dijous, 4 de juny del 2009

La sort existeix

Els gurus de l’autoajuda i el PNL ens han fet creure, durant molt de temps, que el sistema era perfecte i només nosaltres érem responsables del nostre propi fracàs. Ens deien, i de fet ens segueixen dient amb un cinisme a prova de crisi, que nosaltres som amos del destí, que no  podem fiar res a la sort i que el treball ens durà a situacions d’un idíl·lic benestar tant mental com material. El sistema no falla mai i quan les coses van maldades, quan fracasses i no aconsegueixes determinats objectius, tu i ningú més que tu, n’ets el responsable per manca de previsió, per manca de treball o simplement per manca d’atenció o dedicació. D’aquesta manera ens convertim en benefactors acrítics del sistema i en els seus principals valedors.

La crisi, aquesta crisi que ens hiper-ventila, ha posat de manifest la fragilitat de les seves teories. Persones amb gran capacitat de treball, persones amb iniciativa, persones que han passat la vida esmerçant esforços i dedicació per aconseguir una certa estabilitat, han vist frustrades les seves aspiracions, els seus somnis, de la nit al dia.

Quan la sort i la mala sort, quan els errors aliens, quan la incompetència del pròxim, quan la mala planificació dels governs, quan les males arts dels especuladors,... quan tot això –que sí que existeix- apareix en escena, poc, molt poc, hi pots fer.

Posem un exemple molt clar: una final de futbol. Un equip que treballa perfecta i intensament durant tota la temporada, que segueix un pla estratègic  d’autoajuda i va PeNaLitzat fins el moll de l’os, fins i tot, aquest equip depèn de la sort, l’encert i/o circumstàncies alienes a ell mateix: siguin  errors de l’àrbitre, lesions, jugades desafortunades o afortunades pel rival, una pluja inoportuna, un despistament puntual,...L’èxit de tota una temporada pot dependre d’un moment de sort, de que la pilota traspassi o no la línia de gol. Ens agradi o no, amb autoajuda o sense, no tot està en les nostres mans i caldria relativitzar el fracàs i optar per sentir-nos una mica menys culpables.