La bandera espanyola desconvocada

Cinc pals i sis banderes. La cosa de bon començament ja no apuntava bé. S’entreveia el conflicte. S’intuïa el desastre. Era només qüestió de temps que passes l’inevitable. Quan arreu es tenen com a màxim tres pals per col•locar les tres banderes preceptives (i/o de rigor) a l’Europa, xulos ells, sempre han estat diferents: ni tres ni quatre, cinc. Doncs, ni així. Aquest cop i donat el protagonisme i implicació de la Comissió Europea en l’acte de presentació del Futbol Base de l’entitat escapulada, la bandera europea li va prendre el lloc a l’espanyola. Un afer matemàtic. Una qüestió d’espai: on caben cinc no caben sis. Una qüestió de Física pura i, perquè negar-ho, també una mica de química. Tot va ser balder. Encara que, em consta, des de la direcció del club van intentar, fins el darrer moment, solucionar el problema empalmant tres pals d’escombra lligats amb cinta americana per enarborar la rojigualda. Cosa que no va funcionar donada l’extrema fragilitat del material que havia de suportar el feixuc pes de la bandera en qüestió. No es podia córrer el risc, que a mig acte, la bandera espanyola es desplomés davant la multitudinària presencia de les autoritats convidades, membres del Club i públic en general. Finalment es va optar per col•locar-la en un lloc preferent: al costat dels lavabos, perquè tothom la pogués veure sense cap esforç. Es va descartar col•locar-la a l’entrada del bar, lloc també molt concorregut, per no restar-li protagonisme, ja que allí estava situada la bandera de Frigo i no es volia una companyia tan freda per a la bandera espanyola. En termes purament futbolístics, que d’això es tracta, podríem dir que la bandera espanyola va quedar desconvocada. És habitual, i ho marca la normativa, que a qualsevol partit només hi poden anar convocats un cert número de jugadors si no es vol infringir la llei. I és l’entrenador i el seu cos tècnic els que decideixen en última instància segons l’estat de forma i altres aspectes complementaris, quins elements han de ser convocats i els que no. Només l’entrenador que conviu amb els jugadors durant tota la setmana i veu el seu treball i la condició física i mental en la que es troben, està autoritzat i legitimat per fer la tria. El jugador que no està en forma o no ha treballat amb la intensitat ni en la direcció correcta haurà d’esperar una altra ocasió per a ser convocat. Doncs, la bandera espanyola, de totes les banderes que havien de ser presents a l’acte, segurament era la que menys en forma estava. La que no havia treballat correctament. La què, durant la setmana, no s’ho havia guanyat. Segur que els que varen decidir la convocatòria tenien molts més elements de judici i més objectius que no pas qualsevol altra persona present a l’acte. Una decisió amb criteris purament tècnics i plens de coherència. El jugador convocat ha de ser el que s’ho mereix. La bandera convocada també. En cas contrari correm el risc de cometre un acte d’injustícia irreparable. Sempre ens quedarà, atenent novament a criteris objectius, traspassar o donar-li la baixa a aquell jugador que no s’esforça per a ser convocat i no treballa en benefici de l’equip. A la bandera també.