Chelsea: la pena màxima

Viure dels penals és com viure pendent de la sort, fiar-ho tot a la intersecció dels astres, a un cop improbable de gràcia o al caprici del vent. Viure tossuda i obsessivament d’aspectes que no depenen d’un mateix acostuma a ser un mal negoci, un carreró sense sortida que no duu enlloc. Els penals són un recurs fàcil i molt subjectiu que amaga les pròpies incompetències, els plantejaments covards o erronis i una excusa recurrent per als que no en saben més. Equivocar-se està a l’abast de tothom, persistir en l’error és patrimoni dels necis i refugi  dels perdedors.

Els valents, els agosarats, els que hi creuen i en saben, busquen l’èxit més enllà de les adversitats i els penals no assenyalats. La seva proposta acostuma a no deixar res en mans de l’atzar i a no dependre de decisions externes sobre les que no es té el control. Apostar per fer la feina ben feta i amb arguments potents és la millor manera de sobreposar-se a un pena màxima, discutible o no, per arribar a un més que merescut estat d’eufòria.