Yes, we can
Jornada 7, juvenils primera divisió, grup 3

Sorpresa i de la grossa a Can Gabriel. L’ equip local ha perdut davant un motivat Trajana que venia de deixar escapar els tres punts, la setmana passada a casa, contra l’Europa. Aquest resultat d’avui fa millor encara l’ obtingut pels escapulats, doncs demostra clarament que el Trajana no és tan fluix com se li pressuposava i valora la victòria dels de Sardenya en la seva justa mesura. Tots els partits són complicats i tots els rivals difícils. El que un equip guanyi o perdi està en funció dels demèrits propis però també, i en gran part, en els mèrits del rival. Avui el Trajana ha estat molt superior en la proposta, en el plantejament i en els arguments disposats sobre el terreny de joc. Amb rapidesa i agressivitat han desarborat un joc massa tou i previsible del Sant Gabriel que ha estat incapaç de fer valer la seva teòrica superioritat tècnica. I és que en el futbol, com es demostra una vegada més, l’actitud és fonamental per acostar-se a l’èxit. La tendresa està molt bé en les relacions humanes i fins i tot diria que es necessària i exigible, però en futbol és un pecat massa car que només es cura amb el temps i una canya. El Trajana puja, com era previsible, fins igualar al Sant Gabriel i aquest, per contra, es queda, en terra de ningú, a l’espera d’una maduració que pot trigar a arribar.

Poc li ha durat l’alegria a la Barceloneta. De fer càlculs per ocupar la segona plaça a la caça de l’Europa, finalment s’ha hagut de conformar, aquesta setmana, amb perdre clarament en front d’un Vilassar que, en principi, no compte a les travesses. Torna a ser una mica el cas del Trajana, sense ser un equip poderós, no és un mal equip i pot, en qualsevol moment, amargar-li la festa al més pintat. A fora no rascarà molts punts, però en la confortabilitat del seu llogaret, serà un equip difícil de batre i avui la Barceloneta ho ha tastat.

La derrota del Catalònia a casa davant una Anguera pràcticament desactivada, al menys fins ara, ha estat, no una sorpresa, sinó un monumental daltabaix difícil de preveure i fins i tot difícil d’entendre. Per els que ja portem temps en això del futbol, situacions i resultats com aquests no ens haurien d’estranyar, però les trajectòries divergents d’un i altre equip feien impensable, no ja que el Cata perdés, sinó que l’Anguera fos capaç de guanyar i fer-ho en un camp tan singularment complicat com “la gàbia” de Mundet. Significarà això l’esfondrament definitiu d’un equip dissenyat per a jugar només els primers 45 minuts de cada partit? O bé serà un punt d’inflexió, el ressorgiment d’una Penya fins el moment, inèdita? El temps ens aportarà les respostes, que ara sincerament, no tinc.

Malgrat ferir alguna sensibilitat, he de reafirmar-me, un cop més, en la tendència cap el desastre, que setmana darrera setmana, va dibuixant el Pere Gol. Ara ja no només és limiten a perdre els seus partits, sinó que han afegit el component desagradable i gens desitjable de les males maneres i la bronca com a recurs justificant. Era previsible, que més aviat que tard, aquest element, poc esportiu, fes aparició en un equip amb pocs recursos futbolístics per tapar totes les seves mancances i desviar l’atenció d’uns fonaments que no tenen. El Sants, fent bé la seva feina, ha sumat tres punts més a l’espera de rebre, la propera setmana, a un Catalònia en hores baixes. Només haurà de contemporitzar els primers 45 minuts per, després, a la segona part, veure com l’equip visitant es dissol com una cullerada de sucre en un cafè bullint.

La recuperació del Santa Eulàlia? Caldrà seguir-ho amb atenció les properes setmanes. Avui no era justament un partit on es pogués treure grans conclusions ni fer valoracions de cara al futur. El Masnou és un equip molt verd que ja està entre els quatre darrers classificats. S’haurà de comprovar la resposta del Santa Eulàlia davant equips amb més entitat per certificar l’evolució d’un col·lectiu que encara està per veure. Tampoc la propera setmana ens aportarà gaires respostes doncs s’enfronten entre ells els 4 darrers classificats en dos duels que prometen ser, sinó apassionants, sí decididament dramàtics. La visita a Can Don Bosco pot marcar el futur immediat, no tan per escalar posicions, sinó simplement per fugir d’un descens, que a hores d’ara, els hi és molt proper. El mateix passa amb el Masnou que rebrà al Pere Gol en un partit que pot despenjar, encara més, als de la pèssima Salut.

El Don Bosco cau i cau i cau. A més, amb l’estrany honor de ser l’equip més golejat del grup. Són ja varies setmanes que els de l’Escola Industrial han perdut el nord i es passegen pels camps sense saber ben bé a que juguen. Amb molt poca estructura d’equip està presentant seriosa candidatura a ocupar amb tot mereixement un dels llocs que dona dret, per mèrits propis, al descens de categoria. El proper partit hauran de guanyar al Santa Eulàlia si volen seguir mantenint, ni que sigui, una setmana més l’esperança en una permanència cada cop més cara. L’ Unificació Bellvitge bé, anar fent. Sense excessos ni massa floritures estan instal·lats en un lloc tranquil de la taula a l’espera de temps millors o si més no, que no en vinguin de pitjors.

Novament la Muntanyesa i van...Cada partit una “festa”, cada partit més “partit” que l’anterior. Ahir van acabar amb 6 jugadors, el dia de la Barceloneta amb 7, el dia...Ha de durar molt aquesta història? Si realment no estan per la feina, si no volen guanyar la Lliga, si ni tan sols la volen jugar, doncs que pleguin i no l’adulterin més. Equips com aquest no calen en el món del futbol. El que la gent que hi està vol, és jugar i veure partits complerts, amb tot el temps i amb dos equips sencers dins el terreny de joc. Tot el demès és un mal evitable i espero, pel bé de la majoria, que algú hi posi remei. L’Hospi, en línia ascendent des de la seva victòria a domicili al Nou Sardenya , sembla haver trobat el camí correcte. Una bona prova, una prova de foc, la tindrà el proper cap de setmana quan visiti al Trajana, que estic convençut, no voldrà deixar escapar més punts del seu feu. Partit molt interessant que ens donarà, alguna que altre pista, per on poden anar les trajectòries d’aquest dos equips amb dinàmiques diferents.

He deixat per al final, com era lògic, el partit de la setmana. Partit estrella sobre el paper i partit super-estrella sobre la gespa, en el seu desenllaç real. Un Europa que guanya amb certa autoritat lluny de casa però que, per contra, li costa treure endavant els partits al Nou Sardenya. I avui, davant un excel·lent rival, no ha estat una excepció. El Jupiter s’ha vist desarborat en els primers 45 minuts, sinó per un joc brillant, sí per una motivació i, també perquè no dir-ho, per un gran encert de cara a porta de l’equip local que deixava el marcador en un clar 4 a 2 al descans. La represa s’ha girat com un mitjó arran de l’expulsió d’un jugador local quan només es portaven 10 minuts del segon temps. Amb una eternitat per endavant, i amb un 5 a 2 per als locals, el Jupiter s’ha abocat a l’atac i l’Europa s’ha defensat apel·lant a l’èpica. No ha estat suficient, i faltant poc més de 10 minuts pel final, l’equip visitant ha aconseguit empatar a 5. Un resultat que semblava definitiu però una darrera jugada, en un llançament de falta, i faltant només 5 minuts per l’acabament, l’Europa ha marcat el, que ara sí, seria definitiu 6 a 5 en un partit memorable per part dels dos conjunts i que ha posat a prova la gestió de les emocions de jugadors, tècnics i públic en general. Un gran espectacle per als afeccionats al bon futbol i un argument de primera magnitud per als defensors d’aquest emocionant, brillant i magnífic esport .