Foc congelat
diumenge, 30 de novembre del 2008
Jo hi sóc si tu vols ser-hi
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc paíssense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tuno ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.
Lluis Llach
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc paíssense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tuno ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.
Lluis Llach
dissabte, 29 de novembre del 2008
Sans i estalvis
Sants 1 - Europa C 1
Potser no ha estat el millor partit d’ambdós equips en el que portem de Temporada, potser no ha estat un prodigi de tècnica ni virtuosisme futbolístic, potser no ho ha estat, perquè en aquell terreny i en aquelles condicions no era possible. Però ha sigut un dels enfrontaments més intensos i constants que he vist darrerament. Cap dels 2 equips ha buscant conscientment l’empat, cap equip ha apostat per un futbol conservador i avar, cap equip volia deixar “viu” al rival, l’un, el Sants, per donar un cop definitiu a la lliga i deixar a l’Europa a sis punts, l’altre, el visitant, per donar un cop d’efecte, guanyant al camp de l’actual líder per igualar-lo a la classificació. El que són les coses, el resultat menys volgut per totes dues parts, ha sigut a la postra, el resultat definitiu. Un empat on el Sants ha perdut els seus primers dos punts a casa i que bé haurien pogut ser els tres. Per ocasions, per mèrits i per punts (si hagués estat un combat de boxa) l’Europa es podria haver endut el partit. Tan sols un clamorós error arbitral ha privat als escapulats d’una victòria més que justa. No ha estat un partit clarament dominat per cap dels dos equips, l’equilibri, la igualtat, ha sigut el denominador comú en moltes fases del partit. Un partit, com era previsible, bastant travat, on costava molt combinar i fer més de tres passades seguides. Un partit on semblava, per moments, que l’Europa s’adaptava millor a les difícils condicions del terreny creant les úniques i veritables ocasions de perill davant la porteria rival. El Sants ha tingut la pilota en algunes fases del partit, però en terra de ningú, i sense saber que fer-ne amb ella. Poques, per no dir cap ocasió de perill per part de l’equip local, és un pobre bagatge per a una primera part que a acabat tal i com havia començat: 0 a 0.
Novament, a la represa, les millors ocasions han estat per l’equip visitant, que fins i tot en aquesta fase del joc, dominava al seu rival. Un claríssim u contra u errat per l’Europa i la lesió del seu central han descentrat momentàniament als graciencs, cosa que ha aprofitat l’equip local, per fer l’1 a 0, en l’única aproximació a l’àrea visitant. Poc els hi durat l’alegria als de Sants, ja que un cop de cap a les acaballes del partit ha fet pujar el definitiu empat a 1 al marcador. No ha estat un resultat just, però si més no, no ha estat tan injust com el gol del Sants feia preveure.
Repartiment de punts que deixa les coses iguals, o quasi. Repartiment de punts que afavoreix als perseguidors i estreny una mica més la capçalera de la classificació. Setmana a setmana els equips van creixent i trobant el seu lloc al Paradís o...al infern.
Sants 1 - Europa C 1
Potser no ha estat el millor partit d’ambdós equips en el que portem de Temporada, potser no ha estat un prodigi de tècnica ni virtuosisme futbolístic, potser no ho ha estat, perquè en aquell terreny i en aquelles condicions no era possible. Però ha sigut un dels enfrontaments més intensos i constants que he vist darrerament. Cap dels 2 equips ha buscant conscientment l’empat, cap equip ha apostat per un futbol conservador i avar, cap equip volia deixar “viu” al rival, l’un, el Sants, per donar un cop definitiu a la lliga i deixar a l’Europa a sis punts, l’altre, el visitant, per donar un cop d’efecte, guanyant al camp de l’actual líder per igualar-lo a la classificació. El que són les coses, el resultat menys volgut per totes dues parts, ha sigut a la postra, el resultat definitiu. Un empat on el Sants ha perdut els seus primers dos punts a casa i que bé haurien pogut ser els tres. Per ocasions, per mèrits i per punts (si hagués estat un combat de boxa) l’Europa es podria haver endut el partit. Tan sols un clamorós error arbitral ha privat als escapulats d’una victòria més que justa. No ha estat un partit clarament dominat per cap dels dos equips, l’equilibri, la igualtat, ha sigut el denominador comú en moltes fases del partit. Un partit, com era previsible, bastant travat, on costava molt combinar i fer més de tres passades seguides. Un partit on semblava, per moments, que l’Europa s’adaptava millor a les difícils condicions del terreny creant les úniques i veritables ocasions de perill davant la porteria rival. El Sants ha tingut la pilota en algunes fases del partit, però en terra de ningú, i sense saber que fer-ne amb ella. Poques, per no dir cap ocasió de perill per part de l’equip local, és un pobre bagatge per a una primera part que a acabat tal i com havia començat: 0 a 0.
Novament, a la represa, les millors ocasions han estat per l’equip visitant, que fins i tot en aquesta fase del joc, dominava al seu rival. Un claríssim u contra u errat per l’Europa i la lesió del seu central han descentrat momentàniament als graciencs, cosa que ha aprofitat l’equip local, per fer l’1 a 0, en l’única aproximació a l’àrea visitant. Poc els hi durat l’alegria als de Sants, ja que un cop de cap a les acaballes del partit ha fet pujar el definitiu empat a 1 al marcador. No ha estat un resultat just, però si més no, no ha estat tan injust com el gol del Sants feia preveure.
Repartiment de punts que deixa les coses iguals, o quasi. Repartiment de punts que afavoreix als perseguidors i estreny una mica més la capçalera de la classificació. Setmana a setmana els equips van creixent i trobant el seu lloc al Paradís o...al infern.
EL MIL
Aquells que teniu una certa edat, o bé memòria, o bé curiositat històrica, o bé interès pel passat recent, o bé, simplement, teniu amplis coneixements sobre, el que s’ha volgut anomenar, cultura general, l’acrònim del títol us haurà transportat a principis dels anys 70 i més concretament a l’existència d’un grup revolucionari, poc conegut fora del nostre país, i que responia a les sigles de MIL: Movimiento Ibérico de Liberación, tristament famós pel cas Puig Antich, un dels líders del moviment, condemnat a pena de mort pel règim feixista del general Franco.
El MIL va ser un moviment ideològicament complex, amb un substrat pricipalment anarquista i que tindria, avui dia, un fort component anti-sistema. Aquest grup no es va limitar a ser un moviment d’agitació ideològica, sinó que va optar per la lluita armada com a única possible sortida a la situació regnant i amb el decidit propòsit d’obrir camins cap a la liquidació de la dictadura.
Desaparegut amb l’execució de Puig Antich i la detenció de la majoria dels seus membres, el grup va passar a formar part de l’imaginari col·lectiu d’un temps i d’un país que, tot just, començava la seva reconstrucció nacional i social.
divendres, 28 de novembre del 2008
Terra de diversitat
Casualitat o causalitat? Que el primer i darrer classificat, és a dir, el Sants i el Pere Gol siguin els únics equips que tenen el camp de terra, és només una coincidència o una capriciosa broma del destí? Té alguna relació directa o indirecta en la situació d’ambdós? Els afavoreix? Els perjudica? Seria els seus resultats diferents sí el camp fos de gespa? Jugaria millor el Pere Gol o, ho faria pitjor el Sants? La capacitat d’adaptació al medi, la generació de recursos més enllà dels estrictament tècnics, són un factor tan important com per a ser decisius? El Sants ha estat més hàbil que el Pere Gol alhora de gestionar els principals “accidents” del terreny de joc?
Preguntes i més preguntes al voltant d’un fet curiós i que, segurament, no té una sola resposta. I més quan cada dia es fa evident que el futbol modern ja no depèn d’un únic vector, d’un sol aspecte, com podria ser, la tècnica individual d’un o altre jugador. Les tàctiques, l’estratègia, la concentració, les ganes i també, perquè no, l’estat i les característiques de la superfície sobre la que es disputen els partits prenen cada vegada més protagonisme en el desenvolupament final d’aquests. Tot és important i algun cop, fins i tot, vital. En fi, una anècdota més o no, per a una lliga d’allò més interessant i competida.
Casualitat o causalitat? Que el primer i darrer classificat, és a dir, el Sants i el Pere Gol siguin els únics equips que tenen el camp de terra, és només una coincidència o una capriciosa broma del destí? Té alguna relació directa o indirecta en la situació d’ambdós? Els afavoreix? Els perjudica? Seria els seus resultats diferents sí el camp fos de gespa? Jugaria millor el Pere Gol o, ho faria pitjor el Sants? La capacitat d’adaptació al medi, la generació de recursos més enllà dels estrictament tècnics, són un factor tan important com per a ser decisius? El Sants ha estat més hàbil que el Pere Gol alhora de gestionar els principals “accidents” del terreny de joc?
Preguntes i més preguntes al voltant d’un fet curiós i que, segurament, no té una sola resposta. I més quan cada dia es fa evident que el futbol modern ja no depèn d’un únic vector, d’un sol aspecte, com podria ser, la tècnica individual d’un o altre jugador. Les tàctiques, l’estratègia, la concentració, les ganes i també, perquè no, l’estat i les característiques de la superfície sobre la que es disputen els partits prenen cada vegada més protagonisme en el desenvolupament final d’aquests. Tot és important i algun cop, fins i tot, vital. En fi, una anècdota més o no, per a una lliga d’allò més interessant i competida.
dijous, 27 de novembre del 2008
Aloma Aloma, que arriba desprès de Boscos endins, és la darrera producció de Dagoll Dagom, basada en la novel·la homònima de Mercè Rodoreda i que s’està representant aquests dies al TNC. Convertida en un musical, gènere en els que els de Dagoll, és mouen com peix a l’aigua i en tenen la mà trencada, l’obra és un prodigi de sensibilitat que us trasbalsarà i us commourà profundament. El text és brillant i les cançons, totes elles originals, ens reforcen i amplien una història molt propera i emotiva. Voleu cap a Aloma.
dimecres, 26 de novembre del 2008
El caixer que m’ha canviat la vida
Avui, amb una simple visita al caixer automàtic, he confirmat les meves sospites. Allò que, fins fa poc, només era un brogit, aquesta tarda ha esdevingut, finalment, una clamorosa realitat. Jo volia trenta euros, tan sols trenta euros, i el caixer m’ha demanat si els volia en castellà, en català o en valencià. A les 16,32 era una persona que parlava i escrivia fluidament dos idiomes, a les 16,33 era la mateixa persona, però ara amb tres idiomes. Un minut, només un minut he necessitat per aprendre una nova llengua. Quina escola d’idiomes o quin professor particular no vendria la seva ànima al diable per aquesta increïble eficàcia docent?
Aplicant la mateixa metodologia i sense voler donar-me-les de pedant instruït, resulta que m’he convertit, en qüestió de minuts, en una veritable font de saber lingüístic, en un poliglota excepcional. Ara, a més del català, castellà i una mica de francès, parlo correctament el valencià, el balear, l’andorrà, el bolivià, el mexicà, el canari, l’andalús, l’argentí, el xilè, el colombià, el peruà, el veneçolà, el nicaragüenc, el cubà, el panameny, el salvadorenc, l’uruguaià, l’equatorià, ...i molts altres idiomes petits de països petits amb els que no us vull cansar. En fi, un pou de saviesa, del que em costarà sortir i una riquesa cultural de primer ordre que dormia plàcidament en el meu interior i que, sincerament, desconeixia.
Mai li estaré prou agraït al caixer automàtic de la cantonada. I prometo portar-li flors, quan arribi el bon temps.
Avui, amb una simple visita al caixer automàtic, he confirmat les meves sospites. Allò que, fins fa poc, només era un brogit, aquesta tarda ha esdevingut, finalment, una clamorosa realitat. Jo volia trenta euros, tan sols trenta euros, i el caixer m’ha demanat si els volia en castellà, en català o en valencià. A les 16,32 era una persona que parlava i escrivia fluidament dos idiomes, a les 16,33 era la mateixa persona, però ara amb tres idiomes. Un minut, només un minut he necessitat per aprendre una nova llengua. Quina escola d’idiomes o quin professor particular no vendria la seva ànima al diable per aquesta increïble eficàcia docent?
Aplicant la mateixa metodologia i sense voler donar-me-les de pedant instruït, resulta que m’he convertit, en qüestió de minuts, en una veritable font de saber lingüístic, en un poliglota excepcional. Ara, a més del català, castellà i una mica de francès, parlo correctament el valencià, el balear, l’andorrà, el bolivià, el mexicà, el canari, l’andalús, l’argentí, el xilè, el colombià, el peruà, el veneçolà, el nicaragüenc, el cubà, el panameny, el salvadorenc, l’uruguaià, l’equatorià, ...i molts altres idiomes petits de països petits amb els que no us vull cansar. En fi, un pou de saviesa, del que em costarà sortir i una riquesa cultural de primer ordre que dormia plàcidament en el meu interior i que, sincerament, desconeixia.
Mai li estaré prou agraït al caixer automàtic de la cantonada. I prometo portar-li flors, quan arribi el bon temps.
dimarts, 25 de novembre del 2008
Ho podria dir
Podria dir que el Trajana ha guanyat els tres darrers partits, contra rivals de molt nivell, com el Sangra, l’Hospi i el Júpiter, i que això li dona molt de crèdit i apunta, clarament, cap a una recuperació numèrica i moral que els rellança en les seves opcions cap el títol. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Júpiter, no té lluny de casa, la concentració, l’agressivitat, la contundència i, fins i tot, la mica de sort necessària per aconseguir resultats més favorables dels obtinguts fins ara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sangra ha tornat a guanyar desprès de no fer-ho des de la jornada 4 i ho ha fet davant un rival complicat, però que no està, precisament, travessant un dels seus millors moments. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Barceloneta, desprès d’un bon inici de temporada, ha encadenat tres derrotes consecutives que l’han despenjat del cap de la classificació i han generat certs dubtes en les seves possibilitats reals de “outsider” d’una lliga molt cara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Europa té una il·luminació deficient al Nou Sardenya i no veu les coses amb la claredat exigible. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Anguera aprofita molt bé els regals i això és una virtut en un món on es regalen poques coses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Vilassar està abonat al turisme de cap de setmana i té com objectiu principal el fer feliços als rivals, costi el que costi. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sants és l’equip més en forma del campionat, per números, per joc i per solvència. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Catalònia és, ara per ara, la decepció d’aquesta lliga. Un equip molt per damunt dels seus resultats i difícil d’explicar i sobretot d’entendre. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Pere Gol ja està a segona, i amb això comparteix-ho la seva pròpia opinió. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats i respectar als que creuen en els miracles.
Podria dir que el Santa Eulàlia hauria de fer alguna cosa més que demanar-me que no parli d’ells. Haurien de parlar al camp i demostrar-me que estic equivocat en les meves opinions. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Muntanyesa (sempre ho escric malament) no és el millor equip de la lliga tal i com la classificació s’encarrega de demostrar-ho. Que tenen bons jugadors i individualitats brillants, però un conjunt amb moltes mancances i una equivocada dinàmica de grup. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Unificació Bellvitge és l’equip “tapat”. Un dels valors en alça i que ens donarà moltes sorpreses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Hospitalet s’assembla a un generador de corrent alterna: ara estic endollat, ara no. Ara m’hi poso, ara no vull. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
“La pell freda” és de Sánchez Piñol, la pell fina de tots els altres.
Podria dir que el Trajana ha guanyat els tres darrers partits, contra rivals de molt nivell, com el Sangra, l’Hospi i el Júpiter, i que això li dona molt de crèdit i apunta, clarament, cap a una recuperació numèrica i moral que els rellança en les seves opcions cap el títol. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Júpiter, no té lluny de casa, la concentració, l’agressivitat, la contundència i, fins i tot, la mica de sort necessària per aconseguir resultats més favorables dels obtinguts fins ara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sangra ha tornat a guanyar desprès de no fer-ho des de la jornada 4 i ho ha fet davant un rival complicat, però que no està, precisament, travessant un dels seus millors moments. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Barceloneta, desprès d’un bon inici de temporada, ha encadenat tres derrotes consecutives que l’han despenjat del cap de la classificació i han generat certs dubtes en les seves possibilitats reals de “outsider” d’una lliga molt cara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Europa té una il·luminació deficient al Nou Sardenya i no veu les coses amb la claredat exigible. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Anguera aprofita molt bé els regals i això és una virtut en un món on es regalen poques coses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Vilassar està abonat al turisme de cap de setmana i té com objectiu principal el fer feliços als rivals, costi el que costi. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sants és l’equip més en forma del campionat, per números, per joc i per solvència. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Catalònia és, ara per ara, la decepció d’aquesta lliga. Un equip molt per damunt dels seus resultats i difícil d’explicar i sobretot d’entendre. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Pere Gol ja està a segona, i amb això comparteix-ho la seva pròpia opinió. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats i respectar als que creuen en els miracles.
Podria dir que el Santa Eulàlia hauria de fer alguna cosa més que demanar-me que no parli d’ells. Haurien de parlar al camp i demostrar-me que estic equivocat en les meves opinions. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Muntanyesa (sempre ho escric malament) no és el millor equip de la lliga tal i com la classificació s’encarrega de demostrar-ho. Que tenen bons jugadors i individualitats brillants, però un conjunt amb moltes mancances i una equivocada dinàmica de grup. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Unificació Bellvitge és l’equip “tapat”. Un dels valors en alça i que ens donarà moltes sorpreses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Hospitalet s’assembla a un generador de corrent alterna: ara estic endollat, ara no. Ara m’hi poso, ara no vull. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
“La pell freda” és de Sánchez Piñol, la pell fina de tots els altres.
diumenge, 23 de novembre del 2008
Dorm
dorm
dorme’t amor meu no tinguis por
dorme’t amor meu no tinguis cap mal son
dorm
dorm
l’home del sac no existeix
ni hi ha bruixes ni monstres que es mengin els nens
dorm
dorm
dorm i no tinguis por de res
ni els llops ni les serps ni els dragons es mengen els nens
dorm
dorm
si un dia un fantasma vingués pobre d’ell!
del susto que jo li daria es cagaria als calçotets
i no tornaria mai més
dorm
Albert Pla
dorm
dorme’t amor meu no tinguis por
dorme’t amor meu no tinguis cap mal son
dorm
dorm
l’home del sac no existeix
ni hi ha bruixes ni monstres que es mengin els nens
dorm
dorm
dorm i no tinguis por de res
ni els llops ni les serps ni els dragons es mengen els nens
dorm
dorm
si un dia un fantasma vingués pobre d’ell!
del susto que jo li daria es cagaria als calçotets
i no tornaria mai més
dorm
Albert Pla
Guanyar i perdre per la mínima
El Júpiter ha guanyat i perdut per la mínima en les darreres 4 jornades. Ha guanyat els dos partits a casa i ha perdut en els dos desplaçaments amb l’Europa i el Trajana. Tots els partits, tots quatre, per la diferència d’un gol a favor, en uns casos, i en contra en els altres. Observant aquests petits detalls, ens donen una idea bastant exacta i molt ajustada a la realitat, del que està sent aquesta disputada lliga. Un campionat molt igualat, on malgrat les diferencies de punts entre uns i altres equips a la classificació, aquesta diferencia s’eixuga alhora de l’enfrontament directe entre ells. Tan és així, que un equip teòricament superior i més ben classificat es pot veure sorprès en qualsevol moment. O bé, que un mateix equip sigui capaç de fer grans partits i obtenir resultats sorpresa i perdre llastimosament a la següent setmana davant un rival, sobre el paper, més fluix. Aquesta és la grandesa del futbol, sorpreses de cap de setmana, però al final, no ens enganyem, sempre s’acaba imposant la lògica, acompanyada això sí, de la qualitat, el treball i l’ambició. Un o varis equips poden donar la campanada una tarda de dissabte qualsevol, encara que el seu ressò no passi del següent dimarts. Els miracles, si existeixen, acostumen a ser puntuals, en cap cas duren tota una Temporada.
El Júpiter ha guanyat i perdut per la mínima en les darreres 4 jornades. Ha guanyat els dos partits a casa i ha perdut en els dos desplaçaments amb l’Europa i el Trajana. Tots els partits, tots quatre, per la diferència d’un gol a favor, en uns casos, i en contra en els altres. Observant aquests petits detalls, ens donen una idea bastant exacta i molt ajustada a la realitat, del que està sent aquesta disputada lliga. Un campionat molt igualat, on malgrat les diferencies de punts entre uns i altres equips a la classificació, aquesta diferencia s’eixuga alhora de l’enfrontament directe entre ells. Tan és així, que un equip teòricament superior i més ben classificat es pot veure sorprès en qualsevol moment. O bé, que un mateix equip sigui capaç de fer grans partits i obtenir resultats sorpresa i perdre llastimosament a la següent setmana davant un rival, sobre el paper, més fluix. Aquesta és la grandesa del futbol, sorpreses de cap de setmana, però al final, no ens enganyem, sempre s’acaba imposant la lògica, acompanyada això sí, de la qualitat, el treball i l’ambició. Un o varis equips poden donar la campanada una tarda de dissabte qualsevol, encara que el seu ressò no passi del següent dimarts. Els miracles, si existeixen, acostumen a ser puntuals, en cap cas duren tota una Temporada.
Hospitalet s’unifica
Hospitalet 1 - Unificació Bellvitge 1
No estic segur si l’enfrontament era Hospi-Uni o Uni-Hospi, ja que l’equip que ha portat el pes del partit, el que ha posat el joc i les millors ocasions ha estat, el que en teoria era, l’equip visitant, és a dir, l’ Unificació Bellvitge. Des del primer moment l’equip local s’ha vist superat, de llarg, per un excel·lent plantejament del tècnic visitant que ha lligat de mans, i sobretot, de peus, als hospitalers. Res han pogut fer per contrarestar el millor posicionament, la millor sortida de pilota i les més i millors arribades a l’àrea dels seus veïns. Una Uni molt sòlida al darrera que no donava cap opció als escassos i poc encertats atacs locals, ha estat descaradament superior durant tota la primera part i només un penal innocent, però clar, ha donat la victòria parcial al l’equip de casa. A la represa, la cosa ha continuat igual, una Uni bastant per damunt de l’Hospi ha posat setge a la porteria rival aconseguint, com a premi, el gol de l’empat, que a la postra seria definitiu. Injust repartiment de punts pels mèrits proposats per uns i altres. L’equip local ha salvat un punt, que en condicions normals, s’hagués escapat i els hi dona certa tranquil·litat desprès de la desfeta de la setmana passada. Malgrat tot, aquests dos darrers resultats són el reflex que les coses no van gaire bé. Que a la crisi de joc, ara se li afegeix la crisi de resultats i això en un equip amb aspiracions és un mal auguri i un preocupant present. Veient el partit d’avui entenc, i no m’estranya gens, la desfeta a Can Trajana i amb aquesta dinàmica, no serà l’única, sinó hi posen remei.
L’ Unificació Bellvitge bé, molt bé, m’ha sorprès favorablement i intueix-ho que aquest equip apunta cap a munt, per condicions, capacitat i sobretot, per actitud. No trigarem a veure’ls en els llocs capdavanters en poques setmanes.
Hospitalet 1 - Unificació Bellvitge 1
No estic segur si l’enfrontament era Hospi-Uni o Uni-Hospi, ja que l’equip que ha portat el pes del partit, el que ha posat el joc i les millors ocasions ha estat, el que en teoria era, l’equip visitant, és a dir, l’ Unificació Bellvitge. Des del primer moment l’equip local s’ha vist superat, de llarg, per un excel·lent plantejament del tècnic visitant que ha lligat de mans, i sobretot, de peus, als hospitalers. Res han pogut fer per contrarestar el millor posicionament, la millor sortida de pilota i les més i millors arribades a l’àrea dels seus veïns. Una Uni molt sòlida al darrera que no donava cap opció als escassos i poc encertats atacs locals, ha estat descaradament superior durant tota la primera part i només un penal innocent, però clar, ha donat la victòria parcial al l’equip de casa. A la represa, la cosa ha continuat igual, una Uni bastant per damunt de l’Hospi ha posat setge a la porteria rival aconseguint, com a premi, el gol de l’empat, que a la postra seria definitiu. Injust repartiment de punts pels mèrits proposats per uns i altres. L’equip local ha salvat un punt, que en condicions normals, s’hagués escapat i els hi dona certa tranquil·litat desprès de la desfeta de la setmana passada. Malgrat tot, aquests dos darrers resultats són el reflex que les coses no van gaire bé. Que a la crisi de joc, ara se li afegeix la crisi de resultats i això en un equip amb aspiracions és un mal auguri i un preocupant present. Veient el partit d’avui entenc, i no m’estranya gens, la desfeta a Can Trajana i amb aquesta dinàmica, no serà l’única, sinó hi posen remei.
L’ Unificació Bellvitge bé, molt bé, m’ha sorprès favorablement i intueix-ho que aquest equip apunta cap a munt, per condicions, capacitat i sobretot, per actitud. No trigarem a veure’ls en els llocs capdavanters en poques setmanes.
dissabte, 22 de novembre del 2008
Tornar a la terra
Santa Eulàlia 1 - Muntanyesa 4
Com si d’un viatge interestel·lar es tractés, avui el Santa Eulàlia ha tornat a casa. I ho ha fet per jugar novament a la terra, on ha despertat del somni de la setmana passada. Vist el que hem vist aquesta tarda, el 0 a 6 davant el Dom Bosco es confirma que no va ser una altre cosa que un episodi de ficció, de ciència ficció, un parèntesi d’aigua en un desert de resultats. La Muntanyesa sense fer gaire, li ha tret els colors a l’equip local, amb un joc intermitent i escadusser ha fet el mínim necessari per deixar en evidència les llacunes tècniques, físiques i tàctiques d’un equip que pinta molt malament. Si el Santa Eulàlia vol fer alguna cosa per salvar la categoria, ho ha de fer ja, ha perdut massa punts i el forat en el que està caient té tota la pinta de ser un esvoranc del tot irremuntable. Un equip sense arguments, que a més no té sort, és una presa molt fàcil per a qualsevol caçador avisat. El partit d’avui ha estat un clar exponent, una mostra cruel de la incapacitat per aprofitar les oportunitats que el capriciós destí va plantejant. Així hem assistit a un començament vertiginós, on no havien passat ni cinc minuts i la Muntanyesa ja manava al marcador per 0 a 1. Cinc minuts després era el Santa el que empatava. A la mitja hora de partit tornava a ser l’equip visitant el que s’avançava en el marcador mitjançant el seu numero 11, Marc. Poc desprès vindria la jugada clau, un penal a favor del Santa ha acabat per decantar definitivament la balança per a la Muntanyesa. Com? L’equip local ha errat la pena màxima i en la mateixa jugada un jugador local ha estat expulsat per doble targeta groga. És a dir, el que podria haver estat l’empat a dos, s’ha convertit en una llosa que els d’Hospitalet ja no han pogut aixecar. La segona part de pur tràmit ens ha deixat veure a un Santa voluntariós i a una Muntanyesa apàtica que, quasi sense voler, ha fet dos gols més, per deixar el marcador en un definitiu i just 1 a 4.
El Santa Eulàlia ha de tenir molt clar que, equips com el Dom Bosco de la setmana passada, no n’hi ha gaires i, segurament, són una excepció. El més normal és i serà, d’aquí al final del campionat, trobar-se conjunts de la talla de la Muntanyesa o similar. Està bé, molt bé, guanyar els enfrontaments amb rivals directes, però si es vol mantenir la categoria, cosa bastant improbable en l’escenari actual, s’ha de moure fitxa i fer-ho amb certa celeritat. Un canvi que també podria anar bé seria rebaixar els números de les camisetes dels defenses i els pivots, amb 60, 30, 31, 29,...no es pot córrer i el rival sempre els hi agafarà l’esquena per velocitat i per curiositat. Tot plegat, massa valor numèric per a tan poques prestacions reals.
Santa Eulàlia 1 - Muntanyesa 4
Com si d’un viatge interestel·lar es tractés, avui el Santa Eulàlia ha tornat a casa. I ho ha fet per jugar novament a la terra, on ha despertat del somni de la setmana passada. Vist el que hem vist aquesta tarda, el 0 a 6 davant el Dom Bosco es confirma que no va ser una altre cosa que un episodi de ficció, de ciència ficció, un parèntesi d’aigua en un desert de resultats. La Muntanyesa sense fer gaire, li ha tret els colors a l’equip local, amb un joc intermitent i escadusser ha fet el mínim necessari per deixar en evidència les llacunes tècniques, físiques i tàctiques d’un equip que pinta molt malament. Si el Santa Eulàlia vol fer alguna cosa per salvar la categoria, ho ha de fer ja, ha perdut massa punts i el forat en el que està caient té tota la pinta de ser un esvoranc del tot irremuntable. Un equip sense arguments, que a més no té sort, és una presa molt fàcil per a qualsevol caçador avisat. El partit d’avui ha estat un clar exponent, una mostra cruel de la incapacitat per aprofitar les oportunitats que el capriciós destí va plantejant. Així hem assistit a un començament vertiginós, on no havien passat ni cinc minuts i la Muntanyesa ja manava al marcador per 0 a 1. Cinc minuts després era el Santa el que empatava. A la mitja hora de partit tornava a ser l’equip visitant el que s’avançava en el marcador mitjançant el seu numero 11, Marc. Poc desprès vindria la jugada clau, un penal a favor del Santa ha acabat per decantar definitivament la balança per a la Muntanyesa. Com? L’equip local ha errat la pena màxima i en la mateixa jugada un jugador local ha estat expulsat per doble targeta groga. És a dir, el que podria haver estat l’empat a dos, s’ha convertit en una llosa que els d’Hospitalet ja no han pogut aixecar. La segona part de pur tràmit ens ha deixat veure a un Santa voluntariós i a una Muntanyesa apàtica que, quasi sense voler, ha fet dos gols més, per deixar el marcador en un definitiu i just 1 a 4.
El Santa Eulàlia ha de tenir molt clar que, equips com el Dom Bosco de la setmana passada, no n’hi ha gaires i, segurament, són una excepció. El més normal és i serà, d’aquí al final del campionat, trobar-se conjunts de la talla de la Muntanyesa o similar. Està bé, molt bé, guanyar els enfrontaments amb rivals directes, però si es vol mantenir la categoria, cosa bastant improbable en l’escenari actual, s’ha de moure fitxa i fer-ho amb certa celeritat. Un canvi que també podria anar bé seria rebaixar els números de les camisetes dels defenses i els pivots, amb 60, 30, 31, 29,...no es pot córrer i el rival sempre els hi agafarà l’esquena per velocitat i per curiositat. Tot plegat, massa valor numèric per a tan poques prestacions reals.
Embafats de Mickey
Qui ho havia de dir. La rata més famosa del món ha fet 80 anys i curiosament, per a enveja de propis i estranys, segueix tenint, pràcticament, el mateix aspecte que el dia que va néixer. Mickey Mouse, com així se’l coneix, n’ha vist de tots els colors, incloent una guerra mundial i infinitat de guerres locals, no per menys globals, més incruentes. Ha estat testimoni de l’arribada de l’home a la lluna i de la baixada de la dona a la terra. Ha viscut la primavera de Praga i el maig del 68 a París mentre la Betty Boop li feia un francès. S’ha estovat amb Sinatra i s’ha estripat amb Frank Zappa. Ha viatjat amb àcids psicodèlics que corrien més que l’AVE. Ha tastat les mels de l’èxit i ha sobreviscut al seu creador. No ha tingut fills perquè el Goofy és molt esquerp i la seva parella “oficial”, una frígida insuportable. Ha tingut una vida de luxe més enllà dels mèrits demostrats. Ha estat un símbol i un referent per a varies generacions d’infants lobotomitzats que trobaven normal que una rata parlés, un elefant volés, un tigre cantés, una cafetera ballés o un príncep de fireta amb unes ridícules malles ressuscités una bleda morta amb un petó virginal.
En fi Mickey, per molts anys, i com que sé que, malgrat tot, em sobreviuràs, m’agradaria que expliquessis als meus nets que, en un altre temps, a Hamelin va existir un flautista que, per salvar a la població, s’enduia les rates fins el riu i les ofegava per a joia i complaença de tot el regne. Ells t’entendran, no t’amoïnis.
divendres, 21 de novembre del 2008
Si no et tinc...
Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.
Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.
Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.
Si no et tinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.
Agustí Bartra
Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.
Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.
Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.
Si no et tinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.
Agustí Bartra
dijous, 20 de novembre del 2008
Un mál accent…ple
Posar l’accent allà on no toca és, desgraciadament, un exercici força estès en el nostre entorn més proper. Estar envoltat de persones amb la tossuda necessitat de destacar contínuament aquells aspectes més irrellevants i obviar, per contra, els realment importants, és una vivència decebedora i frustrant. Quina estranya satisfacció els hi pot produir accentuar les paraules i els fets de forma contrària a la normativa acceptada i al propi sentit comú? Quin fosc i inexplicable objectiu els mou a canviar de lloc i sentit els accents? El llenguatge ha de servir per entendre’ns i fer més fàcils i fluides les relacions humanes. Canviant la forma d’accentuar les paraules i els fets, no fa més que complicar infinitament la comprensió de les coses. El missatge que es pretén transmetre, arriba aleshores amb dificultat o, simplement, no arriba.
Cal doncs posar, inexcusablement, l’accent on toca, en benefici de la comunitat i del propi individu. Fer el contrari serà una falta ortogràfica i el que la comet, un error social.
Posar l’accent allà on no toca és, desgraciadament, un exercici força estès en el nostre entorn més proper. Estar envoltat de persones amb la tossuda necessitat de destacar contínuament aquells aspectes més irrellevants i obviar, per contra, els realment importants, és una vivència decebedora i frustrant. Quina estranya satisfacció els hi pot produir accentuar les paraules i els fets de forma contrària a la normativa acceptada i al propi sentit comú? Quin fosc i inexplicable objectiu els mou a canviar de lloc i sentit els accents? El llenguatge ha de servir per entendre’ns i fer més fàcils i fluides les relacions humanes. Canviant la forma d’accentuar les paraules i els fets, no fa més que complicar infinitament la comprensió de les coses. El missatge que es pretén transmetre, arriba aleshores amb dificultat o, simplement, no arriba.
Cal doncs posar, inexcusablement, l’accent on toca, en benefici de la comunitat i del propi individu. Fer el contrari serà una falta ortogràfica i el que la comet, un error social.
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
Zeus i Apol·lo
Competien Zeus i Apol·lo sobre el tir a l’arc.
Va preparar Apol·lo el seu i disparà la seva fletxa; però Zeus estengué la cama tan lluny com havia Apol·lo llençat la seva fletxa, fent veure que no havia arribat més enllà d’on ell es trobava.
Quan competim amb rivals molt més poderosos, no només no els superarem, sinó que a més es burlaran de nosaltres.
Tens un e.sopo
Zeus i Apol·lo
Competien Zeus i Apol·lo sobre el tir a l’arc.
Va preparar Apol·lo el seu i disparà la seva fletxa; però Zeus estengué la cama tan lluny com havia Apol·lo llençat la seva fletxa, fent veure que no havia arribat més enllà d’on ell es trobava.
Quan competim amb rivals molt més poderosos, no només no els superarem, sinó que a més es burlaran de nosaltres.
dimecres, 19 de novembre del 2008
La quimera de l’or (1925)
The Gold Rush
The Gold Rush
Cal realment parlar per transmetre sentiments? Potser tu i jo necessitem irremeiablement el llenguatge per fer-nos entendre, per explicar allò que sentim i volem. Però està molt clar que Chaplin estava fet d’una altra pasta, que ell no tenia les nostres limitacions i que amb tan sols un rostre, a traves d’un rostre, podia canalitzar tot un munt de sentiments i fer-los arribar allà on volia i de la manera més clara i contundent possible.
La quimera de l’or és un exemple extraordinari d’aquesta capacitat de comunicació d’un geni, més enllà de qualsevol consideració.
dilluns, 17 de novembre del 2008
Per morbo
Quan una cosa m’interessa poc o no m’interessa gens, acostumo a no interessar-me. Quan una novel·la o el seu autor em són indiferents, executo la meva indiferència. Quan una persona em resulta avorrida, prefereix-ho avorrir-me sol. Quan un grup té dinàmiques gens atractives, practico un sa i gratificant individualisme. Quan una música no m’arriba, canvio de dial.
Creieu que realment cal llegir un llibre que no us interessa, veure una pel·lícula que no us diu res, pertànyer a un col·lectiu en el que no esteu còmodes, formar part d’un grup que detesteu, mantenir l’amistat amb un enemic, entrar en un blog que considereu aberrant,...?
Esteu segurs que cal fer coses i mantenir situacions a les que no esteu obligats? Seria això una variant patètica del morbo? Sincerament, necessiteu ser una mica víctimes, fer-vos el màrtir per sobreviure?
Si us apliqueu en estar a gust en allò que feu i que no esteu obligats a fer, el vostre fetge us ho agrairà i sereu una mica menys infeliços.
Quan una cosa m’interessa poc o no m’interessa gens, acostumo a no interessar-me. Quan una novel·la o el seu autor em són indiferents, executo la meva indiferència. Quan una persona em resulta avorrida, prefereix-ho avorrir-me sol. Quan un grup té dinàmiques gens atractives, practico un sa i gratificant individualisme. Quan una música no m’arriba, canvio de dial.
Creieu que realment cal llegir un llibre que no us interessa, veure una pel·lícula que no us diu res, pertànyer a un col·lectiu en el que no esteu còmodes, formar part d’un grup que detesteu, mantenir l’amistat amb un enemic, entrar en un blog que considereu aberrant,...?
Esteu segurs que cal fer coses i mantenir situacions a les que no esteu obligats? Seria això una variant patètica del morbo? Sincerament, necessiteu ser una mica víctimes, fer-vos el màrtir per sobreviure?
Si us apliqueu en estar a gust en allò que feu i que no esteu obligats a fer, el vostre fetge us ho agrairà i sereu una mica menys infeliços.
Amb autoritat i sense autoritarisme
Barceloneta 1 - Europa C 3
De nou un bon partit de l'Europa fora de casa, on no ha perdut cap punt des del començament de Lliga i que el manté molt a prop del Sants que ha aconseguit guanyar, no sense dificultats, a un millorat Catalònia. Era difícil, molt difícil, la visita al camp de la Barceloneta, on per les especials característiques del terreny de joc, l’Europa no ho tindria fàcil. Però un cop més els escapulats han estat més sòlids, més concentrats i constants, que quan juguen al seu Estadi. De principi a fi han dominat a una Barceloneta molt pobre en recursos i que no ha estat rival en 70 dels 90 minuts disputats. Tan sols en els primers 20 de la segona part, i més per fruit d’un relaxament visitant, cosa per altra banda bastant habitual en els darrers partits, que no pas per mèrits de la pròpia Barceloneta, que si be ho ha intentat amb un joc molt directe i poc trenat, no ha posat en seriosos problemes la porteria rival en cap moment, només un gol en un clamorós doble fora de joc ha donat incertesa al marcador durant alguns minuts i ha fet pensar a l’afició rival en un miracle que, evidentment , no s’ha produït. L’Europa s’ha refet amb molta autoritat i, amb un just 1 a 3, s’ha endut un partit molt més clar en el joc que no pas en el marcador. No he tingut la sensació, en cap moment i, veient el partit d’avui, que la Barceloneta sigui un seriós aspirant al títol. Per posar en dificultats a algun equip dels de dalt en algun encontre puntual, potser sí. Per estar lluitant al mig de la taula amb el Trajana, l’Hospi, el Catalònia, també. Però, em sorprendria molt si això no fos així i em replantejaria els meus fonaments i coneixements futbolístics. Contra el Vilassar la setmana passada i avui contra l’Europa han posat de manifest quines són les seves limitacions i les seves mancances. Segurament, i sense voler pecar de visionari, crec que els resultats obtinguts fins el moment estan molt per damunt de les seves possibilitats reals. En qualsevol altre Lliga l’Europa seria líder indiscutible perquè ho està fent molt bé, sinó fos perquè el Sants encara ho està fent una mica millor. L’enfrontament directe entre aquests dos equips del proper dia 29 ens donarà la justa mesura del potencial de cada un d’ells. Però no avancem esdeveniments, anem pas per pas, jornada a jornada, gaudint d’aquesta extraordinària i competida Lliga.
Respecte als altres resultats que s’han produït aquesta jornada, només vull fer referència a l’habitual desfeta del Pere Gol, aquest cop davant un rival directe, que els deixa pràcticament sentenciats, de l’empat del Bellvitge a casa d’una Muntanyesa en caiguda lliure i de la contundent, per inesperada, victòria d’un Trajana ascendent davant d’un irregular Hospitalet, que posa les coses cada cop més emocionants. Setmana a setmana es van clarificant posicions i, sobretot, preposicions, de cara a definir o bé configurar, els grups on estaran situats tots i cadascun dels equips i les seves opcions en aquest campionat.
Barceloneta 1 - Europa C 3
De nou un bon partit de l'Europa fora de casa, on no ha perdut cap punt des del començament de Lliga i que el manté molt a prop del Sants que ha aconseguit guanyar, no sense dificultats, a un millorat Catalònia. Era difícil, molt difícil, la visita al camp de la Barceloneta, on per les especials característiques del terreny de joc, l’Europa no ho tindria fàcil. Però un cop més els escapulats han estat més sòlids, més concentrats i constants, que quan juguen al seu Estadi. De principi a fi han dominat a una Barceloneta molt pobre en recursos i que no ha estat rival en 70 dels 90 minuts disputats. Tan sols en els primers 20 de la segona part, i més per fruit d’un relaxament visitant, cosa per altra banda bastant habitual en els darrers partits, que no pas per mèrits de la pròpia Barceloneta, que si be ho ha intentat amb un joc molt directe i poc trenat, no ha posat en seriosos problemes la porteria rival en cap moment, només un gol en un clamorós doble fora de joc ha donat incertesa al marcador durant alguns minuts i ha fet pensar a l’afició rival en un miracle que, evidentment , no s’ha produït. L’Europa s’ha refet amb molta autoritat i, amb un just 1 a 3, s’ha endut un partit molt més clar en el joc que no pas en el marcador. No he tingut la sensació, en cap moment i, veient el partit d’avui, que la Barceloneta sigui un seriós aspirant al títol. Per posar en dificultats a algun equip dels de dalt en algun encontre puntual, potser sí. Per estar lluitant al mig de la taula amb el Trajana, l’Hospi, el Catalònia, també. Però, em sorprendria molt si això no fos així i em replantejaria els meus fonaments i coneixements futbolístics. Contra el Vilassar la setmana passada i avui contra l’Europa han posat de manifest quines són les seves limitacions i les seves mancances. Segurament, i sense voler pecar de visionari, crec que els resultats obtinguts fins el moment estan molt per damunt de les seves possibilitats reals. En qualsevol altre Lliga l’Europa seria líder indiscutible perquè ho està fent molt bé, sinó fos perquè el Sants encara ho està fent una mica millor. L’enfrontament directe entre aquests dos equips del proper dia 29 ens donarà la justa mesura del potencial de cada un d’ells. Però no avancem esdeveniments, anem pas per pas, jornada a jornada, gaudint d’aquesta extraordinària i competida Lliga.
Respecte als altres resultats que s’han produït aquesta jornada, només vull fer referència a l’habitual desfeta del Pere Gol, aquest cop davant un rival directe, que els deixa pràcticament sentenciats, de l’empat del Bellvitge a casa d’una Muntanyesa en caiguda lliure i de la contundent, per inesperada, victòria d’un Trajana ascendent davant d’un irregular Hospitalet, que posa les coses cada cop més emocionants. Setmana a setmana es van clarificant posicions i, sobretot, preposicions, de cara a definir o bé configurar, els grups on estaran situats tots i cadascun dels equips i les seves opcions en aquest campionat.
diumenge, 16 de novembre del 2008
Sessió doble al cinema Amèrica
Anguera 2 - Vilassar 1
Dom Bosco 0 - Santa Eulàlia 6
Com si d’un cinema dels anys seixanta es tractés, ahir varem tenir sessió continua i doble a l’Escola Industrial. Dues pel·lícules, dues, perdó dos partits de futbol, dos, encadenats l’un darrera l’altre per a saturació d’un públic heterogeni, i perquè no dir-ho, “malalt” de pilota. En aquelles velles sessions de cinema ens posaven dues pel·lícules, l’una la principal, que venia tot just desprès d’estrenar-se en els grans cinemes de la ciutat i l’altre, la de complement, generalment de sèrie B, és a dir de baix pressupost i amb actors de cinquena fila, servia per omplir la programació, on les famílies, al complert, podien anar a berenar i passar una distreta tarda en companyia dels seus herois de ficció. Doncs, similar, encara que ahir els herois no eren pas de ficció, anaven de curt, amb botes de tacs i perseguien, amb més o menys fortuna, una pilota capriciosa sobre una platja lleugerament verda.
La pel·lícula d’estrena, la principal d’ahir, era el partit entre l’ Anguera i el Vilassar, dos equips bastant igualats en les seves capacitats i de nivell molt similar. I així es va veure damunt el terreny de joc, una primera part per l’equip local i una segona, decididament decantada cap els interessos de l’equip del Maresme. Malgrat que el resultat final va afavorir a l’ Anguera, el més just hagués estat un empat, pels mèrits proposats per uns i altres. El Vilassar no va tenir ahir la sort que va buscar i que es va merèixer al llarg dels noranta tres minuts de joc efectiu, en un partit intens i molt entretingut per al nombrós públic assistent. L’Anguera com a local, va saber aprofitar perfectament, el que, un Vilassar generós, els hi va regalar. Un penal concedit innocentment i una errada en el centre de la defensa visitant varen decidir el resultat en favor d’una Penya que va celebrar el triomf com si fossin conscients, que d’aquí al final de la primera volta , els hi ve l’ascensió a l’Alpe d’Huez i on els hi costarà molt rascar punts. Fins ara han tingut les etapes planes, de baixa dificultat, veurem la seva resposta quan hagin de canviar de marxa.
La segona pel·lícula de la sessió vespertina, és a dir, el complement, l’anomenada de sèrie B, no va ser tan B com, per altra banda, era previsible. Dos equips angoixats, en una situació límit s’enfrontaven entre sí, amb l’objectiu comú de deixar al rival fora de la lluita per la salvació amb un duel directe i dels que a final de Temporada compten, i compten molt. El Santa Eulàlia, sense fer res de l’altre món, va fer tot el necessari per deixar amb el cul a l’aire a un Don Bosco absolutament desdibuixat i desarborat. Un partit que, malgrat les expectatives, d’enfrontament igualat, no en va tenir res. Des del primer moment, i a rel d’un penal “tonto” a l’àrea de l’equip local, els gols van anar caient l’un darrera l’altre com si d’una gota malaia es tractés, per a desesperació del públic local i dels propis jugadors, en un dels pitjors moments futbolístics de la seva vida. El Santa Eulàlia haurà de testar, el seu aparent progrés, en els propers partits per demostrar que aquest resultat no és un miratge, que no és només el producte d’un enfrontament amb un rival que comença a tastar l’ infern de la segona divisió, sinó l’evolució d’un grup que comença a rutllar i a adaptar-se a la categoria. Falta molt, és cert, però la dinàmica del Dom Bosco no fa presagiar res de bo. El temps ens ho dirà i els propers partits ens aniran donant pistes.
Tot esperant el THE END.
Anguera 2 - Vilassar 1
Dom Bosco 0 - Santa Eulàlia 6
Com si d’un cinema dels anys seixanta es tractés, ahir varem tenir sessió continua i doble a l’Escola Industrial. Dues pel·lícules, dues, perdó dos partits de futbol, dos, encadenats l’un darrera l’altre per a saturació d’un públic heterogeni, i perquè no dir-ho, “malalt” de pilota. En aquelles velles sessions de cinema ens posaven dues pel·lícules, l’una la principal, que venia tot just desprès d’estrenar-se en els grans cinemes de la ciutat i l’altre, la de complement, generalment de sèrie B, és a dir de baix pressupost i amb actors de cinquena fila, servia per omplir la programació, on les famílies, al complert, podien anar a berenar i passar una distreta tarda en companyia dels seus herois de ficció. Doncs, similar, encara que ahir els herois no eren pas de ficció, anaven de curt, amb botes de tacs i perseguien, amb més o menys fortuna, una pilota capriciosa sobre una platja lleugerament verda.
La pel·lícula d’estrena, la principal d’ahir, era el partit entre l’ Anguera i el Vilassar, dos equips bastant igualats en les seves capacitats i de nivell molt similar. I així es va veure damunt el terreny de joc, una primera part per l’equip local i una segona, decididament decantada cap els interessos de l’equip del Maresme. Malgrat que el resultat final va afavorir a l’ Anguera, el més just hagués estat un empat, pels mèrits proposats per uns i altres. El Vilassar no va tenir ahir la sort que va buscar i que es va merèixer al llarg dels noranta tres minuts de joc efectiu, en un partit intens i molt entretingut per al nombrós públic assistent. L’Anguera com a local, va saber aprofitar perfectament, el que, un Vilassar generós, els hi va regalar. Un penal concedit innocentment i una errada en el centre de la defensa visitant varen decidir el resultat en favor d’una Penya que va celebrar el triomf com si fossin conscients, que d’aquí al final de la primera volta , els hi ve l’ascensió a l’Alpe d’Huez i on els hi costarà molt rascar punts. Fins ara han tingut les etapes planes, de baixa dificultat, veurem la seva resposta quan hagin de canviar de marxa.
La segona pel·lícula de la sessió vespertina, és a dir, el complement, l’anomenada de sèrie B, no va ser tan B com, per altra banda, era previsible. Dos equips angoixats, en una situació límit s’enfrontaven entre sí, amb l’objectiu comú de deixar al rival fora de la lluita per la salvació amb un duel directe i dels que a final de Temporada compten, i compten molt. El Santa Eulàlia, sense fer res de l’altre món, va fer tot el necessari per deixar amb el cul a l’aire a un Don Bosco absolutament desdibuixat i desarborat. Un partit que, malgrat les expectatives, d’enfrontament igualat, no en va tenir res. Des del primer moment, i a rel d’un penal “tonto” a l’àrea de l’equip local, els gols van anar caient l’un darrera l’altre com si d’una gota malaia es tractés, per a desesperació del públic local i dels propis jugadors, en un dels pitjors moments futbolístics de la seva vida. El Santa Eulàlia haurà de testar, el seu aparent progrés, en els propers partits per demostrar que aquest resultat no és un miratge, que no és només el producte d’un enfrontament amb un rival que comença a tastar l’ infern de la segona divisió, sinó l’evolució d’un grup que comença a rutllar i a adaptar-se a la categoria. Falta molt, és cert, però la dinàmica del Dom Bosco no fa presagiar res de bo. El temps ens ho dirà i els propers partits ens aniran donant pistes.
Tot esperant el THE END.
dissabte, 15 de novembre del 2008
Quina grua el meu estel
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell.
-Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta,
i mira que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Joan Salvat Papasseit
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell.
-Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta,
i mira que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Joan Salvat Papasseit
Heretareu la terra
Lloreda 1 – Europa D 4
Sis hores, sis, m’han calgut per assimilar el que els meus ulls han vist i el meu cor ha experimentat aquest matí a Lloreda. Tenia, i no us vull enganyar, bones vibracions abans de començar el partit. Venia l’Europa de guanyar a casa davant La Salle i se li presentava una immillorable oportunitat de trencar la mala ratxa de resultats lluny de l’Àliga. El salt qualitatiu que ha experimentat aquest equip en les darreres setmanes era un motiu més que suficient per apostar perquè aquesta inèrcia es capgirés definitivament. Així ha estat, i s’ha produït amb una autoritat inqüestionable, amb uns arguments de primer ordre, dignes de categories més valorades, i deixant entreveure les enormes possibilitats, a poc que les coses es facin bé, d’aquest equip, que en aquests moments, practica un dels futbols amb més sentit i coherència dels que he pogut veure recentment. Cinc partits, cinc, he “mamat” avui, de diferents edats i categories i cap, us ho dic sincerament, amb el nivell d’aquest que ara comento. Que un jugador tingui un bon dia, que dos jugadors o tres, estiguin encertats, és bastant habitual i gens sorprenent, però que tots els jugadors, tot l’equip ratlli la perfecció, que els que surten d’inici i els que ho fan des de la banqueta estiguin pràcticament perfectes en totes les seves accions i brillants en la seva actitud, això ja no és producte de la casualitat. Hi ha un munt de treball ben fet al darrera, hi ha molta implicació d’uns i d’altres, hi ha compromís, hi ha trempera i hi ha molta, molta confiança en un projecte que aposta pel col·lectiu valorant a les persones. Que els jugadors i cos tècnic s’ho passen bé, salta a la vista i s’encomana. És com una persistent i tossuda taca d’oli que s’escampa i acaba per abrasar-ho tot. Avui s’ha rendit el Lloreda, malgrat avançar-se en el marcador, això sí, en una jugada aïllada. I demà seran d’altres els que hauran de donar fe de l’inexorable ascens d’uns nois amb el somrís a la cara, molt de futbol a les seves cames i la V de victòria dibuixada al pit.
En Lluis Llach diu en una de les seves memorables cançons que: ...FE NO ÉS ESPERAR, FE NO ÉS SOMIAR, FE ÉS PENOSA LLUITA DE L’ AVUI PEL DEMÀ...no puc estar més d’acord, però el que em dona més tranquil·litat i confiança és que el seu entrenador, el responsable de la nau, també ho creu així. El vaixell tot just acaba de salpar, desitgeu-li sort i gaudiu de la travessia.
Lliga Segona Divissió Cadet, grup 15
Lloreda 1 – Europa D 4
Sis hores, sis, m’han calgut per assimilar el que els meus ulls han vist i el meu cor ha experimentat aquest matí a Lloreda. Tenia, i no us vull enganyar, bones vibracions abans de començar el partit. Venia l’Europa de guanyar a casa davant La Salle i se li presentava una immillorable oportunitat de trencar la mala ratxa de resultats lluny de l’Àliga. El salt qualitatiu que ha experimentat aquest equip en les darreres setmanes era un motiu més que suficient per apostar perquè aquesta inèrcia es capgirés definitivament. Així ha estat, i s’ha produït amb una autoritat inqüestionable, amb uns arguments de primer ordre, dignes de categories més valorades, i deixant entreveure les enormes possibilitats, a poc que les coses es facin bé, d’aquest equip, que en aquests moments, practica un dels futbols amb més sentit i coherència dels que he pogut veure recentment. Cinc partits, cinc, he “mamat” avui, de diferents edats i categories i cap, us ho dic sincerament, amb el nivell d’aquest que ara comento. Que un jugador tingui un bon dia, que dos jugadors o tres, estiguin encertats, és bastant habitual i gens sorprenent, però que tots els jugadors, tot l’equip ratlli la perfecció, que els que surten d’inici i els que ho fan des de la banqueta estiguin pràcticament perfectes en totes les seves accions i brillants en la seva actitud, això ja no és producte de la casualitat. Hi ha un munt de treball ben fet al darrera, hi ha molta implicació d’uns i d’altres, hi ha compromís, hi ha trempera i hi ha molta, molta confiança en un projecte que aposta pel col·lectiu valorant a les persones. Que els jugadors i cos tècnic s’ho passen bé, salta a la vista i s’encomana. És com una persistent i tossuda taca d’oli que s’escampa i acaba per abrasar-ho tot. Avui s’ha rendit el Lloreda, malgrat avançar-se en el marcador, això sí, en una jugada aïllada. I demà seran d’altres els que hauran de donar fe de l’inexorable ascens d’uns nois amb el somrís a la cara, molt de futbol a les seves cames i la V de victòria dibuixada al pit.
En Lluis Llach diu en una de les seves memorables cançons que: ...FE NO ÉS ESPERAR, FE NO ÉS SOMIAR, FE ÉS PENOSA LLUITA DE L’ AVUI PEL DEMÀ...no puc estar més d’acord, però el que em dona més tranquil·litat i confiança és que el seu entrenador, el responsable de la nau, també ho creu així. El vaixell tot just acaba de salpar, desitgeu-li sort i gaudiu de la travessia.
Lliga Segona Divissió Cadet, grup 15
Brokeback mountain
Hi ha muntanyes singulars, com la Table Mountain, a Ciutat del Cap. Hi ha muntanyes sagrades, com la de Montserrat, al cor de Catalunya. Hi ha muntanyes fascinants, com la Muntanya de la Lluna, on neix el Nil. Hi ha muntanyes mítiques, com l’Everest, el cim del món. I Hi ha, per desgràcia, muntanyes penoses, com la Muntanyesa, que avergonyeix el futbol, l’adultera i l’infravaloritza. Que no us ho creieu? Només cal que els hi veieu un partit i immediatament sortireu de dubtes.
Hi ha muntanyes singulars, com la Table Mountain, a Ciutat del Cap. Hi ha muntanyes sagrades, com la de Montserrat, al cor de Catalunya. Hi ha muntanyes fascinants, com la Muntanya de la Lluna, on neix el Nil. Hi ha muntanyes mítiques, com l’Everest, el cim del món. I Hi ha, per desgràcia, muntanyes penoses, com la Muntanyesa, que avergonyeix el futbol, l’adultera i l’infravaloritza. Que no us ho creieu? Només cal que els hi veieu un partit i immediatament sortireu de dubtes.
dijous, 13 de novembre del 2008
Autocrítica
Bloguers? es diuen bloguers els titulars d’un blog?
Posem que sí. Són doncs aquests bloguers, gent normal? Que empeny a persones, aparentment com tothom, a obrir un blog per penjar les seves dèries? Que fa que individus amb cert nivell, no ho negaré, es llencin a l’aventura impudorosa de mostrar-se sense vergonya davant un públic tan heterogeni? Perquè persones geloses de la seva privacitat no tenen cap recança a despullar-se públicament en finestres com aquesta? El blog els fa transparents, inassolibles, inatacables, inabastables? Serà que el blog els manté segurs dins el seu espai blindat, lluny de qualsevol incòmoda proximitat? Es podria associar el blog a l’efecte “Carnaval” on pel fet d’anar disfressat, o bé duu una màscara, ens sentim valents, inhibits i agosarats? És el blog una tapadora o potser el divan del psicoanalista? Són els blogs eines inofensives i els bloguers innocents?
El bloguer se’t cola a casa, se t’asseu al sofà, se’t fica al llit. El bloguer pot ser inoportú i a voltes impertinent. El bloguer, en alguns casos, et fa companyia. Et fa riure i plorar i, de tant en tant, et fa pensar. Et martelleja el cervell, t’eriça la pell i puntualment et glaça el cor.
Els bloguers viuen en un blog i la seva realitat, cada dia que passa, és més plana.
Bloguers? es diuen bloguers els titulars d’un blog?
Posem que sí. Són doncs aquests bloguers, gent normal? Que empeny a persones, aparentment com tothom, a obrir un blog per penjar les seves dèries? Que fa que individus amb cert nivell, no ho negaré, es llencin a l’aventura impudorosa de mostrar-se sense vergonya davant un públic tan heterogeni? Perquè persones geloses de la seva privacitat no tenen cap recança a despullar-se públicament en finestres com aquesta? El blog els fa transparents, inassolibles, inatacables, inabastables? Serà que el blog els manté segurs dins el seu espai blindat, lluny de qualsevol incòmoda proximitat? Es podria associar el blog a l’efecte “Carnaval” on pel fet d’anar disfressat, o bé duu una màscara, ens sentim valents, inhibits i agosarats? És el blog una tapadora o potser el divan del psicoanalista? Són els blogs eines inofensives i els bloguers innocents?
El bloguer se’t cola a casa, se t’asseu al sofà, se’t fica al llit. El bloguer pot ser inoportú i a voltes impertinent. El bloguer, en alguns casos, et fa companyia. Et fa riure i plorar i, de tant en tant, et fa pensar. Et martelleja el cervell, t’eriça la pell i puntualment et glaça el cor.
Els bloguers viuen en un blog i la seva realitat, cada dia que passa, és més plana.
dimecres, 12 de novembre del 2008
La nit del caçador (1955)
The Night of the Hunter
The Night of the Hunter
L’única pel·lícula com a director de Charles Laughton, és aquest conte fosc ambientat a l’època de la Gran Depressió i que, des del punt de vista d’uns nens, ens desgrana una història terrible de psicosis. Mai Robert Mitchum, el protagonista masculí, va ser tan odiat com en aquest film. Mai un “dolent” va ser tan magníficament “dolent”. Encara ara, quan recordo o torno a visionar aquesta pel·lícula, no puc deixar d’experimentar una gran ansietat i un profund neguit per aquesta història terriblement inquietant, reflex sòrdid de la condició humana.
Aquest mític film conté, sense cap mena de dubtes, algunes de les seqüències més impactants i tanmateix belles del setè art. La imatge de Shelley Winters, morta i asseguda al seu cotxe al fons de l’estany o la fugida dels nens en barca pel riu de nit, són dos exemples antològics que perduraran per sempre en la memòria col·lectiva dels amants del Cinema.
dimarts, 11 de novembre del 2008
Aprendre, integrar, aplicar
Aprendre, integrar, aplicar. Així de fàcil i alhora, així de difícil. Tots el essers humans passem per una primera fase d’aprenentatge, que ens duu posteriorment a integrar el que hem après, per finalment, aplicar el que hem integrat. L’aprenentatge és el rovell de l’ou, el nucli, la part central de tot el que vindrà desprès. Tots aprenem, però no tots aprenem les mateixes coses ni de la mateixa manera. És fonamental posar la màxima atenció en els valors que s’aprenen perquè d’això dependrà que la conducta de l’ individu, en l’exercici de la seva aplicació, sigui la més correcta i desitjable. Les conductes asocials, imprudents i delictives també són producte d’un aprenentatge, d’una integració d’aquest aprenentatge i de la seva posterior aplicació. El problema radica en que els valors o pautes apressos no eren els exigibles o simplement eren erronis.
Aprendre, integrar, aplicar. Així de fàcil i alhora, així de difícil. Tots el essers humans passem per una primera fase d’aprenentatge, que ens duu posteriorment a integrar el que hem après, per finalment, aplicar el que hem integrat. L’aprenentatge és el rovell de l’ou, el nucli, la part central de tot el que vindrà desprès. Tots aprenem, però no tots aprenem les mateixes coses ni de la mateixa manera. És fonamental posar la màxima atenció en els valors que s’aprenen perquè d’això dependrà que la conducta de l’ individu, en l’exercici de la seva aplicació, sigui la més correcta i desitjable. Les conductes asocials, imprudents i delictives també són producte d’un aprenentatge, d’una integració d’aquest aprenentatge i de la seva posterior aplicació. El problema radica en que els valors o pautes apressos no eren els exigibles o simplement eren erronis.
dilluns, 10 de novembre del 2008
Viure dels altres
Aspirem a la inèrcia. Som fabricants de banalitats en sèrie. Tenim una gran capacitat mimètica que ens fa passar desapercebuts, que ens incrusta dins el paisatge. Esperem el corrent del riu que ens estalvií fer l’esforç de remar. Ens ho mirem tot de lluny perquè no ens esquitxi ni la més petita espurna d’iniciativa. Tan se val d’on venim, tan se val on anem, ens condueixen i prou i venerem per damunt de tot l’escala mecànica que ens puja sense moure un múscul.
Aspirem a la inèrcia que altres generen amb el seu compromís i no pensem fer res que alteri aquesta situació.
J. L.
president del CPI (Club de Paràsits Internacional)
Nota: no us demano afiliació, seria un acte contra natura donades les vostres especials característiques i que entenc perfectament. Cap iniciativa ens ha de fer perdre el nord.
Aspirem a la inèrcia. Som fabricants de banalitats en sèrie. Tenim una gran capacitat mimètica que ens fa passar desapercebuts, que ens incrusta dins el paisatge. Esperem el corrent del riu que ens estalvií fer l’esforç de remar. Ens ho mirem tot de lluny perquè no ens esquitxi ni la més petita espurna d’iniciativa. Tan se val d’on venim, tan se val on anem, ens condueixen i prou i venerem per damunt de tot l’escala mecànica que ens puja sense moure un múscul.
Aspirem a la inèrcia que altres generen amb el seu compromís i no pensem fer res que alteri aquesta situació.
J. L.
president del CPI (Club de Paràsits Internacional)
Nota: no us demano afiliació, seria un acte contra natura donades les vostres especials característiques i que entenc perfectament. Cap iniciativa ens ha de fer perdre el nord.
Yes, we can
Jornada 7, juvenils primera divisió, grup 3
Sorpresa i de la grossa a Can Gabriel. L’ equip local ha perdut davant un motivat Trajana que venia de deixar escapar els tres punts, la setmana passada a casa, contra l’Europa. Aquest resultat d’avui fa millor encara l’ obtingut pels escapulats, doncs demostra clarament que el Trajana no és tan fluix com se li pressuposava i valora la victòria dels de Sardenya en la seva justa mesura. Tots els partits són complicats i tots els rivals difícils. El que un equip guanyi o perdi està en funció dels demèrits propis però també, i en gran part, en els mèrits del rival. Avui el Trajana ha estat molt superior en la proposta, en el plantejament i en els arguments disposats sobre el terreny de joc. Amb rapidesa i agressivitat han desarborat un joc massa tou i previsible del Sant Gabriel que ha estat incapaç de fer valer la seva teòrica superioritat tècnica. I és que en el futbol, com es demostra una vegada més, l’actitud és fonamental per acostar-se a l’èxit. La tendresa està molt bé en les relacions humanes i fins i tot diria que es necessària i exigible, però en futbol és un pecat massa car que només es cura amb el temps i una canya. El Trajana puja, com era previsible, fins igualar al Sant Gabriel i aquest, per contra, es queda, en terra de ningú, a l’espera d’una maduració que pot trigar a arribar.
Poc li ha durat l’alegria a la Barceloneta. De fer càlculs per ocupar la segona plaça a la caça de l’Europa, finalment s’ha hagut de conformar, aquesta setmana, amb perdre clarament en front d’un Vilassar que, en principi, no compte a les travesses. Torna a ser una mica el cas del Trajana, sense ser un equip poderós, no és un mal equip i pot, en qualsevol moment, amargar-li la festa al més pintat. A fora no rascarà molts punts, però en la confortabilitat del seu llogaret, serà un equip difícil de batre i avui la Barceloneta ho ha tastat.
La derrota del Catalònia a casa davant una Anguera pràcticament desactivada, al menys fins ara, ha estat, no una sorpresa, sinó un monumental daltabaix difícil de preveure i fins i tot difícil d’entendre. Per els que ja portem temps en això del futbol, situacions i resultats com aquests no ens haurien d’estranyar, però les trajectòries divergents d’un i altre equip feien impensable, no ja que el Cata perdés, sinó que l’Anguera fos capaç de guanyar i fer-ho en un camp tan singularment complicat com “la gàbia” de Mundet. Significarà això l’esfondrament definitiu d’un equip dissenyat per a jugar només els primers 45 minuts de cada partit? O bé serà un punt d’inflexió, el ressorgiment d’una Penya fins el moment, inèdita? El temps ens aportarà les respostes, que ara sincerament, no tinc.
Malgrat ferir alguna sensibilitat, he de reafirmar-me, un cop més, en la tendència cap el desastre, que setmana darrera setmana, va dibuixant el Pere Gol. Ara ja no només és limiten a perdre els seus partits, sinó que han afegit el component desagradable i gens desitjable de les males maneres i la bronca com a recurs justificant. Era previsible, que més aviat que tard, aquest element, poc esportiu, fes aparició en un equip amb pocs recursos futbolístics per tapar totes les seves mancances i desviar l’atenció d’uns fonaments que no tenen. El Sants, fent bé la seva feina, ha sumat tres punts més a l’espera de rebre, la propera setmana, a un Catalònia en hores baixes. Només haurà de contemporitzar els primers 45 minuts per, després, a la segona part, veure com l’equip visitant es dissol com una cullerada de sucre en un cafè bullint.
La recuperació del Santa Eulàlia? Caldrà seguir-ho amb atenció les properes setmanes. Avui no era justament un partit on es pogués treure grans conclusions ni fer valoracions de cara al futur. El Masnou és un equip molt verd que ja està entre els quatre darrers classificats. S’haurà de comprovar la resposta del Santa Eulàlia davant equips amb més entitat per certificar l’evolució d’un col·lectiu que encara està per veure. Tampoc la propera setmana ens aportarà gaires respostes doncs s’enfronten entre ells els 4 darrers classificats en dos duels que prometen ser, sinó apassionants, sí decididament dramàtics. La visita a Can Don Bosco pot marcar el futur immediat, no tan per escalar posicions, sinó simplement per fugir d’un descens, que a hores d’ara, els hi és molt proper. El mateix passa amb el Masnou que rebrà al Pere Gol en un partit que pot despenjar, encara més, als de la pèssima Salut.
El Don Bosco cau i cau i cau. A més, amb l’estrany honor de ser l’equip més golejat del grup. Són ja varies setmanes que els de l’Escola Industrial han perdut el nord i es passegen pels camps sense saber ben bé a que juguen. Amb molt poca estructura d’equip està presentant seriosa candidatura a ocupar amb tot mereixement un dels llocs que dona dret, per mèrits propis, al descens de categoria. El proper partit hauran de guanyar al Santa Eulàlia si volen seguir mantenint, ni que sigui, una setmana més l’esperança en una permanència cada cop més cara. L’ Unificació Bellvitge bé, anar fent. Sense excessos ni massa floritures estan instal·lats en un lloc tranquil de la taula a l’espera de temps millors o si més no, que no en vinguin de pitjors.
Novament la Muntanyesa i van...Cada partit una “festa”, cada partit més “partit” que l’anterior. Ahir van acabar amb 6 jugadors, el dia de la Barceloneta amb 7, el dia...Ha de durar molt aquesta història? Si realment no estan per la feina, si no volen guanyar la Lliga, si ni tan sols la volen jugar, doncs que pleguin i no l’adulterin més. Equips com aquest no calen en el món del futbol. El que la gent que hi està vol, és jugar i veure partits complerts, amb tot el temps i amb dos equips sencers dins el terreny de joc. Tot el demès és un mal evitable i espero, pel bé de la majoria, que algú hi posi remei. L’Hospi, en línia ascendent des de la seva victòria a domicili al Nou Sardenya , sembla haver trobat el camí correcte. Una bona prova, una prova de foc, la tindrà el proper cap de setmana quan visiti al Trajana, que estic convençut, no voldrà deixar escapar més punts del seu feu. Partit molt interessant que ens donarà, alguna que altre pista, per on poden anar les trajectòries d’aquest dos equips amb dinàmiques diferents.
He deixat per al final, com era lògic, el partit de la setmana. Partit estrella sobre el paper i partit super-estrella sobre la gespa, en el seu desenllaç real. Un Europa que guanya amb certa autoritat lluny de casa però que, per contra, li costa treure endavant els partits al Nou Sardenya. I avui, davant un excel·lent rival, no ha estat una excepció. El Jupiter s’ha vist desarborat en els primers 45 minuts, sinó per un joc brillant, sí per una motivació i, també perquè no dir-ho, per un gran encert de cara a porta de l’equip local que deixava el marcador en un clar 4 a 2 al descans. La represa s’ha girat com un mitjó arran de l’expulsió d’un jugador local quan només es portaven 10 minuts del segon temps. Amb una eternitat per endavant, i amb un 5 a 2 per als locals, el Jupiter s’ha abocat a l’atac i l’Europa s’ha defensat apel·lant a l’èpica. No ha estat suficient, i faltant poc més de 10 minuts pel final, l’equip visitant ha aconseguit empatar a 5. Un resultat que semblava definitiu però una darrera jugada, en un llançament de falta, i faltant només 5 minuts per l’acabament, l’Europa ha marcat el, que ara sí, seria definitiu 6 a 5 en un partit memorable per part dels dos conjunts i que ha posat a prova la gestió de les emocions de jugadors, tècnics i públic en general. Un gran espectacle per als afeccionats al bon futbol i un argument de primera magnitud per als defensors d’aquest emocionant, brillant i magnífic esport .
Jornada 7, juvenils primera divisió, grup 3
Sorpresa i de la grossa a Can Gabriel. L’ equip local ha perdut davant un motivat Trajana que venia de deixar escapar els tres punts, la setmana passada a casa, contra l’Europa. Aquest resultat d’avui fa millor encara l’ obtingut pels escapulats, doncs demostra clarament que el Trajana no és tan fluix com se li pressuposava i valora la victòria dels de Sardenya en la seva justa mesura. Tots els partits són complicats i tots els rivals difícils. El que un equip guanyi o perdi està en funció dels demèrits propis però també, i en gran part, en els mèrits del rival. Avui el Trajana ha estat molt superior en la proposta, en el plantejament i en els arguments disposats sobre el terreny de joc. Amb rapidesa i agressivitat han desarborat un joc massa tou i previsible del Sant Gabriel que ha estat incapaç de fer valer la seva teòrica superioritat tècnica. I és que en el futbol, com es demostra una vegada més, l’actitud és fonamental per acostar-se a l’èxit. La tendresa està molt bé en les relacions humanes i fins i tot diria que es necessària i exigible, però en futbol és un pecat massa car que només es cura amb el temps i una canya. El Trajana puja, com era previsible, fins igualar al Sant Gabriel i aquest, per contra, es queda, en terra de ningú, a l’espera d’una maduració que pot trigar a arribar.
Poc li ha durat l’alegria a la Barceloneta. De fer càlculs per ocupar la segona plaça a la caça de l’Europa, finalment s’ha hagut de conformar, aquesta setmana, amb perdre clarament en front d’un Vilassar que, en principi, no compte a les travesses. Torna a ser una mica el cas del Trajana, sense ser un equip poderós, no és un mal equip i pot, en qualsevol moment, amargar-li la festa al més pintat. A fora no rascarà molts punts, però en la confortabilitat del seu llogaret, serà un equip difícil de batre i avui la Barceloneta ho ha tastat.
La derrota del Catalònia a casa davant una Anguera pràcticament desactivada, al menys fins ara, ha estat, no una sorpresa, sinó un monumental daltabaix difícil de preveure i fins i tot difícil d’entendre. Per els que ja portem temps en això del futbol, situacions i resultats com aquests no ens haurien d’estranyar, però les trajectòries divergents d’un i altre equip feien impensable, no ja que el Cata perdés, sinó que l’Anguera fos capaç de guanyar i fer-ho en un camp tan singularment complicat com “la gàbia” de Mundet. Significarà això l’esfondrament definitiu d’un equip dissenyat per a jugar només els primers 45 minuts de cada partit? O bé serà un punt d’inflexió, el ressorgiment d’una Penya fins el moment, inèdita? El temps ens aportarà les respostes, que ara sincerament, no tinc.
Malgrat ferir alguna sensibilitat, he de reafirmar-me, un cop més, en la tendència cap el desastre, que setmana darrera setmana, va dibuixant el Pere Gol. Ara ja no només és limiten a perdre els seus partits, sinó que han afegit el component desagradable i gens desitjable de les males maneres i la bronca com a recurs justificant. Era previsible, que més aviat que tard, aquest element, poc esportiu, fes aparició en un equip amb pocs recursos futbolístics per tapar totes les seves mancances i desviar l’atenció d’uns fonaments que no tenen. El Sants, fent bé la seva feina, ha sumat tres punts més a l’espera de rebre, la propera setmana, a un Catalònia en hores baixes. Només haurà de contemporitzar els primers 45 minuts per, després, a la segona part, veure com l’equip visitant es dissol com una cullerada de sucre en un cafè bullint.
La recuperació del Santa Eulàlia? Caldrà seguir-ho amb atenció les properes setmanes. Avui no era justament un partit on es pogués treure grans conclusions ni fer valoracions de cara al futur. El Masnou és un equip molt verd que ja està entre els quatre darrers classificats. S’haurà de comprovar la resposta del Santa Eulàlia davant equips amb més entitat per certificar l’evolució d’un col·lectiu que encara està per veure. Tampoc la propera setmana ens aportarà gaires respostes doncs s’enfronten entre ells els 4 darrers classificats en dos duels que prometen ser, sinó apassionants, sí decididament dramàtics. La visita a Can Don Bosco pot marcar el futur immediat, no tan per escalar posicions, sinó simplement per fugir d’un descens, que a hores d’ara, els hi és molt proper. El mateix passa amb el Masnou que rebrà al Pere Gol en un partit que pot despenjar, encara més, als de la pèssima Salut.
El Don Bosco cau i cau i cau. A més, amb l’estrany honor de ser l’equip més golejat del grup. Són ja varies setmanes que els de l’Escola Industrial han perdut el nord i es passegen pels camps sense saber ben bé a que juguen. Amb molt poca estructura d’equip està presentant seriosa candidatura a ocupar amb tot mereixement un dels llocs que dona dret, per mèrits propis, al descens de categoria. El proper partit hauran de guanyar al Santa Eulàlia si volen seguir mantenint, ni que sigui, una setmana més l’esperança en una permanència cada cop més cara. L’ Unificació Bellvitge bé, anar fent. Sense excessos ni massa floritures estan instal·lats en un lloc tranquil de la taula a l’espera de temps millors o si més no, que no en vinguin de pitjors.
Novament la Muntanyesa i van...Cada partit una “festa”, cada partit més “partit” que l’anterior. Ahir van acabar amb 6 jugadors, el dia de la Barceloneta amb 7, el dia...Ha de durar molt aquesta història? Si realment no estan per la feina, si no volen guanyar la Lliga, si ni tan sols la volen jugar, doncs que pleguin i no l’adulterin més. Equips com aquest no calen en el món del futbol. El que la gent que hi està vol, és jugar i veure partits complerts, amb tot el temps i amb dos equips sencers dins el terreny de joc. Tot el demès és un mal evitable i espero, pel bé de la majoria, que algú hi posi remei. L’Hospi, en línia ascendent des de la seva victòria a domicili al Nou Sardenya , sembla haver trobat el camí correcte. Una bona prova, una prova de foc, la tindrà el proper cap de setmana quan visiti al Trajana, que estic convençut, no voldrà deixar escapar més punts del seu feu. Partit molt interessant que ens donarà, alguna que altre pista, per on poden anar les trajectòries d’aquest dos equips amb dinàmiques diferents.
He deixat per al final, com era lògic, el partit de la setmana. Partit estrella sobre el paper i partit super-estrella sobre la gespa, en el seu desenllaç real. Un Europa que guanya amb certa autoritat lluny de casa però que, per contra, li costa treure endavant els partits al Nou Sardenya. I avui, davant un excel·lent rival, no ha estat una excepció. El Jupiter s’ha vist desarborat en els primers 45 minuts, sinó per un joc brillant, sí per una motivació i, també perquè no dir-ho, per un gran encert de cara a porta de l’equip local que deixava el marcador en un clar 4 a 2 al descans. La represa s’ha girat com un mitjó arran de l’expulsió d’un jugador local quan només es portaven 10 minuts del segon temps. Amb una eternitat per endavant, i amb un 5 a 2 per als locals, el Jupiter s’ha abocat a l’atac i l’Europa s’ha defensat apel·lant a l’èpica. No ha estat suficient, i faltant poc més de 10 minuts pel final, l’equip visitant ha aconseguit empatar a 5. Un resultat que semblava definitiu però una darrera jugada, en un llançament de falta, i faltant només 5 minuts per l’acabament, l’Europa ha marcat el, que ara sí, seria definitiu 6 a 5 en un partit memorable per part dels dos conjunts i que ha posat a prova la gestió de les emocions de jugadors, tècnics i públic en general. Un gran espectacle per als afeccionats al bon futbol i un argument de primera magnitud per als defensors d’aquest emocionant, brillant i magnífic esport .
diumenge, 9 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)