Anar de paquet

Els que sempre hem portat moto sabem perfectament la diferència que hi ha entre conduir-la o anar de paquet.
Si bé anar de paquet et descarrega de responsabilitat i et dona una certa despreocupació que et permet assaborir amb més atenció el paisatge, res és comparable a tenir el control, a triar el camí i la forma d’arribar. Dur la moto és una sensació difícil d’explicar a tots aquells que no l’han dut mai i tremendament satisfactòria per als que habitualment ho fan.

Avui és un gran dia, un dia molt especial per a tu i també per a mi. El dia en el que començaràs un partit de futbol amb 17 anys i l’acabaràs sent major d’edat. El dia en el que passaràs de ser un “paquet” amb autonomia limitada, a ser el conductor del teu propi destí.

Sincerament, em costarà acostumar-me a no sentir l’escalf del teu cos arrapant-se a la meva esquena mentre et duia a l’escola o als entrenaments.
Se’m farà estrany quan, amb la teva pròpia moto, et posis al meu costat aturats al semàfor i em miris amb certa suficiència, amb el menyspreu inherent del que està a punt per menjar-se el mon.
Em resignaré a perdre el privilegi de ser el destinatari dels teus petons fugissers. Petons que han trobat una pell més dolça i necessària, una ànima bessona, una delícia amb nom de princesa.
Llei de vida, com així ha de ser.

Aquest nou escenari, aquesta nova situació que ara comences no t’ha de fer por, ni t’ha d’angoixar. La responsabilitat, que avui tot just estrenes, no t’ha de bloquejar ni fer perdre el nord, ans al contrari, ha de fer créixer amb naturalitat tot el potencial que atresores. Estàs davant d’un dels reptes més importants de la teva vida i tu, no ho oblidis, tens el control.

Que ja no et porti en moto, que ja no t’arrossegui de paquet amunt i avall, no vol dir que em desentengui. Estaré sempre al teu costat per tot allò que et calgui, sigui canviar una roda, netejar la bugia o fer-te de GPS quan et trobis perdut.
La vida, tota ella, és un bucle, i ja veuràs com algun dia m’hauràs de dur de paquet, aleshores, amb tendresa, m’arraparé a tu i et tornaré el calor que em vas donar quan tenies pocs anys, mentre anaves feliç a l’escola tot contemplant la font màgica i pensàvem, tu i jo, que el temps era infinit i que aquell curt viatge no s’acabaria mai.