Boques útils
dilluns, 30 de novembre del 2009
Els altres titulars
Eufemisme de reserves
Fent Guardiola. Blanca i en ampolla. Lascremat. El madrit és kaka. El Barça es fa el suec. Pluja abans del partit, llamps durant el partit i trons desprès del partit. La llet és blanca, la mala llet també. Em Follow the lider. Les bicicletes no són per al Nou Camp. Ese portugués no puede con Valdés. En defensa pròpia. Catalunya guanya, Espanya perd. I ara la independència.
Eufemisme de reserves
Fent Guardiola. Blanca i en ampolla. Lascremat. El madrit és kaka. El Barça es fa el suec. Pluja abans del partit, llamps durant el partit i trons desprès del partit. La llet és blanca, la mala llet també. Em Follow the lider. Les bicicletes no són per al Nou Camp. Ese portugués no puede con Valdés. En defensa pròpia. Catalunya guanya, Espanya perd. I ara la independència.
Ni amb Déu (Cristiano) ni contra 10
Barça 1 – Madrit 0 (n’esteu segurs?)
No hi ha res comparable a veure el futbol al camp. En primer lloc per l’espectacle global que perceps. En segon lloc, per l’amplitud de visió que et permet dirigir la vista allà on tu vols sense la dictadura de la imatge televisiva. I en tercer lloc, i no menys important, per l’absència de comentaristes que t’imposen, tan sí vols com no, la seva particular percepció i el seu anàlisi subjectiu i tendenciós dels fets en qüestió. Assistir en directe i en viu a un partit de futbol et permet formar-te una opinió pròpia, abastament documentada i amb els suficients elements de judici per assemblar-se molt a la realitat. Qualsevol altre manera de veure, sentir o llegir el futbol és un succedani que té la forma i el contingut de la persona que el transmet, mai la teva pròpia. Rebre la informació per delegació i sense ser contrastada pot induir a falsedats que, a força de ser repetides, acabaran per semblar realitat. Tot això s’accentua en un Barça-Madrit i més concretament en el darrer Barça-Madrit. Sí al acabar el partit, i des dels mitjans madrilenys, tant de radio com televisió, s’admetia la superioritat del Barça i la manifesta incapacitat del Madrit per sumar, ni que fos un punt, davant un rival amb deu jugadors i que venia de jugar un exigent partit a cara o creu contra l’Inter a la Champions. Aquest mateix Madrit de la impotència, aquest Madrit derrotat clarament al Nou Camp, va passar, en qüestió d’hores i a mida que anava avançant la nit, a ser virtual guanyador del matx. A mesura que es diluïen en la ment dels tertulians i analistes de torn les imatges del partit, a mesura que les emocions s’anaven refredant i les boques escalfant, es va produir un gir espectacular: penaltis no xiulats, gol en fora de joc, injustícia arbitral, mala sort, l’herba massa tova, l’ambient massa dur, temps inadequat, horari inconvenient,... Tot en la mateixa línia i per justificar el que, fins feia poc, havia estat una derrota inapel•lable i que gràcies a la reinterpretació dels fets es convertia en una masegant superioritat del Madrit i en una victòria moral més valuosa que els tres punts en joc. Al voltant de la mitjanit, el Madrid havia guanyat el partit o, al menys, això és el que es podia deduir dels seus comentaris. Sort en vaig tenir d’en Ion que, en anar-me’n al llit, em va recordar: avui dormim líders! N’estàs segur? li vaig dir. Què no estaves al camp? Què no ho has vist amb els teus propis ulls? va dir ell. Ostres, tens raó. No sé que m’ha passat, per un moment he cregut que tot havia anat al revés. Buff! Bona nit Ion. Bona nit i vigila amb els fantasmes, vull dir, amb els llençols.
Barça 1 – Madrit 0 (n’esteu segurs?)
No hi ha res comparable a veure el futbol al camp. En primer lloc per l’espectacle global que perceps. En segon lloc, per l’amplitud de visió que et permet dirigir la vista allà on tu vols sense la dictadura de la imatge televisiva. I en tercer lloc, i no menys important, per l’absència de comentaristes que t’imposen, tan sí vols com no, la seva particular percepció i el seu anàlisi subjectiu i tendenciós dels fets en qüestió. Assistir en directe i en viu a un partit de futbol et permet formar-te una opinió pròpia, abastament documentada i amb els suficients elements de judici per assemblar-se molt a la realitat. Qualsevol altre manera de veure, sentir o llegir el futbol és un succedani que té la forma i el contingut de la persona que el transmet, mai la teva pròpia. Rebre la informació per delegació i sense ser contrastada pot induir a falsedats que, a força de ser repetides, acabaran per semblar realitat. Tot això s’accentua en un Barça-Madrit i més concretament en el darrer Barça-Madrit. Sí al acabar el partit, i des dels mitjans madrilenys, tant de radio com televisió, s’admetia la superioritat del Barça i la manifesta incapacitat del Madrit per sumar, ni que fos un punt, davant un rival amb deu jugadors i que venia de jugar un exigent partit a cara o creu contra l’Inter a la Champions. Aquest mateix Madrit de la impotència, aquest Madrit derrotat clarament al Nou Camp, va passar, en qüestió d’hores i a mida que anava avançant la nit, a ser virtual guanyador del matx. A mesura que es diluïen en la ment dels tertulians i analistes de torn les imatges del partit, a mesura que les emocions s’anaven refredant i les boques escalfant, es va produir un gir espectacular: penaltis no xiulats, gol en fora de joc, injustícia arbitral, mala sort, l’herba massa tova, l’ambient massa dur, temps inadequat, horari inconvenient,... Tot en la mateixa línia i per justificar el que, fins feia poc, havia estat una derrota inapel•lable i que gràcies a la reinterpretació dels fets es convertia en una masegant superioritat del Madrit i en una victòria moral més valuosa que els tres punts en joc. Al voltant de la mitjanit, el Madrid havia guanyat el partit o, al menys, això és el que es podia deduir dels seus comentaris. Sort en vaig tenir d’en Ion que, en anar-me’n al llit, em va recordar: avui dormim líders! N’estàs segur? li vaig dir. Què no estaves al camp? Què no ho has vist amb els teus propis ulls? va dir ell. Ostres, tens raó. No sé que m’ha passat, per un moment he cregut que tot havia anat al revés. Buff! Bona nit Ion. Bona nit i vigila amb els fantasmes, vull dir, amb els llençols.
diumenge, 29 de novembre del 2009
Morfeu es desvetlla
Poble nou 0 - Europa D 9
Lliga Cadets Segona divisió
Desprès de sestejar durant 40 minuts, una migdiada llarga i molt avorrida, l’Europa va despertar, a la segona part, d’un son excessivament persistent que va aconseguir adormir a les ovelles. Només el cos tècnic va romandre en vetlla, envaït per un pànic convulsiu i al llindar d’un, més que justificat, atac de nervis. Quaranta minuts de despropòsits i indolència que van acabar amb una mínima diferència al marcador a favor dels visitants que, sense fer res, i, possiblement, en l’únic xut a porta , van aconseguir avançar-se en el marcador. Un minso 0 a 1 per tancar una primera part per oblidar. A la represa tot va canviar. Morfeu es va desvetllar del seu son i la dinàmica va canviar radicalment. Vuit gols en una “normal” segona part que va posar les coses al seu lloc. Vuit gols que van marcar la distància real que hi ha entre un i altre equip i que va servir per evidenciar, per aquells que encara ho dubtaven, la importància d’una direcció i una motivació adequada. El Poble Nou va encaixar, com corresponia al seu nom, nou gols, que en podrien haver estat molts més a poc que els escapulats haguessin estat per la feina des del principi. L’Europa va ser el veritable 9 i el Poble es va quedar a 0. Un nou triomf per seguir aspirant al liderat i posar pressió als rivals poc acostumats a patir-la i amb pocs recursos emocionals per superar-la. La lliga és una cursa de fons, de resistència i no tothom té la capacitat ni les habilitats per arribar a la meta amb plenitud de facultats. Encara han de passar moltes coses i la fortalesa de caràcter serà determinant per tenir el cap clar i les cames amb prou energia per volar cap a l’objectiu desitjat. L’Europa, aquest Europa, és un vaixell amb una fusta excel•lent, però el que genera més confiança és, indubtablement, el seu brillant timó de titani. Bon viatge.
Poble nou 0 - Europa D 9
Lliga Cadets Segona divisió
Desprès de sestejar durant 40 minuts, una migdiada llarga i molt avorrida, l’Europa va despertar, a la segona part, d’un son excessivament persistent que va aconseguir adormir a les ovelles. Només el cos tècnic va romandre en vetlla, envaït per un pànic convulsiu i al llindar d’un, més que justificat, atac de nervis. Quaranta minuts de despropòsits i indolència que van acabar amb una mínima diferència al marcador a favor dels visitants que, sense fer res, i, possiblement, en l’únic xut a porta , van aconseguir avançar-se en el marcador. Un minso 0 a 1 per tancar una primera part per oblidar. A la represa tot va canviar. Morfeu es va desvetllar del seu son i la dinàmica va canviar radicalment. Vuit gols en una “normal” segona part que va posar les coses al seu lloc. Vuit gols que van marcar la distància real que hi ha entre un i altre equip i que va servir per evidenciar, per aquells que encara ho dubtaven, la importància d’una direcció i una motivació adequada. El Poble Nou va encaixar, com corresponia al seu nom, nou gols, que en podrien haver estat molts més a poc que els escapulats haguessin estat per la feina des del principi. L’Europa va ser el veritable 9 i el Poble es va quedar a 0. Un nou triomf per seguir aspirant al liderat i posar pressió als rivals poc acostumats a patir-la i amb pocs recursos emocionals per superar-la. La lliga és una cursa de fons, de resistència i no tothom té la capacitat ni les habilitats per arribar a la meta amb plenitud de facultats. Encara han de passar moltes coses i la fortalesa de caràcter serà determinant per tenir el cap clar i les cames amb prou energia per volar cap a l’objectiu desitjat. L’Europa, aquest Europa, és un vaixell amb una fusta excel•lent, però el que genera més confiança és, indubtablement, el seu brillant timó de titani. Bon viatge.
dissabte, 28 de novembre del 2009
Suem el que bevem
Dipositem el que mengem.
Sabem el que aprenem.
Fem el que sabem.
Pensem el que volem.
Entenem el que podem.
Estimem el que valorem.
Tenim el que donem.
Encetem el que comencem.
Recollim el que sembrem.
Sentim el que sofrim.
Encenem el que escalfem.
Defensem el que creiem.
Somiem el que anhelem.
Defallim quan desistim.
Encallem el que entossudim.
Engrandim el que engreixem.
Resistim quan no ens sotmetem.
Neguem el que no comprenem.
Endevinem el que encertem.
Oblidem el que no pactem.
Plorem el que perdem.
Guanyem el que lliurem.
Arribem quan caminem.
Morim quan acabem.
Dipositem el que mengem.
Sabem el que aprenem.
Fem el que sabem.
Pensem el que volem.
Entenem el que podem.
Estimem el que valorem.
Tenim el que donem.
Encetem el que comencem.
Recollim el que sembrem.
Sentim el que sofrim.
Encenem el que escalfem.
Defensem el que creiem.
Somiem el que anhelem.
Defallim quan desistim.
Encallem el que entossudim.
Engrandim el que engreixem.
Resistim quan no ens sotmetem.
Neguem el que no comprenem.
Endevinem el que encertem.
Oblidem el que no pactem.
Plorem el que perdem.
Guanyem el que lliurem.
Arribem quan caminem.
Morim quan acabem.
divendres, 27 de novembre del 2009
Déu contra 10
Sí em doneu a triar entre ser com el Bus turístic o la Cadena Cope, no en tindré cap dubte: triaré, sempre, el Bus Turístic. Poder parlar 10 idiomes, fer-ho amb fluïdesa i normalitat, entendres amb pràcticament tothom, és un luxe al que aspiro i no vull renunciar. Ser com la Cope, un espai sense oxigen, on només es parla (es borda) una sola llengua i on totes les altres estan mal vistes, proscrites, insultades, menyspreades, ridiculitzades, atacades, incompreses o directament prohibides no es correspon al meu imaginari ideal. Entre un Bus on la llengua és vehicular i una eina de cohesió i trobada o una emissora de ràdio excloent i monolingüe, sempre, sempre, em quedaré amb el Bus. Lluny dels espais tancats i que em porta per carrers i paisatges nous.
Sí em doneu a triar entre ser com el Bus turístic o la Cadena Cope, no en tindré cap dubte: triaré, sempre, el Bus Turístic. Poder parlar 10 idiomes, fer-ho amb fluïdesa i normalitat, entendres amb pràcticament tothom, és un luxe al que aspiro i no vull renunciar. Ser com la Cope, un espai sense oxigen, on només es parla (es borda) una sola llengua i on totes les altres estan mal vistes, proscrites, insultades, menyspreades, ridiculitzades, atacades, incompreses o directament prohibides no es correspon al meu imaginari ideal. Entre un Bus on la llengua és vehicular i una eina de cohesió i trobada o una emissora de ràdio excloent i monolingüe, sempre, sempre, em quedaré amb el Bus. Lluny dels espais tancats i que em porta per carrers i paisatges nous.
Acció reacció
En realitat, un nacionalisme només es crispa i s’arbora enfront d’un altre nacionalisme, que l’amenaça. O millor: una nació només té necessitat –de vegades necessitat biològica, d’instint de conservació- d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació.
Joan Fuster
En realitat, un nacionalisme només es crispa i s’arbora enfront d’un altre nacionalisme, que l’amenaça. O millor: una nació només té necessitat –de vegades necessitat biològica, d’instint de conservació- d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació.
Joan Fuster
dijous, 26 de novembre del 2009
EDITORIAL
La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al•lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni mal interpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Text editorial publicat per 12 diaris catalans al que no puc deixar d'adherir-me. Per dignitat.
La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al•lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni mal interpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Text editorial publicat per 12 diaris catalans al que no puc deixar d'adherir-me. Per dignitat.
dimecres, 25 de novembre del 2009
Atrapat a Trapani
Qui diu que mirar la televisió no té conseqüències per a la salut? Que li diguin a Domenico Raccuglia, número dos de la màfia siciliana, detingut quan s’estava a casa veient-la tranquil•lament. Hi ha programes que enganxen i en Domenico n’és la prova vivent. Feia quinze anys que estava buscat per la policia i la tele el va atrapar. Es va quedar massa estona en un mateix lloc, hipnotitzat per les ones hertzianes i això va acabar sent la seva perdició. El tal Raccuglia era, de fet encara és, conegut com “el veterinari” pel seu gran amor als animals. L’amor i la cura que d’ells en tenia. Acostumava a acompanyar tots els seus comunicats i cartes amb parts d’animal en funció del contingut de la missiva. Així, sí volia fer saber a un col•laborador que s’havia equivocat, li enviava, junt amb la nota preceptiva, una pota de gallina (per allò de ficar la pota). Sí el que li volia dir és que havia parlat més del compte, li feia arribar una llengua de vaca (per raons obvies). Alhora de tancar un negoci i per donar a entendre que no acceptaria un no per resposta, li enviava un cap de cavall (preferentment negre) i un DVD de El Padrí (per raons doblement obvies). Sí volia advertir a un col•laborador que estava sota sospita i li havia perdut la confiança, li enviava un ull de bou (però no de vaixell, del mascle de la vaca). Sí el que volia era comunicar a la família d’un difunt que aquest havia mort, li enviava un peix embolicat amb les necrològiques del diari perquè poguessin, al mateix temps, llegir la noticia. Sí estava disposat a escoltar a alguna persona en concret, li enviava una orella de porc, deixant a entendre que l’escoltaria però que no ho faria a qualsevol preu. I sí el que volia era mantenir o encetar relacions amoroses amb algú de la seva espècie, li enviava una pell de cabrit per exemplificar la suavitat i tendresa de les seves intencions. Tot un personatge aquest Raccuglia. Ara haurà de practicar la veterinària amb altres “animals” una mica més irracionals i no tan dòcils.
Qui diu que mirar la televisió no té conseqüències per a la salut? Que li diguin a Domenico Raccuglia, número dos de la màfia siciliana, detingut quan s’estava a casa veient-la tranquil•lament. Hi ha programes que enganxen i en Domenico n’és la prova vivent. Feia quinze anys que estava buscat per la policia i la tele el va atrapar. Es va quedar massa estona en un mateix lloc, hipnotitzat per les ones hertzianes i això va acabar sent la seva perdició. El tal Raccuglia era, de fet encara és, conegut com “el veterinari” pel seu gran amor als animals. L’amor i la cura que d’ells en tenia. Acostumava a acompanyar tots els seus comunicats i cartes amb parts d’animal en funció del contingut de la missiva. Així, sí volia fer saber a un col•laborador que s’havia equivocat, li enviava, junt amb la nota preceptiva, una pota de gallina (per allò de ficar la pota). Sí el que li volia dir és que havia parlat més del compte, li feia arribar una llengua de vaca (per raons obvies). Alhora de tancar un negoci i per donar a entendre que no acceptaria un no per resposta, li enviava un cap de cavall (preferentment negre) i un DVD de El Padrí (per raons doblement obvies). Sí volia advertir a un col•laborador que estava sota sospita i li havia perdut la confiança, li enviava un ull de bou (però no de vaixell, del mascle de la vaca). Sí el que volia era comunicar a la família d’un difunt que aquest havia mort, li enviava un peix embolicat amb les necrològiques del diari perquè poguessin, al mateix temps, llegir la noticia. Sí estava disposat a escoltar a alguna persona en concret, li enviava una orella de porc, deixant a entendre que l’escoltaria però que no ho faria a qualsevol preu. I sí el que volia era mantenir o encetar relacions amoroses amb algú de la seva espècie, li enviava una pell de cabrit per exemplificar la suavitat i tendresa de les seves intencions. Tot un personatge aquest Raccuglia. Ara haurà de practicar la veterinària amb altres “animals” una mica més irracionals i no tan dòcils.
Blancaneus i els set nans
Avui el Barça ha estat un conte. Un conte amb final feliç, com haurien de ser tots els contes. Davant la por que feia el llop i les males arts de la bruixa de torn, Guardiola ha tingut la gosadia de proposar-nos la història de la Blancaneus (Iniesta) i els set nans (Xavi, Pedro, Alves, Bojan,...). Un conte deliciós que un Inter desbaratat es mirava embadalit, esmaperdut i amb els ulls esbatanats. Un Inter privilegiat que ha tingut la immensa sort d’assistir a l’espectacle en primera fila i sense pagar entrada. Perseguint ombres. Intentant seguir l’estela d’una pilota que no ha vist en cap moment. Només un dibuix perfecte entre dos punts. Només la geometria precisa que traça la velocitat de la llum. L’ Inter portava al cistell un parell de pomes enverinades per si la Blancaneus picava. Però la Blancaneus ha estat desperta i desconfiada i els nans han acabat per menjar-se a la bruixa entre l’alegria desfermada del públic assistent. Un Inter que no podrà dormir, o dormirà malament , a conseqüència del conte que el Barça li ha explicat però que, amb tota seguretat, no haurà entès. Un malson que trigarà a empassar i una lliçó magistral de com els contes es poden fer realitat. I Mourinho encara s’estarà preguntant davant el mirall: digues mirall, mirallet, qui és la més bella, la Blancaneus o jo? La resposta és obvia.
Avui el Barça ha estat un conte. Un conte amb final feliç, com haurien de ser tots els contes. Davant la por que feia el llop i les males arts de la bruixa de torn, Guardiola ha tingut la gosadia de proposar-nos la història de la Blancaneus (Iniesta) i els set nans (Xavi, Pedro, Alves, Bojan,...). Un conte deliciós que un Inter desbaratat es mirava embadalit, esmaperdut i amb els ulls esbatanats. Un Inter privilegiat que ha tingut la immensa sort d’assistir a l’espectacle en primera fila i sense pagar entrada. Perseguint ombres. Intentant seguir l’estela d’una pilota que no ha vist en cap moment. Només un dibuix perfecte entre dos punts. Només la geometria precisa que traça la velocitat de la llum. L’ Inter portava al cistell un parell de pomes enverinades per si la Blancaneus picava. Però la Blancaneus ha estat desperta i desconfiada i els nans han acabat per menjar-se a la bruixa entre l’alegria desfermada del públic assistent. Un Inter que no podrà dormir, o dormirà malament , a conseqüència del conte que el Barça li ha explicat però que, amb tota seguretat, no haurà entès. Un malson que trigarà a empassar i una lliçó magistral de com els contes es poden fer realitat. I Mourinho encara s’estarà preguntant davant el mirall: digues mirall, mirallet, qui és la més bella, la Blancaneus o jo? La resposta és obvia.
dilluns, 23 de novembre del 2009
Xop suey
Comentari d’un savi xinès pel que fa a les estratègies d’un guerrer de la llum:
-Procura que el teu enemic cregui que no en traurà cap gran recompensa si decideix atacar-te; d’aquesta manera faràs minvar el seu entusiasme.
-No t’ha de fer vergonya retirar-te temporalment del combat, si t’adones que l’enemic és més fort; el que importa, no és pas una batalla aïllada, sinó el final de la guerra.
-Malgrat que siguis molt fort, no t’ha de fer vergonya fingir debilitat; això farà que l’enemic es torni imprudent i ataqui abans d’hora.
-En una guerra, la capacitat de sorprendre l’adversari és la clau de la victòria.
Comentari d’un savi xinès pel que fa a les estratègies d’un guerrer de la llum:
-Procura que el teu enemic cregui que no en traurà cap gran recompensa si decideix atacar-te; d’aquesta manera faràs minvar el seu entusiasme.
-No t’ha de fer vergonya retirar-te temporalment del combat, si t’adones que l’enemic és més fort; el que importa, no és pas una batalla aïllada, sinó el final de la guerra.
-Malgrat que siguis molt fort, no t’ha de fer vergonya fingir debilitat; això farà que l’enemic es torni imprudent i ataqui abans d’hora.
-En una guerra, la capacitat de sorprendre l’adversari és la clau de la victòria.
El jardí dels cinc arbresO el jardí de les delícies. O el viatge al país de les meravelles. O el laberint dels sentits. Qualsevol d’aquests tres títols, i algun més, podrien ser perfectament descriptius de l’espectacle del TNC basat en textos de Salvador Espriu i sota (o sobre) la mil•limètrica i emotiva direcció de Joan Ollé. Un espectacle sublim. De pell de molsa: eriçat i humit. Superb en la interpretació. Magnífic en el gest. Geomètricament perfecte en l’espai i el ritme. Una punxada a la medul•la. Un vertiginós torrent de sensacions desbocades. Un plaer indescriptible i íntim. Una paraula contundent, rodona i èpica. Un quejío de ressons antics i d'una bellesa, que de tant bella, fereix. Cinc arbres per emmarcar el món personal i particular d’Espriu i cinc dies, només cinc dies, per assaborir-lo al Nacional. Una decisió incomprensible que impedirà la seva degustació a moltes i moltes persones necessitades de sensibilitat i d’espectacles imprescindibles com aquest. Una extraordinària obra d’art excessivament efímera. No sé, a hores d’ara, si queden entrades per a la darrera representació del proper dimecres. Sí teniu sort i voleu venir, em trobareu, de nou, a la segona fila. Visc allà.
diumenge, 22 de novembre del 2009
Legea no pot contra els Elements
Europa D 2 – Muntanyesa 2
Lliga segona divisió Cadets
Reversible. Començaré pel final: lamentable. Seguiré pel penal: increïble. Continuaré pel partit: estrany. I acabaré pel principi: esplèndid.
Un final lamentable, que no inhabitual, quan juga la Muntanyesa i ho fa des del límit. Jugadors, tècnics, familiars i afició sota pressió i amb el disparador sempre a punt. Quan s’està carregat de benzina la inflamabilitat es un factor de risc i, desgraciadament, massa previsible. Qualsevol guspira pot provocar el desastre. Qualsevol detall pot desencadenar la fúria i la bogeria, i no solament en adolescents mancats d’oxigen desprès d’una lluita extenuant i de desgast, sinó en adults suposadament frescos i lúcids. Una reacció inacceptable que transmet i perpetua conductes gens civilitzades a les noves generacions amb resultats molt inquietants.
Un penal increïble. No tant per la seva senyalització, sinó per la turpitud de qui l’ha comés. Un penal innecessari que la Muntanyesa, i no l’àrbitre, ha regalat a l’Europa, en una acció de passerell per part de la seva defensa i totalment estalviable.
Un partit estrany de l’Europa per l’abandonament dels hàbits i la dissolució de les virtuts, que li són pròpies. Un Europa desconegut i estressat que no ha estat capaç de gestionar l’ansietat i ha cedit la iniciativa a un rival molt més experimentat i rocallós. La Muntanyesa ha dut el partit al seu terreny, allà on li era propici i el xoc, el cos a cos, el joc travat i la pilota llarga, ha estat una constant. Partit molt partit. Partit per aprendre i créixer en experiència. Partit per sofrir i entrenar recursos més enllà de la simple estètica. Partit per generar mecanismes que permetin desencallar en un futur situacions com la viscuda. Partit per llegir entre línies i extreure’n les formules més idònies.
Un principi esplèndid. Ara comença la lliga. S’ha passat la primera prova de foc amb nota. Tot fins ara, havia estat excessivament fàcil, desmotivador. Els equips sense oposició s’adormen i entren en una situació de letargia que els acomoda perillosament. La Muntanyesa ha estat el clic que calia, en el moment més oportú. S’ha tocat de peus a terra. S’han vist les orelles al llop. I ara tothom sap el que ha de fer i com fer-ho. Un principi esplèndid que ha de tenir la desitjada continuïtat. S'ha pujat una muntanya que acabarà sent un turó.
Europa D 2 – Muntanyesa 2
Lliga segona divisió Cadets
Reversible. Començaré pel final: lamentable. Seguiré pel penal: increïble. Continuaré pel partit: estrany. I acabaré pel principi: esplèndid.
Un final lamentable, que no inhabitual, quan juga la Muntanyesa i ho fa des del límit. Jugadors, tècnics, familiars i afició sota pressió i amb el disparador sempre a punt. Quan s’està carregat de benzina la inflamabilitat es un factor de risc i, desgraciadament, massa previsible. Qualsevol guspira pot provocar el desastre. Qualsevol detall pot desencadenar la fúria i la bogeria, i no solament en adolescents mancats d’oxigen desprès d’una lluita extenuant i de desgast, sinó en adults suposadament frescos i lúcids. Una reacció inacceptable que transmet i perpetua conductes gens civilitzades a les noves generacions amb resultats molt inquietants.
Un penal increïble. No tant per la seva senyalització, sinó per la turpitud de qui l’ha comés. Un penal innecessari que la Muntanyesa, i no l’àrbitre, ha regalat a l’Europa, en una acció de passerell per part de la seva defensa i totalment estalviable.
Un partit estrany de l’Europa per l’abandonament dels hàbits i la dissolució de les virtuts, que li són pròpies. Un Europa desconegut i estressat que no ha estat capaç de gestionar l’ansietat i ha cedit la iniciativa a un rival molt més experimentat i rocallós. La Muntanyesa ha dut el partit al seu terreny, allà on li era propici i el xoc, el cos a cos, el joc travat i la pilota llarga, ha estat una constant. Partit molt partit. Partit per aprendre i créixer en experiència. Partit per sofrir i entrenar recursos més enllà de la simple estètica. Partit per generar mecanismes que permetin desencallar en un futur situacions com la viscuda. Partit per llegir entre línies i extreure’n les formules més idònies.
Un principi esplèndid. Ara comença la lliga. S’ha passat la primera prova de foc amb nota. Tot fins ara, havia estat excessivament fàcil, desmotivador. Els equips sense oposició s’adormen i entren en una situació de letargia que els acomoda perillosament. La Muntanyesa ha estat el clic que calia, en el moment més oportú. S’ha tocat de peus a terra. S’han vist les orelles al llop. I ara tothom sap el que ha de fer i com fer-ho. Un principi esplèndid que ha de tenir la desitjada continuïtat. S'ha pujat una muntanya que acabarà sent un turó.
Un punt d’equilibri
Gramenet 1 - Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Un punt de tres. Un punt d’inflexió. Un punt per a la reflexió. Un punt d’ansietat. Un punt per a la lògica. Un punt de decepció. Un punt de ràbia. Un punt d’èxit molt a prop del fracàs. Un punt de fracàs molt a prop de l’èxit. Un punt que separa mil•límetres. Un punt exigent. Un punt de realisme. Un punt incert. Un punt dolç amb regust amarg. Un punt d’estrès. Un punt entre l’alba i el crepuscle. Un punt de relaxament. Un punt de por. Un punt geogràfic. Un punt de retenció. Un punt de conformisme. Un punt d’indolència. Un punt de pega. Un punt de generositat. Un punt al llindar de l’abisme. Un punt dret. Un punt insolent. Un punt agraït. Un punt incòmode. Un punt inapetent. Un punt intens. Un punt d’autoritat. Un punt d’inèrcia. Un punt fràgil. Un punt d’ombra. Un punt de sol contra la penombra. Un punt de suport. Un punt G. Un punt que suma. Un punt més. Una mica més.
Gramenet 1 - Europa A 1
Lliga Nacional Juvenil
Un punt de tres. Un punt d’inflexió. Un punt per a la reflexió. Un punt d’ansietat. Un punt per a la lògica. Un punt de decepció. Un punt de ràbia. Un punt d’èxit molt a prop del fracàs. Un punt de fracàs molt a prop de l’èxit. Un punt que separa mil•límetres. Un punt exigent. Un punt de realisme. Un punt incert. Un punt dolç amb regust amarg. Un punt d’estrès. Un punt entre l’alba i el crepuscle. Un punt de relaxament. Un punt de por. Un punt geogràfic. Un punt de retenció. Un punt de conformisme. Un punt d’indolència. Un punt de pega. Un punt de generositat. Un punt al llindar de l’abisme. Un punt dret. Un punt insolent. Un punt agraït. Un punt incòmode. Un punt inapetent. Un punt intens. Un punt d’autoritat. Un punt d’inèrcia. Un punt fràgil. Un punt d’ombra. Un punt de sol contra la penombra. Un punt de suport. Un punt G. Un punt que suma. Un punt més. Una mica més.
L’ENEMIC
La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.
Vegeu com m’ha arribat una tardor d’idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.
Qui sap si les flors noves que sommio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.
-Dolor, dolor! Devora el temps la vida
i l’Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s’hi escapa.
Les flors del mal
Charles Baudelaire
La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.
Vegeu com m’ha arribat una tardor d’idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l’aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.
Qui sap si les flors noves que sommio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.
-Dolor, dolor! Devora el temps la vida
i l’Enemic obscur que ens consumeix el cor
creix i es fa fort amb la sang que s’hi escapa.
Les flors del mal
Charles Baudelaire
Tres en 1
Europa B 3 – Santa Eulàlia 1
Lliga Cadets 1era. divisió
Sí a alguna cosa s’assembla aquest equip, i el partit d’avui ha estat una mostra contundent, és al tres en 1. Un oli multi usos que lubrica, neteja i protegeix contra l’òxid. Un oli que convé tenir sempre a mà, sigui al cotxe, a la moto, a la llar i, també, al iot. Un oli desllorigador que tot ho adoba, ho desencalla i ho afluixa. No hi ha rosca, màquina, cargol o eina que se’n resisteixi. Tota oposició acaba, més aviat que tard, cedint a les propietats miraculoses d’un producte extraordinari i inqüestionablement útil. Una substància perfecta que fa caure defenses i obre les portes més hermètiques. La mateixa substància de la que podrien estar fets els somnis i ho fa tot estranya i agradablement fàcil. Ni la mida, ni la força, ni l’edat, ni el plus d’agressivitat, ni la motivació de l’adversari són un obstacle insalvable per aquest oli en estat de gràcia, capaç de lliscar per les superfícies més esquerpes i àrides. Equips tancats a pany i forrellat. Equips amb l’òxid com a consigna i l’obstacle com a proposta. Equips que sobreviuen de penal. Equips que a mesura que perden l’oxigen creixen en vehemència i abandonen el joc. Equips rocallosos sesgats per les ones d’una marea implacable. Equips rivals rivals d’ells mateixos. Equips que aguanten mentre el tres en 1 fa el seu efecte fluïdificant. Equips d’estones, mai de partits sencers. Equips impacients doblegats per la paciència. Màquines encallades. Màquines en evidència, vençudes per la màquina més ben lubricada. La màquina del compàs sifònic.
Europa B 3 – Santa Eulàlia 1
Lliga Cadets 1era. divisió
Sí a alguna cosa s’assembla aquest equip, i el partit d’avui ha estat una mostra contundent, és al tres en 1. Un oli multi usos que lubrica, neteja i protegeix contra l’òxid. Un oli que convé tenir sempre a mà, sigui al cotxe, a la moto, a la llar i, també, al iot. Un oli desllorigador que tot ho adoba, ho desencalla i ho afluixa. No hi ha rosca, màquina, cargol o eina que se’n resisteixi. Tota oposició acaba, més aviat que tard, cedint a les propietats miraculoses d’un producte extraordinari i inqüestionablement útil. Una substància perfecta que fa caure defenses i obre les portes més hermètiques. La mateixa substància de la que podrien estar fets els somnis i ho fa tot estranya i agradablement fàcil. Ni la mida, ni la força, ni l’edat, ni el plus d’agressivitat, ni la motivació de l’adversari són un obstacle insalvable per aquest oli en estat de gràcia, capaç de lliscar per les superfícies més esquerpes i àrides. Equips tancats a pany i forrellat. Equips amb l’òxid com a consigna i l’obstacle com a proposta. Equips que sobreviuen de penal. Equips que a mesura que perden l’oxigen creixen en vehemència i abandonen el joc. Equips rocallosos sesgats per les ones d’una marea implacable. Equips rivals rivals d’ells mateixos. Equips que aguanten mentre el tres en 1 fa el seu efecte fluïdificant. Equips d’estones, mai de partits sencers. Equips impacients doblegats per la paciència. Màquines encallades. Màquines en evidència, vençudes per la màquina més ben lubricada. La màquina del compàs sifònic.
El viatge de la teva vida
Bona tarda.
Bona tarda. Voldria fer un viatge.
Per això estem. I on voldria anar?
A la merda. Voldria anar a la merda.
Com diu?
Sí, a la merda. Hi ha cap problema?
Miri, és què nosaltres no organitzem viatges d’aquesta mena.
Pagaré el que sigui. El doble del que costi. Me n’he d’anar.
....
Bé, bé, ho intentarem arreglar. I quan vol marxar.
El més aviat possible. Ja tinc les maletes fetes.
Avia’m. Li va bé el proper dilluns?
No pot ser abans?
Sí és abans haurà de marxar sense guia. Sí s’espera a dilluns li podrem organitzar millor.
Està bé.
Anirà vostè sol? Amb la família? Amb la dona?
Sol, sol. Justament la família i encara més la dona m’han insistit en que faci aquest viatge.
I li han insistit molt?
Sí, sí. Fins i tot els amics i els companys de feina m’ho han aconsellat. Quants dies creu que he de marxar?
Doncs, crec que davant d’aquestes recomanacions, jo no aniria menys de tres setmanes. I si poden ser quatre millor.
Perfecte. Així com queda la cosa?
Ha de estar el dilluns a dos quarts de 7 del matí a la terminal B de l’aeroport. Vagi directament al nostre taulell amb aquests documents que ara li preparo. I demani pel responsable de viatges especials.
Espacials?
No, no. Especials.
Ah! Moltes gràcies. Ja veurà que contenta es posarà la meva dona.
No en tinc cap dubte. Feliciti-la de la meva part.
Ho faré.
Bon viatge
Bona tarda.
Bona tarda. Voldria fer un viatge.
Per això estem. I on voldria anar?
A la merda. Voldria anar a la merda.
Com diu?
Sí, a la merda. Hi ha cap problema?
Miri, és què nosaltres no organitzem viatges d’aquesta mena.
Pagaré el que sigui. El doble del que costi. Me n’he d’anar.
....
Bé, bé, ho intentarem arreglar. I quan vol marxar.
El més aviat possible. Ja tinc les maletes fetes.
Avia’m. Li va bé el proper dilluns?
No pot ser abans?
Sí és abans haurà de marxar sense guia. Sí s’espera a dilluns li podrem organitzar millor.
Està bé.
Anirà vostè sol? Amb la família? Amb la dona?
Sol, sol. Justament la família i encara més la dona m’han insistit en que faci aquest viatge.
I li han insistit molt?
Sí, sí. Fins i tot els amics i els companys de feina m’ho han aconsellat. Quants dies creu que he de marxar?
Doncs, crec que davant d’aquestes recomanacions, jo no aniria menys de tres setmanes. I si poden ser quatre millor.
Perfecte. Així com queda la cosa?
Ha de estar el dilluns a dos quarts de 7 del matí a la terminal B de l’aeroport. Vagi directament al nostre taulell amb aquests documents que ara li preparo. I demani pel responsable de viatges especials.
Espacials?
No, no. Especials.
Ah! Moltes gràcies. Ja veurà que contenta es posarà la meva dona.
No en tinc cap dubte. Feliciti-la de la meva part.
Ho faré.
Bon viatge
dissabte, 21 de novembre del 2009
divendres, 20 de novembre del 2009
El vent
Quan no entens el que passa i passa el que no entens. Quan el que passa et sembla injust. Quan la parla s’encalla i la lletra no surt. Quan penses que no és possible mentre va succeint. Quan el puny impacta a l’estomac. Quan la saliva no passa i la boca és paper d’estrassa. Quan el cap dóna voltes per acabar sempre al mateix lloc. Quan aquest lloc està llogat per un únic pensament. Quan la veu et tremola i els genolls trontollen. Quan el meu desconsol no pot consolar-te. Quan la mirada es trenca. Quan es fa fosc abans d’hora. Quan la tristesa guanya terreny. Quan el desencís s’escampa i la llàgrima es desborda. Quan em dius: ho saps? I jo et pregunto: perquè? Quan el so només és so de vent. Quan udola el vent. Quan el vent...
Quan no entens el que passa i passa el que no entens. Quan el que passa et sembla injust. Quan la parla s’encalla i la lletra no surt. Quan penses que no és possible mentre va succeint. Quan el puny impacta a l’estomac. Quan la saliva no passa i la boca és paper d’estrassa. Quan el cap dóna voltes per acabar sempre al mateix lloc. Quan aquest lloc està llogat per un únic pensament. Quan la veu et tremola i els genolls trontollen. Quan el meu desconsol no pot consolar-te. Quan la mirada es trenca. Quan es fa fosc abans d’hora. Quan la tristesa guanya terreny. Quan el desencís s’escampa i la llàgrima es desborda. Quan em dius: ho saps? I jo et pregunto: perquè? Quan el so només és so de vent. Quan udola el vent. Quan el vent...
Fora Rússia o Rússia fora?
Quina ha de ser l’expressió correcta? Es poden utilitzar indistintament les dues formes i el seu significat segueix sent el mateix? Ni parlar-ne. En el cas que ens ocupa, indiscutiblement s’ha de fer servir: Rússia fora. Fer servir fora Rússia expressa un desig, mentre què l’altra, la de Rússia fora, reflexa una realitat, un fet objectiu i inqüestionable. Rússia ha quedat apartada del proper mundial de futbol que es celebrarà a Sud-àfrica, per tant, s’ha de dir que ha quedat fora. Fora Rússia, en canvi, manifesta el desig, visceral a voltes, de voler-la fer fora una vegada està dins o impedir, per tots els mitjans, que aconsegueixi entrar. Dues expressions que, malgrat assemblar-se, estan a anys llum l’una de l’altra. Desig i realitat no sempre van de la mà. És més, la majoria de vegades, ni es saluden.
Quina ha de ser l’expressió correcta? Es poden utilitzar indistintament les dues formes i el seu significat segueix sent el mateix? Ni parlar-ne. En el cas que ens ocupa, indiscutiblement s’ha de fer servir: Rússia fora. Fer servir fora Rússia expressa un desig, mentre què l’altra, la de Rússia fora, reflexa una realitat, un fet objectiu i inqüestionable. Rússia ha quedat apartada del proper mundial de futbol que es celebrarà a Sud-àfrica, per tant, s’ha de dir que ha quedat fora. Fora Rússia, en canvi, manifesta el desig, visceral a voltes, de voler-la fer fora una vegada està dins o impedir, per tots els mitjans, que aconsegueixi entrar. Dues expressions que, malgrat assemblar-se, estan a anys llum l’una de l’altra. Desig i realitat no sempre van de la mà. És més, la majoria de vegades, ni es saluden.
dijous, 19 de novembre del 2009
L’Arc de Sant Martí
La trobada, amistosa, entre Hu Jintao i Barack Obama m’ha dut a la memòria Stendhal i la seva obra més coneguda: Le Rouge et le noir. És d’aquelles casualitats (o no tant) agraïdes que et permeten afilar el llapis. Us podeu imaginar la foto entre els dos mandataris i el peu de foto corresponent: el roig i el negre. El roig, no tant pel seu color de pell, sinó pel seu color polític en el cas de Jintao i el negre, per una evidència irrebatible de pigment, en el cas d’Obama. Potser Stendhal ja hi va pensar en aquesta possibilitat molts anys abans de que es produís. Potser era un visionari poc valorat respecte al seu compatriota Jules Verne. Qui ho sap. El cert és que el món ha evolucionat, s’ha matisat, ha canviat de color. Del blanc predominant de fa uns anys (no gaires) hem passat al negre que conviu amablement amb un roig provinent del groc. Tota una paleta de nous colors per a gourmets de paisatges o bodegons amb textures més expressives. Més llum i més color per a un nou quadre que esperem els hi quedi ben reeixit.
La trobada, amistosa, entre Hu Jintao i Barack Obama m’ha dut a la memòria Stendhal i la seva obra més coneguda: Le Rouge et le noir. És d’aquelles casualitats (o no tant) agraïdes que et permeten afilar el llapis. Us podeu imaginar la foto entre els dos mandataris i el peu de foto corresponent: el roig i el negre. El roig, no tant pel seu color de pell, sinó pel seu color polític en el cas de Jintao i el negre, per una evidència irrebatible de pigment, en el cas d’Obama. Potser Stendhal ja hi va pensar en aquesta possibilitat molts anys abans de que es produís. Potser era un visionari poc valorat respecte al seu compatriota Jules Verne. Qui ho sap. El cert és que el món ha evolucionat, s’ha matisat, ha canviat de color. Del blanc predominant de fa uns anys (no gaires) hem passat al negre que conviu amablement amb un roig provinent del groc. Tota una paleta de nous colors per a gourmets de paisatges o bodegons amb textures més expressives. Més llum i més color per a un nou quadre que esperem els hi quedi ben reeixit.
dimecres, 18 de novembre del 2009
Enemics polítics
Us donaré pistes. No soc una persona política. No m’hi dedico professionalment, ni m’ho aplico en la pràctica diària. S’ha d’estar fet d’una pasta especial per tenir conductes polítiques que et permetin quedar bé en qualsevol lloc i davant qualsevol situació per complexa que aquesta sigui. Defensar postures i arguments que no et són propis i fer-ho amb convicció és un camp reservat únicament a persones amb un alt grau d’habilitat política. Només amb mecanismes i ressorts politics es pot fer creure a la concurrència allò què un mateix no creu i, tanmateix, donar-li el tractament de dogma irrebatible. Les persones amb qualitats polítiques són persones fang, modelables i amb un caràcter porós capaces de plegar-se a favor del vent i mantenir l’equilibri en mig de la tempesta. Persones que no temen utilitzar la mentida, la hipocresia i l’engany per aconseguir els seus objectius més enllà del bé comú o social i de la mínima transparència exigible. Desprès d’aquesta introducció convindreu amb mi que, efectivament, no soc una persona política. Que els afers i aspectes polítics em son bastant aliens. Sí sempre m’ha costat defensar idees en les que no hi creia, però feia grans esforços perquè no es notés, cosa què la majoria de vegades no aconseguia, des de fa temps vinc notant què aquest esforç va derivant en mandra, una mandra terrible què em fa ser imprudent i em genera conflictes als què, curiosament, no estic disposat a renunciar. Dir les coses pel seu nom té el seu cost, sobretot sí el nom té cognoms. Dir les coses pel seu nom i assenyalar amb el dit et pot generar enemics, però no pateixis, sempre sortiran de les files dels que mai haurien estat els teus amics. No es perd res. En tot cas es guanya, es guanya una gratificant i satisfactòria tranquil•litat de consciencia que no té preu, encara què no tingui res de polític.
Us donaré pistes. No soc una persona política. No m’hi dedico professionalment, ni m’ho aplico en la pràctica diària. S’ha d’estar fet d’una pasta especial per tenir conductes polítiques que et permetin quedar bé en qualsevol lloc i davant qualsevol situació per complexa que aquesta sigui. Defensar postures i arguments que no et són propis i fer-ho amb convicció és un camp reservat únicament a persones amb un alt grau d’habilitat política. Només amb mecanismes i ressorts politics es pot fer creure a la concurrència allò què un mateix no creu i, tanmateix, donar-li el tractament de dogma irrebatible. Les persones amb qualitats polítiques són persones fang, modelables i amb un caràcter porós capaces de plegar-se a favor del vent i mantenir l’equilibri en mig de la tempesta. Persones que no temen utilitzar la mentida, la hipocresia i l’engany per aconseguir els seus objectius més enllà del bé comú o social i de la mínima transparència exigible. Desprès d’aquesta introducció convindreu amb mi que, efectivament, no soc una persona política. Que els afers i aspectes polítics em son bastant aliens. Sí sempre m’ha costat defensar idees en les que no hi creia, però feia grans esforços perquè no es notés, cosa què la majoria de vegades no aconseguia, des de fa temps vinc notant què aquest esforç va derivant en mandra, una mandra terrible què em fa ser imprudent i em genera conflictes als què, curiosament, no estic disposat a renunciar. Dir les coses pel seu nom té el seu cost, sobretot sí el nom té cognoms. Dir les coses pel seu nom i assenyalar amb el dit et pot generar enemics, però no pateixis, sempre sortiran de les files dels que mai haurien estat els teus amics. No es perd res. En tot cas es guanya, es guanya una gratificant i satisfactòria tranquil•litat de consciencia que no té preu, encara què no tingui res de polític.
dimarts, 17 de novembre del 2009
Fa mal de veure
Les noticies i els programes de televisió on es mostren delictes de tota mena són, sense cap dubte, els espais més seguits per una audiència educada en la morbositat i genèticament predisposada a rebre aquest tipus d’informació. Veure el mal en directe o en diferit, ser-ne espectador, és un dels plaers més patològics i una de les activitats humanes més reprovables. Els mecanismes que fan possible aquesta practica són un misteri per la seva crueltat i encara més per la seva popularitat. El mal i la seva practica té un públic fidel i ampli i és una assegurança de vida per a tots aquells que en mercadegen. Ningú en vol ser l’epicentre, ningú en vol ser protagonista, però hi ha veritables malalts, i en són legió, que gaudeixen amb l’observació del mal. L’acceptació d’aquesta situació, la seva normalització ens fa cada cop més insensibles. El mal forma part indestriable de la conducta humana. El seu gaudi, en canvi, ens deshumanitza i és una aberració. Tenia raó Einstein quan deia: La vida és molt perillosa, no per les persones que fan el mal, sinó per les que seuen a veure-ho.
Les noticies i els programes de televisió on es mostren delictes de tota mena són, sense cap dubte, els espais més seguits per una audiència educada en la morbositat i genèticament predisposada a rebre aquest tipus d’informació. Veure el mal en directe o en diferit, ser-ne espectador, és un dels plaers més patològics i una de les activitats humanes més reprovables. Els mecanismes que fan possible aquesta practica són un misteri per la seva crueltat i encara més per la seva popularitat. El mal i la seva practica té un públic fidel i ampli i és una assegurança de vida per a tots aquells que en mercadegen. Ningú en vol ser l’epicentre, ningú en vol ser protagonista, però hi ha veritables malalts, i en són legió, que gaudeixen amb l’observació del mal. L’acceptació d’aquesta situació, la seva normalització ens fa cada cop més insensibles. El mal forma part indestriable de la conducta humana. El seu gaudi, en canvi, ens deshumanitza i és una aberració. Tenia raó Einstein quan deia: La vida és molt perillosa, no per les persones que fan el mal, sinó per les que seuen a veure-ho.
dilluns, 16 de novembre del 2009
La bandera espanyola desconvocada
Cinc pals i sis banderes. La cosa de bon començament ja no apuntava bé. S’entreveia el conflicte. S’intuïa el desastre. Era només qüestió de temps que passes l’inevitable. Quan arreu es tenen com a màxim tres pals per col•locar les tres banderes preceptives (i/o de rigor) a l’Europa, xulos ells, sempre han estat diferents: ni tres ni quatre, cinc. Doncs, ni així. Aquest cop i donat el protagonisme i implicació de la Comissió Europea en l’acte de presentació del Futbol Base de l’entitat escapulada, la bandera europea li va prendre el lloc a l’espanyola. Un afer matemàtic. Una qüestió d’espai: on caben cinc no caben sis. Una qüestió de Física pura i, perquè negar-ho, també una mica de química. Tot va ser balder. Encara que, em consta, des de la direcció del club van intentar, fins el darrer moment, solucionar el problema empalmant tres pals d’escombra lligats amb cinta americana per enarborar la rojigualda. Cosa que no va funcionar donada l’extrema fragilitat del material que havia de suportar el feixuc pes de la bandera en qüestió. No es podia córrer el risc, que a mig acte, la bandera espanyola es desplomés davant la multitudinària presencia de les autoritats convidades, membres del Club i públic en general. Finalment es va optar per col•locar-la en un lloc preferent: al costat dels lavabos, perquè tothom la pogués veure sense cap esforç. Es va descartar col•locar-la a l’entrada del bar, lloc també molt concorregut, per no restar-li protagonisme, ja que allí estava situada la bandera de Frigo i no es volia una companyia tan freda per a la bandera espanyola. En termes purament futbolístics, que d’això es tracta, podríem dir que la bandera espanyola va quedar desconvocada. És habitual, i ho marca la normativa, que a qualsevol partit només hi poden anar convocats un cert número de jugadors si no es vol infringir la llei. I és l’entrenador i el seu cos tècnic els que decideixen en última instància segons l’estat de forma i altres aspectes complementaris, quins elements han de ser convocats i els que no. Només l’entrenador que conviu amb els jugadors durant tota la setmana i veu el seu treball i la condició física i mental en la que es troben, està autoritzat i legitimat per fer la tria. El jugador que no està en forma o no ha treballat amb la intensitat ni en la direcció correcta haurà d’esperar una altra ocasió per a ser convocat. Doncs, la bandera espanyola, de totes les banderes que havien de ser presents a l’acte, segurament era la que menys en forma estava. La que no havia treballat correctament. La què, durant la setmana, no s’ho havia guanyat. Segur que els que varen decidir la convocatòria tenien molts més elements de judici i més objectius que no pas qualsevol altra persona present a l’acte. Una decisió amb criteris purament tècnics i plens de coherència. El jugador convocat ha de ser el que s’ho mereix. La bandera convocada també. En cas contrari correm el risc de cometre un acte d’injustícia irreparable. Sempre ens quedarà, atenent novament a criteris objectius, traspassar o donar-li la baixa a aquell jugador que no s’esforça per a ser convocat i no treballa en benefici de l’equip. A la bandera també.
Cinc pals i sis banderes. La cosa de bon començament ja no apuntava bé. S’entreveia el conflicte. S’intuïa el desastre. Era només qüestió de temps que passes l’inevitable. Quan arreu es tenen com a màxim tres pals per col•locar les tres banderes preceptives (i/o de rigor) a l’Europa, xulos ells, sempre han estat diferents: ni tres ni quatre, cinc. Doncs, ni així. Aquest cop i donat el protagonisme i implicació de la Comissió Europea en l’acte de presentació del Futbol Base de l’entitat escapulada, la bandera europea li va prendre el lloc a l’espanyola. Un afer matemàtic. Una qüestió d’espai: on caben cinc no caben sis. Una qüestió de Física pura i, perquè negar-ho, també una mica de química. Tot va ser balder. Encara que, em consta, des de la direcció del club van intentar, fins el darrer moment, solucionar el problema empalmant tres pals d’escombra lligats amb cinta americana per enarborar la rojigualda. Cosa que no va funcionar donada l’extrema fragilitat del material que havia de suportar el feixuc pes de la bandera en qüestió. No es podia córrer el risc, que a mig acte, la bandera espanyola es desplomés davant la multitudinària presencia de les autoritats convidades, membres del Club i públic en general. Finalment es va optar per col•locar-la en un lloc preferent: al costat dels lavabos, perquè tothom la pogués veure sense cap esforç. Es va descartar col•locar-la a l’entrada del bar, lloc també molt concorregut, per no restar-li protagonisme, ja que allí estava situada la bandera de Frigo i no es volia una companyia tan freda per a la bandera espanyola. En termes purament futbolístics, que d’això es tracta, podríem dir que la bandera espanyola va quedar desconvocada. És habitual, i ho marca la normativa, que a qualsevol partit només hi poden anar convocats un cert número de jugadors si no es vol infringir la llei. I és l’entrenador i el seu cos tècnic els que decideixen en última instància segons l’estat de forma i altres aspectes complementaris, quins elements han de ser convocats i els que no. Només l’entrenador que conviu amb els jugadors durant tota la setmana i veu el seu treball i la condició física i mental en la que es troben, està autoritzat i legitimat per fer la tria. El jugador que no està en forma o no ha treballat amb la intensitat ni en la direcció correcta haurà d’esperar una altra ocasió per a ser convocat. Doncs, la bandera espanyola, de totes les banderes que havien de ser presents a l’acte, segurament era la que menys en forma estava. La que no havia treballat correctament. La què, durant la setmana, no s’ho havia guanyat. Segur que els que varen decidir la convocatòria tenien molts més elements de judici i més objectius que no pas qualsevol altra persona present a l’acte. Una decisió amb criteris purament tècnics i plens de coherència. El jugador convocat ha de ser el que s’ho mereix. La bandera convocada també. En cas contrari correm el risc de cometre un acte d’injustícia irreparable. Sempre ens quedarà, atenent novament a criteris objectius, traspassar o donar-li la baixa a aquell jugador que no s’esforça per a ser convocat i no treballa en benefici de l’equip. A la bandera també.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Un revés que trenca el servei
Europa 0 – Castelldefels 1
Lliga Nacional Juvenil
S’ha trencat la ratxa. Per això les ratxes són ratxes, perquè es trenquen. Canvien de sentit a voluntat. S’inverteix la inèrcia en el moment més inesperat. Les ratxes, de vegades, sembla que tinguin vida pròpia. Què fluctuïn al marge de qualsevol llei física. Imprevisibles i capricioses s’escapen a qualsevol anàlisi per rigorós i exhaustiu que sigui. No obeeixen cap criteri ni estan subjectes a cap formula lògica. Són misteri i romanen encriptades en el misteri. Subvertir-les, capgirar-les no és fàcil. Es requereix voluntat de fer-ho i una convicció absoluta en aconseguir-ho. No caure en el desànim. No abandonar-se. No abaixar els braços i deixar-se fer. Treballar des del primer dia, des del primer minut per tornar a canviar el signe desfavorable. Empènyer tota l’energia i centrar tot l’esforç per fer-li entendre a la mala ratxa que ho té cru, que no se’n sortirà. Què l’accident d’ahir va ser, justament això, un accident. Una ensopegada puntual dins la bona línia dels darrers partits. Un immerescut revés que no ha de passar d’aquí. Un toc d’atenció per continuar en el bon camí. Un avís que cal escoltar per no defallir, per seguir treballant amb més intensitat perquè no tornin els vells fantasmes que sempre estan a l’aguait esperant la seva oportunitat. El Castelldefels no va fer més que l’Europa. L’Europa va fer més que el Castelldefels i va poder guanyar el partit. Però el futbol no és lògic. No és matemàtic. Sempre està subjecte a factors col•laterals que escapen a la raó pura. Aquesta és una de les seves grandeses. L’altra: la capacitat d’un grup de persones per minimitzar l’atzar, domesticar la sort i controlar el destí. Estic parlant del juvenil A del CE Europa.
Europa 0 – Castelldefels 1
Lliga Nacional Juvenil
S’ha trencat la ratxa. Per això les ratxes són ratxes, perquè es trenquen. Canvien de sentit a voluntat. S’inverteix la inèrcia en el moment més inesperat. Les ratxes, de vegades, sembla que tinguin vida pròpia. Què fluctuïn al marge de qualsevol llei física. Imprevisibles i capricioses s’escapen a qualsevol anàlisi per rigorós i exhaustiu que sigui. No obeeixen cap criteri ni estan subjectes a cap formula lògica. Són misteri i romanen encriptades en el misteri. Subvertir-les, capgirar-les no és fàcil. Es requereix voluntat de fer-ho i una convicció absoluta en aconseguir-ho. No caure en el desànim. No abandonar-se. No abaixar els braços i deixar-se fer. Treballar des del primer dia, des del primer minut per tornar a canviar el signe desfavorable. Empènyer tota l’energia i centrar tot l’esforç per fer-li entendre a la mala ratxa que ho té cru, que no se’n sortirà. Què l’accident d’ahir va ser, justament això, un accident. Una ensopegada puntual dins la bona línia dels darrers partits. Un immerescut revés que no ha de passar d’aquí. Un toc d’atenció per continuar en el bon camí. Un avís que cal escoltar per no defallir, per seguir treballant amb més intensitat perquè no tornin els vells fantasmes que sempre estan a l’aguait esperant la seva oportunitat. El Castelldefels no va fer més que l’Europa. L’Europa va fer més que el Castelldefels i va poder guanyar el partit. Però el futbol no és lògic. No és matemàtic. Sempre està subjecte a factors col•laterals que escapen a la raó pura. Aquesta és una de les seves grandeses. L’altra: la capacitat d’un grup de persones per minimitzar l’atzar, domesticar la sort i controlar el destí. Estic parlant del juvenil A del CE Europa.
De pena. De pena màxima
Hospitalense 2 – Europa B 3
Lliga Cadets
Camp petit. Esperit gran. Forces al límit. Motivació extrema. Revolucions sense aturador. Pulsacions desbocades. Tots els arguments per a rebre al líder. Totes les propostes per derrotar-lo. Tots els sentits en l’empeny. Tots els vectors apuntant en la mateixa direcció. Un sol objectiu. Un conjur. Una obsessió dibuixada sobre 500 metres quadrats de verd esponjós. Una fita a tocar. Dues penes màximes per abastar el miracle. Un punt amb regust de gesta. La glòria per un instant. Tot per a doblegar al líder. Tot i no va ser prou. El líder resisteix. El líder sobreviu. El líder s’imposa. El líder guanya. Vuitanta minuts de lluita. Desarborar la fatalitat. Revertir l’adversitat. Regenerar els teixits. Trenar els vímets. Fer-ho fàcil. Fer-ho bé. Colpejar amb precisió. Fer-ho en el moment just. Mantenir la serenitat. Rescatar la fe en la victòria i desplegar les eines per fer-la possible. Més líders en un camp petit. A la vista de tothom. A plena llum. En una lliga gran.
Hospitalense 2 – Europa B 3
Lliga Cadets
Camp petit. Esperit gran. Forces al límit. Motivació extrema. Revolucions sense aturador. Pulsacions desbocades. Tots els arguments per a rebre al líder. Totes les propostes per derrotar-lo. Tots els sentits en l’empeny. Tots els vectors apuntant en la mateixa direcció. Un sol objectiu. Un conjur. Una obsessió dibuixada sobre 500 metres quadrats de verd esponjós. Una fita a tocar. Dues penes màximes per abastar el miracle. Un punt amb regust de gesta. La glòria per un instant. Tot per a doblegar al líder. Tot i no va ser prou. El líder resisteix. El líder sobreviu. El líder s’imposa. El líder guanya. Vuitanta minuts de lluita. Desarborar la fatalitat. Revertir l’adversitat. Regenerar els teixits. Trenar els vímets. Fer-ho fàcil. Fer-ho bé. Colpejar amb precisió. Fer-ho en el moment just. Mantenir la serenitat. Rescatar la fe en la victòria i desplegar les eines per fer-la possible. Més líders en un camp petit. A la vista de tothom. A plena llum. En una lliga gran.
dissabte, 14 de novembre del 2009
Llegir i escriure
Oliver: quin llibre estàs llegint Stan?
Stan: 2666 de Bolaño, de Roberto Bolaño.
Oliver: I quan l’acabis, en llegiràs un altre o tornaràs a llegir el mateix?
Stan: no t’entenc Oliver, que vols dir?
Oliver: doncs si t’estaràs tota la vida llegint i rellegint el mateix llibre?
Stan: és clar que no. On vols anar a parar?
Oliver: Doncs, que això mateix que et passa amb la lectura, la gent no entén que passi amb les relacions de parella, amb les relacions amoroses. Acabes un llibre i en llegeixes un altre i així vas ampliant coneixements i et fas més savi. Ampliar cultura...
Stan: vols dir que les relacions de parella haurien de ser equiparables a llegir un llibre? Què s’han de canviar sovint? Imaginat un llibre de 1200 pàgines, però i un de 50?
Oliver: un llibre curt no té per que ser intranscendent i un llibre llarg, una relació llarga, potser insuportable. Varietat i quantitat i, si es pot, qualitat. Quant més llibres millor. No cal tots a l’hora, ni, si tu vols, dos al mateix temps, però sí un darrera l’altre.
Stan: saps que et passa Oliver, que per a tu la relació de parella és com llegir un llibre i per a mi és, més aviat, com escriure’l.
Oliver: quin llibre estàs llegint Stan?
Stan: 2666 de Bolaño, de Roberto Bolaño.
Oliver: I quan l’acabis, en llegiràs un altre o tornaràs a llegir el mateix?
Stan: no t’entenc Oliver, que vols dir?
Oliver: doncs si t’estaràs tota la vida llegint i rellegint el mateix llibre?
Stan: és clar que no. On vols anar a parar?
Oliver: Doncs, que això mateix que et passa amb la lectura, la gent no entén que passi amb les relacions de parella, amb les relacions amoroses. Acabes un llibre i en llegeixes un altre i així vas ampliant coneixements i et fas més savi. Ampliar cultura...
Stan: vols dir que les relacions de parella haurien de ser equiparables a llegir un llibre? Què s’han de canviar sovint? Imaginat un llibre de 1200 pàgines, però i un de 50?
Oliver: un llibre curt no té per que ser intranscendent i un llibre llarg, una relació llarga, potser insuportable. Varietat i quantitat i, si es pot, qualitat. Quant més llibres millor. No cal tots a l’hora, ni, si tu vols, dos al mateix temps, però sí un darrera l’altre.
Stan: saps que et passa Oliver, que per a tu la relació de parella és com llegir un llibre i per a mi és, més aviat, com escriure’l.
divendres, 13 de novembre del 2009
Europa any zero
“On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble.
On vas amb la vergonya per galó
i en el fusell hi dus la por
que apuntes al meu poble”.
Mentre la gent de bona voluntat es qüestiona quines banderes utilitzar, com i on posar-les, els altres, els de sempre, han desenterrat la destral de guerra, s’han pintat el rostre amb colors agressius i estan carregant els canons. Fa temps que es mouen per les clavegueres com rates rabioses i encegades. Fa temps que preparen trinxeres, munten arsenals i recullen munició. Ara es senten forts, envalentits per l’absència de resposta als seus moviment temeraris. Han decidit que ja és hora de rebentar la festa, de deixar les salves i tirar amb bala. Es creuen en disposició d’assestar el cop definitiu, de capgirar el sentit racional de la història, d’alterar l’ordre natural de les coses. S’han preparat el terreny. Han posat la dinamita en tots els pilars que calia. Han embrutat tots els noms que convenia. Han mentit i han traït totes les confiances rebudes. Han estat deslleials amb la lleialtat per convertir-se en carronyaires. Són tenebra i viuen en la tenebra explotant la seva covardia. Es caguen en totes les banderes i en qui les porta. En els que donen la cara. En la gent de bona voluntat que viu al marge de la seva insidia. En tota aquella gent innocent aliena als seus moviment rèptils. Assedegats de sang i ressentiment no s’aturaran fins a cremar totes les banderes. Encara que siguin les que els hi han donat aixopluc i cobertura en els 32 darrers mesos. Han embogit.
“On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble.
On vas amb la vergonya per galó
i en el fusell hi dus la por
que apuntes al meu poble”.
Mentre la gent de bona voluntat es qüestiona quines banderes utilitzar, com i on posar-les, els altres, els de sempre, han desenterrat la destral de guerra, s’han pintat el rostre amb colors agressius i estan carregant els canons. Fa temps que es mouen per les clavegueres com rates rabioses i encegades. Fa temps que preparen trinxeres, munten arsenals i recullen munició. Ara es senten forts, envalentits per l’absència de resposta als seus moviment temeraris. Han decidit que ja és hora de rebentar la festa, de deixar les salves i tirar amb bala. Es creuen en disposició d’assestar el cop definitiu, de capgirar el sentit racional de la història, d’alterar l’ordre natural de les coses. S’han preparat el terreny. Han posat la dinamita en tots els pilars que calia. Han embrutat tots els noms que convenia. Han mentit i han traït totes les confiances rebudes. Han estat deslleials amb la lleialtat per convertir-se en carronyaires. Són tenebra i viuen en la tenebra explotant la seva covardia. Es caguen en totes les banderes i en qui les porta. En els que donen la cara. En la gent de bona voluntat que viu al marge de la seva insidia. En tota aquella gent innocent aliena als seus moviment rèptils. Assedegats de sang i ressentiment no s’aturaran fins a cremar totes les banderes. Encara que siguin les que els hi han donat aixopluc i cobertura en els 32 darrers mesos. Han embogit.
dijous, 12 de novembre del 2009
Germà de sang
Pobre Millet, pobre Xavier Millet i tots els familiars de Fèlix Millet que tenen la coincident desgràcia de dur el seu cognom. Què paguin justos per pecadors acostuma a ser un fet bastant habitual. Què el cognom de tota una família quedi tacat pels actes indignes d’un dels seus membres és injust i lamentable. No és fàcil reconstruir el que s’ha desbaratat. No és gens fàcil rehabilitar un cognom que ha estat tacat per la ignomínia. Per sort no tots els germans són iguals. No tots estan fets de la mateixa pasta. Les accions delictives i mancades d’ètica d’una persona haurien de quedar circumscrites a l’àmbit de la pròpia persona i no afectar als seus germans, ni a la seva família ni al seu entorn més proper. El germà podrit ha de respondre individualment pels seus actes i no arrossegar en la seva caiguda el seu respectable cognom i a la gent que no és com ell. Germà què actua com un vulgar quintacolumnista desballestant els pilars de la família des de dins, sense escrúpols ni miraments. Germà de sang, germà de vergonya del què és absolutament necessari renegar sense el més petit càrrec de consciència. Amb germans com aquest no cal tenir enemics. Recordeu quan us referiu a Millet fer servir sempre el seu nom de pila: Fèlix, perquè no tots els Millet és diuen com ell ni són de la seva corda.
Pobre Millet, pobre Xavier Millet i tots els familiars de Fèlix Millet que tenen la coincident desgràcia de dur el seu cognom. Què paguin justos per pecadors acostuma a ser un fet bastant habitual. Què el cognom de tota una família quedi tacat pels actes indignes d’un dels seus membres és injust i lamentable. No és fàcil reconstruir el que s’ha desbaratat. No és gens fàcil rehabilitar un cognom que ha estat tacat per la ignomínia. Per sort no tots els germans són iguals. No tots estan fets de la mateixa pasta. Les accions delictives i mancades d’ètica d’una persona haurien de quedar circumscrites a l’àmbit de la pròpia persona i no afectar als seus germans, ni a la seva família ni al seu entorn més proper. El germà podrit ha de respondre individualment pels seus actes i no arrossegar en la seva caiguda el seu respectable cognom i a la gent que no és com ell. Germà què actua com un vulgar quintacolumnista desballestant els pilars de la família des de dins, sense escrúpols ni miraments. Germà de sang, germà de vergonya del què és absolutament necessari renegar sense el més petit càrrec de consciència. Amb germans com aquest no cal tenir enemics. Recordeu quan us referiu a Millet fer servir sempre el seu nom de pila: Fèlix, perquè no tots els Millet és diuen com ell ni són de la seva corda.
dimecres, 11 de novembre del 2009
La generositat d’un gran
(o sempre amb una copa de menys)
Diuen, i estic completament d’acord, que no s’ha de riure de les desgracies alienes, què no se n’ha de fer sang, perquè qualsevol dia et pot tocar a tu i per tant cal ser prudent i mesurat en les teves valoracions. Però sí alguna cosa té aquest Madrit, i ho dic des del més gran dels respectes, és la innegable voluntat de donar a conèixer al món el futbol modest espanyol. Any darrera any aquest Madrit multimilionari es reserva la seva quota solidaria i generosa en ajudar a que poblacions, desconegudes per la gran majoria de mortals, com El Ejido o Alcorcón entrin a la història del futbol per la porta gran. El Madrit, aquest Madrit que gasta el que no té, no dubta en reinvertir part del seu prestigiós patrimoni en la promoció d’equips que, sí no fos per la seva col•laboració desinteressada, mai podrien abastar la popularitat que els hi ha estat regalada. Un equip gran ho és en tant què grans són les seves accions i el Madrit ha esdevingut en els darrers anys un referent únic per a tots aquells equips modestos que anhelen fer-se un lloc, encara que sigui petit, en els llibres d’història. Aquesta tasca divulgadora és lloable i digna de ser elogiada. No tots els equips grans són capaços de fer tant amb tan poc esforç pel pròxim sense demanar res a canvi. Se li ha de reconèixer, i és de ben nascuts fer-ho, els mèrits que li pertoquen en el rellançament a nivell mundial de la segona B espanyola. El Madrit és Espanya i farà tot el que estigui en les seves mans (o peus) perquè tots els pobles i poblets de la pell de brau tinguin el seu moment de glòria. Això és fer país i tot el demès són romanços.
(o sempre amb una copa de menys)
Diuen, i estic completament d’acord, que no s’ha de riure de les desgracies alienes, què no se n’ha de fer sang, perquè qualsevol dia et pot tocar a tu i per tant cal ser prudent i mesurat en les teves valoracions. Però sí alguna cosa té aquest Madrit, i ho dic des del més gran dels respectes, és la innegable voluntat de donar a conèixer al món el futbol modest espanyol. Any darrera any aquest Madrit multimilionari es reserva la seva quota solidaria i generosa en ajudar a que poblacions, desconegudes per la gran majoria de mortals, com El Ejido o Alcorcón entrin a la història del futbol per la porta gran. El Madrit, aquest Madrit que gasta el que no té, no dubta en reinvertir part del seu prestigiós patrimoni en la promoció d’equips que, sí no fos per la seva col•laboració desinteressada, mai podrien abastar la popularitat que els hi ha estat regalada. Un equip gran ho és en tant què grans són les seves accions i el Madrit ha esdevingut en els darrers anys un referent únic per a tots aquells equips modestos que anhelen fer-se un lloc, encara que sigui petit, en els llibres d’història. Aquesta tasca divulgadora és lloable i digna de ser elogiada. No tots els equips grans són capaços de fer tant amb tan poc esforç pel pròxim sense demanar res a canvi. Se li ha de reconèixer, i és de ben nascuts fer-ho, els mèrits que li pertoquen en el rellançament a nivell mundial de la segona B espanyola. El Madrit és Espanya i farà tot el que estigui en les seves mans (o peus) perquè tots els pobles i poblets de la pell de brau tinguin el seu moment de glòria. Això és fer país i tot el demès són romanços.
dimarts, 10 de novembre del 2009
E = mc2
D’ on surt l’energia? Com es mesura? Quines conseqüències té la seva absència? I el seu excés? Preguntes i més preguntes que em martellegen insistentment fins el punt d’obsessionar-me. Segurament és el mateix que us passa a vosaltres i ho porteu en un digníssim silenci per no fer-vos les víctimes. Apel•lant a aquesta complicitat sé que m’entendreu i disculpareu les meves disquisicions. Som l’objectiu d’un saber universal entossudit en obtenir respostes intel•ligents, sense tenir en compte que marren la seva tria. Només som caos i desequilibri. Un mar immens de dubtes incapaç d’escollir entre el tu i el jo. Un desgavell desordenat que no distingeix entre la forma i el fons. I encara pretenen que sàpiga que cony és l’energia! Quin és el seu origen i la seva raó de ser. Quan més creixo, quan més m’amplio, és a dir, quan més massa acumulo, menys energia tinc i sí, a més, li vull donar velocitat la cosa pren un perillós voral. Quan corro em canso i si corro molt em canso el doble. Sí la massa per la velocitat al quadrat representa que ha de donar com a resultat la meva energia, ja us avanço que la cosa no pinta bé. O la formula de l’Einstein està equivocada o la meva vida necessita urgentment una altra fórmula.
D’ on surt l’energia? Com es mesura? Quines conseqüències té la seva absència? I el seu excés? Preguntes i més preguntes que em martellegen insistentment fins el punt d’obsessionar-me. Segurament és el mateix que us passa a vosaltres i ho porteu en un digníssim silenci per no fer-vos les víctimes. Apel•lant a aquesta complicitat sé que m’entendreu i disculpareu les meves disquisicions. Som l’objectiu d’un saber universal entossudit en obtenir respostes intel•ligents, sense tenir en compte que marren la seva tria. Només som caos i desequilibri. Un mar immens de dubtes incapaç d’escollir entre el tu i el jo. Un desgavell desordenat que no distingeix entre la forma i el fons. I encara pretenen que sàpiga que cony és l’energia! Quin és el seu origen i la seva raó de ser. Quan més creixo, quan més m’amplio, és a dir, quan més massa acumulo, menys energia tinc i sí, a més, li vull donar velocitat la cosa pren un perillós voral. Quan corro em canso i si corro molt em canso el doble. Sí la massa per la velocitat al quadrat representa que ha de donar com a resultat la meva energia, ja us avanço que la cosa no pinta bé. O la formula de l’Einstein està equivocada o la meva vida necessita urgentment una altra fórmula.
dilluns, 9 de novembre del 2009
"Tots els entrenadors catalans som una merda"
Són paraules de Jaume Creixell que fan referència al nomenament i consegüent acceptació per part de Johan Cruyff del càrrec de seleccionador nacional de futbol. La Federació Catalana li ha proposat ser-ho per als propers quatre anys i el genial holandès ha dit que sí. Pel que fa a la seva afirmació, senyor Creixell, li he de dir que sí, què té raó, què tots els entrenadors catalans com vostè són una merda. I ho són perquè se’n defineixen i els seus actes ho confirmen. Pretendre ser un país normal amb gent com vostè és una quimera. Qüestionar la validesa d’aquesta decisió i posar en dubte la capacitat del senyor Cruyff és d’una curtedat malsana i patològica. Valorar els seus orígens i la seva provinença per damunt de la seva preparació i la seva sobradament demostrada trajectòria és d’una baixesa moral vergonyant. La gelosia, el ressentiment i la incompetència són males conselleres i una caixa de ressonància que amplifica els propis límits i accentuen els defectes dels mediocres. El senyor Cruyff, senyor Creixell, és un referent mundial del futbol, ho va ser com a jugador i ho va ser també com a entrenador. És un personatge amb un immens poder de convocatòria i dotat d’un enorme atractiu mediàtic. És, en aquests moments, la millor aposta que podia fer la FCF per rellançar internacionalment el nom de Catalunya i posar-la en el centre del mapa mundial futbolístic. Ha estat una decisió intel•ligent i d’un ressò periodístic extraordinari. El món del futbol, de Funchal a Tòquio, parla de Catalunya gràcies a la figura del senyor Cruyff mentre que vostè, senyor Creixell, només té un petit tall, lamentable per cert, a l’ APM. Sí vol ser crític amb la seva gestió, cosa a la què té tot el dret del món, sigui rigorós, sigui seriós, sigui ètic i equànime (és a dir, no sigui Creixell) i esperis a valorar la seva feina quan l’estigui fent, com la faci i els seus resultats i no abans de començar. I sí el què li retreu finalment al senyor Cruyff és el seu poc compromís amb el català, tingui paciència, justament ahir es publicava la noticia de l’aparició al mercat del diccionari Neerlandès-Català i això ja és un primer pas. El senyor Cruyff té certes dificultats amb els idiomes però parla la llengua del futbol i aquesta és la llengua pel que se l’ha triat i és la llengua que es parla en els fòrums internacionals on es prenen les grans decisions. I és en aquests fòrums on el senyor Cruyff hi té la porta oberta. Certament no me l’imagino a vostè o a persones com vostè a Nyon on, davant el primer revés i amb la subtilesa que el caracteritza, deixés anar allò de:"me la tallo i em faig monja". Això està bé pel camp del Masnou, al costat de la riera, però no a la seu de la UEFA a la polida Suïssa.
Són paraules de Jaume Creixell que fan referència al nomenament i consegüent acceptació per part de Johan Cruyff del càrrec de seleccionador nacional de futbol. La Federació Catalana li ha proposat ser-ho per als propers quatre anys i el genial holandès ha dit que sí. Pel que fa a la seva afirmació, senyor Creixell, li he de dir que sí, què té raó, què tots els entrenadors catalans com vostè són una merda. I ho són perquè se’n defineixen i els seus actes ho confirmen. Pretendre ser un país normal amb gent com vostè és una quimera. Qüestionar la validesa d’aquesta decisió i posar en dubte la capacitat del senyor Cruyff és d’una curtedat malsana i patològica. Valorar els seus orígens i la seva provinença per damunt de la seva preparació i la seva sobradament demostrada trajectòria és d’una baixesa moral vergonyant. La gelosia, el ressentiment i la incompetència són males conselleres i una caixa de ressonància que amplifica els propis límits i accentuen els defectes dels mediocres. El senyor Cruyff, senyor Creixell, és un referent mundial del futbol, ho va ser com a jugador i ho va ser també com a entrenador. És un personatge amb un immens poder de convocatòria i dotat d’un enorme atractiu mediàtic. És, en aquests moments, la millor aposta que podia fer la FCF per rellançar internacionalment el nom de Catalunya i posar-la en el centre del mapa mundial futbolístic. Ha estat una decisió intel•ligent i d’un ressò periodístic extraordinari. El món del futbol, de Funchal a Tòquio, parla de Catalunya gràcies a la figura del senyor Cruyff mentre que vostè, senyor Creixell, només té un petit tall, lamentable per cert, a l’ APM. Sí vol ser crític amb la seva gestió, cosa a la què té tot el dret del món, sigui rigorós, sigui seriós, sigui ètic i equànime (és a dir, no sigui Creixell) i esperis a valorar la seva feina quan l’estigui fent, com la faci i els seus resultats i no abans de començar. I sí el què li retreu finalment al senyor Cruyff és el seu poc compromís amb el català, tingui paciència, justament ahir es publicava la noticia de l’aparició al mercat del diccionari Neerlandès-Català i això ja és un primer pas. El senyor Cruyff té certes dificultats amb els idiomes però parla la llengua del futbol i aquesta és la llengua pel que se l’ha triat i és la llengua que es parla en els fòrums internacionals on es prenen les grans decisions. I és en aquests fòrums on el senyor Cruyff hi té la porta oberta. Certament no me l’imagino a vostè o a persones com vostè a Nyon on, davant el primer revés i amb la subtilesa que el caracteritza, deixés anar allò de:"me la tallo i em faig monja". Això està bé pel camp del Masnou, al costat de la riera, però no a la seu de la UEFA a la polida Suïssa.
Qüestió de tàctica
Un guerrer de la llum mai no fa trampes; però sap despistar l’adversari.
Per més ansiós que estigui, juga amb els recursos de l’estratègia per aconseguir el seu objectiu. Quan s’adona que està al final de les seves forces, s’ho manega perquè l’enemic es pensi que no té pressa. Quan necessita atacar per la banda dreta, envia les seves tropes cap a l’esquerra. Si pensa començar la lluita tot seguit, fa veure que té son i que se’n va a dormir.
Els amics comenten: “Ha perdut l’empenta.” Però ell no dóna importància a aquests comentaris, perquè els amics no coneixen les seves tàctiques de combat.
Un guerrer de la llum sap el que vol. I no necessita donar explicacions.
Un guerrer de la llum mai no fa trampes; però sap despistar l’adversari.
Per més ansiós que estigui, juga amb els recursos de l’estratègia per aconseguir el seu objectiu. Quan s’adona que està al final de les seves forces, s’ho manega perquè l’enemic es pensi que no té pressa. Quan necessita atacar per la banda dreta, envia les seves tropes cap a l’esquerra. Si pensa començar la lluita tot seguit, fa veure que té son i que se’n va a dormir.
Els amics comenten: “Ha perdut l’empenta.” Però ell no dóna importància a aquests comentaris, perquè els amics no coneixen les seves tàctiques de combat.
Un guerrer de la llum sap el que vol. I no necessita donar explicacions.
diumenge, 8 de novembre del 2009
Ratxes de vent i pluja de gols
Europa 8 – Escolapis 0
Cadets 2ª. divisió
Mal dia, mal temps, devia pensar l’Escolapis quan anava cap el Camp de l’Àliga per enfrontar-se a un equip enratjat que comptava tots els seus partits per victòries, amb més de 30 gols a favor i només 2 en contra. Pèssim dia de vent al que s’ha afegit l’habitual pluja de gols contra la que els escolapis res han pogut fer. Una resistència de 13 minuts, fins que l’Europa ha inaugurat el marcador, és l’únic aspecte positiu per a un equip que ha marxat escaldat i xop cap a casa. Cap paraigua, cap mitjà, cap andròmina ha estat suficient per aixoplugar-se. L’Europa fa ploure a voluntat, té aquella estranya qualitat, reservada als escollits, de fer-se seus els elements, l’estrany do de poder controlar el temps i dominar l’espai. Fer ploure a discreció aliat amb el vent per esdevenir tempesta. El rival queda descobert, desbaratat, vençut. Sense resposta, sense recursos que oposar, sense roba de recanvi ni alternativa, ni variant que presentar. Davant aquesta força de la naturalesa és normal la síndrome Felip II en els entrenadors rivals. Un Felip II que va veure com la seva poderosa Armada Invencible sucumbia a una extraordinària tempesta abans de presentar batalla als anglesos. Jo no he enviat els meus vaixells a lluitar contra els elements, va dir en Felip excusant-se lacònicament en assabentar-se de la noticia. Jo no he enviat el meu equip a competir contra els elements, deia l’entrenador de l’Escolapis en acabar el partit, conscient d’haver perdut bous i esquelles en el naufragi. Res a objectar, res a oposar. Una clara victòria, una nova clara victòria d’uns elements tocats pels déus que avui han fet del vent un inesperat aliat, per fer sonar, encara millor, els seus afinats instruments. Que no pari la música!
Europa 8 – Escolapis 0
Cadets 2ª. divisió
Mal dia, mal temps, devia pensar l’Escolapis quan anava cap el Camp de l’Àliga per enfrontar-se a un equip enratjat que comptava tots els seus partits per victòries, amb més de 30 gols a favor i només 2 en contra. Pèssim dia de vent al que s’ha afegit l’habitual pluja de gols contra la que els escolapis res han pogut fer. Una resistència de 13 minuts, fins que l’Europa ha inaugurat el marcador, és l’únic aspecte positiu per a un equip que ha marxat escaldat i xop cap a casa. Cap paraigua, cap mitjà, cap andròmina ha estat suficient per aixoplugar-se. L’Europa fa ploure a voluntat, té aquella estranya qualitat, reservada als escollits, de fer-se seus els elements, l’estrany do de poder controlar el temps i dominar l’espai. Fer ploure a discreció aliat amb el vent per esdevenir tempesta. El rival queda descobert, desbaratat, vençut. Sense resposta, sense recursos que oposar, sense roba de recanvi ni alternativa, ni variant que presentar. Davant aquesta força de la naturalesa és normal la síndrome Felip II en els entrenadors rivals. Un Felip II que va veure com la seva poderosa Armada Invencible sucumbia a una extraordinària tempesta abans de presentar batalla als anglesos. Jo no he enviat els meus vaixells a lluitar contra els elements, va dir en Felip excusant-se lacònicament en assabentar-se de la noticia. Jo no he enviat el meu equip a competir contra els elements, deia l’entrenador de l’Escolapis en acabar el partit, conscient d’haver perdut bous i esquelles en el naufragi. Res a objectar, res a oposar. Una clara victòria, una nova clara victòria d’uns elements tocats pels déus que avui han fet del vent un inesperat aliat, per fer sonar, encara millor, els seus afinats instruments. Que no pari la música!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)