo le paso un tanto al mes por los servicios.
No sé a qué viene, portera, que vaya usted por ahí
contando esas groserías de mí,
que al jefe siempre estoy listo a servirlo,
lo que me dice coincide con lo que pienso,
le tapo sus chapuzas, le presto mi piso
y él me recomienda para un ascenso.
A los subordinados sé tratarlos
con mano izquierda, les llamo camaradas,
ellos pregonan que soy muy campechano
y a cambio no me piden nunca nada.
No me cabe en la cabeza lo que llegan a escribir
en las paredes del retrete de mí,
que me llevo bien con las autoridades,
jamás les llamo con nombres soeces,
yo les consiento sus barbaridades
y ellos se cuidan de mis intereses.
En las cuestiones espirituales,
con las sotanas me entiendo de perlas,
yo les financio sus bienes temporales
y ellos tramitan mi salvación eterna.
No sé cómo hay quien se atreve en esta comunidad
a poner en duda mi moralidad.
Joan Manuel Serrat
dimecres, 21 de gener del 2009
John Lennon
Us recordeu del malaguanyat John Lennon? Malgrat està d’acord amb molts aspectes del seu ideari, hi ha una cosa de la que sempre he discrepat; un cop va dir: “Abans d’Elvis, no hi havia res”. Això seria com abonar la teoria de la creatio ex nihilo –la creació a partir del no res- i crec que, en aquest aspecte, el propi Lennon tampoc hi estaria d’acord. Elvis i la seva música va ser producte de l’evolució, com ho ha estat TOT, res no es crea del no res, res sorgeix per generació espontània i sinó, pareu atenció a qualsevol cosa que us passi i trobareu, indefectiblement, un abans i potser, fins i tot un per què.
Us recordeu del malaguanyat John Lennon? Malgrat està d’acord amb molts aspectes del seu ideari, hi ha una cosa de la que sempre he discrepat; un cop va dir: “Abans d’Elvis, no hi havia res”. Això seria com abonar la teoria de la creatio ex nihilo –la creació a partir del no res- i crec que, en aquest aspecte, el propi Lennon tampoc hi estaria d’acord. Elvis i la seva música va ser producte de l’evolució, com ho ha estat TOT, res no es crea del no res, res sorgeix per generació espontània i sinó, pareu atenció a qualsevol cosa que us passi i trobareu, indefectiblement, un abans i potser, fins i tot un per què.
dimarts, 20 de gener del 2009
Fes-te el boig
L’altre dia, en un moment de debilitat, vaig cometre una imprudència. Una dona amb el rostre de Paz Vega i amb el nom de Teresa se’m va colar a casa i no vaig tenir el senderi ni els reflexes oportuns per aturar aquella barbaritat a temps. Poc a poc vaig ser abduït, buidat de coneixement, al temps que notava una dolça fluixesa per tot el cos i em mantenia hipnotitzat davant una successió de seqüències al·lucinants. La tal Teresa, vaig anar descobrint, era Teresa de Jesús, i allò que em bufetejava era, ni més ni menys, que la història de la seva vida o alguna cosa que se li assemblava. Caram amb la Teresa! Resulta que amb el temps la varen fer Santa, que va estar posseïda per Déu i que va ser una dona il·luminada. En canvi a mi i sincerament, veient les imatges, em semblava que el que li havia passat a la pobre dona, és que en algun moment, se li varen fondre els ploms. Alguna cosa va deixar d’anar bé al seu interior, alguna connexió no va reeixir, algun petit transmissor va patir una avaria irreparable.
Curiosa evolució la nostra. Anys enrere els trastorns mentals et portaven directament a la foguera o la santedat, ara, amb una mica de sort, acabes al psiquiatra.
Abans, un volia ser Neró i cremar Roma i era Neró i cremava Roma. Que volia ser Napoleó i conquerir el món, doncs a ser Napoleó i a conquerir el món. Que un volia fer surf al mar de Galilea, cap problema, se li formaven cues de seguidors esperant a la riba per aclamar-lo. Que una dona volia ser Santa Teresa, estar posseïda per Déu, tenir tremolors i levitar, doncs a fundar una ordre religiosa i a pujar als altars.
Ara, desgraciadament o no, aquests personatges estan reclosos en centres on només se’ls pot visitar de 5 a 6 i en dies alterns.
L’altre dia, en un moment de debilitat, vaig cometre una imprudència. Una dona amb el rostre de Paz Vega i amb el nom de Teresa se’m va colar a casa i no vaig tenir el senderi ni els reflexes oportuns per aturar aquella barbaritat a temps. Poc a poc vaig ser abduït, buidat de coneixement, al temps que notava una dolça fluixesa per tot el cos i em mantenia hipnotitzat davant una successió de seqüències al·lucinants. La tal Teresa, vaig anar descobrint, era Teresa de Jesús, i allò que em bufetejava era, ni més ni menys, que la història de la seva vida o alguna cosa que se li assemblava. Caram amb la Teresa! Resulta que amb el temps la varen fer Santa, que va estar posseïda per Déu i que va ser una dona il·luminada. En canvi a mi i sincerament, veient les imatges, em semblava que el que li havia passat a la pobre dona, és que en algun moment, se li varen fondre els ploms. Alguna cosa va deixar d’anar bé al seu interior, alguna connexió no va reeixir, algun petit transmissor va patir una avaria irreparable.
Curiosa evolució la nostra. Anys enrere els trastorns mentals et portaven directament a la foguera o la santedat, ara, amb una mica de sort, acabes al psiquiatra.
Abans, un volia ser Neró i cremar Roma i era Neró i cremava Roma. Que volia ser Napoleó i conquerir el món, doncs a ser Napoleó i a conquerir el món. Que un volia fer surf al mar de Galilea, cap problema, se li formaven cues de seguidors esperant a la riba per aclamar-lo. Que una dona volia ser Santa Teresa, estar posseïda per Déu, tenir tremolors i levitar, doncs a fundar una ordre religiosa i a pujar als altars.
Ara, desgraciadament o no, aquests personatges estan reclosos en centres on només se’ls pot visitar de 5 a 6 i en dies alterns.
dilluns, 19 de gener del 2009
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
L’àliga i l’escarabat
Estava una llebre sent perseguida per una àliga, i veient-se perduda va demanar ajuda a un escarabat, pregant-li que la salvés.
L’escarabat li va demanar a l’àliga que perdonés a la seva amiga. Però l’àliga, menyspreant la insignificança de l’escarabat, la va devorar allí mateix.
Des d’aleshores, cercant venjança, l’escarabat observava els llocs on l’àliga posava els seus ous, i fent-los rodolar, els llençava al terra.
Veient l’àliga que no se’n sortia, va demanar ajuda a Zeus, per salvar la seva descendència.
Zeus li va oferir col·locar-los a la seva falda, però l’escarabat veient la jugada, va fer una boleta de fang, i volant la va deixar caure sobre la falda de Zeus. En veure la boleta de fang, Zeus es va aixecar d’una revolada per espolsar-se-la, fent caure tots els ous sense adonar-se’n.
Per això des de llavors, les àligues no posen ous a l’època en que els escarabats surten a volar.
No menyspreïs mai el que sembla insignificant, doncs no hi ha esser tan dèbil que no pugui abastar-te.
Tens un e.sopo
L’àliga i l’escarabat
Estava una llebre sent perseguida per una àliga, i veient-se perduda va demanar ajuda a un escarabat, pregant-li que la salvés.
L’escarabat li va demanar a l’àliga que perdonés a la seva amiga. Però l’àliga, menyspreant la insignificança de l’escarabat, la va devorar allí mateix.
Des d’aleshores, cercant venjança, l’escarabat observava els llocs on l’àliga posava els seus ous, i fent-los rodolar, els llençava al terra.
Veient l’àliga que no se’n sortia, va demanar ajuda a Zeus, per salvar la seva descendència.
Zeus li va oferir col·locar-los a la seva falda, però l’escarabat veient la jugada, va fer una boleta de fang, i volant la va deixar caure sobre la falda de Zeus. En veure la boleta de fang, Zeus es va aixecar d’una revolada per espolsar-se-la, fent caure tots els ous sense adonar-se’n.
Per això des de llavors, les àligues no posen ous a l’època en que els escarabats surten a volar.
No menyspreïs mai el que sembla insignificant, doncs no hi ha esser tan dèbil que no pugui abastar-te.
Final i principi
Quinzena jornada
Juvenil Primera Divisió, grup 3
ANGUERA 0 – SANTS 2
Lligues diferents
Aquest ha estat, sense cap mena dubte, el partit de l’evidencia. Perquè evident era que el Sants guanyaria i evident, també, que l’Anguera perdria, per acabar, al final de la primera volta, al lloc que fa temps li pronosticava, i que va aixecar ampolles en pells extremadament sensibles, desmesuradament parcials i definitivament encegades. L’Anguera té el que té i el lloc que ocupava al primer terç de la Lliga era irreal, cosa que es va anar fent evident a mida que s’enfrontava a rivals de més nivell. I és que, a vegades, no cal ser un linx per adonar-se d’aspectes que són públics i notoris per a la gran majoria d’observadors mitjanament orientats. El Sants ha fet, per la seva banda, una primera volta impecable, uns números que serà molt difícil que puguin repetir a la segona. Però el que han aconseguit fins el moment, ja no els hi traurà ningú i amb aquesta còmoda avantatge, encaren una segona volta que promet ser interessantíssima.
BARCELONETA 1 - MASNOU 1
Waterpolo a l’aire lliure
Una Barceloneta amb l’aigua al coll ha estat incapaç de doblegar a un equip que sembla haver trobat el camí cap a la salvació. Els locals no acaben de veure el final del túnel i deixen en un no res, la reacció, la sorprenent reacció d’última hora, la setmana passada davant el líder. Ja aleshores, em preguntava si allò va ser producte d’una millora per part de la Barceloneta o bé un empitjorament puntual del Sants. Amb el partit d’aquest cap de setmana ha quedat clar que no es tractava, en cap cas, d’una millora visitant, sinó més aviat d’una migdiada local. El Masnou pujant i la Barceloneta posant en evidència que els seus mals no s’arreglaven amb el canvi de tècnic. La segona volta, a poc que no espavilin, se’ls hi farà molt, però que molt, llarga.
JUPITER 2 - DOM BOSCO 3
Els locals s’enyoren i estranyen la llar
Desprès del sever correctiu de la setmana passada, tothom o quasi tothom, esperava la reacció davant un imprevisible Bosco. No ha estat així, el Júpiter ha tornat als orígens, a ser fidel a la seva endèmica irregularitat. Desprès del més difícil, desprès de repassar al líder i donar-li un bany cau en una desesperant indolència que l’aparta del segon lloc i tira per terra tota la feina feta fins el moment. En el torneig de la regularitat, no hi ha cap dubte, que el Júpiter serà, amb la seva imprevisibilitat, un dels animadors del grup. El Bosco, el recuperat Bosco, a seguir pescant en aigües tèrboles i fugint com un esperitat dels llocs de descens on ha estat vivint gran part de la primera volta. Quina sorpresa ens tindran preparada aquests dos equips per la segona part de la lliga? El temps i les ganes que hi posin acabaran per descobrir-ho.
TRAJANA 3 – MUNTANYESA 3
Equip contra Goliath
Aquesta és la prova evident que marca la diferència entre tenir bons jugadors i tenir un bon equip. La Muntanyesa, no hi ha cap dubte, té bones individualitats capaços per ells sols de decidir un partit, dos o tres. Però tenir un bon equip és una altra cosa, una cosa molt diferent i que, en partits com el d’aquest cap de setmana, es fa molt evident. Els partits potser els puguin guanyar els jugadors, però les lligues les guanyen els equips. I a hores d’ara, la Muntanyesa està molt lluny de ser un equip i, en conseqüència, lluny de qualsevol opció de liderar el grup. El Trajana, amb totes les seves limitacions, amb una manca absoluta de figures individuals, ha estat molt més equip que el seu rival i ha merescut, amb tota certesa, un premi més alt del que ha acabat obtenint.
EUROPA 6 - SANTA EULALIA 1
Titulars pel desgreuge
Un Europa amb sort doblega al seu rival.
Fins el darrer alè el Santa Eulàlia ha tingut opcions.
L’àrbitre s’erigeix en protagonista.
Un partit igualat que es decideix en els darrers minuts.
El Santa Eulàlia a punt de donar la sorpresa al Nou Sardenya.
L’Europa acaba demanant l’hora.
L’Europa comença, amb aquest partit, el seu particular mini-Turmalet i que conclourà la propera setmana rebent al Pere Gol. Salut
Quinzena jornada
Juvenil Primera Divisió, grup 3
ANGUERA 0 – SANTS 2
Lligues diferents
Aquest ha estat, sense cap mena dubte, el partit de l’evidencia. Perquè evident era que el Sants guanyaria i evident, també, que l’Anguera perdria, per acabar, al final de la primera volta, al lloc que fa temps li pronosticava, i que va aixecar ampolles en pells extremadament sensibles, desmesuradament parcials i definitivament encegades. L’Anguera té el que té i el lloc que ocupava al primer terç de la Lliga era irreal, cosa que es va anar fent evident a mida que s’enfrontava a rivals de més nivell. I és que, a vegades, no cal ser un linx per adonar-se d’aspectes que són públics i notoris per a la gran majoria d’observadors mitjanament orientats. El Sants ha fet, per la seva banda, una primera volta impecable, uns números que serà molt difícil que puguin repetir a la segona. Però el que han aconseguit fins el moment, ja no els hi traurà ningú i amb aquesta còmoda avantatge, encaren una segona volta que promet ser interessantíssima.
BARCELONETA 1 - MASNOU 1
Waterpolo a l’aire lliure
Una Barceloneta amb l’aigua al coll ha estat incapaç de doblegar a un equip que sembla haver trobat el camí cap a la salvació. Els locals no acaben de veure el final del túnel i deixen en un no res, la reacció, la sorprenent reacció d’última hora, la setmana passada davant el líder. Ja aleshores, em preguntava si allò va ser producte d’una millora per part de la Barceloneta o bé un empitjorament puntual del Sants. Amb el partit d’aquest cap de setmana ha quedat clar que no es tractava, en cap cas, d’una millora visitant, sinó més aviat d’una migdiada local. El Masnou pujant i la Barceloneta posant en evidència que els seus mals no s’arreglaven amb el canvi de tècnic. La segona volta, a poc que no espavilin, se’ls hi farà molt, però que molt, llarga.
JUPITER 2 - DOM BOSCO 3
Els locals s’enyoren i estranyen la llar
Desprès del sever correctiu de la setmana passada, tothom o quasi tothom, esperava la reacció davant un imprevisible Bosco. No ha estat així, el Júpiter ha tornat als orígens, a ser fidel a la seva endèmica irregularitat. Desprès del més difícil, desprès de repassar al líder i donar-li un bany cau en una desesperant indolència que l’aparta del segon lloc i tira per terra tota la feina feta fins el moment. En el torneig de la regularitat, no hi ha cap dubte, que el Júpiter serà, amb la seva imprevisibilitat, un dels animadors del grup. El Bosco, el recuperat Bosco, a seguir pescant en aigües tèrboles i fugint com un esperitat dels llocs de descens on ha estat vivint gran part de la primera volta. Quina sorpresa ens tindran preparada aquests dos equips per la segona part de la lliga? El temps i les ganes que hi posin acabaran per descobrir-ho.
TRAJANA 3 – MUNTANYESA 3
Equip contra Goliath
Aquesta és la prova evident que marca la diferència entre tenir bons jugadors i tenir un bon equip. La Muntanyesa, no hi ha cap dubte, té bones individualitats capaços per ells sols de decidir un partit, dos o tres. Però tenir un bon equip és una altra cosa, una cosa molt diferent i que, en partits com el d’aquest cap de setmana, es fa molt evident. Els partits potser els puguin guanyar els jugadors, però les lligues les guanyen els equips. I a hores d’ara, la Muntanyesa està molt lluny de ser un equip i, en conseqüència, lluny de qualsevol opció de liderar el grup. El Trajana, amb totes les seves limitacions, amb una manca absoluta de figures individuals, ha estat molt més equip que el seu rival i ha merescut, amb tota certesa, un premi més alt del que ha acabat obtenint.
EUROPA 6 - SANTA EULALIA 1
Titulars pel desgreuge
Un Europa amb sort doblega al seu rival.
Fins el darrer alè el Santa Eulàlia ha tingut opcions.
L’àrbitre s’erigeix en protagonista.
Un partit igualat que es decideix en els darrers minuts.
El Santa Eulàlia a punt de donar la sorpresa al Nou Sardenya.
L’Europa acaba demanant l’hora.
L’Europa comença, amb aquest partit, el seu particular mini-Turmalet i que conclourà la propera setmana rebent al Pere Gol. Salut
diumenge, 18 de gener del 2009
La maledicció del Sants
Un fet curiós s’està produint en el grup 3er. de la Primera Divisió de Juvenils i que té al Sants com a protagonista. En tota la primera volta, una primera volta excel·lent, l’equip verd i blanc només ha perdut set punts dels 45 possibles. Fins aquí tot “normal”. L’anècdota la trobem en la maledicció que ha sobrevingut sobre aquells equips que han tingut la gosadia de prendre-li punts. Així, el primer en patir aquest estrany fenomen va ser el Dom Bosco, que desprès d’empatar al seu propi camp, va caure en una ratxa de mals resultats que el van dur, durant moltes setmanes, als llocs cuers de la classificació, llocs dels que, tot just ara, sembla que està sortint. El segon en tastar els efectes d’aquesta malastrugança va ser l’Europa, un Europa que arribava molt ben posicionat i que va aconseguir empatar a la Bàscula en un bon partit dels escapulats. Però tot va ser empatar i caure, immediatament, en una sèrie de mals resultats que el van fer perdre, fins i tot, la segona posició a la Taula. Segon lloc que, just aquesta setmana , han recuperat en detriment del tercer afectat per la “síndrome Sants”, el Júpiter. Un Júpiter que va aconseguir derrotar clarament al Sants, sent l’únic equip que ho ha aconseguit fins el moment, per entrar, posteriorment, en una dinàmica de caiguda lliure perdent inexplicable i sorprenentment els dos darrers partits. En resum, els tres equips que han estat capaços de restar punts al Sants ho han acabat pagant amb una davallada de joc i resultats que hauria de fer pensar, i molt, als propers rivals del líder.
Un fet curiós s’està produint en el grup 3er. de la Primera Divisió de Juvenils i que té al Sants com a protagonista. En tota la primera volta, una primera volta excel·lent, l’equip verd i blanc només ha perdut set punts dels 45 possibles. Fins aquí tot “normal”. L’anècdota la trobem en la maledicció que ha sobrevingut sobre aquells equips que han tingut la gosadia de prendre-li punts. Així, el primer en patir aquest estrany fenomen va ser el Dom Bosco, que desprès d’empatar al seu propi camp, va caure en una ratxa de mals resultats que el van dur, durant moltes setmanes, als llocs cuers de la classificació, llocs dels que, tot just ara, sembla que està sortint. El segon en tastar els efectes d’aquesta malastrugança va ser l’Europa, un Europa que arribava molt ben posicionat i que va aconseguir empatar a la Bàscula en un bon partit dels escapulats. Però tot va ser empatar i caure, immediatament, en una sèrie de mals resultats que el van fer perdre, fins i tot, la segona posició a la Taula. Segon lloc que, just aquesta setmana , han recuperat en detriment del tercer afectat per la “síndrome Sants”, el Júpiter. Un Júpiter que va aconseguir derrotar clarament al Sants, sent l’únic equip que ho ha aconseguit fins el moment, per entrar, posteriorment, en una dinàmica de caiguda lliure perdent inexplicable i sorprenentment els dos darrers partits. En resum, els tres equips que han estat capaços de restar punts al Sants ho han acabat pagant amb una davallada de joc i resultats que hauria de fer pensar, i molt, als propers rivals del líder.
Resultat ajustat
Europa D 12 – Escola Guineueta 1
Cadet Segona Divisió
Ajustat a la realitat. Ajustat als mèrits dels uns i dels altres. Ajustat a les qualitats exhibides per tots dos equips i que ha quedat clarament reflectit en un marcador, fins i tot curt. Avui l’Europa ha estat quasi perfecte, al gran futbol que acostumen a fer, inclòs quan perden, han afegit una gran dosi d’efectivitat que ha fet les delícies dels sacrificats espectadors que han decidit acostar-se a l’Àliga en un fred matí de Diumenge. L’Europa els ha premiat amb un joc de molts quirats i gols de bellíssima factura que els ha rescabalat de la climatologia, canviant la son lògica pel somni més plaent i engrescador.
Veure aquest equip comença a ser com assistir a un concert simfònic i em recorda, cada cop més, aquelles matinals al Palau de la Música, on les Walkiries sonaven esplèndides i la Carmina Burana m’eriçava la pell. Un equip conjuntat, on cada “instrument” sap el so que ha de fer, el moment quan ha d’entrar i la nota que ha d’executar. Un equip on el vent sona a vent, la corda està afinada i la percussió té l’estrany do de la precisió. Un equip entonat, sense estridències i que té a la banqueta el millor dels seus actius i, segurament, l’artífex d’aquesta melodia harmònica i , per moments, dolcíssima. Un equip que, fins i tot, quan perd, no sembla que estigui fent malament les coses, més aviat sembla un assaig, una posada a punt dels seus instruments per al proper concert. Clar que amb un “director d’orquestra” amb nom de baríton, Joan Pons, la cosa no podia ser d’una altra manera.
En el futbol, com no em cansaré de repetir, hi podeu trobar de tot, també música, i en aquests moments, una de les millors partitures està sonant a l’Àliga i l’interpreten uns cadets amb una capacitat innata per emocionar poc habitual. Si sou hàbils, si sou intel·ligents, no us voldreu perdre cap concert d’aquest equip, us educaran l’esperit i us estimularan la sensibilitat. Ho heu de provar.
Europa D 12 – Escola Guineueta 1
Cadet Segona Divisió
Ajustat a la realitat. Ajustat als mèrits dels uns i dels altres. Ajustat a les qualitats exhibides per tots dos equips i que ha quedat clarament reflectit en un marcador, fins i tot curt. Avui l’Europa ha estat quasi perfecte, al gran futbol que acostumen a fer, inclòs quan perden, han afegit una gran dosi d’efectivitat que ha fet les delícies dels sacrificats espectadors que han decidit acostar-se a l’Àliga en un fred matí de Diumenge. L’Europa els ha premiat amb un joc de molts quirats i gols de bellíssima factura que els ha rescabalat de la climatologia, canviant la son lògica pel somni més plaent i engrescador.
Veure aquest equip comença a ser com assistir a un concert simfònic i em recorda, cada cop més, aquelles matinals al Palau de la Música, on les Walkiries sonaven esplèndides i la Carmina Burana m’eriçava la pell. Un equip conjuntat, on cada “instrument” sap el so que ha de fer, el moment quan ha d’entrar i la nota que ha d’executar. Un equip on el vent sona a vent, la corda està afinada i la percussió té l’estrany do de la precisió. Un equip entonat, sense estridències i que té a la banqueta el millor dels seus actius i, segurament, l’artífex d’aquesta melodia harmònica i , per moments, dolcíssima. Un equip que, fins i tot, quan perd, no sembla que estigui fent malament les coses, més aviat sembla un assaig, una posada a punt dels seus instruments per al proper concert. Clar que amb un “director d’orquestra” amb nom de baríton, Joan Pons, la cosa no podia ser d’una altra manera.
En el futbol, com no em cansaré de repetir, hi podeu trobar de tot, també música, i en aquests moments, una de les millors partitures està sonant a l’Àliga i l’interpreten uns cadets amb una capacitat innata per emocionar poc habitual. Si sou hàbils, si sou intel·ligents, no us voldreu perdre cap concert d’aquest equip, us educaran l’esperit i us estimularan la sensibilitat. Ho heu de provar.
dissabte, 17 de gener del 2009
A voltes amb la relativitat
Un home prega a Déu:
-Senyor –diu-, m’agradaria fer-te una pregunta.
-Cap problema. Endavant –contesta el Senyor.
-Senyor, és veritat que un milió d’anys per a tu són només com un segon?
-Sí, és veritat.
-Bé, llavors què són un milió de dòlars per a tu?
-Un milió de dòlars són només com un cèntim.
-Ah, llavors, Senyor, em pots donar un cèntim?
-I tant –diu el Senyor-. Un segon.
Un home prega a Déu:
-Senyor –diu-, m’agradaria fer-te una pregunta.
-Cap problema. Endavant –contesta el Senyor.
-Senyor, és veritat que un milió d’anys per a tu són només com un segon?
-Sí, és veritat.
-Bé, llavors què són un milió de dòlars per a tu?
-Un milió de dòlars són només com un cèntim.
-Ah, llavors, Senyor, em pots donar un cèntim?
-I tant –diu el Senyor-. Un segon.
divendres, 16 de gener del 2009
Tensar l’arc
Els vostres nens no són els vostres nens.
Són les filles i els fills del propi anhel de vida.
Venen a través de vosaltres però no provenen de vosaltres
i encara que estiguin amb vosaltres no us pertanyen.
Podeu donar-los el vostre amor però no els vostres pensaments,
ja que tenen els seus propis pensaments.
Podeu allotjar els seus cossos però no les seves ànimes,
ja que les seves ànimes viuen a la casa del demà, que vosaltres no podreu visitar, ni en els vostres somnis.
Podeu esforçar-vos a ser com ells, però no intenteu fer-los com vosaltres, ja que la vida no mira ni espera l’ahir.
Sou els arcs d’on els vostres nens surten com fletxes vivents.
Deixeu-vos anar en mans de l’arquer: serà per a bé.
Jalil Gibran
Els vostres nens no són els vostres nens.
Són les filles i els fills del propi anhel de vida.
Venen a través de vosaltres però no provenen de vosaltres
i encara que estiguin amb vosaltres no us pertanyen.
Podeu donar-los el vostre amor però no els vostres pensaments,
ja que tenen els seus propis pensaments.
Podeu allotjar els seus cossos però no les seves ànimes,
ja que les seves ànimes viuen a la casa del demà, que vosaltres no podreu visitar, ni en els vostres somnis.
Podeu esforçar-vos a ser com ells, però no intenteu fer-los com vosaltres, ja que la vida no mira ni espera l’ahir.
Sou els arcs d’on els vostres nens surten com fletxes vivents.
Deixeu-vos anar en mans de l’arquer: serà per a bé.
Jalil Gibran
dijous, 15 de gener del 2009
El sentit
Quina és la diferencia entre direcció i sentit. Ho pregunto perquè sovint es tendeix a confondre l’una amb l’altre. Direcció, per fer-ho fàcil, és la línia sobre la que ens movem, sense tenir en compte el lloc cap on anem; en canvi, el sentit, ens marca o indica, justament, el lloc cap on anem. Un exemple: el carrer Balmes, seria la direcció i el sentit vindria donat per si ens movem cap el Tibidabo o bé cap el mar.
A que bé tot això?, doncs molt senzill; l’altre dia un amic meu em va obsequiar amb una sentència esplèndida, i deia així: No em puc prendre seriosament a una persona que no tingui sentit de l’ humor.
Conclouré finalment que tots, i n’estic segur, tenim una direcció, millor o pitjor, més o menys tortuosa, accidentada o planera. Tots tenim una línia per la que ens movem amb sort diversa, però no tots anem cap el mateix lloc, no tots tenim el mateix sentit i evidentment, no tots tenim el sentit de l’ humor necessari per ser presos seriosament.
El meu amic és molt savi i té una gran orientació, sempre encerta el sentit correcte dins la direcció més complicada.
dimecres, 14 de gener del 2009
Cada loco con su tema
Cada loco con su tema,
contra gustos no hay disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, soy partidario
de las voces de la calle
más que del diccionario,
me privan más los barrios
que el centro de la ciudad
y los artesanos más que la factoría,
la razón que la fuerza,
el instinto que la urbanidad
y un sioux más que el Séptimo de Caballería.
Prefiero los caminos a las fronteras
y una mariposa al Rockefeller Center
y el farero de Capdepera
al vigía de Occidente.
Prefiero querer a poder,
palpar a pisar,
ganar a perder,
besar a reñir,
bailar a desfilar
y disfrutar a medir.
Prefiero volar a correr,
hacer a pensar,
amar a querer,
tomar a pedir.
Antes que nada soy
partidario de vivir.
Cada loco con su tema,
que contra gustos no hay ni puede haber disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, prefiero
un buen polvo a un rapapolvo
y un bombero a un bombardero,
crecer a sentar cabeza, prefiero
la carne al metal
y las ventanas a las ventanillas,
un lunar de tu cara
a la Pinacoteca Nacional
y la revolución a las pesadillas.
Prefiero, el tiempo al oro,
la vida al sueño,
el perro al collar,
las nueces al ruido
y al sabio por conocer
a los locos conocidos.
Joan Manuel Serrat
Cada loco con su tema,
contra gustos no hay disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, soy partidario
de las voces de la calle
más que del diccionario,
me privan más los barrios
que el centro de la ciudad
y los artesanos más que la factoría,
la razón que la fuerza,
el instinto que la urbanidad
y un sioux más que el Séptimo de Caballería.
Prefiero los caminos a las fronteras
y una mariposa al Rockefeller Center
y el farero de Capdepera
al vigía de Occidente.
Prefiero querer a poder,
palpar a pisar,
ganar a perder,
besar a reñir,
bailar a desfilar
y disfrutar a medir.
Prefiero volar a correr,
hacer a pensar,
amar a querer,
tomar a pedir.
Antes que nada soy
partidario de vivir.
Cada loco con su tema,
que contra gustos no hay ni puede haber disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, prefiero
un buen polvo a un rapapolvo
y un bombero a un bombardero,
crecer a sentar cabeza, prefiero
la carne al metal
y las ventanas a las ventanillas,
un lunar de tu cara
a la Pinacoteca Nacional
y la revolución a las pesadillas.
Prefiero, el tiempo al oro,
la vida al sueño,
el perro al collar,
las nueces al ruido
y al sabio por conocer
a los locos conocidos.
Joan Manuel Serrat
dimarts, 13 de gener del 2009
Pallasso 24 hores
Hi ha tres categories de pallassos: el que ho fa per ofici, el pallasso professional; el que ho fa per afecció, fora d’hores de feina, el pallasso amateur; i finalment l’Albert Boadella, que ho fa sempre, el que es podria anomenar, pallasso “non stop”. El senyor Boadella ha traspassat aquella fina línia que separa el do de l’oportunitat i el defecte de l’inadequat. Vol convertir-se en el bufó del regne i a manca d’intel·ligència i qualitat, recorre insistentment a la quantitat. S’ha proposat ser el centre del món, però no sap que calen altres arguments, ni que sigui per acostar-s’hi.
Sent un pallasso com vostè, senyor Boadella, només pot aspirar a ser el centre, el centre d’una pista de circ i amb les poques llums que atresora, fins i tot aquest circ, que ara li riu les gràcies, no trigarà en oblidar-lo. Patètic quan el pallasso ja no desperta ni un trist somriure.
Hi ha tres categories de pallassos: el que ho fa per ofici, el pallasso professional; el que ho fa per afecció, fora d’hores de feina, el pallasso amateur; i finalment l’Albert Boadella, que ho fa sempre, el que es podria anomenar, pallasso “non stop”. El senyor Boadella ha traspassat aquella fina línia que separa el do de l’oportunitat i el defecte de l’inadequat. Vol convertir-se en el bufó del regne i a manca d’intel·ligència i qualitat, recorre insistentment a la quantitat. S’ha proposat ser el centre del món, però no sap que calen altres arguments, ni que sigui per acostar-s’hi.
Sent un pallasso com vostè, senyor Boadella, només pot aspirar a ser el centre, el centre d’una pista de circ i amb les poques llums que atresora, fins i tot aquest circ, que ara li riu les gràcies, no trigarà en oblidar-lo. Patètic quan el pallasso ja no desperta ni un trist somriure.
dilluns, 12 de gener del 2009
Tot allò que sempre vas voler saber sobre la catorzena jornada de lliga i mai et vas atrevir a preguntar.
Juvenils Primera Divisió, grup 3
El Santa Eulàlia fa de quart rei i omple de regals al Vilassar
Santa Eulàlia 0 – Vilassar 2
Perquè la gent, en general, acostuma a ser tan tossudament incrèdula, quan ja fa setmanes, moltes setmanes, col·locava al Santa Eulàlia a Segona Divisió i el temps no fa més que donar-me, jornada darrera jornada, la raó. Perquè tanta susceptibilitat desfermada. Quanta energia malbaratada, senyors del Santa Eulàlia, en voler silenciar opinions que només pretenien reflectir una realitat evident; més us valdria dedicar temps i esforç en adreçar una situació critica i, a poc que us despisteu, irreversible. Podeu seguir mirant el cel i donar-li records a ma mare, però això no canviarà la inèrcia del vostre equip ni el traurà de la dimensió desconeguda on està, sembla que còmodament, instal·lat.
El Catalònia juga amb el Pere Gol, fins que s’avorreix
Pere Gol 1 - Catalònia 8
La salut del peregol em fa patir. El seu estat és crític, a punt del col·lapse. No li queda ni un bri d’esperança i em temo molt que la seva ànima li ha abandonat el cos. El que queda de Lliga se li farà molt llarg, inacabablement llarg, a ell i als que el veiem agonitzar. Descansi en pau.
El Sangra puja la muntanya fins on creix la vegetació
Muntanyesa 5 - Sant Gabriel 1
Mentre l’oxigen va durar, el Sangra va aguantar. Quan l’equip visitant va asseure’s sota una alzina surera per recuperar l’aire, la Muntanyesa no va tenir pietat i aprofitant la feblesa del contrari, aquell moment de debilitat que se li suposa a l’innocent, va “matar” el partit amb una contundència insultant i un pel excessiva. El Sangra haurà de triar més acuradament els seus objectius i si més no, dosificar millor les forces. Les muntanyes es pugen amb un bon equip, amb una bona mentalitat, estudiant bé el terreny i amb un ritme regular i constant que et permeti arribar sencer al cim. El Sangra va pensar que pujaria un turó però va acabar baixant una muntanya. Coses de la topografia, un altre cop serà.
La llebre fa la migdiada i la tortuga li dóna un ensurt
Sants 4 – Barceloneta 3
Haurà realment millorat la Barceloneta o, pel contrari, haurà empitjorat el Sants? O potser cap de les dues coses, i simplement ha estat un lapsus, una petita llicència poètica d’un líder que s’està avorrint de ser-ho? La setmana que ve en sabrem més, perquè això no s’atura i el Sants visita novament l’escola industrial, un camp on va perdre els primers punts aquesta temporada. Por escènica? Tranquils, l’Anguera són bona gent i acostumen a ser generosos amb els rivals.
Del cel a l’ infern perquè em dóna la gana o de com dilapidar un preciós botí
Masnou 3 – Júpiter 0
El Júpiter es va semblant, cada cop més, a aquelles gràfiques de la Borsa: ara pujo, ara baixo; ara em revaloritzo, ara m’enfonso; ara compro, ara venc,...Capaç del més difícil i també, com s’entesta en demostrar-ho, del més inversemblant. La muntanya russa pot ser una atracció de fira certament divertida i a voltes, fins i tot, estimulant; però gens aconsellable en un campionat de la regularitat, on els equips més lineals acostumen a reeixir. Encara que, vist des del punt de vista de l’espectacle, resultats com aquest, donen una estimulant emoció i eviten que caiguem en una soporífera previsibilitat que acabaria per matar-nos d’avorriment. Gràcies Júpiter per la teva generositat.
Juvenils Primera Divisió, grup 3
El Santa Eulàlia fa de quart rei i omple de regals al Vilassar
Santa Eulàlia 0 – Vilassar 2
Perquè la gent, en general, acostuma a ser tan tossudament incrèdula, quan ja fa setmanes, moltes setmanes, col·locava al Santa Eulàlia a Segona Divisió i el temps no fa més que donar-me, jornada darrera jornada, la raó. Perquè tanta susceptibilitat desfermada. Quanta energia malbaratada, senyors del Santa Eulàlia, en voler silenciar opinions que només pretenien reflectir una realitat evident; més us valdria dedicar temps i esforç en adreçar una situació critica i, a poc que us despisteu, irreversible. Podeu seguir mirant el cel i donar-li records a ma mare, però això no canviarà la inèrcia del vostre equip ni el traurà de la dimensió desconeguda on està, sembla que còmodament, instal·lat.
El Catalònia juga amb el Pere Gol, fins que s’avorreix
Pere Gol 1 - Catalònia 8
La salut del peregol em fa patir. El seu estat és crític, a punt del col·lapse. No li queda ni un bri d’esperança i em temo molt que la seva ànima li ha abandonat el cos. El que queda de Lliga se li farà molt llarg, inacabablement llarg, a ell i als que el veiem agonitzar. Descansi en pau.
El Sangra puja la muntanya fins on creix la vegetació
Muntanyesa 5 - Sant Gabriel 1
Mentre l’oxigen va durar, el Sangra va aguantar. Quan l’equip visitant va asseure’s sota una alzina surera per recuperar l’aire, la Muntanyesa no va tenir pietat i aprofitant la feblesa del contrari, aquell moment de debilitat que se li suposa a l’innocent, va “matar” el partit amb una contundència insultant i un pel excessiva. El Sangra haurà de triar més acuradament els seus objectius i si més no, dosificar millor les forces. Les muntanyes es pugen amb un bon equip, amb una bona mentalitat, estudiant bé el terreny i amb un ritme regular i constant que et permeti arribar sencer al cim. El Sangra va pensar que pujaria un turó però va acabar baixant una muntanya. Coses de la topografia, un altre cop serà.
La llebre fa la migdiada i la tortuga li dóna un ensurt
Sants 4 – Barceloneta 3
Haurà realment millorat la Barceloneta o, pel contrari, haurà empitjorat el Sants? O potser cap de les dues coses, i simplement ha estat un lapsus, una petita llicència poètica d’un líder que s’està avorrint de ser-ho? La setmana que ve en sabrem més, perquè això no s’atura i el Sants visita novament l’escola industrial, un camp on va perdre els primers punts aquesta temporada. Por escènica? Tranquils, l’Anguera són bona gent i acostumen a ser generosos amb els rivals.
Del cel a l’ infern perquè em dóna la gana o de com dilapidar un preciós botí
Masnou 3 – Júpiter 0
El Júpiter es va semblant, cada cop més, a aquelles gràfiques de la Borsa: ara pujo, ara baixo; ara em revaloritzo, ara m’enfonso; ara compro, ara venc,...Capaç del més difícil i també, com s’entesta en demostrar-ho, del més inversemblant. La muntanya russa pot ser una atracció de fira certament divertida i a voltes, fins i tot, estimulant; però gens aconsellable en un campionat de la regularitat, on els equips més lineals acostumen a reeixir. Encara que, vist des del punt de vista de l’espectacle, resultats com aquest, donen una estimulant emoció i eviten que caiguem en una soporífera previsibilitat que acabaria per matar-nos d’avorriment. Gràcies Júpiter per la teva generositat.
Un diari de merda
Sempre he admirat l’abnegació i la manca d’escrúpols dels amos de gossos quan recullen els seus excrements –el dels gossos, clar- a la via pública. Encara que és molt pitjor els que no ho fan i acaben –les caques- decorant les nostres sabates, en el millor dels casos, o bé les sandàlies en el més extrem i lamentable.
He observat darrerament certa conscienciació política en aquest costum, certa tendència ideològica mal dissimulada o volgudament expressada a l’hora de recollir les defecacions. Hi ha persones i cada cop més, que aprofiten aquest singular moment per posicionar-se ideològicament amb un acte decididament significatiu. Així podem veure com el diari, els diaris, han sobrepassat la seva funció purament informativa i d’opinió, per esdevenir el material ideal per a recollir caques de gos. Trobarem, a poc que ens hi fixem, a una ecologista d’esquerres recollint la merda del seu gos Green amb la portada de La Razón, o a un estirat veí del carrer Ganduxer, simpatitzant del PP, fent-ho amb la contraportada de El Pais. Una indefinida votant del PSC, amb la pàgina editorial de l’Avui i un d’ERC amb qualsevol pàgina en color de El Periódico, versió castellana, no fos cas. Ara què, la gran majoria, indefinits de mena i per no gastar ni un euro, ho acostumen a fer amb el Que, Metro, ADN i d’altres fineses d’aquest estil.
El més important, però, és que les caques es recullin i sí per fer-ho s’han d’utilitzar els diaris, cap problema. Com a mínim serviran per a alguna cosa i la pudor a merda que fan tindrà una justificació evident.
Sempre he admirat l’abnegació i la manca d’escrúpols dels amos de gossos quan recullen els seus excrements –el dels gossos, clar- a la via pública. Encara que és molt pitjor els que no ho fan i acaben –les caques- decorant les nostres sabates, en el millor dels casos, o bé les sandàlies en el més extrem i lamentable.
He observat darrerament certa conscienciació política en aquest costum, certa tendència ideològica mal dissimulada o volgudament expressada a l’hora de recollir les defecacions. Hi ha persones i cada cop més, que aprofiten aquest singular moment per posicionar-se ideològicament amb un acte decididament significatiu. Així podem veure com el diari, els diaris, han sobrepassat la seva funció purament informativa i d’opinió, per esdevenir el material ideal per a recollir caques de gos. Trobarem, a poc que ens hi fixem, a una ecologista d’esquerres recollint la merda del seu gos Green amb la portada de La Razón, o a un estirat veí del carrer Ganduxer, simpatitzant del PP, fent-ho amb la contraportada de El Pais. Una indefinida votant del PSC, amb la pàgina editorial de l’Avui i un d’ERC amb qualsevol pàgina en color de El Periódico, versió castellana, no fos cas. Ara què, la gran majoria, indefinits de mena i per no gastar ni un euro, ho acostumen a fer amb el Que, Metro, ADN i d’altres fineses d’aquest estil.
El més important, però, és que les caques es recullin i sí per fer-ho s’han d’utilitzar els diaris, cap problema. Com a mínim serviran per a alguna cosa i la pudor a merda que fan tindrà una justificació evident.
diumenge, 11 de gener del 2009
Remar en la mateixa direcció
Unificació Bellvitge 2 – Europa C 4
Juvenils Primera Divisió, grup 3
No hi ha res més fàcil, en un partit de futbol, que quan els dos equips es posen d’acord en un mateix objectiu. Això és el que va passar en el duel que enfrontava, a la Feixa Llarga, a l’Unificació Bellvitge i a l’Europa. Totes dues esquadres, els 22 jugadors que van saltar a la gespa, es varen conjurar perquè guanyés l’Europa, i amb tanta unanimitat és molt difícil que les coses es torcin. I això que el plantejament del Club i del seu cos tècnic semblava anar en una altre direcció, convocant a tres jugadors de categoria superior, es podia pensar que l’Uni sortiria a buscar el partit des del primer minut. Potser aquesta era l’idea, però els propis jugadors es van encarregar d’aigualir-la. Que l’Europa volia guanyar, era previsible i lògic. Que sortirien a trencar o, si més no, a invertir la mala ratxa de resultats aconseguits les darreres jornades, era evident. El que no es podia esperar, en cap cas, era que la pròpia Uni s’apuntés a la festa. Un penal, tan clar com innocent, als primers minuts de partit i una auto expulsió d’un jugador local, que li va posar en safata a l’àrbitre que no va tenir més remei que enviar-lo a la dutxa, va posar en avantatge a l’equip visitant, que malgrat la superioritat manifesta no va poder resoldre el matx fins ben avançada la segona part. Però era només una qüestió de temps i de paciència. Paciència i efectivitat, que aquest cop sí, l’Europa va tenir i va saber rematar un dels, teòricament, més difícils desplaçaments d’aquesta primera volta.
L’Unificació Bellvitge té un gran equip, ho dic ara que han perdut i ho vinc dient des de fa varies setmanes. Un equip per a estar als llocs capdavanters si les coses no es torcen i els seus tècnics deixen d’experimentar amb sortides i girs argumentals, que en el futbol, acostumen a no reeixir. Quan una cosa va bé, és millor no tocar-la. Quant la dinàmica és positiva, és millor no introduir canvis que la puguin alterar. Aquesta llei no escrita, però bàsica, s’ha de mirar de respectar tan com es pugui si es volen assolir els objectius desitjats.
L’Europa, per la seva banda, sembla haver tornat al bon camí, i no era fàcil, gens fàcil. Ha estat segurament el millor moment per fer-ho i el millor lloc per proposar-ho. Una victòria que els permet recuperar el segon lloc, desprès de la sorprenent, sorprenent per inesperada i contundent, derrota del Júpiter a Masnou. Està clar que en aquesta lliga encara hem de veure moltes coses i frisso perquè així sigui.
Unificació Bellvitge 2 – Europa C 4
Juvenils Primera Divisió, grup 3
No hi ha res més fàcil, en un partit de futbol, que quan els dos equips es posen d’acord en un mateix objectiu. Això és el que va passar en el duel que enfrontava, a la Feixa Llarga, a l’Unificació Bellvitge i a l’Europa. Totes dues esquadres, els 22 jugadors que van saltar a la gespa, es varen conjurar perquè guanyés l’Europa, i amb tanta unanimitat és molt difícil que les coses es torcin. I això que el plantejament del Club i del seu cos tècnic semblava anar en una altre direcció, convocant a tres jugadors de categoria superior, es podia pensar que l’Uni sortiria a buscar el partit des del primer minut. Potser aquesta era l’idea, però els propis jugadors es van encarregar d’aigualir-la. Que l’Europa volia guanyar, era previsible i lògic. Que sortirien a trencar o, si més no, a invertir la mala ratxa de resultats aconseguits les darreres jornades, era evident. El que no es podia esperar, en cap cas, era que la pròpia Uni s’apuntés a la festa. Un penal, tan clar com innocent, als primers minuts de partit i una auto expulsió d’un jugador local, que li va posar en safata a l’àrbitre que no va tenir més remei que enviar-lo a la dutxa, va posar en avantatge a l’equip visitant, que malgrat la superioritat manifesta no va poder resoldre el matx fins ben avançada la segona part. Però era només una qüestió de temps i de paciència. Paciència i efectivitat, que aquest cop sí, l’Europa va tenir i va saber rematar un dels, teòricament, més difícils desplaçaments d’aquesta primera volta.
L’Unificació Bellvitge té un gran equip, ho dic ara que han perdut i ho vinc dient des de fa varies setmanes. Un equip per a estar als llocs capdavanters si les coses no es torcen i els seus tècnics deixen d’experimentar amb sortides i girs argumentals, que en el futbol, acostumen a no reeixir. Quan una cosa va bé, és millor no tocar-la. Quant la dinàmica és positiva, és millor no introduir canvis que la puguin alterar. Aquesta llei no escrita, però bàsica, s’ha de mirar de respectar tan com es pugui si es volen assolir els objectius desitjats.
L’Europa, per la seva banda, sembla haver tornat al bon camí, i no era fàcil, gens fàcil. Ha estat segurament el millor moment per fer-ho i el millor lloc per proposar-ho. Una victòria que els permet recuperar el segon lloc, desprès de la sorprenent, sorprenent per inesperada i contundent, derrota del Júpiter a Masnou. Està clar que en aquesta lliga encara hem de veure moltes coses i frisso perquè així sigui.
dissabte, 10 de gener del 2009
Paul Sacco
A l’estat nord-americà de Colorado hi ha un popular jutge, popular i temut jutge, que respon al contundent nom de Paul Sacco. La broma, evidentment fàcil, està servida entre els fiscals i advocats de l’Audiència local.
-Com es presenta el judici? Quin jutge t’han assignat?
-Fatal, m’han donat Paul Sacco.
A l’estat nord-americà de Colorado hi ha un popular jutge, popular i temut jutge, que respon al contundent nom de Paul Sacco. La broma, evidentment fàcil, està servida entre els fiscals i advocats de l’Audiència local.
-Com es presenta el judici? Quin jutge t’han assignat?
-Fatal, m’han donat Paul Sacco.
divendres, 9 de gener del 2009
Divendres, maleït divendres!
Dilluns pel matí, en Joan arriba al despatx i desprès d’uns moments per ordenar les idees i veure els temes pendents i més urgents, està en condicions de planificar la feina.
-A veure, Raquel, tu t’encarregaràs de seguir la darrera oferta de Contratas, la del Geriàtric de Sant Celoni que està a “punt de caure”. Mira també de parlar amb la Susana de Temter per veure si ja han pres una decisió respecte a la reforma de l’hospital de Manlleu.
-D’acord Joan, ara m’hi poso. Recorda que ens queda pendent el “paquet” d’escoles que Dragados està a punt d’adjudicar i que fa setmanes estem barallant.
-I tant, aquest client vull que el porti la Carla i jo estaré al damunt. I no ens hauríem d’oblidar de preguntar a Altros com va el nostre pressupost pel seu nou edifici d’oficines. Crec que tenim moltes opcions de tancar l’operació.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites a peu d’obra,...anades i vingudes.
Així dilluns, dimarts, dimecres,...
Dijous pel matí, en Joan arriba al despatx amb visibles signes de cansament:
-A veure Raquel, com tenim els temes?
-Igual que el dilluns, hem avançat poc.
-I tu Carla?
-Igual que la Raquel, molta feina i, de moment, pocs fruits.
-Hem de seguir treballant amb la mateixa intensitat, estem ben posicionats i alguna cosa ens endurem.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites d’obra,...anades i vingudes fins que el dia ja és fosc.
Divendres pel matí, en Joan truca al despatx:
-Raquel?
-No, soc la Carla. La Raquel ha trucat i diu que té una terrible migranya i que no pot venir.
-Vaja quin contratemps. He pensat agafar-me el dia lliure per veure si em refaig una mica. Truca’m si hi ha alguna cosa urgent.
-D’acord Joan, descansa.
Cap el migdia:
-Protsa, digui.
-El senyor Joan Pons?
-Qui el demana.
-Soc Albert de Dragados. Volia parlar amb ell per adjudicar-li les Escoles que té pressupostades...
-El senyor Joan no hi és, però si puc ajudar-lo en alguna cosa.
-No, no, he de parlar amb ell personalment, he de tancar el tema abans de les dues.
-Esperi un moment que miro de localitzar-lo.
La Carla truca per l’altra línia al Joan..., telèfon fora de cobertura. Merda!
-Senyor Albert, el senyor Joan no em contesta, el pot trucar més tard?
-Impossible, digui-li que gràcies per tot, que sento molt no haver-lo trobat i que un altre cop serà.
-Però, però,..
-Que tingui un bon cap de setmana senyoreta. Adéu.
Dilluns pel matí, en Joan arriba al despatx i desprès d’uns moments per ordenar les idees i veure els temes pendents i més urgents, està en condicions de planificar la feina.
-A veure, Raquel, tu t’encarregaràs de seguir la darrera oferta de Contratas, la del Geriàtric de Sant Celoni que està a “punt de caure”. Mira també de parlar amb la Susana de Temter per veure si ja han pres una decisió respecte a la reforma de l’hospital de Manlleu.
-D’acord Joan, ara m’hi poso. Recorda que ens queda pendent el “paquet” d’escoles que Dragados està a punt d’adjudicar i que fa setmanes estem barallant.
-I tant, aquest client vull que el porti la Carla i jo estaré al damunt. I no ens hauríem d’oblidar de preguntar a Altros com va el nostre pressupost pel seu nou edifici d’oficines. Crec que tenim moltes opcions de tancar l’operació.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites a peu d’obra,...anades i vingudes.
Així dilluns, dimarts, dimecres,...
Dijous pel matí, en Joan arriba al despatx amb visibles signes de cansament:
-A veure Raquel, com tenim els temes?
-Igual que el dilluns, hem avançat poc.
-I tu Carla?
-Igual que la Raquel, molta feina i, de moment, pocs fruits.
-Hem de seguir treballant amb la mateixa intensitat, estem ben posicionats i alguna cosa ens endurem.
Trucades i més trucades, mails, faxos, visites d’obra,...anades i vingudes fins que el dia ja és fosc.
Divendres pel matí, en Joan truca al despatx:
-Raquel?
-No, soc la Carla. La Raquel ha trucat i diu que té una terrible migranya i que no pot venir.
-Vaja quin contratemps. He pensat agafar-me el dia lliure per veure si em refaig una mica. Truca’m si hi ha alguna cosa urgent.
-D’acord Joan, descansa.
Cap el migdia:
-Protsa, digui.
-El senyor Joan Pons?
-Qui el demana.
-Soc Albert de Dragados. Volia parlar amb ell per adjudicar-li les Escoles que té pressupostades...
-El senyor Joan no hi és, però si puc ajudar-lo en alguna cosa.
-No, no, he de parlar amb ell personalment, he de tancar el tema abans de les dues.
-Esperi un moment que miro de localitzar-lo.
La Carla truca per l’altra línia al Joan..., telèfon fora de cobertura. Merda!
-Senyor Albert, el senyor Joan no em contesta, el pot trucar més tard?
-Impossible, digui-li que gràcies per tot, que sento molt no haver-lo trobat i que un altre cop serà.
-Però, però,..
-Que tingui un bon cap de setmana senyoreta. Adéu.
dijous, 8 de gener del 2009
El Gener que fa bo el Febrer
El pitjor del Gener no és que faci fred, que també, i aquest any especialment. El pitjor del Gener no és saber cap on anem, que no en tenim ni idea, sinó saber pair d’ on venim. I és que és molt dur que desprès d’un llarg mes d’eufòria, encara que moderadament continguda per les circumstàncies, desprès d’una brillantor, més o menys hortera, per carrers i places; un dia tot això expira. Ens tanquen els llums i ens deixen a les fosques. Ens diuen: apa nois que això s’ha acabat. Prou torrons, prou cava i prou sopa de galets. Els regals que no hagueu fet, els haureu de deixar per a l’any que ve; plegar veles, desmuntar el pessebre i portar l’arbre a reciclar. Aleshores és quan ens envaeix la tristor, el moment en que la nostra fràgil moral pateix rebaixes de fins al 70% i entrem en un ralentí de baix consum i poques expectatives.
No sé si el Gener és el mes més llarg de l’any, però segur que és el que més costa de passar.
El pitjor del Gener no és que faci fred, que també, i aquest any especialment. El pitjor del Gener no és saber cap on anem, que no en tenim ni idea, sinó saber pair d’ on venim. I és que és molt dur que desprès d’un llarg mes d’eufòria, encara que moderadament continguda per les circumstàncies, desprès d’una brillantor, més o menys hortera, per carrers i places; un dia tot això expira. Ens tanquen els llums i ens deixen a les fosques. Ens diuen: apa nois que això s’ha acabat. Prou torrons, prou cava i prou sopa de galets. Els regals que no hagueu fet, els haureu de deixar per a l’any que ve; plegar veles, desmuntar el pessebre i portar l’arbre a reciclar. Aleshores és quan ens envaeix la tristor, el moment en que la nostra fràgil moral pateix rebaixes de fins al 70% i entrem en un ralentí de baix consum i poques expectatives.
No sé si el Gener és el mes més llarg de l’any, però segur que és el que més costa de passar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)