Un mál accent…ple

Posar l’accent allà on no toca és, desgraciadament, un exercici força estès en el nostre entorn més proper. Estar envoltat de persones amb la tossuda necessitat de destacar contínuament aquells aspectes més irrellevants i obviar, per contra, els realment importants, és una vivència decebedora i frustrant. Quina estranya satisfacció els hi pot produir accentuar les paraules i els fets de forma contrària a la normativa acceptada i al propi sentit comú? Quin fosc i inexplicable objectiu els mou a canviar de lloc i sentit els accents? El llenguatge ha de servir per entendre’ns i fer més fàcils i fluides les relacions humanes. Canviant la forma d’accentuar les paraules i els fets, no fa més que complicar infinitament la comprensió de les coses. El missatge que es pretén transmetre, arriba aleshores amb dificultat o, simplement, no arriba.
Cal doncs posar, inexcusablement, l’accent on toca, en benefici de la comunitat i del propi individu. Fer el contrari serà una falta ortogràfica i el que la comet, un error social.