El joc dels daus: de sis en sis i torna a tirar
Europa 6 – Trajana 0

Dues setmanes consecutives marcant 6 gols i acostant-se a la màgica xifra dels 100 fa que aquest equip sigui un del màxims golejadors de tots els grups i complementàriament un dels menys golejats. Si be això, a vegades, no serveix de gran cosa, en aquest cas és sinònim d’espectacle i de fer les coses be.
El Trajana, com era de preveure, no ha sigut rival esportiu per a un Europa que sembla haver recuperat aquell bon joc al que ens tenia acostumats i que va perdre en dues jornades claus a finals de Febrer: contra el Jupiter a la Verneda i a casa enfront d’un Santa Eulàlia, fins ara, imparable.
L’equip visitant, el Trajana, va intentar jugar a futbol els primers 10 minuts de partit i en veure la gran superioritat dels locals es va dedicar al que sap fer més be i ha practicat durant gran part de la Temporada: la provocació. Portar el joc al seu terreny, utilitzant tots els recursos extra-esportius imaginables. No m’estendré perquè tots els que heu jugat contra aquest equip o l’heu vist jugar, ja sabeu a que em refereix-ho i no entraré en detalls per a no cansar a la parròquia.
L’Europa conscient de la importància i la transcendència del partit, dels punts en joc, del “tot o res”, de no poder fallar; va començar el match una mica tens, però a mida que anaven passant els minuts, la confiança en les pròpies forces i els gols que anaven pujant al marcador va tranquil·litzar el seu joc i és, a partir d’aquest moment, quan es va poder veure, en estat pur, totes les virtuts que atresora aquest equip: joc de toc ràpid, obertura a bandes, fluïdesa, arribada, futbol fàcil,... un dels millors exemples del que s’ha de fer i es pot fer amb una pilota i també sense ella.
El partit, tot ell, va ser un monòleg, millor dit 2 monòlegs, el de l’Europa que parlava de futbol, posant i proposant arguments interessantíssims i d’una gran varietat. I per altra banda, el monòleg del Trajana, que no vaig entendre en absolut, i que a falta de traductors vàlids vaig optar per no capficar-me.
Tres punts més per a seguir somiant que tot és possible i per mantenir, encara que provisionalment, una setmana més el liderat del grup.

L’Europa desprès d’aquella mini crisi de joc, però sobre tot de resultats, ha tornat al bon camí. En una lliga tan llarga i competida tots els factors són determinants, inclosa la pròpia sort i aquesta, és just reconeixeu, ha estat fugissera en alguns passatges del campionat per a un Europa excessivament castigat per la desgracia, o per ser més exactes, per la manca de sort. Sort que si que ha somrigut a altres equips, que sense fer grans partits, han tingut la fortuna d’aconseguir els punts quan no eren mereixedors d’ells.
Però el tòpic és el tòpic i en el mon del futbol això pràcticament és llei.
La consecució d’un títol no solament és fruit de la sort, del treball, del temps, de la casualitat,...és una suma de tots aquests elements i de molts d’altres.
El que guanya la lliga és sempre, sempre, el just vencedor i aquest campionat encara ha de dir la darrera paraula.
A cinc jornades per al final, amb jornades de descans per a tots els equips i amb la incertesa sobre el resultat final es presenta un desenllaç realment no apte per a cardíacs. De tots els escenaris possibles aquest és, sens dubte, el millor. Que la lliga sigui competida fins el últim moment, que hi hagi entre 3 o 4 equips amb possibilitats reals fins la darrera jornada és el que més ens agrada als amants d’aquest esport. L’emoció fins el final ens donarà la mesura exacta de la vàlua de tots i cada un dels equips.
I també, lamentablement, la mesquinesa d’altres.