Indefinicions 13
Adversari: quan no fas anys
Advertència: ja t’ho deia jo
Afegir temps: deixar coure una mica més els macarrons
Amo del partit: José Montilla
Amateur: amant inexpert
Anada: boja. Que no toca
Anar de corcoll: anar de registre
Àrea de càstig: cua de l’atur
Assistent: persona contractada per al servei domèstic
Ascendir: prendre l’ascensor per anar al 4art 2a.
Bandera: Antoni
Blau-grana: hematoma desprès d’un cop
Bot: embarcació petita
Botar: escollir a un equip de govern
Caçar papallones: curiosa activitat de primavera
Cadet: animal petit
Canyellera: pot per guardar la canyella
Cantar un gol: tenor en pràctiques
Capitania: edifici sinistre prop del port
Càrrega il·legal: activitat molt lucrativa a la frontera Mèxic-USA
Cessió: matinal, de tarda i de nit. Generalment numerada
Cessió al porter: donar-li la baixa
Clínic: persona que menysprea els valors morals
Colzera: que estudia molt
Combinació: peça de roba fina que es posa sota el vestit
Compromís: situació de parella abans del casament
Contracop: es recomana una pomada
Copa: part del sostenidor que abraça el pit
Delegat: por liebre
dimecres, 30 d’abril del 2008
dimarts, 29 d’abril del 2008
El fill del mestre
El fill del mestre fa ninots.
La seva mare estén llençols.
El balcó obert deixa escapar
l’aire corrent del bestiar.
Hi ha vaques, bens, conills i porcs.
El fill del mestre trenca nius.
I son germà que se li en riu
rep una pedregada al cap.
Es fot a córrer i a volar.
De dalt d’un arbre fa piu-piu.
El fill del mestre es tira un rot.
Son pare explica la lliçó.
De tant en tant es tira un pet.
I es rasca el cul amb gran delit,
mentre s’arregla els pantalons.
El fill del mestre fa cabdells.
La iaia que no du sostens,
mossega un arbre de Nadal
que té plantat a l’orinal,
fins que no li quedin dents.
El fill del mestre té el cap gros.
I sa germana, la Consol,
té un novio que és americà.
Que menja xiclet per dinar
i es beu la ginebra amb gas-oil.
El fill del mestre planta naps.
La tieta els cull al cap d’un any
i els porta a vendre al Mercat Nou.
Ven faves tendres llet i ous.
I els lluços se’ls mengen els gats.
El fill del mestre ha calat foc
a la casa.
Sisa
El fill del mestre fa ninots.
La seva mare estén llençols.
El balcó obert deixa escapar
l’aire corrent del bestiar.
Hi ha vaques, bens, conills i porcs.
El fill del mestre trenca nius.
I son germà que se li en riu
rep una pedregada al cap.
Es fot a córrer i a volar.
De dalt d’un arbre fa piu-piu.
El fill del mestre es tira un rot.
Son pare explica la lliçó.
De tant en tant es tira un pet.
I es rasca el cul amb gran delit,
mentre s’arregla els pantalons.
El fill del mestre fa cabdells.
La iaia que no du sostens,
mossega un arbre de Nadal
que té plantat a l’orinal,
fins que no li quedin dents.
El fill del mestre té el cap gros.
I sa germana, la Consol,
té un novio que és americà.
Que menja xiclet per dinar
i es beu la ginebra amb gas-oil.
El fill del mestre planta naps.
La tieta els cull al cap d’un any
i els porta a vendre al Mercat Nou.
Ven faves tendres llet i ous.
I els lluços se’ls mengen els gats.
El fill del mestre ha calat foc
a la casa.
Sisa
dilluns, 28 d’abril del 2008
La ginesta ha florit
Jupiter 0 – Santa Eulàlia 4
La ginesta està esplèndida en aquesta època de l’any, quasi tan com l’estat de forma del Santa Eulàlia a aquestes alçades de la Temporada. La lliga ha estat dura i llarga i encara ens queda el desenllaç final. Hi ha hagut moments de tots colors i de tots sabors. Moments per a uns i moments per a d’altres. I ara a manca de només 9 punts per a la seva cloenda, tot sembla encarat per a l’equip de l’Hospitalet i més desprès de la seva incontestable i autoritària victòria al camp de la Verneda on cap equip havia aconseguit, fins ara, endur-se els punts en joc.
S’ha posat fi a una llarga ratxa de triomfs locals que ha permès a l’equip visitant, en el seu millor moment de la Temporada, sumar una nova victòria que el deixa a les portes de la consecució del títol, depenent d’ell mateix, al marge del que facin els seus immediats perseguidors.
Absolutament meritòria la trajectòria d’aquest equip que va patir molt a principi de Temporada amb uns resultats gens esperançadors i que posteriorment varen donar pas a una de les millors ratxes de victòries que recordo en molts anys.
Amb aquest grau d’eficàcia i amb aquests arguments res han pogut fer els seus rivals per seguir la seva estela.
En qualsevol altre grup i amb els números i el joc de l’Europa, aquest equip hauria estat campió molt abans d’arribar a la darrera jornada. Això encara dona més valor a la gesta del Santa Eulàlia que se les ha tingut que veure amb un equip que sempre ha posat la cara i mai ha donat la lliga per perduda, i tampoc ho farà ara que tot sembla favorable als interessos de l’equip del carrer Aprestadora.
Hem estat espectadors de luxe, i encara ho hem de ser fins l’últim sospir, d’un dels duels més apassionants de les darreres temporades. Dos equips, dos grans equips lluitant noble i esportivament per a una sola plaça que porta directament a, la tan desitjada, Primera Divisió. Tot un regal que hem pogut viure, veure i gaudir en primera persona. Una inesperada, a principi de Temporada, “delicatessen” per als paladars més selectes i exigents.
Si a tot això afegim, que durant la competició, la dura competició, s’han creat vincles personals entre membres d’un i altre equip. Relacions d’amistat que perduraran en el temps més enllà de qualsevol resultat, ens hauríem de felicitar per l’extraordinària capacitat integradora que té aquest esport, que tan ens agrada, i que ens uneix molt més que no ens separa, per damunt dels colors que defensem i els escuts que lluïm al pit.
La ginesta està esplèndida en aquesta època de l’any...
Jupiter 0 – Santa Eulàlia 4
La ginesta està esplèndida en aquesta època de l’any, quasi tan com l’estat de forma del Santa Eulàlia a aquestes alçades de la Temporada. La lliga ha estat dura i llarga i encara ens queda el desenllaç final. Hi ha hagut moments de tots colors i de tots sabors. Moments per a uns i moments per a d’altres. I ara a manca de només 9 punts per a la seva cloenda, tot sembla encarat per a l’equip de l’Hospitalet i més desprès de la seva incontestable i autoritària victòria al camp de la Verneda on cap equip havia aconseguit, fins ara, endur-se els punts en joc.
S’ha posat fi a una llarga ratxa de triomfs locals que ha permès a l’equip visitant, en el seu millor moment de la Temporada, sumar una nova victòria que el deixa a les portes de la consecució del títol, depenent d’ell mateix, al marge del que facin els seus immediats perseguidors.
Absolutament meritòria la trajectòria d’aquest equip que va patir molt a principi de Temporada amb uns resultats gens esperançadors i que posteriorment varen donar pas a una de les millors ratxes de victòries que recordo en molts anys.
Amb aquest grau d’eficàcia i amb aquests arguments res han pogut fer els seus rivals per seguir la seva estela.
En qualsevol altre grup i amb els números i el joc de l’Europa, aquest equip hauria estat campió molt abans d’arribar a la darrera jornada. Això encara dona més valor a la gesta del Santa Eulàlia que se les ha tingut que veure amb un equip que sempre ha posat la cara i mai ha donat la lliga per perduda, i tampoc ho farà ara que tot sembla favorable als interessos de l’equip del carrer Aprestadora.
Hem estat espectadors de luxe, i encara ho hem de ser fins l’últim sospir, d’un dels duels més apassionants de les darreres temporades. Dos equips, dos grans equips lluitant noble i esportivament per a una sola plaça que porta directament a, la tan desitjada, Primera Divisió. Tot un regal que hem pogut viure, veure i gaudir en primera persona. Una inesperada, a principi de Temporada, “delicatessen” per als paladars més selectes i exigents.
Si a tot això afegim, que durant la competició, la dura competició, s’han creat vincles personals entre membres d’un i altre equip. Relacions d’amistat que perduraran en el temps més enllà de qualsevol resultat, ens hauríem de felicitar per l’extraordinària capacitat integradora que té aquest esport, que tan ens agrada, i que ens uneix molt més que no ens separa, per damunt dels colors que defensem i els escuts que lluïm al pit.
La ginesta està esplèndida en aquesta època de l’any...
Deliciosa Yaiza
Quasi no et conec, però el temps hi posarà remei. Segur que trobarem els moments, les ocasions més adients, els instants propicis.
Esperaré el que calgui, amb la paciència que calgui i l’avidesa del que vol saber.
Tindré la taula parada i la porta oberta per convidar-te a passar.
Mentre tot això arriba, t’intueixo clara, de mirada àgil, de llum resplendent.
Em passes pel costat amb la textura de la seda i arribes com el vent que tot ho mou, que tot ho neteja.
T’estic aprenent veient els teus efectes en ell. I el que veig m’agrada.
Possiblement no calia, potser la meva opinió no importi o importi poc.
Però t’ho volia dir, deliciosa Yaiza.
Quasi no et conec, però el temps hi posarà remei. Segur que trobarem els moments, les ocasions més adients, els instants propicis.
Esperaré el que calgui, amb la paciència que calgui i l’avidesa del que vol saber.
Tindré la taula parada i la porta oberta per convidar-te a passar.
Mentre tot això arriba, t’intueixo clara, de mirada àgil, de llum resplendent.
Em passes pel costat amb la textura de la seda i arribes com el vent que tot ho mou, que tot ho neteja.
T’estic aprenent veient els teus efectes en ell. I el que veig m’agrada.
Possiblement no calia, potser la meva opinió no importi o importi poc.
Però t’ho volia dir, deliciosa Yaiza.
El circ de la Verneda
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Aquestes paraules profètiques varen ser escrites ara fa una setmana i no em negareu la seva absoluta vigència i actualitat. No es tracta de ser un visionari o un endevinador professional, simplement aplicant la pura observació, l’experiència i una mica de sentit comú són suficients per treure conclusions tan encertades.
Cap de setmana pràcticament decisiu per al desenllaç final de la lliga.
El Santa Eulàlia com era previsible ha passat pel damunt d’un Jupiter patètic, penós i lamentable. Una caricatura d’equip, una broma descomunal, incapaç de presentar la més mínima oposició a un, ara sí líder, equip infinitament superior que l’ha deixat en evidència tan i com ha volgut.
El conjunt de la Verneda m’ha deixat una de les pitjors sensacions, no solament d’aquesta, sinó de les darreres temporades. Un equip que ha distorsionat i alterat l’esdevenir de la lliga amb decisions arbitraries, de dubtosa eficàcia i de nul·la ètica. Un equip mal portat, enganyat, desorientat, utilitzat quan ha convingut i abandonat quan ja no ha servit als interessos del Club o per ser més concrets, als interessos personals d’alguns membres amb responsabilitat dins el Club.
Un Club amb la història i la trajectòria que se li suposa ha estat capaç de llençar per terra, en una sola temporada, tots els valors futbolístics que els seus avantpassats han atresorat amb esforç, treball i dedicació durant molts anys.
El Sr. Gustavo, coordinador del Club, ha deixat en pocs mesos de competició al Jupiter a nivell d’equips amb una ètica tan dubtosa com el Llongueres Sant Crist, el Pere Gol, o la Penya Olivella.
Tot plegat una pallassada que no fa riure a ningú, ni tan sols als propis jugadors que han vist com eren menyspreats al llarg de tota la competició.
El Jupiter estarà a final de Temporada al lloc que li pertocarà per demèrits propis, lluny, molt lluny dels equips de dalt. Lluny per futbol i encara més lluny per manca d’integritat, esportivitat i ètica.
Hi ha dues maneres de perdre: deixar-se guanyar o no oposar al rival cap argument per a guanyar. I el Jupiter ja fa unes setmanes que va decidir anar-se’n de la lliga per la porta del darrera. Tan de bo que no hagués entrat mai.
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Aquestes paraules profètiques varen ser escrites ara fa una setmana i no em negareu la seva absoluta vigència i actualitat. No es tracta de ser un visionari o un endevinador professional, simplement aplicant la pura observació, l’experiència i una mica de sentit comú són suficients per treure conclusions tan encertades.
Cap de setmana pràcticament decisiu per al desenllaç final de la lliga.
El Santa Eulàlia com era previsible ha passat pel damunt d’un Jupiter patètic, penós i lamentable. Una caricatura d’equip, una broma descomunal, incapaç de presentar la més mínima oposició a un, ara sí líder, equip infinitament superior que l’ha deixat en evidència tan i com ha volgut.
El conjunt de la Verneda m’ha deixat una de les pitjors sensacions, no solament d’aquesta, sinó de les darreres temporades. Un equip que ha distorsionat i alterat l’esdevenir de la lliga amb decisions arbitraries, de dubtosa eficàcia i de nul·la ètica. Un equip mal portat, enganyat, desorientat, utilitzat quan ha convingut i abandonat quan ja no ha servit als interessos del Club o per ser més concrets, als interessos personals d’alguns membres amb responsabilitat dins el Club.
Un Club amb la història i la trajectòria que se li suposa ha estat capaç de llençar per terra, en una sola temporada, tots els valors futbolístics que els seus avantpassats han atresorat amb esforç, treball i dedicació durant molts anys.
El Sr. Gustavo, coordinador del Club, ha deixat en pocs mesos de competició al Jupiter a nivell d’equips amb una ètica tan dubtosa com el Llongueres Sant Crist, el Pere Gol, o la Penya Olivella.
Tot plegat una pallassada que no fa riure a ningú, ni tan sols als propis jugadors que han vist com eren menyspreats al llarg de tota la competició.
El Jupiter estarà a final de Temporada al lloc que li pertocarà per demèrits propis, lluny, molt lluny dels equips de dalt. Lluny per futbol i encara més lluny per manca d’integritat, esportivitat i ètica.
Hi ha dues maneres de perdre: deixar-se guanyar o no oposar al rival cap argument per a guanyar. I el Jupiter ja fa unes setmanes que va decidir anar-se’n de la lliga per la porta del darrera. Tan de bo que no hagués entrat mai.
diumenge, 27 d’abril del 2008
Nuñez y Navarro
Hospitalet At. 4 – Mercat Nou Magòria 3
A la dècada dels setanta es va fer famosa a Barcelona una constructora que, amb el nom de Nuñez y Navarro, tenia per costum adquirir tots els xamfrans de l’Eixample per fer blocs de pisos. Se la coneixia popularment amb el sobrenom de “la puta” per la seva afecció a fer cantonades.
Doncs hi ha un camp de futbol a la nostra lliga, al nostre grup 12, el del Hospitalet At. que podria ser hereu d’aquell malnom per les seves reduïdes dimensions que fan extremadament difícil la pràctica d’aquest esport i en conseqüència donen a les jugades a pilota aturada una rellevància decisiva. Així les faltes, i sobre tot els còrners (cantonades), cobren una importància que no tenen en cap altre camp. Jugar aquí amb aquest condicionant no deixa de ser una “putada” per als equips visitants, més tècnics, o fins i tot, amb més recursos futbolístics, però que queden totalment neutralitzats per aquesta peculiar característica que no afavoreix gens l’espectacle.
Un còrner aquí, no és un còrner normal, un còrner és mig còrner per la seva proximitat a la porteria. Un còrner no és mig gol, com es deia antigament, un cor aquí és un gol sencer.
Exemples com el d’ahir no fan més que confirmar tota l’argumentació anterior.
El M9M va ser una nova víctima i en van...d’unes condicions no aptes per al futbol o, si més no, per al futbol que ens agradaria veure en tots els camps.
Com les finals que es decideixen en llançament de penal per a determinar el guanyador, en aquest camp els partits, quasi tots, es decideixen per llançaments de còrners i alguna que altra falta.
El secret és anar a buscar i/o provocar el còrner. Quan més còrners llencis més opcions tens d’endur-te la victòria.
Sabedors d’aquesta peculiar circumstància l’Hospitalet va fer el que havia de fer. Va treure el màxim rendiment als seus limitats mèrits. Va explotar els seus escassos recursos de l’única manera possible. I va reeixir, un cop més, com ho va fer en el seu dia amb altres rivals de superior categoria. De fet, en aquest camp, només han guanyat els 2 equips que encapçalen actualment la classificació: l’Europa i el Santa Eulàlia, equips que van saber-se adaptar perfectament a les característiques del terreny i no deixant fer el seu joc matusser a l’equip local.
L’Hospitalet és un equip, que per futbol practicat, hauria d’estar més a baix a la classificació, la prova està en els mals resultats que treu lluny de casa; però el factor camp està sent decisiu en el lloc de privilegi que actualment ocupa. Realment sobredimensionat si ens fixem en el partit d’ahir on varen fer pocs mèrits i on el M9M es mereixia una victòria que se li va escapar dolorosament i li posa la lliga molt difícil. Les seves darreres aspiracions passaven per guanyar ahir i, si be és cert, que encara els hi queden 9 punts per disputar, que encara no està matemàticament decidit, es fa difícil pensar que es donin les caramboles necessàries perquè aquesta situació canvií.
S’ha de treballar fins el darrer alè i estic segur que aquest equip ho farà. Tenen tota la “professionalitat” i l’ètica que a d’altres equips els hi manca.
Molta sort en el que resta, la meva admiració ja la teniu.
Hospitalet At. 4 – Mercat Nou Magòria 3
A la dècada dels setanta es va fer famosa a Barcelona una constructora que, amb el nom de Nuñez y Navarro, tenia per costum adquirir tots els xamfrans de l’Eixample per fer blocs de pisos. Se la coneixia popularment amb el sobrenom de “la puta” per la seva afecció a fer cantonades.
Doncs hi ha un camp de futbol a la nostra lliga, al nostre grup 12, el del Hospitalet At. que podria ser hereu d’aquell malnom per les seves reduïdes dimensions que fan extremadament difícil la pràctica d’aquest esport i en conseqüència donen a les jugades a pilota aturada una rellevància decisiva. Així les faltes, i sobre tot els còrners (cantonades), cobren una importància que no tenen en cap altre camp. Jugar aquí amb aquest condicionant no deixa de ser una “putada” per als equips visitants, més tècnics, o fins i tot, amb més recursos futbolístics, però que queden totalment neutralitzats per aquesta peculiar característica que no afavoreix gens l’espectacle.
Un còrner aquí, no és un còrner normal, un còrner és mig còrner per la seva proximitat a la porteria. Un còrner no és mig gol, com es deia antigament, un cor aquí és un gol sencer.
Exemples com el d’ahir no fan més que confirmar tota l’argumentació anterior.
El M9M va ser una nova víctima i en van...d’unes condicions no aptes per al futbol o, si més no, per al futbol que ens agradaria veure en tots els camps.
Com les finals que es decideixen en llançament de penal per a determinar el guanyador, en aquest camp els partits, quasi tots, es decideixen per llançaments de còrners i alguna que altra falta.
El secret és anar a buscar i/o provocar el còrner. Quan més còrners llencis més opcions tens d’endur-te la victòria.
Sabedors d’aquesta peculiar circumstància l’Hospitalet va fer el que havia de fer. Va treure el màxim rendiment als seus limitats mèrits. Va explotar els seus escassos recursos de l’única manera possible. I va reeixir, un cop més, com ho va fer en el seu dia amb altres rivals de superior categoria. De fet, en aquest camp, només han guanyat els 2 equips que encapçalen actualment la classificació: l’Europa i el Santa Eulàlia, equips que van saber-se adaptar perfectament a les característiques del terreny i no deixant fer el seu joc matusser a l’equip local.
L’Hospitalet és un equip, que per futbol practicat, hauria d’estar més a baix a la classificació, la prova està en els mals resultats que treu lluny de casa; però el factor camp està sent decisiu en el lloc de privilegi que actualment ocupa. Realment sobredimensionat si ens fixem en el partit d’ahir on varen fer pocs mèrits i on el M9M es mereixia una victòria que se li va escapar dolorosament i li posa la lliga molt difícil. Les seves darreres aspiracions passaven per guanyar ahir i, si be és cert, que encara els hi queden 9 punts per disputar, que encara no està matemàticament decidit, es fa difícil pensar que es donin les caramboles necessàries perquè aquesta situació canvií.
S’ha de treballar fins el darrer alè i estic segur que aquest equip ho farà. Tenen tota la “professionalitat” i l’ètica que a d’altres equips els hi manca.
Molta sort en el que resta, la meva admiració ja la teniu.
dissabte, 26 d’abril del 2008
divendres, 25 d’abril del 2008
Vicing
Estem parlant de l’activitat de moda a la ciutat i a la vista de tothom. Si abans els fumadors mantenien el seu vici en privat i ho portaven d’una manera intima i discreta, ara és totalment al revés.
Els fumadors practicants del vicing han sortit al carrer. Portes de locals, vestíbuls d’oficines, voreres, entrades d’escales, balcons baixos i alts,...tots plens d’orgullosos addictes al tabac fent publica la seva dependència.
Si abans es reconeixia els esquiadors per la saludable tonalitat del seu rostre, ara són els fumadors els que gaudeixen i presumeixen d’aquest aspecte esplèndid. I és que fumar al carrer els té exposats a més hores de sol que a la resta de mortals i això es nota per tota la cara.
L’administració ha aconseguit eliminar pràcticament la publicitat del tabac en revistes, televisió, mitjans de comunicació i ara són els propis fumadors els que en fan i a més gratuïtament, per a complaença de les companyes tabaqueres.
Tots els carrers plens de vicing practicat per dones i homes sense pudor, mostrant al mon les seves pròpies i més inconfessables misèries. Un exemple per a nens i nenes i altres criatures innocents.
Estem parlant de l’activitat de moda a la ciutat i a la vista de tothom. Si abans els fumadors mantenien el seu vici en privat i ho portaven d’una manera intima i discreta, ara és totalment al revés.
Els fumadors practicants del vicing han sortit al carrer. Portes de locals, vestíbuls d’oficines, voreres, entrades d’escales, balcons baixos i alts,...tots plens d’orgullosos addictes al tabac fent publica la seva dependència.
Si abans es reconeixia els esquiadors per la saludable tonalitat del seu rostre, ara són els fumadors els que gaudeixen i presumeixen d’aquest aspecte esplèndid. I és que fumar al carrer els té exposats a més hores de sol que a la resta de mortals i això es nota per tota la cara.
L’administració ha aconseguit eliminar pràcticament la publicitat del tabac en revistes, televisió, mitjans de comunicació i ara són els propis fumadors els que en fan i a més gratuïtament, per a complaença de les companyes tabaqueres.
Tots els carrers plens de vicing practicat per dones i homes sense pudor, mostrant al mon les seves pròpies i més inconfessables misèries. Un exemple per a nens i nenes i altres criatures innocents.
dijous, 24 d’abril del 2008
La casa que vull
Per a construir una casa, al marge de tenir el terreny i els diners, calen una sèrie d’elements bàsics.
El primer és, sens dubte, una bona direcció d’obra. Un arquitecte amb els objectius clars, un profund coneixement dels materials, un domini del “tempo” i una gran habilitat en triar els industrials que l’hauran de dur a bon port.
Uns operaris que, complementàriament a la seva solvència professional, hauran de sentir-se l’obra en la que treballen com a pròpia.
És fonamental que l’industrial allunyi, tant com pugui, del seu cap la idea de que està construint la casa del Sr. Valle o del Sr. Inclán.
L’obra ha de fer-la seva mentre duri, independentment del nom o l’estatus del propietari.
El resultat final, l’èxit o el fracàs, dependrà directament del grau de competència, d’implicació i complicitat dels industrials que hi treballen.
El futbol hauria de ser així.
Per a construir una casa, al marge de tenir el terreny i els diners, calen una sèrie d’elements bàsics.
El primer és, sens dubte, una bona direcció d’obra. Un arquitecte amb els objectius clars, un profund coneixement dels materials, un domini del “tempo” i una gran habilitat en triar els industrials que l’hauran de dur a bon port.
Uns operaris que, complementàriament a la seva solvència professional, hauran de sentir-se l’obra en la que treballen com a pròpia.
És fonamental que l’industrial allunyi, tant com pugui, del seu cap la idea de que està construint la casa del Sr. Valle o del Sr. Inclán.
L’obra ha de fer-la seva mentre duri, independentment del nom o l’estatus del propietari.
El resultat final, l’èxit o el fracàs, dependrà directament del grau de competència, d’implicació i complicitat dels industrials que hi treballen.
El futbol hauria de ser així.
dimecres, 23 d’abril del 2008
Una rosa blava en una muntanya serrada
A primer cop d’ull pot semblar-te una simple rosa, però no et deixis enganyar, és la meva manera de dir-te que t’estimo. I ja veus que ho faig d’una forma original, com no ho fa ningú i menys en un dia com el d’avui. Si t’he de ser sincer m’importa molt poc, en aquests moments, l’originalitat, tot recordant quan, en jornades com aquesta, et regalava una esplèndida i saludable carxofa.
T’estimo, amb roses o carxofes, per Sant Jordi i per Sant Joan, quan et veig i quan et penso, quan em parles i quan t’escolto, a San Francisco, a Tozeur i a Istanbul...
T’he estimat sempre amb bogeria i ara, a més, t’estimo amb coneixement. Sempre m’has posat a les maletes l’equipatge necessari. Sempre trobes el vi adequat. Sempre tens la paraula justa.
T’estimo des del cim d’aquest turó amb vistes excepcionals i on continua el camí que vull fer amb tu.
A primer cop d’ull pot semblar-te una simple rosa, però no et deixis enganyar, és la meva manera de dir-te que t’estimo. I ja veus que ho faig d’una forma original, com no ho fa ningú i menys en un dia com el d’avui. Si t’he de ser sincer m’importa molt poc, en aquests moments, l’originalitat, tot recordant quan, en jornades com aquesta, et regalava una esplèndida i saludable carxofa.
T’estimo, amb roses o carxofes, per Sant Jordi i per Sant Joan, quan et veig i quan et penso, quan em parles i quan t’escolto, a San Francisco, a Tozeur i a Istanbul...
T’he estimat sempre amb bogeria i ara, a més, t’estimo amb coneixement. Sempre m’has posat a les maletes l’equipatge necessari. Sempre trobes el vi adequat. Sempre tens la paraula justa.
T’estimo des del cim d’aquest turó amb vistes excepcionals i on continua el camí que vull fer amb tu.
dimarts, 22 d’abril del 2008
Futbol: ciència inexacta
Que el futbol ha estat tradicionalment una ciència plena d’inexactituds és una realitat contrastada i cada cop menys qüestionada. Veieu sinó el darrer exemple: quants partits li queden al Barça o al Manchester per acabar la Champions? La resposta és 3.
Quants partits li queden al Liverpool o al Chelsea per acabar la Champions? La resposta torna a ser 3.
Doncs si fem la suma corresponent dels partits que els hi queden a uns i altres per acabar la Champions, la cosa aniria així: 3+3=6.
Error fatal, la resposta correcta és 5. Ja veieu com una vegada més el futbol s’equivoca. I confirma la sospita de que és un joc imprevisible on tot pot passar i tot es possible.
Una curiositat, a Einstein li encantava el futbol i mai no es cansava de repetir que era un joc on la lògica sempre era relativa.
Que el futbol ha estat tradicionalment una ciència plena d’inexactituds és una realitat contrastada i cada cop menys qüestionada. Veieu sinó el darrer exemple: quants partits li queden al Barça o al Manchester per acabar la Champions? La resposta és 3.
Quants partits li queden al Liverpool o al Chelsea per acabar la Champions? La resposta torna a ser 3.
Doncs si fem la suma corresponent dels partits que els hi queden a uns i altres per acabar la Champions, la cosa aniria així: 3+3=6.
Error fatal, la resposta correcta és 5. Ja veieu com una vegada més el futbol s’equivoca. I confirma la sospita de que és un joc imprevisible on tot pot passar i tot es possible.
Una curiositat, a Einstein li encantava el futbol i mai no es cansava de repetir que era un joc on la lògica sempre era relativa.
Confusió geomètrica
Fa tota la impressió que alguns joves jugadors de futbol i algun que altre (i)responsable que els entrena, no varen anar a escola tot el que els hi calia, i si varen anar ho van fer poc i probablement, només a les classes de gimnàstica o magnèsia. En tot cas, no van aprofitar el temps i en conseqüència no van assolir els mínims i necessaris coneixements geomètrics per diferenciar un rectangle d’un quadrilàter.
Un rectangle és una figura geomètrica amb quatre costats, iguals dos a dos, és a dir, dues parelles iguals internament però diferents entre elles. Per exemple, un camp de futbol. Be, hi ha camps de futbol que això de la igualtat entre costats donaria molt que parlar, però aquest seria un altre debat que avui no toca.
Pel que fa al quadrilàter, és una figura, també geomètrica, també amb quatre costats, però amb la substancial diferència que els seus quatre costats són iguals entre ells. Per exemple, un ring de boxa.
Doncs fets aquests aclariments previs i que tothom hauria de saber, aquí comença el veritable drama. Hi ha individus, els esmentats més amunt, que tendeixen a confondre aquestes dues figures i/o polígons, així doncs, no és d’estranyar la facilitat que tenen de convertir un camp de futbol (un rectangle), en un ring de boxa (un quadrilàter) sense el més mínim remordiment ni voluntat de penediment.
Aquesta malsana inèrcia de confondre polígons els durà, ja de grans i en el terreny professional, a no distingir entre el Polígon Industrial de Les Massotes o el de Regàs, cosa que farà que lliurin la mercaderia amb retard i molt probablement en mal estat.
Com es poden sentir culpables o avergonyits d’una cosa que no han après mai? Com responsabilitzar-los per confondre uns espais tan similars i ambdós plens d’angles rectes? En el fons tenen raó, el problema és que per a ells només existeix un angle: l’obtús. I d’ell en fan bandera. I tot s’ho miren amb aquesta perspectiva esbiaixada.
La geometria no enganya i angles obtusos no podran fer mai un rectangle ni res que se li assembli. Pura geometria.
Fa tota la impressió que alguns joves jugadors de futbol i algun que altre (i)responsable que els entrena, no varen anar a escola tot el que els hi calia, i si varen anar ho van fer poc i probablement, només a les classes de gimnàstica o magnèsia. En tot cas, no van aprofitar el temps i en conseqüència no van assolir els mínims i necessaris coneixements geomètrics per diferenciar un rectangle d’un quadrilàter.
Un rectangle és una figura geomètrica amb quatre costats, iguals dos a dos, és a dir, dues parelles iguals internament però diferents entre elles. Per exemple, un camp de futbol. Be, hi ha camps de futbol que això de la igualtat entre costats donaria molt que parlar, però aquest seria un altre debat que avui no toca.
Pel que fa al quadrilàter, és una figura, també geomètrica, també amb quatre costats, però amb la substancial diferència que els seus quatre costats són iguals entre ells. Per exemple, un ring de boxa.
Doncs fets aquests aclariments previs i que tothom hauria de saber, aquí comença el veritable drama. Hi ha individus, els esmentats més amunt, que tendeixen a confondre aquestes dues figures i/o polígons, així doncs, no és d’estranyar la facilitat que tenen de convertir un camp de futbol (un rectangle), en un ring de boxa (un quadrilàter) sense el més mínim remordiment ni voluntat de penediment.
Aquesta malsana inèrcia de confondre polígons els durà, ja de grans i en el terreny professional, a no distingir entre el Polígon Industrial de Les Massotes o el de Regàs, cosa que farà que lliurin la mercaderia amb retard i molt probablement en mal estat.
Com es poden sentir culpables o avergonyits d’una cosa que no han après mai? Com responsabilitzar-los per confondre uns espais tan similars i ambdós plens d’angles rectes? En el fons tenen raó, el problema és que per a ells només existeix un angle: l’obtús. I d’ell en fan bandera. I tot s’ho miren amb aquesta perspectiva esbiaixada.
La geometria no enganya i angles obtusos no podran fer mai un rectangle ni res que se li assembli. Pura geometria.
dilluns, 21 d’abril del 2008
L’home del sac
De petit em terroritzaven amb l’amenaça de que si no em portava be, si era dolent se m’enduria l’home del sac.
Aquest personatge terrible formava part essencial de l’imaginari comú i era el principal protagonista dels nostres malsons infantils.
De nit al llit, quan la meva mare tancava el llum i ajustava la porta de la habitació no podia deixar de repassar mentalment totes i cada una de les accions del dia, per veure si hi havia alguna que fos objecte de ser tinguda en compte pel temut espectre.
Si tot estava be, el meu son era plàcid i reparador, però per contra, si tenia la sospita d’haver comès alguna malifeta, el son era lleuger, el cos s’amarava de suor i el pànic em feia companyia tot esperant l’arribada de l’home del sac. Em duria a un lloc infernal d’on no es tornava i no podria veure mai més ni al meu germà ni als meus pares.
Dolorós aprenentatge per a tan tendra edat, excessiu peatge per a tanta innocència.
Ara de gran, el meu home del sac és ben diferent. Res a veure amb els meus terrors infantils. El meu home del sac és una bona persona, té un somriure permanent i no fa por a ningú. Sempre està a punt per tot allò que puguis necessitar, sempre a disposició.
No té mai un no i fa de la seva feina un regal per a tothom.
El meu home del sac m’escolta pacientment quan li parlo i em blinda contra la misèria. Em dona lliçons de temprança i sempre m’aconsella be. Em diu: tu tranquil i fes el que hagis de fer. No intentis entendre’ls perquè nosaltres no som com ells.
El meu home del sac es diu Climent, em té el cor robat i dins del sac només hi duu pilotes, que fan la delícia dels nens.
De petit em terroritzaven amb l’amenaça de que si no em portava be, si era dolent se m’enduria l’home del sac.
Aquest personatge terrible formava part essencial de l’imaginari comú i era el principal protagonista dels nostres malsons infantils.
De nit al llit, quan la meva mare tancava el llum i ajustava la porta de la habitació no podia deixar de repassar mentalment totes i cada una de les accions del dia, per veure si hi havia alguna que fos objecte de ser tinguda en compte pel temut espectre.
Si tot estava be, el meu son era plàcid i reparador, però per contra, si tenia la sospita d’haver comès alguna malifeta, el son era lleuger, el cos s’amarava de suor i el pànic em feia companyia tot esperant l’arribada de l’home del sac. Em duria a un lloc infernal d’on no es tornava i no podria veure mai més ni al meu germà ni als meus pares.
Dolorós aprenentatge per a tan tendra edat, excessiu peatge per a tanta innocència.
Ara de gran, el meu home del sac és ben diferent. Res a veure amb els meus terrors infantils. El meu home del sac és una bona persona, té un somriure permanent i no fa por a ningú. Sempre està a punt per tot allò que puguis necessitar, sempre a disposició.
No té mai un no i fa de la seva feina un regal per a tothom.
El meu home del sac m’escolta pacientment quan li parlo i em blinda contra la misèria. Em dona lliçons de temprança i sempre m’aconsella be. Em diu: tu tranquil i fes el que hagis de fer. No intentis entendre’ls perquè nosaltres no som com ells.
El meu home del sac es diu Climent, em té el cor robat i dins del sac només hi duu pilotes, que fan la delícia dels nens.
diumenge, 20 d’abril del 2008
Jupiter s’apaga
Per a tots aquells que dubtaven de les previsions que d’aquí al final de lliga encara hi haurien sorpreses. Que no estava tot decidit.
Per aquells que apostaven pel Jupiter quan vaig avançar que l’equip de la Verneda seria víctima de la pròpia por escènica. Por que s’ha confirmat. Por que ha fet estralls i que ara els propis jugadors del Jupiter reconeixen. Por que els ha paralitzat fora de casa i els ha fet perdre dolorosament en camps com el del Cinc Copes, on pràcticament tothom a guanyat, fins i tot la Vila Olimpica, un altre especialista en perdre com a visitant, i que allí en canvi es va endur els tres punts.
Per a tots aquells que no es creien que la lliga seria cosa de dos, ho vaig dir fa varies jornades. Que la lluita estaria entre el Santa Eulàlia i l’Europa amb el permís del M9M.
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que el futbol és una carrera d’obstacles de llarg recorregut i el Jupiter és l’equip més verd dels que han tingut opcions al títol.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Fins i tot els planetes són finits.
Per a tots aquells que dubtaven de les previsions que d’aquí al final de lliga encara hi haurien sorpreses. Que no estava tot decidit.
Per aquells que apostaven pel Jupiter quan vaig avançar que l’equip de la Verneda seria víctima de la pròpia por escènica. Por que s’ha confirmat. Por que ha fet estralls i que ara els propis jugadors del Jupiter reconeixen. Por que els ha paralitzat fora de casa i els ha fet perdre dolorosament en camps com el del Cinc Copes, on pràcticament tothom a guanyat, fins i tot la Vila Olimpica, un altre especialista en perdre com a visitant, i que allí en canvi es va endur els tres punts.
Per a tots aquells que no es creien que la lliga seria cosa de dos, ho vaig dir fa varies jornades. Que la lluita estaria entre el Santa Eulàlia i l’Europa amb el permís del M9M.
Que el Jupiter quedaria despenjat, quart o cinquè, ho vaig dir quan anava 1er.
Que el futbol és una carrera d’obstacles de llarg recorregut i el Jupiter és l’equip més verd dels que han tingut opcions al títol.
Que la forma d’actuar al llarg de la competició per part del Jupiter no ha estat la més correcta i/o ètica i això acabaria passant factura, com així ha estat.
Que al Jupiter només li queda la honra de la imbatibilitat a casa, cosa que acabarà perdent aquest proper cap de setmana quan el Santa Eulàlia li passi pel damunt com ha fet amb el M9M, Europa i Barceloneta.
Fins i tot els planetes són finits.
El joc dels daus: de sis en sis i torna a tirar
Europa 6 – Trajana 0
Dues setmanes consecutives marcant 6 gols i acostant-se a la màgica xifra dels 100 fa que aquest equip sigui un del màxims golejadors de tots els grups i complementàriament un dels menys golejats. Si be això, a vegades, no serveix de gran cosa, en aquest cas és sinònim d’espectacle i de fer les coses be.
El Trajana, com era de preveure, no ha sigut rival esportiu per a un Europa que sembla haver recuperat aquell bon joc al que ens tenia acostumats i que va perdre en dues jornades claus a finals de Febrer: contra el Jupiter a la Verneda i a casa enfront d’un Santa Eulàlia, fins ara, imparable.
L’equip visitant, el Trajana, va intentar jugar a futbol els primers 10 minuts de partit i en veure la gran superioritat dels locals es va dedicar al que sap fer més be i ha practicat durant gran part de la Temporada: la provocació. Portar el joc al seu terreny, utilitzant tots els recursos extra-esportius imaginables. No m’estendré perquè tots els que heu jugat contra aquest equip o l’heu vist jugar, ja sabeu a que em refereix-ho i no entraré en detalls per a no cansar a la parròquia.
L’Europa conscient de la importància i la transcendència del partit, dels punts en joc, del “tot o res”, de no poder fallar; va començar el match una mica tens, però a mida que anaven passant els minuts, la confiança en les pròpies forces i els gols que anaven pujant al marcador va tranquil·litzar el seu joc i és, a partir d’aquest moment, quan es va poder veure, en estat pur, totes les virtuts que atresora aquest equip: joc de toc ràpid, obertura a bandes, fluïdesa, arribada, futbol fàcil,... un dels millors exemples del que s’ha de fer i es pot fer amb una pilota i també sense ella.
El partit, tot ell, va ser un monòleg, millor dit 2 monòlegs, el de l’Europa que parlava de futbol, posant i proposant arguments interessantíssims i d’una gran varietat. I per altra banda, el monòleg del Trajana, que no vaig entendre en absolut, i que a falta de traductors vàlids vaig optar per no capficar-me.
Tres punts més per a seguir somiant que tot és possible i per mantenir, encara que provisionalment, una setmana més el liderat del grup.
L’Europa desprès d’aquella mini crisi de joc, però sobre tot de resultats, ha tornat al bon camí. En una lliga tan llarga i competida tots els factors són determinants, inclosa la pròpia sort i aquesta, és just reconeixeu, ha estat fugissera en alguns passatges del campionat per a un Europa excessivament castigat per la desgracia, o per ser més exactes, per la manca de sort. Sort que si que ha somrigut a altres equips, que sense fer grans partits, han tingut la fortuna d’aconseguir els punts quan no eren mereixedors d’ells.
Però el tòpic és el tòpic i en el mon del futbol això pràcticament és llei.
La consecució d’un títol no solament és fruit de la sort, del treball, del temps, de la casualitat,...és una suma de tots aquests elements i de molts d’altres.
El que guanya la lliga és sempre, sempre, el just vencedor i aquest campionat encara ha de dir la darrera paraula.
A cinc jornades per al final, amb jornades de descans per a tots els equips i amb la incertesa sobre el resultat final es presenta un desenllaç realment no apte per a cardíacs. De tots els escenaris possibles aquest és, sens dubte, el millor. Que la lliga sigui competida fins el últim moment, que hi hagi entre 3 o 4 equips amb possibilitats reals fins la darrera jornada és el que més ens agrada als amants d’aquest esport. L’emoció fins el final ens donarà la mesura exacta de la vàlua de tots i cada un dels equips.
I també, lamentablement, la mesquinesa d’altres.
Europa 6 – Trajana 0
Dues setmanes consecutives marcant 6 gols i acostant-se a la màgica xifra dels 100 fa que aquest equip sigui un del màxims golejadors de tots els grups i complementàriament un dels menys golejats. Si be això, a vegades, no serveix de gran cosa, en aquest cas és sinònim d’espectacle i de fer les coses be.
El Trajana, com era de preveure, no ha sigut rival esportiu per a un Europa que sembla haver recuperat aquell bon joc al que ens tenia acostumats i que va perdre en dues jornades claus a finals de Febrer: contra el Jupiter a la Verneda i a casa enfront d’un Santa Eulàlia, fins ara, imparable.
L’equip visitant, el Trajana, va intentar jugar a futbol els primers 10 minuts de partit i en veure la gran superioritat dels locals es va dedicar al que sap fer més be i ha practicat durant gran part de la Temporada: la provocació. Portar el joc al seu terreny, utilitzant tots els recursos extra-esportius imaginables. No m’estendré perquè tots els que heu jugat contra aquest equip o l’heu vist jugar, ja sabeu a que em refereix-ho i no entraré en detalls per a no cansar a la parròquia.
L’Europa conscient de la importància i la transcendència del partit, dels punts en joc, del “tot o res”, de no poder fallar; va començar el match una mica tens, però a mida que anaven passant els minuts, la confiança en les pròpies forces i els gols que anaven pujant al marcador va tranquil·litzar el seu joc i és, a partir d’aquest moment, quan es va poder veure, en estat pur, totes les virtuts que atresora aquest equip: joc de toc ràpid, obertura a bandes, fluïdesa, arribada, futbol fàcil,... un dels millors exemples del que s’ha de fer i es pot fer amb una pilota i també sense ella.
El partit, tot ell, va ser un monòleg, millor dit 2 monòlegs, el de l’Europa que parlava de futbol, posant i proposant arguments interessantíssims i d’una gran varietat. I per altra banda, el monòleg del Trajana, que no vaig entendre en absolut, i que a falta de traductors vàlids vaig optar per no capficar-me.
Tres punts més per a seguir somiant que tot és possible i per mantenir, encara que provisionalment, una setmana més el liderat del grup.
L’Europa desprès d’aquella mini crisi de joc, però sobre tot de resultats, ha tornat al bon camí. En una lliga tan llarga i competida tots els factors són determinants, inclosa la pròpia sort i aquesta, és just reconeixeu, ha estat fugissera en alguns passatges del campionat per a un Europa excessivament castigat per la desgracia, o per ser més exactes, per la manca de sort. Sort que si que ha somrigut a altres equips, que sense fer grans partits, han tingut la fortuna d’aconseguir els punts quan no eren mereixedors d’ells.
Però el tòpic és el tòpic i en el mon del futbol això pràcticament és llei.
La consecució d’un títol no solament és fruit de la sort, del treball, del temps, de la casualitat,...és una suma de tots aquests elements i de molts d’altres.
El que guanya la lliga és sempre, sempre, el just vencedor i aquest campionat encara ha de dir la darrera paraula.
A cinc jornades per al final, amb jornades de descans per a tots els equips i amb la incertesa sobre el resultat final es presenta un desenllaç realment no apte per a cardíacs. De tots els escenaris possibles aquest és, sens dubte, el millor. Que la lliga sigui competida fins el últim moment, que hi hagi entre 3 o 4 equips amb possibilitats reals fins la darrera jornada és el que més ens agrada als amants d’aquest esport. L’emoció fins el final ens donarà la mesura exacta de la vàlua de tots i cada un dels equips.
I també, lamentablement, la mesquinesa d’altres.
dissabte, 19 d’abril del 2008
El dibuix i la caricatura
Santa Eulàlia 3 – Vila Olímpica 0
Aquest és un d’aquells partits que es podria explicar només amb titulars, sense cap descripció complementaria. Titulars com ara: “La Vila segueix naufragant terra endins” o “Massa Santa Eulàlia per a tan poca Vila” o “Santa Eulàlia es passeja per la Vila” o “Les vacances de Julio desastroses per a la Vila” o “Un miki verinós paralitza a la Vila” i així fins a l’avorriment.
El Santa ha seguit fidel a la seva línia dels darrers partits, movent-se en el bon camí cap el títol i donant en tot moment una autoritària sensació de seguretat en les seves pròpies forces. El Santa ha estat el viu retrat d’un dibuix ben perfilat, ple de contingut i amb i amb uns contorns clars i de traçat robust. Sòlid en defensa, treballador al mig camp i amb poca arribada a dalt, però molta pegada. Un equip com aquest, amb el seu potencial, hauria de crear moltes més ocasions de gol de les que habitualment genera, però pel vist aquesta tarda, potser no li calen. Arribar i moldre o si ho preferiu en termes econòmics: molt d’interès per tan poca inversió. Solvència contrastada.
El Santa ha estat el dibuix, amb un miki molt inspirat i que ha fet el més difícil: obrir la llauna. Mentre la Vila no ha passat de ser una caricatura. Un esbós cada cop més confús que s’arrossega sense esma pels camps contraris com si estigues pujant al seu Calvari particular.
Els nervis de l’equip local i la pressió de no poder fallar, de no poder tenir el més mínim marge d’error ha donat una mica d’emoció a la primera part. Però ha estat marcar en les darreries dels primers 45 minuts i aquí s’ha acabat la resistència de la Vila i ha finiquitat el partit a falta de 45 minuts de pur tràmit, on tots 2 equips han avorrit a l’espectador. Uns, el del Santa, perquè no els hi calia més esforç i els altres perquè no podien o no en sabien més.
El Santa ha adormit el partit i només ha estat cap el final de la segona part on han acabat d’arrodonir el resultat amb 2 gols més que acabaria reflectint en el marcador, la diferencia real que hi ha entre un i altre equip.
La Vila ha estat novament un tou esparring per a un equip molt superior en totes les línies i en tots els aspectes. Un oposant amb escassos recursos que no ha estat rival per a un conjunt que els ha deixat en evidencia posant al descobert totes les seves mancances lluny de la càlida llar. El Santa li ha tret, aquesta tarda, els colors a la Vila.
Santa Eulàlia 3 – Vila Olímpica 0
Aquest és un d’aquells partits que es podria explicar només amb titulars, sense cap descripció complementaria. Titulars com ara: “La Vila segueix naufragant terra endins” o “Massa Santa Eulàlia per a tan poca Vila” o “Santa Eulàlia es passeja per la Vila” o “Les vacances de Julio desastroses per a la Vila” o “Un miki verinós paralitza a la Vila” i així fins a l’avorriment.
El Santa ha seguit fidel a la seva línia dels darrers partits, movent-se en el bon camí cap el títol i donant en tot moment una autoritària sensació de seguretat en les seves pròpies forces. El Santa ha estat el viu retrat d’un dibuix ben perfilat, ple de contingut i amb i amb uns contorns clars i de traçat robust. Sòlid en defensa, treballador al mig camp i amb poca arribada a dalt, però molta pegada. Un equip com aquest, amb el seu potencial, hauria de crear moltes més ocasions de gol de les que habitualment genera, però pel vist aquesta tarda, potser no li calen. Arribar i moldre o si ho preferiu en termes econòmics: molt d’interès per tan poca inversió. Solvència contrastada.
El Santa ha estat el dibuix, amb un miki molt inspirat i que ha fet el més difícil: obrir la llauna. Mentre la Vila no ha passat de ser una caricatura. Un esbós cada cop més confús que s’arrossega sense esma pels camps contraris com si estigues pujant al seu Calvari particular.
Els nervis de l’equip local i la pressió de no poder fallar, de no poder tenir el més mínim marge d’error ha donat una mica d’emoció a la primera part. Però ha estat marcar en les darreries dels primers 45 minuts i aquí s’ha acabat la resistència de la Vila i ha finiquitat el partit a falta de 45 minuts de pur tràmit, on tots 2 equips han avorrit a l’espectador. Uns, el del Santa, perquè no els hi calia més esforç i els altres perquè no podien o no en sabien més.
El Santa ha adormit el partit i només ha estat cap el final de la segona part on han acabat d’arrodonir el resultat amb 2 gols més que acabaria reflectint en el marcador, la diferencia real que hi ha entre un i altre equip.
La Vila ha estat novament un tou esparring per a un equip molt superior en totes les línies i en tots els aspectes. Un oposant amb escassos recursos que no ha estat rival per a un conjunt que els ha deixat en evidencia posant al descobert totes les seves mancances lluny de la càlida llar. El Santa li ha tret, aquesta tarda, els colors a la Vila.
DEBAT A BAT
"Tinc un debat per a tu
que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...”
És millor guanyar o jugar be? O dit d’una altra manera, que és millor els procediments o el resultat final?
És poden tenir clars els conceptes, clars els procediments i fracassar?
El fracàs o l’èxit només depenen del resultat?
L’únic guany possible és el resultat o be hi ha guanys més enllà del resultat?
Quan perds, no es guanya res?
Quan guanyes, ho guanyes tot?
Es pot construir un futur de guanys amb un present de pèrdues?
Guanyar et fa millor que el que perd?
Hi ha millor guany que el que es guanya perdent?
Guanyar és difícil i perdre és fàcil?
O be guanyar és difícil i perdre encara més?
L’art de vèncer s’aprèn a les derrotes?
"Tinc un debat per a tu
que m’han dit que tens pena al cor..."
"Tinc un debat per a tu
que m’han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...”
És millor guanyar o jugar be? O dit d’una altra manera, que és millor els procediments o el resultat final?
És poden tenir clars els conceptes, clars els procediments i fracassar?
El fracàs o l’èxit només depenen del resultat?
L’únic guany possible és el resultat o be hi ha guanys més enllà del resultat?
Quan perds, no es guanya res?
Quan guanyes, ho guanyes tot?
Es pot construir un futur de guanys amb un present de pèrdues?
Guanyar et fa millor que el que perd?
Hi ha millor guany que el que es guanya perdent?
Guanyar és difícil i perdre és fàcil?
O be guanyar és difícil i perdre encara més?
L’art de vèncer s’aprèn a les derrotes?
"Tinc un debat per a tu
que m’han dit que tens pena al cor..."
divendres, 18 d’abril del 2008
Treball a mida
El nom fa la cosa
He portat, de Ciutat del Cap, un quadre que m’agrada molt i l’he dut a emmarcar al meu amic Marc que té un petit, però pròsper taller.
M’ha trucat el meu germà que el seu company Eugeni acaba de patentar un nou invent producte del seu privilegiat cervell.
A casa, al vespre, escolto per televisió com l’Alfred ens explica el temps que farà demà.
Tinc un missatge al contestador de l’Albert que em demana si vull anar aquest cap de setmana a plantar arbres amb el seu grup ecologista.
He de dir-li a la tieta Lídia que no puc anar a la Monumental aquest diumenge a veure la “corrida” on toregen els seus toros.
M’he de fer fotos per renovar el passaport. Aniré a Can Lluiiiís que em queda a prop.
Només falten 3 dies perquè el Pol marxi amb la seva expedició a l’Àrtic.
L’altre dia em vaig trobar a la Maria, per fi ha aconseguit la plaça per a treballar en una coneguda fàbrica de galetes.
Li he de preguntar a l’Agustin si té algun sofà en oferta.
Àlvar posa’m una copa si et plau.
Quan pareixi la meva cunyada l’atendrà la Dolors.
El Premià de bàsquet ha fitxat a un nou base passador que és diu Esteve.
La Immaculada m’ha confessat que encara és verge.
Felicitats Rosa, ja m’ha dit el teu pare que t’has graduat en Botànica.
És una broma no? Al Mateu l’han fet encarregat de l’Escorxador.
El meu veí està encantat amb la Neus, la seva nova monitora d’esquí.
Estic content pel Ramon, es mereixia, com cap altre, el càrrec de comissari del Museu Egipci.
El Roc està buscant una cantant pel seu grup de música.
Penèpole, teixidora del mes en una fàbrica de Malgrat de Mar.
El nom fa la cosa
He portat, de Ciutat del Cap, un quadre que m’agrada molt i l’he dut a emmarcar al meu amic Marc que té un petit, però pròsper taller.
M’ha trucat el meu germà que el seu company Eugeni acaba de patentar un nou invent producte del seu privilegiat cervell.
A casa, al vespre, escolto per televisió com l’Alfred ens explica el temps que farà demà.
Tinc un missatge al contestador de l’Albert que em demana si vull anar aquest cap de setmana a plantar arbres amb el seu grup ecologista.
He de dir-li a la tieta Lídia que no puc anar a la Monumental aquest diumenge a veure la “corrida” on toregen els seus toros.
M’he de fer fotos per renovar el passaport. Aniré a Can Lluiiiís que em queda a prop.
Només falten 3 dies perquè el Pol marxi amb la seva expedició a l’Àrtic.
L’altre dia em vaig trobar a la Maria, per fi ha aconseguit la plaça per a treballar en una coneguda fàbrica de galetes.
Li he de preguntar a l’Agustin si té algun sofà en oferta.
Àlvar posa’m una copa si et plau.
Quan pareixi la meva cunyada l’atendrà la Dolors.
El Premià de bàsquet ha fitxat a un nou base passador que és diu Esteve.
La Immaculada m’ha confessat que encara és verge.
Felicitats Rosa, ja m’ha dit el teu pare que t’has graduat en Botànica.
És una broma no? Al Mateu l’han fet encarregat de l’Escorxador.
El meu veí està encantat amb la Neus, la seva nova monitora d’esquí.
Estic content pel Ramon, es mereixia, com cap altre, el càrrec de comissari del Museu Egipci.
El Roc està buscant una cantant pel seu grup de música.
Penèpole, teixidora del mes en una fàbrica de Malgrat de Mar.
dijous, 17 d’abril del 2008
Eines bàsiques
La serra
Si algú se sent al•ludit
i te ales, que no voli.
el refrà que cantaré
es adagi de carrer,
ja me’l deien al bressol:
Si els fills de puta volessin
no veuriem mai el sol.
Pot ser ens ajupim sovint;
no és per hàbit ni caprici
que es per esquivar el calbot
i esperar el moment propici,
no se si m’entens, Oriol:
Si els fills de puta....
Al camp la fruïta es podreix,
hi ha massa intermediaris,
no hi ha planificació.
Això diuen el diaris
i així resa el camperol;
Si els fills de puta....
A Suissa han ingressat
mils de milions de cabaços,
després diuen que és l’obrer
el responsable dels fracasos
i la manca de control:
Si els fills de puta....
A ciutat anem de cul
ningú s’aclareix, tot falla,
ja no podem respirar.
Tothom més o menys balla
de l’agost fins al juliol:
Si els fills de puta....
Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses,
sona un tret con un fuet
i cau mort, les mans esteses
deixa dona fills i dol:
Si els fills de puta....
Heu d'oblidar, si podeu,
aquests quaranta anys de glòria.
A mi no em preocupa gens
perquè tinc mala memòria
i el cap dur com un pinyol:
Si els fills de puta....
La unitat no té destí;
l’univers no és cap llimona;
tinc un passaport que diu:
has nascut a Barcelonai
per tant és espanyol:
Si els fills de puta....
Jo cada cop veig més clar
que el poble diu el que pensa,
d’ell he apres aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol:
Si els fills de puta....
Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol
Quico Pi de la Serra
La serra
Si algú se sent al•ludit
i te ales, que no voli.
el refrà que cantaré
es adagi de carrer,
ja me’l deien al bressol:
Si els fills de puta volessin
no veuriem mai el sol.
Pot ser ens ajupim sovint;
no és per hàbit ni caprici
que es per esquivar el calbot
i esperar el moment propici,
no se si m’entens, Oriol:
Si els fills de puta....
Al camp la fruïta es podreix,
hi ha massa intermediaris,
no hi ha planificació.
Això diuen el diaris
i així resa el camperol;
Si els fills de puta....
A Suissa han ingressat
mils de milions de cabaços,
després diuen que és l’obrer
el responsable dels fracasos
i la manca de control:
Si els fills de puta....
A ciutat anem de cul
ningú s’aclareix, tot falla,
ja no podem respirar.
Tothom més o menys balla
de l’agost fins al juliol:
Si els fills de puta....
Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses,
sona un tret con un fuet
i cau mort, les mans esteses
deixa dona fills i dol:
Si els fills de puta....
Heu d'oblidar, si podeu,
aquests quaranta anys de glòria.
A mi no em preocupa gens
perquè tinc mala memòria
i el cap dur com un pinyol:
Si els fills de puta....
La unitat no té destí;
l’univers no és cap llimona;
tinc un passaport que diu:
has nascut a Barcelonai
per tant és espanyol:
Si els fills de puta....
Jo cada cop veig més clar
que el poble diu el que pensa,
d’ell he apres aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol:
Si els fills de puta....
Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol
Quico Pi de la Serra
dimecres, 16 d’abril del 2008
Lesions de futbol
Classes magistrals
Diuen els experts, que n’hi ha molts en el mon del futbol, que hi ha lesions tòpiques que per repetides avorreixen i segur que tots vosaltres n’heu sentit a parlar.
Des d’aquestes pàgines voldria treure una mica de ferro, desmitificar si és possible i donar llum sobre el veritable fons i significat de les temudes lesions. Vet aquí uns exemples.
Abductors: éssers extraterrestres i fins i tot extracorporals experts en abduir, és a dir, treure de sí a persones de bona fe i traslladar-les o, com diríem ara, transvasar-les a un altre lloc i/o indret; lloc al que no s’acostuma a anar de vacances i del que difícilment es torna, i si es torna es fa en un lamentable estat mental normalment irrecuperable. Aquests éssers acostumen a passejar-se freqüentment per series de culte, com ara Expedient X.
Lligaments creuats: relacions conflictives i poc satisfactòries normalment perpetrades en llocs de poc fiar. Acostumen a donar-se quan un dels dos protagonistes o be els dos, pateixen alguna alteració de la personalitat provocada per estats d’ansietat o per efecte de substàncies tòxiques. Quan la relació va per aquest camí es recomana, senzillament, deixar-ho córrer.
Una altre significat de lligaments creuats seria el proposat pel Dr.Tony Perkins de la Universitat de Columbia i que fa referència a l’intercanvi de parelles. Conducta estranya, per altra banda, que no es dona en cap altre espècie del regne animal, però que acostuma a proporcionar als practicants una gratificant sensació d’èxtasi, molt propera a una revelació mística.
Quadriceps: vehicle o cotxe tirat per quatre cavalls molt popular a l’antiguitat i utilitzat preferentment per fer carreres al circ. Aquests cavalls s’alimentaven bàsicament d’uns fongs al·lucinògens anomenats ceps que tenien la particularitat d’alterar el sistema nerviós manifestant-se en unes ganes boges de sortir corrent.
No s’ha de confondre però, Quadriceps amb Quadrigas, vehicle desenvolupat posteriorment que funcionava a gas i que pel seu manteniment més econòmic es va acabar imposant.
Tíbia: bàsicament es relaciona amb la temperatura que ha de tenir la llet que es prenen els nens abans d’anar a dormir. Si la temperatura és la correcta i va acompanyada d’un conte relaxant, els resultats poden ser del tot satisfactoris. En canvi si la llet està massa calenta o freda i s’acompanya amb unes oracions el nen o nena en qüestió, poden tenir uns mals sons traumàtics molt difícils de reconduir i que li poden causar danys irreversibles en el seu desenvolupament posterior.
Bessons carregats: aquesta expressió parla de la duresa i gran dificultat que representa sortir de viatge, no amb un nen, no, sinó amb dos i a més iguals.
Que es col·loca primer al cotxe els paquets o els nens? I els nens? Com col·loques als nens? Primer un i desprès l’altre? O be els dos de cop? Tot un trencaclosques logístic que et deixa exhaust i sense recursos.
Quin èxtasi quan al final de la inacabable maniobra pots dir: Maria ja podem marxar, els bessons estan carregats.
Peroné: fa referència a tota acció duta a terme per seguidors fidels i una mica fanàtics de l’ex president argentí Juan Perón. Darrerament es tendeix a confondre als fans de Madonna amb peronistes radicals i portadors dels valors més rancis d’aquest moviment polític. És tot un misteri al que s’afegeix la idea de que Ernesto Che Guevara va néixer realment a Màlaga i de petit es feia dir Antonio Banderas. En fi coses dels mitjans de comunicació que tot s’ho fan venir bé per cridar l’atenció del públic en general...general Perón.
Sesamoiditis: excessiu nom per definir l’acció d’obrir digitalment la porta de la cova d’Ali Babà una vegada abandonat definitivament el sistema analògic per passar al sistema digital integrat, més conegut per TDT. A partir d’aquest moment totes les instruccions que se li han de donar a Sesamo (així es diu la porta) han de ser via digital, inclòs a Damasc, per si no tenien pocs problemes.
Només volia treure una mica de ferro, el coure ja se’l enduran uns altres.
Classes magistrals
Diuen els experts, que n’hi ha molts en el mon del futbol, que hi ha lesions tòpiques que per repetides avorreixen i segur que tots vosaltres n’heu sentit a parlar.
Des d’aquestes pàgines voldria treure una mica de ferro, desmitificar si és possible i donar llum sobre el veritable fons i significat de les temudes lesions. Vet aquí uns exemples.
Abductors: éssers extraterrestres i fins i tot extracorporals experts en abduir, és a dir, treure de sí a persones de bona fe i traslladar-les o, com diríem ara, transvasar-les a un altre lloc i/o indret; lloc al que no s’acostuma a anar de vacances i del que difícilment es torna, i si es torna es fa en un lamentable estat mental normalment irrecuperable. Aquests éssers acostumen a passejar-se freqüentment per series de culte, com ara Expedient X.
Lligaments creuats: relacions conflictives i poc satisfactòries normalment perpetrades en llocs de poc fiar. Acostumen a donar-se quan un dels dos protagonistes o be els dos, pateixen alguna alteració de la personalitat provocada per estats d’ansietat o per efecte de substàncies tòxiques. Quan la relació va per aquest camí es recomana, senzillament, deixar-ho córrer.
Una altre significat de lligaments creuats seria el proposat pel Dr.Tony Perkins de la Universitat de Columbia i que fa referència a l’intercanvi de parelles. Conducta estranya, per altra banda, que no es dona en cap altre espècie del regne animal, però que acostuma a proporcionar als practicants una gratificant sensació d’èxtasi, molt propera a una revelació mística.
Quadriceps: vehicle o cotxe tirat per quatre cavalls molt popular a l’antiguitat i utilitzat preferentment per fer carreres al circ. Aquests cavalls s’alimentaven bàsicament d’uns fongs al·lucinògens anomenats ceps que tenien la particularitat d’alterar el sistema nerviós manifestant-se en unes ganes boges de sortir corrent.
No s’ha de confondre però, Quadriceps amb Quadrigas, vehicle desenvolupat posteriorment que funcionava a gas i que pel seu manteniment més econòmic es va acabar imposant.
Tíbia: bàsicament es relaciona amb la temperatura que ha de tenir la llet que es prenen els nens abans d’anar a dormir. Si la temperatura és la correcta i va acompanyada d’un conte relaxant, els resultats poden ser del tot satisfactoris. En canvi si la llet està massa calenta o freda i s’acompanya amb unes oracions el nen o nena en qüestió, poden tenir uns mals sons traumàtics molt difícils de reconduir i que li poden causar danys irreversibles en el seu desenvolupament posterior.
Bessons carregats: aquesta expressió parla de la duresa i gran dificultat que representa sortir de viatge, no amb un nen, no, sinó amb dos i a més iguals.
Que es col·loca primer al cotxe els paquets o els nens? I els nens? Com col·loques als nens? Primer un i desprès l’altre? O be els dos de cop? Tot un trencaclosques logístic que et deixa exhaust i sense recursos.
Quin èxtasi quan al final de la inacabable maniobra pots dir: Maria ja podem marxar, els bessons estan carregats.
Peroné: fa referència a tota acció duta a terme per seguidors fidels i una mica fanàtics de l’ex president argentí Juan Perón. Darrerament es tendeix a confondre als fans de Madonna amb peronistes radicals i portadors dels valors més rancis d’aquest moviment polític. És tot un misteri al que s’afegeix la idea de que Ernesto Che Guevara va néixer realment a Màlaga i de petit es feia dir Antonio Banderas. En fi coses dels mitjans de comunicació que tot s’ho fan venir bé per cridar l’atenció del públic en general...general Perón.
Sesamoiditis: excessiu nom per definir l’acció d’obrir digitalment la porta de la cova d’Ali Babà una vegada abandonat definitivament el sistema analògic per passar al sistema digital integrat, més conegut per TDT. A partir d’aquest moment totes les instruccions que se li han de donar a Sesamo (així es diu la porta) han de ser via digital, inclòs a Damasc, per si no tenien pocs problemes.
Només volia treure una mica de ferro, el coure ja se’l enduran uns altres.
dimarts, 15 d’abril del 2008
Eines bàsiques
El gat
Atalaya prodigiosa desde la que puedo ver
los momentos olvidados que me han hecho como soy,
ya que tu aire me alimenta tengo que reconocer
que cuando estoy más perdido me devuelves a mi ser.
Selva de ángeles y de agua nos supiste convencer
a paseantes comodones faltos de imaginación.
La ciudad te dio la espalda, se la dio también al mar,
y enterrándose en sus calles se negaba a respirar.
Tan hermosa y tan salvaje, tan difícil de acceder,
un camino con tres fuentes te atraviesa cara al mar
una ruta hacia poniente busca el sol continental,
en un suburbio adormecido que ruge con ferocidad.
Reconozco esos lugares fieles fotos del ayer,
una película estupenda que pocos han venido a ver:
nadie cree ya en los poderes que emanaban de tu piel,
en merenderos milagrosos de otro tiempo y otra sed.
Toda llena de sorpresas, qué admirable descubrir
los senderos de pizarra que iluminan tu jardín
asomándome al vacío sintonicé al recordar
que ya el abuelo americano había corrido este lugar.
En tu cumbre reproduces, con enorme exactitud,
los rincones de mil sueños que jamás pude olvidar,
el tranvía color cielo subirá sin rechinar,
hasta que se oxide el tiempo en el pie del funicular.
ATALAYA, Gato Perez
El gat
Atalaya prodigiosa desde la que puedo ver
los momentos olvidados que me han hecho como soy,
ya que tu aire me alimenta tengo que reconocer
que cuando estoy más perdido me devuelves a mi ser.
Selva de ángeles y de agua nos supiste convencer
a paseantes comodones faltos de imaginación.
La ciudad te dio la espalda, se la dio también al mar,
y enterrándose en sus calles se negaba a respirar.
Tan hermosa y tan salvaje, tan difícil de acceder,
un camino con tres fuentes te atraviesa cara al mar
una ruta hacia poniente busca el sol continental,
en un suburbio adormecido que ruge con ferocidad.
Reconozco esos lugares fieles fotos del ayer,
una película estupenda que pocos han venido a ver:
nadie cree ya en los poderes que emanaban de tu piel,
en merenderos milagrosos de otro tiempo y otra sed.
Toda llena de sorpresas, qué admirable descubrir
los senderos de pizarra que iluminan tu jardín
asomándome al vacío sintonicé al recordar
que ya el abuelo americano había corrido este lugar.
En tu cumbre reproduces, con enorme exactitud,
los rincones de mil sueños que jamás pude olvidar,
el tranvía color cielo subirá sin rechinar,
hasta que se oxide el tiempo en el pie del funicular.
ATALAYA, Gato Perez
dilluns, 14 d’abril del 2008
Crònica clònica
Hospitalet At. 1 – Europa 6
Veterans 1 – Santa Eulàlia 6
Doncs una setmana més o hauria de dir una setmana menys? El fet inqüestionable és que tot segueix igual per a la gent de dalt i també, i no és cap sorpresa, per a la gent de baix.
A priori l’Europa tenia davant l’Hospitalet At. una difícil sortida en un partit una mica més complicat que no pas, el seu rival directe, el Santa Eulàlia que justament era l’únic equip que s’havia endut, com a visitant, els tres punts del Camp del carrer Herreros. Pel que fa al Santa havia de visitar a uns devaluats Veterans, que darrerament han afluixat fins arribar, o més ben dit, fins a caure al pou de la classificació fent companyia a uns desesperants Gornal i Joan Pau II.
Fins aquí les diferències. I a partir d’aquí totes les similituds possibles i imaginables. Començant pel resultat, en ambdós casos 1 a 6, continuant per la manera solvent i autoritària d’aconseguir la victòria i acabant per donar la sensació que, tant el Santa Eulàlia com l’Europa, volen guanyar la lliga i tenen molt clar que s’ha de fer i com fer-ho.
Les propostes dels dos equips varen ser molt similars. La concentració, el temperament i la maduresa els van acostar fins a convertir-los en animes pràcticament bessones.
El desenvolupament dels partits, amb uns primers 45 minuts de picar pedra, de desgastar als rivals, de resultats ajustats, va donar pas a uns 45 minuts de la represa d’una insultant superioritat, tan física com tècnica que va esborrar als contraris amb una facilitat sorprenent. Mentre als locals se’ls hi acabaven els arguments i amb ells la credibilitat, tant el Santa com l’Europa, ambdós visitants, varen donar una lliçó futbolística de primer ordre i digna de figurar en els manuals de principis bàsics d’aquest esport.
Dues màquines ben greixades que varen deixar un bon sabor de boca per a tots aquells paladars refinats i amants de les delícies futbolístiques.
Dos equips que, amb alts i baixos, arriben a aquest final de Lliga amb les piles carregades i els objectius clarament definits.
La duresa d’aquesta llarga Temporada, el seu alt grau d’exigència, la seva competitivitat, la intensitat de molts partits i la igualtat entre els rivals està començant a passar factura. Alguns equips han fallat en els moments més inoportuns o menys previsibles. D’aquí al final encara pot tornar o seguir passant. És ara quan la força mental, el cap, pot fer que les cames segueixin aguantant i els cors bategant amb l’energia necessària.
Una setmana més o bé una setmana menys per a tenir un sol campió, però més d’un guanyador.
Apassionant!
Hospitalet At. 1 – Europa 6
Veterans 1 – Santa Eulàlia 6
Doncs una setmana més o hauria de dir una setmana menys? El fet inqüestionable és que tot segueix igual per a la gent de dalt i també, i no és cap sorpresa, per a la gent de baix.
A priori l’Europa tenia davant l’Hospitalet At. una difícil sortida en un partit una mica més complicat que no pas, el seu rival directe, el Santa Eulàlia que justament era l’únic equip que s’havia endut, com a visitant, els tres punts del Camp del carrer Herreros. Pel que fa al Santa havia de visitar a uns devaluats Veterans, que darrerament han afluixat fins arribar, o més ben dit, fins a caure al pou de la classificació fent companyia a uns desesperants Gornal i Joan Pau II.
Fins aquí les diferències. I a partir d’aquí totes les similituds possibles i imaginables. Començant pel resultat, en ambdós casos 1 a 6, continuant per la manera solvent i autoritària d’aconseguir la victòria i acabant per donar la sensació que, tant el Santa Eulàlia com l’Europa, volen guanyar la lliga i tenen molt clar que s’ha de fer i com fer-ho.
Les propostes dels dos equips varen ser molt similars. La concentració, el temperament i la maduresa els van acostar fins a convertir-los en animes pràcticament bessones.
El desenvolupament dels partits, amb uns primers 45 minuts de picar pedra, de desgastar als rivals, de resultats ajustats, va donar pas a uns 45 minuts de la represa d’una insultant superioritat, tan física com tècnica que va esborrar als contraris amb una facilitat sorprenent. Mentre als locals se’ls hi acabaven els arguments i amb ells la credibilitat, tant el Santa com l’Europa, ambdós visitants, varen donar una lliçó futbolística de primer ordre i digna de figurar en els manuals de principis bàsics d’aquest esport.
Dues màquines ben greixades que varen deixar un bon sabor de boca per a tots aquells paladars refinats i amants de les delícies futbolístiques.
Dos equips que, amb alts i baixos, arriben a aquest final de Lliga amb les piles carregades i els objectius clarament definits.
La duresa d’aquesta llarga Temporada, el seu alt grau d’exigència, la seva competitivitat, la intensitat de molts partits i la igualtat entre els rivals està començant a passar factura. Alguns equips han fallat en els moments més inoportuns o menys previsibles. D’aquí al final encara pot tornar o seguir passant. És ara quan la força mental, el cap, pot fer que les cames segueixin aguantant i els cors bategant amb l’energia necessària.
Una setmana més o bé una setmana menys per a tenir un sol campió, però més d’un guanyador.
Apassionant!
14 Abril-III República
Si los curas y frailes supieran
la paliza que les van a dar,
subirían al coro cantando:
"Libertad, libertad, libertad!"
Si los Reyes de España supieran
lo poco que van a durar,
a la calle saldrían gritando:
"¡Libertad, libertad, libertad!"
Un hombre estaba cagando
y no tenía papel
pasó el Rey Alfonso XIII
y se limpió el culo con él.
Si los curas y frailes supieran
la paliza que les van a dar,
subirían al coro cantando:
"Libertad, libertad, libertad!"
Si los Reyes de España supieran
lo poco que van a durar,
a la calle saldrían gritando:
"¡Libertad, libertad, libertad!"
Un hombre estaba cagando
y no tenía papel
pasó el Rey Alfonso XIII
y se limpió el culo con él.
diumenge, 13 d’abril del 2008
dissabte, 12 d’abril del 2008
Anar de paquet
Els que sempre hem portat moto sabem perfectament la diferència que hi ha entre conduir-la o anar de paquet.
Si bé anar de paquet et descarrega de responsabilitat i et dona una certa despreocupació que et permet assaborir amb més atenció el paisatge, res és comparable a tenir el control, a triar el camí i la forma d’arribar. Dur la moto és una sensació difícil d’explicar a tots aquells que no l’han dut mai i tremendament satisfactòria per als que habitualment ho fan.
Avui és un gran dia, un dia molt especial per a tu i també per a mi. El dia en el que començaràs un partit de futbol amb 17 anys i l’acabaràs sent major d’edat. El dia en el que passaràs de ser un “paquet” amb autonomia limitada, a ser el conductor del teu propi destí.
Sincerament, em costarà acostumar-me a no sentir l’escalf del teu cos arrapant-se a la meva esquena mentre et duia a l’escola o als entrenaments.
Se’m farà estrany quan, amb la teva pròpia moto, et posis al meu costat aturats al semàfor i em miris amb certa suficiència, amb el menyspreu inherent del que està a punt per menjar-se el mon.
Em resignaré a perdre el privilegi de ser el destinatari dels teus petons fugissers. Petons que han trobat una pell més dolça i necessària, una ànima bessona, una delícia amb nom de princesa.
Llei de vida, com així ha de ser.
Aquest nou escenari, aquesta nova situació que ara comences no t’ha de fer por, ni t’ha d’angoixar. La responsabilitat, que avui tot just estrenes, no t’ha de bloquejar ni fer perdre el nord, ans al contrari, ha de fer créixer amb naturalitat tot el potencial que atresores. Estàs davant d’un dels reptes més importants de la teva vida i tu, no ho oblidis, tens el control.
Que ja no et porti en moto, que ja no t’arrossegui de paquet amunt i avall, no vol dir que em desentengui. Estaré sempre al teu costat per tot allò que et calgui, sigui canviar una roda, netejar la bugia o fer-te de GPS quan et trobis perdut.
La vida, tota ella, és un bucle, i ja veuràs com algun dia m’hauràs de dur de paquet, aleshores, amb tendresa, m’arraparé a tu i et tornaré el calor que em vas donar quan tenies pocs anys, mentre anaves feliç a l’escola tot contemplant la font màgica i pensàvem, tu i jo, que el temps era infinit i que aquell curt viatge no s’acabaria mai.
Els que sempre hem portat moto sabem perfectament la diferència que hi ha entre conduir-la o anar de paquet.
Si bé anar de paquet et descarrega de responsabilitat i et dona una certa despreocupació que et permet assaborir amb més atenció el paisatge, res és comparable a tenir el control, a triar el camí i la forma d’arribar. Dur la moto és una sensació difícil d’explicar a tots aquells que no l’han dut mai i tremendament satisfactòria per als que habitualment ho fan.
Avui és un gran dia, un dia molt especial per a tu i també per a mi. El dia en el que començaràs un partit de futbol amb 17 anys i l’acabaràs sent major d’edat. El dia en el que passaràs de ser un “paquet” amb autonomia limitada, a ser el conductor del teu propi destí.
Sincerament, em costarà acostumar-me a no sentir l’escalf del teu cos arrapant-se a la meva esquena mentre et duia a l’escola o als entrenaments.
Se’m farà estrany quan, amb la teva pròpia moto, et posis al meu costat aturats al semàfor i em miris amb certa suficiència, amb el menyspreu inherent del que està a punt per menjar-se el mon.
Em resignaré a perdre el privilegi de ser el destinatari dels teus petons fugissers. Petons que han trobat una pell més dolça i necessària, una ànima bessona, una delícia amb nom de princesa.
Llei de vida, com així ha de ser.
Aquest nou escenari, aquesta nova situació que ara comences no t’ha de fer por, ni t’ha d’angoixar. La responsabilitat, que avui tot just estrenes, no t’ha de bloquejar ni fer perdre el nord, ans al contrari, ha de fer créixer amb naturalitat tot el potencial que atresores. Estàs davant d’un dels reptes més importants de la teva vida i tu, no ho oblidis, tens el control.
Que ja no et porti en moto, que ja no t’arrossegui de paquet amunt i avall, no vol dir que em desentengui. Estaré sempre al teu costat per tot allò que et calgui, sigui canviar una roda, netejar la bugia o fer-te de GPS quan et trobis perdut.
La vida, tota ella, és un bucle, i ja veuràs com algun dia m’hauràs de dur de paquet, aleshores, amb tendresa, m’arraparé a tu i et tornaré el calor que em vas donar quan tenies pocs anys, mentre anaves feliç a l’escola tot contemplant la font màgica i pensàvem, tu i jo, que el temps era infinit i que aquell curt viatge no s’acabaria mai.
dijous, 10 d’abril del 2008
L’anxeneta i el gol
Els castellers i el futbol s’assemblen. Les dues activitats tenen un tronc similar, una filosofia equivalent i un objectiu comú: els castellers fer el cim, és a dir, coronar el castell amb l’anxeneta i el futbol, finalitzar la jugada amb el gol.
Totes dues fites ens porten al plaer més absolut i, en determinades ocasions, fins i tot al deliri.
Tots dos tenen una amplia base: el futbol té les línies més poblades al darrera i a mida que aquestes s’apropen a la porteria contraria els elements van disminuint en numero. Els castells també, a mida que es puja de pis els individus disminueixen, sent l’anxeneta el darrer exponent, la consecució de l’objectiu, el “gol dels castells”. De la mateixa manera, el gol és “l’anxeneta del futbol” en aquest popular esport d’equip.
Els èxits o els fracassos són patrimoni del col·lectiu i no pertanyen mai a una sola persona. Són, les dues, activitats de conjunt, una vertical i l’altre horitzontal, però en totes dues el resultat sempre és la suma de tots els esforços.
Si en un castell una peça fluixeja, el castell trontolla; si en un equip de futbol una peça bada, l’equip se’n ressent.
La força del treball en equip et farà estar cada cop més a prop del cel, en tots dos casos.
Els castellers i el futbol s’assemblen. Les dues activitats tenen un tronc similar, una filosofia equivalent i un objectiu comú: els castellers fer el cim, és a dir, coronar el castell amb l’anxeneta i el futbol, finalitzar la jugada amb el gol.
Totes dues fites ens porten al plaer més absolut i, en determinades ocasions, fins i tot al deliri.
Tots dos tenen una amplia base: el futbol té les línies més poblades al darrera i a mida que aquestes s’apropen a la porteria contraria els elements van disminuint en numero. Els castells també, a mida que es puja de pis els individus disminueixen, sent l’anxeneta el darrer exponent, la consecució de l’objectiu, el “gol dels castells”. De la mateixa manera, el gol és “l’anxeneta del futbol” en aquest popular esport d’equip.
Els èxits o els fracassos són patrimoni del col·lectiu i no pertanyen mai a una sola persona. Són, les dues, activitats de conjunt, una vertical i l’altre horitzontal, però en totes dues el resultat sempre és la suma de tots els esforços.
Si en un castell una peça fluixeja, el castell trontolla; si en un equip de futbol una peça bada, l’equip se’n ressent.
La força del treball en equip et farà estar cada cop més a prop del cel, en tots dos casos.
dimecres, 9 d’abril del 2008
Eines bàsiques
La clau anglesa
Qui parla malament de mi a les meves esquenes el meu cul contempla.
Un fanàtic és una persona que no pot canviar d’opinió i no vol canviar de tema.
L’èxit és aprendre anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se.
Una bona conversa ha d’esgotar el tema, no als interlocutors.
Les actituds són més importants que les aptituds.
El problema del nostre temps és que els homes no volen ser útils sinó importants.
Les critiques no seran agradables, però són necessàries.
La imaginació dona consol als homes pel que no poden ser. L’humor els consola del que són.
Valor és el que es necessita per aixecar-se i parlar; però també és el que es necessita per a seure i escoltar.
La democràcia és la necessitat de doblegar-se de tant en tant a les opinions dels altres.
El diplomàtic és una persona que primer pensa dues vegades i finalment no diu res.
Tot sovint m’he tingut que menjar les meves paraules i he descobert que eren una dieta equilibrada.
Les velles paraules són les millors, i les breus, les millors de totes.
Winston Churchill
La clau anglesa
Qui parla malament de mi a les meves esquenes el meu cul contempla.
Un fanàtic és una persona que no pot canviar d’opinió i no vol canviar de tema.
L’èxit és aprendre anar de fracàs en fracàs sense desesperar-se.
Una bona conversa ha d’esgotar el tema, no als interlocutors.
Les actituds són més importants que les aptituds.
El problema del nostre temps és que els homes no volen ser útils sinó importants.
Les critiques no seran agradables, però són necessàries.
La imaginació dona consol als homes pel que no poden ser. L’humor els consola del que són.
Valor és el que es necessita per aixecar-se i parlar; però també és el que es necessita per a seure i escoltar.
La democràcia és la necessitat de doblegar-se de tant en tant a les opinions dels altres.
El diplomàtic és una persona que primer pensa dues vegades i finalment no diu res.
Tot sovint m’he tingut que menjar les meves paraules i he descobert que eren una dieta equilibrada.
Les velles paraules són les millors, i les breus, les millors de totes.
Winston Churchill
dimarts, 8 d’abril del 2008
Santa Eulàlia i M9M: debilitat confessada
Si bé és pública i notòria la meva adscripció futbolística, és a dir, cap a quin costat carreguen les meves preferències. Vull confessar, per si encara no estava prou clara, i ho vull fer ara mateix, la meva debilitat cap a dos equips senyors i/o també podria dir, dos senyors equips.
L’un: el M9M, debilitat indestructible que ve de lluny i la teixeix un munt d’entramats sentimentals que s’han anat consolidant al llarg dels darrers anys.
I l’altra: el Santa Eulàlia, debilitat inesperada a principi de Temporada i que ha anat prenent cos i arguments setmana darrera setmana fins a convertir-se en una sana i reconfortant addicció.
Tots dos equips rivals directes i amb el mateix objectiu. Un objectiu molt car que només un d’ells podrà abastar. Però acabi com acabi, sigui quin sigui el final, ningú em podrà arravatar aquests gloriosos i estimulants moments que he tingut la sort de poder viure.
Tres equips per a un sol lloc. La injusta mesura, el terrible filtre, la dolorosa resolució que farà que només un d’ells aconsegueixi l’objectiu buscat. I els altres dos? Als altres dos els hi quedarà la satisfacció d’haver contribuït, de forma decisiva, a que l’èxit assolit pel campió encara sigui més meritori.
Si bé és pública i notòria la meva adscripció futbolística, és a dir, cap a quin costat carreguen les meves preferències. Vull confessar, per si encara no estava prou clara, i ho vull fer ara mateix, la meva debilitat cap a dos equips senyors i/o també podria dir, dos senyors equips.
L’un: el M9M, debilitat indestructible que ve de lluny i la teixeix un munt d’entramats sentimentals que s’han anat consolidant al llarg dels darrers anys.
I l’altra: el Santa Eulàlia, debilitat inesperada a principi de Temporada i que ha anat prenent cos i arguments setmana darrera setmana fins a convertir-se en una sana i reconfortant addicció.
Tots dos equips rivals directes i amb el mateix objectiu. Un objectiu molt car que només un d’ells podrà abastar. Però acabi com acabi, sigui quin sigui el final, ningú em podrà arravatar aquests gloriosos i estimulants moments que he tingut la sort de poder viure.
Tres equips per a un sol lloc. La injusta mesura, el terrible filtre, la dolorosa resolució que farà que només un d’ells aconsegueixi l’objectiu buscat. I els altres dos? Als altres dos els hi quedarà la satisfacció d’haver contribuït, de forma decisiva, a que l’èxit assolit pel campió encara sigui més meritori.
dilluns, 7 d’abril del 2008
Eines bàsiques
La clau Allen
El sexe entre dues persones és bo, entre cinc és fantàstic.
Només es viu un cop, però un cop és suficient si es fa be.
Els meus pares no acostumaven a pegar-me; ho varen fer només una vegada: van començar al febrer de 1940 i van acabar al maig del 43.
Hi ha dos tipus de persones: els bons i els dolents. Els bons dormen be, però els dolents sembla que s’ho passin millor quan estan desperts.
Pot l’home conèixer l’univers? Déu meu, no pedrers a Chinatown ja és prou difícil.
L’home consta de cos i ment, però el cos és l’únic que es diverteix.
El sexe és el més divertit que he fet sense somriure.
M’agrada llegir pornografia en Braile.
Per a tu soc ateu. Per a Déu, soc la lleial oposició.
Woody Allen
La clau Allen
El sexe entre dues persones és bo, entre cinc és fantàstic.
Només es viu un cop, però un cop és suficient si es fa be.
Els meus pares no acostumaven a pegar-me; ho varen fer només una vegada: van començar al febrer de 1940 i van acabar al maig del 43.
Hi ha dos tipus de persones: els bons i els dolents. Els bons dormen be, però els dolents sembla que s’ho passin millor quan estan desperts.
Pot l’home conèixer l’univers? Déu meu, no pedrers a Chinatown ja és prou difícil.
L’home consta de cos i ment, però el cos és l’únic que es diverteix.
El sexe és el més divertit que he fet sense somriure.
M’agrada llegir pornografia en Braile.
Per a tu soc ateu. Per a Déu, soc la lleial oposició.
Woody Allen
Defensa espartana, no; vergonya Trajana
Rebre 17 gols en 2 partits dona realment la mesura del baix nivell esportiu i anímic d’un equip que cada any repeteix la mateixa història.
Un equip que no juga a res, que va de bronca en bronca, que utilitza el futbol com a pretext per canalitzar les seves misèries. Un equip mal entrenat, mal conduït i mal gestionat. Una vergonya per a la competició i un trist exponent del que no ha de ser el futbol de base.
En fi tota una broma, que ja fa molt de temps, m’ha deixat de fer gràcia.
Rebre 17 gols en 2 partits dona realment la mesura del baix nivell esportiu i anímic d’un equip que cada any repeteix la mateixa història.
Un equip que no juga a res, que va de bronca en bronca, que utilitza el futbol com a pretext per canalitzar les seves misèries. Un equip mal entrenat, mal conduït i mal gestionat. Una vergonya per a la competició i un trist exponent del que no ha de ser el futbol de base.
En fi tota una broma, que ja fa molt de temps, m’ha deixat de fer gràcia.
diumenge, 6 d’abril del 2008
Indefinicions 12
Marc: que serveix per emmarcar
A la mitja volta: pas de country, segon moviment
Penya: semblant a tristor
Perico: farlopa
Punt fatídic: fil que es descús
Regional: ball i/o cuina típica
Regateig: tornar a gatejar
Seguidor: detectiu privat
Servei d’honor: personal que atén els dies assenyalats
Treure les teranyines: fer dissabte
Trencar el fora de joc: sapastre
Trenar: viatjar en tren
Trena: ...Girona, a València, a Lleida...
Tribuna: dona romana del Tribú
Trompada: concert poc afortunat de trompeta
Zona mixta: d’accés pel dos sexes
Zona de creació: úter
Zona ample: cartutxeres
Utiller: que serveix per alguna cosa
Pal llarg: situació desagradable que s’allarga en el temps
Pal curt: sexe sense ganes
Primer pal: quan el mirall et retorna la imatge real
Misto: samfaina murciana
Mig centre: que no arriba al seu destí. Que es queda curt
Futbol set: quan fa molta calor
Espia: es bondadosa
Escaire: capital d’Egipte
Equipàs: camí de cavalls
Equipament: campament de cavalls
Equip revelació: màquines i estris per positivar fotos
Entrenar: i tornar passa tot el dia
Encolomar la pilota: fotre-la al colomar
Elecció de camp: trempar a l’aire lliure
Empat: Garrett i Billy the Kid
Eix central: de Vic a Girona
Empenya: molesta
Marc: que serveix per emmarcar
A la mitja volta: pas de country, segon moviment
Penya: semblant a tristor
Perico: farlopa
Punt fatídic: fil que es descús
Regional: ball i/o cuina típica
Regateig: tornar a gatejar
Seguidor: detectiu privat
Servei d’honor: personal que atén els dies assenyalats
Treure les teranyines: fer dissabte
Trencar el fora de joc: sapastre
Trenar: viatjar en tren
Trena: ...Girona, a València, a Lleida...
Tribuna: dona romana del Tribú
Trompada: concert poc afortunat de trompeta
Zona mixta: d’accés pel dos sexes
Zona de creació: úter
Zona ample: cartutxeres
Utiller: que serveix per alguna cosa
Pal llarg: situació desagradable que s’allarga en el temps
Pal curt: sexe sense ganes
Primer pal: quan el mirall et retorna la imatge real
Misto: samfaina murciana
Mig centre: que no arriba al seu destí. Que es queda curt
Futbol set: quan fa molta calor
Espia: es bondadosa
Escaire: capital d’Egipte
Equipàs: camí de cavalls
Equipament: campament de cavalls
Equip revelació: màquines i estris per positivar fotos
Entrenar: i tornar passa tot el dia
Encolomar la pilota: fotre-la al colomar
Elecció de camp: trempar a l’aire lliure
Empat: Garrett i Billy the Kid
Eix central: de Vic a Girona
Empenya: molesta
Subscriure's a:
Missatges (Atom)