El llenguatge no hauria de tenir límits

Hi havia una vegada un príncep que, sense fer res per merèixer-ho, va ser víctima de l’encanteri d’una bruixa dolenta. La maledicció consistia en el següent: el príncep només podia dir una paraula a l’any; ara bé, podia acumular crèdits, de manera que si no deia res en un any, l’any següent en podia dir dues.
Un dia va conèixer una princesa molt bonica i se’n va enamorar bojament. Va decidir reprimir-se durant dos anys i no parlar per després poder mirar-la i dir-li: “Amor meu”
Quan es van acabar els dos anys, però, també li volia dir que l’estimava, de manera que va decidir esperar dos anys més, cosa que sumen un total de quatre anys de silenci. Ara bé, al final del quatre anys, va veure que necessitava demanar-li si es volia casar amb ell, de manera que va haver d’esperar cinc anys més.
Finalment, quan es va haver acabat el novè any de silenci, no cabia a la pell d’alegria, com és lògic. Va portar la princesa al racó més romàntic del jardí reial, es va agenollar davant seu i li va dir:
-Amor meu, t’estimo. Et vols casar amb mi?
La princesa va contestar:
-Com dius?