L’home del sac

De petit em terroritzaven amb l’amenaça de que si no em portava be, si era dolent se m’enduria l’home del sac.
Aquest personatge terrible formava part essencial de l’imaginari comú i era el principal protagonista dels nostres malsons infantils.
De nit al llit, quan la meva mare tancava el llum i ajustava la porta de la habitació no podia deixar de repassar mentalment totes i cada una de les accions del dia, per veure si hi havia alguna que fos objecte de ser tinguda en compte pel temut espectre.
Si tot estava be, el meu son era plàcid i reparador, però per contra, si tenia la sospita d’haver comès alguna malifeta, el son era lleuger, el cos s’amarava de suor i el pànic em feia companyia tot esperant l’arribada de l’home del sac. Em duria a un lloc infernal d’on no es tornava i no podria veure mai més ni al meu germà ni als meus pares.
Dolorós aprenentatge per a tan tendra edat, excessiu peatge per a tanta innocència.

Ara de gran, el meu home del sac és ben diferent. Res a veure amb els meus terrors infantils. El meu home del sac és una bona persona, té un somriure permanent i no fa por a ningú. Sempre està a punt per tot allò que puguis necessitar, sempre a disposició.
No té mai un no i fa de la seva feina un regal per a tothom.
El meu home del sac m’escolta pacientment quan li parlo i em blinda contra la misèria. Em dona lliçons de temprança i sempre m’aconsella be. Em diu: tu tranquil i fes el que hagis de fer. No intentis entendre’ls perquè nosaltres no som com ells.
El meu home del sac es diu Climent, em té el cor robat i dins del sac només hi duu pilotes, que fan la delícia dels nens.