Santa Eulàlia i M9M: debilitat confessada

Si bé és pública i notòria la meva adscripció futbolística, és a dir, cap a quin costat carreguen les meves preferències. Vull confessar, per si encara no estava prou clara, i ho vull fer ara mateix, la meva debilitat cap a dos equips senyors i/o també podria dir, dos senyors equips.
L’un: el M9M, debilitat indestructible que ve de lluny i la teixeix un munt d’entramats sentimentals que s’han anat consolidant al llarg dels darrers anys.
I l’altra: el Santa Eulàlia, debilitat inesperada a principi de Temporada i que ha anat prenent cos i arguments setmana darrera setmana fins a convertir-se en una sana i reconfortant addicció.
Tots dos equips rivals directes i amb el mateix objectiu. Un objectiu molt car que només un d’ells podrà abastar. Però acabi com acabi, sigui quin sigui el final, ningú em podrà arravatar aquests gloriosos i estimulants moments que he tingut la sort de poder viure.
Tres equips per a un sol lloc. La injusta mesura, el terrible filtre, la dolorosa resolució que farà que només un d’ells aconsegueixi l’objectiu buscat. I els altres dos? Als altres dos els hi quedarà la satisfacció d’haver contribuït, de forma decisiva, a que l’èxit assolit pel campió encara sigui més meritori.