Tinc fòbia

En el transcórrer de tots aquests anys he anat coneixent un munt de persones i un munt de fòbies. Podria dir, sense que em titllin d’agosarat, que tots tenim, com a mínim, una fòbia amiga que ens acompanya al llarg de la nostra vida.
Hi ha fòbies de totes les mides, colors i gustos. N’hi ha per a blans, grocs i negres. Per a racionalistes i “rauxistes”. Per a mallorquins, catalans i aragonesos. Per a intel·lectuals i sapastres. Per a prims i per a obesos. Per a despistats i per a obsessos. Fòbies exclusives i fòbies a preu de saldo per a totes les butxaques.
Les fòbies han esdevingut un be socialitzat del que tothom, sense excepció, en pot gaudir.

Potser una de les més conegudes és la claustrofòbia: por als espais tancats. Una por molt estesa entre els afeccionats al futbol que han triat aquest esport i no el bàsquet precisament per no trobar-se tancats dins un pavelló on l’aire acostuma a ser escàs i habitualment condicionat.

Una altre fòbia popular i a les antípodes de l’anterior és l’agorafòbia: por als espais oberts. El que podria semblar a primera vista, un càstig diví, no és més que una immensa sort; gràcies a aquesta fòbia podem disposar de miners, ascensoristes, rates de biblioteca i sinistres comptables.

La ginefòbia: por a les dones. Aquesta fòbia està encara poc verbalitzada però molt interioritzada per tots els homes que acostumen a arribar tard a casa desprès d’un sopar, d’un partit de futbol o simplement perquè no trobaven les claus. No sempre cal saber el nom de les coses que passen, existeixen i prou.

Una de ben curiosa és la gefidrofòbia: por a creuar els ponts. Defineix perfectament el perfil d’aquelles persones que no volen mullar-se i que sempre esperen, des de la seguretat de la seva riba, que siguin els altres els que s’acostin.

L’ergofobia: por al treball. Aquesta necessita poques explicacions i qui més qui menys algun cop l’ha patida. Actualment s’està fent un gir en el sentit oposat i es té més por a no trobar-ne o simplement a perdre el que es té.

Una de molt poètica és l’ombrofòbia: por a la pluja. Poètica des de la sala d’estar veient-la a través de la finestra. No tan poètica quan vas amunt i avall en moto i les caigudes són, us ho asseguro, molt doloroses.

Talasofòbia: por al mar. Aquesta por irracional explica perquè hi ha gent capaç de viure a Castella-La Manxa i altres indrets incomprensibles. No és d’estranyar que, menats per aquesta fòbia tan devastadora, els obsessioni neutralitzar tot allò que faci olor de mar. A mida que s’apropen a la costa els hi venen tots els mals i la seva conducta es torna perillosament agressiva.
Veieu el cas dels conqueridors extremenys que varen anar a Amèrica. Desprès de tres mesos de mar i més mar varen arribar a terra amb una pujada de mala llet de les que fan època. Els Maies i els Inques encara se’n recorden.

Quan una persona s’acomoda es diu que pateix tropofòbia: por a canviar de situació o de lloc. La manca d’esperit aventurer, la manca de curiositat i de renovació són unes de les principals característiques dels individus amb aquesta síndrome. El cansament i la pròpia edat són excuses freqüentment utilitzades per a justificar actituds de sedentarisme que tenen la seva arrel en aquesta fòbia.

Una de les fòbies menys conegudes és l’optofòbia: por a obrir els ulls. Poc coneguda però molt utilitzada. És la fòbia dels estruços, d’amagar el cap sota terra, amb la idea de que si no veus el perill, el perill s’esvaeix o simplement deixa d’existir. Si el perill en qüestió es diu i té forma de lleó, tancar els ulls li posarà les coses extremadament més fàcils. Sempre hi haurà l’espavilat de torn que s’aprofitarà de la teva fòbia i acabaràs sent el seu sopar.

La fòbia dels caps incompetents, dels gestors covards, dels entrenadors impersonals, dels directius mediocres,...la decidofòbia: por a prendre decisions. Por donada i agreujada per una manca d’autoestima i confiança en un mateix. La decidofòbia és una de les pors més paralitzadores que poden existir i afecta, en la mateixa mesura, a qui la té i a qui la pateix. La por a decidir pot arrossegar, en la seva caiguda, a grups i col·lectius sencers i escampar el pànic més enllà de lo purament racional. Decidir no t’evitarà l’error però donarà confiança a la gent que t’envolta.

I per acabar amb les fòbies, la fobofòbia: por a les pròpies pors. La mare de totes les fòbies. Si algú arriba a aquest extrem, està realment perdut. Li aconsello que obri un blog i exposi les seves fòbies.
No hi ha cap altre sortida.