Orfes de festa

Curiós el meu país. Mentre l’immensa majoria de països del món, per no dir la seva totalitat, celebren com a festa nacional el seu dia de la Independència, el meu país neda a contracorrent i en absència d’una data equiparable commemora l’anorreament de les seves llibertats i la submissió per les armes (sempre per les armes) a un Estat hostil. Estrany el meu país, únic del món, que en lloc de celebrar una victòria com a Festa Nacional, celebra una derrota. Dubto, sincerament, que els inductors d’aquesta data, els que la varen proposar com a Diada, fossin afins a la causa catalana, més aviat sembla que ho fessin amb la intenció de recordar-nos, any darrera any, que som un poble vençut i que així ha de seguir sent pels segles dels segles. França celebra la seva Festa Nacional el 14 de Juliol amb motiu de la presa de la Bastilla i l’ inici de la seva revolució. Estats Units celebra la seva el 4 de Juliol recordant la data de la Independència. Itàlia ho fa el 2 de Juny amb motiu del referèndum de l’any 1946 on el poble va votar majoritàriament per la república. Mèxic recorda cada 16 de setembre el seu Dia de la Independència i Argèlia el 1er. de Novembre la seva revolució. Totes elles dates en positiu que recorden els fets més significatius d’exaltació nacional i que varen representar un gran avenç en les seves respectives històries. I el meu país? El meu país celebrant cada 11 de Setembre una desfeta, una involució de la que encara no ens hem recuperat. La nostra festa nacional hauria de ser, com la de qualsevol país normal, el dia de la independència. Mentre aquest dia arriba no hauríem de tenir festa i molt menys, res a celebrar.