Encès com una foguera

Avui és el dia. Aquell dia màgic per a cremar-ho tot. Els mals esperits, els mals hàbits, els mals rotllos. Les actituds intolerants, les actituds negatives, les actituds fanàtiques i les mancades d’ètica. El pessimisme i la desídia. La mesquinesa, la ira i la prepotència.

És el dia, millor dit, la nit ideal per a cremar tota la fusta i que no quedi ni un pal per a posar entre les rodes. La nit per a aixecar fogueres prop dels núvols. La nit més curta de l’any per a bastir els somnis més duradors. El dia més llarg, la llum més intensa i nítida per a mirar-se als ulls i estendre ponts de complicitats.

La foguera de les vanitats. El foc sagrat. Les flames de l’ infern per on vagareja Dante i el sol que no se’n vol anar a dormir. La rauxa que venç al seny en una lluita desigual i previsible. El punt i apart. El propòsit d’esmena. La voluntat de canvi i el salpar sense rumb.

L’ombra de l’amant i el desig insatisfet. La promesa incomplerta i el futur incert. I el foc que tot ho crema, que tot ho purifica sense solució de continuïtat. El foc de formes estranyes i pensaments únics. La foguera irrepetible. La foguera que crema quan t’apropes i enyores quan la deixes.

Vigília d’un presagi que arriba sense avisar i del que mai més serem capaços de fugir.

Foguera de foc que crema i que bressola l’origen de quasi bé tot.