Legea no pot contra els Elements

Europa D 2 – Muntanyesa 2

Lliga segona divisió Cadets

Reversible. Començaré pel final: lamentable. Seguiré pel penal: increïble. Continuaré pel partit: estrany. I acabaré pel principi: esplèndid.

Un final lamentable, que no inhabitual, quan juga la Muntanyesa i ho fa des del límit. Jugadors, tècnics, familiars i afició sota pressió i amb el disparador sempre a punt. Quan s’està carregat de benzina la inflamabilitat es un factor de risc i, desgraciadament, massa previsible. Qualsevol guspira pot provocar el desastre. Qualsevol detall pot desencadenar la fúria i la bogeria, i no solament en adolescents mancats d’oxigen desprès d’una lluita extenuant i de desgast, sinó en adults suposadament frescos i lúcids. Una reacció inacceptable que transmet i perpetua conductes gens civilitzades a les noves generacions amb resultats molt inquietants.

Un penal increïble. No tant per la seva senyalització, sinó per la turpitud de qui l’ha comés. Un penal innecessari que la Muntanyesa, i no l’àrbitre, ha regalat a l’Europa, en una acció de passerell per part de la seva defensa i totalment estalviable.

Un partit estrany de l’Europa per l’abandonament dels hàbits i la dissolució de les virtuts, que li són pròpies. Un Europa desconegut i estressat que no ha estat capaç de gestionar l’ansietat i ha cedit la iniciativa a un rival molt més experimentat i rocallós. La Muntanyesa ha dut el partit al seu terreny, allà on li era propici i el xoc, el cos a cos, el joc travat i la pilota llarga, ha estat una constant. Partit molt partit. Partit per aprendre i créixer en experiència. Partit per sofrir i entrenar recursos més enllà de la simple estètica. Partit per generar mecanismes que permetin desencallar en un futur situacions com la viscuda. Partit per llegir entre línies i extreure’n les formules més idònies.

Un principi esplèndid. Ara comença la lliga. S’ha passat la primera prova de foc amb nota. Tot fins ara, havia estat excessivament fàcil, desmotivador. Els equips sense oposició s’adormen i entren en una situació de letargia que els acomoda perillosament. La Muntanyesa ha estat el clic que calia, en el moment més oportú. S’ha tocat de peus a terra. S’han vist les orelles al llop. I ara tothom sap el que ha de fer i com fer-ho. Un principi esplèndid que ha de tenir la desitjada continuïtat. S'ha pujat una muntanya que acabarà sent un turó.