La pols i la cendra

Encara que aparentment puguin semblar coses ( i dic coses per definir-les d’alguna manera) molt similars. La pols i la cendra són molt diferents entre sí i ho són ja des dels seus orígens. Si per obtenir la pols no cal fer res, es forma per generació espontània; en canvi, per obtenir la cendra sempre s’ha de cremar prèviament alguna cosa, sigui fusta, paper, tabac o qualsevol andròmina que se’ns passi pel cap. La pols és un element gens traumàtic i una fidel i antiga companya que acostuma a dormir damunt els llibres més estimats. Apareix sense fer soroll, està per tot arreu i s’escampa amb naturalitat gens imposada sabedora què sempre tindrà la nostra complicitat. La cendra, en canvi, necessita del foc. És el producte devaluat d’una destrucció, el que queda desprès del no res. Per arribar a la cendra sempre haurem de transitar pel camí de lo forçat, de lo abrupte per acabar en un cul de sac pestilent i brut. La cendra malviu al fons de les xemeneies, als tanatoris, a les incineradores, als boscos cremats i als cendrers més llefiscosos dels bars més impudents. Sent tant i tan diferents sí què hi ha una cosa què finalment les uneix i és, justament, la seva utilitat, en aquest cas, la seva inutilitat, perquè tant la pols com la cendra no serveixen per absolutament res. Bé, i sí molt m’apureu, potser per provocar alguna que altra al•lèrgia estacional i para de comptar.