Qüestió de raça

Sortosament sobrepassada la terminologia de “raça ària” que es va fer tristament famosa a l’època del nazisme i que designava un determinat origen ètnic. Doncs bé, una vegada superada aquesta xacra social, o si més no, reduïda a petits grupuscles residuals i marginals, ens ha quedat el que vulgarment es coneix com a “raça agria”. La raça agria no és, en oposició a l’ària, una raça genealògica i/o antropològica, sinó mes aviat una raça transversal que no té en compte l’origen, la història ni tan sols el color de la pell o la forma dels ulls dels individus que la composen. La raça agria és una raça universal amb l’únic requisit de tenir una cara com si s’hagués acabat de menjar una llimona. Una cara d’úlcera crònica o de pomes agres. Una cara, que sent el reflexa de l’anima, ens dóna una idea bastant aproximada d’un interior extremadament torturat i infeliç. La raça agria es caracteritza pel seu negativisme i el seu pessimisme encomanadís. El seu estat ideal per moure’s és la borrositat i la seva llum preferida, la penombra. Persones amb un llast tan enorme que et poden arrossegar al fons del mar en qüestió de segons, desactivant qualsevol capacitat de resistència que hi puguis oposar.

És una raça, la raça agria, desgraciadament molt activa i que, al mínim descuit, s’escampa com un “chapapote” en un autèntic i lamentable desastre ecològic.