Heretareu la terra
Lloreda 1 – Europa D 4

Sis hores, sis, m’han calgut per assimilar el que els meus ulls han vist i el meu cor ha experimentat aquest matí a Lloreda. Tenia, i no us vull enganyar, bones vibracions abans de començar el partit. Venia l’Europa de guanyar a casa davant La Salle i se li presentava una immillorable oportunitat de trencar la mala ratxa de resultats lluny de l’Àliga. El salt qualitatiu que ha experimentat aquest equip en les darreres setmanes era un motiu més que suficient per apostar perquè aquesta inèrcia es capgirés definitivament. Així ha estat, i s’ha produït amb una autoritat inqüestionable, amb uns arguments de primer ordre, dignes de categories més valorades, i deixant entreveure les enormes possibilitats, a poc que les coses es facin bé, d’aquest equip, que en aquests moments, practica un dels futbols amb més sentit i coherència dels que he pogut veure recentment. Cinc partits, cinc, he “mamat” avui, de diferents edats i categories i cap, us ho dic sincerament, amb el nivell d’aquest que ara comento. Que un jugador tingui un bon dia, que dos jugadors o tres, estiguin encertats, és bastant habitual i gens sorprenent, però que tots els jugadors, tot l’equip ratlli la perfecció, que els que surten d’inici i els que ho fan des de la banqueta estiguin pràcticament perfectes en totes les seves accions i brillants en la seva actitud, això ja no és producte de la casualitat. Hi ha un munt de treball ben fet al darrera, hi ha molta implicació d’uns i d’altres, hi ha compromís, hi ha trempera i hi ha molta, molta confiança en un projecte que aposta pel col·lectiu valorant a les persones. Que els jugadors i cos tècnic s’ho passen bé, salta a la vista i s’encomana. És com una persistent i tossuda taca d’oli que s’escampa i acaba per abrasar-ho tot. Avui s’ha rendit el Lloreda, malgrat avançar-se en el marcador, això sí, en una jugada aïllada. I demà seran d’altres els que hauran de donar fe de l’inexorable ascens d’uns nois amb el somrís a la cara, molt de futbol a les seves cames i la V de victòria dibuixada al pit.
En Lluis Llach diu en una de les seves memorables cançons que: ...FE NO ÉS ESPERAR, FE NO ÉS SOMIAR, FE ÉS PENOSA LLUITA DE L’ AVUI PEL DEMÀ...no puc estar més d’acord, però el que em dona més tranquil·litat i confiança és que el seu entrenador, el responsable de la nau, també ho creu així. El vaixell tot just acaba de salpar, desitgeu-li sort i gaudiu de la travessia.

Lliga Segona Divissió Cadet, grup 15