La filla del Fidel: la fidelitat

Infantil C…ampió

Promoció a Preferent, categoria Infantil

Finalment s’ha consumat: l’infantil C del CE Europa ha guanyat la Lliga. Una lliga increïble on no han perdut cap partit en una de les trajectòries més impecables dels darrers temps i a l’abast de molts pocs equips. S’ha consumat la lliga i s’han consumit, lenta i apassionadament,  les esperances d’assolir l’ascens a Preferent. No ha estat possible. La loteria de la promoció els hi ha estat adversa, la sort fugissera, la moneda llençada a l’aire ha caigut de la cara contraria i els ha deixat a les portes del paradís amb la mel als llavis i el regust amarg dels tarongers bords. No ha estat possible. Malgrat fer tot el que calia i fer-ho bé, els hi ha mancat aquell cop de vent favorable que decideix el sentit, esborra estratègies i escriu la història.

Jugar-se la Temporada, tota la Temporada a dos partits és una de les arbitrarietat del mon del futbol, però també, i aquí rau part de la seva grandesa, una de les característiques que el fa un espectacle fantàstic i una vivència única i irrepetible. Aquesta fórmula serà, amb tots els seus condicionants, la més justa pel guanyador i la més injusta per l’equip que no aconsegueixi el seu objectiu.

L’Europa ha estat valent, brillant i coherent. Valent en el plantejament i en l’aplicació dels seus principis. Ha estat l’equip que ha volgut guanyar  els dos partits i el que més mèrits ha fet per aconseguir-ho. Només el “pecat” de no marcar al partit d’anada ha estat la penitència que finalment els hi barrat el pas cap a l’ascens. Brillant pel seu futbol, molt superior al mostrat pel seu rival, en el conjunt dels 140 minuts disputats. Brillant i, per moments abassegador, sense donar pràcticament opcions a un equip molt sòlid i que ha superat aquesta eliminatòria jugant a no perdre. I finalment coherent per ser fidel als seus principis i a la seva pròpia essència. Fidel perquè, podent ser reforçat amb jugadors de l’A o el B, han renunciat a aquesta possibilitat confiant plenament en el bloc que havia aconseguit el dret a disputar la promoció. Tant el cos tècnic com el Coordinador i la mateixa Junta Directiva han coincidit en la decisió  per unanimitat: les persones que havien començat la feina l’havien d’acabar. Ningú més que ells s’ho mereixia. S’ha perdut, és cert, però la decisió presa ha estat la correcte. Més enllà de l’ interès de Club està el creixement individual de les persones. Per damunt d’aconseguir categories futbolístiques està formar persones amb categoria. I això ha estat irrenunciable des de qualsevol punt de vista i des de qualsevol àmbit del Club.

Una vegada més i en contra de les darreres critiques rebudes en vers d’aquest equip i  el seu comportament esportiu, s’ha demostrat l’altíssim grau de formació ètica i els valors que atresora aquest grup increïble que només mereix elogis.

Han perdut una batalla, és una dolorosa evidència, però els materials amb els que estan fets aquests xavals no trigarà a congriar. L’aigua, el ciment, la sorra,...materials que, junts i en la proporció justa, resultaran una base sòlida, equilibrada i amb garanties per a aixecar els edificis més bells que ens puguem imaginar.

Us garanteix-ho que la derrota només és aparent, la punta de l’ iceberg d’un munt de victòries molt i molt profundes.    

La visió dels visionaris

XXVII Saló del còmic

Si es tracta o no d’un art ho deixaré per als experts. Si els dibuixants són o no són artistes ho fiaré a la interpretació del públic. Si els consumidors d’aquest producte són infants avançats al seu temps o bé adults infantilitzats amb la síndrome de Peter Pan ha de ser matèria d’estudi del psicoanàlisi. Jo em limitaré a fer el que faig cada any: donar-me una volta pel saló i gaudir com un nen de tot allò que només els nens són capaços d’entendre. Em perdré pels racons cercant els personatges esperpèntics del Corben, les aventures evocadores del Pratt i les corbes sublims del Manara. Un luxe pel sentits, imprescindible per l’esperit.

Un gran gran gran futbol

Maleït sigui el Barça

Maleït sigui per sempre més aquest Barça. Aquest Barça insolentment superior. Aquest Barça bellíssimament estètic i profundament ètic. Maleït sigui aquest Barça de l’èpica i la brillantor, aquest Barça perfecte que no coneix el defalliment ni la renúncia. Aquest Barça d’espais reduïts i ampli missatge. Maleït sigui aquest Barça que ha fet que m’adormi en qualsevol altra partit on ell no hi juga. Maleït aquest Barça dels assoliments inversemblants i les propostes agosarades. Maleït sigui aquest Barça de les amistats eternes i la il·lusió permanent. Aquest Barça d’una altra galàxia i alhora tant i tant proper. Maleït sigui aquest Barça de l’espectacularitat com a norma i la sinceritat en les propostes. Aquest Barça fidel  a ell mateix i generador de fidelitats incondicionals. Maleït aquest Barça d’allaus desbordats i passions al límit. Aquest Barça que ha fet de les petites coses un referent estel·lar. Maleït sigui aquest Barça aglutinador d’esperances, teixidor de fils sentimentals i gols impossibles. Aquest Barça esplèndid en el plantejament i magnífic en la definició. Maleït sigui per sempre més aquest Barça que m’ha dut al paradís on els somnis es fan realitat. 

Les meves mans, les meves eines

Jo no vull un president...

Jo no vull un president que prepari el sopar per a tota la família un divendres al vespre.

Jo no vull un president que, al mercat, regategi el preu dels melons.

Jo no vull un president amb sentit de l’ humor i capacitat d’autocrítica.

Jo no vull un president que pensi que la vida és bella.

Jo no vull un president que faci del diàleg bandera.

Jo no vull un president cordovès.

Jo no vull un president que enceti debats fins i tot amb els que no tenen arguments.

Jo no vull un president amic dels seus amics i tolerant amb els enemics.

Jo no vull un president d’alçada perquè ningú li tapi el paisatge.

Jo no vull un president que doni joc, que passi la pilota.

Jo no vull un president bo que deixi en evidència els dolents.

Jo no vull un president que cregui que les coses realment importants duren més de 90 minuts.

Jo no vull un president que escolti  també als que criden.

Jo no vull un president que generi complicitats indestructibles.

Jo no vull un president que desperti afectes il·limitats.

Jo no vull un president que et faci sentir important, útil i necessari.

Jo no el vull, perquè ja tinc el privilegi i la immensa sort de tenir-lo

Atreveix-te amb el revolt

Els encants

Una parella en el seu trajecte vivencial ha de disposar, si vol reeixir, d’àrees d’expansió on poder créixer com a individus dins el col·lectiu i per altra banda, i no menys important, de punts de trobada íntims per a compartir el que socialment han après. Vindria a ser com dos carrers dins una mateixa ciutat, carrers que, tenint direccions diferents, van en el mateix sentit. Com la Gran Via i la Diagonal de Barcelona que amb paisatges i recorreguts diferents acaben per trobar-se a la Plaça de les Glòries per intercanviar experiències amb un indiscutible, reconfortant i conciliador encant.

Para un cosido y un fregado

Quina cagada!

Imagineu per un moment que soc un bocamoll; un desbocat, impertinent i incorregible bocamoll que, abusant de l’escriptura automàtica, poso paraules darrera paraules sense aturar-me en comprendre el seu significat, l’abast del seu contingut, ni les conseqüències que poden comportar. Fa temps que la meva conducta pateix d’inestabilitat i està associada a rampells esquizofrènics de difícil conducció i encara més, d’impossible contenció. Fa temps que he deixat de practicar la prudència i la recomanable i plàcida conducta mesurada. Em moc per terrenys de risc incalculable i la incorrecció guia els meus passos cap el desastre. No soc conscient del mal fins que el mal es fa carn i s’acarnissa amb les meves debilitats mentre camino per la carena com un funambuliste sense ànima a tres segons del proper penya-segat.

Treballaré dur en la meva rehabilitació. Prometo posar seny en el meu desordenat, i un pel caòtic, mon. Portaré les meves tempestes a espais de calma i serenor perquè la vida s’ho mereix. Em convertiré a l’ Islam, si cal, per a no tornar a tastar el porc, si amb això faig un be a la Humanitat. Encara que, per a ser sincer, temo les recaigudes de la carn i la fragilitat persistent de l’esperit.     

La porta de l'infern

El ángel caído

(sermón dominical del padre Eusebio Pucela)

"Hijo de hombre, entona una elegía sobre el rey de Tiro. Le dirás: Así dice el Señor Yahveh: Eras el sello de una obra maestra, lleno de sabiduría, acabado en belleza. En Edén estabas, en el jardín de Dios. Toda suerte de piedras preciosas formaban tu manto: rubí, topacio, diamante, crisólito, piedra de ónice, jaspe, zafiro, malaquita, esmeralda; en oro estaban labrados los aretes y pinjantes que llevabas, aderezados desde el día de tu creación. Querubín protector de alas desplegadas te había hecho yo, estabas en el monte santo de Dios, caminabas entre piedras de fuego. Fuiste perfecto en su conducta desde el día de tu creación, hasta el día en que se halló en ti iniquidad. Por la amplitud de tu comercio se ha llenado tu interior de violencia, y has pecado. Y yo te he degradado del monte de Dios, y te he eliminado, querubín protector, de en medio de las piedras de fuego. Tu corazón se ha pagado de tu belleza, has corrompido tu sabiduría por causa de tu esplendor. Yo te he precipitado en tierra, te he expuesto como espectáculo a los reyes. Por la multitud de tus culpas por la inmoralidad de tu comercio, has profanado tus santuarios. Y yo he sacado de ti mismo el fuego que te ha devorado; te he reducido a ceniza sobre la tierra, a los ojos de todos los que te miraban. Todos los pueblos que te conocían están pasmados por ti. Eres un objeto de espanto, y has desaparecido para siempre."

Escolta el silenci

Què fa un home damunt un piano?

Perque és un equip espanyol 

No ha de ser fàcil ser avui del Real Madrid i no tant pel que no guanya, per tot el que ha perdut i no guanyarà, sinó per qui ho guanya. Que el Madrid perdi és fins i tot normal i cap dintre de lo probable quan es competeix, però que el seu màxim rival esportiu estigui en un dels millors moments de la seva història, ha de coure i coure molt. Quan un dels trets existencials està basat en la confrontació amb el pròxim, quan el que fas només té sentit en funció del que l’altre no fa o no és capaç de fer, aleshores, hi ha un gran problema. Un problema sobre el que és impossible actuar ni solucionar. L’èxit del rival esportiu és una duríssima experiència, un tràngol difícil d’assimilar i una via d’aigua oberta just sota la línia de flotació.

Per això no deixa de ser curiosa la reacció d’alguns seguidors del Real Madrid que, davant la pregunta si volen que el Barça guanyi la Champions, afirmen sense rubor que sí, que volen que la guanyi “perquè és un equip espanyol”. És una manera barroera i colonialista de fer-se seu allò que no ho serà mai, ni per història, ni per sentiment, ni per coherència, ni per ètica, ni per estètica,…

Jo en canvi, sempre vull que perdi el Madrid, encara que coincideix-ho amb l’argument, justament  “perquè és un equip espanyol”.

L'esperit que calia

Endevina qui ve a sopar!

…però haureu d’ignorar a aquests pobres diables o compadir-los, perquè són esclaus dels seus perjudicis, els seus fanatismes, els seus cecs odis i estúpides pors.

I arribat el moment us haureu d’unir estretament desafiant aquests necis.

Alçar el vol

Les informacions s'han de contrastar. Les opinions, defensar.

I si sou vosaltres els que esteu torts?

No tot és el que sembla

El pescador pescat

Una parella se’n va de vacances a un centre turístic de pesca. Mentre ell fa una migdiada, ella decideix endinsar-se amb la barca al llac i llegir. Mentre pren un bany de sol, el xèrif de la zona arriba amb una barca i li diu:

-Aquí està prohibit pescar, senyora. L’hauré de detenir.

-Però, xèrif, si no estic pescant –diu la dona.

-Senyora, té tot l’equipament necessari. L’hauré d’agafar presonera.

-Si ho fa, xèrif, l’hauré d’acusar de violació –diu la dona.

-Però si ni tan sols l’he tocada –diu el xèrif.

-Ja ho sé –diu ella-, però té tot l’equipament necessari.  

Tu sí que taps

Apreciado O.C.

He recibido todas tus peticiones y me pongo, desde este mismo momento, a trabajar para que los responsables de las diferentes áreas  preparen toda la información que solicitas; esta y también  la que concierne a otros ámbitos que funcionan incluso mejor que los que demandas y que no has pedido, seguramente, por un involuntario olvido.

Lo que si te pido O.C. es un poco de paciencia pues, como es público y notorio, estamos en pleno cierre deportivo de la presente Temporada y en la preparación de la próxima que esperemos sea, como mínimo, tan satisfactoria como esta. No hace falta que te diga, como tú ya sabes, que el trabajo es mucho y los que trabajan, pocos. Que a pesar de la gran cantidad de horas empleadas para y por el Club, los días se nos hacen cortos y las críticas demasiado largas. Esto puede conllevar un cierto retraso en hacerte llegar la información que solicitas, pero en cuanto las tareas importantes y las urgentes nos lo permitan, no dudes que tendrás una adecuada i clara respuesta.

Aprovechando tu solicitud y tu interés por algunos aspectos del Club informándote que, desde hace algún tiempo, en el CD Orión hay cucarachas, una plaga de cucarachas que nos está dando mucha guerra y no conseguimos eliminar. Estaría bien que, mientras esperas los informes, y por supuesto, si tienes tiempo, te ocuparas personalmente de solucionar el problema. El cuidador del campo,  Sr. Cenicero o bien Carlos Marx, en la oficina, te pueden poner al corriente de la situación. Te estaríamos muy agradecidos y sería un gran ejemplo de conducta apropiada,  que todo un alto cargo de este club milenario, intervenga en un problema tan grave como es el que las cucarachas no se nos coman a los niños.

Gracias de antemano por tu siempre predispuesta y desinteresada colaboración y quedo a tu disposición para todo aquello que no necesites.

Distraídamente

Pepe Cucal Baygon

Arcs tensats

De molt a prop

Un guerrer de la llum sap que els seus millors Mestres són les persones amb qui comparteix el camp de batalla.

És perillós demanar un consell. Però és molt més arriscat donar-lo. Quan ell necessita ajuda, es fixa en la manera com els seus amics solucionen –o no solucionen- els seus problemes.

Si busca la inspiració, llegeix als llavis del veí les paraules que l’àngel de la guarda li vol dir.

Quan està cansat o sol, no somia en dones ni homes llunyans; busca les persones que té a la vora i comparteix el seu dolor o la seva necessitat d’afecte –amb plaer i sense sentiment de culpa.

Un guerrer sap que l’estrella més remota de l’Univers es manifesta en les coses que té al voltant. 

Pallasso en busca de circ

Regenerar l’Europa

L’Europa, com qualsevol altre club esportiu que vulgui sobreviure, no pot romandre ancorat en un passat més o menys gloriós. La regeneració es fa inevitable i diria que inajornable per a un dels clubs amb més solera del panorama futbolístic del nostre país.

Aquesta posada al dia, aquesta actualització necessària, passa per encertar amb el diagnòstic i aplicar la teràpia adequada. Sense ser un malalt terminal, els remeis a aplicar són urgents i no admeten dilació, sinó es vol arribar a situacions límit i de difícil reconversió.

Caldrà una higiene profunda i en tots els àmbits abans de procedir a la intervenció quirúrgica, és a dir, caldrà preparar al pacient i tenir-lo en perfectes condicions profilàctiques per tal d’evitar qualsevol infecció que compliqui el seu estat de salut.

L’exfoliació, l’eliminació de cèl·lules mortes i l’estimulació de noves, dotant-les de les proteïnes necessàries i més adients pel seu desenvolupament, així com  la creació d’un marc òptim que faciliti la seva implementació, ha des ser un dels objectius prioritaris en el protocol a seguir.

A l’Europa ja fa massa temps que no s’obre la barrera, el que al parxís acostumen a fer dues fitxes del mateix color i això impedeix el pas de totes les altres que venen al darrera encara que ho facin amb força. Fins que el “tap”, l’ immobilisme, la puresa de sang, la negació del canvi, el pes aclaparador de la Història, el rebuig a les noves idees i a les noves generacions (no solament d’edat, sinó de mentalitat). Fins que no s’aconsegueixi “obrir barrera” el col·lapse serà total i de conseqüències imprevisibles.  

La fórmula econòmica en la que s’ha basat la supervivència dels clubs de futbol i també la de l’Europa és, actualment, insostenible. S’haurà de re-formular la nova pràctica amb una estratègia ajustada a la nova realitat. No hi ha futur possible si es nega el present amb l’exaltació d’un passat que ja no tornarà. Estem, ens agradi o no, condemnats a viure el present i l’èxit o el fracàs passarà inexorablement per la capacitat d’adaptació que hi demostrem.

La sort de l’Europa és, justament, el seu present, el seu immens potencial humà que, a poc que es gestioni bé, ha de donar uns fruits molt més sòlids, estables i de futur que qualsevol altre aspecte dins i fora del club. Totes aquestes cèl·lules noves, algunes embrionàries, han de ser la base dels nous teixits, dels nous músculs, dels nous òrgans i les terminacions nervioses que hauran de fer funcionar l’Europa de les properes dècades.

Invertir el s processos: alimentar les arrels i enfortir-les amb fertilitzants de primera qualitat perquè les fulles i els fruits siguin els que tots nosaltres desitgem. Pintar les fulles de colors vistosos pot donar molt de joc cara a la galeria però totes acaben caient a la tardor.

Si no volem un arbre pelat, apostem per la fulla perenne, no falla mai.        

Donar color és millor que donar pena

Resposta a l'endevinalla

Doncs molt fàcil! La persona que l’opera és la seva mare.

Sí us ha costat, gens, poc o molt endevinar-ho,  podeu valorar el grau de penetració que els estendards masclistes tenen encara en el vostre subconscient.   

Damunt la ratlla

Els esportistes que saben perdre són grans esportistes. Els esportistes que saben guanyar són esportistes grans.

CAT que pensa

Endevinalla

Un home presencia com el seu fill té un terrible accident de bicicleta. Recull el nano, el fica al seient de darrera del cotxe i el porta corrents a urgències. Quant el noi entra al quiròfan, la persona que l’opera diu:

-Oh, Déu meu! És el meu fill!

Com pot ser?

..........

Demà en tindreu la resposta.

Serrat diu Benedetti

Quedar-se glaçat

Se nos muere otro inmortal. Maldita sea!

In memoriam

Mario benedetti

1920-2009

…traje una brisa con arpegios

una paciencia que es un rio

una memoria de cristal

un ruiseñor dos ruiseñoras

 

traje un teléfono del sueño

y un aparejo para náufragos

 

traje este traje y otro más

y un faro que baja los parpados

traje un limón contra la muerte

y muchas ganas de vivir

 

Mario Benedetti

Des de l'èpica a l'estètica mitjançant l'ètica

El premi

Trajana  0 – Europa C  4

Infantils Primera Divisió

L’Infantil C del CE Europa ha estat recompensat amb el campionat de lliga de Primera Divisió i opta, amb tots els honors i mereixement, a disputar el Play-off per a l’ascens a Preferent. És reconfortant veure com el futbol ha estat, aquest cop sí, just amb el propi futbol. L’equip que millor joc ha practicat durant tota la Temporada, aquell que no ha perdut cap partit i que ha fet gaudir a propis i estranys, ha tocat finalment el cel. I ho ha fet en el darrer segon del darrer partit de la darrera jornada, en un dels finals més apassionants dels últims campionats i quan tot podia passar. L’esforç, el treball, el compromís, la capacitat de sacrifici, la pinya; però també la qualitat, l’autoestima, la confiança i el creure en els propis mereixements, han fet d’aquest grup, un equip que ha aconseguit el que a principi de Setembre no semblava gens fàcil. I realment no ho ha estat, només la predisposició i la voluntat de tots els seus integrants ha fet realitat un somni llargament perseguit i absolutament merescut.

Venint d’on es venia i amb els problemes que el cos tècnic havia tingut la darrera campanya, és just reconèixer la valentia i l’encert, per part del Coordinador Esportiu, en mantenir els entrenadors, malgrat les pressions i opinions per part d’alguns sectors influents dins el club que apostaven, i en aquest sentit varen “treballar subterràniament” durant la temporada passada, per a la seva destitució. Per tot això encara és més valuós aquest èxit, per això té un significat de reparació i reconciliació més enllà del terreny estrictament esportiu.

S’ho mereixia el CE Europa per posar els vímets; s’ho mereixia l’Àliga pel treball iniciat fa dos anys i que ara està començant a donar els seus fruit; s’ho mereixia el Coordinador que ha estat un cirurgià precís i un mestre d’obres intel·ligent i valent; s’ho mereixien els entrenadors per la seva “estada a l’ infern”, els seus coneixements tècnics, la seva capacitat aglutinadora i la seva enorme humanitat; excel·lents gestors d’emocions amb uns resultats inigualables. S’ho mereixia el delegat, que desprès de molts anys treballant “pel diable”, voluntàriament, a canvi de no res, esmerçant infinitat d’hores i escampant esforços, per fi,  s’ha vist recompensat amb aquesta lliga que també és seva. S’ho mereixien els jugadors que han estat increïbles formant un bloc sense fissures, un equip que ha sumat a la seva capacitat tècnica la seva qualitat humana, donant com a resultat una màquina perfectament greixada capaç de les més altes fites. I finalment,  s’ho mereixia la grada, que ha estat al costat de l’equip, en tots i cadascun del partits, durant tota la Temporada; donant-li el suport necessari sense interferir, intervenir ni ficar-se dins el vestuari i deixant treballar a qui ho havia de fer. Un 10 per a ells perquè, sens dubte, la seva actitud ha estat, també, una clau molt important en l’èxit de l’equip. 

Hem lligat!

Aneu a fer KaKa

De porc se’n ve de mena

Una dona demanda un home per difamació, acusant-lo d’haver-li dit porca. L’home és declarat culpable i obligat a pagar per danys i perjudicis. Desprès del judici pregunta al jutge:

-Això vol dir que ja no puc dir porca a la senyora Harding?

-Correcte –diu el jutge.

-I això vol dir que no puc dir senyora Harding a una porca?

-No –diu el jutge-, sempre que vulgui pot dir senyora Harding a una porca. Això no és cap delicte.

L’home mira la senyora Harding de fit a fit i li diu:

-Bona tarda, senyora Harding.

Fez: orientats a la Meca

Love story

(ampliar per llegir...que es llegir?)

No pots deixar de viure el present

Només sis mesos

Una parella entra a un restaurant, s’asseuen a la taula i poc desprès de demanar el menú, el noi li diu a la noia:

-He de fer una trucada molt important i aquí no hi ha cobertura, surto un moment al carrer. Tu comença, no m’esperis-

La noia espera 2, 5, 10 minuts i en veure que el company no torna comença amb l’amanida.

A la taula del costat un home que dina sol i que ha seguit tota l’escena se li atansa seductor:

-Amb mi t’asseguro que no dinaries mai sola-

La noia se’l mira i sense dubtar li respon:

-Just això és el que em va dir, fa sis mesos, el que ara està trucant per telèfon-.   

Desgreuge

Predicar al desert

Qui ha patit algun mal pot oblidar-lo; mai no ho pot fer qui l'ha causat.

Cavalls, tigres, lleons i campions

Silva, silva...? però Silva no era del València?

En democràcia el poble és sobirà? El poble està legitimat per expressar la seva voluntat, les seves opinions i les seves creences lliurement? És el poble el que tria els seus símbols, les seves banderes, els seus governs i els seus reis?

Em faig totes aquestes preguntes perquè,  a la vista de les reaccions en els mitjans de comunicació espanyols desprès de la final de copa del rei, sembla que la resposta és que no. Per a aquests mitjans és intolerable que hi hagi persones que, no solament no acceptin els símbols espanyols, sinó que a més els rebutgin i ho facin públicament davant les càmeres de televisió a la vista de tothom; encara que la televisió publica espanyola s’encarregués de, primer censurar-ho, per desprès manipular-ho, en un episodi vergonyant més propi dels tics i conductes de les dictadures.

Sembla com si, per aquests mitjans, el realment important de la final no és que l’hagi guanyat el Barça sinó la xiulada monumental que va rebre l’himne espanyol . Això i que, en tot Mestalla, no hi hagués cap bandera espanyola tret de la que coronava l’estadi.

Alguna radio, en una arrencada de febre patriòtica (spanish of course!),  fins i tot va predicar, que sí ambdós equips es trobaven incomodes amb aquesta competició, sinó se la sentien seva i els hi provocava basques,  el millor que podien fer era no presentar-s’hi  i deixar que hi competissin i la guanyessin només equips que es sentissin espanyols.  Per llei, per constitució, per obligació i per collons, aquests dos equips i les seves respectives aficions pertanyen a la Federació Espanyola de Futbol i no hi ha més remei que participar-hi sinó es vol incórrer en una falta greu i està exposat a una severa sanció. Per tant, no quedant una altra alternativa que participar, no em negareu que ve molt de gust  fotre-li la copa a un borbó, davant els seus morros, entre la seva gent i en territori enemic. Un veritable plaer, una dolça revenja a la que no estem disposats  a renunciar.