“Pepito” de llom

Algú em pot explicar perquè m’he de menjar a la força un “pepito” de llom. Algú em sabria dir quina mena de beneficis nutricionals resultarien d’aquesta ingesta. Algú, sent jo ovolactovegetarià, s’atreviria a forçar la meva voluntat i pervertir els meus principis per culpa d’un entrepà de cadàver. Algú seria capaç d’entendre que sacrifiqués el meu regim alimentari a canvi d’un “pepito” que res té a veure amb la meva filosofia vital. Algú estaria en condicions d’afirmar que cruspint-me el “pepito” la meva vida seria millor, més satisfactòria i feliç. Algú que no sigui, evidentment, un “matarife” de porc i/o un marxant de carn, em podria garantir un encaix racional amb el meu metabolisme energètic.

Conreu les meves pròpies verdures i hortalisses des de fa molts anys i la meva dieta està sustentada en el producte de la terra, fet a casa i sense additius ni productes químics. La meva aposta alimentaria no passa pel sacrifici d’animals ni la seva transformació en “pepitos” o “flamenquines”.  La meva aposta és sostenible i adaptada a les meves necessitats, sense excessos ni soroll. La terra, la meva terra, és rica en nutrients i orgànicament excepcional. Només necessita una mica d’aigua i un molt d’afecte per a donar un producte de primer ordre.

Perquè doncs m’hauria de cruspir un “pepito” de llom i convertir-me en un carnívor sense personalitat pròpia com la majoria dels meus veïns. Res ho justifica. Res s’ho val. Estic serena, però també fermament disposat a fer front a les temptacions de la carn per coherència i per convenciment. Cap “pepito” de llom és ni serà mai millor que el pitjor dels meus bròquils.