La indolència que esgota la paciència

Santa Eulàlia 2 – Europa 2

Primera divisió Juvenil

Avui sí. Avui sí que tenia alternativa. Podia optar per fer la crònica en fred, deixar passar un temps prudencial perquè el cap ordenés i el cervell processés el que havia succeït -alternativa recomanable per evitar problemes de forma i també de fons-, o bé fer-ho en calent amb el risc d’equivocar-me i ser políticament incorrecte. Una hora desprès que l’àrbitre xiulés el final del partit no sé si és temps suficient per passar del calent al fred o quedar-se en aquella zona morta, en aquell terreny de ningú que caracteritza la tebiesa. Vagi en el meu descàrrec que l’edat no perdona i la memòria té racons als que cada dia em costa més accedir i, a risc de ser imprudent, he decidit que el que havia de dir no podia diluir-se ( el temps tot ho difumina) per no abordar-lo quan tocava. Hi ha coses importants i coses urgents. El que he vist avui és totes dues coses. Important per la magnitud del problema de fons i que ja està començant a afectar la forma i urgent perquè no pot passar ni un sol dia més sense trobar una solució. Quan una persona decideix ser indolent no deixa de ser una actitud totalment respectable sempre i quan aquesta decisió es cenyeixi al seu àmbit individual i que no afecti al seu entorn. Quan una persona indolent o amb una actitud volgudament indolent decideix practicar un esport, aquest no pot ser, o no hauria de ser un esport d’equip. Un esport d’equip en el que estan implicades i compromeses altres persones que en depenen i que es poden veure afectades per aquesta actitud insolidària. Una persona indolent ha d’estar allunyada dels esports d’equip. Lluny del futbol on 20 persones sumen voluntats i esforços a la recerca d’un objectiu comú. Qualsevol proposta que no vagi en aquesta direcció és una actitud reprovable, incomprensible i, decididament, intolerable. Res justifica que un ésser indolent pertanyi a un vestidor d’un equip de futbol. Res justifica que un ésser indolent jugui amb els seus companys, jugui amb les seves il•lusions i amb les seves esperances. L’equip que treballa i es buida en cada partit no entendrà mai l’actitud del qui no ho fa. L’equip que inverteix en sacrifici i lluita no perdonarà mai l’actitud de l’absent. Sí es vol ser indolent al menys que es tingui la sensibilitat i/o delicadesa de triar un esport individual on les conseqüències de la seva actitud no tindrà repercussió en altres persones. Ni repercussió ni danys col•laterals que, en un esport d’equip, són un virus mortal i difícil d’aïllar. El bé del col•lectiu, la supervivència i credibilitat del grup està molt per damunt de comportaments indolents i cal ser, sense remordiments, quirúrgic. Aplicar la cirurgia perquè el malalt no se’ns mori d’insuficiència respiratòria i poder refer un teixit, a hores d’ara, força malmès.
Arrencar un punt fora de casa no és gens menyspreable. Sumar un punt a Santa Eulàlia és un escàs bagatge per a un Europa amb aspiracions. Esgarrapar un empat quan al minut 90 es guanyava per 0 a 2 és un resultat increïble. Els darrers vint minuts del partit han estat una de les imatges més tristes, decebedores i lamentables (en calent) que he tingut la desgràcia (en calent) de veure. Però no ens hem de deixar arrossegar per l’abatiment, sumar sempre és bo i més fora de casa (en fred). Tenim els problemes identificats i el que cal fer i la gent adequada per fer-ho. I això, amb els temps que corren, creieu-me, és un veritable luxe (en tebi).